A tall d'invocació

blog d'Enric Balaguer

11 d'abril de 2017
0 comentaris

“Incerta glòria” d’Agustí Villaronga: passions huracanades, venjances fulminants

El dia 17 de març es va estrenar la pel·lícula Incerta glòria d’Agustí Villaronga, inspirada en la novel·la de Joan Sales, publicada el 1956. Anteriorment, el director mallorquí  havia realitzat dues versions cinematogràfiques molt lloables: El mar, la novel·la de Blai Bonet i Pa negre de l’escriptor Emili Teixidor. Les dues són obres vertaderament difícils de traduir en imatges cinematogràfiques. També ho és Incerta Glòria, una novel·la, per començar, excessiva (nou-centes pàgines) i amb un tarannà filosòfic i espiritual complicat d’expressar en el llenguatge de Hitchcock. Incerta glòria —el títol prové d’un vers de Shakespeare—  transcorre durant la Guerra Civil en el front d’Aragó i en la ciutat de Barcelona. La pel·lícula s’estructura sobre quatre personatges centrals de la novel·la: Lluís i Juli, que són amics, Trini, que és la dona del primer i de la qual està enamorat el segon i la Carlana, la criada d’un senyor feudal que ha tingut dos fills d’ell i lluita per heretar-ne les possessions.

El film pren com a base de l’acció les relacions amoroses dels personatges i explota les passions mesclades amb els maltractes infantils i el poder arbitrari: un cocktail explosiu. El rerefons de la guerra li dóna credibilitat i una ambientació versemblant que incrementa la magnitud emotiva. Passions huracanades, venjances atroces, així.

 

Agustí Villaronga deixa fora de la pel·lícula molts aspectes de la novel·la: l’apologia del cristianisme com a visió que dóna sentit a la vida, segons Sales, la dificultat de la pràctica catòlica durant el període bèl·lic en què fou perseguida, els desgavells àcrates protagonitzats per vertaders oportunistes i, sobretot, els damnificats de la guerra perquè no se situaven en cap dels bàndols. Aquests són potser els qui hi estan menys representats. Es tracta de tots aquells que guanyara el bàndol que fóra, perdrien la guerra: catalanistes de dretes, anarquistes moderats, gent d’ordre, a més dels catòlics…

Amb tot, el resultat del film és magnífic. En alguns aspectes, supera la novel·la o bé n’il·lustra components que passen desapercebuts per al lector. Del vigor digressiu de Sales s’ha passat al vigor narratiu de Villaronga, de la dialèctica de les idees a la poesia de les emocions, de la serenitat reflexiva al fulgor dels cossos embadalits que viuen “la incerta glòria d’un dia d’abril”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!