A tall d'invocació

 No estem acostumats a llibres com aquest, inclassificable, heterodox, obstinat, erudit, confessional, sincer, digressiu, atrevit… Hi entren, com a punt de partida, les reflexions sobre el país dels valencians, però també les idees de Joan Fuster —des del seu escepticisme, fins a la concepció antimetafísica o la seua vida privada— i tot això s’acara amb Montaigne i la seua filosofia. L’hereva actual de les terres on hi ha el castell de Montaigne, Mähler-Besse, és la destinatària d’aquest diàleg imaginari sobre un munt de temes gruixuts.

Sorprén el format utilitzat per Joan Garí, el diàleg fingit, que pressuposa la coneixença i la relació entre dos interlocutors. En quest cas entre l’autor i madame Mähler-Besse. En el fons, però, és un pretext per parlar de Joan Fuster i de Montaigne (encara d’aquest, se’n parla menys). I si la fórmula pot resultat una mica estranya, el resultat obtingut és tanmateix molt agraït. Hi ha una prosa d’assaig que deriva cap a la confessió personal, tot i que el punt de partida (i el d’arribada) és el pensament sobre la identitat dels valencians.

Pot resultar també xocant que es parle de Joan Fuster i Michel Eyquem Montaigne com si foren dues ànimes bessones. Montaigne és un escriptor del jo, mentre que Fuster del jo pense… Crec que fins ben avançada edat, el de Sueca no va llegir de primera mà els llibres de l’autor dels Assaigs (o estic equivocat?).

Però és igual, en aquestes converses imaginàries —que més que converses són monòlegs— Garí porta el valencianisme a la psicoanàlisi. Tracta d’explicar el catalanisme al País Valencià, i d’entendre —com a mínim de considerar—el blaverisme. Parla del passat, en allò que encara no hem paït del tot: la batalla de València, la tercera via, etc. i de les pors de l’avenir: una gallegització del valencià.

I ací parlar és sotmetre a reflexió —pensar— l’ànima col·lectiva dels valencians des de la posició individual; i pensar és també invocar el sentit comú i l’erudició, la vida material i l’imaginari que es projecten en la literatura, tant la culta com la popular. De les paraules de Garí es deprén una fe ferma en la literatura. De fet, contínuament fa referències a un bagatge de lectures admirablement ampli. L’autor tracta d’aplicar les regles de l’assaig al text que escriu, amb un discurs metassagístic fèrtil i original.

L’escriptura de Joan Garí, a L’única passió noble, és afable, inspirada, incisiva, amb símils eloqüents, imatges espurnejants i amb una lucidesa inesgotable. Hi ha quelcom de visionari en quest text que ha escrit amb passió i que hom llig embadalit. Potser per això costa molt resumir-lo i encara més glossar-lo. Intensitats ardoroses, fulgors inaprehensible.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!