“He vist els millors cervells de la meva generació destruïts”

Veig, en vídeo, la pel·lícula sobre Allen Ginsberg dirigida per Rob Epstein i Jeffry Friedman: Howl, el 2010.  Es tracta d’un biopic molt reexits.  S’hi combinen escenes d’una entrevista-monòleg del poeta, on conta la seua vida, amb fragments de les sessions judicials dels procés que va sofrir l’editor, Lawrence Ferlinghetti després de publicar el poemari Howl, el 1956. Un procés per immoralitat i per  obscenitat.        S’hi combinen moments de recitació del poema Howl, en un “garito” de la ciutat, pel mateix Ginsberg; entre el públic hi ha, Jack Kerouac i Neal Cassadey. Les imatges del poema s’acompanyen d’una sèrie d’il·lustracions psicodèliques que van a to amb el ritme de la poesia. El resultat és molt bo, potser perquè compta amb un prodigi de la interpretació com és l’actor James Franco, que encarna el poeta. Es tracta d’un actor que es vanta de ser homosexual en el cinema —per la quantitat de personatges gays que ha interpretat—i heterosexual en la vida real.

Hould2

L’autoentrevista serveix per abordar la biografia de Ginsberg i el seu entorn  familiar vulnerable (amb una mare amb problemes mentals ). S’hi mostren els propòsits literaris molt emmarcats per la voluntat de sincerar-se, sobretot des del punt de vista sentimental i sexual. Segons exposa, la sinceritat en els sentiments és una aposta per l’obertura social i tota una contribució ideològica. “Quan a la  gent li parles amb sinceritat de sentiments, ho accepta” —afirma en un moment donat.

Em ressonen els versos inicials d’Howl:

He vist els millors cervells de la meva generació destruïts

per la bogeria, famèlics histèrics nu,

arrossegant-se de matinada pels carrers dels negres buscant

una dosi rabiosa,

iniciats amb cap d’àngel ardents per l’antic contacte ce-

lest ca la l’estrellada dinamo en la maquinària de

la nit…   [traducció de M. L. Rosenthal]

El món embogit per la droga presenta una deriva de destrucció que aclapara. Però el poema no sols aborda el problema de la droga, sinó el conformisme social, les formes sexuals no acceptades, les ideologies revolucionaris en el camp social. Fins i tot, hi ha una poètica que fa sevir les paraules d’Stephen Dedalus a Retrat d’un artista adolescent  que demana una sinceritat a cor obert: “confessar obertament la seva ànima”.

De Ginsberg he llegit poc i em sembla gens fàcil de digerir, més enllà de la resistència que oposa cada obra d’art. En català, vaig intentar llegir Kaddish i altres poemes que Josep Costa i Eduard Feliu van traduir per a  l’editorial Edicions El Mall, a finals dels 80.  Però va ser impossible: tanta violència!, tanta droga!, tanta rebel·lió que em semblava gratuïta. Els seus versos demanen, sovint, participar d’un simple repte: “a veure qui la diu més grossa”. Són crits i udols —com es titula l’obra— i, en altres casos una torrencialitat d’improperis i d’exabruptes. La poesia pot ser rebel i crítica, però per contindre aquests components  no necessita arribar a les flagel·lacions tenebroses d’aquesta alçada. En l’obra de Ginsberg hi ha excés, com si hi hagués complaneça en els gemecs ferotges. Amb tot, la pel·li ajuda a entendre millor l’autor i l’obra.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*