A tall d'invocació

blog d'Enric Balaguer

6 de gener de 2017
0 comentaris

“No” de Saïd El Kadaoui. A l’ombra d’Hanif Kureishi

Alguns dels fills dels immigrants nascuts —o bé educats— ací, comencen a representar un bocí important de la nostra literatura. Ho són: Najat El Hachmi, Laila Karrouch, Pius Alibek i també Saïd El Kadaoui. Aquest darrer acaba de publicar No, una novel·la que perfila les dificultats d’integració d’un fill d’una família magribina. El protagonista, als quaranta anys, escriu a un amic que ha tornat al Marroc per tal que els seus fills siguen marroquins, per expressar-li el seu punt de vista oposat. L’obra és el conjunt d’anotacions sobre assumptes diversos —món personal i professional, records d’infantesa, relacions amb els pares, qüestions afectives, sexuals, lectures, parella… —que tracen el retrat del personatge.

El paral·lelisme entre aquesta obra i les de Najat El Hachmi L’últim patriarca i La filla estrangera, aquesta última publicada el 2015, i comentada en aquest bloc, és innegable. De fet, es tracta de dos autors de cultura amazic que varen arribar a Catalunya amb set anys. El que projecten en les respectives obres té a veure amb les dificultats per aclarir la seua conducta i decidir-se per un tipus de vida pròpia que no serà la que els seus pares desitjarien, però que tampoc no pot ser la de la gent d’ací. I no pot ser com la de la gent d’ací, exclusivament, perquè això suposaria una mutilació, una renúncia a determinants components culturals, psicològics… I no pot ser la d’allà perquè l’experiència de la societat on han viscut i de la cultura que els ha acollit els ha transformat en un éssers diferents als integrants de la cultura magribina. En un moment donat, el protagonista de No escriu al seu amic: “no tinc un país al qual retornar com tu. I, alhora, tampoc pertanyo —i encara et diré més, no vull pertànyer del tot— aquest”. Insatisfacció per un costat i insatisfacció per l’altre. Una  insatisfacció que prové del fet de pertànyer als dos mons, sense ser-ne, de manera completa, de cap. “M’adono que sóc un europeu de classe mitjana indecent, d’una banda, i membre d’una tribu primària de l’altra, intoxicat per un pensament màgic i infantil”, afirma significativament en un moment donat.

said2

Saïd El Kadaoui és un escriptor potent, que en No, a través d’una escriptura fragmentària —amb petites anotacions com les d’un diari—realitza un autoretrat portentós. L’escriptura de Saïd no deixa de fer un vertader tour de force  per arribar al fons de la consciència i presentar-nos la riquesa d’una personalitat que es percep en permanent conflicte. I tot això ens arriba de manera gens fatigosa. Una escriptura com a rampells deixa la introspecció amb focus lluminosos i frases fulgurants. En alguns moments, fa pensar més en un assaig que en una ficció, però ja se sap que l’hibridisme és força actual —i fecund, estèticament parlant.

Els problemes culturals no són més que una part dels que té el protagonista de No. La resta provenen de les seus pròpies eleccions vitals: un sexe d’una apetència sense límits, una manca de compromís afectiu amb Maite —la dona que ha decidit tenir un fill amb ell— i una sensació de pas del temps que li fa perdre innocència i esperança. I més coses encara: una percepció de decadència i de dificultat, o d’impossibilitat, de transformació social. El sexe i l’art centren l’atenció del protagonista i deixen pas a uns textos desinhibits i plens d’ observacions delicioses.

L’escriptura de Saïd El Kadaoui és en permanent diàleg amb una sèrie d’escriptors entre els quals destaca Hanif Kureishi. Com diu en un moment donat el protagonista: els llibres l’han ajudat a ser qui és i, en aquest sentit, l’han separat dels seus pares. Tot just ací esmenta un altre autor de referència: Philip Roth. Hanif Kureishi, l’escriptor paquistanés instal·lat a Londres, autor de novel·les mítiques com El buda dels suburbis o Intimitat i de guions de pel·lícules coma La meua preciosa bugaderia, reflex de l’Anglaterra de la Thatcher, hi pareix amb un diàleg quasi constant. El paquistanés ha hagut d’encarar qüestions semblants, quin dubte hi ha!, a les del nostre autor. En un moment donat, El Kadaoui parla de l’habilitat de Kureishi per fer compatible mons diferents i, sobretot, fer-ho creïble. A No desfilen personatges del britànic com ara Adam de la novel·la El cuerpo o Jay d’Intimitat i es comenten aspectes de Mi oído en su corazón, una obra complexa i commovedora en termes de Kodaoui, que aborda les relacions entre un pare musulmà i un fill producte de la immigració.

També la novel·la es fa ressò d’autors magribins com Malika Nokeddem,  Mohammed Arkoun, o de la figura d’ Edward Said, el palestí autor de Cultura y imperialismo. No debades un dels eixos de l’obra és la reflexió sobre la identitat —o les identitats— en la marc de la societat dels nostres dies. Una problemàtica —qui pot negar-ho?— necessària i oportuna.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!