A tall d'invocació

blog d'Enric Balaguer

3 de gener de 2017
0 comentaris

En la mort de John Berger: “els escriptors som quelcom així com els secretaris o els exegetes dels morts”.

El 2010 vaig publicar un article en el diari Información d’Alacant sobre John Berger que ara reproduesc ací, en homenatge. Les paraules del final:  “els escriptors som quelcom així com els secretaris o els exegetes dels morts” em varen colpir i em semblen resumir una idea cabdal.

El text més gran que he escrit sobre l’autor és “John Berger: la mirada nòmada. Sota l’aura de Walter Benjamin” que tanca el conjunt d’assajos de Constel·lacions postmodernes (2015). 

JOHN BERGER: L’ESTÈTICA  NÒMADA

                  Enric Balaguer

Una de les figures inclassificables del panorama intel·lectual europeu actual és, sens dubte, John Berger. L’obra de l’autor britànic refusa qualificacions, excedeix qualsevol esforç definitori. Berger és un escriptor britànic que es va exiliar, voluntàriament, a un poblet de la Savoia, prop dels Alps. Va començar com a artista plàstic i va rebre classes de l’escultor Henry Moore. La seua trajectòria intel·lectual l’ha portat a escriure ficcions, assaigs, reportatges, però també ha fet guions de pel·lícules com ara Jonás, que cumpliràs 25 años en l’any 2000 d’Alain Tanner. Ha estat una veu crítica des del punt de vista social i polític i manté correspondència continuada amb el subcomandant Marcos. Molts dels seus llibres d’assaig acaben amb textos d’un gran compromís polític: El sentit de la vista ho fa amb una article sobre les víctimes de la bomba atòmica a Hiroshima; el final de Fotocopias conté una reflexió sobre el moviment zapatista i a Siempre bienvenidos, intercala un poema dedicat al ministre socialista xilé assassinat a Nova York: Orlando Letelier

Cal subratllar que per a Berger no hi ha cap frontera entre l’assaig i la ficció,  i en els seus textos la relació esdevé complexa i problemàtica. L’autor es nega sistemàticament a la separació d’escriptures o d’escriptures i imatges. Així, les compilacions d’articles inclouen poemes, dibuixos, fotografies… incordiant qualsevol perspectiva monolítica i, de vegades, contravenint les expectatives d’un lector clàssic.

En el fons, Berger és al·lèrgic al pensament tancat: és, per contra, un pensament en acció. I assumeix la provisionalitat sobre qualsevol tema tot decantant-se pel dibuix d’un croquis inacabat. L’escriptor viu en un desplaçament –físic i psíquic– permanent. Per a l’autor, es tracta d’anar més enllà de d’interpretacions simples, on és bàsic incorporar l’experiència, la subjectivitat amb què interactuem davant de fets o d’expressions culturals. S’ha parlat, amb tota raó, de “l’estètica nòmada”. Es tracta d’una perspectiva que es resisteix a romandre fixa en un lloc. Talment fa Berger en la seua vida amb una mobilitat constant.

No està de més lligar aquest nomadisme amb la idea de la pintura que sovint ha expressat l’autor. La pintura dóna compte de les coses a través d’un eix presència/ absència. Insisteix molt en aquesta idea, Berger. La pintura fa present allò que ja no hi és. Alhora reemplaça allò real per la seua imatge: una forma de testimoniar-ne l’absència. Aquesta idea es relaciona amb un altra que es repeteix en diversos textos de l’autor sobre l’escriptura i la mort. En un escrit colpidor sobre el soterrament de la seua mare, “Madre” (Siempre bienvenidos), l’autor es pregunta: “Sobre quants morts hauré escrit? I contesta: “Realment, els escriptors som quelcom així com els secretaris o els exegetes dels morts”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!