A tall d'invocació

blog d'Enric Balaguer

6 d'octubre de 2016
0 comentaris

Un llarg dissabte amb G. Steiner (Un largo sábado. Conversaciones con Laure Adler)

Pocs textos de George Steiner m’han deixat indiferent i us assegure que formen una part considerable de la lleixa dels llibres pròxims i predilectes. No recorde quan el vaig conèixer, però ja deu fer més de vint anys —Lenguaje y silencio és de principis dels vuitanta. Va ser, però, en llegir Errata —la seua autobiografia intel·lectual publicada en Proa a finals dels noranta— quan em vaig entusiasmar amb l’autor. Va significar la descoberta d’un pensador d’idees clarivident, d’ànima dialèctica i d’una curiositat vastíssima. Steiner dóna crèdit a la puixança intel·lectual jueva: creu que l’esperit jueu és quasi el motor de la Literatura Comparada i que darrera de cada membre del poble elegit hi ha un lector, sovint convuls. Ah! Però a més, comenta de passada en el darrer llibre, el 70 per cent dels premis Nobels de ciències són jueus. La dada parla per ella mateixa.

Han estat molts els llibres del pensador que per a mi han suposat una celebració intel·lectual o, com deia Puig i Ferreter, un transvasament de sang. El petit volum, Nostalgia de absoluto explica com l’erosió de la religió cristiana d’Occident ha traslladat la idea d’absolut a parcel·les de coneixement, a filosofies com ara el marxisme, la psicologia freudiana o l’antropologia de Lévi-Strauss. A Els llibres que no he escrit trobem un altre prodigi del fulgor analític i de la vasta curiositat que  caracteritzen l’escriptor. Ací, l’especialista en Antígona fa un repàs dels temes que en algun moment li han despertat interés: el món oriental, la relació entre el llenguatge i el sexe, l’animal que habita en l’home…  Són temes sobre els quals— tot i l’interés ens diu Steiner— no escriurà cap llibre, perquè ja no té temps. I bé, llibre, no, però capítol, sí. I chapeaux! Cada text és una aproximació fabulosa al tema en qüestió. Paradoxalment comentant com faria el llibre, en fa una síntesi fecunda.

Steiner s’ha prodigat, també, a través d’entrevistes com les que va fer amb el filòsof persa Ramin Jahanbegloo o la professora d’ensenyament mitjà Cécile Ladjali i que varen donar com a resultat dos llibres magnífics. Ara ho ha fet amb Laure Adler, una periodista francesa que l’entrevistà per a una emissora de ràdio. I és a través d’aquest mitjà, l’entrevista, on el professor traspua una humanitat directa, fa confessions punyents, anàlisis profundes, expressa els seus dubtes… En definitiva: pensa en veu alta… El llibre es titula Un largo sábado. Conversaciones con Laure Adler.

La capacitat de relació de l’autor és prodigiosa. I la seua mirada va a l’encontre de l’esperit originari de l’assaig —i si hom vol de l’ humanisme— ço és la recerca del saber essencial. Aquesta actitud, a cavall de la nostàlgia d’absolut, la tenacitat i la creativitat dialèctica desemboca en un saber que busca donar compte del tot. O com es deia antigament, busca la unitat del saber. Quim Monzó ho anomenaria “el perquè de tot plegat”.

En les entrevistes d’Un largo sábado, Steiner ens parlar de figures de primera  magnitud com Simone Weil, Oppenheimer, Niels Bohr, Heidegger; aborda capítols de la seua biografia familiar i del judaisme (“per a mi ser jueu és seguir sent un alumne”), amb referències inevitables a l’holocaust; fa comentaris sobre el llenguatge i sobre autors com  Dostoievski, Tolstoi, Rilke, Kafka, Céline… O sobre Freud.

En un moment donat es desprén amb una valoració sobre els efectes de les humanitats. Hi ha hagut grans creadors que han col·laborat en les experiències més inhumanes, recorda. L’escriptor n’esmenta algun casos que sorprendrien, com ara Freud qui va dedicar un llibre a Mussolini. Per a Steiner  —i no és la primera vegada que ho defensa— les humanitats no ens fan millors persones. “Com trobar un mètode —es demana—per a viure els grans textos, els grans quadres, la gran música, el gran teatre i en eixir de l’experiència ser més sensible, si hom pot, a l’experiència humana?”.

Aquesta  realitat em resulta controvertida i m’ha fet reflexionar molt sovint. No estic d’acord, d’entrada amb la idea que les humanitats no transformen la persona. George Dreyman, el protagonista de La vida de los otros—la pel·lícula de Florina Henckel—¸ després d’escoltar una peça musical pregunta: “Com pot un home escoltar aquesta música i ser una mala persona?” I és que a la qüestió de si hi ha gent dolenta —intrínsecament malvada— segueix la de quina manera les humanitats (la literatura, la música, el teatre…) poden ser una medicina, un pal·liatiu o, fins i tot, una dissolvent de la maldat. Tots som, en algun moment donat, envejosos o estar engelosits, o ser venjatius, o estar rabiüts, irascibles… però sentir-ho puntualment no és ser-ho en substància.

The Academic Dr. George Steiner at his home in Cambridge, England. 6th May 2013

La connexió humanística ens preserva de ser dements?, de ser inquisidors?, de ser stalinistes?, de ser arbitraris? Ja sabem allò dels oficials nazis, capaços d’emocionar-se amb peces musicals i, després, esdevenir sàdics torturadors i cruels assassins. Però no cal anar tan lluny, una ullada al meu entorn universitari de lletres palesa com el cultiu de les humanitats no garanteix, per se, la bonhomia, ni l’esperit generós, ni un capteniment  solidari… És més, amb éssers primaris hom pot saber quin geni gasten, davant d’un intel·lectual tot pot estar molt disfressat.

Calígula, l’emperador romà que retrata Albert Camus en la seua obra de teatre, es vanta de la seua “indiferència davant dels dolors dels altres”. La manca d’empatia envers el proïsme es pot combatre amb el cultiu de les humanitats? Una bona incursió psicològica ens permet una visió profunda de la vida i ens fa experimentar l’alteritat. Hi cal potser també un component espiritual. Però, en un humanisme autèntic no hi ha espiritualitat?

El punt central de tot açò té a veure amb una realitat: l’ego. Perquè la bonhomia reïsca necessitem abolir l’ego. Neutralitzar-lo o relativitzar-lo, si més no. Amb l’ego esdevenim peces exposades contínuament a greuges i a hostilitats. Amb totes les atencions del món, l’ego no té mai prou. En canvi, si som capaços de posar-nos en el lloc de l’altre… Si som capaços de deixar l’ego de costat, la realitat canvia. Per bandejar l’ego, tenim la literatura, la música, el teatre… Les humanitats —si és que ho volem i ho busquem— ens poden fer més humans, quin dubte hi ha !, més generosos, més comprensius, més equànimes…Hi ha una condició: buscar-ho, voler-ho. Els missatges lligats a la bellesa, ens acosten a l’essència humana i destil·len saviesa transcendent. Com aquell torç nu d’Apol·lo, en el conegut poema de R. M. Rilke, que el va exhortar a canviar de vida.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!