A tall d'invocació

Un gènere apassionant que cap cultura pot negligir és el de les biografies dels seus grans homes i dones. I aquest gènere té formats afins com són els retrats, les semblances i encara s’hi acosten d’altres, com les necrològiques. En la nostra literatura hi ha hagut autors extraordinaris: si Josep Pla és un dels imprescindibles, Domènec Guansé, n’és un altre. Avançant en el temps hauríem de consignar les aportacions d’Albert Manent, d’Agustí Pons i de Josep Massot. I a nivell de País Valencià, cal destacar els llibres de Xavier Serra que comencen a formar una col·lecció imprescindible per seguir la  història més recent.

         Acaba d’aparèixer, ara, el volum Retrats de l’exili de Domènec Guansé, autor que havia publicat unes Biografies literàries i el volum Abans d’ara. La primera el 1947, des de l’exili estant, la segona ja ací, l’any 1966. Abans d’ara, és una petita joia del gènere i qualsevol cultura normal la situaria en la seua primera divisió literària.

El retratista, el biògraf, té una faena ben difícil a realitzar, perquè estudiar i presentar una vida, ni que siga en un moment donat, exigeix un gran esforç, acompanyat d’un savoir faire particular. Un saber que no es pot improvisar i que ha de comprendre coneixement diversos on no pot faltar la psicologia. El bon retratista sap captar la persona que té al davant i açò vol dir, pam dalt o pam baix, comprendre’l, trobar els seus signes més característics. I després, evidentment, saber-los expressar.

El volum de retrats de Guansé ha estat preparat per Montserrat Corretger i Francesc Foguet que furgant en les revistes de l’exili han ajuntat textos d’un valor ben estimable. El rescat que han fet, és alhora, una victòria contra l’oblit i una aportació de primera magnitud a la nostra cultura. De la mà del tarragoní recorrem pràcticament un segle d’història i de cultura, si pensem que cada personatge tractat —fonamentalment escriptors— aporta la mirada d’un segment d’etapa, la suma de tots perfila un mural ric i atapeït.

Guansé, en parlar dels homes i dones que retrata, els explica, els situa en corrents històrics i, en el cas d’escriptors, aborda la seua voluntat poètica. I ho fa d’una manera profunda sense regatejar energia al vigor de les dades, filiacions i comparacions. En parlar de Benguerel no sols esmenta autors com Narcís Oller, Josep Pla o Sagarra, sinó que  també el relaciona amb Greene, Mauriac, Dostoievski o Kafka. No és cap lluïment intel·lectual, sinó una manera de situar i ponderar les aportacions de l’escriptor.

L’escomesa del retratista busca comprendre el personatge en els seus trets essencials, sovint viatjant de l’obra a la persona i de la persona a l’obra, en un bitllet d’anada i de tornada. De Just Cabot ens diu que la “grisor” és tant un ingredient del seu estil literari com de la seua vida. Domènec Guansé no sols valora les qüestions literàries o estètiques, també perfila un dibuix psicològic i, en la major part de casos, filosòfic.

Com el bon retratista, l’autor destaca els trets físics i el context on viu el personatge  tractat, de vegades, de manera fulgurant. Té recursos diversos, però no abusa mai de la caixa d’adjectius com fa Josep Pla. Ni de l’ hipèrbaton, ni de el símil atrevit i espurnejant. (Una excepció és en parlar del color de la pell d’un dels retratats observa que té l’”aspecte d’un rèptil estilitzat d’una manera heràldica”).

Cada autor és la seua obra, i Guansé, ens la descriu, la valora, l’explica de manera àgil i sagaç. En alguns moment, sembla que porte en la motxilla la cultura catalana de tot el segle assimilada de forma prodigiosa. L’aproximació a Joan Maragall és de les més completes a l’hora d’integrar l’home-l’obra-l’època. I caldria afegir-hi el desplegament de la mirada aguda del crític que observa, per exemple, com “els catalans se senten més catalans després d’haver llegit un poema de Maragall”. A banda d’explicar-ho molt bé, ens parla de l’amor, de l’espiritualitat, dels valors burgesos, de la poètica que destil·la la teoria de la paraula viva…

Els retrats de Rovira i Virgili, de Francesc Trabal, del seu conciutadà Puig i Ferreter —que cal acarar amb el d’Abans d’ara— de Carles Riba o de Riera Llorca són extremadament bons. Però en general, en tots hi trobem punts destacats del perfil psicològic i del tarannà, de les aportacions i de la singularitat de cada figura. Guansé s’hi mostra agut en l’observació, meticulós en la descripció i ponderat a l’hora de fer valoracions. Finor i honestedat, vigor narratiu i força poètica completen la resta. Tot açò fa de Retrats d’exili un volum ben recomanable, que la professora Montse Corretger i el professor Francesc Foguet han preparat de manera rigorosa i acurada.

L’editorial Adesiara, també mereix un elogi, atés el catàleg de llibres exquisits que en poc temps ha posat a disposició dels lectors, com ara els llibres de Xoan Bello que he comentat en aquest bloc.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!