A tall d'invocació

blog d'Enric Balaguer

7 de juny de 2016
0 comentaris

La filosofia catalana són més que 12 noms

Jordi Nopca, a les pàgines del diari Ara, publicava aquest cap de setmana un reportatge sobre el pensament actual que reduïa a dotze autors. El fet de ser “dotze” és, potser, un ressò bíblic. Periodísticament s’ha de fer així, amb fórmules, eslògans. Qualsevol inventari serà criticat per uns o per altres, o bé per tots. El llistat de Nopca resulta atractiu perquè descobreix  autors i obres que un desconeix, encara que també n’hi ha d’altres que sospite que són esmentats immerescudament.

“En temps de crisi de valors com l’actual, el pensament agafa una rellevància especial” —diu el periodista i escriptor.  En efecte, crec que l’actual conjuntura convida a la reflexió. Necessitem pensar fora d’ enraonies circumstancials i de sortilegis de paraules.  Cal reflexionar sobre la societat, sobre l’individu, sobre els valors, sobre les circumstàncies econòmiques… i de tot plegat. Podríem parlar de les pautes culturals, com per exemple, el paper determinant del mitjans de comunicació. Uns mitjans que, com molt bé exemplificava Gianni Vattimo— en comptes de configurar una realitat transparents, la fan complexa i, fins i tot, caòtica.

pensador1

Vivim un context de continuades temptacions a la distracció. A banda d’ocupar-nos temps per a fer altres coses, els objectes promoguts pel món de la informació desplacen la reflexió. El pensament esdevé, com més va més, pragmàtic, instrumental i lligat a la vida material.

Hi vivim encara instal·lats en una segona onada d’individualisme (com he analitzat en alguns assajos de Constel·lacions postmodernes) que ha fet de l’hedonisme el centre dels valors socials. La gent s’hi aplega sense tenir res en comú i la inestabilitat emocional segueix un ritme expansiu. Allò del compromís, que sembla reviscolar-se a parer d’alguns (Marina Garcés) ja estaria bé. Però ara per ara té com a handicap la declinació dels grans sistemes d’idees i l’absència de respostes alternatives.

El qüestionament —potser més que la desaparició— de la idea de progrés indefinit ha estat un dels ingredients del subsòl orgànic dels nostres dies. Mentre que “la raó” i “la veritat” han deixat darrere el seu caràcter absolut. I potser lligat amb això, la frontera entre allò permés i allò que no ho és ha s’ha fet borrosa.

Pensar, en el món actual, és més necessari que mai, atés les grans dificultats de concebre una vida amb plenitud, amb possibilitats de creixement personal, orientada per valors i impregnada de sentit. En questa context un dels autors catalans que cal destacar —i reivindicar— és Francesc Torralba. Un prolífic i agut tractadista de la societat que veu l’espiritualitat com un dels components irreductibles de desenvolupament humà.

Potser per parlar del pensament català actual, caldria fer esment d’aquell autors en una marcada línia propera a l’assaig: Agustí Pons, Joan Francesc Mira, Vicenç Villatoro, Joan Garí….També en escriptors de gèneres autobiogràfics —diaris, memòries (o succedanis)— trobem moltes reflexions punyents sobre la vida actual.

El que no podem obviar tampoc, com un punt ineludible del pensament del nostre món, són les traduccions: vivim una allau de llibres de pensadors com Byung-Chul Han, Michel Onfray, Tzvetan Todorov, Edgard Morin, Zigmunt Bauman, Eva Illouz, Pascal Brucker i un llarg etcètera.  Tots ells analitzen qüestions de la vida actual amb agudesa, amb fertilitat i sempre amb una dialèctica que tracta de seguir –i capir– el rumb incerts de les coses.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!