A tall d'invocació

La revista L ‘Espill, núm. 51 ha canviat de seccions, n’ha incorporat de noves i presenta un seguit de textos ben atractius. Hi he publicat algunes de les anotacions d’un diari meu durant l’estiu del 2015. Ací teniu una petita antologia.

                                      “Un estiu amb Epicur”

           Enric Balaguer

                                                ***

Boris Cyrulnik, un psicòleg especialista en la resiliència, en Autobiografia de un espantapájaros, observa com una vida pot donar pas a mil autobiografies diferents. Allò que importa és com articular el relat sobre el subjecte. Quina pel·lícula fem de la nostra vida. Tota història creada és un al·legat en legítima defensa. Cada relat autobiogràfic és una iniciativa d’alliberament, una reconciliació amb la pròpia història. Hom busca donar coherència a esdeveniments, guarir una ferida, donar forma a una imatge que ens pertorba…

***

     Cada relat és vertader, perquè també ho són les quimeres i les fantasies. A condició que ens represente i ens identifique. Els homes sense història són dispersos i estan sotmesos al present com uns drogoaddictes. Quan algú no té memòria esdevé ningú. L’única manera de ser algú passa per fer una representació teatral d’un mateix. Tota autobiografia és, per això, una taula de salvació. Més que un gènere literari, com va dir un escriptor francés, és una necessitat existencial. En uns casos més imprescindible que en altres, però en tota persona,és un pas obligat. En determinades persones, delata unes mancances exagerades, en d’altres, l’enyor d’una infantesa dolça. Una autobiografia perfila una trajectòria, com una frase marca els punts d’un enunciat a través de la sintaxi. Hi posa fil i agulla a una multiplicitat de fets inconnexos i els cus. Sense autobiografia seríem com el Zelig, l’home-camaleó, de Woody Allen.  

                                                          ***

No es pot concebre un savi autèntic sense una fe profunda. En el que siga:en els pensaments propis, en creences, en l’espiritualitat, en la ciència, en el destí… La fe és necessària i més que buscar-la, hom la troba.

                                                        ***

L’olor de sofre de les tomateres no és de les més desagradables de l’horta, però és de les més indelebles. Després de collir tomates, hom es passa el dia sencer olent-la en les mans, en la roba…  Per a mi, en l’inventari de pudors desagradables del camp, cal parlar de l’olor a xinxa i de la merda del corral, és clar. En canvi, les cagarrutes de cabra, el bonyigo de matxo, són una altra cosa. El camp són pocs perfums i moltes olors intenses que anestesien els narius, com el tuf agre del suor!

                                                           *** 

Passejar per Gines és trobar-se amb eres. Eres de batre blat, sobretot. La major part són al costat de cases, de caserius o de masos, però d’altres s’escampen per foies i bancals. En les eres es batia el blat, també la civada, els cigrons, les llenties. Els xiquets jugàvem en el pallús i les gallines femejaven esgratinyant grans o cuquets. Quina olor la del pallús!

          Les terres de Gines han encarnat la tríade mediterrània: blat, vi i oli. Les vinyes varen desaparèixer amb la fil·loxera, però n’han restat traces silencioses: cups, bótes velles, esportins podrits encara amb olor a vinassa; també hi ha cups de vi i bodegues en ruïnes. El blat fa temps que ha desaparegut: trenta anys?, quaranta?  El cereal va lligat a la batuda els dies més forts de l’estiu, quan el sol queia a plom. Els homes es posaven mocador al cap, com els moros, fins cobrir-se el bescoll. Mentre treballaven entonaven cançons i veien trotar els animals amb lleugeresa. De tant en tant, agafaven el tiràs i amuntegaven el blat. Les garbes estaven ordenades geomètricament.(També la terra donava pas a l’artifici, a l’art arbitrari.)

***

    La primera vegada que vaig llegir L’estrany  d’Albert Camus, em va recordar els dies de batuda. En el moment en què Mersault mata l’àrab en la platja, l’autor ens diu que “el sol queia a plom sobre l’arena i el resplendor del mar era insuportable”, més avant hi afig “hi havia un halo enlluernador en la llum i la pols del mar”. En apropar-se l’instant fatídic escriu: “em va parèixer que el cel s’obria en tota la seua extensió per a fer que ploguera foc”. Això de “ploure foc” alguns dies d’agost no és cap llicència literària, sinó una realitat tangible.

         D’intensitat en intensitat. L’assassinat no deixa de ser una intensitat. En una estona d’encegament, l’embriaguesa del sol pot trastornar qualsevol persona. Un sol que en els migdies de batuda feia ganes desesperades de buscar l’ombra, de beure en la botija, de jeure a la fresca.

    Romàntica, en canvi, és l’estampa que Carles Salvador dibuixa en un dels seus poemes del batre:”Volta l’era sobre el trill/Vés xafant, molent la palla!/No digues tinc blat/si no està nugat/dins la saca”. En llegir aquests versos hom pot sentir el trot dels animals amb orelleres encerclant la parva. I la luxúria…

    La lubricitat lligada al blat, a l’estiu, a la puixança eròtica i genital, al tuf de les aixelles. A l’era de batre es bescanviaven mirades i somriures. No sols hi havia faena. Els cossos vibraven entre les carícies vegetals de la palla, en aquell oratge calorós de final de la vesprada. El dia es dilatava i la foscor tardava a vindre, mentre els dompedros pacients cloïen les flors i el cel dibuixava un blau suau i tendre. De vegades, un llenç de núvols insinuava un blanc trencat, com el d’alguns quadres de Sorolla.

     El desig esclatava amb tot el candor innocent. Els xiquets sentíem les primeres tensions púbiques i ens lliuraven a unes pràctiques innocents, entre l’alegria i la pulsió. Les tiges trinxades exhalaven un baf ufanós, amb aqueix groc extasiat on ens rebolcàvem com animals en zel. Hi vaig veure moltes coses entre jocs, crits i soroll d’animals, però res no em va impressionar tant com un dia de batuda, a poqueta nit, en un caminet vora el barranc on hi vaig anar no sé perquè. En aquell punt dolç del vesprejar vaig veure dos cossos que es sacsejaven embogits: ell amb la cintura dels pantalons al turmell i ella sense falda. Era la primera vegada que veia un home i una dona nus. Hi vaig restar bocabadat molta estona: els cossos amb la pell blanca amb rodals foscos als pubis, el volum dels pits, els culs exultants… (El d’ell era pelut, mai no n’havia vist cap). La cintura els ballava. Gemegaven.

           Els dies de batuda tenien un aire especial, revoltaven la vida quotidiana i les relacions entre els veïns. Els homes s’ajuntaven en colles i treballaven de manera conjunta, ajudant-se els uns als altres. De manera fraternal per a tots, les dones feien els dinars, arròs amb conill, paella… Els xiquets entràvem en les cases alienes sens cap mena de reserva, com si foren les pròpies. Quina sensació de llibertat! I de festa!

       Passat el temps, en l’etapa universitària en què vaig militar en el marxisme, vaig arribar a imaginar el comunisme com els dies de batuda: permissivitat, ambient col·lectiu, fraternitat, cooperació, il·lusió comuna…  

                                                                                            ***

Hem començat ja les classes. Som a la segona setmana de setembre i les coses van a tota pastilla. En el tramvia, de bon matí, molts rostres d’estudiants frescos i relaxats. Pantalons curts, motxilles, samarretes, sabatilles esportives… La majoria, capcots ditegen el mòbil. En els seients de davant de mi hi ha dos joves amb els genolls frec a frec; després, un ha tret tabac i paper i ha començat a enrotllar-se un cigarret. Ho feia amb un art especialment atent, entrenat, voluptuós. Posteriorment, l’altre ha fet el mateix: s’ha posat la picadura al palmell de la mà, ha tret paper i un filtre i, amb un art estudiat, ha enrotllat el cigarret i se l’ha penjat darrere l’orella.

Just abans de baixar en la parada, he vist com un d’ells agafava la mà de l’altre amb un punt de tendresa i s’han mirat als ulls. Només posar els peus a terra, han encés els cigarrets i un núvol de fum ha aureolat els rostres. Al capdavall,  hi ha tantes formes d’amanyagar-se!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!