A tall d'invocació

Manela és una estudiant de Filosofia que, a les vesprades, passeja gossos. Viu a València amb Ferran, un filòleg que treballa de corrector. Ella és metafòrica i ell, en canvi, un ésser que es mou en un món ordenat com un text, on només cal corregir les faltes d’ortografia. Més avant se’ns dirà que Ferran és “un talibà de la llengua”. Aquests són els personatges centrals de La passejadora de gossos, l’obra amb què Francesc Bodí va guanyar el premi de narrativa “Ciutat de València” el 2015.

La novel·la és una incursió potent en un món en què els personatges estan acompanyats dels seus respectius gossos: Nora (d’Artagnan), Gonçal (Faula), el senyor Alegre (Somriure), Aurèlia (Berto), Susanna (Eivissa), Navarro (Diana) i Maria Almudena (Napolió). A través dels gossos anem penetrant en les vides de cadascun dels personatges d’una manera còmoda i directa. I amb un accés familiar. Passejar els gossos, diu la protagonista en un moment donat, és com passejar els seus amos. La manera en què es parla dels animals, del seu caràcter, de les seues afeccions, té un punt  humorístic. De Napolió se’ns diu que és un nihilista, per exemple. I hom s’imagina al pobre gos adoptant aquest tarannà ètic.

Els personatges ens presenten realitats personals i socials diferents: Nora és una divorciada, explotada pel seu exmarit i amb un fill deficient, que viu colps durs, de caire afectiu i econòmic. Gonçal un professor de baixa per depressió (Quin ensenyant no n’ha tingut?). Navarro és banquer i Maria Almudena, notari, i els dos acabaran formant una parella. La relació entre els gossos respectius, Napolió i Diana, els ha precedit amb un encontre lúbric que ha deixat embarassada la gossa. Alegre i Aurèlia, que té alzhèimer, són jubilats.

És d’admirar la  manera en què l’autor aborda qüestions de tota mena: amb referents filosòfics i psicològics, però amb un correlat d’ingredients sensitius i emotius. Els símils i les imatges de Bodí són d’una eficàcia expressiva absoluta. La passejadora de gossos és una novel·la sobre l’amor, la tendresa i la bondat de la vida. I sobre el lent aprenentatge de l’existència. Un cant a la força dels sentiments i a la irradiació penetrant i transformadora de les emocions positives.

PETIT DICCIONARI  (IMPROVISAT) DE LA PASSEJADORA DE GOSSOS

AMOR

“En la meua consciència la felicitat fa gust de codonyat”.

“El senyor Alegre és un carter convertit en carta”.

EDUCACIÓ

“La vida del professor és com un vaixell en una tempesta inacabable (…) El professor està cansat de malbaratar esforços en un vaixell que ell no governa i que fa voltes sense rumb en singladures erràtiques” .

 “Alguns savis-ceba de la pedagogia pensen que la malfaeneria és una malaltia i no un defecte”.

FILOSOFIA  

“Una relectura d’un diàleg platònic escrit fa dos mil cinc-cents anys m’il·luminava un problema de la més rabiosa actualitat”.

GOSSOS

“De vegades, en la mirada d’un gos hi ha més profunditat que en un tractat complet de moral”.

INSEGURETAT

“Els humans som éssers insegurs que necessitem un agafall. Hem fabricat màquines, medecines, teories científiques, però com més sabem, més insegurs ens sentim. La seguretat és un engany sociològic”.

JAZZ

“Ferran no suporta el jazz. En el text del seu món, el jazz és una anarquia intolerable”.

NOVEL·LA

“Una novel·la no és tan sols una història. D’històries, n’hi ha moltes, i algunes de molt bones. Només cal veure el telenotícies. Una novel·la és, sobretot, l’estil”.

 SEXE

 “El sexe és un llenguatge sense paraules. Hi ha tensió i distensió, carícies i acoblament, un diàleg de cossos en estat pur, sense codis complexos ni sintaxis envitricollades”.

“Hui Ferran i jo hem fet l’amor a ritme de Chopin. Sí, de Chopín! Un diàleg de piano i orquestra amerat de nostàlgia, el piano que creixia sobre el tapís dels violins i la remor del metall, i els nostres gemecs que s’embolicaven per damunt del pentagrama fins a convertir-se en un poema de vers lliure que ha esclatat en un terrabastall de passió compartida.”

“Sempre que em pose poètica m’entren ganes de fer l’amor”.

VALÈNCIA FASTUOSA

“La Ciutat de les Arts i de les Ciències emergia en el crepuscle com un monument a l’economia valenciana. Sobre fons negre, és clar.

—Com es diu aquell quadre d’un gegant que es menja els fills? —ho ha preguntat sense girar-se.

—Saturn devorant els seus fills de Goya —li he dit, sense acabar d’entendre la pregunta.

—Aquelles balenes d’allà també se’ns menjaran —han fet com si parlara a soles”. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!