A tall d'invocació

Bocins de mi, bocins de tu de Llorenç Garcia és un recull de proses intenses d’algú que mira la realitat amb agudesa i alegria. Una realitat domèstica, quotidiana sense grans aventures ni pretensions. El narrador, de manera directa, va mostrant-nos ara el món de la parella, ara el dels polítics corruptes, ara un moment de peresa individual, la buidor darrere d’un fet encomiable… Qualsevol cosa passada pels seus ulls atents esdevé despullada i magnificada. Els relats —potser s’hauria de dir microrelats— tenen frescor, imaginació, vigor analític. El fet de ser de Yecla, aporta un valor afegit.

        Però de totes les pàgines que porte llegides, res no m’ha impressionat tant com la dedicatòria que fa, primer, als professor amb vocació, després als professors sense vocació. Sobre aquests darrers escriu: “La vostra cara de desídia o d’amargor (sobretot a la Universitat) a l’hora d’instruir, m’ha despertat la curiositat de com heu pogut reeixir a arribar a la tarima. I quasi preferisc no preguntar-m’ho. Gràcies per empényer-me a no desviar-me de la vocació per tal de no acabar amb la mateixa ganyota que exhibiu de manera crònica”.

En la dedicatòria als professor amb vocació els dóna les gràcies, sobretot perquè han fet que el captivara la literatura. “Gràcies —escriu—per haver-me tancat en una deliciosa cel·la amb barrots de paraules i d’idees. Em sent més lliure que tancat en una gàbia de barrots de personatges mediàtics, d’imatges de futbolistes amb més aspiració publicitària que esportiva i de somnis fútils”. Una dedicatòria entranyable. L’agraïment vessa sempre una energia immensa.

El text m’ha portat a la notícia que vaig llegir ara fa uns dies sobre Albert Camus. L’escriptor algerí, en saber que havia rebut el premi Nobel de Literatura, va escriure a un dels seus professor, Germain, per agrair-li la tasca realitzada. Tota una mostra d’humanitat i d’humilitat que em llegir-la em va emocionar.

París, 19 novembre 1957

 Benvolgut senyor Germain:

Vaig esperar a que s’apagués una mica el soroll de tots aquests dies abans de parlar-li de tot cor. He rebut un honor massa gran, que no he buscat ni demanat. Però quan vaig saber la notícia, vaig pensar primer en la meva mare i després en vostè. Sense vostè, sense la mà afectuosa que va tendir al nen pobre que era jo, sense el seu ensenyament no hagués passat res d’això. No és que doni massa importància a un honor d’aquest tipus. Però ofereix almenys l’oportunitat de dir-li el que vostè ha estat i segueix sent per a mi, i de corroborar-li que els seus esforços, el seu treball i el cor generós que vostè va posar en això continuen sempre vius en un dels seus petits escolars, que, tot i els anys, no ha deixat de ser un alumne agraït. Una abraçada amb totes les meves forces,

 Albert Camus 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!