Tres dietaristes: Vicent Alonso, Salvador Pániker i Rafa Gomar

La literatura del jo, en format diari, continua el seu ritme creixent. En pocs dies de diferència, he llegit tres peces ben estimables: Sobre una neu invisible de Vicent Alonso, Diario del anciano averíado de Sálvador Pániker i Fràgil sol de tardor de Rafa Gomar. He de dir que a diferència d’altres escriptures com les de ficció —novel·la o relat— un diari me l’empasse com un got de conyac un dia d’hivern a la península Escandinava: tot d’un glop.

             a2a3a1

Els tres autors, Alonso, Pániker i Gomar, són autors de diaris. Ço és en el seu currículum hi ha diverses obres en aquest gènere. En el cas de Vicent Alonso és el segon que publica, després del celebrat Trajecte circular; en el de Pániker és el quart i en el de Rafa Gomar, el tercer. Són “escriptors de diaris”? És la designació que els donaria Andrés Trapiello i pense rotundament que sí. En bona mesura, participen d’allò que Philippe Lejeune —el gran especialista d’aquesta literatura— va defensar: “el diari íntim és una manera de viure”. Per a tot ells, l’escriptura esdevé una necessitat. Si la ficció requereix estratègia i esmerçar temps, el diari és una pràctica per a qui disposant-ne de poc, sent l’impuls de l’escriptura encaminant a l’autoanàlisi, a assolir una plenitud de consciència de la vida.

En la literatura catalana, a poca poc, l’escriptura de diaris i la seua publicació és ben fluida i fa pensar en una normalitat, a despit l’escàs nombre de lectors. Dic això després de constatar com algunes obres amb un fabulós èxit de crítica, com ara és el cas de En aquesta part del món (2005) de Guillem Simó, no han tingut cap reedició. O bé n’ha costat molt fer-la com és el cas d’Enric Sòria, un dels autors estrella del gènere. El primer dels seus dietaris Mentre parlem: fragments d’un diari iniciàtic, compta amb una reedició que restitueix els fragments que no va poder publicar en la primera, sotmesa a limitacions del premi que havia guanyat. I no tinc notícia de cap diari que haja tingut una reedició a pesar de l’interés i la bona acollida d’aquesta escriptura entre els happy  few.

Sobretot cal celebrar que hi ha joies ben estimables: de tant en tant, es publica algun diari que ai, quin goig! L’any passat, per exemple, va ser Dins de camp d’herba (dietari 2009-2012) de Ramon Ramon i esmentar la llista dels darrers anys seria un exercici ben llarg i dens. S’ha normalitzat el gènere entre els lectors?  No sé ben bé si podem considerar-ho així o simplement contra les adversitats més evidents, és un tipus de llibre que compta amb un nombre escàs, però fidel de lectors. I una mica això ocorre en la literatura veïna, on la crítica i el públic  celebren la publicació, per exemple, dels Diarios d’Iñaki Uriarte, que ara va pel tercer volum. Però on tampoc no hi ha reedicions, tot i la fortuna crítica que han tingut. El cas de Pániker és una mica diferent atés que del Cuaderno amarillo, per exemple, l’edició inicial va ser ja —segons comenta en el darrer, Diario del aciano averiado— de trenta mil exemplars.

Cadascun dels diaris ens aproxima a l’univers del seu autor. En el cas de Vicent Alonso, Sobre una neu invisible. Notes d’un dietari, 2003-2005, ens trobem amb un lector embadalit que ens fa partícips dels llibres que devora i que comenta amb parsimònia, subtilesa i un gust extremadament sensible. Per a Vicent Alonso l’acte de llegir esdevé una pràctica lligada al creixement personal. “Llegir és reconèixer —ens diu en un moment donat—el que misteriosament portes escrit dins la teua ànima”. No és que els llibres ens facen viatjar a un territori desconegut, ans el que ens fan és revelar-nos el que portem dins de nosaltres. Aquesta interacció amb l’escriptura és l’experiència base del diari d’Alonso, on una allau de poesia, diaris, novel·les, assaigs i també de cinema van essent objecte d’atenció, de reflexió, de comentari. Ara és una idea, ara una escena que s’analitza en una direcció inusitada i es relaciona amb una altra, etc. L’autor va descabdellant la madeixa de comentaris lluminosos, alguns extrets també d’alguna anècdota personal, amb subtilesa i amb voluntat de precisió —una precisió quirúrgica— que fa del matís el seu principal aliat. Alonso ha traduït Montaigne, i l’ombra del francés deixa la seua empenta en aquesta prosa que voldria ser un escut del món, un mitjà del coneixement, un sistema per a metabolitzar allò essencial de la vida entrevist, sobretot, a través de la cultura llibresca.

 

Salvador Pániker ens té acostumats a oferir-nos una mirada ràpida, lúcida, heterodoxa sobre qüestions palpitants del pensament, on incorpora la perspectiva de les filosofies orientals. I també de la seua peculiar way on life que anomena la filosofia retroprogressiva. Pániker és un filòsof que entén la comunicació literària —fluïda, directa,  reverberant— com una llambregada reveladora sobre les qüestions nuclears de la vida. Ha volgut retornar a la filosofia el caràcter de saviesa que tenia en autors com Spinoza o Shopenhauer, deixant de costat el llast dels teòrics. En les seues anotacions parla de la vida quotidiana, les amistat, les relacions familiars i les de parella, de la vida política, de la literatura i de la música amb la mateixa dialèctica resolutiva. I amb el mateix to: directe, escrutador, lúcid, divertit. Defugint les ideologies materialistes i deshumanitzades i les religions amb dogmes asfixiants, l’autor segueix un sender espiritual laic, entenimentat, que busca donar serenitat i aliment a l’ésser.

A diferència d’altres llibres, Diario del anciano averiado és més receptiu a la cultura catalana i al fet polític dels darrers anys a Catalunya. També és el d’un autor que celebra el seu reconeixement públic a través d’homenatges, crítiques elogioses, comentaris engrescadors. I un poc exhibicionista de les seues relacions amb figures importants: polítics, escriptors, pensadors i, sobretot, amb les dones. Però llegir Pániker, reconforta: és una mescla d’espiritualitat, pensament lúcid, expressivitat espasmòdica —ço és vessada com un raig X sobre els fets o les idees objecte d’atenció. Mai no es fa pesat, reiteratiu, fosc, ans és una cataracta de sorpreses. Mitjançant una prosa fragmentada que juga amb la juxtaposició d’adjectius sorprenents. Si la prosa de Pániker fos una planta, tindria unes arrels mítiques, una tija conceptual i unes branques líriques.

Fràgil sol de tardor ens situa en una altra realitat vital i en aporta, conseqüentment, una altra mirada: la d’algú que espia la vida en allò que té de màgica. L’autor, Rafa Gomar, para atenció a cada instant de vida: el que observa en pujar a l’autobús, un record dels carrers de la Gandia d’infantesa, una idea que brolla del sentit comú, una conversa amb un amic, el sabor d’un menjar, una imatge de la platja amb pluja, una pel·lícula, una pintura…Cada llambregada esdevé una anotació, en general, breu, càlida, amb ingredients lluminosos, que pretén traure el màxim de suc a coses aparentment insubstancials . Ço és assolir la sensació de cosa viscuda en profunditat. Com els haikus orientals, les anotacions rescaten instants viscuts i, en fer-ho, ens descobreixen la màgia dels moments ordinaris.

Gomar és un hedonista i perfila el programa a base d’observar l’entorn amb els ulls ben oberts. Una frase, una imatge, una paraula la fonètica de la qual incorpora en forma  de cal·ligrama, són prou per la complaença. Potser començant pel simple fet de ser conscient d’estar viu. Després el plaer dels sentits, el de la música, l’amistat, els viatges, la pintura i, sempre, el del coneixement. Per cert, en el diari es combinen l’escriptura amb els dibuixos del mateix autor. S’hi desprén un tempo lent, capaç d’analitzar i capaç de contemplar. Contemplar qualsevol cosa: de la més domèstica i insignificant fins a la més dialèctica i abstracta. Contemplar és la felicitat.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *