A tall d'invocació

Lluís Maria Todó va estudiar a París i a Barcelona, on es va doctorar en filologia francesa. Ha estat professor de literatura francesa i de crítica literària a la Universitat de Barcelona. Després va passar a ser professor de traducció a la Pompeu Fabra. De la seua obra d’estudi, cal destacar un llibre extraordinari El simbolismo (1987) que és una de les millors introduccions a la poesia francesa del segle XIX. Els comentaris sobre Baudelaire, Verlaine o Rimbaud són d’una sagacitat penetrant. Hom gaudeix amb la lectura alhora que percep un fet extraordinari: entendre el geni de cadascuns dels creadors, els seus reptes i resultats poètics. Darrere d’aquest llibre hi ha un lector sensual, i no un simple estudiós d’història de la literatura que ordena autors i obres com en una sabateria es disposen els parells de sabates.

Crec haver llegit la totalitat de la seua obra novel·lística que comença amb Els plaers ficticis (1992) i va tenir amb El joc del mentider (1994) una entrada de cavall —literàriament  parlant— tot abordant el món gai, prou absent de la narrativa de l’època, si exceptuem l’obra de Terenci Moix. Va continuar amb L’adoració perpètua (1997) i Els cants dels adéus (2001). Aquesta darrera —la millor novel·la de l’autor?—tracta un dels seus temes predilectes: el despertar sensual de l’adolescència. Per alguns crítics, Todó és un dels millors novel·listes de la seua generació i la veritat és que tant aquesta novel·la com l’obra que li segueix —si prescindim d’una novel·leta com Isaac i els dubtes (2003)— El mal francès (2006) ho podrien avalar plenament.

Amb aquesta darrera obra, Todó va guanyar el premi Josep Pla el 2006. Es tracta d’una mena d’ autoficció on relata la seua etapa de joventut, quan el despertar intel·lectual coexisteix amb el sexual en un estat conflictiu. L’autor fa servir tota mena d’estratègies literàries (diaris, cartes…) encaminades a donar compte del seu món interior, exposat amb detallisme i subtilesa, sobretot pels temors que desencadena l’elecció sexual.

A banda d’escriure novel·les, Lluís Maria Todó és professor de francés i traductor, un ofici que també té el protagonista de la seua darrera novel·la L’últim mono. La ficció s’endinsa en la vida d’un personatge, el fill del qual ha caigut en mans de l’heroïna i segueix un procés de rehabilitació. Aquest fet, trastoca la quotidianitat prou monòtona del protagonista que ens fa cinc cèntims de la seua vida: està separat de la mare del seu fill (que ara té una parella de dona), ha tingut una relació posterior i ara viu sol.

Professionalment, el protagonista es dedica a la traducció i, com un complement de la faena, escriu un diari. Aquest diari és el text que els lectors llegim. El fet de ser traductor fa sentir el protagonista l’”últim mono” de la cadena literària. Però a aquest “últim mono” s’hi afegeix a l’altre “mono”, la síndrome d’abstinència del seu fill. El fet de ser traductor i d’escriure un diari, fa que l’obra estiga farcida d’observacions lingüístiques i de judicis literaris. I, encara, sobre la dificultat de la traducció, que sovint revela, l’autèntic valor d’una obra. Potser, com han dit alguns estudiosos, la literatura universal és aquella escriptura que millora amb la traducció—o com a mínim la suporta.

El tema crucial de L’últim mono és la droga i els seus efectes en una joventut  que ha caigut en les seues garres. I per què? Per inestabilitat emocional?, per influx d’un context incitador?, per un simple accident?… En tot cas, el fet esdevé objecte de reflexió i és viscut per part dels progenitors, sovint, amb culpabilitat.

La novel·la escenifica certa Barcelona dels 70, la de la ciutat amb una progressia bolcada als plaers dels porros, que sentia atracció pels sectors més marginats de la societat que es concentraven en el Raval. Un dels al·licients de les històries de Todó té a veure en el reflex del món de les famílies que deixen —talment ocorre hui en dia— l’estructura tradicional i poden estar formades per parelles d’homes, de dones, tenir un únic membre o bé ser  —com les anomena Zygmunt Bauman— “famílies adossades” amb fills de diverses relacions. Una situació procliu a la inestabilitat emocional i als conflictes que ens toca viure cada dia.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!