A tall d'invocació

CONTENIDORS

Al costat del lloc on aparco

un home de la meva edat

furga —un basto de ferro a la mà—

els contenidors de les escombraries.

Ni ell ni jo no esperem tresors,

només papers o ferralla per malvendre

o la roba estripada i bruta

que encara ens estimem quan s’accentua el fred.

Tanco el cotxe d’esma davant aquest altre jo

que només ha tingut una mica menys de sort

en l’equilibri damunt les teranyines de la vida.

Camino carrer enllà i de seguida me n’oblido.

Però, només una mica més amunt,

topo, de sobte, amb un noiet jove

que regira també deixalles d’un altre contenidor.

El destí que acabo d’acceptar en l’home gran

—més atzar o menys sort per a una fi inexorable—

ara em burxa com un ganxo damunt el pit:

en la desolació d’aquest jove també hi veig

els meus fills que regiren

amb el mateix meu ferro

les deixalles del futur.

Francesc Parcerisas, Seixanta-un poemes, Quaderns Crema, 2014

És difícil posar-li paraules a un text poètic com aquest. Ho diu tot, pràcticament. I de quina manera! Una estampa tan familiar —la d’algú que furga en els contenidors— fa despertar aquesta percepció punyent. Què diferencia un pidolaire de nosaltres? Som afortunats d’estar en un altre lloc de la “teranyina” de la vida. És bo ser-ne conscients. Tanmateix, el protagonista sent una germanor amb aquell que busca entre les escombraries. Arribat un punt, ell també és un indigent. Tots ho som, desvalguts, pobres… Vivim a la intempèrie. A la intempèrie anímica. I busquem allò que pot vestir-nos. Repassem què ens pot ajudar a passar el fred de l’existència, què pot abrigar-nos la vida.

Més dur encara és veure aquesta fragilitat de viure projectada en els fills: joves que ara regiren “les deixalles del futur”. Un futur incert, amenaçant, el final de l’esperança…

És admirable que amb tan poques paraules —amb una o dues imatges— es puga expressar tan profundament allò que sent el jo poètic. Els humils i els sensitius són dos vasos comunicants. Hi ha una identificació fraternal: hom sap que viure és estar sempre com una roba estesa al ras.

Possiblement Nietzsche pensaria diferents, però entre els poetes i els desheretats hi ha complicitats especials: el món els ha fet sensibles. Des de la pobresa s’aprecia la vida. I se n’aprén. Potser perquè la saviesa demana una vida senzilla i difícil.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!