A tall d'invocació

Ha aparegut el volum Prosa i  creació literarària en Joan Fuster.  Es tracta del volum que recull les intervencions en la X Jornada sobre l’autor de Sueca que vàrem fer el novembre.  Hi ha cinc treballs: Francesco Ardolino que tracta de “La traducció literària de Joan Fuster”; Enric Balaguer, amb “Diccionari per a ociosos i els grans debats del segle XX”;  Anna Esteve que tracta “ El dietarisme de Joan Fuster”; Josep Vicent Garcia Raffi que aborda “La crítica literària fusteriana en Destino” i Nel·lo Pellicer comenta  “L’expressió periodística de Joan Fuster durant la Transició”.

Amb aquest volum la biblioteca fusteriana augmenta i cada vegada més s’acosta al volum de textos de l’autor. Un autor que cal reconèixer ques era un grafòman amb una obra de qualitat  dificil de superar.

2

Vet ací un fragment

2. Pensar, i pensar bé…

Diccionari per a ociosos mostra no sols unes opinions sobre els temes que aborda, ans l’autor ens acompanya en un viatge de reflexió. L’exercici passa per exposar les qüestions, argüir exemples que poden avalar una tesi o la contrària, modular un discurs que s’amera de les circumstàncies que hi concorren, matisar amb tot els ets i els uts fins arribar a una tesi final o a una simple parada que podria continuar però que s’hi abandona.[1] Les fonts del pensament són, fonamentalment, literàries. I això situa el pensament de Fuster en un territori intermedi —si se’m permet— entre les idees generals, nascudes d’uns casos concrets i les teories o les elaboracions filosòfiques. Aquest punt intermedi dota el pensament del de Sueca d’una força que manca en alguns pensadors i en la filosofia, en general, lligada a les elucubracions abstractes.    

       L’entrada “Escepticisme”(89) és una mena de declaració de principis sobre  l’actitud a mantenir com assagista —ja ho hem comentat— diu Fuster  “els escèptics són sempre —i per definició— persones raonables: enraonades. Es posen sempre cautelosament al costat de la raó, i per això solen tenir raó. O dit d’una altra manera: dubte, i encerten”(89). El comentari de “Convicció”(85) recomana tenir-ne poques, perquè el fanàtic —diu— és “un que té moltes conviccions” (85). No és gens aconsellable si volem mantenir una “llibertat intel·lectual”. Aquesta predisposició envers la llibertat de pensament, envers el rebuig del prejudicis —“vicis d’origen”— és de totes totes lloable. Sense això no som ben bé pensadors, som titelles amb una concepció arrelada en els prejudicis de la nostra ment.     

       En els aforismes i en altres textos, l’autor ha explicitat allò que per a ell esdevé pensar. N’ha parlar de fer “examen de consciència” o aplicar una “suspicàcia metòdica”  i una lectura sistemàtica dels aforismes m’ha portat a observar que aprendre per a l’autor passa sovint per desaprendre.[2] Perquè en el fons com afirma en un moment donat: “No ho hem aprés; ens ho han inculcat!” (Fuster, 1992:125).  I també, si fem cas, a una altre dels aforismes “Pensar és deformar. Com pintar o fer poesia, però d’una altra manera” (Fuster,1992:144). L’autor hi destaca el que té d’exercici compositiu o d’adopció de punt de vista o de perspectiva nova. La inversió d’allò comú, o del pensament més estàndard, és sovint una temptació que trobem exemplificada  mitjançant els aforismes.

        Això és potser el que s’observa en l’àmbit de la psicologia, si analitzem diverses entrades del Diccionari per a ociosos, com ara “Fatuïtat”, on afirma que “Tot ho fem per vanitat” (103). O bé l’entrada “Egoisme”, força significativa, on l’autor defensa que: “Potser en la mesura que no som egoistes som beneits. I potser, també, en la mesura que som beneits ens veiem incapacitats per a ser egoistes” (88). No sé si la frase pot donar pas a interpretacions diverses, però sembla que Fuster veu l’egoisme com un fet inexorable. La consideració sobre el “Cinisme”(85) aprofundeix, així mateix, en una qüestió que, de bell antuvi, sorprén: car sembla capgirar valors establerts des d’una moral tradicional. Per a Fuster, el cinisme no s’oposa a virtuós, ans és l’ antídot del fariseu i de l’hipòcrita: l’antítesi.

      En el posat de Fuster cal destacar també la mirada que no es lamentaria gens de la pèrdua de la metafísica i, contravenint les tesis de Spengler, observa que aquesta ha pres ara una nova embranzida sota una pell laica. No sé si és prou clara la postura de l’autor en l’entrada “Metafísica” (170-75), però certament són il·luminadores les citacions exposades sobre la matèria per Josep Iborra en Fuster portàtil.[3] L’ inventari d’opinions sobre aquest àmbit metafísic deixa pocs dubtes respecte del pensament de l’autor.        

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!