A tall d'invocació

blog d'Enric Balaguer

14 d'abril de 2015
0 comentaris

Eduardo Galeano i Raimon

Ens ha deixat Eduardo Galeano, un escriptor que ha marcat un conjunt de generacions i no sols de Sud-Amèrica. El recorde llegint textos en l’aula de cultura de la CAM, en  l’avinguda del Doctor Gadea d’Alacant, amb una veu pausada i harmoniosa. Els seus llibres (n’hauré llegit mitja dotzena, pel cap baix) són un híbrid d’escriptura on participa el relat, el pensament i la poesia. Si hom vol, pot encabir-los en l’assaig, però l’escriptor porta el gènere a mida de les necessitats i de la personalitat i el fa molt seu. Un dels meus llibres, La totalitat impossible, s’incia amb la citació d’un relat “El elefante” de Ser como ellos y otros artículos. Es tracta d’un apòleg que exemplifica els efectes de la fragmentació del coneixement.

Però una cosa que volia recordar —i pel que he vist ningú no n’ha parlat— és del llibre Conversaciones con Raimon, que Galeano va publicar en el període d’exili a Barcelona, el 1977. L’obra recull quatre entrevistes amb el cantant de Xàtiva; la primera del 1966 i les tres restants del 1977. Galeano presenta l’obra de Raimon, els seus estímuls creatius, el seu univers ideològic, contextualitza la contribució del cantant en la lluita contra el règim i en la difusió de la cultura catalana moderna i clàssica. Se’n fa creus de la bellesa d’algunes peces com ara “Só qui só” de Joan Timoneda.

L’escriptor uruguaià es mostra sorprés del fenomen (durant quatre dies Raimon ompli el Palau dels Esports). Sorprés i admirat pe l’impuls encaminant a recuperar la memòria col·lectiva i també de l’èxit del disc “Veles e vents”— un clàssic medieval esdevingut bestseller. En un moment de la segona entrevista, el de Montevideo es queixa del fet que les cançons de Raimon no puguen arribar a un públic llatinoamericà per ser en català. La resposta del de Xàtiva és antològica. En la darrera entrevista, al desembre de  1977, Raimon ha vingut del Japó i se sent una eufòria que capta bé l’escriptor sud-americà.

El llibre acaba amb una antologia de cançons —quasi una vintena— traduïdes al castellà a quatre mans. Hi trobem les primeres i més emblemàtiques: “Al vent”, “Diguem no”, “D’un temps i d’un país”. També algunes peces d’Ausiàs, Timoneda i d’Espriu. I acaba amb la — permeteu-me el mot–  wittgensteinana “Qui pregunta ja respon”.

Vull recordar-ho ara en el moment de la seua partida. Eduardo Galeano ha estat un escriptor combatiu, lúcid, d’una rebel·lia insubornable i d’una sensibilitat delicada. El seguirem a través de les seus paraules diàfanes i càlides, eloqüents i profètiques.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!