A tall d'invocació

A l’escriptor David Foster Wallace (1962-2008) li varen demanar que fes un discurs amb motiu de la graduació d’una promoció universitària d’Humanitats, el 2005. Va fer un discurs memorable que ara es publica en forma de llibre amb el títol L’aigua és això. Tot i que el text editat en fulls normals no ocuparia ni una vintena de pàgines, ací passa del centenar. Els editors han jugat a espaiar el text, talment fos un poema, o una prosa poètica, i cada pàgina pot tenir unes quantres línies. Aquesta disposició exigeix una temporalitat lenta. L’art de la lentitud, doncs, s’imposa davant de l’acceleració que vivim en la nostra vida quotidiana. La tranquil·litat —hem de pensar— fa eficaç el procés d’assimilació i d’interiorització.

L’aigua és això és una petita faula de rerefons budista. “Hi ha dos peixos joves que van nedant i es troben un peix més vell que neda en direcció contrària, els saluda amb el cap i diu: “Bon dia, nois. Com està l’aigua?” Llavors un poc més avant un dels peixos li diu a l’altre. “Què collons és l’aigua?”.

Aquest és el punt de partida per fer una defensa del bon sentit de les Humanitats que no és tant omplir els alumnes de coneixements sinó “ensenyar a pensar”. Però què és “ensenyar a pensar”? Quines són les seues regles? No és fàcil respondre (a més cal llegir el llibre), però fent una síntesi atrevida i parcial podríem dir que es tracta de no creure’ns tot el que s’exhibeix a les pantalles de la nostra ment. L’aigua, que preguntava aquell, és això: descobrir l’autèntic medi on ens movem. I per descobrir-lo cal una cosa: reajustar el nostre ego. Si no som conscients que l’ego deforma la percepció de la realitat, no podrem adonar-nos del que ens envolta, siga aigua, terra o aire.

El llibre té un pròleg de l’escriptor Vicenç Pagès Jordà que situa la figura de David Foster Wallace i comenta la seua obra amb minuciositat, delicadesa i passió.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!