A tall d'invocació

blog d'Enric Balaguer

28 d'abril de 2014
Sense categoria
0 comentaris

Walt Whitman “Fulles d’herba”

Acaba de traduir-se l’obra de Walt Whitman al català de la mà de Jaume C. Pons Alorda. Una ocasió per llegir de nou al gran poeta que va tenir poca fortuna en la literatura catalana. Tret de la versió que van fer Agustí Bartra i Miquel Desclot  Cant de mi mateix (1985), pràcticament el que hi ha són peces soltes traduïdes però no cap llibre.
  Des que vaig llegir els primers versos, en un edició sud-americana, no he deixat de trobar-me’l, de tant en tant, i de sorprendre’m amb els seus versos. I davant de la mancança de versions en català, m’he fet alguna traducció maldestra des del castellà, com aquesta que pose en la segona part del post i que ja l’havia publicat abans. No la reivindique, només és l’expressió d’un amor efusiu i incondicional. Fuster es preguntava: diu el poeta allò que jo llig? etcètera, etcètera. 
     En el meu primer llibre d’assajos, Paper reciclat, li vaig dedicar una anotació “Whitman: contra la literatura, la vida”.  (n’hi ha més)

                       “Cant de mi mateix”
                    Jo em celebro i em canto,
                    I allò que jo dono per bo ho donaràs per bo,
                    Perquè tots els àtoms que em pertanyen també et pertanyen a tu.

                    Reposso i axalto la meva ànima,               
                    M’inclino i reposo amb llibertat, i contemplo un bri d’herba d’estiul.
               
                    La meva llengua, tots els àtoms de la meva sang, nascutsd’aquesta
                        terra, d’aquest aire,
                    Nascut aquí de pares que també hi varen néixer,
                         i els seus pares també,
                    Jo, ara, als meus trenta-set anys i amb una salut perfecta, començo
                    I desitjo no aturar-me fins a la mort.
                  
                    Credos i escoles en suspens,
                    Me n’allunyo una estona, satisfet del que respresenten, però no                            no els oblido mai,
                     M’apodero del bé i del mal, i deixo que tots els perills parlin,
                         sense importa-me el risc,               
                     Natura sense conencions, amb tota la seva energia primordial.
 
                                                 Jaume C. Pons Alorda                

                     Em celebre i em cante
                     i allò que faig meu també és teu,
                     perquè cada àtom meu et pertany.

                     Vagabundege i també convide la meua ànima que ho faça,
                     Vagabundege i m’incline observant una tija d’herba estival.
               
                     La meua llengua, tots els àtoms de la meua sang, s’han format 
                        d’aquesta terra, d’aquest aire,
                     nascut aquí, de pares que també hi varen nàixer,
                         igual que els seus pares,
                     jo, als meus trenta-set anys, amb una salut perfecta,
                        he començat a viure, i espere no deixar de fer-ho fins a la mort.
                  
                     Que callen escoles i credos,
                      m’han servit i mai no els oblidaré,
                      faig meu el bé i el mal, i deixe parlar,
                         sense importa-me el risc,               
                      la Natura, sense fre, amb tota la força primigènia.
                                         (versió lliure que vaig fer des del castellà)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!