La veu cantant

Els assajos que Pere Ballart reuneix al llibre, La veu cantant. Sobre la condició actual de la poesia (Pagès editors), tenen la virtut –ben admirable– de ser de divulgació i, alhora, oferir interés per a un lector posat en la màtèria. El que sembla, a l’inici, una apologia del gènere, es transforma, a poc a poc, en un repàs tipològic dels diversos camins que pot emprendre el poeta.
I de la forma de procedir a través de metàfores, analogies, correlats externs, ironia, paradoxes… Tot açò comentat amb plaer i exemplificat amb textos interessants. Hi desfilen poemes de Jordi Julià, Martí i Pol, Estellés, Jordi Llavina, Màrius Torres, Joan Margarit….(n’hi ha més)

El fet cert és que el text de Ballart, escrit amb delicadesa i perspicàcia, descriu la diversitat d’exploracions a què dóna pas la poesia: la psicològica, la demiúrgica, l’existencial, la religiosa, l’emotiva…  Hi repassa des de la paraula impregnada d’emoció a la intoxicació sentimental i des del pensament racional a la ironia –centre d’atenció destacat del crític. Per a qualsevol poema, Ballart té paraules explicatives que defugen tecnicismes i nomencratures obtuses.
    Posats a comentar l’exercici en la seua totalitat, trobe en falta l’esment d’alguns clàssics (Ausiàs), d’algunes veus potents (Walt Whitman) o els succedanis autòctons com Agustí Bartra; i, també, la incursió en alguns territoris com l’erotisme (Salvat-Papasseit, Kavafis). Però potser això que demane siga més una enciclopèdia que un llibre d’assajos. Al remat, el que ocorre és que cadascú té la pròpia antologia que no abasta més que una part reduïda del conjunt. Un conjunt que es caracteritza per fer ús d’una veu cantant , és a dir per un ús específic de la paraula que defuig la transitivitat comunicativa.        

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*