A tall d'invocació
blog d'Enric Balaguer
“La llengua nòmada” de Norman Manea
Norman Manea va nàixer a Bucovina (Romania) on es parlava alemany, jiddisch, ucraïnés, polonés i el mestissatge idiomàtic eslau dels rutens. Als cinc anys, el varen deportar, juntament amb tota la població jueva de Bucovina, a Transdnièster. Una vegada alliberat, va anar un any a l’escola en rus, després va seguir en romanés i els seus pares el varen fer estudiar alemany. Aquesta és la carta de presentació de l’escriptor que el 1986 se’n va fugir de Romania i es va instal·lar a Berlín, per anar-se’n, posteriorment, als Estat Units. En La llengua nòmada (editorial Arcàdia), Norma Manea ens parla de la relació entre la llengua i la vida. Un tema inesgotable, tot i que també sovintegen les repeticions.
Des d’aquesta experiència d’exili, de ser conscient de la multitud de parlants de llengües diverses que l’ha vorejat al llarg de la seua vida, Norman Manea fa una reflexió sobre la llengua i l’escriptura. Ell ha portat la llengua romanesa allà on ha anat, per això l’ha feta una llengua nòmada. (n’hi ha més)
Dos fragments:
“La llengua representa la nacionalitat veritable de l’escriptor, el seu sentit de pertinença; la llengua n’és la casa i la pàtria. Ser exiliat també d’aquest refugi últim i essencial comporta el desballestament més brutal de l’ésser, aquella ‘consumpció total’ (Holokaustos) que colpeix la mateixa creativitat.”
“Després de la fugida a Occident, Paul Celan va renunciar al mercat lliure dels valors versàtils de consum cultural postbèl·lics per trobar el llenguatge menyscabat i obscur de l’inexpressable, la llengua que el trauma havia tornat intransitiva. Va viure en la ferida incicatritzable de la perplexitat emetent només senyals discontinus, solitaris, en un codi sordmut de sofriment. Aquest refús de la retòrica i de la racionalitat (i, per tant, també de la ‘racianalització’, de la resolució), era, de fet, la llengua emmudida del cataclisme, que seria etiquetat, poc després, en la lliça de les commemoracions, com a Holocaust.”
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Una experiència ben interessant la de tota aquestya gent centreeuropea que les convulsions del segle XX van convertir en errants i cosmopolites. Aquest llibre em va interessar precisament per la dialèctica entre llengua pròpia i les llengües d’adopció. En vaig fer un post al meu bloc, ara fa poc més d’unb any: http://nausicanova.blogspot.com/2008/03/apropsit-de-la-llengua-nmada-de-norman.html