A tall d'invocació
blog d'Enric Balaguer
“L’amor a Venècia” de Joaquim Pijoan
Una novel·la interessant: L’amor a Venècia de Joaquim Pijoan (Amsterdam, llibres). En la contraportada es publicita com un “fascinant viatge a través de la creació artística, l’amor i l’existència mateixa”. I, en efecte, ho és. Es tracta del relat d’un personatge que la recent jubilació encara amb una nova fase de la seua existència. En aquesta tindrà dos objectius: desfer-se del patrimoni familiar (després de la mort dels pares) i escriure una novel·la sobre la seua vida.
El protagonista té un peu en el passat i un altre en el futur. I com un funàmbul va trampejant obstacles i decidint el camí a seguir. El que importa no és tant el conjunt de peripècies personals i vitals, com les observacions que realitza sobre el món dels nostres dies: l’amor i les relacions personals, la necessitat de confessió (lligada a la creació literària), el desconcert en el món de l’art, la inestabilitat emocional, els canvis culturals, la incertesa de la vida en molts aspectes…(n’hi ha més)
El protagonista refusa cert talibanisme del pensament progre,així com els reductes integristes de caire conservador. “He de posar en evidència i desemmascarar tots els ismes” –escriu en un moment donat. Com a novel·la, té alguna cosa d’antinovel·la i, sobretot, hi ha un reflexió sobre els avatars del gènere a principis de segle XXI.
El final de la novel·la és prou apocalíptic. La mort del protagonista amb la seua estimada. La mort del catalan writer, com s’autodefinia després del viatge a Nova York, permetria una interpretació simbòlica. També, però, la peripècia pot ser el resultat de la dificultat de posar punt i final a la història. Com aquella novel·la de Trabal que, com no sabia què fer de la protagonista, fa que es tire un gran pet i esclata tota ella. En fi, un final fàcil. I tràgic, en cas de L’amor a Venècia.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
és curiós l’acabament: final tràgic d’un escriptor catalanòfon a Venècia, a l’igual com aquella hipernovel·la de Terenci Moix, Lleonard o el sexe dels àngels, repetició i “diferància”,
a voltes, si l’autor mata al personatge principal de la novel·la està aplicant un prejudici moral sobre la seua viabilitat vital dins l’estret esquema ideològic que embolcalla la narració; el model sempre ens el dona l’òpera “La Traviatta”: Violeta mor de tuberculosi al final en els braços del seu amant Alfredo, perquè la societat burgesa (i el públic burgés) no està disposat a redimir a una prostituta que estava en la tessitura de canviar d’estatus social, ja que si seguira viva les connotacions del seu cos serien un problema per als hipòcrites benpensants (que en el fons són uns malpensants preventius i monolítics); siga com siga, es tracta d’un model narratiu molt conservador, tant en un cas com en l’altre,