Joaquim Pugnau i Salvador Molins, membres de Catalunya Acció del Baix Empordà i del Berguedà coordinats per a la unitat i la vertebració de l'independentisme i per la urgent construcció del nou estat català.
empordaaccio |
dimecres, 24 d'agost de 2011 | 22:57h
El dia #9 de juliol, a la Manifestació "Pel nostre futur: Independència" un miserable polític i pediatra, concretament el nou i flamant alcade de Barcelona va permetre que la digníssima persona del Dr. Moisés Broggi, persona de gran vàlua i dignitat reconeguda internacionalment, un venerable de 104 anys, junt amb el Dr. Domènech i el Sr. Heribert Barrera, ambdos també reconeguts per tothom, haguéssin de ser pujats amb un petit montacàrregues de paleta per poder defensar davant de milers de catalans la nostra pàtria i la nostra llibertat.
Miserables traïdors de Catalunya per les vostres obres us coneixerem i algun dia molt proper la història de Catalunya us jutjarà amb molta duresa.
Miserable el Dr. Trias i miserable l'actual president de la Comunitat Autònoma Catalana, èll tan bon minyó fent de virrei d'Espanya, retallant a corre cuita els drets dels catalans i amagant-se com una rata de clavaguera mentre el Parlament Català debatia l'admissió a tràmit de la llei d'Independència.
Salvador molins, Berguedans per a la Independència de Catalunya (BIC)
----------------------------
'Volen enterrar el Memorial i difuminar tot allò que representa'
Aquí s’explica una de les
vergonyes més grans del per alguns anomenada “modèlica” Transició
Democràtica. Aquesta va ser una de les formes de no castigar els facciosos que
es van revoltar contra un govern elegit democràticament i els seus
continaudors, una forma de donar garanties al franquisme vencedor gràcies a
l’ajuda del nazisme i del feixisme de Hitler i de Mussolini
respectivament; companys de viatge de Franco i el seu entorn. Com bé sabem,
durant aquests trenta-set anys de “democràcia” res no ha canviat
solament que la disfressa ha estat beneïda (consentida) pels governs europeus i
ho ha continuat sent per la “Santa Seu” Tot plegat un escarni pels
familiars de les víctimes i pel assassinats, no solament els presoners de
guerra, sinó durant els esmentats trenta-set anys de la “pau” dels
cementiris. Ja seria hora que es fes justícia dient les coses pel seu nom i
eliminant l’escarni de judicis com els del president Lluís Companys
pendents encara d’una total i absoluta anulació.
[Estació Collserola] Pere
Fortuny: 'Volen enterrar el Memorial i difuminar to...
El president de
l'Associació Pro-Memòria als Immolats per la Llibertat a Catalunya
diu sentir 'tristesa profunda i indignació' pel nou enfocament que el govern
català vol donar al Memorial Democràtic
El que volen fer amb el
Memorial Democràtic és enterrar-lo. I mira, per començar, una manera
d'enterrar-lo ja és posar-lo al Castell de Montjuïc, on hi arriben ni els
cotxes... Ja fa uns quants mesos que ha canviat el govern i ens trobem que no
només no hem millorat sinó que ens ho compliquen més. Si fins ara ja no estàvem
gaire bé, ara estarem pitjor. Volen enterrar el Memorial i difuminar tot allò
que representa. El camí que ha pres la vice-presidenta Ortega, i estic
convençut que n'és conscient, és el camí de l'eliminació del Memorial.
Ara fins i tot ja parlen
dels dos bàndols. Doncs resulta que un bàndol es va alçar contra la república.
No ens oblidem de la història i no confonguem la gent. A veure si ens aclarim,
fins ara era molt clar qui eren víctimes. I el Memorial es va constituir perquè
les associacions vam demanar que, com a mínim, se les recordés. I ni això: ara
resulta que sense haver reconegut aquestes víctimes, les volen diluir. Sento
tristesa profunda i indignació.
D'aquest govern no m'ho
esperava; i espero que rectifiqui. Però tot plegat ja ve de la llei de la
memòria històrica que va fer el govern socialista, que era un escarni a tots
els represaliats del franquisme. I no ho va fer el Partit Popular. Ho va fer el
PSOE, que no ha tingut ni tan sols el valor de rehabilitar jurídicament cap de
les víctimes. Pensa, els socialistes!
Aquesta llei diu que les
sentències dictades pels tribunals militars il·legítims són sentències de ple
dret. I a més no es poden recórrer: el Tribunal Suprem no admet cap recurs. És
una vergonya. Jo he intentat fer que s'anul·lés el judici al meu pare de totes
les maneres possibles. I res, diguin el que diguin. I ara, ni ell ni cap altra
de les víctimes, no podrà recordar de manera digna. Aquesta llei de la memòria
històrica ha estat una gran enganyifa. I ara, per si no fos poc, anem pel
mateix camí amb el Memorial.
Mira, diuen que la
transició espanyola va ser modèlica, però en realitat ha estat el frau polític
més gran que ens han fet. El primer que van fer va ser la llei d'amnistia del
1977, que perdonava totes les atrocitats del franquisme. I en canvi les
víctimes no poden ser ni tan sols rehabilitades jurídicament. I ara gairebé ni
recordades. Ens han enganyat de mala manera i ara ho volen continuar fent. Però
el que hem de fer les associacions és unir-nos i fer que això no tiri endavant.
No pensem pas quedar-nos a casa. Perquè això no és una democràcia ni és res.
*Pere Fortuny, president
de l'Associació Pro-Memòria als Immolats per la Llibertat a Catalunya
(Opinió recollida
telefònicament per la redacció de VilaWeb) 20.08.2011
*Pere Fortuny és el
president de l'Associació Pro-Memòria dels Immolats per la Llibertat a Catalunya,
que el 2008 va rebre la Creu
de Sant Jordi en reconeixement a la tasca feta per a recordar els executats pel
franquisme i per a restituir-los la dignitat i l'honor. Fortuny és fill de
Josep Fortuny, últim batlle republicà de Mollet del Vallès, exiliat a Argelers
durant la guerra i executat el 1939, quan va tornar a Barcelona. L'Associació
Pro-Memòria dels Immolats per la
Llibertat a Catalunya ha promogut la creació del Monument als
Afusellats al Camp de la Bota
i diversos homenatges a Lluís Companys. El 2006 va demanar, sense èxit, que
s'anul·lessin els judicis fets en postguerra.
--------------------------
CATALANS QUE ESTIMEU CATALUNYA DEFENSEU AMB DETERMINACIÓ LA INDEPENDÈNCIA QUE HA DE CASTIGAR I PURIFICAR AQESTS MISERABLES I LES SEVES MISÈRIES ! (Salvador Molins, BIC)
Nota Estació Collserola:
La Associació
Pro-Memória als Inmolats per la Llibertat a Catalunya
formada pels familiars dels afusellats a Barcelona, en el Camp de la Bota i llançats al Fossar de la Pedrera, una fossa situada
dintre del cementiri de Montjuïc. Aquests familiars van començar a associar-se
a principis de 1976, la sol·licitud amb data 1977 va trigar gairebé tres anys a
ser acceptada, en successives ocasions denegada sota excuses absurdes fins que
va ser inscrita el 11 de juliol de 1980 per Rodolfo Martin Villa, llavors
Ministre de Governació. Dels cinc punts dels seus estatuts, els quals recullen
els següents objectius, solament un està encara per resoldre: Que no hagués cap
soterrament més en el Fossar de la
Pedrera, dignificar i col·locar un monument en memòria de
tots els quals van defensar la legalitat constitucional, traslladar les restes
de Lluís Companys al Fossar i que una vegada a l'any es realitzi un homenatge
en honor a tots els quals allí van ser llançats i als quals es troben en llocs
semblants, solament l'últim punt, els queda per aconseguir, l'anul·lació dels
judicis sumarísimos militars.
(Fragment de la intervenció
de Mª José Barreiro López de Gamarra en representación de la Mesa de Catalunya d'Entitats
Memorialistes en el Coloquio Internacional Memoria da Guerra, Reconciliación e
Cultura de Paz celebrado en la
Universidad de Santiago de Compostela el 15/12/2010.
Mesa 5: La recuperació cívica de les memòries. El passat ocult
de la societat).
--
Publicat per Mª José Barreiro López de Gamarra a Estació
Collserola el dia 8/22/2011 03:59:00 PM
empordaaccio |
dimecres, 24 d'agost de 2011 | 15:07h
El que cal, Sr. Pujol, és marxar d'Espanya perquè Espanya i els espanyols són mala gent i volen matar Catalunya, i els polítics catalans de Convergència ho consenteixen ja fa trent anys!
Sr. Pujol, si no vol ser còmplice de la mort de Catalunya porti el seu partit pel camí urgent de la independència. Posi tot l'esforç de la seva gent a favor de Catalunya perquè a hores d'ara ja hauria de saber que el camí d'aqesta autonomia falsa ens aboca al precipici.
Pujol augura un «xoc de trens» amb la reforma de la Constitució
L'expresident creu que si no “passen coses” en aquesta
legislatura, Catalunya patirà una involució política, social,
lingüística i econòmica greu
Jordi Pujol a la UCE aquest matí, on ha rebut el premi del rectorat. Foto: UCE
“Algun gir s'ha de produir en les relacions Catalunya-Espanya durant els
dos, tres, màxim quatre anys, altrament, cauríem en una situació
d'involució molt greu en tot, des de la política o la llengua, passant
per l'economia, el benestar i la cohesió social”. L'expresident de la
Generalitat Jordi Pujol ha fet aquest advertiment des de la Universitat
Catalana d'Estiu, en què ha remarcat que “cal que passi alguna cosa, ni
que sigui en forma de xoc de trens, en els anys immediats”.
Pujol havia preparat un discurs fa tres dies, i l'ha hagut de modificar
en conèixer que el PSOE i el PP han pactat una reforma de la Constitució
per limitar el sostre de despesa de les autonomies. “Ja ha passat una
cosa, no provocada per Catalunya, que és que el PSOE i el PP volen
limitar la capacitat operativa de les autonomies, fruit de l'aliança de
les autonomies governades per aquests partits. És una autonomia
fictícia, i quan aquests dos partits es posen d'acord, sabem que
Catalunya és perjudicada”, ha argumentat l'experesident.
Jordi Pujol vaticina que el xoc de trens ha començat amb aquesta
proposta de modificació constitucional, però demana que no es parli
“alegrament” d'aquest xoc Catalunya-Espanya, i menys encara
“provocar-lo”: Al seu entendre, “el desgraciat procés de l'Estatut, que
no és pas culpa dels catalans, ja ha deixat clar que la lleugeresa i la
imprudència no donen bons resultats. En donen de molt dolents. O sigui
que durant els dos, tres, màxim quatre anys, el primer que cal és molta
seriositat, molta preparació prèvia i molt enfortiment intern”.
L'expresident, que ha rebut el premi Canigó a la seva trajectòria
política, ha reconegut que durant els seixanta anys d'activitat política
alguns dels seus plantejaments polítics de sempre “com a mínim s'han de
revisar”, un fet que li dol “personalment”, però sobretot, “em dol pel
meu país”.
empordaaccio |
dimecres, 24 d'agost de 2011 | 14:57h
Manel Bargalló, des del facebook diu:
Malgrat el respecte que tinc pel President Pujol, no puc d'estar de dir que estic content que s'hagi equivocat malgrat li dolgui, ja que com a català no vull dependre dels espanyols encara que em donessin el concert econòmic. Jo el que vull és ser lliure i tant independent com els altres, i ni tot l'or del món em podrà compensar cintinuar sent esclau. Sr. President, benvingut sigui el "xoc de trens" a veure si així e Nació Digital: Pujol augura un «xoc de trens» amb la reforma de la Constitució
----------------------------
Comentari de Lluís Tarrés:
El problema avui es diu Duran. Farà ell que sigui, enganyarà i falsificarà tot ell que pugui per fer-nos més depenents i submisos
Comentari de Joan Dalmau Sibina:
Amb paraulas del propi president. 'ara no toca'. Ara toca que la Catalunya, la politica, la social , humana i económica faci, ara sí! el pas. Ara toca sr Pujol i a Madrid que bordin el que volguin, que aixó es casa nostre i ja va siguent segle que ens ho creguem. Ja n'hi ha prou d'enviar comercials catalans( Durán,etcc) a vendre o demanar almoina al poder castellá.
Comentari de Salvador Molins Escudé:
El problema no es diu Duran, Duran és l'excusa de sempre. El problema es diu CIU, tres lletres i CDC també tres lletres. Catalunya necessita la independència, tot el demés són excuses i enganys. Mentre CDC no es decideixi haurem d'esperar que l'independentisme es vertebri. I patirem, patirem molt! fa cosa d'un minut · M'agrada
Ara no és l'hora de Constitucions alienes! Ara és l'hora de la nostra
pròpia constitució
Espanya no vol modificar cap Constitució, a ells ja els va bé la que tenen, i quan la modifiquen és per tenallar, encara més, Catalunya.
Tot poble té dret a autogovernar-se i això -autogovernar-se- no és cap autonomia ni cap estatut d'autonomia.
Catalunya dins d'Espanya no pot defensar la seva llengua, ni els seus
empresaris, ni els treballadors, ni pot educar els fills tal com ho fa
tot poble que es preua de ser-ho.
Catalunya no té veu ni vot en res, ni tan sols en l'esport.
Catalunya perd els seus impostos, recursos i oportunitats perquè les
seves coses les disposen gent aliena i els subalterns* catalans que
serveixen a aquella gent aliena ...
Però el fet més important és que Catalunya ja ha començat a caminar vers el seu alliberament nacional i això ja no té aturador.
Arriba un moment que el jove o la jove s'independitzen, no saps perquè però arriba un moment en el que ja no hi ha marxa enrera.
La plenitud de les persones i també de les nacions és la independència.
Ningú està condemnat a ser subaltern* i dependent per sempre. (*Moisès Broggi, dixit)
Ara no és l'hora de Constitucions alienes! Ara és l'hora de la nostra
pròpia constitució i per fer-la i decidir-la no necessitem
l'autorització de ningú més que la de nosaltres mateixos.
Ningú podrà aturar el Poble Català en el seu camí cap a la construcció del nou estat català.
empordaaccio |
dimarts, 23 d'agost de 2011 | 02:16h
Quico Sallés | Actualitzat el 21/08/2011 a les 02:35h
A pastar fang, Vicens i Vives!
...
Amb la intenció de reformular el catalanisme com un moviment pactista, de mel i mató i caramelles, Jaume Vicens i Vives va escriure Notícia de Catalunya.
I molts se'l van creure. De fet, encara n'hi ha molts que se'l creuen.
La voluntat d'ésser com a mòbil primari de la psicologia catalana. Gran
descobriment! Com si els espanyols, els hutus i els xukis no tinguessin
voluntat de ser-ho.
Aquesta abstracció pactista s'ha barrejat amb
components tan perillosos com el club Súper Tres, els Bobobops i els
casals d'estiu on es fan tallers de reciclatge d'envasos de iogurt. El
resultat final d'aquest magma és oblidar que tots els estats neixen per
la confrontació directa amb l'enemic amb més o menys nivell de
bel·ligerància - que anirien des de la brutalitat de la substitució
ètnica a una pau paccionada després de llargs processos bèl·lics
soterrats o a pit descobert-.
Sense caure en l'ara o mai, el 20N s'enceta una nova
etapa en què podríem posar en dubte tots aquests subproductes dels
quaranta anys de la darrera dictadura i dels darrers trenta de dominació
majoritària. Tota aquesta farfalla del "no farem mai res sinó portem
els espanyols a la nostra causa" podria ser substituïda per la de "qui
ha volgut, ja ha tingut prou temps per afegir-se". És la meitat més un, i
a qui no li agradi que foti el camp.
Ara bé, les opcions són poques, magres i improbables.
Per una banda, una força catalanista que no acaba d'entendre que mai no
serem espanyols ni volent. I per l'altra, una força política que amb
vuitanta anys d'història, encara ha de decidir què vol ser quan sigui
gran. Foc o brasa. I a sobre, com a música de fons, Vicens Vives
entonant la instrucció donada als catalanistes: “Quan la guineu no les
pot haver diu que són verdes”.
empordaaccio |
dissabte, 20 d'agost de 2011 | 02:51h
El Passat 30 d'abril, al Palau de Congressos de Barcelona, va néixer un procés per constituir l'Assemblea Nacional Catalana a final d'any, un organisme que aplegui el conjunt de l'independentisme i que defineixi un full de ruta cap a l'estat propi.
Declaració Fundacional
S'inicia el debat sobre les ponències que la Conferència Nacional del 30 d’abril passat va encarregar al Secretariat que preparés. Tot i que la Declaració Fundacional aprovada en aquella Conferència Nacional no és un dels documents a debatre, hem cregut convenient de posar-la en la mateixa pàgina que les ponències a debatre, perquè esdevé el marc de referència necessari per garantir un bon debat i uns resultats clars i coherents.
En l'enllaç:
http://www.assemblea.cat/docs/Declaracio_Conferencia_Nacional_per_Estat_Propi.pdf
trobareu la Declaració Fundacional aprovada a la Conferència Nacional per l'Estat propi, en format PDF.
Aquest document no es posa a debat perquè és l’únic document que serveix de referència a l’hora d’inscriure’s al procés constituent de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i, per tant, s’ha de considerar com la declaració fundacional que cohesiona tot el projecte.
Debat del Full de Ruta
S'inicia el debat sobre el document de Full de Ruta.
En l’enllaç http://www.assemblea.cat/debats/110704_PROPOSTA_DE_TEXT_REFOS.doc
trobareu la proposta de Full de Ruta elaborada pel Secretariat sorgit de la Conferència Nacional per l’Estat propi, en format DOC, perquè introduïu les vostres esmenes en el mateix document i ens el retorneu a esmenes@assemblea.cat.
Aquesta proposta és la que es posa a debat fins al 30 d’octubre de 2011, data en que finalitzarà el període de recepció d’esmenes.
En l'enllaç
http://www.assemblea.cat/debats/MxI_Full_de_Ruta.pdf
trobareu, en format PDF, el Full de Ruta aprovat en l’esmentada Conferència i del que el Full de Ruta que s’aprovi en l’assemblea constituent de novembre en serà la continuació.
Debat de la Ponència organitzativa (Exposició de motius)
S'inicia el debat sobre la primera part de la Ponència organitzativa: Exposició de motius.
En l'enllaç http://www.assemblea.cat/docs/Ponencia_organitzativa.doc
trobareu la Ponència organitzativa elaborada pel Secretariat sorgit de la Conferència Nacional per l'Estat propi, en format DOC, perquè introduïu les vostres esmenes en el mateix document i ens el retorneu a esmenes@assemblea.cat.
La data de finalització en la recepció d'esmenes és el 30 d'octubre de 2011.
Extret de la web de l'ANC _ MxI
Milers
d''indignats' s'han manifestat en els darrers temps al crit de "No és
la crisi, és el sistema" per denunciar el sistema capitalista, les
retallades socials i reivindicar un canvi d'arrel seguint el moviment
15-M. La manifestació l'han formada 'indignats' procedents de diversos
punts de l'Estat espanyol que van arribar a Madrid després d'un mes
caminant.
Bé, em pregunto: Quin és el sistema que ha de
substituir al sistema capitalista? Quins han de ser els nous paràmetres
socials, culturals i econòmics? Preguntats diversos periodistes en un
programa de ràdio, tots contesten el mateix: No ho sabem. Des de fa
anys, jo postulo el vernaclisme com alternativa. Perquè ho dic? Entre
d'altres coses perquè llegint a Deulofeu vaig adonar-me que aquesta és
l'alternativa que es dóna en l'esdevenir dels cicles de la Història.
També,
observo allò que està al món, i veig que aquest segle XXI es
caracteritza per un desvetllament de les nacions vernacles arreu del
món. Observo que arreu es torna als orígens. Al llarg de la història de
la Humanitat, la sortida de les crisis es gesta amb un retorn als
orígens. El vernaclisme és un 'origenisme' i aquest és, al meu entendre,
el sistema alternatiu.
Al llarg de la Història de la
Humanitat, quan es produeix la fi del cicle imperialista, i el sistema
capitalista ho és, ressorgeix el cicle nacionalista. Quan l'imperialisme
s'ha convertit en esclavitud i crisi, el nacionalisme es converteix en
llibertat i progrés. Així, doncs, l'alternativa al sistema imperialista
actual, és el sistema nacionalista.
No obstant, les forces
mediàtiques, majoritàriament servidores dels sistema imperialista i
capitalista, s'oposen a aquesta realitat emergent que és el
nacionalisme. Aquest és el remei, però els imperialistes ho neguen. Per
una altra banda, no tots els nacionalismes són 'origenistes' i, ho torno
a dir: l'alternativa és el 'nacionalisme vernaclista', el que retorna
als orígens. No són els nacionalismes que es mouen en el paràmetres
burgesos, ni els que es mouen en la dialèctica de les esquerres i les
dretes. El nacionalisme 'origenista o vernaclista' és el que basa la
dialèctica, en el ser o no-ser.
Entre els indignats que es
manifestaven al crit de "No és la crisi, és el sistema" per denunciar el
sistema capitalista, n'hi ha que no estan disposats a acceptar aquesta
nova mentalitat vernaclista. Per quin motiu? Doncs, perquè el nou
sistema comporta una re-organització política basada en les nacions
vernacles i no pas en els Estats constitucionalistes. Deulofeu va fer un
estudi molt acurat de com es produeiran els desmembraments dels
Estats,- " España, ens diu Deulofeu, es desintegrarà l'any 2029"-, i es
re-configurarà en una confederació internacional de nacions vernacles.
Per tant, el sistema alternatiu és el reconeixement de les nacions vernacles que comporten un retorn als orígens. Als
orígens s'hi retorna per mitjà del parlar en les llengües vernacles
originals de cada lloc. Catalunya és una nació vernacla. A totes les
terres de Catalunya, es parla en català. Parlar de llengües
minoritàries, minoritzades o nacionals sense fer referència a la seva
'vernaclitat' o 'origenalitat' és emprar un llenguatge inapropiat.
A
l'origen trobarem les llegendes i les mitologies. He comprovat que hi
ha catalans que no entenen el llenguatge mitològic, que trobem a
l'origen del seu país. No fa gaires dies he comprovat com alguns
catalans, els uns incrèduls d'esquerres marxistes, i els altres creients
de dretes catòliques, censuraven l'explicació de la mitologia vernacla
de Catalunya. En concret, la llegenda d'Otger Cataló.
La
llegenda d'Otger Cataló ens porta fins al orígens en la concepció
astrològica; amb una retrobada concepció de la Divinitat, actualment mal
explicada i, per altra banda, prohibida. Ha d'haver un canvi de
concepció cultural. Ara per ara, he pogut constatar pels meus
interlocutors, que no s'entén com jo ho entenc. Observo, però, que ens
trobem en un procés que va en aquesta direcció.
Ens trobem en
un procés de canvi en el qual els imperialistes han de reconèixer 'allò
que és i aquells que són', descobrir-se a si mateixos. Els imperialistes
espanyols han de reconèixer Catalunya, i totes les nacions vernacles i
els nacionalistes catalans han de redescobrir en els seus orígens de
catalanitat i, en ella, el denominador comú que compartim amb altres
nacions naturals o vernacles i que es troba present en les mitologies i
llegendes originals de tot arreu.
Escrit per Jordi Salat Publicat a La Xarxa Independentista, col·lectiu social obert, apartidista i transversal que treballa per un Estat Català. info@xarxaindepe.org
empordaaccio |
dijous, 18 d'agost de 2011 | 03:48h
"El nord de la nostra política" per Santiago Espot (25 d'abril de 2005)
L'abril del 2004 l'actual president espanyol, Rodríguez Zapatero, afirmava que el nord de la seva política seria el de la solidaritat entre les diverses "regiones españolas". Molt bé. Si el rumb de la seva acció de govern és aquest, caldrà contraposar-hi el nostre. Quin? És fàcil: el nostre nord ha de ser trencar amb Espanya deixant de banda els possibilismes d'entesa que sempre ens han portat a la ruïna.
Potser ja és l'hora de dir que no podem acceptar cap fórmula per encarar la regeneració política que ha de viure Catalunya que no tingui com a element imprescindible, repeteixo, el "trencar" amb Espanya.
Abandonem els sentimentalismes ridículs i les "coses" que diuen que ens uneixen perquè, sincerament, tenim un tarannà més proper a la gent de Ginebra o de Milà que no pas amb un tipus de Toledo. Tot i no oblidant que amb una gent que ens roba els que ens estan robant no podem anar enlloc.
I això que dic no és intransigència, és sentit comú. Ni és arrauxament o radicalisme, és moderació i, si m'apureu, conservadurisme.
Senzillament perquè volem conservar allò que és nostre.
Ens cal començar a ignorar i menysprear qualsevol cant de sirena "imperial" amb música de sobirania compartida, solidaritat o federalisme.
El nord de la nostra política ha de quedar perfectament concentrat, per inversemblant que pugui semblar, en unes frases d'un home que no era precisament independentista però tenia seny. L'autor dels mots que segueixen és Joan Estalrich, secretari personal i mà dreta del que fou líder de la Lliga Regionalista, Francesc Cambó:
« *Català, per molt que et costi, caldrà ser algun dia insensible, i dur, i venjatiu. Si no sents la venjança (la venjança depurada d'odi, restablidora de l'equilibri romput) si no sents la missió de castigar, estàs perdut per sempre. No oblidis, confien en la teva manca de memòria. No t'entendreixis, confien en el teu sentimentalisme fàcil. No t'apiadis, confien en la teva compassió, ells, els botxins». *
Santiago Espot,
President Executiu de Catalunya Acció
(25 d'abril de 2005)
Autor: perquè volem
70.000 13 | esborrar | dimecres, 1 d'agost de 2007 | 15:27h
El nostre nord no és trencar amb Espanya, és construir l'Estat català sencer, de les Corberes al Segura i de Fraga a l'Alguer. Tenim un nord, la República catalana independent, i el tenim tant si existix Espanya o França o si no existixen. Prou de dependències emocionals. Tant si som espoliats com si som subvencionats, siguem independents.
COMENTARI 2
Autor: siempre positifo, nunca negatifo
70.000 kms, 13 milions | esborrar | dimecres, 1 d'agost de 2007 | 15:22h
Sempre parlant en forma negativa, parlant de trencar o separar. Sempre actuant en funció del que facen els altres. El que hem de fer és actuar en positiu, construir i unir, i actuar per nosaltres, no en funció del que facen o deixen de fer els altres. Hem de construir els Països Catalans, unir-los, i fent eixa feina aconseguirem les eines i les habilitats per ser un Estat independent. Però si només actuem de forma negativa i mirant als altres estarem comdemnats a dependre sentimentalment d'ells, encara que els odiem.
COMENTARI 3
*
No és una qüestió d'odi ni de dependència emocional.
Autor: empordaaccio | esborrar | dissabte, 4 d'agost de 2007 | 22:23h
No és una qüestió d'odi ni de dependència emocional.
Trencar amb Espanya és una actitud de passar de qui preten dominar-nos permanentment, de trencar amarres, de no fiar-nos de res de l'enemic; una costum massa extesa en les classes polítiques catalanes actuals.
No es tracta ni de convèncer fàcilment ni d'espantar fàcilment; no per menys negatiu o més positiu que sigui la proclama o el raonament posarà en acció eficaç i operativa als patriotes imprescindibles.
República o monarquia però no castellana ni "española"!:
Independència en cada trencament! en cada decissió.
Entenc la vostra afirmació: Trencar relacions polítiques amb l'enemic no us sembla molt més efectiu que no pas confraternitzar-hi?
Quan molts catalans van a Madrid -alguns com Carod i Puigcercós amb tanta facilitat i complaença- quan es passegen altius i satisfets pel Passeig de la Castellana, quan els donen els copets a l'espatlla i els diuen les normals frases de simpatia, aleshores ja estan vençuts! l'enemic se'ls ha fet seus!
Siguin d'esquerra o de dreta, o del mig, tan se val, siguin de Ciu o d'ERC! Ja estan vençuts i comprats amb sucoses pagues!
Roma mai paga als traïdors! * (Curiosament Roma no convida al Duran !!!)
Cal trencar punyentment i negativament amb l'enemic:
MAI CONFRATERNITZAR amb qui et vol sotmès i mort! Mai confraternitzar amb qui t'està robant 52 milions d'euros cada dia -8652 milions de pessetes- cada un de tots els dies de l'any!
Positiu? -No! Necessari!
Hem de trencar amb qui ja fa 300 anys que et subjuga!
Salvador Molins i Escudé
Conseller de Catalunya Acció.
No hi ha nació més trista ni miserable que
la que assoleix la independència política, però és incapaç de
descolonitzar-se mentalment, psíquicament, culturalment i lingüística.
La
història en va plena. Una ullada ens permet veureu com aquestes nacions
han esdevingut corruptes, febles, caòtiques, incapaces de trobar el seu
lloc. Han esdevingut preses fàcils tant dels oportunistes interns com
de les antigues metròpolis o d’altres nacions poderoses. I això, perquè
han estat incapaces de regenerar el seu cos nacional,
corromput per la colonització. No s’han volgut adonar que per tenir un
lloc en la història cal retrobar i retornar al centre de la vida
nacional, la seva pròpia manera de ser, la seva idiosincràsia, en tots
els àmbits. Qui no és ell mateix, només pot ser un fracàs. Sigui home o nació.
Aquesta
capacitat de retornar-se la pròpia manera de ser i de pensar és el
repte més gran a què s’enfronta qualsevol nació que encara un procés
d’independència. Perquè la submissió política, sempre, sempre, va de la
mà d’un procés de colonització que cerca en darrera instància esborrar
del mapa la nació sotmesa i transformar-la en un apèndix de la
metròpolis.
El processos de colonització són fenòmens profunds de manipulació històrica, mental i psíquica,
en els quals els colonitzadors no han demostrat mai escrúpols per
emprar l’eina que se’ls fa més útil per al seu objectiu últim:
l’assimilació de la nació sotmesa. L’ús de la força militar, la
imposició legal, la substitució demogràfica, la manipulació i la mentida
a través dels mitjans de comunicació…..
La
nació catalana ha iniciat el seu procés cap a la independència i ha de
posar sobre la taula sense embuts i amb urgència la necessitat de la
descolonització, el repte de la regeneració nacional profunda, que
garanteixi l’emergència d’una Catalunya genuïnament catalana.
Hi
ha unes forces poderosíssimes que volen frenar aquesta regeneració,
aquesta descolonització. Més poderoses encara que les que cerquen de
frenar el procés d’independència política. Unes forces que
s’alimenten de la mentida i la negació que l’estat espanyol i totes i
cada una de les organitzacions polítiques i culturals
col·laboracionistes alimenten en no voler reconèixer ni denunciar
l’arrel dels nostres mals. Als colonitzadors, la negació de la
colonització els permet amb total impunitat eternitzar-se al lloc que
han usurpat, i als col·laboracionistes, emmascarats amb el títol de
catalanistes i, fins i tot, d’independentistes, els permet passar per
alt el seu vassallatge, justificar una praxis política que no mira més
enllà de la legislatura, i ignorar la vexació a què la seva
inconsciència i feblesa condemna la nació catalana.
El
més greu de tot és que el poble català, en la seva gran majoria, és
incapaç de discriminar els veritables patriotes, d’aquells oportunistes
que utilitzen Catalunya per a les seves finalitats personals. Aquesta
incapacitat de veure més enllà de les paraules, aquesta confusió, aquest
infantilisme polític de gran part del nostre poble ha estat
conscientment conreat i propiciat sobretot en condemnar a l’oblit, en
ignorar i negar els dos conceptes cabdals que ha de fer conscient el
poble català de la situació real en què viu: La colonització i la negació del conflicte que aquesta colonització comporta.
Tant
la classe política que exerceix a Catalunya com gran part del nostre
poble ha oblidat, tot reduint a l’inconscient que la situació de
submissió a Espanya i de decadència actual no és cosa de l’atzar, sinó
la conseqüència lògica i inevitable d’un procés d’assimilació que va
començar ja fa segles i que s’ha mostrat amb tota la seva brutalitat
repetidament al llarg de la història des del 1714. Aquells qui neguen
que visquem en un procés de colonització perquè som a L’Europa del segle
XXI i tenim una democràcia formal, farien bé de recordar que aquesta
democràcia ha servit per rentar la cara a l’estat espanyol i li ha
fornit les eines per a finalitzar el procés d’assimilació que va
començar ja fa segles: mitjans de comunicació massius en llengua
castellana(i francesa a la Catalunya del Nord) i un aparell d’etat
beneït internacionalment, amb poders com el judicial, que fa la tasca
d’aniquilació nacional que abans feien els exercits. Ara no
maten els homes, maten l’ànima de la nació. La democràcia en cap moment
ha propiciat que es reconegués, ni es passessin comptes, ni s’invertís
el procés assimilacionista que és un dels trets definidors de tota
colonització. La colonització s’ha fet tant subtil i eficient que fins
poden permetre’s la barra de negar-la.
Si es nega la colonització és nega lògicament l’existència del conflicte.
En lloc de reconèixer la magnitud de la tragèdia que està vivint la
nostra nació en aquestes etapes finals del procés colonitzador, tot es
redueix a un joc on els polítics de Catalunya s’acontenten a salvar les
estovalles, mentre la casa se’ns ensorra.
La
negació d’aquest conflicte entre la nació catalana i la castellana i
francesa ha infectat tota la nostra vida política, l’ha feta falsa,
superficial i la condemna al fracàs una vegada i una altra. Que aquesta
actitud poruga sigui el segell de les forces regionalistes és
comprensible. La seva por ha ressonat i ha reforçat la por de molts
catalans que estan disposats a reduir la seva catalanitat a folklore, i
com deia un bon amic, a ser catalans de diumenge, si poden anar fent la
viu-viu sense haver-se d’enfrontar a qui cal enfrontar-se. Aquesta por
ha reduït el seu objectiu només a administrar la colònia i saben
perfectament que no poden, i de fet, no volen salvar la pàtria catalana.
La seva por al conflicte els ha fet girar-se d’esquena a la realitat de
la nació i vendre oasis que s’han demostrat clavegueres. Però
quan aquesta negació del conflicte es reprodueix en les persones i les
noves forces polítiques que diuen voler la independència per la nació
Catalana entrem en un terreny realment perillós. Si el poble
català no és capaç d’adonar-se de l’error fonamental que consisteix a
parlar d’independència ignorant la necessitat de regeneració
nacional/descolonització, si es continua en el camí cap a la
independència amb aquesta frivolitat i manca de visió que estant
demostrant els protagonistes polítics que postulen la independència, el
fracàs està servit.
Per a evitar un
procés d’independència de baixa intensitat que desemboqui
irremeiablement en una independència borda en la qual tot allò que se’ns
ha pres pel camí no ens sigui retituït, cal primer de tot reconèixer la
por al conflicte que rau amagada a l’inconscient col.lectiu del nostre
poble. Una por al conflicte que neix de l’experiència històrica
de massacres i traïcions repetides i patides en la pròpia carn per
generacions de catalans. No hem de negar la nostra por al conflicte.
L’hem de reconèixer i patir-la i plorar-la i integrar-la . Només quan un
nombre crític de catalans i catalanes hàgim estat capaços d’integrar
aquesta ombra tant poderosa del poble català, començarem a parlar amb
absoluta naturalitat de colonització i conflicte amb els estats
espanyols i francés, percebrem amb claredat el qui encara parla des de
la por i el sabrem inútil per a la tasca d’alliberament per molta
cobertura mediàtica i poder econòmic que l’embolcalli i, sobretot
trobarem la força que ara ens roba la por per a encarar el conflicte i
els qui ens volen submisos i assimilats.
Només
aquell que es complert, aquell que s’ha retrobat amb la seva ombra, amb
la seva por, amb la seva negació veu amb una claredat meridiana aquells
que encara estan governats per la por que rau al seu inconscient i no
són capaços de visualitzar per a la nació catalana lliure res que vagi
més enllà del benestar material. No tenen el tremp per parlar de
l’esperit de la nació ni de l’ànima que anhela cavalcar senyora i
mestressa de la seva pàtria. Són capats, incomplerts i no poden oferir
la visió d’una nació plena, tant sols el miratge d’una província amb
papers d’estat.
empordaaccio |
divendres, 12 d'agost de 2011 | 21:45h
Catalunya ha d'entonar el Mantra de la Independència!
------------------------
"Dins de Catalunya estem immersos en un procés de canvi de mentalitat respecte a la nostra maduresa nacional i els canvis són obra dels pioners"
Fa 40 anys ningú parlava d'ecologia, o potser molt pocs, avui costaria trobar en les nostres contrades algú que ho ignorés o que s'hi tanqués en banda.
-----------------------
Catalunya ha d'entonar el Mantra* de la Independència!
Propiciar-ho, forçar-ho! Un procés de canvi en que abandonem l'home esclau que érem per esdevenir homes lliures ...
... és com una porta molt gruixuda i pesada, rovellada que costa entreobrir i arrossegar ...
... més d'un ens hi hem de posar ... precipitar-ho .... forçar-ho! ... empènyer, empènyer ... propiciar! donar per fet que s'obrirà!
Catalunya Independent, llibertat per la gent!
Catalunya Independent, dignitat per la gent!
Catalunya Independent, feina per la gent!
Catalunya Independent, sanitat per la gent ...
i així segueix i segueix
el mantra de tota la Catalunya Independent
ara tu, ara jo, ara ell ... entonem
a l'uníson el Mantra de la Catalunya Independent
--------------------
Catalans!
La nostra primera vocació ha de ser Catalunya, no ens equivoquem!
El nostre objectiu primer ... Catalunya! després ja vindran Europa i tot el món!
--------------------
*Mantra (en devanagariतन्त्र ) és concepte del pensament de l'Índia
que es presenta com un instrument per alliberar la ment del flux
constant de pensaments que la confonen. Un mantra pot ser una síl·laba,
una paraula, una frase o un text llarg, que al ser recitat i repetit va
portant a la persona a un estat de profunda concentració (dhāraṇā). És un mot d'origen sànscrit formada pels termes manaḥ i trāyate, que es tradueixen com a "ment" i "alliberació". ----------------------
Fotografia, mapa dels catalans, obra d'Estat Propi.cat
Reflexió: Observeu el mapa i escolteu tot llegint ...
"Moisès pujà a l'Oreb i allà va sentir una remor i acostant-s'hi va veure un esbarzer que cremava però no es consumia i tot d'una va sentir una veu que li deia: Moisès ... Moises ... descalçat! que estàs trepitjant terra sagrada"
empordaaccio |
dijous, 11 d'agost de 2011 | 02:43h
És indispensable fer ben evident al món que Catalunya vol ser independenti que està disposada a ser-ho malgrat tots els obstacles
que li puguin sorgir en aquest camí.
Sovint es senten veus ben intencionades (la majoria) que reclamen un
full de ruta cap a la independència, que diria què hem de fer a cada
cruïlla, i diuen que, no tenir-lo, és una mostra de la falta de
credibilitat del projecte. Ben al contrari, aquesta dèria no és més que
una distracció.
D'una banda, quan un país s'independitza, les
conseqüències cauen pel seu propi pes: repartiment d'infraestructures,
de deutes amb les institucions internacionals, etcètera... Un cop la
independència es materialitza, tot i tothom pressiona i treballa per tal
de que la separació de béns es faci de la forma més ràpida i
endreçada possible (els bancs volen saber a qui han de cobrar què; les
multinacionals volen saber qui garantirà la continuïtat dels contractes;
etcètera) i que tot pugui tornar a rutllar sense entrebancs. La prova
definitiva és la situació actual dels múltiples estats nascuts
darrerament a Europa, amb processos traumàtics o sense: tots estan
integrats a la comunitat internacional i han resolt les separacions de béns
sense que en cap cas hagi quedat cap cartipàs obert que impedeixi el
funcionament del país en qüestió. Això no vol dir que no hi hagi
serrells que puguin resultar ben enutjosos. Vol dir que no hi ha res de
substància que impedeixi el funcionament i la viabilitat dels nous
estats. Res. I que quan arribem a aquesta cruïlla, tindrem molts
exemples de com fer les coses.
De l'altra, si avui els diputats
independentistes al Parlament truquessin a la Hillary Clinton per parlar
d'independència, ni els agafarien el telèfon i, si ho fessin, el primer
que farien en penjar seria trucar als serveis secrets espanyols per
informar-los, perquè els estats el que volen és que no hi hagi soroll i
el negoci pugui continuar. Només cal reflexionar sobre com s'ha suportat
feliçment els sàtrapes del món àrab durant tants d'anys. Qui és més
probable que vulgui donar suport el govern dels EUA: a un embrió d'un
hipotètic futur govern català amb suport social encara per determinar, o
a un govern com l'espanyol, que pot concedir o influir en contractes de
compra d'avions civils i militars; que té veu i vot als fòrums
internacionals...?
Com bé ens ha mostrat el recent exemple, a
voltes ple de dificultats, dels països àrabs, l'únic ingredient
imprescindible d'un procés cap a la independència és la materialització
d'un acte de voluntat sobirana sòlid i definitiu, que faci evident a tot
el món que la decisió està presa, que el camí s'ha iniciat i que és
irreversible.
Un tal acte trenca el mirall de la realitat de manera que
ja mai no es podrà tornar a reconfigurar com abans; que tots els actors
entenen que el món ha canviat allí i en aquell instant, i que, a partir
de llavors, tot serà diferent. Una singularitat que canvia i transmuta
tot el paisatge per a tothom i per sempre. Llavors tothom entén que
t'has convertit en un problema que no desapareixerà sol i que, per tal
de poder a tornar al fluir dels negocis, caldrà que se't faci cas i que
es resolgui el problema. Ningú no t'ajudarà, i hauràs d'acabar
d'inclinar la balança amb el teu esforç, coratge i determinació, però,
com a mínim, estaran disposats a intervenir per evitar que el problema
s'enquisti.
Qualsevol full de ruta construït en absència d'aquest acte
de voluntat, no val ni el paper sobre el qual està escrit i és
absolutament inútil com a guia per a l'acció.
Caldria, doncs, que
no ens distraguem més amb el full de ruta i que no permetem que es
converteixi en una excusa (més) per a la inacció. El que ens és
indispensable és fer ben evident a tot el mon que Catalunya vol ser
independent, i que està disposada a ser-ho malgrat tots els obstacles
que li puguin sorgir en aquest camí.
Avui el món està veient, dia sí i
dia també, molts d'aquests actes per part de tants pobles que ja han dit
prou, però no ha vist, ni per aproximació, un acte d'afirmació semblant
per part de Catalunya. La feina, doncs, és clara, i és tota per a
nosaltres.
"Senyors d'ÒMNIUM, les Nacions no viuen sols de pa "bens i recursos" sinó
sobretot de la Dignitat que els confereix la Maduresa d'edat i la Llibertat: la legítima Independència, la raó suprema d'existir, ser i actuar íntimament lligada a la legítima raó de ser de tot Poble."
Però ¿i quin procediment?
L'Assemblea Nacional Catalana (ANC) surt com una Assemblea de Catalunya II . Però
l'Assemblea de Catalunya va aparèixer en una situació predemocràtica i
l'ANC en un sistema monàrquic democràtic parlamentari, continuista amb
el règim anterior. En aquesta situació la representativitat real de la
societat no raurà en l'ANC sinó en el Parlament Català triat en unes
eleccions universals lliures i
secretes convencionals (ens agradi o no, manipulades o no, ).
La única possibilitat que veig per a que l'ANC lideri la independència al
marge dels partits polítics és que l'ANC sigui una assemblea
revolucionària, trecadora amb el sistema monàrquic parlamentari actual,
que no reconegui ni la democràcia actual, ni el sistema
electoral actual, ni l'autoritat de l'Estat, ni del Parlament català
com a sucursal de l'espanyol. I que proclami la independència de Catalunya.
Veig
difícil que tot això pugui passar d'una mera declaració de desitjos
d'una ANC sense el reconeixement i suport internacional. A tal fi algun
tipus de validació dels representants triats en les urnes faria falta.
"Veig difícil que tot això pugui passar d'una mera declaració de
desitjos d'una ANC sense el reconeixement i suport internacional. A
tal fi algun tipus de validació dels representants triats en les
urnes faria falta."
Ara toca desenvolupar aquesta ANC i el Moviment per la Independència que
també comença a caminar i d'aquí a pocs mesos no seria gaire difícil
que diferents ajuntaments, alcades, regidors i diputats, així com
diferents partits polítics li atorguin i li reconeguin la seva pàtina de
legitimitat. També podrien sumar-s'hi altres institucions catalanes.
Châpeau! per aquesta observació democràtica, Châpeau! Molt bé!
empordaaccio |
diumenge, 7 d'agost de 2011 | 12:31h
Extret del Facebook, publicat a OpinioNacional.com Actualitzat el 04/08/2011 a les 17:24h
" La greu situació que pateix Catalunya en tots els
àmbits ens obliga a contemplar totes les possibilitats per fer triomfar
la idea de la independència de Catalunya, sigui a Brussel·les,
Washington o Madrid. A uns llocs caldrà anar-hi amb el guant de seda i a
d’altres amb puny de ferro. Tenim el coratge i l’idealisme per fer-ho
tots plegats dins una gran coalició? O ens tornaran a guanyar els petits
i mesquins interessos de partit? Tinguem-ho clar: Madrid és com un kleenex. Usar i llençar.
Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció."
Per què serveix Madrid?
“Si utilitzes l’enemic per derrotar l’enemic,
seràs poderós en qualsevol lloc on vagis”, deia el llegendari militar
xinès Sun Tzu. Aquesta sentència de l’autor del famós llibre “L’art de
la guerra” caldria que els independentistes catalans la tinguéssim ben
present sempre i tothora. Més que res perquè quan Espanya pugui ser
utilitzada no ens agafi despistats com massa sovint ens passa. Quan serà
la propera oportunitat que tindrem? Alguns independentistes diuen que
unes eleccions espanyoles no van amb nosaltres perquè a Madrid no se’ns
hi ha perdut res i des d’allà no es defensen els interessos de
Catalunya. Molt bé. Però hem pensat mai a anar contra els interessos
d’Espanya i des d’on fer-ho?
Per desgràcia, al Parlament de Catalunya en aquests
moments hi ha prou feina per desemmascarar (com fa Solidaritat Catalana
només amb tres diputats) les polítiques col·laboracionistes que tenim a
casa per, a més a més, perjudicar Espanya. Ara mateix la cambra catalana
dóna pel que dóna. Si volem desestabilitzar Espanya, una de les millors
tribunes la constitueix, sense cap mena de dubte, les seves pròpies
entranyes representades en l’hemicicle del Congrés dels Diputats de
Madrid. Allà és on s’ha d’anar a fer una política d’enfrontament i no
pas una política de contemporització. Les Corts espanyoles són
possiblement ara mateix una de les millor caixes de ressonància de cara a
la opinió pública internacional de la causa independentista. Així ho
constaten també els patriotes bascos de Bildu i allà hi seran a partir
del 20 de novembre.
Portar l’autèntica samarreta de la independència de Catalunya davant els
diputats espanyols requereix saber quin partit s’ha de jugar i el
profit que se’n pot treure.
Sense cap mena de dubte tenir uns diputats a Madrid amb
l’única aspiració d’un estat català independent, i enfrontant-se
directament a aquells que volen impedir-ho, farà que molts catalans
prenguin consciència d’una vegada per totes del conflicte que viu el
nostre poble. Això no es fa ni amb discursos acadèmics ni buscant
aliances amb les esquerres o les dretes espanyoles. Madrid serveix per
posar damunt la taula el robatori continuat que pateix Catalunya i els
intents perpetus per fer desaparèixer la nostra llengua i la nostra
cultura. Com també serveix perquè els nostres connacionals vegin que hi
ha homes i dones disposats a donar la cara davant mateix de l’enemic
per defensar la causa de la llibertat de Catalunya.
D’altra banda, ens dolgui o no, bona part de la
població de Catalunya té com a màxim referent polític l’hemicicle
madrileny de la Carrera de San Jerónimo. Uns perquè càndidament s’han
empastat aquella pel·lícula que és allà “on es defensen els interessos
de Catalunya”, i d’altres perquè veuen el Parlament de Catalunya com un
parlament de segona divisió. Les coses són així, i els nostres
representants, quan van a Madrid, acaben fent històricament el mateix
paper que un diputat de Badajoz o bé el d’un ingenu que creu poder
modernitzar Espanya. I tots ells, des d’un Cambó fins a un Duran, s’hi
troben bé fent el paper de guardià del gueto jueu.
Si els independentistes catalans, siguin del color que
siguin, ens creiem de debò que hem iniciat el camí de la construcció de
l’estat català, ha arribar l’hora de pensar en Madrid com una eina més
per assolir el nostre objectiu. Si estem d’acord que el Congrés espanyol
serveix per fer una política d’enfrontament i de xoc, anem-hi a fer
valer les nostres possibilitats. Però per acabar fent-nos amiguets dels
comunistes o dels conservadors espanyols, com s’ha fet fins ara, millor
quedar-se a casa. La greu situació que pateix Catalunya en tots els
àmbits ens obliga a contemplar totes les possibilitats per fer triomfar
la idea de la independència de Catalunya, sigui a Brussel·les,
Washington o Madrid. A uns llocs caldrà anar-hi amb el guant de seda i a
d’altres amb puny de ferro. Tenim el coratge i l’idealisme per fer-ho
tots plegats dins una gran coalició? O ens tornaran a guanyar els petits
i mesquins interessos de partit? Tinguem-ho clar: Madrid és com un kleenex. Usar i llençar.
Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció.
-0
Enveja
Anònim, 05/08/2011 a les 22:36
No va ser en Manuel Clavero el ministre de UCD per les Regions que va popularitzar "el café para todos"?.
I ara ens surten amb aquesta (també he llegit l'Aznar dient-ho).
I ara en Bono diu:
"Espanya s'hauria de replantejar la formula del cafè per a tots. Encara
que soni com una heretgia, s'haurà de plantejar que no podem tenir 17
governs, 17 parlaments, 17 tribunals suprem, 17 tribunals de comptes i
17 defensors del poble", ha enumerat el president del Congrés, que ha
insistit en la necessitat d'aplicar retallades en l'estructura
administrativa de l'estat espanyol.
Ja ens podem enllestir! què posats a retallar i espoliar ens treuran fins i tot l'autonomia a Madrid.
+0
-0
ESPOT AL CONBRÉS ESPANYOL
FORA PÒTOLS DEL SENAT, 05/08/2011 a les 20:33
RETALLEM EL SENAT ESPANYOL
VOTEM EN BLANC PEL SENAT, 05/08/2011 a les 20:29
SI VOLEU RETALLADES, COMENCEU PEL SENAT
COM?
MOLT SENZILL, LA PAPERETA EN BLANC PEL SENAT.
DEIXEM BUITS ELS SEIENTS DEL SENAT, KE ELS PANXACONTENTES ES KEDIN A CASA, NI UN VOT AL SENAT ESPANYOL!!!
VIA FORA!!!
+0
-0
FOTEM-LOS FORA A TOTS
FORA PÒTOLS DEL SENAT, 05/08/2011 a les 20:31
RETALLEM EL SENAT ESPANYOL
VOTEM EN BLANC PEL SENAT
SI VOLEU RETALLADES, COMENCEU PEL SENAT
COM?
MOLT SENZILL, LA PAPERETA EN BLANC PEL SENAT.
DEIXEM BUITS ELS SEIENTS DEL SENAT, KE ELS PANXACONTENTES ES KEDIN A CASA, NI UN VOT AL SENAT ESPANYOL!!!
VIA FORA!!!
+0
-0
From USA
Anònim, 05/08/2011 a les 19:06
Ara per ara els independentistes de Catalunya (i arreu), al Congrés tenim "Taxation without representation".
+1
-0
BILDU Catalana
esquirol, 05/08/2011 a les 16:49
A
Catalunya ha de passar com a minim el mateix que al Pais Basc, es a
dir, crear una BILDU catalana. Si no ho aconseguim Catalunya s'enfonsarà
com Nació cada cop mes i mes, NO TENIM ALTRE CAMI. !!ENDAVANT!!
+1
-0
Ho aconseguirem.
Carles Viñals Casado, 05/08/2011 a les 16:34
Tots
els comentaristes, tant els partidaris de dur l'independentisme a
Madrid com els qui el volen circumscriure políticament a Catalunya tenen
la seva part de raó, i revelen sortosament una decidida voluntat de
lluita; no hi ha incompatibilitat entre ells ni, encara menys, motiu
d'enfrontament. Una tàctica no n'exclou necessàriament l'altra.
Prèvia però, a qualsevol acció concreta, una condició 'sine qua non' ens
ve imposada: L'aplegament de la voluntat independentista col.lectiva
sota un comandament únic dispossat a liderar-la. El potencial
col.lectiu, tot i que dispers, ja hi és; hi manca el comandament; els
homes que el liderin.
Aquests homes no seràn mai -no ho poden ser- els dirigents d'uns partits
dissenyats per "encaixar-nos a Espanya", els gestors d'una autonomía de
règim comú, els eterns propagandistes d'una vía fracassada i en víes
de liquidació; parlo, per descomptat, de CiU. La independència pot ser
aconseguida sense ells, però no sense els independentistes que,
conscientment o no, els recolzen encara amb el seu vot. Els necessitem
imprescindiblement; Catalunya els necessita.
Un día, més proper que llunyà, ens retrobarem sota l'única bandera que a
tots ens agermana, en una marxa que no s'aturarà fins el día de la
nostra llibertat.
+0
-0
No anar a Madrid? Sospitós.
Sol, 05/08/2011 a les 15:40
Això de no anar a les elecciones espanyoles se'm fa estranyíssim, i per part d'alguns que ho prediquen, fins i tot sospitós.
Però no estaria tan malament que no s'hi presentés cap independentista, i
ja que no en tenen gens de ganes, es presentés NOMÉS Espot, amb SI o si
no per Catalunya Acció o Força Catalunya.
Dissortadament seria l'oportunitat de tenir una home amb capacitat de
lideratge, i no més tios botits, papissots o de mirada perduda, imatge i
expressió oral molt deficients.
+0
-0
Repetim
Anònim, 05/08/2011 a les 15:09
La pregunta òbvia és per què serveix Santiago Espot. I veient els seus resultats a les municipals, la resposta és òbvia també.
+0
-0
Pffff
Anònim, 05/08/2011 a les 14:48
La
pregunta òbvia és per què serveix Santiago Espot. Veient els seus
magnífics resultats a les municipals, crec que la resposta és òbvia
també.
+0
-0
A veure, deixa'm pensar...
... Madrid, ... serveix, ... serveix...., 05/08/2011 a les 13:31
Perquè
s'hi facin hotelets de luxe on s'hi pugui allotjar algun vividor de la
política "molt ben valorat" pels poders fàctics, i totalment inútil a
Catalunya i als seus votants, potser????
+7
-1
Madrid serveix per a molt!
Anònim, 05/08/2011 a les 11:37
Que
em perdonin alguns solidaris però ara resultarà que SI anirà al congrés
després d'haver cridat als quatre vents que no feia falta estar-hi.
"A Madrid no s'hi ha d'anar fer res" deien. Doncs ara resulta que hi aniran.
I per cert, Reagrupament deia el mateix fa un temps, això sí, amb la boca petita.
Sort en tenim que el moviment independentista deixa de ser friki i que comença a veure-hi clar.
Sort en tenim de la davallada d'ERC i del botiflerisme i baixada de pantalons davant el PSOE.
Sort en tenim de tenir al govern a CiU, que no fa res de res del que va
prometre. Que se l'hi veu el llautó. Que pacta amb el PP i contra els
interessos dels catalans. Que pacta a la baixa ja abans de començar la
negociació del pacte fiscal. Que es subvordina a Espanya per un plat de
llenties.
Sort en tenim que RCat no tingui prou força ni representació.
Sort en tenim que SI sigui minoritari, falta només que es deixin de demanar coses impossibles d'acomplir pels demés grups.
A veure si els seguidors del messies de torn comenceu a tenir
personalitat i a pensar per vosaltres mateixos. Molts us ho agrairem.
Tots a reclamar una coalició. Sense demanar que els del teu partit vagin
de caps de llista, sense quotes, sense voler ser el salvador de la
pàtria de torn.
Aquells que prediquen el "no" a una coalició, pensant que el
transversalisme independentista no és la solució, només us diré que sou
iguals que Franco. Us sona la frase "Antes una España roja que una
España rota"? Nomes fa falta canviar unes paraules: "Abans una Catalunya
espanyola (afegint tot seguit: "d'esquerres" o de "dretes") que una
Catalunya independent(seguit de: "dretes" o "esquerres")".
Així que qui no vegi que ha de prevaldre abans el país que les
polítiques, que agafi la maleta i foti el camp. ELS INDEPENDENTISTES
INDEPENDENTS, NO MANIPULATS, NO SECTARIS, O SIGUI LA GRAN MAJORIA, US HO
AGRAIREM!
ÉS NECESSARI ANAR A MADRID A FOTRE CANYA! A DEIXAR CLARES LES COSES, A
POSAR CONTRA LES CORDES LES POLÍTIQUES ANTICATALANES QUE PREDIQUEN ALLÀ.
A EXPLICAR L'EXPOLI. A QUE ES PARLI D'INDEPENDÈNCIA CADA DIA. QUE
SURTIN TITULARS ALS MITJANS ESPANYOLS. A FER PUBLICITAT DE
L'INDEPENDENTISME DIA RERA DIA. A NO DEIXAR GOVERNAR I A PRESIONAR A
CIU. ENFRONTAMENT DIALECTAL TOTS ELS DIES. A QUE ELS POLÍTICS
INDEPENDENTISTES COBRIN EL SEU SOU D'ESPANYA. A DONAR PEL CUL ALS
UNIONISTES. A QUE ELS DIPUTATS INDEPENDENTISTES RELACIONIN "CRISI" AMB
"ESPANYA".
QUE ELS MITJANS INTERNACIONALS QUE NO ES PASEN PEL PARLAMENT DE
CATALUNYA I SÍ QUE MIREN EL CONGRÉS DELS DIPUTATS S'EN DONIN COMPTE DE
COM SÓN ELS ESPANYOLS! A CRITICAR, CRIDAR, ENFRONTAR I POSAR DELS NERVIS
A TOTS ELS DEMÉS!
A les polítiques que ens afavoreixin hi anem i votem. A les que ni fu ni
fa ens en riem i abstenim. I les que vagin en contra ens hi enfrontem,
votem "no" i ho portem al TC. Que els hi surti car i llarg. Sense parar
fins devilitar l'enemic, esperant que la crisi empitjori que la gent
s'en cansi, s'emprenyi...
SENSE PARAR FINS L'ALLIBERAMENT!
+8
-3
Anar a Madrid? A fer què?
Anònim, 05/08/2011 a les 01:21
Anar
a Madrid per què? A fer què? La independència s'ha d'assolir des de
Catalunya. N'hi ha prou amb al voltant d'una setantena de diputats del
parlament de Catalunya que ho vulguin fer. Que acordin un full de ruta
clar. Que escullin un lider inequívoc. Qualsevol altre alternativa, en
el millor dels casos, és una pèrdua de temps quan no una pura i simple
enganyifa. Catalunya sense España ho és tot, España sense Catalunya no
és res. España és una estafa secular i Catalunya no la necessita com
intermediària, que ens xupa la sang, ni a la CEE ni tampoc al Mon
Mundial. Només entenc l’acord per anar a Madrid com un pas previ per
una coalició catalana que declari la Independència des de Catalunya en
les properes eleccions autonòmiques.
+11
-0
Candidatura unitaria
Joan CG, 05/08/2011 a les 00:11
Si
no sou capaços, els politics, de fer una candidatura unitaria que a mes
tingui el suport de majoria de les entitats i associacions
Independentistes, crec que serà un fracàs i molts ens quedarem a casa.
+18
-1
Espot no enganya...
Analista, 04/08/2011 a les 23:47
BRAVO! BRAVO! I BRAVO!
QUAN SENTIREM PARLAR L'ALFRED BOSCH COM HO FA EN SANTIAGO ESPOT????
QUAN VEUREM ESQUERRA ACTUANT AMB LA FORÇA I COHERÈNCIA DE SOLIDARITAT????
A ESPAÑA NOMÉS S'HI POT ANAR A L'ESTIL DE L'ESPOT. LA RESTA ÉS PERDRE EL
TEMPS, CONGENIAR AMB L'ENEMIC I PERDRE BOUS I ESQUETLLES!!!
+7
-1
Per al mar a les 20:03
Anònim, 04/08/2011 a les 23:32
Al
mar, si ets sents espanyol pots continuar sent espanyol amb la nostra
independència no et treiem la teva identitat ni el teu sentiment, ans al
contrari viuràs en una Catalunya més pròspera per a tú i els teus
descendents.
+6
-1
From USA
Anònim, 04/08/2011 a les 23:20
Espanya ens surt molt cara.
Jo també creia (degut al resultat dels nostres polítics al Congrés) què a
Madrid no hi hem d'anar a fer res què s'ho facin ells...
però crec què per el sol fet de què, nosaltres no estiguem interesats en
el seu Govern, el seu Govern sí està interesat en nosaltres i per tant
si no el fem ens el faran i ens la faran (encara més).
El què hem de tindra (a part de polítics amb convicció de treball per
Catalunya i no personals i partidistes) és uns plans Bs o més fronts, a
Europa, internacionalment, i no tan sols polítics, però empresaris,
periodistes, ciutadans, quants més guants de seda, punys de ferro i veus
tinguem arreu més posibilitats tindrem de lluitar i exposar les raons
per la independència i aquest espoli fiscal, cultural, linguistic i de
progrés en què en nom de la seva demòcracia ens tenen encallats com a
poble.
Els nostres representants al Congrés poden començar per parlar en català
(és el nostre Congrés també prou què el paguem, no?) donçs això. La
Constitució espanyola diu què és té l'obligació de saber (diu espanyol
però en realitat és castellà) i el dret de parlar-lo. Donçs què no
exercecin aquest dret.
I si els hi tallan el micròfon, ens estan tallant la veu a els votants
(un greuge més a la llista) i què sorti als diaris una i mil vegades.
La Constitució, Corts espanyoles, Congrés, TC, Defensor del Pueblo,
castellà, PSOE, PP...són les seves eïnes i els seus juguets, i fins ara
tenim polítics egoistes i partidistes jugant al seu joc pel seu interès i
en contra dels de Catalunya.
Serviría anar a Madrid si tinguesim representants què juguin per
Catalunya, però quins? i quins partits si el què tenim són partidets (no
comptu amb en Duran, ni el PSc). De moment no tinc representació, a qui
voto?
Espero què s'arribi a un acord.
+3
-36
al mar
Anònim, 04/08/2011 a les 20:03
Aquest comentari ha estat amagat pels lectors. Fes clic per veure el comentari.
eso eso, y el que no quiera la independencia y se sienta tambien español lo tiramos al mar. Como estan las cabezas....
+26
-0
Una exposició molt clara.
Carles Viñals Casado, 04/08/2011 a les 19:44
Com
de fet hauríen de ser-ho totes, que apunta sense embuts en una direcció
molt clara: la de l'enfrontament -tan incruent com volgueu però
enfrontamet al capdavall- amb l'adversari, i aquí hem arribat a la
primera de les nostres inconfessades limitacions, a saber: Volem de
veritat aquest enfrontament? Tinc molt clar que Bildu és capaç de jugar
aquesta mena de joc a Madrid; la pregunta és: Som capaços nosaltres de
fer el mateix?
Tinc entés -corregiu-me si vaig errat- que Bildu és ara mateix la segona
força política al País Basc, just per darrera del PNB; això demostra
dues coses: Una, que allà dalt les ganes de lluitar pel seu país superen
les lògiques i humanes diferències entre els líders independentistes.
Dues, que un sector molt gran de l'electorat no ha tingut por de
secundar la lluita encapçalada pels seus líders.
Ambdues coses estan encara per demostrar entre nosaltres. Molt
probablement una candidatura única faría créixer notablement la força
parlamentària independentista, però... ho faría fins a un punt
comparable al del País Basc? Sospito que no ho sabrem mai fins que el
coratge dels dirigents de l'independentisme català no es tradueixi en la
constitució d'una sola formació que aplegui el vot de tots els que
volem de debó la llibertat de Catalunya i, sobretot, que sota aquesta
única candidatura s'hi apleguin també els independentistes que ara
mateix recolzen amb el seu vot l'unionisme vergonyant de CiU.
+15
-0
Totalment d'acord!
Anònim Barcelona, 04/08/2011 a les 19:06
Totalment
d'acord Sr. Espot amb el seu article. Si s'ha d'anar a Madrid, s'ha
d'anar amb els representants idonis, per que vagin a fer una tasca
d'oposició contínua i incansable, fins que el nostre poble pogui assolir
el dret a l'autodeterminació, o el dret a un referèndum vinculant.
Valdrà la pena que es pogui assolir la pretesa unitat independentista,
doncs realment, que ens representi un Sr Duran o un Sr Ridao a Madrid,
resulta vergonyós pel país.No se'ls hi ha de donar més terreny polític a
aquests dos personatges tan nefastos pels nostres interessos.
+15
-0
Madrid genera maltractament
Fart d'espanya, 04/08/2011 a les 17:57
Ahir
es va explicar Rubalcaba dient que si guanya les eleccions espanyoles i
Mas vol negociar el pacte fiscal amb ell li respondrà que ja hi ha un
nou sistema de finançament i que funciona des de fa dos anys. Ha
destacat també que aquest sistema "es va fer per resoldre problemes de
finançament d'un sistema que havia funcionat bé, però havia INTRODUÏT
alguns DESEQUILIBRIS (sic!) i EN ALGUNES COMUNITATS FUNCIONAVA REGULAR i
SE SENTIEN MALTRACTADES". De fet, ha dit que quan es feien els càlculs
quedava DEMOSTRAT aquest MALTRACTAMENT i ha citat entre les afectades a
CATALUNYA, Madrid, el PAÍS VALENCIÀ i BALEARS.
empordaaccio |
divendres, 5 d'agost de 2011 | 19:59h
El privilegi de l’amor és un fet natural humà. Ens
fa perdre el nord a vegades i es converteix en un verdader trauma, sobretot si
es tracta d’un amor a primera vista.
L’amor a primera vista és aquella connexió
espiritual on connecten les aures, al menys a un dels dos afectats. Aquest fet
fa que el cor, de sobte, et bategui molt més fort i que et digui: és ella. Però
ella, ai ella! Aquell clatellet tan bonic, com ens deia en Capri, o aquell sant
que es va enamorar d’un porc, el qual ara no recordo el nom.
Per què és tan perillós això de l’amor? Recomanat
pel compatriota i escriptor Víctor
Alexandre, m’he llegit dos dels seus temes: “Set dones i un home sol” i
“Una història immoral”. Desgraciadament, me n’he adonat de que sóc un sant (no
dels que s’enamoren dels porcs). Ser un sant davant d’una dona, actualment, no
et serveix de res. Ets carn de canó. Ara si vols... lligar, cal que siguis un
“pinta”, “guaperes” i ben dotat, sexualment i econòmicament, però, això no vol
dir que en el fons, no siguis un calçasses i un banyut. La dona té molt de
poder.
Com ens deia en Capri: és més gustosa la dona!
Aquí és on rau el nostre punt feble si només busquem sexe. L’amor és quelcom
molt més important que això i, si convertim l’amor en vici, el destruïm. Ens
cal saber enllaçar amb l’espiritualitat emocional, amb aquelles emocions que no
tenen resposta lògica, amb aquelles mirades als ulls en silenci que ho diuen
tot, però a vegades, per circumstàncies de la vida, perquè ens han fet patir massa, hi desconfiem.
Llavors aquest lligam no és possible, ens l’han fet malbé i hem convertit
l’amor en poca cosa o en un constant recel. Quan un amor pur connecta amb una
amor viciós, inevitablement es converteix en un amor impossible, desequilibrat
i no pot durar.
Per sort meva, segueixo estant enamorat d’aquelles
mirades als ulls que ho diuen tot, d’aquells silencis que parlen tot
contemplant a l’estimada, aquells silencis que d’alguna manera uneixen amb
l’esperit més profund i podem captar el missatge perquè és l’amor qui parla tot
dient: Necessito compartir-ho tot amb tu
per trobar sentit a la vida, la confiança que t’he dipositat és absoluta i
sempre et seré fidel. El dia que em diguis vine, ho deixaré tot per estar només
pendent de tu, ja que el meu repte serà que siguis tan feliç com ho sóc jo.
Aquestes ratlles i per no allargar-me més, són per
fer una modesta reflexió sobre una història d’amor. Una història, en aquest
cas, d’un amor a primera vista, un impossible, o que sigui el destí qui tingui
la última paraula.
02.08.2011 - 07:16 (Enviat per Ràdio Catalunya.CA)
Cop d’estat amagat. PSOE, PP, CiU i PNB han aprovat aquest any una
modificació de la Llei Orgànica del Règim Electoral (Loreg) per fer
gairebé impossible que els partits sense representació es puguin
presentar.
Els partits sense representació hauran de recollir la signatura del 0,1%
del cens electoral de la circumscripció a la qual es vulguin presentar.
Pot semblar poc. En el cas de Barcelona, unes 4.000 signatures. El
problema rau en el fet que encara no s’ha explicat com ha de ser el
procés de recollida de les signatures, però en principi aquestes
s’haurien de recollir en els pocs dies que hi ha des de la convocatòria
dels comicis fins a la proclamació de les candidatures, i, ultra això,
cadascun dels 4.000 signants s’hauria de presentar personalment davant
del notari.
Molts partits han demanat a la Junta Electoral Central (JEC) que
estipuli del cert quin haurà de ser el procés, i més tenint en compte la
proximitat del 20-N, però la JEC ha informat que fins al setembre no
dirà res, perquè ara són vacances. Els partits que han aprovat aquesta
reforma afirmen que la proliferació de candidatures confon els electors i
que moltes d’aquestes tenen interessos espuris.
Informa: SOM NOTICIA.CAT
Necessitem organitzar ràpidament el MxI i l'ANC. Cal estructurar i vertebrar l'independentisme urgentment!
empordaaccio |
dilluns, 1 d'agost de 2011 | 00:12h
La guerra d'Espanya contra Catalunya continua, el seu objectiu és fagocitar-nos, assimilar-nos, ofegar la nostra llengua, destruir tot bri de catalanitat ... en resum, acabar la feina que es van proposar els redactors i executors del "Decreto de Nueva Planta" matar la nostra nació sols per engreixar la seva i per satisfer el seu odi, la seva enveja, el seu etern complexe d'inferioritat.
El nostre objectiu és escapar-nos d'aquest malson, és alliberar-nos dels mil tentacles que ens lliguen a "la morta", és esdevenir independents, dibuixar aquella ratlla meravellosa que permet que un estat no emprenyi a l'altre estat del seu costat. Quin contrasentit ... desitjar amb tota l'ànima i amb tota la força una frontera, sí! una frontera en el temps idíl·lic en que molts parlem d'esborrar totes les fronteres.
Podrem aturar-los?
Ens ataquen per tots costats. Crec que això significa almenys dues coses, la primera és que la guerra continua, que mai s'ha aturat i que sempre n'han dut la iniciativa; la segona és que interpreten que ens trobem en un estadi final d'aquest plet ensumort i corrosiu.
Només tenim una esperança: avançar en el camí de la Independència i ara mateix, a la pràctica el que cal es vertebrar l'independentisme entorn d'un moviment estratègic i unitari que podria ser això que anomenen Moviment per la Independència (MxI) en el que hi haurien de confluir tres actors segons el meu parer, l'Assemblea Nacional Catalana, els partits polítics independentistes i les organitzacions polítiques independentistes de la societat civil així com també les organitzacions culturals i socials que ho desitgin.
I aquest MxI (Moviment per la Independència) ha d'ésser una cosa ben travada i amb una estructura i òrgans de representació i de govern eficaços que permetin assolir l'objectiu desitjat.
El nostre futur com a nació, ara mateix, depèn de l'encert que tinguem en construir aquest MxI i coordinar els seu components, o sigui l'ANC, els partits polítics independentistes i les associacions polítiques, culturals i socials que vulguin formar-ne part.
Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció, CA, SI
empordaaccio |
diumenge, 31 de juliol de 2011 | 22:45h
"Actualment, ens trobem al davant d'una forta ofensiva del PP contra la llengua catalana (a la televisió, a l'escola...), desfermada pel fanàtic Camps i seguida i imitada pel Bauzà, a les Illes, la Sánchez Camacho, al Principat, i la Rudi, a l'Aragó. Veurem què passa a partir d'ara, si tot continua igual o si Fabra hi fa canvis. Si es comporta com ho ha fet a Castelló, els valencians passarem d'haver tingut el més anticatalà dels presidents a tenir el menys anticatalà dels quatre dirigents regionals del PP que actuen sobre la nació catalana sotmesa a l'estat espanyol." Josep Guia
Realment és un motiu de goig i alegria la dimissió
de Camps, però no només pel fet concret d'acabar amb la vergonya d'un president
de la Generalitat
Valenciana inculpat i processat per suborn, sinó també per
moltes altres raons. Perquè Camps no personificava sols la corrupció
sinó tota una línia política d'enfrontament creixent amb amplíssims sectors de
la societat valenciana, de tot el País Valencià.
Camps havia portat al límit i a l'esperpent tot un
conjunt d'agressions contra la llengua i la cultura (prohibició de TV3, multes
a ACPV, projecte de liquidació del català com a llengua vehicular de l'escola,
censura i estultícia a Canal 9, desprotecció i marginació d'activitats
artístiques i culturals en català...); contra el medi ambient (urbanisme
salvatge, destrucció de gran part de les costes valencianes, projecte de
destrucció del Cabanyal, pol·lució i contaminació acústica de la Fórmula 1 per la ciutat de
València...); contra l'economia valenciana (liquidació d'un sistema financer valencià,
supeditació servil a Madrid, entesa estreta amb Múrcia i negativa a
relacionar-se amb el Principat de Catalunya, desastrosa administració i
endeutament asfixiant de la
Generalitat...); contra la salut de la població (assistència
hospitalària cada vegada més dolenta, privatització i reducció de serveis
bàsics, no execució de la llei de dependència, no assumpció de responsabilitats
en l'accident del metro de València...); etc.
La política delirant de Camps –com aquells bojos
que estan enfonsant un país i diuen i creuen que estan salvant-lo— l'ha portat,
en els darrers temps, a evitar aparèixer en públic, davant dels periodistes i
de la gent, per por de ser increpat per uns o altres. Allà on anava sempre hi
havia gent que li retreia la corrupció, la prohibició de TV3, els damnificats
del metro... Fins i tot no va anar a la processó del Corpus de València, que ja
és dir! En fi, tot plegat, una situació insostenible, especialment per al seu
partit, el PP, que ja havia vist, amb l'inici de la davallada de vots en les
proppassades eleccions, el risc que implicava el manteniment d'aquest
personatge i d'aquesta política tan prepotent i agressiva. Una línia política d'anticatalanisme ferotge que
està duent el País Valencià a l'endarreriment i a la possible pèrdua del tren
d'Europa. I que portaria al PP a una anunciada i ja iniciada pèrdua de vots.
Crec que cal tenir en compte aquestes
consideracions per entendre la forçada dimissió de Camps i la seva no
substitució per ningú del seu cercle valencià (de la ciutat i província de
València) ni per ningú que hagi estat conseller amb ell. Que el PP hagi pensat
en Alberto Fabra, l'alcalde de Castelló, pot voler dir que s'han adonat que una
política tan agressiva i paranoica com la de Camps comença a passar-los factura.
Volen canviar un personatge histriònic i, probablement, la línia política que
aquest personatge portava a terme. D'això ens n'hauríem de felicitar, no perquè
el PP faci bondat –que els seus objectius adversos a la nació catalana i a la
classe treballadora són els mateixos— sinó perquè l'oposició social i política
va creixent i els força a fer aquests canvis.
L'ajuntament de Castelló, presidit per un Fabra que
no és parent de l'altre Fabra ni cap dels dos nebots de mestre Pompeu, ha
aprovat sengles mocions que cal recordar: en favor del retorn als arxius de
Castelló dels documents confiscats i retinguts a Salamanca i en favor de la
recepció lliure, en terres valencianes, de la televisió de Catalunya. D'altra
banda, l'ajuntament de Castelló cedeix sense problemes un seu local a la
delegació de l'IEC i acull les reunions del Patronat de la Fundació Huguet, presidides per
l'alcalde, la qual va atorgar fa pocs dies el premi Gaetà Huguet ("a la
producció cultural en llengua catalana") a la novel·la i la cinta Pa
negre. L'alcalde en persona va rebre i saludar cordialment, a la porta de
l'Ajuntament, els guardonats Emili Teixidor i Agustí Villaronga.
Actualment, ens trobem al davant d'una forta ofensiva
del PP contra la llengua catalana (a la televisió, a l'escola...), desfermada
pel fanàtic Camps i seguida i imitada pel Bauzà, a les Illes, la Sánchez Camacho, al Principat,
i la Rudi, a
l'Aragó. Veurem què passa a partir d'ara, si tot continua igual o si Fabra hi fa
canvis. Si es comporta com ho ha fet a Castelló, els valencians passarem d'haver
tingut el més anticatalà dels presidents a tenir el menys anticatalà dels
quatre dirigents regionals del PP que actuen sobre la nació catalana sotmesa a
l'estat espanyol. Potser així podrem respirar més bé i agafar una mica més d'aire.
empordaaccio |
diumenge, 31 de juliol de 2011 | 22:45h
"Actualment, ens trobem al davant d'una forta ofensiva
del PP contra la llengua catalana(a la televisió, a l'escola...), desfermada
pel fanàtic Camps i seguida i imitada pel Bauzà, a les Illes, la Sánchez Camacho, al Principat,
i la Rudi, a
l'Aragó. Veurem què passa a partir d'ara, si tot continua igual o si Fabra hi fa
canvis. Si es comporta com ho ha fet a Castelló, els valencians passarem d'haver
tingut el més anticatalà dels presidents a tenir el menys anticatalà dels
quatre dirigents regionals del PP que actuen sobre la nació catalana sotmesa a
l'estat espanyol." Josep Guia
Realment és un motiu de goig i alegria la dimissió
de Camps, però no només pel fet concret d'acabar amb la vergonya d'un president
de la Generalitat
Valenciana inculpat i processat per suborn, sinó també per
moltes altres raons. Perquè Camps no personificava sols la corrupció
sinó tota una línia política d'enfrontament creixent amb amplíssims sectors de
la societat valenciana, de tot el País Valencià.
Camps havia portat al límit i a l'esperpent tot un
conjunt d'agressions contra la llengua i la cultura (prohibició de TV3, multes
a ACPV, projecte de liquidació del català com a llengua vehicular de l'escola,
censura i estultícia a Canal 9, desprotecció i marginació d'activitats
artístiques i culturals en català...); contra el medi ambient (urbanisme
salvatge, destrucció de gran part de les costes valencianes, projecte de
destrucció del Cabanyal, pol·lució i contaminació acústica de la Fórmula 1 per la ciutat de
València...); contra l'economia valenciana (liquidació d'un sistema financer valencià,
supeditació servil a Madrid, entesa estreta amb Múrcia i negativa a
relacionar-se amb el Principat de Catalunya, desastrosa administració i
endeutament asfixiant de la
Generalitat...); contra la salut de la població (assistència
hospitalària cada vegada més dolenta, privatització i reducció de serveis
bàsics, no execució de la llei de dependència, no assumpció de responsabilitats
en l'accident del metro de València...); etc.
La política delirant de Camps –com aquells bojos
que estan enfonsant un país i diuen i creuen que estan salvant-lo— l'ha portat,
en els darrers temps, a evitar aparèixer en públic, davant dels periodistes i
de la gent, per por de ser increpat per uns o altres. Allà on anava sempre hi
havia gent que li retreia la corrupció, la prohibició de TV3, els damnificats
del metro... Fins i tot no va anar a la processó del Corpus de València, que ja
és dir! En fi, tot plegat, una situació insostenible, especialment per al seu
partit, el PP, que ja havia vist, amb l'inici de la davallada de vots en les
proppassades eleccions, el risc que implicava el manteniment d'aquest
personatge i d'aquesta política tan prepotent i agressiva. Una línia política d'anticatalanisme ferotge que
està duent el País Valencià a l'endarreriment i a la possible pèrdua del tren
d'Europa. I que portaria al PP a una anunciada i ja iniciada pèrdua de vots.
Crec que cal tenir en compte aquestes
consideracions per entendre la forçada dimissió de Camps i la seva no
substitució per ningú del seu cercle valencià (de la ciutat i província de
València) ni per ningú que hagi estat conseller amb ell. Que el PP hagi pensat
en Alberto Fabra, l'alcalde de Castelló, pot voler dir que s'han adonat que una
política tan agressiva i paranoica com la de Camps comença a passar-los factura.
Volen canviar un personatge histriònic i, probablement, la línia política que
aquest personatge portava a terme. D'això ens n'hauríem de felicitar, no perquè
el PP faci bondat –que els seus objectius adversos a la nació catalana i a la
classe treballadora són els mateixos— sinó perquè l'oposició social i política
va creixent i els força a fer aquests canvis.
L'ajuntament de Castelló, presidit per un Fabra que
no és parent de l'altre Fabra ni cap dels dos nebots de mestre Pompeu, ha
aprovat sengles mocions que cal recordar: en favor del retorn als arxius de
Castelló dels documents confiscats i retinguts a Salamanca i en favor de la
recepció lliure, en terres valencianes, de la televisió de Catalunya. D'altra
banda, l'ajuntament de Castelló cedeix sense problemes un seu local a la
delegació de l'IEC i acull les reunions del Patronat de la Fundació Huguet, presidides per
l'alcalde, la qual va atorgar fa pocs dies el premi Gaetà Huguet ("a la
producció cultural en llengua catalana") a la novel·la i la cinta Pa
negre. L'alcalde en persona va rebre i saludar cordialment, a la porta de
l'Ajuntament, els guardonats Emili Teixidor i Agustí Villaronga.
Actualment, ens trobem al davant d'una forta ofensiva
del PP contra la llengua catalana (a la televisió, a l'escola...), desfermada
pel fanàtic Camps i seguida i imitada pel Bauzà, a les Illes, la Sánchez Camacho, al Principat,
i la Rudi, a
l'Aragó. Veurem què passa a partir d'ara, si tot continua igual o si Fabra hi fa
canvis. Si es comporta com ho ha fet a Castelló, els valencians passarem d'haver
tingut el més anticatalà dels presidents a tenir el menys anticatalà dels
quatre dirigents regionals del PP que actuen sobre la nació catalana sotmesa a
l'estat espanyol. Potser així podrem respirar més bé i agafar una mica més d'aire.
empordaaccio |
dilluns, 25 de juliol de 2011 | 03:02h
A la fotografia es pot veure la Pancarta insignia de la Independència de Catalunya "Catalonia the Next State in Europe" a la Manifestació del #9Juliol del 2011 a BCN "Pel nostre futur: Independència!"
“Els catalans hauríem d’haver superat la fase espriuiana, vicentsviviana i pujoliana de la pedagogia. Ara hem de començar una fase més aventurera”, concloïa el professor d’Stanford Joan Ramon Resina davant d’un pati de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) ple de gom a gom en motiu de la presentació del llibre What Catalans Want (Catalonia Press), d’Antoni Strubell.
La frase, prou demolidora i futurista, prenia especial rellevància
tenint en compte que a Resina l’acompanyava a la taula un dels defensors
d’aquesta pedagogia catalanista que, ara mateix, ha quedat superada:
el president Pujol havia fet la principal laudatio
al treball del diputat de Solidaritat Catalana (SI), posant de manifest
la seva deriva independentista, ara que el país comença a patir un
procés de “residualització”, que està decidit a no acceptar. Jordi
Pujol, citant una conferència de l’historiador Joan B. Culla (UAB)
“La dècada de les decepcions”, explicava que “els fracassos es poden
remuntar, però els ponts de diàleg amb Espanya s’han trencat”.
Contundent! Pujol, enmig d’intel·lectuals, generalment s’hi troba
còmode: sap interpretar el personatge còmic de l’escena –“perdoneu, però
la Marta m’està dient que acabi”–, defensa subtilment (i eruditament)
la seva política de govern, però entoma les crítiques amb elegància;
més ara quan el seu ideari ha fet una evolució cap a l’independentisme
més manifest i és conscient que no pot passar per alt que més d’un, com
el mateix Resina, li retraurà que, segurament, arriba massa tard.
“Per la independència s’hi ha de treballar i una manera és
informant-ne. Cal arribar a alguns polítics europeus importants que no
tenen ni idea del problema català”, comentava el líder nacionalista en
el seu parlament inaugural. El cert és que la feina que l’amic Antoni
Strubell ha fet amb el seu llibre –amb la col·laboració del fotògraf Lluís Brunet–
va en aquesta línia: deu ser de les poques vegades que s’ha escrit en
un anglès divulgatiu sobre algunes de les necessitats polítiques i
problemàtiques de l’actual Catalunya i, a més, usant l’àgil i amè format
de l’entrevista a personatges de reconegut prestigi internacional
(d’altres més vinculats a la societat civil catalana), alguns professors
de les universitats angleses i nord-americanes. El paper de l’acadèmia
en aquesta obra pren especial rellevància a l’hora de legitimar a
l’estranger una causa, l’independència de Catalunya, del qual se n’ha
parlat fent cridòria, però necessitada d’una reflexió serena i pausada
(en anglès, òbviament) des del coneixement d’aquells qui estan exercint
de líders d’opinió fora del dia a dia de la batalla política.
Per molt que Strubell volgués deixar clar que la selecció dels
protagonistes havia tingut en compte gent de totes les condicions
(acadèmics, polítics o altres representants de la societat civil menys
populars) crec que si es vol arribar als líders europeus a què apel·lava
Pujol és especialment important el paper divulgador que prenen
persones com Carles Boix (Princeton), Joan Ramon Resina (Stanford) o
Henry Ettinghausen (Universitat de Southampton), que amb un català
perfecte va exercir de tercer padrí de l’autor, al costat de
l’expresident i el seu col·lega expert en literatura comparada. Si és
veritat que alguns Estats, com per exemple Estònia, van trobar-se
independents de la nit al dia, d’altres que ho han fet a través d’un
conflicte armat, la independència de Catalunya passa per la
perseverança política, exemplificada per la redefinició del refrany
anglès amb què Strubell va concloure la seva presentació: “Nosaltres no
direm ‘we are not going to go down without a good fight’; nosaltres només direm ‘we are not going to go down’”. I, el camí queda marcat, legitimat i beneit pel president, es clar.
empordaaccio |
dissabte, 23 de juliol de 2011 | 15:14h
"Cal disposar d'aliats d'allò més seriosos per ..."
"ELS INCOMPLIMENTS BRITÀNICS" QUIM GIBERT
El 12 de desembre de 1898, arran del Tractat de Pau de París, Espanya va
renunciar a la sobirania sobre Cuba. Anys abans, el 1896, Estats Units
havia admès el dret de Cuba a ser un país independent. La intervenció
militar nord-americana va ser decisiva per expulsar definitivament els
espanyols de l'illa. I és que, des de 1868, els cubans en solitari
havien combatut Espanya en tres guerres amb escassos resultats. Un aliat
tan poderós com Estats Units va desencallar en poques setmanes el
conflicte en detriment d'Espanya.
És just al contrari del que ens va passar als catalans i aragonesos en
plena Guerra de Successió (1702-1715). Amb motiu del Tractat d'Utrecht
(1713), els que fins llavors havien estat aliats de la Corona d'Aragó
(Anglaterra, Àustria, Holanda, Portugal... ) van lliurar a castellans i
francesos les places fortes catalanes que defensaven. Bo i que pel pacte
de Gènova (1705) Anglaterra es comprometia a defensar la causa
catalana, el govern anglès, junt amb els que el secundaven, es va
retirar de la contesa bèl·lica. El preu de l'abandonament de Catalunya
pels anglesos, segons els historiadors Antoni Muñoz i Josep Catà, és un
«un sucós benefici comercial amb les colònies espanyoles d'Amèrica (...)
es pot dir que el poble català fou l'únic poble que perdé la Guerra de
Successió» (dins el llibre La traïció anglesa). Així i tot, Europa quedà
bocabadada de la nostra capacitat de resistència, especialment en el
setge de Barcelona, que s'allargà tretze mesos. Per tant, no disposar de
complicitats a partir d'un moment determinat ens va abocar a la
desfeta.
L'historiador Fèlix Cucurull apunta que, malgrat la caiguda de Barcelona
(1714), fins el 1721 els guerrillers catalans disponibles van
continuar en combat: «en certs moments arriben a controlar extenses
zones i, fins i tot, alguna ciutat important» (en el llibre El fet
nacional a través de la història). Cucurull afegeix que en el segle
XVIII «els catalans encara insisteixen prop de les monarquies europees
que havien combatut al seu costat (...) tot recriminant als "antics
aliats" el no haver complert les obligacions que havien contret amb
Catalunya».
Catalans de diferents èpoques han pressionat els esmentats aliats a
complir «l'obligació de restituir-li sa llibertat». La darrera vegada
fou el juny passat quan un centenar de catalans es van desplaçar a
Londres en agraïment pel gest de catorze diputats del parlament de
Westminster, que en representació de Gal·les, Escòcia, Irlanda del Nord i
Anglaterra, havien presentat el 14 de juliol de 2010 una moció a fi i
efecte que «la cambra britànica aprovés un acord de suport al dret de
Catalunya a decidir el seu propi futur i esdevenir un poble lliure». En
resposta, la cambra britànica dels comuns ha expressat, entre d'altres coses, la
seva preocupació que futurs desenvolupaments constitucionals a
Catalunya, que tinguin lloc amb el suport del govern i el poble de
Catalunya, topin «amb revisions judicials d'organitzacions que no són
neutrals ni independents». En el mateix text, la cambra britànica dels comuns demana que es reconegui:
«als residents de Catalunya el dret a determinar democràticament el seu
propi futur».
Amb el títol 1705-1714: la Corona d'Aragó i els incompliments britànics,
el dissabte 9 de juliol, a les 7 del capvespre, al saló social de
l'Hotel Casanova de Fraga (Av. de Madrid 54), J. Manuel Oronich i
Miravet, ex-paer en Cap de Lleida i activista cultural, dissertarà sobre
aquest episodi clau del nostre passat. I és que el passat és dins el
present. Tal com afirma un il·lustre fragatí, «cal anar reprenent la
història que ens han falsejat o amagat». Però, sobretot, disposar
d'aliats d'allò més seriosos per quan van maldades.
*Quim Gibert, psicòleg i coautor de Removent consciències
Publicat al setmanari l'Estel (St. Joan, Mallorca) i a RadioCatalunya.ca
Manel Bargalló, des del facebook diu:
Resposta al post: (Mirar el text adjunt
El Passat 30 d'abril, al Palau de Congressos de Barcelona, va néixer un procés per constituir l'Assemblea Nacional Catalana a final d'any, un organisme que aplegui el conjunt de l'independentisme i que defineixi un full de ruta cap a l'estat propi.
Declaració Fundacional
S'inicia el debat sobre les ponències que la Conferència Nacional del 30 d’abril passat va encarregar al Secretariat que preparés. Tot i que la Declaració Fundacional aprovada en aquella Conferència Nacional no és un dels documents a debatre, hem cregut convenient de posar-la en la mateixa pàgina que les ponències a debatre, perquè esdevé el marc de referència necessari per garantir un bon debat i uns resultats clars i coherents.
En l'enllaç:
http://www.assemblea.cat/docs/Declaracio_Conferencia_Nacional_per_Estat_Propi.pdf
trobareu la Declaració Fundacional aprovada a la Conferència Nacional per l'Estat propi, en format PDF.
Aquest document no es posa a debat perquè és l’únic document que serveix de referència a l’hora d’inscriure’s al procés constituent de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i, per tant, s’ha de considerar com la declaració fundacional que cohesiona tot el projecte.
Debat del Full de Ruta
S'inicia el debat sobre el document de Full de Ruta.
En l’enllaç http://www.assemblea.cat/debats/110704_PROPOSTA_DE_TEXT_REFOS.doc
trobareu la proposta de Full de Ruta elaborada pel Secretariat sorgit de la Conferència Nacional per l’Estat propi, en format DOC, perquè introduïu les vostres esmenes en el mateix document i ens el retorneu a esmenes@assemblea.cat.
Aquesta proposta és la que es posa a debat fins al 30 d’octubre de 2011, data en que finalitzarà el període de recepció d’esmenes.
En l'enllaç
http://www.assemblea.cat/debats/MxI_Full_de_Ruta.pdf
trobareu, en format PDF, el Full de Ruta aprovat en l’esmentada Conferència i del que el Full de Ruta que s’aprovi en l’assemblea constituent de novembre en serà la continuació.
Debat de la Ponència organitzativa (Exposició de motius)
S'inicia el debat sobre la primera part de la Ponència organitzativa: Exposició de motius.
En l'enllaç http://www.assemblea.cat/docs/Ponencia_organitzativa.doc
trobareu la Ponència organitzativa elaborada pel Secretariat sorgit de la Conferència Nacional per l'Estat propi, en format DOC, perquè introduïu les vostres esmenes en el mateix document i ens el retorneu a esmenes@assemblea.cat.
La data de finalització en la recepció d'esmenes és el 30 d'octubre de 2011.
Extret de la web de l'ANC _ MxI
"El nord de la nostra política"
Catalunya ha d'entonar el Mantra de la Independència!
La guerra d'Espanya contra Catalunya continua, el seu objectiu és fagocitar-nos, assimilar-nos, ofegar la nostra llengua, destruir tot bri de catalanitat ... en resum, acabar la feina que es van proposar els redactors i executors del "Decreto de Nueva Planta" matar la nostra nació sols per engreixar la seva i per satisfer el seu odi, la seva enveja, el seu etern complexe d'inferioritat.
A la fotografia es pot veure la Pancarta insignia de la Independència de Catalunya "Catalonia the Next State in Europe" a la Manifestació del #9Juliol del 2011 a BCN "Pel nostre futur: Independència!" 
comentari fet entorn del post següent:
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/202426