Joaquim Pugnau i Salvador Molins, membres de Catalunya Acció del Baix Empordà i del Berguedà coordinats per a la unitat i la vertebració de l'independentisme i per la urgent construcció del nou estat català.
El dijous 22 de setembre el mestre Puyal va llegir el pregó inaugural de les Festes de la Mercè 2011. "Amb aquest pregó només us vull dir quatre coses. Exactament quatre",
va anunciar tot just començar. I, efectivament, al llarg de 62 minuts
va oferir-nos, en format radiofònic, un autèntic tomb per la seva vida
de barceloní amb les quatre idees que s'havia proposat de transmetre-nos
des del principi ben presents. (n'hi ha més)
El text íntegre -més llarg i detallat que el que va llegir- el trobareu aquí.
Llegiu-lo si podeu dedicar-li una estona d'atenció: no us deixarà gens
indiferents. Però el que no us podeu perdre de cap de les maneres és la
transmissió televisada (vegeu-la aquí).
Jo
el vaig sentir en directe des de casa i després, amb el text a la mà,
he tornat a mirar la transmissió televisada. Creieu-me: és un veritable
plaer veure el domini de Joaquim Maria Puyal, tant a
l'hora de dir les coses de la manera com les diu, com el talent que
demostra a l'hora d'intercalar en els moments àlgids els talls de música
més adients.
Us reprodueixo les quatre idees-base del pregó:
1 *
"La primera cosa que us vull dir, doncs, és aquesta. La vaga de
tramvies de 1951 és una referència que avui continua sent vàlida per a
nosaltres. La conclusió és ben senzilla: els ciutadans tenim molta
força. Si sabem què volem i lluitem per assolir-ho, el nostre futur és
nostre, sense haver de dependre de ningú. Això ha de ser la democràcia. Nosaltres depenem de nosaltres." (minut 17:22 de la transmissió)
2 *
"La segona cosa que us vull dir és aquesta: Si superem les nostres
diferències, la força de la unió del poble és irreductible. De l'exemple
de les lluites socials i la resposta antifranquista, n'obtenim una
conclusió: si els catalans anem junts, som imbatibles.
Per tant, quan l'objectiu comú s'ho mereix, sempre cal superar les
diferències. Aleshores ser generosos és sinònim de ser intel·ligents." (minut 27:30 de la transmissió)
3 *
"La tercera cosa que us vull dir és aquesta: Cal apreciar allò que és
nostre i que té valor. Hem d'apreciar el nostre patrimoni artístic
quotidià, com l'arquitectura. I també el simbòlic. Casals tenia el
coratge a la primera seu mundial, a l'ONU, que no tenen els nostres
esportistes a qualsevol escenari internacional, on alguns no són capaços
de parlar ni en català ni en anglès. Tampoc el Barça o els nostres
artistes o els nostres professionals no ho tenen sempre prou clar quan
van pel món. Reivindico el nostre orgull pel patrimoni col·lectiu. Us
vull prevenir del risc de caure en l'evolució que convé a l'altre.Hem de defensar les coses pròpies i donar valor a allò que en té." (minut 44:43 de la transmissió)
4 *
"La quarta cosa que us vull dir és aquesta: Reclamo el valor de la
previsió i el valor de l'oportunitat. Ens fan falta servidors públics
que tinguin aquestes condicions i que siguin prou intel·ligents per
detectar el moment i encertar l'estratègia que ens calen. ¿Sabeu què vol
dir això? Que necessitem líders! Lideratge no vol dir sortir als
diaris. N'estem tips de gent que té l'ofici del lideratge!Ens calen líders de debò.
Que tinguin el valor de l'autenticitat, que treballin, s'exigeixin,
s'esforcin i estiguin convençuts d'allò que ens diuen. Líders de debò,
que te'ls miris als ulls i te'ls creguis, amb més fons que aparença, amb
més compromís que simple implicació, amb més autoritat encara que
poder. I, naturalment, que tinguin alguna cosa a dir-nos, a
proposar-nos. Que tinguin un projecte. Si no hi ha un projecte no hi ha
vida. Barcelona necessita un projecte i poder avançar-se al futur. Pere
III, Ildefons Cerdà o la gent que va saber veure la jugada del 92 ens
marquen el rumb." (minut 52:22 de la transmissió)
--------------------
Per assolir aquests valors i fer realitat aquestes paraules, sobretot les del quart valor exposat per en Joaquim Maria Puyal:
Reclamo el valor de la
previsió i el valor de l'oportunitat. Ens fan falta servidors públics
que tinguin aquestes condicions i que siguin prou intel·ligents per
detectar el moment i encertar l'estratègia que ens calen.
cal primer de tot tenir un projecte, un camí a seguir i a completar, cal dir-ho clarament i fer-ho saber a tothom, i preparar-se i mantenir-se apunt en tot moment, per preveure, per ser oportú, per encertar la millor estratègia.
Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció
---------------------------
Catalunya vol ser, té necessitat de ser i Catalunya serà el Proper Estat d'Europa!
No hi ha nació més trista ni miserable que
la que assoleix la independència política, però és incapaç de
descolonitzar-se mentalment, psíquicament, culturalment i lingüística.
La
història en va plena. Una ullada ens permet veureu com aquestes nacions
han esdevingut corruptes, febles, caòtiques, incapaces de trobar el seu
lloc. Han esdevingut preses fàcils tant dels oportunistes interns com
de les antigues metròpolis o d’altres nacions poderoses. I això, perquè
han estat incapaces de regenerar el seu cos nacional,
corromput per la colonització. No s’han volgut adonar que per tenir un
lloc en la història cal retrobar i retornar al centre de la vida
nacional, la seva pròpia manera de ser, la seva idiosincràsia, en tots
els àmbits. Qui no és ell mateix, només pot ser un fracàs. Sigui home o nació.
Aquesta
capacitat de retornar-se la pròpia manera de ser i de pensar és el
repte més gran a què s’enfronta qualsevol nació que encara un procés
d’independència. Perquè la submissió política, sempre, sempre, va de la
mà d’un procés de colonització que cerca en darrera instància esborrar
del mapa la nació sotmesa i transformar-la en un apèndix de la
metròpolis.
El processos de colonització són fenòmens profunds de manipulació històrica, mental i psíquica,
en els quals els colonitzadors no han demostrat mai escrúpols per
emprar l’eina que se’ls fa més útil per al seu objectiu últim:
l’assimilació de la nació sotmesa. L’ús de la força militar, la
imposició legal, la substitució demogràfica, la manipulació i la mentida
a través dels mitjans de comunicació…..
La
nació catalana ha iniciat el seu procés cap a la independència i ha de
posar sobre la taula sense embuts i amb urgència la necessitat de la
descolonització, el repte de la regeneració nacional profunda, que
garanteixi l’emergència d’una Catalunya genuïnament catalana.
Hi
ha unes forces poderosíssimes que volen frenar aquesta regeneració,
aquesta descolonització. Més poderoses encara que les que cerquen de
frenar el procés d’independència política. Unes forces que
s’alimenten de la mentida i la negació que l’estat espanyol i totes i
cada una de les organitzacions polítiques i culturals
col·laboracionistes alimenten en no voler reconèixer ni denunciar
l’arrel dels nostres mals. Als colonitzadors, la negació de la
colonització els permet amb total impunitat eternitzar-se al lloc que
han usurpat, i als col·laboracionistes, emmascarats amb el títol de
catalanistes i, fins i tot, d’independentistes, els permet passar per
alt el seu vassallatge, justificar una praxis política que no mira més
enllà de la legislatura, i ignorar la vexació a què la seva
inconsciència i feblesa condemna la nació catalana.
El
més greu de tot és que el poble català, en la seva gran majoria, és
incapaç de discriminar els veritables patriotes, d’aquells oportunistes
que utilitzen Catalunya per a les seves finalitats personals. Aquesta
incapacitat de veure més enllà de les paraules, aquesta confusió, aquest
infantilisme polític de gran part del nostre poble ha estat
conscientment conreat i propiciat sobretot en condemnar a l’oblit, en
ignorar i negar els dos conceptes cabdals que ha de fer conscient el
poble català de la situació real en què viu: La colonització i la negació del conflicte que aquesta colonització comporta.
Tant
la classe política que exerceix a Catalunya com gran part del nostre
poble ha oblidat, tot reduint a l’inconscient que la situació de
submissió a Espanya i de decadència actual no és cosa de l’atzar, sinó
la conseqüència lògica i inevitable d’un procés d’assimilació que va
començar ja fa segles i que s’ha mostrat amb tota la seva brutalitat
repetidament al llarg de la història des del 1714. Aquells qui neguen
que visquem en un procés de colonització perquè som a L’Europa del segle
XXI i tenim una democràcia formal, farien bé de recordar que aquesta
democràcia ha servit per rentar la cara a l’estat espanyol i li ha
fornit les eines per a finalitzar el procés d’assimilació que va
començar ja fa segles: mitjans de comunicació massius en llengua
castellana(i francesa a la Catalunya del Nord) i un aparell d’etat
beneït internacionalment, amb poders com el judicial, que fa la tasca
d’aniquilació nacional que abans feien els exercits. Ara no
maten els homes, maten l’ànima de la nació. La democràcia en cap moment
ha propiciat que es reconegués, ni es passessin comptes, ni s’invertís
el procés assimilacionista que és un dels trets definidors de tota
colonització. La colonització s’ha fet tant subtil i eficient que fins
poden permetre’s la barra de negar-la.
Si es nega la colonització és nega lògicament l’existència del conflicte.
En lloc de reconèixer la magnitud de la tragèdia que està vivint la
nostra nació en aquestes etapes finals del procés colonitzador, tot es
redueix a un joc on els polítics de Catalunya s’acontenten a salvar les
estovalles, mentre la casa se’ns ensorra.
La
negació d’aquest conflicte entre la nació catalana i la castellana i
francesa ha infectat tota la nostra vida política, l’ha feta falsa,
superficial i la condemna al fracàs una vegada i una altra. Que aquesta
actitud poruga sigui el segell de les forces regionalistes és
comprensible. La seva por ha ressonat i ha reforçat la por de molts
catalans que estan disposats a reduir la seva catalanitat a folklore, i
com deia un bon amic, a ser catalans de diumenge, si poden anar fent la
viu-viu sense haver-se d’enfrontar a qui cal enfrontar-se. Aquesta por
ha reduït el seu objectiu només a administrar la colònia i saben
perfectament que no poden, i de fet, no volen salvar la pàtria catalana.
La seva por al conflicte els ha fet girar-se d’esquena a la realitat de
la nació i vendre oasis que s’han demostrat clavegueres. Però
quan aquesta negació del conflicte es reprodueix en les persones i les
noves forces polítiques que diuen voler la independència per la nació
Catalana entrem en un terreny realment perillós. Si el poble
català no és capaç d’adonar-se de l’error fonamental que consisteix a
parlar d’independència ignorant la necessitat de regeneració
nacional/descolonització, si es continua en el camí cap a la
independència amb aquesta frivolitat i manca de visió que estant
demostrant els protagonistes polítics que postulen la independència, el
fracàs està servit.
Per a evitar un
procés d’independència de baixa intensitat que desemboqui
irremeiablement en una independència borda en la qual tot allò que se’ns
ha pres pel camí no ens sigui retituït, cal primer de tot reconèixer la
por al conflicte que rau amagada a l’inconscient col.lectiu del nostre
poble. Una por al conflicte que neix de l’experiència històrica
de massacres i traïcions repetides i patides en la pròpia carn per
generacions de catalans. No hem de negar la nostra por al conflicte.
L’hem de reconèixer i patir-la i plorar-la i integrar-la . Només quan un
nombre crític de catalans i catalanes hàgim estat capaços d’integrar
aquesta ombra tant poderosa del poble català, començarem a parlar amb
absoluta naturalitat de colonització i conflicte amb els estats
espanyols i francés, percebrem amb claredat el qui encara parla des de
la por i el sabrem inútil per a la tasca d’alliberament per molta
cobertura mediàtica i poder econòmic que l’embolcalli i, sobretot
trobarem la força que ara ens roba la por per a encarar el conflicte i
els qui ens volen submisos i assimilats.
Només
aquell que es complert, aquell que s’ha retrobat amb la seva ombra, amb
la seva por, amb la seva negació veu amb una claredat meridiana aquells
que encara estan governats per la por que rau al seu inconscient i no
són capaços de visualitzar per a la nació catalana lliure res que vagi
més enllà del benestar material. No tenen el tremp per parlar de
l’esperit de la nació ni de l’ànima que anhela cavalcar senyora i
mestressa de la seva pàtria. Són capats, incomplerts i no poden oferir
la visió d’una nació plena, tant sols el miratge d’una província amb
papers d’estat.
empordaaccio |
dimarts, 27 de setembre de 2011 | 18:44h
Benvolguts i Benvolgudes,
Ens plau convidar-los a la xerrada “L’Espoli Fiscal: un atac a l’empresa catalana” del Cercle Català de Negocis que tindrà lloc:
Divendres 30 de setembre de 2011
a les 20h
Cambra de Comerç de Sant Feliu de Guíxols (Passeig del Mar, 40)
Anirà a càrrec de Ramon Carner, president del Cercle Català de Negocis.
Organitza: Guíxols per la Independència.
És una xerrada dirigida als empresaris i empresàries, comerciants, industrials i demés figures del món empresarial, però tot i així està obert a totes aquelles persones que n'estiguin interessades.
empordaaccio |
dilluns, 26 de setembre de 2011 | 14:57h
Un "tap" és qui tapa i no deixa sortir ni deixa entrar, per tant ningú pot passar.
Ser "tap" o obstacle o impediment per la majoria d'edat de Catalunya és un mal paper que interpreten aquells que voten polítics que no estant disposats a alliberar el nostre país i la nostra gent, pobres d'esperit que no poden o no volen. És d'idiotes voler la llibertat i votar la dependència!
Salvador Molins (BIC-CA)
"A qui digui que és independentista i vota CiU li podem dir que és idiota"
"Cada any hem de dir el mateix perquè aquest és un país de marmotes", segons Carretero
El president de Reagrupament, Joan
Carretero, ha criticat els votants independentistes de CiU, a qui ha
arribat a titllar d'"idiotes". "Qui digui que és independentista i vota
Convergència i Unió el podem insultar, li podem dir que és idiota", ha
indicat.
Segons l'exconseller de Governació, "li hem de
dir a aquell català que continua pensant que votant el Duran i Lleida
ja és prou independentista que si ell vota en aquestes properes
eleccions a CiU està d'acord amb la sentència del Tribunal
Constitucional, està d'acord amb el que ha dit el Suprem, amb elq ue ha
dit el TSJC, perquè l'autonomia és això".
"Els ho hem de dir de manera dura -ha seguit-,
fins i tot els podem arribar a insultar: al qui diu que és
independentista, el qui diu que és una altra cosa no el podem insultar,
però, el qui digui que és independentista i vota Convergència i Unió el
podem insultar, li podem dir que és idiota, i, a més a més, és culpable
del que passa. Aquell que vota autonomia vota que ens passi això. Ja sé
que no agrada, però la veritat és aquesta", ha afegit.
El líder reagrupat també ha indicat, a l'inici
del seu discurs aquest Onze de Setembre, que "cada any passa el mateix,
cada any hem de dir el mateix perquè aquest és un país de marmotes".
"Hem de canviar, hem de celebrar alguna altra cosa, no celebrar sempre
les derrotes, no mirar-nos els melic com fem contínuament. Us demano que
feu el possible perquè això s'acabi d'una vegada. Celebrem el Dia de la
Independència, no celebrem el dia que va capitular Barcelona", ha
remarcat.
No
aniré a cap més celebració, commemoració, manifestació, etc. senyors
compleixin el que ahir semblava tant evident, el Parlament hi ha majoria
suficient per proclamar unilateralment la independència o no?, siguem
clars d’una punyetera vegada, prou de queixar-nos i de dir que serem
contundents, de transicions catalanes, ni altres falòrnies. Una única
gran manifestació per celebrar la independència!!!!!!! Decidim!!!
En aquest país hi ha paraules prohibides.
Mots que han estat esborrats, talment com si mai no haguessin figurat
en cap diccionari. Un bon exemple són les dues paraules que donen nom a
la pròpia nació: Països Catalans. El concepte fa referència a una
realitat lingüística, cultural i nacional innegable, en la qual hi
conviuen gairebé onze milions de persones. Els Països Catalans podrien
ser, si els seus ciutadans lliurement ho volguessin, també una realitat
política. En canvi, no existeixen a nivell oficial enlloc. Cap mitjà de
comunicació els contempla en el seu llibre d’estil. Cap institució
pública ni pràcticament cap partit polític en fa esment. Els Països
Catalans, oficialment, no existeixen.
Que l’Estat espanyol hagi fet tots els possibles per
esborrar el nom veritable de la pàtria dels catalans del vocabulari d’ús
comú no ens hauria d’estranyar. El que ja resulta més preocupant és que
siguin els propis catalans del Principat els qui maldin per ocultar
aquesta idea. Molta tinta ha corregut sobre el blaverisme i el
secessionisme lingüístic al País Valencià. Però poca cosa s’ha escrit
sobre el segregacionisme nacional que, de vegades, ha estat promogut des
del catalanisme principatí. Que el nacionalisme conservador vagi fent
la viu viu amb aquest tema no deixa de ser normal: jugar a la puta i la
ramoneta forma part del seu ADN ideològic. El que resulta més preocupant
és que els Països Catalans siguin qüestionats des del propi
independentisme. Un discurs que, per activa o per passiva, es desprèn
sovint d'aquest sobiranisme de nova fornada que tanta quota de pantalla
ha acumulat darrerament. Reivindicar un estat acceptant els límits
imposats per la Constitució espanyola de 1978 suposa excloure del
projecte de construcció nacional gairebé la meitat dels catalans.
Tot plegat no deixa de ser un símptoma del profund desconeixement que,
des del Principat, es té de la realitat de la resta de territoris dels
Països Catalans. Quants cops haurem hagut de sentir, en boca de
patriotes convençuts, allò tan tòpic de “València està perduda”? Potser
caldria actualitzar una mica l'argumentari. El País Valencià ha canviat
molt durant els últims anys. Uns fortíssims moviments socials de base
han sacsejat el sud. En trobem exemples en el món de la cultura –amb els
Obrint Pas convertits en el grup més internacional en llengua
catalana-, en el món de l’educació –amb Escola Valenciana agrupant
milers i milers de famílies en defensa de l’educació en valencià- i fins
i tot en el món de la política, amb l’eclosió de forces fins fa poc
impensables com Compromís. Està naixent un nou País Valencià i, amb ell,
també podria néixer una nova forma d’entendre els Països Catalans, que
incorporés sensibilitats més plurals i desemboqués en un espai social,
cultural i potser també polític on tots plegats ens puguem mirar de tu a
tu amb velles complicitats i forces renovades. De fet, seria el més
lògic, perquè la millor opció per sobreviure en un món global serà
aquesta: tots junts. Països Catalans, sí o sí. La nació és la que és, i
si la volem desfigurada, senzillament no serà.
----------------
Catalunya Acció sempre ha defensat tota la Nació Catalana CATALUNYA ACCIÓ és un projecte polític, no un partit polític, que té com a objectiu únic i innegociable portar el nostre país, tota la nació catalana, fins a la independència en l'horitzó de l'any 2014, en una dècada aproximadament.
Estem parlant d'un projecte de regeneració política i nacional per a recuperar l'autèntic esperit català i poder ser un poble amb un futur digne i pròsper. L'única opció sensata i responsable d'assolir-ho és tenir el nostre propi Estat que aporti futur a la catalanitat, entesa
com la manera catalana de viure, d'estructurar la societat segons els
nostres valors i interessos i de relacionar-nos amb la resta del món.
Es tracta de recuperar la nostra dignitat com a
poble; de que només nosaltres decidim quin futur col·lectiu volem; de
que no ens robin la riquesa resultat del nostre esforç diari; de que no
ens amaguin la nostra pròpia història ni ens diguin quina llengua hem de
parlar. A la fi, es tracta de retornar el timó de la nau als seus
legítims propietaris: nosaltres els catalans.
La nostra batalla és una batalla d'idees. Les
nostres armes són el pensament, la paraula i l'esperit que transmetem
en totes les nostres conferències, articles i actes. La força que fa
avançar el projecte és l'exemple de les persones que hi col·laboren, i
la intel·ligència, l'audàcia i la determinació en són els elements que
el caracteritzen.
Com tot
projecte rigorós, tenim un objectiu, un pla, un esperit i un equip de
persones compromès i valent que tenim com a actituds i valors
fonamentals:
· La dignitat i el coratge
· La llibertat i la justícia
· L'esforç i l'excel·lència
empordaaccio |
dimarts, 20 de setembre de 2011 | 00:35h
¿CÒMPLICES DE L’EXTERMINACIÓ? 11 de setembre de 2011 * per Jaume Corbera Pou Mallorca (Països Catalans) Doctor en Filologia Catalana Professor de la Universitat de les Illes Balears
“Amb la
llengua no s’hi juga”, “Ens mantindrem fidels i en peu en la defensa de
la nostra llengua", “Oriol Pujol, ha advertit el PP que, si es trenca
el model d'immersió lingüística, no els tindran en compte per a futurs
acords”... Paraules, paraules, paraules...
Aquestes darreres setmanes
una altra vegada els dirigents de CiU s’han omplit la boca de paraules
de suposada defensa de la llengua catalana pels atacs del PP i per una
resolució judicial que obliga la Generalitat de dalt a fer del català
llengua vehicular de l’escola (¿o hauria de dir “del cole”, com ja diu
tot déu per Catalunya i propaga la catalaníssima TV3?). Queda molt bé
omplir-se la boca de paraules i presentar-se com els grans defensors de
la llengua de Catalunya davant els atacs del “Cid Campeador “ pepero...
Però aquesta autoproclamació de campions del catalanisme topa amb una
realitat ben real: CiU fa anys que pacta amb el PP per a tot allò que li
convé (i dic que li convé, no que convé a Catalunya) fent els ulls
grossos a la política d’extermini del català que el PP ja practica als
territoris on s’hi parla català que controla, el País Valencià, les
Illes Balears i, des de fa poc, Aragó. A València, on governa, a pesar
de tota la porqueria que l’empastifa, des de fa 16 anys, ha aconseguit
que l’ús de la llengua catalana hagi minvat en una proporció
escandalosa: des del 1992 al 2005 l’ús a casa, amb la família (que és el
darrer reducte on es refugia una llengua marginada), del “valencià” va
decaure del 51 % al 36 %, i a la capital, València, disminuí del 22 % al
17 %; i a més a més, la qual cosa no sé si és pitjor, va pujar del 3 %
al 10 % el percentatge dels qui creuen que encara s’hauria d’usar menys,
és a dir dels qui valoren negativament l’ús de la llengua del país
(vegeu-ho a Brauli Montoya Abat: L’ús interpersonal del català al País
Valencià, Barcelona 2009). A les Balears, on des de 1982 només hi ha
hagut 8 anys de govern autònom no pepero, inicialment havia tingut una
posició d’una certa neutralitat, fins i tot de condescendència cap a la
llengua catalana (va consentir que fos majoritàriament la llengua
vehicular de l’ensenyament), però des de 2003 ha dut una tendència
progressiva cap a la reimposició absoluta del castellà, que en el nou
govern d’enguany ja s’ha materialitzat amb la supressió de totes les
ajudes a les activitats en català, en el tancament de Televisió de
Mallorca i de la ràdio Ona Mallorca, en l’anunci reiterat que a partir
de l’any que ve s’acabarà el model d’immersió lingüística (¿li sona la
cançó, sr. Pujol?), en el projecte de llei de funció pública que
suprimeix el requisit del coneixement del català per a accedir a les
places de funcionari i en el nomenament per a càrrecs importants al
govern de coneguts militants anticatalanistes incitadors a la violència
contra els defensors de la llengua. A Aragó, el nou govern ja ha
anunciat que derogarà la Llei de Llengües que reconeix uns certs drets a
la llengua catalana de la Franja. ¿Quina ha estat la reacció de CiU a
tota aquesta política anticatalana del PP? Callar, callar i callar. En
aquestes dècades passades CiU ha pactat amb el PP, a Catalunya i a
Espanya, quan li ha convingut, i mai li ha posat com a condició que
deixàs d’agredir el català... És clar, qualcú dirà, però és que CiU és
una coalició que només actua a Catalunya i només es preocupa per
Catalunya, i ara sí que protesta perquè és el PP de Catalunya qui ataca
el català de Catalunya. Molt bé, doncs, si l’egoisme de CiU i dels seus
votants els fa tenir la perspectiva tan curta que consideren que la
llengua catalana de fora de Catalunya no és cosa seva, ¿per què després
fan servir l’argument dels 10 milions de parlants per a reclamar que el
català sigui oficial a la UE? Els catalanoparlants de fora de Catalunya
servim a CiU per a donar més pes a les seves reclamacions
grandiloqüents, però no existim quan necessitam que ens defensi, perquè
nosaltres tots sols no tenim prou força. No hi ha un PP de Catalunya i
un PP d’Espanya o un PP de València, o... hi ha un sol PP espanyol, que
entre els seus objectius en té un de molt clar: l’extermini de totes les
llengües altres que la castellana existents dins el seu imperi. El
practica a Galícia, el practica a Navarra (en la versió local UPN), el
practica a València, ha començat a practicar-lo a les Balears i ho farà a
Aragó. No pot fer-ho a Euskadi ni, de moment, directament a Catalunya,
però si CiU, en lloc de combatre’l, l’enforteix, a poc a poc es farà
indispensable i llavors ja es veurà ja com actua. De moment, Badalona ja
ha caigut i mirau què hi fa.
Si a les pròximes eleccions espanyoles el PP treu majoria absoluta
l’envestida que rebrem serà terrible, i només suportant-nos tots els
catalanoparlants tindrem un mínim d’esperança. Si no treu majoria
absoluta i necessita els vots de CiU, ¿què fara la coalició? ¿Negar el
seu suport a qui cerca l’exterminació del català o mirar pels seus
interessos i trair la llengua? ¿Continuarà CiU sent còmplice del nostre
botxí?
Jaume Corbera Pou Mallorca (Països Catalans)
Doctor en Filologia Catalana Professor de la Universitat de les Illes Balears
* Aquest article ha estat rebutjat per a ser publicat per Ara i per Tribuna Catalana.
2 comentaris:
Anònim ha dit...
Extermini no és correcte? O exterminació ho és més?
Jaume Corbera Pou ha dit...
"Exterminació"és paraula antiga
en català ben documentada, mentre que d'"extermini" en coneixem un sol
exemple antic, al DCVB, que Coromines no reconeix com a tal. En canvi,
en castellà la forma més antiga és "exterminio", i "exterminación" està
recollida, però és pràcticament desusada. En català comença a usar-se
"extermini" amb una certa freqüència dins el segle XIX, i per això és
sospitosa de ser deguda a la influència del castellà. Ara bé, caldria
fer-ne un estudi més profund que no he fet. En francès és només
"extermination". En qualsevol cas, és ver que "exterminium" és llatí i
que una i altra forma són admeses al DIEC.
Qui som: Jaume Corbera Pou Mallorca (Països Catalans) Doctor en Filologia Catalana Professor de la Universitat de les Illes Balears
Visualitza el meu perfil complet
Endavant!
Aquest
"Recull d'articles" inclou la majoria d'articles publicats al "Diari de
Balears" i qualcuns altres apareguts a altres mitjans ("Es Castellet",
de Bunyola; "El Triangle", i algun altre). Només n'he exclòs aquells que
he considerat massa circumstancials, que han perdut l'interès passades
les circumstàncies concretes que en provocaren la redacció. També hi
trobareu qualque text no publicat prèviament enlloc, fet com a
conferència, presentació, etc., i ressenyes de llibres publicades a
revistes diverses. Quasi tots duen la data de redacció, però de qualcun,
un poc antic, només en sé la data de publicació.
Gràcies a tothom que s'hi entretengui una mica i cregui que en pot
treure un poc de profit. I especialment gràcies a tothom que, a més a
més, hi deixi qualque comentari. Voldrà dir que no li ha estat
indiferent.
Pujol podia haver dit: no tingui's por, la Independència serà bona per Catalunya i per a tots.
Però Pujol en el subconscient o expressament va recórrer allò que ja sabem però a voltes oblidem: "que no se note el cuidado!"
I Pujol va dir-li a aquell* que tenia por "fes tot el possible perquè no creixi el sentiment"
Primer i per això he posat l'asterisc en el mot "aquell", qui és aquell a qui es dirigia Pujol?
A - Un contrari qualsevol a la Independència de Catalunya?
B - L'estat espanyol, entengui's "los espanyoles con mando" com
dient-los no esvereu massa als catalans, no els piqueu massa,
escanyeu-los però no els ofegueu!
C - S'ho deia a si mateix i als retardataris que li puguin fer costat?
Segon, el més important de tot, és que Pujol és conscient de la força
del sentiment, la força de l'anhel dels catalans i també de tot poble.
Nosaltres, els independentistes compromesos hem de ser conscients de la
força d'aquest sentiment, la força que si no claudiquem ni abaixem els
braços com Moisès, ens portarà a la plenitud nacional, a la
Independència de Catalunya!
Són confuses les paraules de Pujol, sempre ha nedat en la indefinició i
això ha portat grans beneficis a la seva butxaca, 23 anys cobrant de
President de la Colònia i encara ara cobrant-ne els drets vitalicis.
Pujol opta per dir "fes que no creixi el sentiment" ho fa descaradament
al revés de Xirinacs, al revés de Pau Casals, al revés de Macià, al
revés de Josep Ma. Batista i Roca, al revés de Carles Muñoz Espinalt, al
revés de Pere Esteve, al revés de l'Heribert Barrera, al revés de
Moisès Broggi, al revés del Dr. Oriol Domènech, al revés de Carretero,
al revés de l'Espot, al revés del Tena, al Revés de l'Uriel ... al revés
de tants i tants patriotes que han servit molt més honorablement al seu
Poble!
Pujol diu: "fes que no creixi el sentiment"
Carles Muñoz Espinalt diu en nom de tots els altres:
"Són molts els qui voldrien que no se’n
pogués escoltar ni una sola nota. Però el pre-
ludi de la Independència de Catalunya no ha
nascut pas per generació espontània. No és
cap somni ni cap disbarat atabalador. Fa anys
que es deixa sentir amb harmònic frasejar,
per més que cuitin a ofegar-lo o no s’encerti
el to vibrant i clamorós que demana executar-
lo amb tota la seva amplitud."
i també diu:
"Sovint, els covards,
per no posar-se en evidència, són els més
interessats a silenciar la veu dels coratjosos.
Llavors, els desmoralitzats i els pobres de
tremp, enlloc de cercar un major braor en ells
mateixos, prefereixen —baixet, per no fer
soroll— parlar de mans misterioses que ens
barren el pas."
i segueix:
"Per fortuna a Josep Ma. Batista i Roca no el preocupaven gaire els
judicis que d'ell es poguessin fer. Tot el seu patir era la situació del
nostre poble. Tota la seva vida va ser un preludi de la Independència
de Catalunya. 1 sabia que això seria possible, quan ja no hi hagués una
majoria de catalans que van pels carrers amb la mirada esporuguida."
i acabo com Carles Muñoz Espinalt acaba el seu assaig "Preludi de la Independència":
Preludi de la Independència.
Carles Muñoz Espinalt, 1992
Capítol X.
"Se sent"
UNA ANÈCDOTA
CONVERTIDA EN «TEST»
Ni als obsessionats per l'alquímia els sortia
tan fum del cap quan cercaven la pedra filo-
sofal o volien transmutar un tros de ferro en
or. No paraven de donar-hi voltes. Era per
suar-hi i angoixar-se intentar fer una «nueva
constitución española». No li resultava planer,
a Cànovas del Castillo, redactar-la l'any 1876.
Mirava de sortir-se'n amb prudència i grà-
cia. Habilitat segur que en tenia, ja que ningú
no li negava el talent, però no havia tingut
més remei que restaurar la monarquia borbò-
nica. Què revivia? Quan cal recórrer a una
solució així, és com posar un pegat «sor virgí-
nia» a un cancerós. S'hi podia confiar? Tenia
massa intel·ligència Cànovas del Castillo per
a poder sentir-se optimista sobre l'experiment
que promocionava. És molt possible que tin-
gués la sensació de perpetuar la trampa
quan, en alguns dels seus discursos més
solemnes, afirmava: «Vengo a continuar la
historia de España.» Amb tot, volia intentar de
fer-ho ben fet. Reunit amb un equip de juris-
tes, es mirava de compondre la nova
constitució. Començaven l'esborrany d'un pri-
mer article, que no els acabava de sortir. S'hi
esmerçaven. De cap manera podien fer-lo a
la babalà. En un passat immediat s'havien
redactat constitucions que es convertien aviat
en la riota de bona part de la gent a qui ana-
ven adreçades. Tothom hi trobava
expressions que quedaven grotesques referi-
des a una entitat impossible d'estructurar.
Sonaven a falses, donaven peu a jocs de
paraules i a bromes pesades. Quina triem?
La de Cadis del 1812 n'és una bona mostra:
durant dècades se n'havien mofat els carlins
que quan parodiaven el primer article, que es
refereix a «los españoles de ambos hemisfe-
rios» es posaven una mà a cada anca i en to
de marietes feien posats obscens.
És natural que no es volgués fer el ridícul,
però com pretendre que surti rodó un article
d'un text legislatiu que es refereix a una enti-
tat que, abans, com ara, no té altra alternativa
que la desconstitució? No era fàcil per als
assessors de Cànovas del Castillo tirar enda-
vant un primer article d'aquella llei magna que
pretenien redactar. Estaven encallats.
Començaven: «Són espanoles...» Però, no
passaven d'aquestes dues paraules.
Tornaven a provar-ho: «Son espaholes...» I,
altra vegada, quedaven ofegats pels mateixos
punts suspensius damunt dels quals no
sabien què posar-hi. Es basquejaven de nou.
«Son espaholes...» «Son espanoles...» Irritat
Cànovas del Castillo de veure'ls que no se'n
sortien i parats com estaquirots semblaven
incapaços de saber concretar res coherent
sobre què diantre era ésser espanyol i qui
entrava en el compte, exclamà amb caustici-
tat i amb la quimera de qui ha perdut la
paciència: «Son españoles los que no pueden
ser otra cosa.»
Quan es relata aquesta anècdota davant
d'un públic on predominen els catalans —jo
he fet la prova moltes vegades—, els reconei-
xereu només per la cara de satisfacció que
posen. Se'ls il•lumina la pell d'alegria. Si ens
entretinguéssim, un per un, a comptar posats,
no ens caldria cap enquesta prèvia per saber
que a Catalunya un plebiscit sobre si es vol o
no la Independència de la nació, els qui vota-
rien «sí», serien la immensa majoria. En
canvi, una ombra mig verdosa i mig grisenca
s'estén pel rostre d'aquells que creuen no
tenir altra identitat que l'espanyola. Tot plegat,
és un eloqüent test que trenca temences i
recels.
Endemés, si de nou repassem l'actitud
d'aquells catalans que acaben d'escoltar
l'anècdota de Cànovas del Castillo, per la
seva mateixa lluïssor d'ulls descobrim que ho
tenen tot molt clar i en cada un dels seus cors
neix un preludi de la Independència de
Catalunya, bon punt superen les mirades
d'esporuguit. Ells, malgrat les intimidacions i
les tergiversacions d'una determinada situa-
ció política, poden ser catalans. Són catalans.
i comencen a sentir-se'n, com mai, joisos.
Carles M. Espinalt
(Preludi de la independència, 1992
empordaaccio |
divendres, 16 de setembre de 2011 | 21:32h
Actualitzat
el 15/09/2011 a les 00:01h (Ens l'ha enviat Josep Vilalta, President del BIC, membrede Catalunya Acció i adherit a SI.
"Votants de CiU , ERC, ICV! Exigiu als vostres caps de partit: "O esteu
per salvar Espanya o esteu per salvar Catalunya. Les dues coses a la
vegada són impossibles." ( Llegiu el fitxer adjunt escrit pel periodista
Jordi Finestres) Crec que és molt aclaridor, el joc de fer la puta i la Ramoneta, s'ha acabat.
Amb respecta per tothom
J.Vilalta.
Independència o rendició
Oportunitat
històrica. Dimarts, a
la sala de premsa del Parlament, el diputat Joan Laporta demanava al president
Mas culminar la transició nacional de Catalunya cap a la independència. I afegia
que l’actual president del país està davant una oportunitat històrica que no
hauria de deixar passar. Jo afegiria que Mas podria passar als annals de la
historiografia catalana com el polític més decisiu dels darrers segles. Mai un
president català s’haurà trobat davant un escenari més propici per conduir
Catalunya cap a la plena sobirania. Ha agafat el relleu i també la
responsabilitat de molta feina i sacrificis de dècades, molts anhels acumulats
en segles.
Pau Casals reivindicava fa quaranta anys la seva condició de català
davant el món, un fet que va commoure i sacsejar consciències en aquella època,
unes imatges que encara ens emocionen avui. Després de quatre dècades, després
de quaranta anys de debat i de tot tipus de conjuntures i escenaris, ha arribat
el moment que Catalunya esculli el seu destí: o independència o rendició. Les
agressions contra la dignitat del país viscudes darrerament, sumant-hi els
desgreuges acumulats d’anys, diria que segles, han de tenir una resposta
política i social sense matisos. Qui no ho vegi clar és que ja se sent
realitzat amb la situació dependent del país. Qui opti per mantenir l’escenari
actual és còmplice de l’empobriment de la nació. Qui no treballi per la
independència de Catalunya està treballant per la dependència amb Espanya. El
catalanisme autonòmic, federal, confederal... ha mort. En la situació actual,
amb un estat espanyol arruïnat i cada vegada més centralista, més ranci i menys
plurinacional, la disjuntiva només ofereix dues opcions: o creure’s de veritat
Catalunya, és a dir, independència; o creure’s Espanya, o sia, dependència.
La gastada i estèril pedagogia, aquell trist camí d’anar a Madrid a
explicar què és i què vol Catalunya ja no té sentit. S’ha provat i no ha
funcionat. No es pot parlar amb qui no vol escoltar. No es pot pactar amb qui
és deslleial. L’encaix Catalunya-Espanya tan debatut ja té una sentència, l’han
decidida els espanyols, que tenen clar que per sobreviure no pensen deixar
d’escanyar-nos econòmicament i continuar menystenint els nostres drets i
llibertats. En aquests moments difícils, crucials, no creure en la viabilitat
d’una Catalunya-estat és no creure en Catalunya, en la força de la seva gent.
No creure en una Catalunya independent és sinònim a preferir seguir donant
crèdit a Espanya sense rebre res a canvi. Seguir volent ser administrat per
Espanya és acceptar i desitjar el robatori. És una opció ben legítima per qui
ho vulgui, n’hi ha que paguen per anar a cert llocs per rebre plaer mitjançant
el dolor.
El president Mas, el Govern de Catalunya i el partit majoritari, CiU, no
pot defensar estratègies que continuïn mantenint viva la flama de la
dependència. O estan per salvar Espanya o estan per salvar Catalunya. Les dues
coses a la vegada són impossibles. El doble joc s’ha acabat, els pactes amb
partits espanyols són inviables perquè s’ha evidenciat, una vegada més, que el
PP i el PSOE només pensen –i hi tenen el seu dret, com a partits espanyols-
exclusivament amb Espanya, encara que sigui, i és, en detriment de Catalunya.
La debilitat jurídica de Catalunya és tan grotesca que la denúncia de tres o
quatre famílies ha fet saltar pels aires un model d’immersió lingüística que
afecta a més de set milions de persones treballat durant tres dècades, aplaudit
i aprovat per la majoria. Si la qüestió de la llengua, que semblava
salvaguardada jurídicament de la grapa espanyolista està en entredit, és que la
debilitat nacional és molt més allargada del que tots ens imaginem. Durant
dècades ens han dit que actuéssim com si fóssim un país, però això és altament
complicat sense eines, sense poder polític, sense competències de veritat.
Parlem clar: Catalunya és una comunitat autònoma de règim comú, com les altres
que s’estructuren a l’estat espanyol. Administrativament i jurídicament és
així. Sentimentalment és una altra cosa, però els sentiments, avui per avui, no
tenen pes jurídic.
Trencar cadenes. El president Mas ha de deixar d’actuar com el president
d’una comunitat espanyola i, sense complexes, ha de desfer-se de les cadenes
unionistes que ell mateix o certs poders li han col·locat. Té la clau per
deslligar-se i abanderar la culminació de la transició nacional. S’ho
mereixen els milers d’homes i dones que han posat el seu gra de sorra perquè
arribéssim fins aquí, fins al moment actual, amb una perspectiva històrica
sense precedents. És l’hora de la valentia. És l’hora d’estar amb Catalunya o
no estar-hi. Que pugi a l’Aneto, que vagi a Ítaca o que es tanqui en un petit
despatx d’algun soterrani de Palau i que reflexioni. Si no ho veu clar, si no
pot o no s’atreveix, millor que ho digui i que passi el relleu a un altre. Tant
se val el nom i la procedència de qui encapçali el pas final cap a la
independència. Pau Casals no parlava per quedar bé, no era només unes paraules
per emocionar. Casals ens deia que tot i la derrota no ens havíem rendit.
Quaranta anys després cal donar sentit a aquells mots.
empordaaccio |
dimarts, 13 de setembre de 2011 | 12:21h
L’escriptor Álvaro de la Iglesia ja va dir una vegada, si no recordo malament, que “todos somos iguales, pero unos somos más iguales que otros”.
L’invent de la globalització ha estat nefast. L’ invent de portes obertes i del proteccionisme de les ONG ha fomentat l’efecte crida d’un món superpoblat, desequilibrat i gens homogeni com alguns ciutadans del món pretenen que sigui.
L’homo sapiens té moltes singularitats les quals cal respectar. Per tant, democràticament, ningú pot imposar res a casa de ningú per motius religiosos i/o polítics, sempre i quan es respectin els drets humans.
Desgraciadament vivim un fet colonitzador molt greu a Catalunya, que ha convertit als catalans de pedra picada en un gueto. Aquesta colonització, precisament ha estat provocada per un fet xenòfob espanyolista que fa segles que dura.
La pregunta: ¿Què faríeu vosaltres, els catalans, davant d’una total desaparició de Catalunya com a poble? Ja ens queda poc d’aquest poble, cal que siguem realistes. Aneu a Barcelona i observeu. De pebrots i d’estratègia militar encara ens en queda menys. Què penseu fer? Penseu continuar cantant havaneres i fent l’orni? Molts catalans són uns grans especialistes en fer l’orni, fer el gara-gara i fugir d’estudi pel que els convé. Les coses no passen perquè sí, i no m’agradaria gens que a l’estelada haguéssim de canviar, amb el temps i tal com anem, l’estrella per la mitja lluna per culpa dels radicalismes. Qui tingui ulls que observi i qui tingui orelles que escolti. Abans del 2014, si podem fer una consulta independentista, i la pot votar tothom, ja podem plegar. Insisteixo en dir que ens caldria implantar el sistema americà del carnet de votant, però ja que no som sobirans a casa nostra, no ho podem dur a terme.
La única alternativa que ens queda cada quatre anys, és proclamar la independència de Catalunya des del parlament, però amb aquesta colla d’ànecs que hi tenim, de moment res de res.
Ens cal votar i apostar per partits clarament independentistes i practicar la transversalitat (deixar-nos d’esquerres i de dretes, aparcar determinades disciplines de partit i apostar clarament per la unitat, ja que és primordial salvar Catalunya). Quan tinguem l’estructura de la casa catalana sòlida i sense cap perill d’esfondrament, llavors ja discutirem democràticament del color que preferim pintar les finestres.
Primer els de casa. Els altres, si es comporten i s’integren amb el degut respecte, després. Primer cal complir amb els deures i posteriorment es poden exigir drets.
Els antidemòcrates, gent de males costums, sectaris i delinqüents, fora.
Ens adherim al Manifest Candidatura Unitària (manifest.candidatura.unitaria@gmail.com) i fem una crida als nostres associats i a altres entitats
adherides a mobilitzar-se per demostrar que no volem que
l’espanyol sigui vehicular a l’escola i que el model lingüístic que
durant tan anys a fet un gran servei a Catalunya per no perdre la llengua
pròpia, continuï igual
com està
Demanem al TSJC que no faci més el
ridícul i que no ens prengui per babaus volent-nos fer empassar “que
aquesta aberrant llei és només per les tres famílies que van presentar la
denúncia”. Aquestes no s’havia produït mai fins ara, però poden ser
la punta de llança per altres famílies castellanoparlants espanyolitzades que
volen dividir la nostra societat en dos. No oblidem que aquest “Cavall de
Troia” és molt poderós perquè ha anat creixent durant moltsanys de la mà de partits
pretesament catalans.
No es pot consentir que els fins
ara molt minoritaris feixistes del PP junt a altres extremistes espanyolistes com
Ciudadanos vagin trien pit a la
vista que uns van creixent a base d’anar contra Catalunya i altres es
mantinguin electoralment amb la mateixa demagògia exultantque els primers. Ells són el cavall
troià que sense ambigüitats de cap mena provoquen aquestes antidemocràtiquesdenuncies igual com ho és un
PP envalentit davant el seu creixement a Catalunya i amb el proper govern de
l’Estat a tocar.
Davant la situació extrema que
estem vivint demanem a tots els receptors d’aquesta convocatòria d’unitat
i de mobilitzacióque
la facin arribar a tots els seus contactes per assistir a totes les
convocatòries i massivamenta
la de l’Onze de Setembre. Demanem a Candidatura Unitària que no
defalleixi en la vital tasca d’aconseguir la desitjada unitat. Per part nostra, en aquest mateix correu
vehiculem aquesta crida amb el desig que tots junts lluitem pels nostres drets
i pel que és l’anima de Catalunya: la llengua pròpia.
empordaaccio |
dimarts, 6 de setembre de 2011 | 12:15h
L'haurem de
fer grossa, respectuosa, democràtica ... senzilla però grossa!
Posem cap
per avall tot el que sigui d'ecspanya!
La farem
legítima i grossa i pacífica que no vol pas dir no bel·ligerant. D'entrada hi
hem de sumar coses i gent i grups, tots els grups.
Coses com
estripar pàgines de l'Hola i de les Lectures, de la Vanguardia, de l'Ara, tot
el que faci tuf d'espanya, ho farem com allò del reietó cap per avall, però amb
tot el que sigui espanyol, mapes, anuncis, belèns lletges i fastigoses, façanes d'edificis de
l'ocupador, protagonistes, artistes, tot estripat i trepitjat, i com que d'holes
i lectures i mias i vales ens en sobren ja tenim la matèria prima, no cal que
ens gastem ni un duro.
Davant de
les càmeres, a les places, als carrers, a tot arreu penjarem aquests pamflets
cap per vall, en senyal de ruptura mental i espiritual amb tot el que conforma
el nostre secular enemic que ara ja va pel darrer bastió, la llengua!
Tinguem
present que el nostre primer clam ha d'ésser la ruptura per poder construir un
nou estat català. Si ens oblidem de la Independència segur que perdrem la
llengua. No hi ha res tan segur com això! per tant
Trencar!
Trencar! Trencar!
No ens
deixem enganyar pels polítics convergents que diuen que primer buscaran la
solució legal i que després si cal ja ens manifestarem, sempre fan igual, la
manifestació i l'acció ha de ser la primera cosa.
Sempre fan
igual "tira't a la piscina que després ja no m'hi tiraré jo" és el que
van fer amb la Manifestació del 10 de juliol del 2010, un milió de persones al
carrer, un milió que no va servir per res, en van fer cas omís. Demanen l'ajuda
del Poble sempre fora de lloc i per tapar les seves renúncies o amagar les
seves mancances.
Si Mas fa la
insubmissió ens tindrà al seu costat, tal com va dir ahir l'Uriel Bertran de
SI. Si Mas segueix la política de sempre serà de nou un traïdor a Catalunya com va fer a la Moncloa i
deixarà desemparada i en perill greu la nostra llengua.
empordaaccio |
dilluns, 5 de setembre de 2011 | 10:45h
Guíxols per la Independència, com a acte per aquesta jornada reivindicativa alhora lúdica, s'ha sumat a la Marxa de Torxes Ganxona que organitza Guíxols Decideix.
Serà DISSABTE 10 a les 21h al Salvament.
Es podran adquirir les torxes al preu de cost de 3€.
L'acte consistirà en: un recorregut fins el masteler situat a la cruïlla del Passeig del Mar i la Rambla Vidal; s'hissarà la senyera estelada; es llegirà un manifest i es cantarà Els Segadors.
empordaaccio |
diumenge, 4 de setembre de 2011 | 13:49h
Trenquem!:
'Jo no acato la
sentència contra el català'
Clam per a la desobediència a la sentència contra el català
La
xarxa esclata amb milers d'adhesions a la campanya 'Jo no acato la
sentència contra el català' al Facebook · Entitats, sindicats i partits
demanen fermesa a la Generalitat per defensar la immersió lingüística
La interlocutòria (pdf) del Tribunal Superior de Justícia (TSJC)
exigint desmuntar en dos mesos la immersió lingüística ha desfermat
una torrentada de crides a la desobediència de particulars, professors,
polítics i activistes. La xarxa bull amb el nou atac al català a
l'escola i una pàgina de Facebook
ja ha recollit unes vint mil adhesions a favor de no acatar la
sentència. Aquest moviment creix cada minut amb força i proposa una
reacció activa contra la sentència. Són moltes les propostes que es
plantegen, però totes tenen el denominador comú de no acatar la
sentència El ministre de Justícia espanyol, Francisco Caamaño, va avisar
que el Tribunal Constitucional avala que el català pot ser la llengua
vehicular de l'ensenyament a Catalunya.
El ministre va subratllar
que la interlocutòria emesa divendres pel TSJC es refereix a un cas
concret i va deixar clar que les lleis catalanes 'són constitucionals'.
En referència al termini de dos mesos que ha donat el TSJC al govern
català perquè inclogui el castellà com a llengua vehicular, Caamaño diu
que 'la justícia no dóna ultimàtums, dicta sentències'.
Tots els partits catalans, a excepció del PP i Ciutadans, fan costat
al govern, que ja va anunciar que presentaria un recurs a la
interlocutòria del TSJC. A més, els partits demanen al govern que es
mostri ferm en la defensa de la immersió lingüística i que no faci cap
pas enrere en la qüestió del català a l'escola.
Entitats, associacions de pares i mares, i sindicats també han
proclamat la seva disposició a desobeir l'ordre del tribunal i reclamen
fermesa i unitat als partits. Així ho van fer l'Òmnium Cultural, la plataforma Somescola.cat, la Plataforma per la Llengua, la Coordinadora d'Associacions per la Llengua (CAL), UGT, CC OO, USTEC·STE's, la Federació d'Associacions de Mares i Pares d'Alumnes (FAPAC).
Recurs de la Generalitat
La consellera d'Ensenyament, Irene Rigau, va anunciar (vídeo)
divendres que presentarà un recurs a la interlocutòria del TSJC que
dóna dos mesos de termini a la Generalitat perquè apliqui les mesures
necessàries perquè el castellà sigui llengua vehicular a l'escola,
aplicant així la sentència del desembre del 2010 del Tribunal Suprem (TS).
La consellera Rigau va explicar que el departament ja va enviar un
document al TSJC sobre l'ús del castellà on donava raó motivada de la
seva posició el passat juliol, però el tribunal va considerar que es
mantenia l'incompliment de la sentència del TS. Rigau va remarcar que
presentaran el recurs amb la lleialtat institucional que correspon, diu,
a la Generalitat, però que mantindran el compromís amb l'immersió
lingüística.
La consellera va afirmar que el model d'immersió és un patrimoni
col·lectiu com a país que ha garantit la cohesió social i va recordar
les paraules d'Alexandre Galí: 'No separeu mai als infants per raó de
llengua'.
empordaaccio |
divendres, 2 de setembre de 2011 | 02:33h
Un líder per la llibertat
Hèctor López Bofill
"Aquesta Constitució Espanyola que avui es vol reformar no fou votada el 1978 pel diputat al Congrés Heribert
Barrera ben conscient aleshores que només un gest sobiranista de ruptura
impediria l'evaporació del país"
"Heribert Barrera, a la manifestació del #9 Juliol "Pel nostre Futur, Independència" declarava: “Deixem-nos d'eufemismes, no val la pena
parlar més del dret a decidir. Tots sabem que mentre siguem a l'Estat
espanyol els únics que decidiran seran sempre ells. Nosaltres no
decidirem mai res i decidiran sempre en contra nostra.”
Aquesta Constitució Espanyola que avui es vol reformar en un nou atac
a l'autogovern i que la majoria de la classe política catalana acabarà
empassant-se ja no fou votada el 1978 pel diputat al Congrés Heribert
Barrera ben conscient aleshores que només un gest sobiranista de ruptura
impediria l'evaporació del país. La seva clarividència ha trigat més de
trenta anys a ser percebuda per un sector majoritari de la societat
catalana però, malauradament, l'estament polític continua blindant-se en
la perpetuació del sistema autonòmic i el Molt Honorable Senyor
Heribert Barrera ens ha deixat sense poder veure la terra lliure.
Pesa, doncs, sobre els que restem, l'enorme responsabilitat de
preservar el seu llegat i la urgència de dur a terme el procés que
culmini els objectius polítics que Barrera representava així com el de
moltes persones de la seva generació que, en paraules de Quim Torra, ens
van salvar l'ànima. No oblidem tampoc que alguns d'aquests herois, com
el mateix Barrera, ens van salvar defensant Catalunya al camp de
batalla, cosa que hauria de fer caure la cara de vergonya als que des de
la primera línia política actual, i en un escenari de confortabilitat
democràtica que no exigeix sacrificis tan alts, s'arronsen davant les
agressions a la dignitat nacional o, cosa pitjor, les entomen a canvi de
mantenir la seva quota de poder.
Profunda desolació, doncs, no sols per la pèrdua d'un gegant que als
seus 94 anys encara era un referent indiscutible de la lluita per la
independència, sinó pel paisatge fúnebre de confusió, mediocritat,
covardia i cinisme que podreix bona part de la casta política i en el
qual sembla difícil materialitzar els gestos de grandesa que Barrera i
molts d'altres anhelem. Un dol que es barreja amb ràbia i indignació
quan assistim a alguns dels comentaris sobre Barrera dels dirigents
polítics i contrastem la seva retòrica, primer, amb la consideració que
els va merèixer Barrera en vida i, segon, amb l'actuació d'aquests
dirigents actuals en el moment crític que el país està vivint.
Un dels capítols més infames que caldria tenir present és imputable a
Convergència i Unió quan el tot just estrenat nou govern de Barcelona,
en connivència amb el dimissionari consistori del PSC, va condemnar
Barrera a fer el seu darrer míting en un furgó a la manifestació
independentista del passat 9 de juliol. Es veu que amb els èxits
electorals recents i amb el control de les principals institucions del
país cal rebaixar la presència pública del missatge independentista no
sigui que rebenti el model autonòmic que alimenta CiU en el poder encara
que això sigui a costa d'humiliar un expresident del Parlament i els
altres venerables oradors que l'acompanyaven. Suposo que no era gaire
còmode per a les noves autoritats convergents un discurs com el de
Barrera, en el qual declarava: “Deixem-nos d'eufemismes, no val la pena
parlar més del dret a decidir. Tots sabem que mentre siguem a l'Estat
espanyol els únics que decidiran seran sempre ells. Nosaltres no
decidirem mai res i decidiran sempre en contra nostra.” Perquè, malgrat
que la Molt Honorable Núria de Gispert ho intenti amagar, Barrera era un
insubornable defensor de l'Estat propi, una persona que en el citat
míting reclamava una força independentista que es presentés a les
properes eleccions a les Corts per “boicotejar Espanya”, ben lluny,
doncs, del col·laboracionisme que professen figures com el president
d'Unió Democràtica, Josep Antoni Duran i Lleida, que, per si algú no ho
recorda, CiU presenta de cap de cartell a la propera contesa electoral.
Però en l'altra banda de l'espectre polític també s'han detectat
algunes d'aquestes reaccions miserables com la que signa Jaume Bosch,
d'ICV, que retreu a Heribert Barrera que l'ERC de l'any 1980 optés per
estintolar una majoria de CiU al Parlament i erigís Jordi Pujol
president de la Generalitat en comptes de propiciar, com diu Bosch, una
“majoria d'esquerres”. Després de l'experiència desnacionalitzadora,
sobretot del segon tripartit presidit per José Montilla, cal agrair que
Barrera decidís a favor d'una alternativa de reconstrucció nacional el
1980 malgrat l'enorme cost polític que això va significar per a ERC i
per a ell personalment.
Pactar amb apòstols de l'assimilacionisme espanyol com el PSC hauria
accelerat unes dècades el procés de desintegració que ara vivim i al
qual ha contribuït de manera entusiasta la direcció en funcions d'ERC,
partit que, per cert, ha menystingut durant les darreres dècades el
referent de Barrera, tot i que ara, aquests defensors acèrrims dels
pactes amb les esquerres espanyoles, també s'omplin la boca de les seves
virtuts.
En qualsevol cas, i davant d'aquest panorama, el que sembla
imprescindible si es volen tirar endavant les aspiracions d'emancipació
nacional és que els líders emergents del sobiranisme s'inspirin en
actituds com les d'Heribert Barrera per desenvolupar la seva acció
pública. Per començar cal tenir el model de Barrera sempre present en la
defensa de dos valors que rarament s'evoquen en el debat polític català
i que, quan es fa, és per ésser banalitzats: el del patriotisme i el de
la llibertat. I per acabar, cal estimular tot el seguit de qualitats
que il·luminen la trajectòria de l'expresident del Parlament pel qual
alguns el recordarem sempre i que només que es trobessin en una petita
fracció dels dirigents actuals potser les coses anirien per una altra
banda: honestedat, educació, saviesa, potència intel·lectual, valentia,
fermesa, discreció, compromís, generositat, humilitat i, en definitiva,
noblesa. Una gran pèrdua.
empordaaccio |
dijous, 1 de setembre de 2011 | 09:39h
És molt trist com Mas i Convergència s'han afanyat a ser els
bons minyons del sistema espanyol del qual ja hauríem d'estar fora. Han
retallat a tort i a dret i sense mesura, només els desitjaria que haguessin
d'anar al CAP per una urgència i el trobessin tancat.
Fa una setmana vaig estar a Càceres i en una ciutat d'aquella terra extremenya
estaven fent obres a l'hospital, era un hospital de la mida del de Berga o
potser una mica més gran, hi havia el rètol "FEDER" d'ajuda europea
que s'acaba el 2013, estaven fent obres, estaven dividint totes les habitacions
per tal de que els malats no tinguessin cap altre malalt al costat que els
ocasionés alguna molèstia.
L'hospital de Berga ha tancat dos quiròfans dels tres que té, ha tancat dues
plantes de l'hospital, ha anul·lat la majoria de serveis de guàrdies nocturnes
presencials i totes les substitucions de vacances.
Mas i la seva elit de polítics -deien els millors, començant pel de sanitat-
han corregut a fer de bons minyons, els millors de la classe colpejant sense
miraments el poble i la gent que haurien de defensar.
Mentrestant, des de Madrid -la ciutat estat- els polítics d'allà ja han deixat
anar que ells de retallades ni una, que miraran prim i faran les coses millor,
però de retallades ni una.
Mentrestant escanyem les escorrialles dels catalans, a Madrid hi ha una aixeta
oberta de 22000 milions d'euros del dipòsit dels catalans.
Qui explota i no defensa el seu poble és un MISERABLE !
Miserables! Miserables! Miserables!
------------------
Mentre no tanquem una aixeta oberta de 22000 milions
anuals que afecta directament la sanitat catalana i foragitem els miserables
que la regenten ho passarem magre!
Estem en
mans d'uns miserables i el fruit d'això és la misèria !
Mentre no tinguem clar que hem de marxar d'Espanya i de les mans dels seus
virreis ho tenim clar: patirem molt!
Seran dolors de part mentre no sortim d'aquest forat negre!
Fins que no es facin forts uns polítics i uns partits disposats a defensar
Catalunya i els catalans patirem la misèria i en un altre sentit tots també
esdevidrem miserables.
empordaaccio |
dijous, 1 de setembre de 2011 | 00:19h
Trens, vies i canvis d'agulles que han de portar Catalunya a la seva plenitud i llibertat!
Senyor Pujol, els trens són per
avançar i viatjar no pas per xocar, per tant, si vostè veu a venir un
xoc de trens, el que ha de fer és un canvi d'agulles, les vies es
separaran i els trens seguiran el seu camí l'un per una via i l'altre
per l'altra, no haurà passat res! maquinistes i viatgers arribaran als
seus propis destins i seran feliços els uns sense els altres. Si algun
viatger se sent descol·locat pot canviar tranquil·lament de residència i
no passa res.
Despreocupis, senyor Pujol, despreocupis dels
trens però preocupis per si en més de trenta anys no ha acomplert la
seva responsabilitat de tenir cura de les vies i les agulles que havien i
han de portar Catalunya a la seva plenitud i llibertat!
Salvador Molins, BIC (Conseller de Catalunya Acció)
Un vídeo casolà mostra el moment en què participants catalans a l'acte culminen un castell amb una estelada. YOUTUBE.
Davant l'atònita mirada dels espectadors i els participants d'altres delegacions, una exhibició castellera d'agents catalans coronada amb una estelada va acabar amb una bronca monumental per part de la resta de representants de l'equip espanyol durant una de les jornades dels Jocs Mundials de Policies i Bombers, que se celebra del 26 d'agost al 5 de setembre a Nova York.
Al
veure l'ensenya independentista, policies i agents de l'equip espanyol
van reaccionar amb xiulets, insults i crits com "Fora, fora" i "Jo sóc
espanyol, espanyol, espanyol". Més de 17.000 agents de policia i bombers
procedents de més de 60 països prenen part en aquesta competició que
inclou proves esportives i específiques de cada professió.
----------------------- 30/08/2011
Als Jocs Mundials de Policies i Bombers que es celebren a Nova
York, els bombers catalans en un parc, fan un castell i onegen una
estelada, a l`acabar celebren el castell que han fet i mentre els filmen
es pot sentir que diuen als reporters Catalunya, Catalunya, i Catalunya
catalana. Mentre de lluny es veu molta gent que criden i alguna bandera
espanyola.
Aquest vídeo que es pot veure al blog elnanoderiudaura,
un dels bombers que participen al grup, i on es pot llegir que els
catalans van sortir a la desfilada amb els mexicans i no amb els
espanyols, i davant de la xiulada d`aquests que eren molts, i que els hi
van dedicar un castell era un 20 de 3 amb pit i collons.
empordaaccio |
dilluns, 29 d'agost de 2011 | 04:11h
L'ex-president del Parlament i dirigent històric d'ERC ha mort als 94 anys.
Heribert Barrera després d'una carrera extraordinària en defensa de Catalunya, als seus 94 anys, fa encara no un mes va ser present a la darrera Manifestació independentista convocada a Barcelona el #9 de juliol del 2011 "Pel nostre futur: INDEPENDÈNCIA".
En aquesta manifestació aquest honorable i venerable defensor de Catalunya, junt amb el Dr. Broggi i el Dr. Domènech van haver de ser aixecats amb un petit montacàrregues de paleta per poder ser visibles en fer el seu discurs.
Aquest fou el darrer veritable homenatge dels "Miserables" a un dels més significats i valents defensors de Catalunya actuals, n'Heribert Barrera.
Heribert Barrera apareixerà en la nostra història escrit amb lletres d'or i veneració i els Miserables seran oblidats per sempre!
Salvador Molins (BIC)
--------------------
Notícia de Vilaweb:
Heribert
Barrera i Costa, ex-president del Parlament i dirigent històric d'ERC
va morir ahir a la tarda, a l'hospital de Barcelona, als 94 anys d'edat.
Barrera va néixer a Barcelona el 6 de juliol de 1917 i va lluitar fins
l'últim moment pel país. membre d'Esquerra Republicana de Catalunya
i president del Parlament de Catalunya des del 1980 fins el 1984, va
parlar fins i tot a la manifestació que, fa poc més d'un mes, rememorava
el 10-J, on ja havia sigut un dels protagonistes. Durant la guerra del
36-39 va ser soldat d'artilleria als fronts d'Aragó i del Segre i,
finalment, va acabar exiliant-se a França fins al 1952 i va refundar
ERC. Els darrers anys, va advocar per la unió dels partits sobiranistes.
El seu pare, Martí Barrera,
va ser diputat d'ERC al Parlament i Conseller de la Generalitat de
Catalunya i, segurament per això, va començar l'activitat política ben
aviat. L'any 1934, es va afiliar a la Federació Nacional d'Estudiants
de Catalunya i al bloc escolar nacionalista. Un any després, va
ingressar a les Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya. El 1952,
exiliat a França, va la reorganització clandestina d'Esquerra
Republicana de Catalunya i n'esdevingué el màxim dirigent a l'interior i
secretari general (1976-1987). Membre del Consell Català del Moviment
Europeu i diputat al Congrés dels Diputats (1977-1980), fou elegit
diputat al Parlament de Catalunya (1980-1988) i, en la primera
legislatura fou president de la cambra (1980-1984). Fou també
parlamentari europeu (1991-94) i, del 1991-95, president d'Esquerra
Republicana de Catalunya. L'any 2000 va rebre la Medalla d'Or del
Parlament de Catalunya.
La carrera de químic és l'altra vessant important de Barrera. Es va
llicenciar en ciències químiques a la Universitat de Barcelona i va
obtenir les llicenciatures de física i matemàtiques a la Universitat de
Montpeller (Llenguadoc). Després, es va titular com a enginyer químic
de l'Institut Químic de Montpeller (Universitat de Montpeller) i com a
Doctor d'estat en ciències físiques per la Sorbona (París). Durant els
anys a l'exili, va ser professor ajudant i es va encarregar de la
Facultat de Ciències de la Universitat de Montpeller. Més tard, va ser
becari post-doctoral a la Universitat de New Hampshire (EUA). Al seu
retorn a Catalunya, va ser professor de Química Inorgànica a la
Universitat Autònoma de Barcelona fins que no es va jubilar el 1984.
L'any 2001, Barrera va fer unes declaracions controvertides en el llibre 'Què pensa Herriber Barrera'
en què sostenia que la massiva afluència d'immigrants feia perillar la
supervivència de Catalunya. La direcció d'ERC i l'ex-president Jordi
Pujol, que havia de presentar el llibre, es van afanyar a desmarcant-se'n.
Durant la seva vida, va ocupar càrrecs a moltes de les principals
institucions del país. Va ser president de la Societat Catalana de
Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques. Era membre emèrit de
l'Institut d'Estudis Catalans i, durant un temps, en presidia la Secció
de Ciències. També era membre de la Societé Française de Chimie i de
l'American Chemical Society. Així, també era membre del consell
consultiu d'Òmnium Cultural. Va presidir el Club d'Amics de la Unesco de
Barcelona, l'Ateneu Barcelonès, entre 1989 i 1997, i l'Associació
d'Antics Diputats al Parlament de Catalunya, entre 1997 i 2003.
¿CÒMPLICES DE L’EXTERMINACIÓ?
(En referència a aquell article de fa poc d'en Jordi Pujol a la Vanguardia)
L'ex-president del Parlament i dirigent històric d'ERC ha mort als 94 anys.
Despreocupis, senyor Pujol, despreocupis dels trens però preocupis per si en més de trenta anys no ha acomplert la seva responsabilitat de tenir cura de les vies i les agulles que havien i han de portar Catalunya a la seva plenitud i llibertat!
Salvador Molins, BIC (Conseller de Catalunya Acció)