Sobre Macià, Companys i les dues preteses ànimes del catalanisme

(Aquell abril del 1931 va passar simplement això: vam perdre una gran oportunitat.)

Vicent Partal, director@vilaweb.cat

Ahir TV3 ens va oferir 'Macià contra Companys', un film ben presentat que vol recrear l'atmosfera dels tres dies que va durar la moderna república catalana. El treball paga la pena i és dels que expliquen per què la televisió pública catalana té ben guanyat el prestigi. Però la intencionalitat del treball també mou a fer unes reflexions, sobretot entorn de les coses d'avui i de les que poden passar demà.

Que els dies d'abril del 1931 eren complicats és prou sabut. Com ho és que Esquerra Republicana era una amalgama de gent unida per algunes coses i separada per unes altres. Però això no pot servir d'excusa: el fet és que Macià no va saber aguantar la república que havia proclamat i el preu d'aquell error va ser enorme. Macià i Companys van equivocar-se quan van avenir-se a rebaixar la república catalana a la Generalitat per tal d'estabilitzar la nova Espanya. I la prova és que en menys de deu anys la vella Espanya ho va destruir tot. Saber on seríem avui, si Macià hagués aguantat la pressió espanyola és una ucronia, però crec que tots convindrem que, hagués estat com hagués estat el camí, no podria haver estat gaire pitjor del que ens ha tocat seguir.

La discussió posterior, la que va oferir la televisió mateixa i el to incipient del debat a Facebook i a Twitter, em sembla que ha posat l'accent molt en això que en diuen 'les dues ànimes del catalanisme'. Aquesta és una teoria peculiar, que ens ronda de fa anys, segons la qual hi ha un catalanisme sobiranista i un catalanisme espanyolista (en el sentit ibèric de la paraula, si es vol), que, segons que sembla, estan, i hi estaran sempre, condemnats a conviure junts. Macià vs Companys o, com va dir Toni Soler d'una manera que em va semblar poc reflexiva, Pujol vs Roca o Artur Mas vs Duran i Lleida. Posada així la cosa, sembla que ens demanen un cert conformisme: som així, què hi farem.

Ara, jo no m'atreviria a parlar d'aquesta 'doble cara del catalanisme' amb tanta frivolitat. I en tot cas, si ho hagués de fer, diria que, en el supòsit que existira, és evident que la cara diguem-ne iberista no ens ha servit mai de gran cosa, perquè no ha aconseguit mai res, sinó que Espanya sempre guanye.

Els estats són una maquinària molt notable que tenen una capacitat de resistència extraordinària. I en el moment que trontollen la intuïció els diu que poden acceptar momentàniament qualsevol cosa, sinó la separació, perquè després ja tindran temps de reconduir-ho. El cas objecte del film és paradigmàtic: la mateixa república espanyola amable de gener del 1931 mutila l'estatut d'autonomia al cap de quatre dies i fica a la presó el govern de la Generalitat uns pocs anys després.

Podia haver fet res més, Macià? És clar que sí. Podia haver tirat endavant. Perquè, com a arguments contraris, especialment examinats des d'avui, ens n'addueixen dos que no s'aguanten drets ni un minut. Primer, que el poble no estava preparat. Però jo crec que honradament l'única cosa que podem dir és, si de cas, que no sabem com hauria reaccionat, perquè no li ho van demanar mai, ni li van donar l'oportunitat de manifestar-se. I després que ningú no ens hauria reconegut. Ara, dir això és ignorar que la política internacional és el regne dels fets consumats.

La majoria dels estats actuals són posteriors als fets del 1931 i tots s'han independitzat de potències anteriors, reconegudes diplomàticament per tothom. Ningú no els havia reconeguts abans de ser independents i tothom els ha reconeguts quan la independència s'ha consolidat de fet. I no pas per qüestió de manies o d'afinitats. La diplomàcia és contrària als sentiments; per això existeix. I en tot cas, què hauria estat més difícil: que França reconegués la Catalunya republicana o que reconegués l'Algèria insurrecta que va reconèixer després de dècades d'atemptats, tortures i morts? Que Anglaterra reconegués la Catalunya republicana o que reconegués l'Índia de Ghandi que la privava de recursos immensos i donava el cop de mort a la idea de l'imperi? Que Rússia reconegués la Catalunya republicana o que reconegués l'Estònia lliure que sempre havia considerat aliada dels nazis que la van obligar a apilar milions de cadàvers per guanyar la gran guerra?

Jo no crec, per tant, que allò que va passar puga explicar-se recorrent a aquests dues preteses ànimes, ni que calga cercar explicacions esotèriques que, sincerament, van semblar-me pensades sobretot per a justificar l'statu quo actual. Aquell abril del 1931 va passar simplement això: vam perdre una gran oportunitat perquè els polítics que detenien al poder no van saber actuar amb la decisió ni amb el rigor que demana un procés d'independència. I això que ja havien fet la cosa més difícil, que era proclamar-la.

La nova ASSEMBLEA NACIONAL DE CATALUNYA (ANC)

en període de gestació, celebra

40 anys de la creació de l’Assemblea de Catalunya.

El mític "Llibertat, admistia i estatut d'autonomia" queda enguany superat pel

"Independència! Independència! Independència"

---------------------------

Benvolguts/benvolgudes,

El proper dia 7 de novembre farà 40 anys de la creació de l’Assemblea de Catalunya i, per commemorar-ho i recordar que alguns dels seus punts programàtics encara no s’han assolit, l’Assemblea Nacional Catalana organitza un acte, el mateix dia 7, a les 8 del vespre, a la mateixa església de Sant Agustí, de Barcelona, on es va fer aquell acte fundacional.

Us demanem que feu els possibles per assistir a aquest acte i ajudar-nos a omplir l’església, que pot acollir unes mil persones.

Encara no està del tot tancat, però el programa d’aquest acte serà el següent:

-         conferència sobre el paper de l’Assemblea de Catalunya en la transició, a càrrec del professor Antoni Batista, autor del llibre “La gran conspiració”, probablement el relat més fidel del que va ser i representar l’Assemblea de Catalunya.

-         taula rodona amb la participació d’algunes de les persones que foren protagonistes en l’Assemblea de Catalunya (Jordi Carbonell, Ricard Lobo, Xavier Folch, Miquel Sellarès, Blanca Serra,...)

-         lectura del Manifest d’adhesió a l’acte i de reivindicació de la feina que encara tenim pendent: l’aprofundiment democràtic i l’exercici de l’autodeterminació.

-         Cant dels Segadors

Us hi esperem a tots!

És el nostre primer gran acte i cal que omplim l’església de Sant Agustí.

El Secretariat nacional de l’ANC (en fase constituent)

L’església de Sant Agustí està a la plaça del mateix nom, prop del teatre Romea i l’estació de metro més propera és la de Liceu, de la línia verda.

 

ODI O POR? QUI TEM EL CATALÀ?

augustbernat | dijous, 14 de juliol de 2011 | 20:08h

Espanya ha practicat sempre la persecució política de la llengua catalana, odi?, por? o potser una barreja de les dues coses a la vegada?. El Decret de Nova Planta (que encara és vigent) ja recomanava als seus corregidors que per tal de castellanitzar Catalunya era molt convenient “dar sobre esto instrucciones y providencias muy templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”. Uns segles més tard i ja en els nostres dies, Espanya encara malda per anorrear la nostra llengua, però ara han decidit aconseguir-ho com sigui, els és igual que “se note el cuidado”. Efectivament, al País Valencià el seu president autonòmic Francisco Camps (PP), ha decidit posar fi a la immersió lingüística en català suprimint les línies que fins ara funcionaven a les escoles valencianes. Això per no parlar del tancament dels repetidors de TV3. En el govern balear el seu president José Ramón Bauzá (PP), ha fulminat la Direcció General de Política Lingüística argumentant que cal donar llibertat a les famílies per a escollir la llengua d’educació dels seus fills. I com no podia ser d’altra manera, el govern aragonès en la figura de la seva flamant i nova presidenta Luisa Fernanda Rudi (PP), ja ha avançat que derogarà la llei que reconeix la llengua a la Franja. També el PP català en la persona de la seva presidenta Alicia Sánchez Camacho ha volgut contribuir a la creuada anti-catalana demanant la supressió de la immersió lingüística a Catalunya i poder així escollir la llengua d’escolarització dels seus fills. Però la cosa no s’acaba aquí. No fa gaires dies que el PSOE va tombar una petició de CiU perquè el català podés entrar a les institucions europees. I posteriorment el Parlament Europeu, com per castigar les pretensions catalanes, es va treure de la màniga una directiva que amenaça la possibilitat d’etiquetar en català els seus productes. Que aquestes coses puguin succeir a l’Europa del S-XXI, ja és prou galdós, però pitjor és encara que aquesta Europa que es vanta de democràtica, sigui capaç de rebaixar-se fins al punt de seguir-li el joc a una Espanya obsessionada en el genocidi d’una llengua i una cultura mil·lenària que, agradi o no a alguns, és un patrimoni d’aquesta Europa. Espanya es mou per odi, és, per a ells intolerable que ni amb el Decret de Nova Planta, ni amb la dictadura de Primo de Rivera, ni amb la dictadura de Franco que imposaven el castellà en tots els àmbits i prohibien expressament el català, no s’hagués aconseguit la total desaparició de la llengua catalana. Per a ells és el fracàs del seu projecte d’homogeneïtzar Espanya, per tant cal anar a totes. Però què li passa a Europa? els motius d’Espanya no són pas els seus, és potser que un país petit com Catalunya li fa por a la poderosa Europa? si Catalunya arribés a tenir cap incidència a Europa poden estar segurs que seria a favor de la llibertat dels pobles, i això és el que espanta els Estats, posar en perill la seva sobirania damunt les nacions que tenen oprimides sota el seu jou, per això Europa s’apunta al genocidi i depredació dels pobles. Però Catalunya ja ha emprès el camí cap a la seva llibertat, cada vegada més catalans s’adonen que fer camí amb Espanya és no anar enlloc, en darrera instància és morir, desaparèixer i Catalunya vol viure lliure i en plenitud.

-------------------------------------

Comentaris:

Et felicito per la teva Moral de Victòria!

Sí senyor! no han pogut amb nosaltres i no podran amb nosaltres! Europa tem Catalunya perquè Catalunya estima com ningú la Llibertat de les persones i la Llibertat dels Pobles !!!

Encara que a alguns els costi de creure res acosta tant Catalunya als EEUU com l'amor a la Llibertat. Aquest valor alinea Catalunya amb USA i el Regne Unit, i constitueix un eix transversal capaç d'incidir amb fermesa sobre el Vell Món.

Tot depèn dels catalans, tot depèn de Catalunya!

Ni un pas enrrera en la lluita per la nostra plenitud nacional!

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció.

S.O.S.:  Els tentacles de "la morta", Tribunals i Lleis alienes i malignes van contra el Català.

No volent acceptar els drets de la nació catalana, sentències, recursos i tribunals espanyols anul·len i invaliden impunement totes les lleis de protecció de la llengua, elaborades amb amplis consensos pel Parlament de Catalunya. Per l’interès de reintroduir «la lengua española en la enseñanza» amb ànim colonitzador i d’encoberta substitució d’una llengua per l’altra, volen trencar les lleis de protecció del català fetes per paliar la seva fragilitat i ajudar la seva recuperació.

Què hem de fer?    què podem fer?

----------------------------

Us convidem aquest mateix dijous,
27 d’octubre a les 8 del vespre al Pavelló de Suècia a la
Presentació de la Campanya “Defensem l’Escola en Català” campanya de recollida de signatures en suport a la proposició de llei que pretén blindar l’escola en català davant de les constants intromissions espanyoles, per tal que aquest sigui l’únic idioma vehicular de l’educació a Catalunya.
Entre altres qüestions, la proposició de llei també defensa que els estudiants universitaris tinguin dret a cursar totes les assignatures en llengua catalana i que el català sigui la llengua d’acollida dels estudiants nouvinguts.
Davant les amenaces de les sentències judicials que «ordenan la introducción del español com llengua vehicular» cal l’aprovació d’una nova llei que garanteixi la continuïtat de la immersió lingüística en català i que pari els peus a una nova sentència lesiva del TC amb efectes immediats.

Estem arribant al final

Espanya
El passat 9 de març del 2008 els espanyols van decidir qui governaria les restes del seu imperi. Aquesta olla de grills anomenada l'Espanya de les autonomies, invent polític espanyol patrocinat per la classe política regionalista catalana, que no ha aconseguit acabar encara amb el geni nacional dels catalans després de més de 300 anys d’ocupació, inclosos els 40 d’una dictadura ferotge i genocida i els 30 d’una falsa democràcia fonamentada en la impunitat dels vencedors i en el silenci i l’oblit ignominiós dels vençuts que la van pactar. Dic restes perquè a l'Estat espanyol, històricament parlant, li queden quatres dies mal comptats abans no rebenti per tots costats. I això, a la resta del planeta ho saben, especialment els poders i institucions polítiques i militars de primer nivell.


El catalans
Els catalans del Principat de Catalunya, vull dir els nacionalment catalans del Principat de Catalunya perquè de catalans també n'hi ha al País Valencià, a les Illes i a la Catalunya del Nord, es troben en un procés de divorci profund amb Espanya. Centenars de milers de confiats catalans que vivien el somni de Pujolàndia (la terra promesa de l'encaix) han despertat al viure en directe, dia sí dia també, el fracàs del procés estatutari, les vexacions per part d’Espanya i les carències dels nostres serveis i infraestructures que alteren la nostra vida quotidiana i empobreixen el nostre benestar. S'han adonat que a Espanya no ens hi volen si no és en base a una relació de submissió nacional i espoliació econòmica. Hem tardat 30 anys, però afortunadament molts catalans ja estan acabant la seva particular travessa del desert i estan descobrint la gran mentida que representa Espanya per als catalans i la gran fallida dels nostres representants polítics en la defensa dels nostres interessos nacionals i econòmics.

Per a acabar aquesta travessa del desert ja només queda el fracàs del finançament (sense diners no hi ha polítiques socials ni inversions de futur) i la sentència d'això que els espanyols, fent-se passar per gent moderna i demòcrata, en diuen el Tribunal Constitucional. No és que vulgui ser negatiu. És senzillament l'evidència de la història i el coneixement del què és Espanya: en la seva gran majoria un país de cafres i mesquins que sempre han estat governats per inquisidors, dictadors i engalipadors.

El procés d’independència
Ara ja tenim damunt la taula els dos components bàsics necessaris per a iniciar un procés sòlid d’independència, els quals és imprescindible que una massa crítica de la població percebi en la seva pròpia pell per tal que avancin cap a posicions independentistes:

1. El factor polític. El fracàs del procés estatutari, que suposava un replantejament profund de les relacions entre Catalunya (la colònia) i el govern central (la metròpoli), ha generat entre molts catalans un distanciament, un allunyament, un rebuig envers Espanya, i sobretot l’adonar-se de que no ens volen ni ens respecten. No és que tots els catalans s'hagin tornat independentistes de cop, però sí que molts han vist que aquest matrimoni forçat no té futur. És el primer pas per al divorci.

2. El factor econòmic. Els individus s’adonen del perjudici econòmic personal i directe que els suposa pertànyer a Espanya: rodalies, electricitat, aigua, manca d'infraestructures, sanitat, educació, etc. És a dir, no només el matrimoni no funciona ni hi ha convivència, sinó que a més una de les parts en surt econòmicament molt perjudicada. Més ben dit: un dels membres del matrimoni (Espanya) viu de l'esforç i del treball de l'altre (Catalunya).

La darrera enquesta de la UOC confirma aquesta sentiment favorable a la nostra independència que ja dibuixaven enquestes anteriors. Ara només cal que algú canalitzi aquest sentiment creixent i lideri aquest procés. A més, Espanya, amb la seva forma barroera i insultant de fer, està dinamitant la darrera oportunitat que tenia d’assimilar Catalunya a Espanya. Ens està empenyent cap a la independència i ens ho estan posant en safata. Seríem indignes dels nostres avantpassats i del nostre futur, i si em permeten, imbècils sense remei, si no aprofitem aquesta ocasió històrica que s’en està presentant de treure’ns Espanya de sobre.

Els partits polítics catalans
Els representants polítics del Principat de Catalunya (des d'en Pujol, Mas i Duran, fins a en Carod, Puigcercós i Ridao) ja han demostrat per activa i per passiva la seva equivocada estratègia, la seva ridícula força negociadora i els pèssims resultats obtinguts en la defensa dels interessos nacionals dels catalans, incapaços de trencar la situació colonial que està matant l'ànima del nostre poble i que ens empobreix econòmicament. PSC i PP ja sabem per a qui treballen. El PSC són els fidels i complidors lacais del PSOE, el seu amo, i el PPC són uns patètics comparses del PP.

Després de tenir durant 30 anys diputats a Madrid donant suport a “la governabilitat d’Espanya”, havent permès que ens robessin tots els peixos i tots els coves, i rematant la feina en el procés estatutari amb el seu galdós paper pactant finalment amb en Zapatero a esquenes del Parlament, quina credibilitat podien merèixer els líders regionalistes de CiU amb el seu lema electoral “Respectaran Catalunya”? No van aconseguir que ens respectessin en 30 anys i pretenien aconseguir-ho ara sense canviar res? Amb les mateixes actituds i covardies?

I quina confiança ens podien merèixer els líders d'Esquerra (actualment Esquerra Socialista de Catalunya), després de donar suport ingènuament (o interessadament) a en Zapatero i els seus pressupostos, dient que el vot d'Esquerra és el “vot de l'exigència i del compromís”, que “hem de ser forts a Madrid”, de fer el cagadubtes amb el referèndum d’un Estatut de pena i de posar l’enemic dins de casa (el PSOE) per segona vegada? Se'n foten sense escrúpols de tots nosaltres i molta gent se n’ha adonat.

S'ha d'anar molt errat políticament, i aquest és el gran fracàs d’en Jordi Pujol (en Maragall, en Carod i en Puigcercós no passen de ser una trista ombra del pujolisme) per a pensar-se que és compatible el progrés de Catalunya mentre ens encaixem a Espanya i ens xuclen l'ànima i la sang. Si a aquests 23 anys de voler-nos encaixar a Espanya hi afegim els 5 d'ERC de construir la independència via PSC (que és com dir via PSOE) que ningú s'estranyi de l’estat actual de la nostra nació i del gran desencís i decepció que senten molts catalans. És senzillament el resultat d’un rumb nacional de navegació totalment equivocat.

És dins d’aquest procés històric de divorci profund i amb perspectiva temporal que cal interpretar els resultats electorals de CiU i ERC a les darreres eleccions espanyoles del 9 de març del 2008. Si no, no entendrem com és que CiU va perdent vots a cada contesa electoral i no es recupera i ERC s’ha estavellat sense remei.

Des de 1996 els votants de CiU a les eleccions espanyoles han anat baixant del màxim de 1.165.000 fins als 774.000 actuals. CiU ha perdut 391.000 votants (el 33%) en 12 anys. En van perdre 135.000 el 2004 i n’ha perdut 61.000 ara al 2008. ERC ha baixat del màxim de 652.000 l’any 2004 fins als 296.000 actuals. ERC ha perdut 356.000 votants (el 54%) només en 4 anys.

Si observem els resultats de les eleccions catalanes veurem que els votants de CiU han anat baixant del 1.320.000 de l’any 1995 fins als 935.000 de l’any 2006. CiU ha perdut 385.000 votants (el 29%) en 11 anys. ERC ha baixat dels 544.000 votants de l’any 2003 fins als 416.000 de l’any 2006. ERC ha perdut 128.000 votants (el 23%) en 4 anys.

I per què aquesta pèrdua de vots? El projecte de CiU ha quedat obsolet, fora de moda. És el mateix de fa 30 anys: “peix al cove” (quan els resultats diuen el contrari), anar fent i no aixequem la veu que a Espanya s'emprenyen. Ja no fa pujar les vendes de la botigueta convergent i els gustos de molts militants i votants convergents han evolucionat cap a posicions independentistes. Volen més país que el que els proporciona actualment el projecte de CiU. En Mas s’ha inventat la Casa Gran del Catalanisme i la refundació del catalanisme que no és altra cosa que estirar el xiclet pujolista -el regionalisme de sempre ara disfressat de “sobiranisme”- una mica més enllà sense trencar amb Espanya. L’ambigüitat nacional calculada d’en Pujol ha estat el gran factor d’èxit de CDC durant 23 anys. Va construir un miratge que ha permès que molts catalans hi veiessin el que cadascú hi volia veure, vaja, que cada català hi veia la CDC que a ell li agradava. El problema és que aquesta mateixa ambigüitat és la que els privarà de remuntar electoralment ja que una part molt significativa del seus votants i exvotants demana més definició nacional als capitans del vaixell, i aquests no volen definir-se nacionalment perquè hi ha un altre grup de capitans, militants i votants que volen encaixar-se encara més a Espanya. Si CiU es defineix, el vaixell es parteix en dos. Com que CiU no es definirà perquè no ho ha fet mai no s’enfonsarà com ERC, però seguirà a la deriva sense recuperar vots mentre intenta fabricar l'Olla Gran del Catalanisme que de tanta mescla d'ingredients que hi vol posar al final el guisat no agradarà ningú.

En el cas d’ERC, els clients van comprar il·lusionats un vestit amb un nou disseny independentista. Feia temps que el desitjaven i les vendes van pujar de forma molt important. El nou disseny ha estat un frau en tots els aspectes i només en 4 anys han perdut compradors de forma estrepitosa i se’ls ha enfonsat la botigueta. Mai s'havia vist tanta incoherència entre un discurs polític i la seva acció política. Fa riure, de patètic que resulta, pensar que els responsables d’aquest desastre, en Carod i en Puigcercós, pretenen encapçalar la renovació del projecte. Segur que es devien pensar que els seus clients, els seus votants, són idiotes i s’ho empassarien tot. Ja en porten 350.000 de perduts, i segueixen restant.

El camí a seguir sempre ha estat clar
La nació catalana no millorarà mai enviant diputats a Espanya. Els governs de Madrid ens seguiran robant com fins ara i la nostra ànima nacional se seguirà apagant mentre els nostres representants polítics s’ho empassen sense ni piular com han vingut fent fins al dia d’avui. Com més aviat entenguem que aquest no és el camí, que pertànyer a Espanya i anar a Madrid només ens pot portar misèria espiritual i econòmica, més aviat començarem a redreçar el futur del nostre país.

EL PAÍS ENS FALLA PER DALT, PEL LIDERATGE POLÍTIC, PER L'ESTAT MAJOR. CAL SUBSTITUIR LA INEFICAÇ I OBSOLETA CLASSE POLÍTICA. I CAL TENIR CLAR QUE NOMÉS LA INDEPENDÈNCIA I UNA REGENERACIÓ POLÍTICA I NACIONAL PROFUNDA ENS PODEN GARANTIR LA NOSTRA PROSPERITAT I PLENITUD COM A POBLE.

Ara només cal un projecte polític que lideri aquest procés d’independència (i cap dels que hi ha al Parlament serveix per a aquesta tasca), que engeguem Espanya a fer punyetes tal com deia una de les pancartes de Catalunya Acció a la manifestació independentista de l'1 de desembre del 2007, i que anem als jutjats a signar el divorci, és a dir, que declarem la nostra Independència i construïm el nostre propi Estat per a recuperar l’orgull de ser catalans i persones lliures, que és el primer pas per a poder tenir un futur digne i pròsper.

I com ha de ser aquest projecte polític ara que molts catalans estan arribant al final de la travessa del desert? Ara que els catalans ja no tenen on dipositar la seva esperança que ha anat passant pel Parlament amb l'aprovació de l'Estatut, pel propi Estatut, pels partits polítics que ens representen, per les plataformes i entitats i que darrerament la van dipositar en els congressos d’ERC i Convergència que no han canviat absolutament res? Ara que molts catalans després de la victòria de la "horda roja" a l'Eurocopa, el manifest i la campanya "por una lengua común", el vergonyós finançament que es pactarà es senten vençuts i tenen la sensació que l’espanyolisme ens ha entrat a la trinxera després de 30 anys? La resposta de com ha de ser aquest projecte polític que lideri la nostra independència és molt senzilla i molt evident, i en el moment oportú la desvetllarem. En Jordi Pujol la coneix i en José Montilla també. Per això els preocupa i per això intenten frenar-la. I que ningú es despisti pensant que pot ser ERC.

Cal que tots aquells catalans adults que no vulguin viure en la ingenuïtat dels infants, sàpiguen que anem cap a un procés de polarització nacional entre catalans i espanyols (independentistes contra unionistes), de conflicte institucional i finalment de trencament de la legalitat jurídica vigent. El que farà que aquest procés acabi d'una manera o una altra, és a dir, a la iugoslava (a hòsties) o la catalana del segle XXI (sense hòsties) depèn totalment de qui i com lideri i gestioni aquest procés de trencament. Ara bé, que ningú dubti que aquest procés de divorci i trencament s'ha iniciat i que ningú es pensi que per no fer res i fer veure que no passa res (com fan els nostres líders polítics) no passarà res. Al contrari, el procés de trencament a

L'independentisme no nacionalista

Darrera actualització ( Dimarts, 18 d'octubre del 2011 02:00 )

Benvolguts,

L’incommensurable pensador polític Victor Alexandre ens obsequia, oportunament, amb els documents de les Declaracions d’Independència de les colònies americanes d’Espanya. És un recull fonamental per fer-nos prendre consciència d’on som (d’allà on totes les colònies espanyoles eren), i de com se’n van alliberar, amb tot el regust de fel que aquestes Declaracions d’Independència traspuen...

Les colònies espanyoles varen independitzar-se entre 1811 i 1825.

I nosaltres a què esperem?

Prèviament s’havien independitzat les colònies americanes d’Anglaterra. Les 13 colònies britàniques del nord d’Amèrica varen començar a independitzar-se de la metròpoli, després del motí del te a Boston (Boston Tea Party) el 1773, quan es varen oposar a les lleis angleses que establien que només la poderosa Companyia (anglesa) de les Índies Orientals pogués comerciar amb el te. Varen continuar el procés d’independència amb el boicot dels productes anglesos, i la redacció de la Declaració de drets dels països americans del 1774, fruit del Primer Congrés Continental fet a Filadèlfia, que rebutjava la situació anterior que els recargolava amb impostos i taxes duaneres, que feia que només Anglaterra tenia dret a comerciar amb les colònies amb vaixells anglesos i els de les colònies no tenien dret tampoc de comerciar amb altres països americans o europeus. Els anglesos confiaven en les seves forces i no varen acceptar les propostes dels colons. El 4 de juliol de 1776 les 13 colònies fan la seva Declaració d’Independència. Les grans potències europees se n’inhibeixen. La Guerra de la Independència de les colònies americanes va durar del 1775 al 1783. El 1781 els anglesos es rendeixen. La Pau de Versalles del 1783 reconeix la independència dels EUA.

Les colònies americanes d’Espanya varen agafar consciència d’emancipació del poder de la metròpoli i dels Borbons després de la independència de les colònies angleses i de la Revolució francesa, les Corts de Cadis, etc. I es varen convertir en repúbliques. Prou de Borbons!

 

Vegem l’article de Victor Alexandre:

 

Declaracions d’Independència

"És important que tinguem en compte què deien les actes d’independència d’algunes de les colònies espanyoles que ens han precedit"

L’abominable significat del 12 d’octubre, l’anomenada festa de la Hispanidad o de la raza, amb què Espanya commemora el genocidi de pobles, cultures i llengües que va practicar ara fa cinc segles a ultramar, es fa palès cada any a Madrid per mitjà de la celebració en si mateixa. Fixem-nos que no es tracta d’una celebració cultural de caràcter autocrític per les barbaritats comeses en nom de l’imperi. Res d’això. La manera com Espanya celebra la seva Fiesta Nacional és traient al carrer el seu arsenal de carros de combat, avions de guerra i armament militar de tota mena. És a dir, exhibint les seves màquines de matar. Aquesta és, per tant, la més viva expressió de la seva essència. Una essència basada no pas en el diàleg, en el respecte, en l’afabilitat i en la comprensió, sinó en la força, en l’arrogància, en l’agressivitat i en la dominació. Però com que no hi ha ningú que vulgui viure amb algú així, el rebuig català i basc és cada dia més gran i les seves dimensions són cada cop més petites. I la independència de Catalunya encara reduirà més aquestes dimensions. Per això és important que tinguem en compte què deien les actes d’independència d’algunes de les colònies espanyoles que ens han precedit.

Declaració d’Independència d’Argentina
“Declarem solemnement que és voluntat unànime i indubtable d’aquestes Províncies trencar els violents vincles que les lligaven als reis d’Espanya, recuperar els drets de què foren desposseïdes i investir-se de l’alt caràcter d’una nació lliure i independent del rei Ferran VII, dels seus successors, de la metròpoli i de tota dominació estrangera. Queden, per tant, de fet i de dret, amb ple poder per donar-se les formes que exigeixi la justícia.” (San Miguel de Tucumán, 9 de juliol de 1816).

Declaració d’Independència de Xile
“El territori continental de Xile i les seves illes adjacents, formen de fet i per dret, un Estat lliure, independent i sobirà, i queden per sempre més separats de la monarquia d’Espanya i de qualsevol altra dominació, amb plena aptitud d’adoptar la forma de govern que més convingui als seus interessos.” (Palau Directorial de Concepción, 1 de gener de 1818).

Declaració d’Independència del Perú
“La voluntat general està decidida per la independència del Perú de la dominació espanyola i de qualsevol altra dominació estrangera.” (Lima, 28 de juliol de 1821).

Declaració d’Independència d’Amèrica Central
“Que l’experiència de més de tres-cents anys va fer saber a Amèrica que la seva felicitat era del tot incompatible amb la nul·litat a què la reduïa la trista condició de colònia. (...) Que l’arbitrarietat amb què fou governada per la nació espanyola i la conducta que aquesta observà constantment, des de la conquesta, empenyeren els pobles al més ardent desig de recuperar els seus drets usurpats.” (Guatemala, 1 de Juliol de 1823).

Declaració d’Independència de l’Alt Perú, actual Bolívia
“Que fineixi per a aquesta privilegiada regió la condició degradant de colònia d’Espanya, juntament amb tota dependència, tant d’ella, com del seu actual i posteriors monarques: que en conseqüència, i essent-li alhora interessant no associar-se a cap de les repúbliques veïnes, s’erigeix en un Estat sobirà i independent de totes les nacions. (...) Que la seva voluntat irrevocable és autogovernar-se i regir-se per la Constitució, lleis i autoritats que cregui més conduents a la seva futura felicitat com a nació.” (Chuquisaca, 6 d’agost de 1825).

Declaració d’Independència de Veneçuela
“No volem, tanmateix, començar al·legant els drets que té tot país conquerit a recuperar el seu estat de propietat i independència; oblidem generosament la llarga sèrie de mals, greuges i privacions que el dret funest de conquesta ha causat indistintament a tots els descendents dels descobridors, conqueridors i pobladors d’aquests països (...) i tirant un vel sobre els tres-cents anys de dominació espanyola a Amèrica, només presentarem els fets autèntics i notoris (...) en el trastorn, desordre i conquesta que té ja dissolta la nació espanyola. Aquest desordre ha augmentat els mals d’Amèrica, inutilitzant-ne els recursos i reclamacions i autoritzant la impunitat dels governants d’Espanya per insultar i oprimir aquesta part de la nació, deixant-la sense l’empara i garantia de les lleis. En atenció a totes aquestes sòlides, públiques i incontestables raons de política, (...) en ús dels imprescriptibles drets que tenen els pobles per destruir tot pacte, conveni o associació que no omple la finalitat per a la qual foren instituïts els governs, creiem que no hem de conservar els lligams amb el govern d’Espanya, i que, com tots els pobles del món, som lliures i estem autoritzats per no dependre de cap més autoritat que la nostra i prendre entre las potències de la terra el nostre lloc (...) pel nostre bé i utilitat.” (Palau Federal de Caracas, 5 de juliol de 1811, primer dia de la nostra independència).

Doncs bé, ara és l’hora de Catalunya. Ara ens toca a nosaltres.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2011/10/declaracions_d_independencia_75386.php

BUTLLETÍ NÚMERO 20
14 D'OCTUBRE 2011

Sobirania & pensament

No ens empassarem l'ham

Claudi Grinyó

Ara és creença força estesa entre els independentistes, que tenim a l’abast assolir una majoria social amb la participació dels ciutadans dubitatius i fins contraris, un cop prenguin consciència de la injustícia i la gravetat del tracte fiscal que suportem.

És més que probable que després de moltes maniobres i tensions, si ens mantenim ferms, Espanya acabi admetent la cessió (escalonada) d’una part important de l’espoli. Si els espanyols prenen consciència que el Parlament de Catalunya està disposat a proclamar la independència, podrien arribar, després de tota mena de pressions, a oferir la fórmula alemanya del 4% del PIB com a límit a la nostra “solidaritat”. O bé a acceptar per a un futur indefinit l’equivalent dels Concerts Forals (Carmen Chacón dixit el 09.10.11).

Aquestes propostes d’acompliment retardat seran un esquer maligne, una fatal “trampa saducea” en la que podria caure la nostra gent més “raonable”. I aquí no podem excloure els nostres actuals partits de govern. Vendre el país, altra vegada, per un plat de llenties. Servides per a alguns comensals, en safata d’or.

Aquest és el gran risc que correm amb l’actual plantejament de “Pacte Fiscal” que porta a posposar la sortida de la gàbia. Cada dia que passa fa més angúnia.

Aquesta negociació anunciada amb la nova majoria sorgida del 20-N (irrellevant als nostres efectes), és admissible com a tàctica d’aproximació, per resituar-se i carregar-se de raó davant el món.  Però caldrà preparar-se per trencar negociacions a les primeres embranzides serioses. Abans de que puguin convèncer (mitjans en tenen) els nostres ciutadans dubitatius que la seva “generosa oferta” resol tots els nostres problemes.

Els nostres negociadors han de veure clar que, en termes històrics i salvant distàncies, tenim una situació anàloga a la d’Orient mitjà. Volem arribar a acords, però no podem admetre un statu quo que permeti als nostres oponents mantenir el propòsit i la possibilitat de destruir-nos. A hores d’ara ja no podem renunciar a ésser un Estat.

Haurem d’ampliar les nostres actuacions molt més enllà de l'àmbit econòmic, respecte del qual els experimentats espanyols podrien transigir tot dilatant-lo. I desarmar-nos així pel flanc dels ciutadans indiferents, beneficiats o acomodaticis. Esberlada la nostra majoria democràtica no tindríem Estat, ni pervivència cultural ni futur com a nació.

Per cobrir aquest flanc ens cal comptar amb el factor humà, aquella força moral que desborda el materialisme dialèctic i es suporta en la empatia mútua. Ens cal reforçar l’autoestima, seduir els ciutadans acollint tothom amb respecte, dient les coses pel seu nom sense ambigüitats, victimisme ni exasperació, amb dignitat i fermesa. No es tracta de predicar en el desert; ens adreçarem a ciutadans catalans a Catalunya.

L’Estat propi és premissa irrenunciable i si els espanyols es mostren disposats a retenir l’última colònia del seu imperi amb agressions i suborns dissimulats; els catalans estarem més disposats encara a comprar la nostra llibertat bo i afegint uns quants anys més “d’ajuda solidària”. Tot, abans que seguir sotmesos a una dependència letal. Pot ben ser que esdevinguem un Estat temporalment tributari, mitjançant un Tractat bilateral amb un altre Estat receptor dins l’òrbita de la UE.

Al final del túnel: llum i horitzó cap a un futur esforçat però esplèndid d’acord amb els vaticinis d’importants experts internacionals: Catalunya independent figurarà en els primers llocs del rànquing mundial dels països pròspers, cultes i socialment avançats.

AUDIOVISUAL







Si el voleu veure, cerqueu aquesta adreça:

Als esperits lliures

Fem Independència i la "Majoria Social" la tindrem d'escreix! Fem el contrari i fracassarem. ----------------------------------- La pastanaga nacional

per Víctor Alexandre

dimecres, 20 juliol 2011

Són molt lloables les intencions que han empès Òmnium Cultural a proposar l'objecció fiscal dels catalans, és a dir, la consignació dels diners que paguem a Espanya en un compte públic del qual no en sortiria cap euro fins a obtenir el concert econòmic. Són intencions molt lloables, perquè les mou la certesa que sense l'espoliació de 22.000 milions d'euros anuals que patim no hi ha la més mínima possibilitat que Catalunya millori la situació d'asfíxia econòmica en què es troba i que està adquirint unes proporcions cada cop més alarmants i destruint els serveis socials més bàsics. Però també són el reflex d'una patologia nacional de la qual val la pena parlar-ne. I mentrestant el nostre govern es limita a dir que no hi ha diners, cosa que és certa. El que no diu és la raó per la qual no n'hi ha. Això s'ho calla. I no pas perquè no ho sàpiga. Prou que ho sap. S'ho calla, perquè dir-ho obertament l'obligaria a prendre mesures que no vol prendre. Per això es justifica dient que el país no està prou madur. Però cada vegada es fa més palès que és ell qui no està prou madur per dir la veritat al poble de Catalunya i situar-lo al costat dels pobles lliures del món. Bona excusa, aquesta de: "Jo ja ho faria, eh? Però no ho faig perquè encara no et veig prou madur, saps?" Diu el president Mas: "L'avenç nacional no és per a impacients. Requereix perseverança i és enemic de la impaciència". Molt bé, és una frase maca. És una frase d'aquelles que queden bé a tot arreu. La pots fer servir davant els qui demanen que el metro de Barcelona tingui les mateixes infraestructures que el metro de Madrid, davant els ciutadans que es queixen del tancament de serveis hospitalaris o davant la gent que espera i desespera en una estació de Renfe. Sempre sonarà molt entenimentada. A més, té la virtut de ser enormement efectiva, ja que el seu objectiu és anestesiar la societat mitjançant l'estigmatització dels qui malden per despertar-la. Així, si aquests últims són vistos com a "impacients", que és com dir eixelebrats, infantívols o caps de pardal, és obvi que la gent assenyada són els panxacontents. En altres paraules, l'avenç no estaria en la llibertat, sinó en l'immobilisme. El problema és que dir-li "impacient" a algú que fa tres-cents anys que espera, sembla més una burla que un raonament. Potser és que el nostre govern pensa que si hem esperat tres-cents anys, ja no ens ve de tres-cents més. Es comprèn, per tant, l'exasperació d'Òmnium i la seva voluntat d'esperonar el govern demanant-li que promogui l'objecció fiscal com a mesura de pressió a Espanya. Tanmateix, la proposta difícilment reeixirà. Per tres raons, si més no: una, perquè el govern hi està en contra; dues, perquè el tancament de caixes del 1899, contra les taxes decretades per eixugar el dèficit generat per la guerra de Cuba, no té res a veure amb la situació de Catalunya aquest 2011; i tres, perquè, en el supòsit que l'objecció tirés endavant, Hisenda podria embargar el compte dels objectors o fer-los els descomptes pertinents en les devolucions i afegir-hi els interessos. I això sense comptar les sancions d'aproximadament la meitat de la quantitat objectada. Per altra banda, els ajuntaments tampoc no se'n sortirien negant-se a liquidar l'IVA, ja que Espanya es quedaria els diners que perceben procedents de la participació en el fons estatal de finançament i això els obligaria a retallar serveis. Una altra cosa seria que els catalans, amb la Generalitat, els ajuntaments i les grans empreses al capdavant, anéssim tots a una. Això no es pot negar que tindria un gran impacte, però no conduiria pas a la independència. Al contrari. En cas de victòria respiraríem, i en l'aire respirat hi hauria el narcòtic. En realitat, si ens hi fixem, totes aquestes idees que ens vénen al cap no són res més que evidències de la nostra feblesa. I no pas perquè siguem febles, que no ho som, sinó perquè no sabem que som forts. Per això, cada cop que aparentem tenir molt clar que la subordinació a Espanya significa la mort per a Catalunya i que ha arribat el moment d'abordar la independència, apareix algú que ens distreu amb una nova pastanaga i n'ajornem la decisió. Una mica com els fumadors que mai no troben el dia de deixar-ne l'hàbit. Es donen de temps fins a Nadal, però quan arriba la data ho ajornen fins a Cap d'Any i després fins a Reis i després fins a Setmana Santa i després fins a les vacances i després fins al seu aniversari i després fins a Nadal i torna a començar. Nosaltres fem el mateix: fem una gran manifestació el 18 de febrer de 2006 que diu "Som una nació i tenim dret a decidir"; en fem una segona l'Onze de Setembre de 2009 que diu "Som una nació. Volem Estat propi"; en fem una tercera el 10 de juliol de 2010 que diu "Som una nació. Nosaltres decidim"; en fem una quarta el 9 de juliol de 2011 que diu "Pel nostre futur: independència"; després, quan s'acosten eleccions, diem que hem de plantejar el 'concert econòmic' i que si no ens el donen ja estarà clar que toca independència; més tard, quan les eleccions ja han passat, renunciem al 'concert econòmic' i parlem de 'pacte fiscal', que, a més de ser impossible, no vol dir absolutament res; i ara, quan sabem perfectament que per a Espanya mai no serem res més que gestionadors d'engrunes, diem que la independència encara no toca perquè primer hem d'esperar quatre anys que els espanyols, com han fet amb l'Estatut, converteixin la nostra proposta de 'pacte fiscal' en paper higiènic. I quan això passi, l'any 2014, la independència nacional tampoc no tocarà perquè llavors haurem de plantejar l''objecció fiscal'. Déu n'hi do. I pensar que encara hi ha qui diu que els catalans som avorrits. Quin disbarat! Austers sí, però avorrits no. No hi ha cap poble al món tan entretingut com nosaltres. No hi ha cap poble al món capaç de passar-se tres-cents anys mirant una pastanaga. La pastanaga nacional.

L'independentisme absent

* Publicat a l'Aragirona.cat

L’independentisme serà absent de les següents eleccions a les Corts espanyoles. És a dir, l’independentisme tal com s’entén políticament arreu del món: a Escòcia, a Lituània, a Timor Est, a Irlanda, i no la que es diu que és independentisme, però que fa renúncia expressa a la implementació d’una política independentista real en el treball diari.

Els de Solidaritat Catalana (SI) hem intentat fins a darrera hora bastir una opció independentista unitària de debò amb ERC, amb intenses negociacions, però hem vist amb desconcert que la voluntat d’ERC d’accedir-hi -com ho faran els companys de Bildu des del País Basc-, és absolutament nul.la.

El passat 31 d’agost Solidaritat va oferir a ERC un clar i flexible acord programàtic per anar a Madrid a fer independentisme, a representar amb dignitat la catalanitat i a posar les bases d’una política que desemboqui en l’assoliment d’un Estat propi per als catalans. Però va rebre un no rotund per part dels republicans que tenen uns altres plans.

Qui hagi pogut assistir al darrer congrés d’ERC haurà pogut veure nítidament que els canvis promesos dins aquesta formació són absolutament decoratius, superficials, intangibles. En els discursos de la flamant secretària general i del nou president, l’absència d’un gir cap a l’independentisme actiu fou notori. Un sol cop fou usat el mot “independentista” -i encara de passada-  per descriure els seus anhels, però com un leitmotf allunyat i teòric. Junqueras va dir públicament que preferia la “bona gent” a la unitat dels independentistes.

Paral.lelament, els republicans han estat incapaços de identificar els mals que han delmat els seus vots i, incomprensiblement, continuaran amb una Executiva calcada de l’anterior.

L’Esquerra de Puigcercós, responsable directe del desmantellament de l’ERC combativa del primer Carod, pretén dir-nos ara que ha superat la malaltia amb l’operació Junqueras, quan la veritat és que el mal lleig que el corseca el continuarà albergant, amb la presència –com sempre- de Puigcercós i el seu grup de fidels a la permanent de la formació.

Quin canvi és aquest, doncs? Sí, diuen estar contents perquè han superat els “enfrontament interns”. Però amb Puigcercós com a referent perpetu i cirereta del pastís, quin futur l’espera al papissot Junqueras i al tímid Alfred Bosch, ànima totalment arraconada al darrer Congrés?

Sense haver fet els deures, com podrà vendre ERC que podrà fer l’independentisme en les eleccions tradicionalment més difícils per al catalanisme, oimés quan calculadament en deixen fora una opció -Solidaritat Catalana- que va treure quasi la meitat de vots que la pròpia Esquerra fa menys d’un any? Com es pot vendre això com a unitat de res?ç

ERC ha disbaratat la proposta de Solidaritat de fer una candidatura il.lusionant, un Bildu a la catalana, i ha fet un moviment pendular d’allunyament de Montilla per llançar-se als braços de Mas amb el seu utòpic pacte fiscal.

La unitat i la maduresa de l’independentisme arribarà després de la rectificació a la què una nova trompada electoral portarà als republicans. Però també amb la imprescindible presència de Solidaritat dins qualsevol candidatura que aspiri a liderar el catalanisme cap a la consecució d’un estat propi.

Per madurar tot  això tenim tres anys fins al 2014, quan  la candidatura independentista unitària ha de ser sòlida, àmplia i madurada amb sentit d’estat i generositat per part de tots els seus elements.

Tots han d’estar disposats a abandonar la comoditat i el poltronisme per convertir el Parlament de Catalunya en la Cambra que ens durà cap al somiat  estat propi.

Tota la resta són boutades partidistes i capteniments sectaris que no miren pel be del país, sinó pels interessos de partit. Quan superem aquesta fase, que la superarem, tots plegats encarrilarem un independentisme capaç de portar aquest país cap a l’alliberament nacional i social.

Quines ganes que arribi aquell moment.

 

EN
MEMÒRIA
DELS
PATRIOTES
CATALANS
11
de
setembre
del
2011

 

 Escrit per Maria Torrents, Consellera de Catalunya Acció

--------------------

Només grans homes, homes de caràcter íntegre i ferm, homes de visió i convicció profunda poden transformar moments de crisi pregona com els que vivim, en oportunitats úniques que culminin en victòria.

 

Aquest és el repte immediat i ineludible que tenim plantejat els qui estimem la nació catalana. Fer emergir un lideratge contundent d'idees i d'homes i dones de caràcter que tinguin la capacitat d'encarar-se definitivament als estats espanyol i francès, i transformar aquesta desfeta que patim, en l'empenta definitiva cap a la independència.

 

Aquest lideratge no pot sorgir de les forces polítiques representants de la legalitat estatal que ens vol assimilats i convertits en províncies sense suc ni bruc. I per tant, no pot sorgir ni de les files dels partits regionalistes, ni dels qui són independentistes de boca, però no de fets, i que amb la seva ambivalència i mesellisme permeten el procés d'assimilació i empobriment de la nostra pàtria.

 

Aquest lideratge ha de sorgir de les files de l'independentisme íntegre, dels homes i dones que tenen el cor, el cap i les accions consagrades a un únic objectiu: el de la independència i la reunificació de tota la nació catalana.

 

I per a fer emergir aquest lideratge contundent, sense el qual no és possible portar a terme amb èxit el procés d'independència, ens cal primer reafirmar el caràcter de tots els qui hi estem immersos, foragitant d'una vegada i per sempre l'espectre de l'uniformisme regressiu, heretat de les esquerres estatalistes i paternalistes, que estova la determinació, frena i ofega la veu dels més lúcids i valents, i que encara ara, en plena batalla per la nostra llibertat, es resisteix a assenyalar amb claredat  les estratègies colonitzadores que ens estan matant, i els qui les porten a terme i les permeten.

 

Només l'emergència d'aquest lideratge coratjós i contundent, que digui les coses pel seu nom i que estigui disposat a arribar fins al final malgrat els obstacles que trobi al seu camí, serà capaç de vertebrar la unitat, que tots sabem imprescindible per a la consecució d'una independència digna, perquè la unitat va molt més enllà de l'amuntegament a que molts la volen reduir. La veritable unitat es fonamenta en el reconeixement de l'autoritat dels més íntegres, dels més capaços, i en la vertebració profunda que aquesta autoritat genera.

 

Una nació no pot anar més enllà d'on van els seus dirigents. D'això en tenim una amarga experiència. Quan els dirigents són febles, la nació esdevé feble. Quan els dirigents són traïdors, la nació és venuda i humiliada. Quan els dirigents són purs administradors mediocres i mancats d'amor al país, s'instaura el caos, brou de conreu perfecte per a les forces estatals més reaccionàries. Però quan els dirigents són autèntics líders al servei de la nació, aquesta desclou totes les seves possibilitats i viu èpoques glorioses. Es per això que ens calen líders fidels al país. Per esbotzar les cotilles, les limitacions angoixants que ens han imposat uns dirigent indignes de la nació catalana, i per portar amb mà ferma aquesta nació fins a la seva independència.

 

Ja és hora que els qui volem la pàtria catalana lliure i plena actuem amb intel.ligència, amb responsabilitat, amb generositat i amb amor vers la nostra nació, i fem possible l'emergència del lideratge dels més coratjosos, dels més lúcids, dels més íntegres.

 

Aquest és l'homenatge que tots els qui van morir defensant les llibertats de Catalunya, i que avui honorem, esperen de nosaltres, dels qui ara vivim aquests moments crítics i fascinants de la nostra història.

 

Visca Catalunya lliure !

29 agost 2011

Regeneració i unitat

 

Quan hom vol resultats diferents, ha de pensar i actuar d'una manera diferent.

Si volem assolir la nostra llibertat hem d'assumir la responsabilitat total per la nostra situació nacional. Hem de superar el paper de víctimes que contínuament excusen la seva misèria nacional per l'acció de causes externes poderoses, i entendre que la submissió a forces i institucions hostils és efecte directe d'uns factors interns que han fet possible aquesta submissió.

Només quan assumim totalment aquesta responsabilitat i entenguem que les agressions externes tant sols fan presa d'una nació quan hi ha unes febleses internes que les conviden i les eternitzen, podrem actuar amb encert.

La responsabilitat implica que sigui quina sigui la gravetat i la injustícia de la situació, no hem d'esperar ni fer mai pedagogia perquè algú extern a nosaltres canviï d'actitud. Hem de ser nosaltres els qui hem de canviar, i tot agafant el timó de la nostra vida col.lectiva amb absoluta determinació, conduir-la al port que nosaltres volem, tot erigint-nos ens amos i directors de la nostra vida nacional.

La responsabilitat implica mirar-nos amb madura lucidesa i amb incisiva intel.ligència per descobrir com hem arribat on som. Quins errors, quines claudicacions, quines traïcions, quines manipulacions, quines mentides ens han portat pendent avall i ens hi mantenen.

Significa adonar-se que la colonització i tants anys de submissió ha doblegat la fortalesa dels nostre caràcter col.lectiu i ens ha infantilitzat políticament fins al punt de justificar allò que cap poble lliure justificaria: una classe política que actua, majoritàriament, en contra de la nació que diu representar.

Responsabilitat significa adonar-se que l'enemic és dins de casa, encarnat en tots els traïdors, covards i pulsil.lànimes que vénen sistemàticament la pàtria catalana per interessos econòmics, de poder o, simplement per la incapacitat que caracteritza el poder de tota colònia, de pensar en majúscules quan es tracta de Catalunya.

Significa adonar-se que que hem permès que allò que és un dels trets més representatius del nostre caràcter col.lectiu: l'originalitat I la cel.lebració de la diferència, s'hagi girat en contra de Catalunya, i hagi estat exacerbat i aprofitat per dividir-nos, separar-nos i enfrontar-nos, tant a nivell lingüístic , territorial com polític.

La responsabilitat implica tenir el coratge d'acceptar que el poder de controlar el nostre destí rau dins nostre, i que cap persona o grup de persones, cap nació, cap condició o circumstància pot impedir-nos d'assolir-lo, sempre i quan siguem capaços de no enganyar-nos esperant solucions alienes, sempre i quan siguem capaços de posar la llibertat de Catalunya per davant de qualsevol altre interès, sempre i quan siguem capaços d'actuar des del propi nucli d'integritat i convicció interior, tot exercint l'autoritat que neix d'aquesta convicció de domini sobre el propi destí nacional.

La responsabilitat implica, en darrera instància, portar a la plenitud allò que som com a nació, expressant totes les nostres possibilitats.

I és en aquest punt que cal introduir l'altre factor decisiu en la configuració de la nova manera de pensar i de fer que ha de superar els vells hàbits, les velles fixacions que s'han demostrat nefastes per a la nació catalana.

Aquest factor és la capacitat d'estimar incondicionalment la pàtria catalana, de valorar profundament la catalanitat, de sentir-se orgullosos de formar part de la humanitat com a catalans.

Es precisament aquesta tendència natural a estimar la pròpia nació, aquesta tendència natural a viure amb joia i orgull la identitat emocional amb la pàtria catalana, allò que ha erosionat amb més insistència la colonització que hem suportat durant segles, i que ara més que mai patim de manera descarada i no reconeguda.

Només allò que s'estima creix i viu d'una manera saludable. I això tant val per un nadó, per un cadell, per una família com per una nació. La manera més segura de destruir qualsevol ésser viu és no estimar-lo. I hi ha múltiples maneres de fer-ho: des de la ignorància fins al menyspreu, des de la negligència fins a l'abús de poder, des de l'enveja fins a l'odi. I tots aquests camins tortuosos cerquen un únic objectiu: destruir la confiança en la pròpia vàlua, desfer la integritat física i psíquica, per tal que aquest ésser no pugui ocupar, amb la dignitat que li correspon, el seu lloc al món.

I això és el què s'està fent amb la nació catalana. Esquifir-la, negar-la, menysprear-la, atacar-la, odiar-la, perquè es vagi esmorteint fins a no deixar-ne res més que un lleu record folklòric que no faci nosa ni tingui la mínima capacitat d'atreure i seduir els qui viuen al seu si. D'aquí neix l' autoodi, que engendra els covards I els traïdors. D'aquí neix la resistència obtusa que repeteix una vegada i un altra els mateixos errors.

Si volem invertir aquesta tendència vers l'anorreament que pateix la nació catalana, hem de canviar moltes de les nostres actituds I accions.

Hem d'adonar-nos de com n'estem de segrestats en els nostres pensaments I en els nostres actes per una llarga història de colonització que ens ha obnubilat la capacitat d'acceptar com a bo allò que és natural: la joia de ser catalans dins la nació catalana; que ha convertit a gran part dels nostres connacionals, I especialment els qui detenten el poder, en pidolaires dels nostres drets; i que els ha segat la voluntat, el coratge i la intel.ligència per retornar-nos amb autoritat allò que és nostre.

Hem d'adonar-nos que aquestes dues virtuts, la responsabilitat i l'amor per la nostra pàtria, configuren una nova manera de ser i de fer radicalment allunyada de les actituds claudicacionistes, distractòries I mesquines de gran part de les elits dels nostre país, i són el fonament de la regeneració individual i col.lectiva, que és ineludible si volem una pàtria lliure i plena.

Hem d’adonar-nos que són els homes i dones que encarnen aquesta regeneració, els únics capaços de construir un lideratge autèntic, que articuli una unitat sòlida, estructurada de manera natural al voltant dels qui són fidels al seu centre d'integritat interior.

Ja és hora que els qui estimem Catalunya garbellem amb intel.ligència, perquè no a tots els qui s'omplen la boca parlant de Catalunya, se'ls pot confiar el timó de la independència.

Hem d'exigir molt més que paraules, perquè l'objectiu que perseguim no és una independència a qualsevol preu, farcida de claudicacions, sinó la independència que asseguri la reunificació i la regeneració nacional en tots els àmbits.

Un tast d’aquesta actitud regeneradora és la claredat mental i la fortalesa d'ànim que planteja la pregunta adequada al moment precís, la pregunta que ha de sacsejar i reordenar el nostre panorama nacional:

QUIN TIPUS D'HOMES HEM DE POSAR AL CAPDAVANT PER A FER POSSIBLE AQUEST OBJECTIU?

La resposta intel.ligent i responsable és la clau del nostre futur.

 

Maria Torrents. Consellera de CA.

Esquerra! desperta d'una vegada! i pacta amb tots els independentistes.

"Tard i malament" ho farà esquerra, si ara s'acosta a Convergència enlloc de pactar amb tots els independentistes, tots!!!

Fa vuit o setze anys era l'hora de pactar amb Convergència, ara no! Ara és hora de pactar amb els independentistes per fer avançar la Independència de Catalunya no pas la dependència d'Espanya.

Els bascos ho tenen clar, ja amb el concert econòmic ho van tenir clar! A veure si ens despertem d'una vegada?!

Els partits i les coalicions han d'ésser una eina en favor de Catalunya, no pas una eina en favor d'ells mateixos. Primer Catalunya, després els partits.

Podem veure com els independentistes bascos sacrfiquen o contenen en nom del bé comú els noms propis dels seus partits polítics. Els catalans hem de ser capaços de fer el mateix.

Si Esquerra no entén això haurà canviat la dependència del PSC per la dependència de Convergència. Mal favor per a ERC i mal favor per a la Independència de Catalunya.

Salvador Molins, BIC-CA


------------------------------------------------------


Notícia de Vilaweb:

La coalició de Bildu i Aralar es presenta avui en públic

Amaiur concorrerà a les eleccions espanyoles amb la intenció d'aglutinar el vot independentista basc

Amaiur, la coalició formada per l'esquerra abertzale, Eusko Alkartasuna, Alternatiba (components de Bildu) i Aralar es presenta avui en públic en un acte a Pamplona, on també es coneixerà la imatge de la coalició. És el primer acte públic després d'anunciar (acord, en pdf) la intenció de concórrer a les eleccions espanyoles del 20 de novembre. Les diverses formacions basques han decidit fer aquest pas amb l'objectiu de reivindicar a les corts espanyoles els drets nacionals del País Basc.

Per Amaiur, les eleccions del 20 de novembre són 'una oportunitat per aprofundir en la nova fase política oberta al País Basc'. Una fase en què es van fent passos cap a la pau; els últims, el comunicat d'avui d'ETA, comprometent-se a col·laborar amb la verificació de l'alto-el-foc; l'anunci, ahir, de la dissolució de l'organització Ekin; o, fa pocs dies, l'adhesió del col·lectiu de presos bascs a l'Acord per a un escenari de pau i solucions democràtiques, signat a Gernika el setembre de 2010 per l'esquerra abertzale, Eusko Alkartasuna, Aralar, Alternatiba i Abertzaleen Batasuna.

Justament, sobre la situació de presos bascos, el president Patxi López va proposar dijous passat un 'gran acord per a la concòrdia', que inclou l'acostament dels presos per a afavorir-ne la reinserció i el reconeixement legal de 'totes les sensibilitats polítiques que acceptin el sistema democràtic i assumeixin la legalitat'. L'esquerra abertzale diu que n'esperava més, però que n tot cas, el de Patxi López és 'un petit pas que marca una mica d'esperança perquè surti de la seva bombolla'.

La nova coalició, que s'anomena Amaiur en referència al municipi símbol de la lluita independentista basca, ha anunciat que reivindicarà la pau i la normalització política 'en base al desenvolupament íntegre i la defensa i impuls de tos i cadascun dels termes recollits en els Acords de Gernika'. En la presentació a la premsa de la coalició, els seus portaveus van anunciar: 'En aquest moment polític direm ben alt i clar que, davant del model polític, econòmic i cultural espanyol, hi ha una nació que vol ser mestressa del seu destí, que demanda un escenari de pau definitiva, reconeixement i solucions democràtiques en un procés de canvi polític i social'.

Era una dels poetes signants del manifest a favor de la independència 'Poetes per la llibertat'.

Iborra mantenia un bloc 'La ruta desconeguda' i era a Facebook. Es va llicenciar en filologia catalana per la Universitat de València (UV) i després va estudiar un màster en literatura, art i pensament a la Universitat Pompeu Fabra (UPF) de Barcelona. Va publicar 'Un llençol per embrutar' i 'Les entranyes del foc', i 'Els cossos oblidats' li va valer el premi de poesia Jaume Bru i Vidal de la ciutat de Sagunt el 2009. Col·laborava al suplement de Cultura del Diari de Balears. Era una dels poetes signants del manifest a favor de la independència 'Poetes per la llibertat'.

L'any passar l'escriptor i periodista Sebastià Benasar li va presentar 'Els cossos oblidats' (Onada Edicions) i, en un apunt, n'hi va incloure uns versos: 

'Aquesta albada pleníssima de suburbis em corprèn,
aquesta inquieta tristesa d'estimar a soles,
el cristall i la boira dibuixada en la finestra,
l'herba que creix neutra en aquesta solitud arruïnada,
el consol de saber que podíem haver estat feliços.'

Bennasar va escriure una crítica molt elogiosa del llibre al Diari de Balears. Deia: 'A la llarga llista de poetes que ha sorgit aquests darrers temps hi hem d’afegir un nom, Salvador Iborra, nascut a València el 1978 i de qui ens arriba ara el tercer poemari –el de la consolidació–, 'Els cossos oblidats'. És el que li valgué el premi de poesia Jaume Bru i Vidal del 2009 i la publicació del text per Onada Edicions, radicada a Benicarló, que ha posat un embolcall ben agradós a un contingut de luxe. Iborra ha bastit un poemari on la pèrdua és el tema principal. Així les coses, cada un dels cossos oblidats és un amor que s’ha transfigurat en el record, ben sovint dolorós, que és l’únic que queda en el paisatge després de la batalla.'

'Els poemes d’Iborra es caracteritzen per una versificació molt llarga, plena, complaent per al lector que busqui una narrativitat en el poema que dista molt dels simples jocs artificials amb el llenguatge que abunda darrerament en nombrosos poemaris. No, Iborra s’implica en el seu poema, en el missatge que vol transmetre i en la forma del text. Vol dir això que és un poemari simple? No, al contrari, vol dir que és un poemari on la forma i el fons es conjuguen de manera magistral per crear en el lector un estat d’ànim que sovint voreja la devastació: «I entreguem-nos una darrera vegada / a la luxúria que el desamor conserva / amb aquella calidesa pura dels abandonats».'

La crítica continua: '«Els cossos oblidats» aplega trenta-nou poemes on es pot veure la llarga influència-homenatge de poetes tan fonamentals de la nostra literatura com Ferrater (boníssim el poema titulat Strong SilentMan) i Estellés, però també el joc amb la postmodernitat, entesa en l’accepció de mescla de cultura alta i cultura popular en un sol text. Així les coses, el cafè o l’esperma es mesclen amb Derrida o Wittgenstein per provocar-nos daltabaixos emocionals molt semblants als que devien sentir els soldats escoltant Lili Marleen, un altre dels punts estratègics del poemari.'

'És un treball sobre la pèrdua i un llibre que incorpora els no-llocs com a espai estratègic on dissoldre aquesta pèrdua. Trens, aeroports, ponts que comuniquen entre un lloc i un altre són espais vitals que impregnen una poesia que té reminiscències anglòfones però que no oblida mai les arrels mediterrànies. com quan el poeta canta a València. Aquests no-llocs, aquesta pèrdua, aquesta desolació, queden demostrats en el tríptic nord-americà que mereix comentari a banda: «Austin, Texas», «Alleujament per a estranys» i «Arizona», tres grans poemes tristíssims en un poemari de gran mestria conceptual, formal i, allò que és més important, espiritual.'

El bloc d'Iborra és encapçalat per una cita de Derrida: 'L'affirmation de la vie ne va pas sans la pensée de la mort, sans l'attention la plus vigilante, responsable, voire assiégée, obsédée de cette fin qui n'arrive pas à arriver.' (Jacques Derrida, Extrait de la revue Le Monde de l'éducation, setembre 2000.)

Pau Vinyes: 'El millor homenatge és fer córrer els seus mots i escampar-los per la terra i el cel'

Tenia una creativitat singular. En diverses ocasions havíem conversat sobre literatura, art i història... I sempre m'impressionava la seva visió particular de les coses. Propiciava debats rics i amicals com poca gent fa. Era una persona terriblement amable, oberta i positiva. Mentre va treballar amb nens, de mestre i monitor, era molt estimat pels nens. Dels més estimats.

I aquesta mort covarda i bruta és dolorosa... És molt dolorosa perquè en Salvador tenia 32 anys, perquè era un poeta que prometia i perquè es trobava en el punt més alt de creativitat. És una pèrdua devastadora tant per als amics com per al país i la literatura.  L'últim llibre, 'els cossos oblidats' era la punta de llança més alta que havia creat. Una gran obra, que ens ha deixat...

Mira, ho sento però encara no m'acabo de creure com ha pogut passar. Encara estic en estat de xoc. Tinc que sensació que és una broma i que algú em donarà un copet i em dirà: 'tot això és una broma'. Però llavors m'adono que malauradament no ho és...  I tot plegat amb una mort tan absurda: una matinada, al carrer i apunyalat. I tot per una puta bicicleta.

Per mi és la pèrdua d'un amic estimat, ostres... un amic de 32 anys! I al qual li quedava molta molta corda... Mira, com m'ha dit la meva àvia avui: 'almenys que la seva obra, els seus versos, els seus mots, la seva poesia, la puguem difondre i estendre'. Aquest és el millor homenatge que si li pot fer, que el recitem, que fem córrer els seus mots i els escampem per la terra i el cel. Ell ja no tornarà, caram, però la seva poesia roman. I són aquests versos, els seus versos, els que fan que encara el sentim viu.

Pau Vinyes, historiador, amic de Salvador Iborra

(comentari recollit via telefònica per la redacció de VilaWeb)

Sí, sí. El coneixia. Ara mateix no sé si hi avia parlat. però fa anys, amb l'Albert Calls vam redactar