Joaquim Pugnau i Salvador Molins, membres de Catalunya Acció del Baix Empordà i del Berguedà coordinats per a la unitat i la vertebració de l'independentisme i per la urgent construcció del nou estat català.
empordaaccio |
dissabte, 7 de gener de 2012 | 22:33h
Defensem l'escola en català
Toni Strubell
¿Què fem per salvar la llengua catalana? ¿Fem parelles lingüístiques, ens apuntem a l’Òmnium, anem a concentracions de Som Escola, firmem per la campanya “Defensem l’Escola en Català”? Tot això serà millor que seguir patint passivament un estat a mig camí entre la ràbia i la incredulitat mentre veiem l’ofensiva que Madrid ens ha muntat en contra del català. Certament, les coses han arribat a un punt crític. Vivim una situació doblement anguniosa perquè la llengua era un objectiu que fa pocs anys pensàvem que teníem al sac i ben lligat. I no és així. La lluita pel català ens planteja grans interrogants després de les sentències del 2010 dels tribunals Constitucional i Suprem contra l’Estatut i la immersió lingüística respectivament. Sentències que han agafat el gruix de la classe política catalana amb el pas canviat i sense capacitat de reacció a la voluntat de fer reintroduir massivament el castellà com a llengua vehicular. És una ofensiva contra el català que té el seu complement en el desmantellament desvergonyit dels mitjans de comunicació en català al País Valencià i Balears, sense que massa ningú s’hi hagi fixat. Això no és el Tibet...
Aquesta darrera setmana hem tingut una darrera prova d’aquesta ofensiva a càrrec d’un tribunal de nom tan enganyós com és el de “Tribunal Superior de Justícia de Catalunya”. De “Catalunya” és de debò? O és això alguna mena de broma? Em demano on més d’Europa hi ha un tribunal d’un mateix país que actuï contra l’estatus de la llengua pròpia en l’educació? Pregunto, per exemple, si hi ha tribunals a Holanda que maldin, en plena bonança nadalenca, contra el neerlandès a l’escola. ¿N’hi ha de portuguesos que treballin incansablement contra l’escola portuguesa en ple segle XXI? ¿Hi ha tribunals britànics o alemanys que insisteixin en esmicolar trenta anys de consens polític a l’entorn del fet lingüístic i que portin al Contenciós la capacitat de sobreviure del seu propi idioma? Molt em temo que són preguntes de resposta fàcil: no! Perquè, tristament, és només aquí a Catalunya on s’està procedint a l’anorreament d’una llengua europea i del consens que en un dia suscità la seva implementació, a la pràctica, com la llengua vehicular en un país on perillava –i perilla avui- la seva existència. I doncs ¿què hi hem de fer ara?
Penso que hi ha dues o tres maneres en què podem actuar per fer front a aquesta ofensiva contra la nostra llengua. La primera és clarament política i militant. Apuntem-nos amb entusiasme a la campanya “Defensem l’Escola en Català”. Aquesta iniciativa (http://www.escolaencatala.cat) està mobilitzant prop de 30.000 fedataris en una gran recollida de firmes a favor del manteniment de la immersió en català a les nostres escoles, tal com l’hem coneguda fins avui. Aquestes firmes es presentaran al Parlament de Catalunya, en el seu moment i de la manera més efectiva, i penso que serà un gran èxit. En determinades poblacions de les que tinc notícia (Girona, el Vendrell...) ja en porten molts milers. Potser serà una de les grans sorpreses d’aquest Sant Jordi. Estic segur que hi haurà una gran resposta a la passivitat relativa que han mostrat els partits autonomistes en aquest tema. Clarament , fins ara han preferit mirar cap a l’altra banda i actuar com si res no passés.
Per acabar, penso que hi ha dues coses més que podem fer. En primer lloc, fer de “parelles lingüístiques”, de la mà d’Òmnium Cultural i altres entitats, per ajudar a integrar al català les persones vingudes de fora. També hi ha d’altres campanyes semblants que promouen entitats a tot el territori, algunes d’elles destinades a motivar les actituds i els comportaments lingüístics que els catalanoparlants haurem d’adoptar per mantenir l’ús social de la nostra llengua. Ajudem-los-hi!
Però per sobre de tot, crec que entre tots hem de trobar la manera de comunicar als nous catalans què significa per a nosaltres el nostre idioma. Cal demostrar-los que l’estimem amb bogeria i que no entendríem aquesta terra sense la seva presència. Comunicar aquesta vital idea ho podem fer a través dels paral·lelismes emocionals. El català és per a nosaltres una cosa d’alt valor en tots els sentits: sentimental, emotiu, cultural, subliminal... Si ens ho treuen, sofrim i morim. Hem d’explicar que el català no és un substitutiu antipàtic ni una forma de parlar que adoptem per fer la guitza a ningú, com pensen molts espanyols (segons revelen les enquestes d’opinió fetes a Espanya). Hem de trobar equivalents per trencar les distàncies i els recels perquè les persones vingudes de fora s’hi puguin identificar. El català és per a un català el que és el quejío flamenco per als andalusos, el te de menta per als magrebins, el grup familiar per als gitanos o el so del violí per als romanesos. Si la Wikipedia defineix el quejío flamenco com un element que “expressa l’essència més vertadera del flamenc”, i, doncs, d’un poble, què millor que referir-nos-hi quan vulguem fer entendre a un andalús el que sentim per la nostra llengua. Si García Lorca sentia passió pel català i per Catalunya –com així és– perquè no poden arribar a fer-la sentir als milers d’andalusos que viuen entre nosaltres? Pur sentiment sense el qual la nostra identitat queda sense esma, la nostra ànima sense alegria i la nostra manera de ser sense tremp. Aquesta via emocional és un recurs que no podem descartar en la lluita pel català, que no se salvarà només amb lleis i política al Parlament, sinó amb actituds i sentiments expressats al carrer. Ànims, que les grans causes sempre acaben guanyant per moltes traves que hi vulguin posar.
És molt positiu que la premsa internacional de prestigi, tant de la UE com dels Estats Units, comenci a parlar del que realment passa a la nostra nació catalana . De fet, hauríem de ser nosaltres qui enviéssim cartes i escrits a aquesta premsa. Cal saber que ja hi ha grups i col·lectius d’ençà de fa mesos, com per exemple el Col·lectiu Emma, que fan una tasca molt dura i lloable de contestar en anglès, francès o alemany tot el que fa referència a Catalunya a la premsa mundial. Hem de saber explicar que Catalunya sempre ha estat Europa, i europeista pels quatre costats, però que ara no podem continuar, ni un minut més, amb aquesta situació de dependència absoluta, d’ofegament polític, econòmic i social. Catalunya ha de poder deslliurar-se del jou que representa actualment la seva pertinença al Regne d’Espanya; i ho ha de fer, sense estridències, amb un treball ben fet, dintre de la interdependència Europa . Ha arribat l'hora d’expressar amb pèls i senyals quina és la única alternativa sostenible i justa, pel bé de Catalunya (però també d'Europa en el seu conjunt) per tal de sortir d'aquest terrible atzucac en què ens trobem actualment .
Davant de l'anunci del ministre espanyol d'Economia i Competitivitat, Luis de Guindos, de validar per Llei els Pressupostos de les comunitats autònomes inclosa la Generalitat de Catalunya, Solidaritat Catalana per la Independència (SI) declara el següent:
1. SI insisteix en què s'estan complint fil per randa les previsions i l'escenari que tants cops la nostra formació política ha descrit i que el govern del PP no ha esperat ni un mes per començar el procés de recentralització de l'Estat espanyol.
2. Que davant d'aquest fet i després de la reacció del portaveu del govern de CiU a la Generalitat, Francesc Homs, SI lamenta que el govern de Catalunya es dediqui només "a fer el ploramiques a la vegada que tanca acords amb el PP".
3. SI considera que Catalunya no es pot permetre "un govern dèbil i submís" com l'actual que és incapaç de fer front a l' "ofensiva" espanyola que ens ve a sobre.
4. SI es reafirma que "l'única opció que té Catalunya és iniciar aquest 2012 sense més dilacions el procés de Transició cap a la Independència", voluntat que ja va expressar el secretari general de SI, Uriel Bertran, el proppassat dilluns.
--------------------
Uriel Bertran exposa cruament la situació actual d'indefensió econòmica dels ciutadans catalans i de tota la nostra nació: (vegeu el segünet Youtube)
"La solució passa per plantar cara a l'estat que ens roba els nostres impostos i preparar ja la "transició cap a la Independència".
Ciu enganya i amaga els seus pactes amb el PP, entre altres coses el desmantellament de les Envaixades Catalanes.
Ciu no té voluntat de defensar en veritat Catalunya."
"Hi ha un bri d'esperança: Prendre consciència de Catalunya i emprendre el camí que ens portarà a la constitució del proper Estat Català."
empordaaccio |
dimarts, 3 de gener de 2012 | 23:19h
Publicat a Nació Digital.Cat el 03/01/2012 a les 00:01h
Madrid no paga traïdors
En els darrers dies estem testimoniant l’humiliant final de l’autonomisme a Catalunya. El preludi de la independència va tenir la seva multitudinària posada en escena el 10 de juliol de 2010, dia en què l’autonomisme (una forma light d’espanyolisme) va ser moralment derrotat i on se li van cantar les absoltes polítiques. La partitocràcia regional catalana, amb vist-i-plau electoral, va ser per primera vegada assetjada i soscavada amb rotunditat pel substrat nacional català de la seva ciutadania. Una sentència antiestatutària dictada per un alt tribunal espanyol, de ferma herència franquista, i la incompetència d’uns polítics apoltronats al vigent Transfranquisme van ser els detonants de la implosió política. A partir d’aquell moment res ja no seria igual: un canvi de mentalitat s’havia esdevingut per activa i per passiva. I un canvi de mentalitat és el pas previ a un canvi d’estructura política. “Guanyeu la batalla cultural, guanyeu la batalla de les idees, abans de guanyar la batalla política”, ens recomanava el vell savi liberal F.A. Hayek.
Això, per activa, els independentistes ja ho hem aconseguit. La dialèctica de la idea i el seu artífex cultural ja són a la centralitat del debat polític: l’“Espanya ens roba” en seria la seva divisa i Solidaritat Catalana per la Independència la seva escenificació políticocultural. S’està creant un nou marc de referència que està covant la seva oportunitat. El foll espanyolisme autonomista de CiU, per passiva, hi està ajudant molt. El triomf electoral en les darreres eleccions autonòmiques, municipals i estatals del triumvirat Mas-Trias-Duran no és més que la constatació que la seva victòria és una victòria pírrica, el cant del cigne; el seu ocàs! Malgrat la lenta agonia i la sensació que els de sempre encara guanyen, el cert és que la partitocràcia autonomista ha perdut la batalla cultural, ha perdut la batalla de les idees i d’antuvi ja ha perdut la batalla política. La desferra de la seva argamassa ideològica és, a hores d’ara, descomunal i el seu esfondrament qüestió de pocs semestres.
Els símptomes són clars i en els darrers dies són d’una gravetat extrema:
1 - obtenció d’un crèdit d’urgència del Banc de Sabadell per pagar les pagues extres dels funcionaris,
2 - “amenaçar” Espanya amb un tancament de caixes…temporal! i
3 - confeccionar una llei de “consultes populars no refrendatàries (no vinculants)”.
Aquests són els “actius”, en només una setmana, que acumula el govern autonòmic català i que traduïts a la política de carrer és que Catalunya està a punt d’entrar en un “corralito” econòmic d’aires argentins i que si el parlament de la Ciutadella és de fireta; la capacitat executiva del govern autonòmic és de tómbola d’escopeta d’aire comprimit.
L’ensorrament de l’autogovern és un fet sense pal·liatius i des de Madrid ja frisen a fer públic el desitjat ban d’imperial vencedor: “Cautivo y desarmado el ejército rojo-separatista…”, però Artur Mas i els seus segueixen amb el receptari d’en Cambó i les dèries de petit Napoleó d’en Pujol: abans fer de cornut i vilipendiat Bismarck espanyol, que de coratjós i patriòtic Bolívar català. Un receptari enderiat, basat a veure si el nou Gil-Robles espanyol: en Rajoy, de la CEDA del segle XXI: el PP, ens valora la vinclada d’esquena i ens fa arribar el crostonet del barrot de pa que ens roben els espanyols “por solidaridad”…
I mentre els espanyols proposen, i voten massivament, de nou la vella divisa gil-roblista de 1933: “Dadme la mayoría absoluta y os daré una España grande”; a Catalunya es tornen a posar en marxa els desgraciats esquemes de la desunió i el frontpopulisme mental que tan mal ens han fet. Els sociates (per sociatistes) del PSOE regional, mantenint-se a redós dels “señoritos” de Ferraz “para lo que manden”…i a empassar amb el “careto” de la “renovació” d’un segon Montilla catalanoparlant, això sí: Pere Navarro. A l’Esquerra esguerrada només queda el tacticisme per salvar els mobles abans no vinguin els creditors a reclamar la immensa factura. Només resta mostrar-se com la més disposada a tot perquè li salvin el piset. Ja ho està fent i veurem si el “maromo” convergent li llança la floreta. I què dir dels anarcosindicalistes d’Iniciativa? Ells pensant a muntar la barricada biodegradable; producte de les seves degeneracions marxistes-leninistes de saló…
Així, un entorn de fracàs polític permanent ens sotja i on l’índex de malestar està assolint cotes molt perilloses a resultes del context d’extrema crisi econòmica en la que estem immersos. Un còctel realment explosiu que només l’independentisme desacomplexat pot gestionar, amb ajuda dels demòcrates europeus, sense que tota la hispana maquinació esclati als nassos dels catalans i de rebot a tota la Unió Europea. El 1936 ja vam ser la prèvia del que vingué el 1939-40 a tot Europa…i Madrid no paga traïdors. Restem advertits.
Francesc Castany Conseller nacional de l’organització patriòtica Catalunya Acció i membre del consell d’enllaç de la coalició Solidaritat Catalana per la Independència, SCI.
empordaaccio |
dilluns, 2 de gener de 2012 | 03:46h
Notícies
Diumenge01.01.201212:52
Vila d'Abadal albira la independència en 'dos o tres anys' i critica el pacte fiscal
'En els moments de crisi és quan sorgeixen noves opcions', diu el batlle de Vic
----------------
El batlle de Vic, Josep Maria Vila d'Abadal, ha assegurat que la crisi europea i espanyola és una oportunitat d'or per aconseguir 'en dos o tres anys' un estat propi per a Catalunya i la màxima independència, pel que veu insuficient el pacte fiscal com a objectiu de legislatura del govern d'Artur Mas.
En una entrevista d'Europa Press, ha argumentat que l'actual conjuntura econòmica desembocarà en una nova Europa, pel que creu que és el moment en què Catalunya ha de plantejar la possibilitat d'erigir-se en estat. 'En els moments de crisi és quan sorgeixen noves opcions, en moments de bonança i que tot va bé costa molt plantejar coses. En crisi cal crear més crisi perquè sorgeixi la proposta bona. A mi que m'interessa Catalunya, és l'oportunitat que tenim, dos tres anys de temps, per aconseguir el màxim o per tenir un estat propi', ha exposat.
A més, 'davant de la crisi profunda a Espanya i que pot fins i tot debilitar la seva força com a estat potent a Europa', Vila d'Abadal ha defensat que 'aquest escenari facilitaria la sortida de Catalunya els anys vinents'. Per aquesta raó, el batlle de Vic, ha expressat la seva disconformitat amb el pacte fiscal al qual aspira el govern d'Artur Mas per a aquesta legislatura: 'Ha estat un bon plantejament per a la campanya, semblava coherent, però vist com van les coses crec que és un mal plantejament'.
La proposta de Vila d'Abadal passa ara per obtenir la independència política de Catalunya i segellar després un tracte de federació econòmica amb Espanya.
Associació de municipis per la independència
Vila d'Abadal és un dels impulsors de l'Associació de Municipis per la Independència (AMI), que agrupa ja més de 170 poblacions. Segons la seva opinió, Catalunya està evolucionant en l'àmbit independentista i cada vegada hi ha més organitzacions i persones interessades en aquest full de ruta, pel que no veu complicat que un 60% o 65% dels catalans 'se sumin ràpidament a la causa', tenint en compte que tres de cada quatre avalen el pacte fiscal.
Ha reivindicat que en l'AMI hi ha batlles de diferents colors polítics, també del PSC, i ha expressat la seva voluntat de visitar els batlles socialistes de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros, i de Lleida, Àngel Ros, per explicar-los el projecte i entenguin que 'només es tracta de fer una consulta sobre la independència'.
Al marge de Girona, que ja ha aprovat en ple sumar-se a l'associació, Vila d'Abadal també és conscient que ha de visitar el batlle de Barcelona, Xavier Trias, tot i que abans vol armar-se i tenir molta força per no rebre un 'no' des de la capital catalana.
Tot i que no vol portar la iniciativa al Parlament per 'no forçar, provocar ni donar la imatge de grup radical', sí que explicarà el projecte al president de la Generalitat, Artur Mas, i a la presidenta de la cambra catalana, Núria de Gispert.
empordaaccio |
dijous, 29 de desembre de 2011 | 00:16h
Tot vorejant el col·lapse
Hèctor López Bofill
"És el preu de les vacil·lacions, dels dubtes i de la manca de coratge. Mentre la majoria de l'estament polític català continua jugant a l'ambigüitat mesella, la situació de subjugació a Espanya es palparà amb més intensitat que mai."
"Novament, doncs, l'única estratègia del govern de CiU continua passant per edulcorar el conflicte, fer la viu-viu i desitjar que la garrotada de l'amo no cogui gaire."
"esperem, en el proper cicle polític el poble de Catalunya "esdevingui responsable electoralment i" exigeixi més fermesa, més valentia i més dignitat a aquells que el representen."
Una administració que no pot pagar els seus funcionaris és que ja està al caire de la fallida. Som a prop d'una experiència comparable a l'Argentina de la presidència de De la Rúa (2001) o a l'Equador de Mahuad (2000) amb la diferència que el col·lapse financer de la Generalitat no només és una qüestió de malbaratament sinó també de confiscació dels recursos que Catalunya genera per part de l'Estat al qual pertany.
Espanya i aquest govern de la Generalitat presidit per Mas, obstinat a continuar essent una comunitat autònoma espanyola, ens condueixen a un atzucac similar als pitjors malsons de la història llatinoamericana recent. Un drama encara més punyent que el que està vivint Grècia, la qual, en la seva condició d'Estat, almenys pot negociar directament amb la Unió Europea i el Fons Monetari Internacional les condicions del seu rescat.
En breu, doncs, s'evidenciarà el caràcter fantasiós del relat amb el qual Mas aspirava a vertebrar el debat polític, com s'esdevé en el cas del pacte fiscal, perquè l'ensulsiada econòmica de la Generalitat impulsarà la intervenció de Madrid i, de forma més o menys encoberta, l'anul·lació de l'autogovern.
L'executiu de Mas ja es pot fer el ronsa amb les seves propostes sobre la reforma del sistema de finançament, coquetejar amb diferents parelles de ball per aprovar els pressupostos, fer encàrrecs a la Fundació Catdem, i resistir-se a dibuixar un projecte clar de resposta a la negativa de la majoria del PP fins a finals del 2012 que potser per aquelles dates el funcionaris catalans ja estan obeint directament les instruccions de Mariano Rajoy.
És el preu de les vacil·lacions, dels dubtes i de la manca de coratge. Mentre la majoria de l'estament polític català continua jugant a l'ambigüitat mesella, la situació de subjugació a Espanya es palparà amb més intensitat que mai.
Certament, és una injustíciaque Espanya no sigui rescatada per Europa gràcies als recursos que usurpa a Catalunya i que s'aprofiti l'espoliació per legitimar la intervenció política de Madrid.
Però com que Catalunya no té atributs de sobirania (i el seu govern i les seves classes dirigents es resisteixen a plantejar un conflicte en termes de poder), la justícia l'estableix l'únic sobirà constitucionalment reconegut: la nació espanyola, aquesta nació que ho té tot força més clar i des de la qual ja han decidit no posar problemes al marcatge de Brussel·les o de Berlín si a canvi poden satisfer les seves ànsies seculars de dominació tot rabejant-se contra Catalunya.
En el curs del debat d'investidura, Mariano Rajoy es va mostrar tan hostil cap a les demandes plantejades per Duran i Lleida perquè sap que, malgrat les victòries electorals de CiU, aquesta formació pateix d'una feblesa estructural. El discurs convergent és feble no sols perquè l'administració de la Generalitat s'hagi col·locat en una posició que depèn de la magnanimitat de l'Estat, sinó perquè el govern de CiU no té cap projecte polític solvent que amenaci l'hegemonia espanyola ara dirigida per la seva versió més ultra. Des del PP són perfectament conscients que Mas no serà capaç d'estripar les cartes i no tindran cap escrúpol a collar el país fins a extrems humiliants.
No es pot continuar en el simulacre, en la ficció d'un àmbit de decisió política que només s'ha engreixat durant trenta anys gràcies a una capacitat d'endeutament que ara arriba al seu límit, un desastre coronat amb el govern actual que s'ha revelat igualment incompetent i mancat de caràcter que els seus predecessors. Perquè, d'altra banda, l'excusa de la dilapidació durant l'era tripartida no es pot sostenir per més temps, Mas i els seu “govern dels millors” ja fa un any que són al capdavant de l'executiu i la gestió continua atrapada en la impotència: la pilota del deute públic de la Generalitat creix de forma desmesurada i el dèficit no es redueix segons les previsions. Que el quadre macroeconòmic català d'inicis del 2012 sigui tan aterridor demostra, d'altra banda, que la política de retallades i de desmantellament del sector públic ha estat un fracàs rotund.
Per continuar amb la ficció, el conseller Mas-Colell anuncia els impagaments de retencions d'IRPF a l'Estat i de cotitzacions a la Seguretat Social tot qualificant el gest de “tancament de caixes”. Però el que ha fet amb els funcionaris ha estat el contrari del “tancament de caixes”: pagar a Espanya abans de tot i privar els treballadors públics de la seva retribució. A més, el “tancament de caixes” és una acció deliberada, reivindicativa i de pressió en un marc de conflicte; no, com s'esdevé ara, una súplica agonitzant a l'Estat per manca de liquiditat.
La pusil·lanimitat de l'executiu català és tan esferidora que sembla que, com anunciava Vicent Sanchis en les pàgines d'aquest diari, pels despatxos d'Economia es garfeixen a l'esperança que la Generalitat Valenciana, governada pel PP, caigui abans que Catalunya de manera que el govern de Mariano Rajoy, tot havent brindat ajut als seus coreligionaris valencians, no es resisteixi després a ajudar els catalans. Novament, doncs, l'única estratègia del govern de CiU continua passant per edulcorar el conflicte, fer la viu-viu i desitjar que la garrotada de l'amo no cogui gaire.
Però, malgrat aquests deliris, és probable pensar que el PP serà implacable contra l'autogovern i que, esperem, en el proper cicle polític el poble de Catalunya exigeixi més fermesa, més valentia i més dignitat a aquells que el representen.
jrenyer | dilluns, 26 de desembre de 2011 | 18:48h
Aqueix mateix mes, amb pocs dies de diferència, Josep Fontana i Arcadi Oliveras han fet sengles declaracions banalitzant la causa de la independència del poble català que no poden passar sense resposta.
Josep Fontana va declarar al diari Ara el proppassat 17 de desembre: "Independents de qui ?. Berlin tampoc ens ho deixaria fer". Per la seva part Arcadi Oliveras predicava des de Vilaweb el dia 15 darrer:"Amb la independència tampoc no tindríem més poder". Tot i la diferent alçada intel.lectual que separa un i altra personatge les seves paraules tenen en comú que provenen de dos homes representatius de la generació que des dels anys seixanta del segle passat ha sigut -i és encara- hegemònica ideològicament al nostre país, la del progressisme anacional català. He mirat de sintetitzar una descripció sucinta del singular conglomerat progressista que integren els tardo-comunistes autòctons i els cristians pel socialisme nostrats en l'apunt titulat "Les arrels totalitàries del progressisme català contemporani". L'abstracció dogmàtica del ideals universals atribuits al socialisme i el cristianisme s'ha contraposat a l'aspiració concreta, real i sobretot pròpia, de la independència de la nació catalana. La prioritat atorgada a causes abstractes i alienes ha estat la coartada per encobrir l'acatament de l'ordre dominant espanyol presentat com a reformable per la via d'un federalisme d'inspiració socialista. Fracassada aquesta quimera i desarmat d'arguments el regenracionisme espanyol que ha estat estandard del progresisme local, els seus portaveus -com Fontana i Oliveras- defugen l'autocrítica dels seus postulats i opten per blamar la causa que sempre han combatut i que veuen ressorgir a l'hora del seu declivi ideològic i vital, la de la independència de Catalunya.
Aquests senyors de taranná social progresista, com pretenen avançar cap a una millor justicia social si defugen la responsabilitat politica a casa seva?. No es prou just per ells, que el poble catalá anheli la independencia per aixi acostarnos més a les millores socials per nosaltres i poder decidir també com podriam ajudar a altres pobles que ho necesitesin. Som els catalans menys capaços que els espanyols per mirar de regir el nostre desti com a poble per nosaltres mateixos?.
Potser ja seria hora d'aclarir-se d'una vegada, tot aquest curiós progressisme, que està a favor de la independència d'alguns pobles com són els saharians o els palestins, mentre li neguen aquesta possibilitat al seu propi poble, siguin els catalans o els bascos.Curiosa manera d'entendre la llibertat de les persones i les nacions, que fan dubtar del seu tarannà democràtic. Salutacions.
Saragüell | dilluns, 26 de desembre de 2011 | 20:04h
Són els anacionals catalans, com vos dieu, enemics de la nació catalana? Per altra banda resulta també prou dubtós, que per la vostè també qualificada com abstracció dogmàtica, tingui per objectiu primordial contraposar-se a l'aspiració concreta , real i nostrada de la llibertat nacional catalana.
Ja sabíem que cap dels dos intel·lectuals nomenats, són estendards de l'alliberament nacional català. Això no obstant, creiem sincerament que no dona cap dret a qualificar-los d'encobridors de l'acatament de l'ordre dominant espanyol i a més a més pensem, que potser l'autèntic dogmatisme el podríem trobar a flor de pell en teories defensades a peu i a cavall per cabotes ressentits que s'han vist ara i adés, aïllats del gruix social que els envolta.
I malgrat tot i alguns , l'independentisme avança sense aturador i li cal integrar-hi primer als convençuts i autonomentats i després, conquerir voluntats avui disperses sempre amb generositat, senzillesa i mai ni de lluny amb cap mena retret ni rancúnia.
empordaaccio |
diumenge, 25 de desembre de 2011 | 20:30h
El Passat 30 d'abril, al Palau de Congressos de Barcelona, va néixer un procés per constituir l'Assemblea Nacional Catalana a final d'any, que ha sigut ajornat fins el març del proper any 2012, un organisme que aplegui el conjunt de l'independentisme i que defineixi un full de ruta cap a l'estat propi.
Declaració Fundacional
S'inicia el debat sobre les ponències que la Conferència Nacional del 30 d’abril passat va encarregar al Secretariat que preparés. Tot i que la Declaració Fundacional aprovada en aquella Conferència Nacional no és un dels documents a debatre, hem cregut convenient de posar-la en la mateixa pàgina que les ponències a debatre, perquè esdevé el marc de referència necessari per garantir un bon debat i uns resultats clars i coherents.
Aquest document no es posa a debat perquè és l’únic document que serveix de referència a l’hora d’inscriure’s al procés constituent de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i, per tant, s’ha de considerar com la declaració fundacional que cohesiona tot el projecte.
Debat del Full de Ruta S'inicia el debat sobre el document de Full de Ruta.
En l’enllaç http://www.assemblea.cat/debats/110704_PROPOSTA_DE_TEXT_REFOS.doc trobareu la proposta de Full de Ruta elaborada pel Secretariat sorgit de la Conferència Nacional per l’Estat propi, en format DOC, perquè introduïu les vostres esmenes en el mateix document i ens el retorneu a esme...@assemblea.cat.
Aquesta proposta és la que es posa a debat fins al 30 d’octubre de 2011, data en que finalitzarà el període de recepció d’esmenes.
En l'enllaç http://www.assemblea.cat/debats/MxI_Full_de_Ruta.pdf trobareu, en format PDF, el Full de Ruta aprovat en l’esmentada Conferència i del que el Full de Ruta que s’aprovi en l’assemblea constituent de novembre en serà la continuació.
Debat de la Ponència organitzativa (Exposició de motius) S'inicia el debat sobre la primera part de la Ponència organitzativa: Exposició de motius.
En l'enllaç http://www.assemblea.cat/docs/Ponencia_organitzativa.doc trobareu la Ponència organitzativa elaborada pel Secretariat sorgit de la Conferència Nacional per l'Estat propi, en format DOC, perquè introduïu les vostres esmenes en el mateix document i ens el retorneu a esme...@assemblea.cat.
----------------
Les dades d'aquest correu les he rebudes de la web CATALÀ SEMPRE:
Sempre que algú proclama que Catalunya ha de fer un tancament de caixes -Òmnium Cultural ho ha fet aquesta mateixa setmana- la resposta és que és impossible. I l'argument és que l'administració que recapta els dos grans impostos que existeixen (l'IRPF i l'IVA) no és la Generalitat, sinó l'Estat, i que, per tant, la clau de la caixa està en mans del govern espanyol. Això és cert, però una escletxa legal permet que la Generalitat sigui qui recapti aquests impostos.
Si un ciutadà o una empresa ho volen, poden pagar el que els pertoqui a l'Agència Tributària de Catalunya, organisme nascut el 2008 amb l'objectiu de gestionar, recaptar i fins i tot liquidar -per delegació- els impostos estatals recaptats a Catalunya, segons explica a la seva pròpia web. Aleshores comuniquen a Hisenda (Agència Tributària) que ja han abonat els impostos a l'agència catalana i deixen en mans de la Generalitat la decisió de transferir aquests diners a l'Estat.
En principi sembla que això podria penalitzar el ciutadà o l'empresa per no haver pagat els impostos a l'administració corresponent. Però no és exactament així. Albert Sagués, advocat expert en fiscalitat, recorda que la Constitució espanyola consagra el principi de coordinació entre administracions en l'article 103.1. Dit d'una altra manera, el ciutadà ha complert el seu deure de pagar impostos i no és culpa seva que entre les administracions no hi hagi la coordinació suficient perquè els diners arribin a l'Estat.
Apel·lant a aquest principi de coordinació, el Tribunal Superior de Justícia de Castella i Lleó va exonerar el 2006 una empresa que va pagar els impostos a l'administració autònomica en comptes de fer-ho a Hisenda.
"Mala fe"
L'únic punt conflictiu seria que el jutge considerés que el contribuent ha actuat amb mala fe, cosa que no va considerar en el cas que acabem d'explicar. Si n'apreciés, el jutge podria imposar sancions a l'empresa o al ciutadà afectat. De tota manera, mentre el contribuent pagui en els terminis establerts i hagi comunicat a Hisenda que els diners estan en mans d'una altra administració difícilment se'l podrà acusar de mala fe, segons Albert Sagués. "No és culpa del ciutadà que no hi hagi coordinació entre els diferents nivells d'administració".
Aquesta mesura seria més efectiva en el cas d'empreses i autònoms, que han de pagar l'IVA i l'IRPF trimestralment (a diferència dels ciutadans assalariats, a qui es resta l'IRPF a cada nòmina que cobren). La Generalitat possiblement pagaria amb puntualitat a l'Estat, però la clau estaria a les seves mans.
Informa:ARA
Extret de RàdioCatalunya.ca
--------------------
La Imatge adjunta és del cartell del segon acte de Catalunya Acció a Berga, 9 de febrer del 2005. El primer acte s'anomenà "NO PAGAREM", fou el novembre del 2004 i en ell Josep Castany i Juan Manuel Rodríguez van denunciar i van exposar al públic, per primera vegada, el seu Power Point sobre l'espoliació que pateix tota la nació catalana. Des d'aleshores ha plogut molt i avui ja és de domini públic i tothom en parla àdhuc a la TV.
empordaaccio |
divendres, 23 de desembre de 2011 | 22:12h
La insubmissió fiscal comença a l'abril amb l'IVA
Els dos joves empresaris de Siurana donen empenta a la campanya per no pagar impostos a l'estat
Notícia extreta de Vilaweb:
Andreu Bartolomé i Maria Casademunt, els dos joves empresaris de Siurana que van anunciar que no pagarien impostos a l'estat espanyol, han recollit el suport de moltes entitats del país, empreses i ciutadans. I preparen una campanya per convidar tothom a fer un primer pas com el que ells faran a l'abril: deixar de pagar l'IVA corresponent al govern espanyol i fer-ho a la Generalitat, de tal manera que l'acció no sigui il·legal i el risc per a l'empresari sigui nul.
'No es tracta de no pagar impostos, sinó de pagar-los a la Generalitat. Volem complir la llei, que la Generalitat ens faciliti un número de compte on poder abonar aquests diners, i que sigui el govern qui en faci ús. El risc és zero, perquè no deixem de pagar aquest impost: el paguem a una administració, la Generalitat, que, al cap i a la fi, forma part de l'administració estatal. Ens trobaríem més aviat en una situació alegal, però no il·legal', explica a VilaWeb Andreu Bartolomé.
Diu que també es plantegen de fer un acció semblant amb altres impostos, 'des de la seguretat social fins a pura documentació administrativa. Al celler tracto amb impostos especials. S'ha d'anar veien quins són els més fàcils de fer. Ara ens centrem en el primer, del 2012, que és l'IVA de l'abril, i després seguiran els pagaments de l'IVA dels altres trimestres. Segurament també hi farem amb l'impost de societats, que es paga al juny. L'opció de seguretat social no l'hem de posar damunt la taula, perquè encara no tenim tan clar com fer-ho. De moment, ens volem centrar amb l'IVA, perquè sabem que això tothom ho podrà fer'.
Per fer arribar la proposta a les empreses i als ciutadans de tot el país, s'han posat en contacte amb moltes entitats, com ara Sobirania i Progrés, Ara o Mai, Deumil.cat, l'Assemblea Nacional Catalana, amb qui coordinaran la campanya que ben aviat posaran en marxa, on explicaran com fer aquesta objecció fiscal i on respondran tots els dubtes que això pot plantejar.
empordaaccio |
dimarts, 20 de desembre de 2011 | 14:56h
Cert, la CRISI !!! Ara és l'hora de preparar la Independència de Catalunya, la RUPTURA amb tot allò que tenalla la nostra sobirania, els nostres recursos i el nostre esperit.
Atra és l'hora de fer els deures, de preparar l'estat propi, la nostra gent, el nostre caràcter ... i fer-ho amb determinació i decisió tots esperant el moment just i oportú!!!
Sr. Duran, Sr. Mas, srs. votants de Convergència, davant de la realitat i duresa de la situació deixarem de parlar del pacte fiscal fins que siguem lliures d'Ecspanya, del Sapaterus, dels Rajoius i merda semblant!
Quan siguem lliures ... quan haguem trencat amb aquest sistema del "eternamente bién atado" i de les falses solidaritats i de les falses igualtats, llavors, ja parlarem de pactes fiscals entre els territoris catalans, que no pas amb Ecspanya.
Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció, membre del BIC, membre de BxI, adherit a Solidaritat Catalana per a la Independència.
empordaaccio |
dissabte, 17 de desembre de 2011 | 22:32h
"Núria Cadenes, de SI que viu al País Valencià (Fotografia), ha fet una radiografia del moment polític actual dels Països Catalans destacant com a fita més destacada “la irrupció de l'independentisme no autonomista al Parlament de Catalunya”. També ha acusat l'autonomisme “de pujar el to del discurs retòric per seguir instal·lat en l'immobilisme i jugar amb l'ambigüitat per silenciar l'acció política independentista”."
Més de 800 persones s'han aplegat aquest matí a la Facultat d'Economia i Empresa de la UB per assistir a la primera Convenció Nacional de Transició de l'Autonomia a la Independència, organitzada pel Cercle d'Estudis Sobiranistes i amb la col·laboració de Solidaritat Catalana per la Independència. L'acte, dividit en ponències de l'àmbit jurídic i econòmic, ha estat moderat pels diputats de SI i ha reunit independentistes d'orígens diversos i prestigiosos acadèmics del país que han provat de contestar qüestions cabdals per a l'independentisme
1 - com ara quins passos s'han de seguir per assolir la independència o com es dur a terme la secessió d'una nació dins d'un estat constitucional.
El diputat d'Amaiur Jon Iñárritu ha excusat la seva presència via carta, a la qual ha posat de manifest l'increment del debat independentista i el nombre d'iniciatives a favor de la creació de l'Estat Català i referint-se a Solidaritat i al CES ha dit que “sou un dels referents per les persones que seguim amb interès aquests processos”.
---------------------
Dins l'àmbit econòmic, el secretari general de SI, Uriel Bertran, ha defensat que “quan diem Espanya ens roba” ens referim a què l'estat espanyol només mira pel centre, que és on resideix el poder polític, i que en conseqüència, els Països Catalans, en estar allunyats del centre de poder pateixen la desatenció d'un estat espanyol que ha qualificat “d'inequitatiu”, contraposant aquest model “al dels estats més avançats del món, que són els més petits”, ha dit.
Per la seva banda, l'economista, Jaume Argerich, ha quantificat l'espoli fiscal pel 2011 en un 8% del PIB de Catalunya, això és, 16.170 milions d'euros i ha defensat que cal abordar el debat de l'ús que se'n faria dels recursos que comportaria la independència política ja que el sanejament econòmic que tindria Catalunya “seria brutal”.
Argerich, també ha alertat que com més es difereixi el moment de la separació, més gran serà l'herència de deutes de la Catalunya autònoma i s'ha mostrat contundent contra el què ha qualificat “del discurs de la por” que s'ha de desmuntar amb el “coneixement”. Ho ha exemplificat d'una manera molt clara: “Hipotèticament, davant d'un boicot comercial espanyol dels més durs que podem imaginar, durant el primer any de l'estat català, el creixement anual de l'economia catalana vorejaria el 5%”.
Posteriorment, Albert Gendrau ha centrat la seva ponència en l'àmbit de l'associacionisme empresarial i professional apel·lant a la responsabilitat i el lideratge d'empreses, professionals i emprenedors en el procés d'independència atenent d'aquesta manera als valors de la nostra societat.
Finalment, l'últim bloc ha estat presentat pel diputat i president de SI, Toni Strubell, i ha comptat amb la intervenció de Jean-Guy Talamoni que ha fet una aproximació a la realitat de Còrsega i els canvis constitucionals que està introduint l'estat francès per donar cert reconeixement a la realitat nacional corsa. Acte seguit, Núria Cadenes ha fet una radiografia del moment polític actual dels Països Catalans destacant com a fita més destacada “la irrupció de l'independentisme no autonomista al Parlament de Catalunya”. També ha acusat l'autonomisme “de pujar el to del discurs retòric per seguir instal·lat en l'immobilisme i jugar amb l'ambigüitat per silenciar l'acció política independentista”.
I per últim, el politòleg Jordi Muñoz ha estat l'encarregat de fer un anàlisi del suport social a la independència de Catalunya, que ha definit de “majoritari però heterogeni”.
Darrera actualització ( Dissabte, 17 de desembre del 2011 17:36 )
Desar aquesta pàgina a:
Comentaris
Josep María Pol Punsola (Llinars del Vallès)
SOLIDARITAT CATALANA PER LA INDEPEMDÈNCIA, CERCLE D´ESTUDIS SOBIRANISTES, ENDAVANT, sou l´eina que Catalunya necessita. Cada dia sumem mes. Aquest matí ha estat molt enriquidor.
Els diputats de SI i representants municipals han assistit a l’Assemblea Constituent de l’Associació de Municipis per a la Independència de Catalunya
Solidaritat Catalana per la Independència ha mostrat el seu ple suport a l’Associació de Municipis i ha anunciat que faria un pas endavant amb el compromís de fer arribar la veu dels municipis al Parlament de Catalunya a través de propostes o peticions per assolir la plena llibertat nacional. SI s’ha ofert com a via d’enllaç entre l’Associació de Municipis i el Parlament de Catalunya, amb la intenció de treballar tots junts amb i per un únic objectiu comú: aconseguir la independència dels pobles catalans.
Diversos regidors de Solidaritat Catalana per la independència han assistit, aquest matí com a representants dels seus respectius municipis a l’Assemblea Constituent de l’Associació de Municipis per a la Independència de Catalunya, i han estat acompanyats dels diputats Uriel Bertran i Toni Strubell, Santiago Espot, president de Catalunya Acció i Àlex Acero, Secretari General d'Acció Municipal de SI.
empordaaccio |
dijous, 15 de desembre de 2011 | 23:15h
L'alcalde de Vic promou la independència però va votar-hi en contra.
L'Associació de Municipis per la Independència, impulsada per Vila d'Abadal, compta amb 155 adhesions.
L'Associació de Municipis per la Independència, promoguda per l'alcalde de Vic, el democristià Josep Maria Vila d'Abadal, s'ha constituït aquest dimecres a la capital d'Osona. Malgrat que l'alcalde de Vic vol promoure la independència des de l'àmbit local, el grup de CiU va votar en bloc en contra d'una moció presentada per Solidaritat al Parlament per a donar suport a l'Associació de Municipis per la Independència. Moció que va ser rebutjada per 115 vots en contra (CiU, PSC, PP, ICV, C's) i 13 a favor (ERC i SI).
A més, el passat dia 12 de desembre, l'Ajuntament de Girona, governat per CiU, va donar llum verda -amb 11 vots a favor, 5 abstencions i 9 vots en contra- a la proposta de la CUP i Solidaritat de formar part de l'Associació de Municipis per la Independència. Es dona la circumstància que els quatre regidors d'Unió -partit del que forma part Vila d'Abadal- s'hi vanabstenir.
Fotografia: Estand i pancarta de Catalunya Acció i el BIC. Berga, Fira de Maig 2007.
--------------------
Imatge de a Proposta de Resolució presentada per SI al Parlament:
Quan es parla de “nació”, dels Països Catalans , o del Principat de Catalunya, del País Valencià, de les Illes Balears i Pitiüses, sovint es barregen dos conceptes diferents de nació , el jurídic-polític i el cultural-antropològic, que certament sovint estan lligats o fins i tot coincideixen, però no necessàriament sempre ni totalment. Abans es tenia clar, es parlava de “valencians de nació catalana” fent visible que una cosa era el territori i l'altra la nació-cultura. “Valencià de nació catalana” era el mateix que “natural del regne de València, de cultura catalana” .
Ara, en canvi, segons uns, la nació és el territori (per exemple, les Illes, el Principat o el País Valencià); i segons d'altres, la nació és la cultura i per tant són tots els territoris de cultura catalana. La conseqüència és evident, si cadascú anomena “nació” a una cosa diferent i en nega l'altra, serà difícil d'entendre's i gairebé impossible d'arribar a cap conclusió, seran temps i esforços perduts per a coses més útils. Gran part de l'esquizofrènia nacional que patim, a banda de la colonització espanyola i francesa, té el seu origen en aquest canvi del concepte de nació, de cultural a territorial-jurídic . Hem arribat a tal situació de confusió que les dues visions, la cultural i la històrica-jurídica (que curiosament són compatibles) protagonitzen una lluita absurda i estèril, i ens fan perdre un temps preciós que podríem dedicar a construir allò que precisament ens podrà satisfer a tots.
Això ens ha de fer reaccionar i cercar solucions. Només hi ha dues sortides a aquest atzucac: o inventem nous noms per a diferenciar bé els conceptes, o directament tirem pel dret i optem pels fets consumats, independitzant-nos i creant sense més contemplacions un Estat a la nostra mida. La primera opció ja s'ha intentat, era molt més fàcil i menys compromès, però segurament un moment més adequat per a abordar aquesta qüestió seria més a prop ja del procés constituent. Però la segona via, la dels fets consumats, la d'un Estat a mida, encara no s'ha intentat i ja és hora que ens hi posem.
L'única alternativa a construir aquest Estat català és l'espanyolització i francesització totals, és a dir, la desaparició total de la catalanitat, entesa com la manera catalana de viure, d'estructurar la societat, d'articular un Estat i de relacionar-se amb la resta del món. Hem de ficar-nos al cap d'una vegada per sempre que la solució és ben lluny d'Espanya o França: només passa per construir un Estat a la nostra mida, que es correspongui amb la visió de nosaltres mateixos i que, sobretot, satisfaci les nostres necessitats en tots els sentits. Anem a pams.
La història i la consciència col·lectiva legitimen suficientment que cada territori sigui un subjecte polític, amb personalitat jurídica pròpia. Això esdevé element clau tant per al propi procés d'alliberament (plebiscits, eleccions, declaracions dels Parlaments, etc.) com per a l'articulació del nou Estat, de caire federal o confederal , una manera d'entendre i articular un Estat que ni espanyols ni francesos ni voldran ni podran entendre mai.
I aquest substrat nacional-cultural que ens uneix, la mateixa manera d'entendre la vida, la mateixa concepció federal d'un Estat, el profund respecte a l'espai individual de les persones que ens caracteritza, la mateixa estructura socioeconòmica, un mateix teixit i problemàtiques socials, uns mateixos reptes relacionats amb la nova immigració, una mateixa geografia i problemes mediambientals, uns mateixos interessos geoestratègics en el tauler d'escacs mundial i europeu, unes mateixes necessitats legislatives generals que resolguin precisament tots aquests problemes similars, un mateix mercat cultural-lingüístic, una quantitat enorme de diners que Espanya ens roba a tots cada any…, no cadascuna d'aquestes coses sinó TOTES en conjunt, són molt més que una simple justificació, són una motivació i encoratjament enormes per a formar un Estat propi i a la nostra mida, que funcioni de forma federal i de forma eficient, precisament com no funcionen ni funcionaran mai ni Espanya ni França, perquè repeteixo, ni en saben ni ho podran entendre mai a la vida. En canvi, s e nse anar més lluny els EUA, Canadà, Suïssa o Alemanya funcionen aproximadament així.
Els dos conceptes de nació podran coexistir perfectament en aquest Estat federal o confederal, perquè aquesta és la forma que millor s'ajusta a la nostra realitat i l'única manera que es conservin totes dues visions: la combinació de les dues, una nació cultural en un Estat amb tres subjectes polítics. Cada dia extra que triguem a encetar aquest camí és un dia perdut per a tota la nostra gent, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. De nacions enterrades la història en va plena, i nosaltres no en volem ser una més. L'acció política ha de centrar-se en obrir aquest debat i divulgar sempre aquesta visió. Cal centrar les accions en fer conèixer massivament aquest model d'Estat i els seus beneficis, i començar ja a visualitzar-lo com a pas previ a la seva construcció, perquè allò que no s'imagina acaba no passant mai. Cal que els 12 milions d'habitants sàpiguen que tenim a l'abast de la mà construir un Estat propi, fet per nosaltres i a la mida de les nostres necessitats.
Avui és irresponsable ser encara un “encaixista” en qualsevol de les seves formes. Voler seguir a Espanya o França significa ser còmplice de la conversió del país en una bruta platja de Madrid o en una assolellada residència geriàtrica europea, del robatori del 10% anual del PIB (54 MEUR diaris) i del patètic futur que espera els nostres fills. El que a Espanya o França és un “no” continu esdevindria justament l'eix prioritari de la política d'aquest nou Estat: infraestructures essencials (TGV per tot l'eix mediterrani, aeroports internacionals dignes i una moderna xarxa ferroviària per tot el país), la reforma a fons de l'administració, la sanitat i l'ensenyament, la integració real dels nous immigrants, la transformació econòmica cap a la tecnologia punta i el turisme de qualitat, el reequilibri demogràfic i econòmic del territori, el desenvolupament i exportació de la cultura catalana, les relacions internacionals en igualtat de condicions amb la resta del món, etc. Qui estigui disposat a renunciar-hi, que llenci la primera pedra. Alguns ja treballem per a aconseguir-ho, i no ens aturarem.
Juan Manuel Rodríguez Conseller de Catalunya Acció
empordaaccio |
diumenge, 11 de desembre de 2011 | 01:27h
Escrit per Jordi Casals i publicat a l'Opinió Nacional.com el 10/12/2011 a les 00:01h
Garibaldi als Països Catalans
Itàlia és un dels grans estats europeus, que va ser fundat a finals del segle XIX, després d’una estratègia expansiva del regne del principat del Piemont i de l’empenta revolucionària encarnada en els camises roges de Garibaldi, eclosionant en el Risorgimento italià. Enfront tenien dues de les cases més immobilistes i feudalitzants, com ara els Borbons (al sud) i els Habsburg (al nord), a més de flirtejar amb l’excomunió papal de Roma. Tot un repte.
Tot plegat, va funcionar en l’establiment de l’estat italià únic per la unió dels interessos del Piemont burgès i per la rauxa democràtica (i armada) garibaldiana, però aquesta doble ànima de la unificació italiana va conviure fins que Garibaldi va entregar Nàpols, Calàbria i Sicília al rei del Piemont, Víctor Manuel II, esdevenint aquest el primer rei del nou regne unificat d’Itàlia. I aquí, amb l’adveniment de la supremacia piamontesa i l’enretirada dels garibaldians, comença el principi d’Il Gatopardo, de “canviar-ho tot, perquè tot segueixi igual”. Els interessos piemontesos i les seves aliances amb les classes dirigents preexistents (arcaiques!) de tota Itàlia van ser els motors de la creació de l’estat nacional italià.
Més enllà dels carabinieri, la RAI, el Calcio i l’Azzura, poca cosa més hi ha que teixeixi Itàlia. Malgrat que des d’una visió superficial es pot pensar que la nació italiana està completa, la realitat és que la península de la bota és una de les nacions més descohesionades, cultural, social i econòmicament.
Si fem un cop d’ull als Països Catalans, veiem que poca cohesió política hi ha, però el pòsit cultural, econòmic i en bona part social (més normalitzat del que pot semblar) existeixen i conformen una base històrica. Enfront, no cal dir-ho, hi ha un estat immobilista econòmic i nacionalment com és l’espanyol.
El projecte polític fusterià encara és vigent, però si sols ens movem per interessos socioeconòmics, a la piemontesa per dir-ho d’alguna manera, no ens en sortirem. Primer perquè la Catalunya piemontesa no té la fortalesa suficient i segon perquè malgrat aconseguir-ho, la nació catalana seria incompleta, com la italiana.
Tal com vaig escoltar del savi i patriota Lluís Solà, la independència necessita un somni més enllà dels plets en finançament. Aquest somni és la llibertat, i jo hi afegeixo la justícia; dos horitzons que de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó qualsevol voldria abraçar, sobretot en temps de caigudes de gegants com els del capitalisme infal·lible i els estats democràtics i del benestar, a cops de retallades i d’imposicions polítics al marge de la sobirania popular.
Els Països Catalans sols faran camí eminentment pel sender garibaldià, però no sols pel piemontès.
Jordi Casals
Nascut a Vic el 1977. És llicenciat en Història amb postgrau de Món Actual. Ocupa diferents responsabilitats per Esquerra Republicana de Catalunya i col·labora en mitjans de comunicació. Les seves reflexions les escriu al bloc.
empordaaccio |
dijous, 8 de desembre de 2011 | 01:59h
Parlant de l'Assemblea Nacional Catalana, en la seva fase actual, fins a la Constitució de l'ANC, l'esbranzida serà moderada o més aviat baixa si ho mirem des del punt de vista de quantitat de gent o sigui quantitat de membres. Seran només els voluntaris de les consultes que ho vegin clar o que estiguin molt determinats a fer avançar el procés d'independència. Un cop constituïda l'ANC, si aquesta es compromet i es mulla arrossegarà més gent.
L'ANC ha de posar el llistó molt alt i ha d'esdevenir un òrgan representatiu del poble que ja camini vers l'emancipació i que sense por empenyi els partits polítics.
L'ANC hauria de defensar els drets dels catalans, com una mena de sindicat de l'independentisme. Defensar la llengua en tots els àmbits, àdhuc en l'àmbit judicial. Defensar els símbols i fins l'economia personal de la gent. Empènyer la independència, tant com es pugui.
La primera missió del Moviment per la Independència se situaria en l'estadi primer del Pla d'independència dissenyat per Catalunya Acció l'any 2004. Vegi's l'organigrama adjunt d'aquest pla.
Barcelona · El Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears (TSJIB) ha dictat aquest passat 22 de novembre una sentència amb la qual ha permès a una família de les Illes escolaritzar el seu infant única i exclusivament en llengua castellana. La sentència pot marcar un precedent al territori, donat que tomba, en un cas concret, la presència del català a les aules, un acord que es va assolir de manera consensuada.
Aquesta sentència és una altra de les passes enrere en la involució persistent i contstant que viu la llengua pròpia a les Illes Balears. Després de les retallades ─indiscriminades, no consensuades i gens justificades en matèria econòmica─ a les direccions generals de Política Lingüística, a IB3, a Ràdio i Televisió de Mallorca, a les entitats que treballen per la llengua catalana, al decret de mínims als programes de reciclatge de català per als professors, i als cursos de català que s'oferten públicament, ara ha tocat el torn al decret de mínims establert en l'educació de les Illes.
La sentència emesa pel TSJIB ha permès als pares denunciants escollir la llengua vehicular amb què s'escolaritza el seu infant durant l'ensenyament Infantil i el primer cicle de primària, i alhora ha dictaminat que el castellà sigui vehicular. Aquesta sentència confirma la ruptura definitiva del consens sobre la llengua que es va assolir al territori i de manera comuna just en el restabliment de la democràcia, i s'encamina en la direcció que el PP de les Illes ja va prendre des de la seva arribada al Govern.
"Senyor Bertran, robar és una expressió que no s'acceptarà més". Al Parlament, igual com a tot arreu, s’hi viuen moments surrealistes. I aquest n’és un. Si prenguéssim les paraules de la presidenta de la cambra principatina en la seva literalitat, es podrien donar, a partir d’ara, situacions prou curioses: un cop prohibit el concepte robar (només quan s’uneix a Espanya o també en general?), caldrà fer el mateix amb la llarguíssima llista de mots afins que ens ofereix la nostra llengua? A mesura que els diputats independentistes vagin pronunciant sinònims, els anirà vostè prohibint? Ara no es podrà dir “espoli fiscal” però sí “furt fiscal”, així, en al·literació? Tampoc? Es repartiran instruccions als diputats, llistes de paraules que no es podran pronunciar? I, després de les paraules, què? Temes?
La xarxa és plena d’acudits, aquests dies. Hem après mots nous (lladrunyar, emblar, fer córrer l’ungla...) i, gràcies a l’acció de la senyora de Gispert, #espanyaensroba ha esdevingut trending topic i les dades del saqueig sistemàtic circulen a tota velocitat. És aquell famós “no pensis en un elefant” que de seguida et crea dins del cap la imatge del paquiderm.
El cas, però, és que, més enllà de l’anècdota, de l’intent irrisori de negar-nos els fets, de prohibir-nos els mots, això que ha passat al Parlament té un fons d’aigua estancada i de llim que ens hauria, si més no, de fer reflexionar.
D’una banda, hi ha el fet mateix, aquest tic tan profundament antidemocràtic que vol controlar quines paraules poden pronunciar els diputats electes i quines expressions queden vetades. Òbviament, no hi ha ningú que pugui exercir tan estrafolària potestat. La simple pretensió contradiu l’essència del Parlament. Però si algú vol poder-ho fer ja és preocupant.
Després hi ha la simptomàtica qüestió de veure com una presidenta del Parlament s’irrita per la descripció d’una situació i no pas per la situació mateixa. És a dir, no li molesta l’espoliació fiscal que ens té el país escanyat sinó que se’n parli. I mana callar. La sagnia continua però silenci. La censura sempre ha estat un acte de por: por de les paraules, por de les dades, por de les possibilitats que poguessin despertar.
I és curiós observar amb quina facilitat s’arrenglera al costat de la tesi espanyolista: denunciar l’espoliació és injúria, diuen els de Ciudadanos, i la presidenta fa que sí, que tenen “la raó”, i fins i tot els sorprèn quan els depassa: que no caldrà que es queixin cada vegada que un diputat de Solidaritat recordi la rapinya, els respon, que ella des d’avui anul·la les paraules: “robar és una expressió que no s’acceptarà més”. I avall que fa baixada.
Sobretot, però, i més enllà de les capacitats que ja a bastament ha demostrat qui avui ocupa la presidència del Parlament, cal mirar qui és que l’ha posada on és. I per a fer què.
CiU ha triat la senyora de Gispert per a aquest càrrec. Fent-ho, mostra, ai las, on queden les proclames que inflaven pits en campanya electoral. Concert econòmic? Ai no, que ja li van canviar el nom: pacte fiscal? Quina negociació se suposa que han de voler fer els mateixos que d’entrada neguen l’espoliació, que l’amaguen, que abans de començar ja demanen perdó?
empordaaccio |
divendres, 2 de desembre de 2011 | 15:27h
La censura vestida de fada
Escrivia Salvador Cot en aquest mateix diari que els periodistes d'El País no sabien avenir-se quan Núria de Gispert els va sortir vestida de fada per deixar-se retratar en la sessió fotogràfica que l’ha immortalitzat com una de les vergonyes més grans d’un màxim representant polític de Catalunya. L’infantilisme de la presidenta del Parlament quedava per a la posteritat.
De fet, la fotografia era premonitòria perquè els infants consentits (aquells a qui tot els ha vingut regalat sense cap esforç) tenen les reaccions pròpies de la seva edat. Quan algú els porta la contrària reaccionen capriciosament i es creuen els amos de tot plegat. La presidenta del Parlament és un cas d’aquests i per això ara s’enfada quan els diputats de SI diuen que “Espanya ens roba”. La senyora de Gispert troba que això no fa bonic en un Parlament que ella voldria ple de fades i barrufets. Llavors la seva vareta és converteix, per art de màgia, en el martell censor de diputats independentistes. A ella poc l’importa posar-se al costat d’aquells diputats de Ciutadans i del PP que han arribat a qualificar de nazis a tots els catalans que defensem la plenitud de la llengua catalana a les nostres escoles. La presidenta l’únic que vol es que tots els diputats ballin i cantin allò de “el coro de la patata és particular…”.
Tindrà feina la senyora De Gispert si creu que amb la seva reacció totalitària acabarà amb el debat de la independència de Catalunya en el Parlament català que, pel que es veu, ha deixat de ser de “fireta” per esdevenir casernari. La fada sembla que vol ser “generala”. Sap el que fa? Hauria de saber que tenir aquesta cambra que ella creu governar com li plau ha costat l’esforç i la vida de molts catalans, i entre ells bastants que eren independentistes i estaven convençuts que, en efecte, “Espanya ens roba”. Si creu que per mantenir el seu pati particular endreçat silenciarà la veu de la llibertat de Catalunya ja s’hi pot començar a posar fulles. Ni tots els poders de la seva vareta màgica ens faran callar.
De totes formes, el més trist de tot plegat és veure com el partit del govern que sempre s’omple la boca de democràcia i del dret a decidir dels catalans ha estat incapaç d’aixecar la veu per desautoritzar la censura. Recordem només que cap president de les Corts espanyoles mai va prohibir en el seu dia fer servir aquesta o aquella expressió als diputats d’Herri Batasuna quan aquests feien discursos autènticament incendiaris de cara als espanyols. Gràcies a Núria de Gispert, José Bono serà encara un demòcrata de pedra picada. D’això se’n diu degradar Catalunya. Senyora presidenta: posi’s la vareta al cap i facis desaparèixer.
Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció. (Article publicat a Opinió Nacional.com)
