empordaaccio |
dimecres, 29 de juny de 2011 | 21:49h
Mentre els organitzadors de l'Assemblea Nacional Catalana dubten de donar suport a la Manifestació del 9 de juliol, amb l'excusa poc intel·ligent de pensar-se que el seu secretariat interí en funcions no té legitimitat decissòria, l'Uriel Bertran els passa la ma per la cara i ja parla de Full de Ruta de l'Independentisme eficaç, valent, coordinat i unit.
No siguem rucs! Com volem que avanci el Projecte magnífic de l'Assemblea Nacional Catalana sinó som capaços de fer junts el gest de donar-li suport?
Per altra banda cal que els organitzadors d'aquesta manifestació girin les coses a favor de la nostra Independència i amb la intel·ligència i fermesa que els caracteritza donin suport a aquest magnífic projecte que ha d'esdevenir la Casa Gran Independentista, el Gran Moviment per la Independència (MxI) i junts puguem tractar i decidir l'imprescindible millor Full de Ruta.
Té raó l'Uriel Bertran: Hem d'anar junts el Poble i els polítics independentistes bé sigui en sectorials diferenciades.
Aquí treniu l'article de l'Uriel! Senyors de l'Assemblea i senyors de l'OMNIUM ... potser que us poseu les piles!
-----------
Junts per l'Estat propi
28/06/11 02:00
-
Professor d'Economia i Secretari General de SI
-
Uriel Bertran
Després de quasi un any de vida apassionant, dues eleccions i una
vegada consolidada com a organització política, a Solidaritat Catalana
per la Independència estem debatent l'estratègia que seguirem els
pròxims anys.
Seguim fidels al nostre objectiu fundacional de
continuar sumant per construir el pol independentista d'ampli espectre,
majoritari, per l'Estat propi. L'autonomisme i l'espanyolisme han abocat
el país a les retallades, a patir l'espoli i a l'empobriment. Ens han
portat a un atzucac i ara necessitem bastir una alternativa
independentista per construir la Catalunya i els Països Catalans del
benestar, la cultura, la democràcia real i el progrés econòmic.
Construir
un independentisme majoritari és possible perquè creix en l'àmbit
social, es palpa al carrer i totes les enquestes mostren que molts
catalans (al llindar de la majoria social) hem arribat a la conclusió
que amb l'Estat propi les coses ens aniran millor.
Però topem amb
una paradoxa que clama al cel i que hem de resoldre: l'independentisme
social creix però no es manifesta de la mateixa manera en la realitat
política i institucional. En les últimes dues eleccions ha crescut el
pol autonomista, que lidera CiU (que malauradament torna als pactes amb
el PP), i el pol espanyolista, liderat pel PP, que ataca la immersió
lingüística i la cohesió social del país.
A les principals nacions
sense estat de la UE, l'independentisme polític ha superat l'unionisme i
ja és majoritari: a Escòcia, amb l'SNP; a Flandes, amb l'NVA, i a bona
part d'Euskal Herria, amb Bildu. A Catalunya, però, tot i podent-ho fer,
encara no ho hem aconseguit.
Cada nació té la seva realitat
política diferenciada. Però hi ha constants que es repeteixen. I, on ha
esdevingut majoritari, l'independentisme ha treballat amb vocació
unitària i prioritzant sempre la consecució de l'Estat propi, no la
gestió de l'autonomia. Així ha generat confiança, credibilitat i el
rigor necessaris per guanyar.
Tenim una altra cosa en comú aquests
quatre motors de la llibertat a Europa: Escòcia, Flandes, Euskal Herria
i Catalunya. La sortida a la crisi serà més ràpida i perdurable amb
l'Estat propi: amb polítiques de proximitat i invertint els recursos de
l'espoli fiscal –o del petroli o del concert– al país, per generar
benestar i creixement econòmic. Cal explicar-ho arreu!
“Si vols
aconseguir resultats diferents, fes coses diferents”, deia Albert
Einstein. Al meu entendre, quatre són les coses diferents que hem de
fer:
1 Hem de treballar amb vocació unitària, organitzacions
independentistes i ciutadans, conformant el pol independentista.
Demostrarem seriositat i generarem la confiança i la força necessàries
per fer un salt endavant en l'aspecte electoral. Essent forts, llavors
podrem empènyer l'autonomisme cap a l'independentisme.
2 Aquesta
unitat ha de tenir per objectiu prioritari l'Estat propi, no pas
participar en governs autonomistes. O fem govern de transició a la
independència o fem oposició independentista. Així és com guanyem la
credibilitat i creixem.
3 Hem de redactar amb detall el full de
ruta de la transició de l'autonomia a l'Estat propi per donar fiabilitat
i seguretat al procés.
4 Cal difondre a bastament que amb l'Estat
propi, sense espoli fiscal, podrem superar la crisi i esdevenir una
terra de benestar i prosperitat.
empordaaccio |
dimecres, 29 de juny de 2011 | 03:47h
Estem davant d'una nova manifestació independentista; per primera vegada veritable i totalment independentista.
L'Organització clama amb vehemència "Que Barcelona tremoli !" Els valents independentistes responen "Que tremoli !"
Jo no la he pas organitzada, aquesta manifestació del 9 de juliol, però la respecto profundament perquè és un pas més vers la imparable Independència de Catalunya.
El Poble s'organitza i dempeus avança sense por! res el pot aturar, ni el Mas ni el "Menos", ni Madrid, ni Europa, ni tan sols aquells que cobren subvencions milionàries del Virrei català, ni aquells que pretenen que el secretariat interí de la Gran Assemblea és un òrgan inútil i capat -com pot avançar un projecte amb una consideració semblant?-.
Però els independentistes convençuts som més forts que tot això i volem que sigui una manifestació com no n'hi ha hagut cap altra, la primera manifestació que escolti un resposta digna, molt lluny de l'engany i la traïdoria de la classe política envers la massiva manifestació de l'any passat.
De que serveix moure un milió de catalans si ningú, llevat de Reagrupament i Solidaritat, tingué els pebrots i la dignitat de comprometre's davant del seu legítim clam? D'això se'n pot celebrar una festa?
Aquesta vegada, però, jo en seré la resposta! jo i tu i ell! Perquè ens comprometrem de nou a continuar el camí que ens apropa inexorablement al 2014.
I quan jo torni de la manifestació cap a casa, marxant altiu amb el puny prement una nova butlleta d'inscripció als innegociables del moviment que ens ha de dur a la independència, em diré a mi mateix "Aquest paper que agafo amb tanta força representa el futur de Catalunya! perquè jo en sóc el futur, jo en sóc l'únic responsable! i tu, i tu, i tu ...!
al servei de la nació catalana d'Enric Borràs. Tot l'article sencer l'he enganxat a la segona part d'aquest mateix post.
"Reprès
el fil i tornats a situar, ara per fi us puc copiar íntegre l’article
«Ciència o lirisme», d’en Carles M. Espinalt [qui usà el pseudònim de «Pere E. Bauló», el mateix signant de l'estudi Del poble català aparegut el tercer trimestre del 1953 a la Revue de Psychologie des Peuples],publicat al núm. 31 de la revista mensual de l’exili català a Mèxic Pont Blau (pàgs. 164 i 165, maig del 1955). Llegiu-lo amb atenció, és una crítica
a la manca de rigor, a la frivolitat i a les contradiccions de Vicens
Vives les quals actituds —el crític, amatent, no s’està pas
d’assenyalar-ho amb claredat—, a més a més, servirien en safata de plata
la falsària justificació als partidaris de l’ocupació espanyola de la
Pàtria i a la dependència i submissió de Catalunya a poders forans;
fixeu-vos al final en l’explícita referència d’Espinalt —avisat i informat com fou sempre—
a la «geopolítica»… Pel seu interès indubtable, i també per contribuir a
trencar la llei del silenci aplicada pels «vicensvivistes» fins avui
mateix als quins —de fa segles o encara en aquest món— enraonem i pensem
en català, paga la pena que el difongueu i el feu llegir a amics i
coneguts:"
CIÈNCIA O LIRISME?
Escrit per Carles Muñoz Espinalt
Com
som els catalans? Heus ací una pregunta que es proposava contestar J.
Vicens i Vives, professor de la Universitat de Barcelona, en el seu
llibre Notícia de Catalunya. Hem dit es proposava, ja
que, pràcticament, no ha pas assolit l’objectiu. L’ha traït el silenci
imposat per la censura, el desconeixement de la psico-sociologia i una
personal predisposició pel lirisme. Un lirisme de frases fetes, una
mostra del qual —per a millor situar-nos—, és obligat de citar:
L’oligarquia
es sentia bé en les seves llars pairals, menjant perdius i truites
saboroses i refrescant-se amb begudes refredades per la neu portada de
les congestes pirinenques.
Direu:
«Això, res no implica, és una simple qüestió d’estil». Però, justament,
la «musiqueta» de l’estil líric, tan renyit amb l’objectivitat
científica, ha desorientat l’autor, encaterinant-lo amb la paraula rauxa.
Llavors,
com veurem, comença l’embolic i l’obra perd tota consistència. El
professor troba que fa de bon to contrastar el seny i la rauxa.
Considera que la rauxa és com una mena de mal que la nostra gent pateix.
Tot plegat augmenta el lirisme i crea la gran paradoxa —diu— que informa l’ànima dels catalans.
És
evident que si Vicens i Vives hagués cercat, abans d’aplicar-lo, el
significat psicològic de la paraula rauxa, s’hauria adonat que la seva
tesi de «la gran paradoxa» era falsa. A part d’això, no hauria comès la
inhabilitat de donar, sense voler, la raó als enemics de les nostres
coses, que ara exclamen cofois: «Us queixeu que us posen una camisa de
força; si sou uns orats, és natural que els vostres veïns us lliguin en
defensa pròpia».
La
premsa castellana comenta elogiosament l’obra del professor Vicens i
Vives, bo i aprofitant la magnífica ocasió per a tractar-nos de dements i
d’exaltats. Una manera indirecta de fer rodar pel món que, si ens
governen, no és per oprimir-nos i beneficiar-se’n impunement, sinó
perquè estem mancats de judici per valer-nos nosaltres sols.
A través de l’escletxa de Notícia de Catalunya, tothom fa passar el clau per la cabota: diuen que, al costat del seny, tenim l’arrauxament, «del arrebato y la enajenación» (Diario de Barcelona, 9-4-1955). Àdhuc hi ha qui ha glossat la tesi de Vicens i Vives afirmant: «el hombre catalán pasa de una mansa aceptación epicúrea de la existencia a un desatinado impulso incapaz de ser refrenado» (Lecturas, abril 1955).
Els
comentaris d’aquest tipus, que per llur semblança deixen entreveure la
consigna oficial, es prodiguen a cor què vols. La qual cosa fa que molta
gent es pregunti: per ventura existeix un desdoblament de l’ànima
catalana?
El
mateix Vicens i Vives, exhaurit fins la darrera munició de la seva
intel·ligència, no pot pas demostrar-ho. Prou s’escarrassa a dir-nos que
som un poble dissociat, que anem del seny a la rauxa, però no sap pas
donar-nos cap prova tangible d’aquest desdoblament. D’existir és natural
que l’autor de Notícia de Catalunya, essent com és d’ofici historiador, podria citar-ne un bon seguit d’exemples.
És
més, no sap ni escatir el significat exacte dels pols que formen la
paradoxa. Considera que el seny és el «no t’hi emboliquis»:
No t’hi emboliquis —heus ací— la divisa del seny —ens recalca— davant de qualsevol contingència.
Si
el seny té per norma el quedar-se a casa davant de qualsevol conjuntura
vital, Jaume I encara hauria d’anar a Mallorca i el professor Vicens i
Vives no hauria escrit el llibre Notícia de Catalunya. O, potser, anar a Mallorca o escriure un llibre és ja la rauxa?
Amb
un concepte tan migrat de la paraula seny, és natural que Vicens i
Vives trobi a cada cantonada l’esbojarrament. Àdhuc arriba a considerar
que tenim una tendència congènita que ens predisposa a ésser arrauxats.
El que pot el lirisme!
Descarta
la teoria —demostrada científicament pels psicòlegs— que la causa de la
incomoditat i el despit dels catalans cal cercar-la en la manca de
normalitat produïda per l’opressió:
No
negaré que alguns esdeveniments de la nostra història restin esclarits
per aquest pressupòsit. Certes agitacions populars no s’expliquen sinó
per una absoluta manca d’educació social o per l’esclat d’una pressió
injustificada. Però el fet que siguem víctimes propícies de la demagògia
no es justifica per aquesta demagògia, sinó per la nostra predisposició
subconscient a actituds airades.
Després del diagnòstic, vol calmar-nos: Les rauxes, però, són transitòries. El seny és allò que perdura.
Amb tot, creu que les rauxes són curtes, però d’un poder tan fort que,
talment, el lector té la sensació que un cop asserenats ens passem la
vida refent els plats trencats en el moment de la follia. Amb treballs —assegura Vicens i Vives— anem aixecant l’edifici que després desfarem d’una revolada.
Ara bé, per altra banda, considera l’autor de Notícia de Catalunya que els catalans som un poble de pagesos. I descriu el nostre estament bàsic de la manera següent:
El
pagès català ha estat poc amic de commocions i alçaments subversius. El
n’ha privat el seu sentit de la jerarquia de les coses. Com a classe
social ha restat pacífic en tant que no ha experimentat en la pròpia
carn la ferida de la violència o de la injustícia repetida.
En
què quedem? Si el català té una predisposició subconscient a les
actituds airades, com pot ésser que els pagesos que Vicens i Vives
considera la base de la comunitat catalana, siguin poc amics de les
commocions i pacífics, si no experimenten en la pròpia carn la ferida de
la violència o de la injustícia repetida?
La contradicció és manifesta. Notícia de Catalunya es contradiu constantment. Constatem-ho una vegada més:
Afirma Vicens i Vives que els catalans som fruit de diversos llevats i, per tant, cultural i biològicament mestissos. Més tard afegeix: El mestissatge no crea valors propis.
Si som un poble de mestissos i el mestissatge no crea valors nous, com
s’explica Vivens i Vives que Catalunya tingui una llengua pròpia?
És
lògic que l’obra comentada resulti un rosari de contradiccions. L’autor
pretén escriure un llibre sobre la nostra personalitat sense saber
psicologia. De conèixer les lleis psíquiques que expliquen l’ànima d’un
poble, de tenir noció de com es formen les psicosis col·lectives, de
saber com es crea una mentalitat nacional, de poder distingir entre
subconscient i inconscient, de tenir referència de com els pobles petits
superen llur sentiment d’inferioritat, de poder conèixer la influència
de l’ambient sobre el «jo» i de tantes altres coses que no s’aprenen en
els llibres de geopolítica —però sí en els tractats de psico-sociologia—
el professor J. Vicens i Vives hauria escrit una altra mena d’obra.—
PERE E. BAULÓ pseudònim de Carles M. Espinalt (Fotografia adjunta Espinalt donant una conferència)
empordaaccio |
dissabte, 25 de juny de 2011 | 03:23h
La Manifestació convocada pel proper 9 de Juliol, a Barcelona, amb el lema del Cartell que adjunto en aquest post "Pel nostre futur: Independència" és la primera manifestació de les vàries que el món catalanista, nacionalista i independentista ha convocat sense complexes de forma netament i explícitament independentista.
El lema "Pel nostre futur: Independència" és ferm, no té complexe d'esclau, no enganya amb
paraules falses com la que odio personalment per enganyosa com la que
més, em refereixo a la paraula "sobiranisme o sobiranista" paraula que
ho vol dir tot i no vol die res!
La convocatòria d'aquesta manifestació, per sort, ja no conté aquell mot infantil del "Volem!".
Nosaltres, els independentistes sense complexes que ja anem a la directa i que cada vegada som més i som més valents, no "volem" ... sinó que fem! i estem apunt de fer el que calgui de bo per vertebrar el Moviment Independentista mentres s'acosta inexorablement el mític 2014.
Fa
un any d'aquella darrera Gran Manifestació, independentista no pas per
la mesella convocatòria referida al TC Ecspanyol sinó per el clam
general, les consignes, les pancartes i les múltiples i repartides
estelades, fa un any, tot aquella riuada de gent en defensa de
Catalunya va ser ignorada per la majoria de la nostra pròpia classe
política. No ens ha d'estranyar que hi hagi gent molt indignada!
Per
a què serveix tenir una Gran Manifestació en defensa dels nostres drets
si els responsables d'aquesta defensa fan l'orni o no entenen el que
se'ls demana? No hi ha pitjor sord que el qui no hi vol sentir!
Qui respondrà el Clam d'aquesta nova manifestació del proper 10 de Juliol?
-El Sr. Mas, potser? -No!
Així doncs, no siguem il·lusos i no ens refiem del que no passarà.
"Cap Poble pot anar més enllà d'on vulguin anar els seus polítics, els seus governants" i per desgràcia els qu¡ ara mateix representen tenir poder a Catalunya no tenen ni esma ni intenció d'alliberar Catalunya del jou espanyol. Molt
abans i enlloc d'encaminar Catalunya vers la seva independència
prefereixen sotmetre-la a unes retallades agressives, sense torna ni
esperança de futur. Res farà el Virrei i demés lacais per encarar-se a l'amo espanyol.
Per
tant, si el Poble Català fa una Manifestació, el Poble Català mereix
una resposta digna! digna amb majúscules! Qui la respondrà?
-Nosaltres els Independentistes ho haurem de fer si no volem enganyar o menysprear una altra vegada més al nostre Poble.
I quina ha de ser la resposta? Avui, a mig camí de la Independència, quina ha d'ésser aquesta resposta?
Ara
toca la unitat independentista! Ha arribat l'hora d'unir, vertebrar i
coordinar esforços en el món independentista. Ara, la resposta, ha de
ser tot el que faci olor d'unitat.
Crido a tots els catalans i associacions de catalans, que estimem profundament la nostra nació i aquest nostre país i que els estimen lliures, a que ens comprometem a treballar des d'ara mateix, simbòlicament des del 10 de juliol del 2011, per
la unitat civil independentista, la unitat del nostre poble, que bé
podria concretar-se en desenvolupar plenament la nova Assemblea de
Catalunya avui anomenada ANC "Assemblea Nacional Catalana"
i
crido també als polítics independentistes catalans a que es comprometin
públicament a iniciar un camí d'aproximació, coordinació i unitat per
fer costat i empènyer decididament el Moviment per la Independència
(MxI) i vers la Independència en franca col·laboració amb l'ANC.
Aquesta serà la veritable resposta a la propera manifestació del 10 de juliol del 2011:
El
compromís de la societat civil envers l'ANC i el compromís de la classe
política independentista d'asseure's en una mateixa taula:
En resum: TOTS JUNTS PER LA NOSTRA INDEPENDÈNCIA !
empordaaccio |
dijous, 23 de juny de 2011 | 21:26h
FLAMA DEL CANIGÓ
MISSATGE
DE SANT JOAN 2011
Estimats compatriotes,
Fa quaranta-cinc anys avui que us arriba fidelment, des
de la Cataluya del Nord, una flama. Què significa rebre-la i transmetre-la?
És la flama de les tradicions antigues i cristianes de purificació
per l’aigua i el foc, de compromís de vida nova amb la figura de sant Joan Baptista.
La compartim amb molts europeus. És la flama que crema trastos vells, la que
encén els Focs de Sant Joan.
Tanmateix per a nosaltres catalans il·lumina, a més a més,
la nostra història mil·lenària.
Arrela al Canigó,bressol
de la dinastia catalana i de la nació, de l’art romànic, i en clau política,
gràcies a l’abat Oliba, d’un ideal de pau, base de l’assemblearisme. Catalunya
s’hi configurà al segle X quan els comtes catalans descendents de Guifre el
Pelós van esdevenir independents. Fa cent vint-i-cinc anys Jacint Verdaguer hi
va escriure el famós poema Canigó
dedicat a nosaltres del Nord, que incentivà arreu als nostres territoris l’amor
a la pàtria.
Al segle XX la flama vinculada al passat esdevé aposta
pel futur. Dos nord-catalans precursors, en Josep Deloncle i en Gilbert Grau en
fan una eina de conscienciació nacional. Amb ella
afirmem que no som ni francesos ni espanyols, som catalans.
Encesa per en Deloncle el 1964 al Castellet
de Perpinyà, presó on van ser
torturats els Angelets de la Terra, els patriotes que lluitaven contra
l’annexió francesa, ha esdevingut la flama de la resistència catalana.
Portada a Coll d’Ares el 1966 per esborrar la frontera
imposada pels Borbo Lluís XIV i el seu nét Felip V és des de llavors el símbol
d’unió dels Països Catalans.
Gilbert Grau plasmà els reptes en el «Missatge» del 1985,
escrigué : «Enguany cridem ben fort i ben alt que volem preservar les
tradicions per a obtenir amb elles les nostres llibertats nacionals i fer de la
Flama del Canigó l’abrandament inextingible de la fe en l’esdevenidor de la
nostra nació, segura de la seva voluntat
d’independència».
La Flama del Canigó té un significat irrenunciable: amb
ella cremem la covardia, la passivitat, la resignació. Ens empeny a reivindicar l’estat català independent que
ens pertoca: confederal, ric, acollidor i doncs integrador. És la flama d’una nació que ha decidit sortir de les
tenebres i posar-se dempeus.
Ara, després de llegir aquest missatge que ens arriba de la Catalunya del Nord dels Pirineus, mireu i escolteu el video de la Crònica de l'encesa de la Flama al Cim del Canigó de l'any 2007:
empordaaccio |
diumenge, 19 de juny de 2011 | 11:40h
Extret del facebook de Josep Castany, Director General de Catalunya Acció (Fotografia) :
1. Els indignats i la nostra independència
Estem cometent el
mateix error que a la guerra d'Espanya del 36, en el sentit que
aleshores estàvem preocupats per les dretes i les esquerres i la qüestó
social mentre en Franco organitzava el seu exèrcit per a reconquerir
Catalunya. És a dir, anàvem totalment despistats. I així ens va anar que
en quaranta anys quasi ens fan desaparèixer. Ara passa el mateix. Torna
a aparèixer el discurs de dretes i esquerres, de banquers (i amb raó) i
capitalisme i ningú se'n recorda que els catalans no decidim res del
que és important a casa nostra per a resoldre els nostres problemes com a
societat. Sense alliberament col·lectiu no hi pot haver llibertat
individual ni progrés. I mentre anem discutint de qüestions socials ens
deixem (i la nostra classe política la primera també) prendre als
nostres morros 60 milions d'euros diaris que aixó sí que permet, i molt,
resoldre qüestions socials. Vejam si els "indignats" desperten d'una
vegada i se n'adonen que la millor política social en el cas dels
catalans és la nostra independència.
1. Els Miserables!
Quin dia pot ser més trist? Quin President pot ser més miserable?:
El dia que el Sr. Mas no va entrar al Parlament de Catalunya fins que no es va acabar de tractar i votar la Llei d'Independència de Catalunya, ai las!
Sr. XXX, CiU no té res de
seriós. Els seus dirigents, des d'en Pujol fins a en Mas, com a bons
encaixistes que es senten còmodes a Espanya, s'han limitat a administrar
la colònia i a viure de les pors d'un poble que sortia d'un camp de
concentració de 40 anys. Em sap greu per tots aquells que encara viuen a
pujolàndia i pensen que CiU ens treurà del forat (cadascú fa la
travessa del desert a la seva velocitat), però les xifres són les xifres
i no hi ha cap economia que pugui prosperar perdent un 10% anual de la
seva riquesa de forma sistemàtica al llarg del temps i no es pot
administrar decentment un territori de 7,5 milions d'habitants amb
40.000 milions d'euros. Pensa que l'espoliació que patim és com si a tu
cada mes, el teu veí se't quedés el 30% del teu sou. Doncs això és el
que calla Convergència, que ens estan prenent el 30% dels nostres
impostos, i abans de defensar els catalans prefereix fer retallades. Un
"gran president". És clar que essent regionalista no es pot esperar cap
altra cosa d'ell.
empordaaccio |
dimarts, 14 de juny de 2011 | 21:32h
"El cas dels catalans"
L'organitzador de l'acte ha assegurat que pretenien
"recuperar el fil de la història" i aconseguir un "fet cabdal": "Que
Catalunya sigui reconeguda arreu del món".
------------------------------
La bandera estelada de Catalunya, al parlament britànic
Un centenar de catalans participen a Londres en un acte d'agraïment
als diputats que van donar suport a una moció a favor del dret de
Catalunya a decidir el seu futur
ACN
Londres
| Actualitzada el 13/06/2011 21:42
Fotografia:Agustí
Soler, Hywel Williams, Jaume Manel Onorich, i el diputat de SI, Toni
Strubell, i els diputats gal·lesos Elfyn Llwyd i Jonathan Edwards / ACN
Un centenar de catalans han viatjat aquest dilluns fins a Londres
per participar en un acte d'agraïment als 14 diputats britànics que el
juliol del 2010 van signar una moció de suport al dret de Catalunya a
decidir el seu futur i en contra de la sentència de l'Estatut del
Tribunal Constitucional. "Estem amb els catalans i els catalans estan
amb nosaltres", ha defensat el diputat del Plaid Cymru, Hywell Williams,
impulsor de la moció. Durant l'acte, la comitiva catalana ha donat una
estelada als parlamentaris i els ha entregat les més de 12.000
signatures que s'han recollit fins ara en agraïment al text. La
plataforma 'El cas dels catalans' vol que l'agraïment es porti ara al
Parlament de Catalunya.
El membre de la comissió organitzadora de
la campanya, Agustí Soler, ha explicat a l'ACN que el viatge a Londres
era la "primera etapa" d'un procés de suport a la moció de Williams, que
reclama que es "reconegui als residents de Catalunya el dret a
determinar democràticament el seu propi futur".
"És d'agrair que
un parlament que no és el nostre hagi acceptat una moció d'aquesta
magnitud, d'aquesta importància, sobre aquest tema", ha explicat a l'ACN
el diputat de Solidaritat, Toni Strubell, que també ha assistit a
l'acte a Londres.
"És molt important que les nacions d'Europa que
no tenim estat propi i que anem pel camí de recuperar-lo actuem
conjuntament", ha defensat Strubell. "Estem en una mateixa nau, la de la
recuperació de la plenitud nacional. Tot el que sigui mostrar
solidaritat entre nosaltres és molt important", ha afegit.
La segona etapa, al parlament
Agustí
Soler ha indicat que s'ha demanat als ciutadans de Catalunya que
firmessin un document "no només d'adhesió, sinó també d'agraïment als
diputats britànics". "Ells ho agreixen moltíssim", ha dit Soler, que ha
afegit que a partir del dia 15 la campanya d'El cas dels catalans'
s'estendrà arreu del territori català. "Aquesta campanya té dues etapes.
El final d'aquesta era portar-los les 12.000 signatures que s'han
aconseguit a través d'Internet, i ara es buscaran territorialment", ha
explicat.
La darrera parada del viatge s'espera que sigui al
Parlament de Catalunya. Els organitzadors de la plataforma han demanat
als diputats britànics que viatgin a Catalunya. Hywell Williams, del
Plaid Cymru, ha assegurat que estaria "encantat" de viatjar a Barcelona
perquè "estima" Catalunya.
El diputat català Toni Strubell ha
explicat que era vital la presència dels catalans a Londres per "donar
agraïment" i per "convidar" els diputats britànics "a venir al nostre
parlament per contribuir al debat sobre la llibertat de les nacions dins
d'Europa". "El parlament de Catalunya ha d'estar a l'alçada de les
circumstàncies, rebre aquests diputats i donar-los les gràcies", ha
remarcat Strubell.
Escòcia i Gal·les
La moció de
Hywel Williams va comptar amb el suport de tots els diputats
nacionalistes gal·lesos i escocesos, però també de la única diputada
dels Verds, Caroline Lucas, i d'un diputat nord-irlandès i un diputat
laborista anglès.
En l'acte d'aquest dilluns a Londres, el parlamentari
de l'SNP, Pete Wishart, ha bromejat que Catalunya i Escòcia estan "fent
una competició per veure qui aconsegueix abans la independència".
"Em
sembla que us guanyarem", ha ironitzat Wishart, que ha recordat els
bons resultats de l'SNP a les darreres eleccions escoceses, on va
aconseguir la majoria absoluta. Wishart ha demanat que es respecti el
dret de les nacions sense estat "a determinar el seu futur" i ha alertat
contra els "entrebancs" que tant "Londres com Madrid" intentaran posar
en la celebració d'una consulta.
Per la seva banda, el diputat
del Plaid Cymru Jonathan Edwards, que també ha assistit a l'homenatge,
ha celebrat les polítiques lingüístiques de Catalunya i ha assegurat que
són un "exemple" pel País de Gal·les. Edwards també ha bromejat sobre
el Barça, i ha indicat que el seu equip, el Swansea, segueix els passos
de la formació de Pep Guardiola.
L'acte també ha comptat amb la
participació de l'exalcalde de Lleida, Jaume Manel Oronich. "Ara ens
sentim menys sols que fa uns dies", ha remarcat Oronich, que ha donat
les gràcies a tots els diputats del parlament de Westminster que han
donat suport al dret de Catalunya de decidir el seu futur. Oronich ha
explicat que els diputats han entès "la lluita" dels catalans i els
problemes econòmics que pateix el país. "Els he explicat que ens roben
22.000 milions d'euros cada any i s'han quedat esparverats", ha dit
Oronich.
El nom de la campanya
Agustí Soler ha
explicat que 'El cas dels catalans' pretén remarcar els vincles
històrics entre els britànics i els catalans, que van més enllà de les
lluites pel reconeixement de les nacions sense estat com Gal·les o
Escòcia. "El 14 de juliol de l'any passat 14 diputats del parlament
britànic van presentar una moció a favor de Catalunya i del dret a
decidir. Unes quantes entitats que treballem en l'àmbit de la
recuperació històrica ens varem adonar que fa 300 anys uns parlamentaris
britànics aquí mateix al parlament de Westminster van defensar la causa
dels catalans", ha explicat Soler, en referència a la guerra de
Sucessió.
L'organitzador de l'acte ha assegurat que pretenien
"recuperar el fil de la història" i aconseguir un "fet cabdal": "Que
Catalunya sigui reconeguda arreu del món". "Alguna gent ens critica i
diu que això és només una moció que es quedarà a dins del parlament
britànic", ha assegurat a l'ACN el diputat gal·lès Hywel Williams, que
ha reiterat que l'acte d'aquest dilluns i la presència d'un centenar de
catalans i de 12.000 signatures demostra que "no és així". Per Williams,
el dret a la independència de les nacions sense estat és "una lluita
arreu d'Europa". "Estem tornant, i hem d'estar junts", ha conclòs.
empordaaccio |
dimarts, 14 de juny de 2011 | 01:23h
diumenge, 16 de gener de 2011 | 20:49h
Només hi ha un atogovern per a Catalunya!:
La seva Independència!
Urgeix la ruptura amb l'estat espanyol en tots els sentits i de forma urgent!
Parlar d'estatuts i comunitats autònomes és perdre el temps i perdre Catalunya.
Si "Espanya ja no dóna més de si" el pas llògic que segueix és preparar
des d'ara mateix al nostre Poble per a l'èxode de l'Estat Espanyol.
Preparar l'opinió pública exposant les avantatges d'assolir un estat
propi i construir una gran plataforma política per a la Independència on
s'hi agrupin diputats, associacions i ciutadans de tots els partits
polítics que optin per la Independència de la nostra nació.
Mas i Ciu ho podrien capitanejar i coordinar però no ho faran! Els seus
plantejos són els de sempre i els espanyols ens faran la cisa com
sempre.
Ciu no creu en la força de Catalunya per això sempre pacta a la baixa,
exactament igual com han repetit els d'Esquerra. Ambdós partits no saben
pensar en Catalunya sense parlar d'Espanya i sense apuntalar Espanya
amb les seves pussilànimes polítiques de volada gallinàcia.
No sé perquè he escrit aquest comentari? Sí sé que és totalment inútil!
no hi ha pitjor sord que el qui no vol escoltar i no ho dic pel
responsable d'aquest bloc sinó per Convergència i per Esquerra.
empordaaccio |
dilluns, 13 de juny de 2011 | 02:39h
Extret de Vilaweb Notícies
Diumenge12.06.201106:00
Bildu confirma la seva força municipal al País Basc
Governarà
123 municipis, la meitat dels quals a Guipúscoa i 17 a Navarra · El PNB
té 93 batlles a Biscaia, Guipúscoa i Àlaba i 3 més amb Nafarroa Bai a
Navarra · El PSE, amb 8, i el PP, amb 6, marginals en l'àmbit municipal ·
UPN és la primera força a Navarra amb 43 batlles
La gran
vencedora de les eleccions municipals basques del 22 de maig s'ha
convertit també en la primera força en batlles del País Basc. Bildu ha
obtingut 123 batllies, la meitat de les quals a Guipúscoa, entre les
quals la de Sant Sebastià, que havia estat governada des de feia vint
anys pel socialista Odón Elorza. La força de Bildu s'ha demostrat a
Navarra on ha quedat com a tercera força municipal, molt per sobre de
Nafarroa Bai i molt a prop del PSN.
El domini aclaparador de
l'esquerra abertzale té com a únic seguidor, i a certa distància, el
PNB, que ha consolidat 93 batlles entre Biscaia, Guipúscoa i Àlaba, i 3
més a Navarra com a membre de la coalició Nafarroa Bai.
Molt lluny dels dos partits abertzales hi ha UPN, que és la primera
força navarresa amb 43 batlles, entre els quals el de Pamplona, gràcies
al vot en blanc del PSN. Els socialistes navarresos són la segona força
del territori foral amb 24 batlles, seguits d'aprop per Bildu, amb 17.
El PSE ha perdut les dues grans capitals que governava, Vitòria i
Sant Sebastià, i s'ha quedat amb només 8 batlles. Finalment, el PP, que
governarà Vitòria, només té cinc batlles més, tots a Àlaba.
empordaaccio |
divendres, 10 de juny de 2011 | 01:01h
L'Assembla Nacional Catalana, la unitat del Poble Català !!!
Sols no podem i separats tampoc: INDEPENDÈNCIA JA
Un cop haver intentat assolir el segon camp base de la Independència: Les elelccions municipals, amb diferents resultats per a cadascú, ara toca continuar el camí que ens acosta al 2014 i estem apunt i disposats a emprendre'l.
Jo, Salvador Molins, estic convençut que el primer que ens cal i no pas perquè jo ho digui sinó perquè altres ja ho estant treballant, ara ens cal fer viva i forta la nova assemblea de Catalunya l'ANC.
L'ANC ha de ser i significar la UNITAT DEL POBLE CATALÀ !
Ara, després de les conteses electorals, podem esmerçar-nos a aplegar de nou el Poble Català, i ho podem fer a redós d'aquesta brillant idea que ja fa mesos camina, l'Assemblea Nacional de Catalunya.
Dins de l'ANC hi cabem tots, sigui quina sigui la nostra adscripció política i sigui quin sigui el nostre territori.
Cridem a tothom, persones i col·lectius independentistes, a sumar-s'hi.
L'Assemblea Nacional Catalana ha de ser la unió de Poble, del poble actiu, del poble en moviment vers la Independència (MxI), del poble de les Consultes fetes i de les Consultes desitjades. Tornarem a trobar-nos! Tornarem a treballar plegats i coordinats! Tornarem a defensar junts l'anhel suprem del nostre Poble!
--------------------------
Per continuar treballant amb èxit per la Independència ens cal anar units i coordinats.
Es fan moltes coses amb caire independentista, però falta una columna vertebral, l’Assemblea ho pot ser. Més endavant li caldrà una cara visible i responsable, unes autèntiques primàries, com si ja fos un estat constituït a l’ombra.
Si en un futur hi ha d’haver un Parlament, un govern i un cap d’estat també hi han de ser a l’ombra o sigui per dir-ho més ben dit fora del sistema espanyol.
Com que serà una cosa nostra com les consultes la farem sense demanar permís a ningú.
Estem davant d’una cosa nova i cal que recordem que a les Consultes 875.173 catalans ja han votat «Sí».
empordaaccio |
dimarts, 7 de juny de 2011 | 20:11h
Pau Obrador: 'El repte d'aquests quatre anys no és al parlament sinó al carrer'
El sociòleg i geògraf menorquí analitza l'arrencada de la legislatura a les Illes Balears des d'una perspectiva menorquina
Comença
avui un nou cicle polític a les Illes Balears. Aquesta serà una
legislatura dura marcada per les retallades pressupostàries, els atacs a
l'autogovern i el retrocés en matèria lingüística i d'ordenació del
territori. La legislatura serà especialment difícil per Menorca on
governarà el PP per primera vegada en 12 anys. Ha guanyat un partit que
posa en dubte consensos bàsics de la societat menorquina. Especialment
preocupant és la més que previsible revisió del Pla Territorial Insular
així com la invasió de competències del consell de Menorca per part
del Govern Balear.
Tanmateix aquesta no serà una legislatura fàcil pel PP. Els hi
tocarà ballar amb la més lletja. Ells seran els responsables de portar a
terme les retallades més dures que es recorden. La caixa està buida i
no hi ha diners per fer carreteres ni pagar favors. Res fa preveure que
millori el sistema de finançament de les illes balears en els propers
anys. A tot això cal afegir la dificultat de mantenir els equilibris
interns. En el cas de Menorca el PP encara ha de decidir si impulsa un
projecte polític “sense complexos” netament espanyolista i de dretes,
que és el que li demana el cos, o si consolida un discurs centrat en la
recuperació econòmica. No oblidem que a Menorca el PP ha guanyat amb uns
candidats amables i un discurs extremadament moderat.
Aquesta serà una legislatura especialment difícil pel PSOE. A Menorca
ha perdut el 15% de vots i no governarà ni tan sols a Maó. S'acaba idò
un llarg cicle polític que a Menorca ha estat dominat pels lideratges
carismàtics de Joana barceló i Arturo Bagur. Aquesta serà una
legislatura marcada per la renovació forçada de lideratges i de
projectes en un context de forta subordinació a la política espanyola.
La seva serà una oposició dura molt centrada en les retallades socials
que deixarà a un segon pla la llengua i el territori. Sense un projecte
de país propi i positiu, els serà molt difícil recuperar les
complicitats perdudes.
El cicle que ara comença és una gran oportunitat per l'esquerra
nacional que a Menorca representa el PSM-Més per Menorca. S'obre una
nova etapa amb lideratges i projectes renovats. El PSM s'ha desfet de la
llosa dels governs i dels pactes, que tant han fet per diluir el seu
perfil menorquinista. En aquestes eleccions el PSM ha deixat de ser la
marca blanca del PSOE. Ara pot visualitzar un projecte propi
independent, un tercer espai que combina l'ecologisme i el sobiranisme.
És també una gran oportunitat per bastir noves complicitats amb
l'esquerra nacional dels Països Catalans, que tanta falta fan.
Tanmateix el gran repte d'aquests quatre anys no és al parlament sinó
al carrer. L'abstenció és alta i l'apatia generalitzada, sobretot
entre els votants progressistes. Tot i els nombrosos casos de corrupció
el PP continua essent un partit molt ben organitzat amb una xarxa de
complicitats increïble. L'única política que pot trencar la seva
hegemonia és la política de la tenacitat, el compromís, la
transparència, el contacte amb la base i la radicalitat democràtica.
empordaaccio |
dilluns, 6 de juny de 2011 | 09:17h
'Una Catalunya independent no hauria de retallar prestacions socials'
Entrevista
amb Modest Guinjoan i Xavier Cuadras, economistes i autors del llibre
'Sense Espanya. Balanç econòmic de la independència'
Com que
l'espoliació fiscal és d'un 9,5%-10% del PIB, si Catalunya es declarés
independent, el balanç seria clarament positiu, amb beneficis molt
substancials per als catalans, i això comptant amb un hipotètic boicot
comercial espanyol, que podria arribar a ser del 4% del PIB (entrevista). Aquest és el càlcul que fan Modest Guinjoan i Xavier Cuadras al llibre 'Sense Espanya. Balanç econòmic de la independència'
(Pòrtic, 2011). Economistes i professors de la UPF, han calculat per
primera vegada els efectes d'un boicot comercial dels espanyols als
productes catalans en cas d'un procés d'independència.
Els
economistes Guinjoan i Cuadras han volgut avaluar el pes real de la
reacció subsegüent a la independència de Catalunya, que tant atemoreix
els empresaris catalans i, de rebot, molts ciutadans. Així, doncs, han
estudiat el comportament econòmic dels boicots comercials històrics
contra molts països, motivats per qüestions polítiques, ideològiques o
culturals. I en conclouen que un boicot molt dur, 'irreal de tan
exagerat', tindria, en el pitjor dels casos, un impacte del 4% del
Producte Interior Brut i, per tant, no seria un perjudici prou important
perquè el procés d'independència fos deficitari.
A part aquest balanç estàtic dels comptes de la independència
(dèficit fiscal - boicot comercial = beneficis de més del 5% del PIB),
els autors de l'estudi expliquen en aquesta entrevista
de VilaWeb els efectes positius que tindria la independència en la
creació d'ocupació, la captació d'inversió internacional, la construcció
d'infrastructures pensades en el teixit econòmic del país, en el reclam
turístic, etc. Per Guinjoan i Cuadras, la independència tindria uns
efectes multiplicadors en l'economia catalana clarament visibles al cap
de pocs anys. És més, una Catalunya independent no hauria de retallar
les prestacions socials, com ha de fer ara empesa per les directrius del
govern espanyol i per la manca de finançament, consegüent a
l'espoliació fiscal.
L'estudi de Modest Guinjoan i Xavier Cuadras es limita a estudiar els
efectes econòmics de la independència del Principat de Catalunya. Ara,
en el cas d'uns Països Catalans independents, expliquen que tot fa
pensar que el resultat seria, si fa no fa, el mateix. El País Valencià i
les Illes Balears són, juntament amb Catalunya, les comunitats
autònomes amb més dèficit fiscal i les principals clientes, les unes de
les altres, en termes de comerç interior. Per tant, la recuperació de la
renda perduda per l'espoliació fiscal, la reducció de l'impacte del
boicot comercial calculat i les sinergies empresarials i econòmiques de
tots tres territoris produirien un resultat encara més positiu del
balanç econòmic de la independència.
La lingüista de la Universitat de les Illes Balears parla de la nova situació de l'ensenyament en català
Aquest
mes de juny s'estrena commemorant els vint-i-cinc anys de la llei de
normalització lingüística a les Illes Balears. L’Obra Cultural Balear
recorda la feta memorable, i la commemora com cal.
Aquesta bona notícia coincideix amb un nou president per al govern
illenc. Llegim a la premsa que el PP balear vol reduir el català a les
aules. Els nous governants han manifestat la pretensió de reduir els
parlants de català amb una fórmula, la del 33,33% o trilingüisme a les
aules. Això no és bo. Mai no pot esser bo pretendre portar algú a
sotmetre’s a una condició desagradable. De ben segur que a Londres o a
París o a Madrid no ho trobarien gens bo haver de reduir la seva llengua
a un 33,33% de presència a les aules.
Ara celebram que fa vint-i-cinc anys tot un poble s’aixecà en consens
per fer possible aquesta llei que avui fa anys rodons, l’article 2.1 de
la qual diu així: ‘La llengua catalana és la llengua pròpia de les
Illes Balears i tots tenen el dret de conèixer-la i d’usar-la.’
Aquest mes de juny es commemora la feina i la il·lusió d'una bona
part d’un poble per a recuperar uns drets negats, prohibits i barrats
durant tota una dictadura de quaranta anys llarguíssims.
Ara és hora de recordar els mestres i tots els voluntaris que han
treballat de valent amb l’objectiu de tornar a l’aula una llengua
mil·lenària, i fer-ho amb el reconeixement de llengua pròpia.
I ara?
- Ara més que mai ens convé tenir present el mapa sencer de la
nació catalana.
- I ara més que mai ens convé pensar en comunitat de parla
i de llengua.
- I ara més que mai ens convé no creure en excuses de mal
pagador fonamentades en prejudicis reduccionistes com és ara: ‘Si hom és
de Barcelona no pot pensar en català sobre fetes i fets de Palma o de
València’.
Si hom pot manifestar-se per desgràcies i poders globals, amb més
motiu ho ha de fer per oposar-se a desgràcies nacionals com ara que el
català no és valencià; o és a l’inrevés?
VilaWeb té esperit valencià.
Aquests línies duen empremta illenca.
Els qui ho llegiu sou d’un poble que diu ‘sobrassada’, ‘enxaneta’ i un
bon grapat de mots en denominació d’origen propi.
País Valencià: Acord unànime per exigir la retirada del decret del Consell contra l'ensenyament en català
Entitats
del sector educatiu, sindicats i partits donen suport al manifest i les
mobilitzacions d'Escola Valenciana · A la reunió d'avui hi han assistit
alguns membres de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua
Representants del sector educatiu, sindicats, partits polítics, entitats i institucions culturals donen suport al manifest (pdf) d'Escola Valenciana
a favor de l'ensenyament en valencià i d'un model plurilingüe de
consens fet amb criteris pedagògics, que exigeix la retirada immediata
de l'esborrany presentat per la Conselleria d'Educació (vídeo). Els ciutadans es poden adherir al manifest ací.
'El
decret és un pas enrere en el camí al plurilingüisme i ataca greument
el valencià a l'ensenyament. Agafa com a excusa un suposat
plurilingüisme per arraconar la nostra llengua a l'escola, situant el
Consell en actituds anti-valencianes inacceptables', ha afirmat Vicent
Moreno, president d'Escola Valenciana. 'La realitat del decret és que de
plurilingüisme res de res, és una maniobra per suprimir les línies en
valencià, que són el model que millor ha funcionat des de l'aprovació
de la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià. És un text ple de
desgavells i trampes per reduir la presència del valencià i no està fet
amb cap criteri científic per introduir la llengua estrangera.'
L'entitat ha anunciat un calendari de mobilitzacions que comença aquest dissabte amb les Trobades d'Escoles en Valencià d'Ibi i Relleu i prosseguirà amb una setmana d'accions que culminaran el 9 de juny, dia de constitució de les Corts Valencianes,
amb concentracions a València, Castelló i Alacant. Les mobilitzacions
s'allargaran fins la retirada del decret, prologant el moviment de
protesta fins els curs que ve si és necessari.
La mobilització més important serà el dia 9 de juny, dia de
constitució de les Corts Valencianes, amb concentracions a les set de la
tarda a la plaça de la Mare de Déu de València, la Casa dels Caragols
de Castelló de la Plana i els Serveis Territorials d'Educació
d'Alacant.
A la reunió d'avui, convocada per Escola Valenciana, hi han assistit
representants de la Confederació Gonçal Anaya de pares i mares
d'alumnes, la permanent de directors, la Intersindical-STEPV, CCOO PV,
UGT PV, PSPV, Compromís, EUPV, ERPV, Ca Revolta, la Societat Coral el
Micalet, Xúquer Viu, ACPV, diversos sindicats d'estudiants, les
associacions de directors de Primària i Secundària, el Col·lectiu de
Professionals del Doblatge, l'Associació d'Escriptors en Llengua
Catalana, l'Associació d'Editors del País Valencià, Benimaclet Viu i
altres entitats i asociacions, a més com alguns membres de l'Acadèmia
Valenciana de la Llengua i d'equips rectorals de les universitats
valencianes a títol individual.
empordaaccio |
dimecres, 1 de juny de 2011 | 15:39h
Recordem que 875.173 catalans han votat "Sí A LA INDEPENDÈNCIA"!
Ara de cap manera ens podem aturar!
------------------------
Vocabulari d'elements del nou estadi de l’Independentisme català:
1 - ANC: Assemblea nacional catalana. 2 - Assemblees territorials i sectorials de l'ANC. 3 - MxI. 4 - Actes multitudinaris del MxI. 5 - Full de ruta pels nous estadis de l’ascens independentista. 6 - L’horitzó del 2014 7 - Condicions internes i externes per acabar obtenint el nou estat català. 8 - Estructures polítiques, econòmiques i socials del nou estat català. 9 - Defensa de les eventuals agressions espanyoles. 10 - Parlament rupturista des de l'ombra, govern rupturista des de l'ombra. 11 - Article novè de la Llei d’Independència 12 - Constitució Catalana (Projecte de Reagrupament i de Joan Carretero)
7.- LA CONSOLIDACIÓ DE L’MxI (Documentació de l’ANC)
El període de temps que anirà des de l’11 de setembre fins a la convocatòria de les eleccions espanyoles ha de ser el termini màxim per a constituir les assemblees territorials de l’ANC i per a portar a terme els primers grans actes multitudinaris de l’MxI, seguint el full de ruta treballat durant els darrers mesos.
Aquest període també és clau per a la consolidació del treball de les comissions que hem creat per a definir les estructures per a un estat català, que haurien de poder presentar les seves primeres propostes en l’assemblea constituent de l’ANC.
L’horitzó del 2014 és, avui, més possible que mai, però caldrà treballar molt i molt bé per aconseguir, en aquest termini, crear les condicions internes i externes per acabar obtenint l’estat propi i per tenir-ne del tot definides les estructures polítiques, econòmiques i socials que en permetin el funcionament ple des del primer moment i el puguin defensar d’eventuals agressions espanyoles.
Barcelona,
15 dejuliolde2010.
La segona part d'aquest post, des de (7.- LA CONSOLIDACIÓ DE L’MxI) la he extret de la documentació de la web de l'ACN.
empordaaccio |
dilluns, 30 de maig de 2011 | 10:23h
Salvador Mas Santiago Visita els indignats.
28 Maig, 13:40
Shaudin: la veritat és que et conec de llegir-te, no tinc el gust ni he tingut l'ocasió de conèixer-te, encara, què hi farem!
Jo vaig viure la plaça Catalunya des del dijous fins el dilluns, et puc dir que el Torrent va tenir una percepció diferent a la meva. El mateix dijous algunes noies pintaven el "porki" amb la bandera catalana, quan els diguí, amb bones paraules i un somriure cordial, que per què no hi posaven més banderes, l'espanyola, l'americana, l'alemanya, la xinesa o qualsevol altra em vingueren sis "tiots" frenètics a dir-me que els porcs catalans de la Caixa tenien la culpa i que no pensaven posar-ne d'altres. Uns altres que arrencaven les flors i trepitxaven el verd deien que era per plantar horta.
Els que embrutaven el monument a Macià deien que s'havien de enderrocar tots els monuments catalanistes. Quan els deia que el que promovien és que el poder els hi fos més favorable, però que no parlaven ni proposaven cap canvi que representés engegar el sector primari de l'economia per a tindre, si més no, el que menjar a l'abast, em contestaren que no, que allí es parlava de repartir el que hi havia d'una altra manera més justa, i en dir-los que no n'hi ha per a tots em maltractaren de paraula. En dir-los que li feien el joc a l'imperialisme no deixant parlar en català,i el joc al capital perquè la xarcia és un negoci, ja deixava de ser persona per a ser un provocador. Vaja que qualsevol diferència amb les consignes ja no era fer aportacions en llibertat ans al contrari, era desmuntar-los la paradeta. Personalment em vaig avergonyir quan escridassaven els que proposaven en català, els quals en gran majoria o plegaven veles o cambiaven a l'idioma imperial.
Vull dir, amb moltes probabilitats d'encertar, que l'aplec de Barcelona ha estat aprofitat, si més no induït des del "CNI" a fi de prendre el protagonisme a l'independentisme. L'inefable Alfonso Guerra ja ho digué en els dies de les consultes, "No preocuparos que salga lo que salga en Catalunya no pasará nada" tot i dient que ell hi tenia un plan B. Jo crec que l'acampada ho ha estat de plan B.
Salutacions Rocdur.
El nom de Rocdur fa mots anys que l'utilitze, em va fer gracia llegir-te'l.
Ésl’hora,doncs,depresentarlanostraproposta deformaobertai decidida,
per
la qual
cosa caldrà treballar ràpidamenten les línies següentsiper aquestordre:
empordaaccio |
dissabte, 21 de maig de 2011 | 14:15h
... Envigorir l'ànima de la nació catalana, els nostres trets propis i
retornar-nos la plenitud nacional , en el marc de l'eclosió de la nova
consciència que s'està congriant, ha de ser, doncs, l'objectiu immediat
i, alhora, la garantia de la integritat de la independència, que ja ha
iniciat el seu preludi.
Cada nació té el seu territori en el
món, i és en aquest territori que li és propi on ha de brillar en
plenitud, l'ànima, el caràcter, la manera pròpia de veure i entendre el
món que té cada poble. Expressar el propi Ser en plenitud per a ocupar
l' espai que li pertoca amb dignitat són els dos reptes indestriables
que la nació catalana, i amb ella tots els quim la volem lliure i plena,
hem d’assumir amb absoluta convicció.
Mentre els organitzadors de l'Assemblea Nacional Catalana dubten de donar suport a la Manifestació del 9 de juliol, amb l'excusa poc intel·ligent de pensar-se que el seu secretariat interí en funcions no té legitimitat decissòria, l'Uriel Bertran els passa la ma per la cara i ja parla de Full de Ruta de l'Independentisme eficaç, valent, coordinat i unit.
Estem davant d'una nova manifestació independentista; per primera vegada veritable i totalment independentista.
La Manifestació convocada pel proper 9 de Juliol, a Barcelona, amb el lema del Cartell que adjunto en aquest post "Pel nostre futur: Independència"
L'Assembla Nacional Catalana, la unitat del Poble Català !!!
La millor medicina per a un poble colonitzat, la primera cura és la Independència.
"
