Aquests parèntesis són, de fet, l’altra part de l’espectacle, gairebé tan important com la musical perquè són els moments que aprofita per acabar de dibuixar el seu personatge. Almenys la part que encara pugui quedar per descobrir després d’escoltar les lletres que traginen les seves cançons. A més a més, fent honor al seu nom artístic, Eloi el bon noi s’adreça al públic i als seus companys tot emprant el vostè i sempre amb maneres suaus i cerimonioses.
Eloi el bon noi va fer el dissabte passat el seu primer concert oficial i l’A. i jo hi vàrem ser a primera fila. L’esdeveniment va tenir lloc al bar Continental, a Gràcia, envoltat de mig centenar llarg d’amics i de coneguts. Va presentar les cançons que formaran el gruix del que serà el seu primer disc, “Adolescència: no superada”, i que podeu escoltar aquí en format de maqueta ja molt elaborada.
El repertori d’Eloi el bon noi aplega ara com ara les vuit cançons de la maqueta més una de nova –“More’t de son”– que encara no es pot escoltar a la xarxa. Són cançons molt sòlides des del punt de vista musical, amb un acompanyament en el que predomina la força de la guitarra i uns efectes electrònics suggestius i ben dosificats. La veu, en canvi, planteja de vegades -poques, tot s’ha de dir- alguna dificultat de convivència amb la melodia.
Dit tot això he d’afegir que l’apartat on el projecte d’Eloi el bon noi em sembla més digne de ser seguit amb atenció és el de les històries que explica. L’inquietant retrat del personatge que interpreta i dels ambients que descriu. Un món dur, de forts contrastos, en el que la decrepitud de la vellesa o les difícils relacions amb els que tenim més a prop estan a l’ordre del dia. Una mirada crua i poc clement que defineix molt bé el títol genèric de la seva obra –“Adolescència: no superada”– però en la qual hi pot haver també un espai per l’humor. Encara que sigui negre.
No sé si s’ha notat, però parlo amb un cert coneixement de causa. Me l’atorga el fet que tant l’A. com jo des de fa trenta-quatre anys coneixem l’individu que s’amaga darrere del personatge d’Eloi el bon noi. Els seguidors fidels d’aquestes Totxanes l’haureu vist treure el nas més d’una vegada per algun apunt camuflat sota l’apel·latiu d’“el noi petit de casa”. Tanmateix, malgrat aquesta íntima proximitat, si jo no cregués en el que està fent m’hauria estalviat d’escriure aquest apunt, tothom ho hauria entès i hauria quedat com un senyor.
No ho he fet, però. I amb ple coneixement de causa.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!