“”Ens roben i ens saquegen” – Santiago Espot, discurs 11S 2016 a la Concentració per la DUI”

Necessitem la DUI urgentment per poder començar a arreglar aquest desgavell que ens ofega. Quan els catalans obrin els ulls s’arrencaran i ens arrencarem els cabells que encara ens queden.

“Ens roben i ens saquegen” – Santiago Espot, discurs 11S 2016 a la Concentració per la DUI”

 

Sempre Catalans Mai Imbècils

De Freixenet als supermercats Lidl: aquí van a parar les subvencions milionàries de la UE al camp català.

La Casa de Alba, Mercadona, la família Domecq o J. García Carrión (els de Don Simón) són els que més ajudes milionàries reben de la Política Agrícola Comuna (PAC) de la Unió Europea per subvencionar l’agricultura espanyola. A Catalunya, en lloc de famílies nobles, els més subvencionats són grans empreses agroalimentàries, de vi i d’exportació de fruites. Codorníu, el Grup Actel, Freixenet o Lidl són, segons dades oficials a les quals ha accedit CRÍTIC, els que reben més ajudes europees. L’ajuda al camp català no és gens igualitària. El 19% dels perceptors reben el 79,83% dels ajuts públics. Només 22 grans empreses reben més diners que 22.649 petites explotacions. Sindicats i moviments agraris europeus porten anys criticant la distribució injusta dels ajuts. El pressupost de la PAC per al període 2014-2020 preveu 408.310 milions d’euros en fons de la Unió Europea. La PAC s’emporta cada any entre el 40% i el 50% del pressupost comunitari.

El passat 17 de novembre, el Departament d’Agricultura de la Generalitat de Catalunya va publicar un comunicat de premsa on s’informava que 42.550 beneficiaris rebran 145 milions d’euros dels ajuts directes de la PAC 2016 i que anualment es gestionen prop de 265 milions d’euros de la PAC a Catalunya. Una xifra prou important que no hauria de passar desapercebuda. D’aquestes ajudes en depenen el camp català, el món rural i, de fet, tot un sistema social, econòmic i cultural que sobreviu fora de la ciutat de Barcelona. La definició oficial de la Política Agrícola Comuna de la Unió Europa fa una aposta per una vida digna de la pagesia, pel suport a la viabilitat econòmica del camp europeu i per evitar l’abandonament de la terra. Teòricament, l’objectiu és una política per afavorir la pagesia, la producció d’aliments i la defensa de l’agricultura europea. Però, realment és així? Com es distribueixen aquests ajuts?

Sindicats i moviments agraris europeus denuncien la distribució injusta dels ajuts agrícoles de la PAC

Sindicats i moviments agraris europeus porten anys criticant la distribució injusta dels ajuts i subvencions agrícoles de la PAC. A l’Estat espanyol, denuncien que els majors receptors d’ajudes són grans famílies de terratinents (Casa de Alba, per exemple) o les grans corporacions agroalimentàries (Ebro Foods). A Catalunya, canvien els noms, però hi ha una tendència similar. La situació de concentració és semblant excepte que hem canviat la noblesa espanyola per les grans empreses agroalimentàries, de vi i d’exportació de fruites. Només 22 grans perceptors reben més diners que 22.649 petites explotacions. Aquestes petites explotacions reben, de mitjana, un ajut que no arriba als 570 euros, mentre que els grans perceptors cobren més de 900.000 euros de mitjana. Aquesta desigualtat en l’accés a les subvencions agràries ha mantingut xifres i distribucions semblants durant els darrers anys.

Des de l’any 2008, els ajuts de la PAC es paguen segons la superfície agrària, dissociant-los de la producció real. És a dir, com més terra en propietat, més PAC es cobra. La PAC, tal com està dissenyada legalment, afavoreix els més grans i l’agricultura més competitiva. En els dos darrers anys (2014-2015), a Catalunya s’han distribuït més de 876 milions d’euros en ajudes de la PAC. Segons dades del FEGA (Fons Espanyol de Garantia Agrària), 537 milions d’euros han anat a pagament bàsic i 339 milions d’euros a ajudes especials, dels quals gairebé el 12% han estat destinats a ajuts al sector de fruites i hortalisses i el 10% a programes de suport al sector vitivinícola.

Efectivament, el pagament bàsic de la PAC suposa el 70% dels fons; però, a més, hi ha un seguit d’ajuts o complements destinats a zones condicionades per limitacions naturals en zona de muntanya, ajuts vinculats a la producció per a determinades zones o tipus d’agricultura, suport a joves agricultors, modernització de les explotacions agrícoles o programes de consum de fruites i hortalisses a les escoles.

Però, a Catalunya, doncs, qui són exactament aquests beneficiaris? Són cooperatives, són empreses agroalimentàries, són explotacions agràries? Tenen noms i cognoms. Aquí repassem la trajectòria de les 12 empreses agroindustrials catalanes que més subvencions reben d’Europa.

Les grans empreses del cava reben 14 milions d’euros

Quatre grans empreses del cava (Freixenet, Codorníu, Cades i Segura Viudas) han rebut, en només dos anys, 14 milions d’euros d’ajudes públiques. Són les més beneficiades del ‘top 25’ català. De fet, Freixenet (amb 6 milions) és la primera receptora d’ajuts i Codorníu (amb més de 3 milions) és la tercera gran receptora de tot el rànquing d’explotacions agràries catalanes. Només aquestes quatre empreses concentren més del 39% dels ajuts del sector del vi. Reben els mateixos diners públics que 6.340 beneficiaris de zona de muntanya. La gran part d’aquests ajuts l’han rebut en concepte de suport al sector vitivinícola. Suport que, segons la PAC, serveix per garantir l’equilibri del mercat i millorar la competitivitat dels vins europeus, ajuts per a la promoció del vi en els mercats de països tercers o ajuts a costos de reestructuració i reconversió de vinyes.

Freixenet, Codorníu i Segura Viudas són marques de cava prou conegudes, però no ho és tan l’empresa CADES Penedès SA. Cades és una empresa que produeix alcohol etílic a partir de matèries residuals de la producció del vi (brises, mares, vi i terres de filtre) i el seu objectiu és el tractament integral dels residus procedents dels processos de vinificació. Curiosament, l’accionariat està compost per Codorníu SA (50%), Freixenet SA (25,80%) i Segura Viudas SA (7,60%).
Grup Actel, el segon amb més ajudes

Amb un volum de 120.000 tones de fruita, Actel SCL és la major cooperativa productora de fruita dolça de l’Estat espanyol (peres, pomes, préssecs, nectarines, prunes, cireres, albercocs…) i de productes fruiters per a les noves tendències de la indústria i del consum, com, per exemple, Mama Fruita (sucs de fruita). En concepte de suport al sector de fruites i hortalisses durant els anys 2014 i 2015, va rebre prop de 4,5 milions d’euros dels ajuts de la PAC.

El Grup Actel és format per cooperatives de Lleida i d’Osca i és l’entramat cooperatiu empresarial que les diverses seccions d’Actel SCL ha creat en col·laboració amb altres entitats. Així, Ponent Export dóna nom a l’exportadora de fruites i hortalisses, Central d’Assegurances constitueix la principal corredoria d’assegurances del sector agrari, InduLleida és una transformadora de fruita participada (en el 21,52%) per Actel i Ibercereal, una cooperativa cerealista. El Grup Actel també és format per les empreses ADA (empresa comercialitzadora de venda de gra, productes fitosanitaris, adobs, combustibles i llavors), Agroles (empresa distribuïdora d’olis, fruita seca, vinagres, patés, caves, etc., de les marques del Grup Actel – Germanor, Romanico, Tagornar, Mas del Senyor i Mama Fruta), IberAlfa-TransAlfals (una de les principals cooperatives farratgeres de l’Estat). Té quatre fàbriques pròpies, a Montsó, a Binèfar i dues a Bellcaire d’Urgell i, juntament amb altres socis, també comercialitza fins a 25.000 tones d’alimentació animal arreu del món mitjançant IberAlfa).
Fruits de Ponent: 3 milions d’euros per a cooperatives de fruita

Fruits de Ponent és una cooperativa comercialitzadora de fruita creada l’any 1992 i constituïda per cinc cooperatives de producció fructícola. Les plantacions estan situades a Catalunya i a Aragó, a la vall del riu Ebre i produeixen, anualment, 75.000 tones de fruita. En els darrers dos anys ha rebut 3 milions d’euros en concepte de suport al sector de fruites i hortalisses. Un dels seus productes estrella és la marca OKI (paraguaià).
Crisol de Frutos Secos: concentra l’ajuda a l’ametlla i a l’avellana

Crisol de Frutos Secos és una societat agrària de transformació que agrupa més de 15.500 persones sòcies productores d’ametlla, d’avellana, de nous i de festucs de tot l’Estat espanyol. Disposa de 95.500 hectàrees de fruita seca, de les quals, 92.000 són d’ametllers. En el període 2014-2015 ha rebut més d’1,5 milions d’euros com a suport al sector de fruites i hortalisses.
Harinera Vilafranquina, número 1 de la farina a Espanya

Harinera Vilafranquina és la primera empresa del sector fariner espanyol, especialitzada també en sèmola de blat i en la comercialització de cereals. L’any 2012 va assolir una producció de més d’1 milió de tones de producte final; distribueix 3.500 tones diàries i exporta a Europa, a Àfrica, a Amèrica i al Pròxim Orient més de 290.000 tones de cereals i més de 155.000 tones anuals de productes elaborats. Comercialitza més de 500.000 tones de blat anuals, especialment per a exportació.
Frigorífics Costa Brava, dedicada a l’exportació de carn de porc

Costa Brava Foods és una empresa del Grup Cañigueral dedicada al sacrifici i especejament de carn de porc, produint més de 225 milions de quilograms de carn anuals. Actualment destinen més del 75% de la producció a l’exportació a més de 42 països a tot el món passant per Àsia, Àfrica, Amèrica i Europa. A part de Costa Brava Foods, el hòlding Grup Cañigueral és format per Embotits Monter, Coopecarn (carn marinada), Delisano (elaborats carnis) i Far (pernils i embotits).
Frutas Leridanas: ajudes gràcies al consum de fruita a l’escola

FRULESA és una empresa especialitzada en la producció, manipulació i comercialització de tot tipus de fruita dolça. Està especialitzada en la venda de préssecs, nectarines, paraguaians, prunes, peres i pomes de tot l’Estat espanyol. Durant els anys 2014-2015 ha rebut més d’un milió d’euros, el 67% del total, en el marc del programa de consum de fruites i hortalisses a les escoles.
InduLleida: exporta el 70% a l’estranger

InduLleida SA és una societat dedicada a la fabricació de derivats de fruita, situada a Alguaire (Lleida). Juntament amb la seva filial Zufrisa (adquirida el 2011 i situada a Calatorao, Saragossa), processa més de 350 milions de quilos de fruita fresca l’any, convertint-se així en un dels principals transformadors de fruita d’Europa. Exporta el 70% de la producció a 58 països, fonamentalment, a la Unió Europea i al Japó, a l’Aràbia Saudita, al Kazakhstan, a la Xina, a Austràlia, a l’Índia, a Malàisia, a Nova Zelanda. a l’Iran, a Cuba, a Tailàndia, al Brasil, a Mèxic, al Perú, a Corea del Sud i a Singapur. L’any 2015, aquesta societat va rebre prop d’un milió d’euros en concepte d’augment del valor afegit dels productes agrícoles i forestals, per donar suport a les inversions materials destinades a la millora de la transformació i comercialització dels productes agrícoles. Els seus accionistes són cooperatives i centrals hortofructícoles.

El seu conjunt agrupa més de 170 empreses productores, que representen 18.000 agricultors i agricultores de tot el territori espanyol i del sud de França, que aporten tot tipus de fruita mediterrània per a la seva transformació industrial. El principal accionista és el Grup Actel, que és també el segon grup català amb més ajudes de la PAC, en una participació del 21,52%.
Supermercats Lidl també rep ajudes per al camp català

A la llista dels 25 principals receptors dels ajuts de la PAC sorprèn trobar-se amb una gran cadena de supermercats com Lidl. Aquesta empresa ha rebut més d’1 milió d’euros a partir de la mesura del Programa d’opcions específiques per la llunyania i insularitat. És una mesura que està pensada, sobretot, per a les illes Canàries i on es tenen en compte les limitacions de les regions “ultraperifèriques”. En el cas de Lidl, s’acull al règim específic d’abastiment i té l’objecte de reduir els costos addicionals del subministrament de productes essencials deguts a la llunyania.
Per a què serveix la PAC segons la UE?

La Política Agrícola Comuna (PAC) va ser inicialment la resposta europea a la necessitat d’oferir un nivell de vida digne a 22 milions de persones agricultores i treballadores agrícoles, així com un subministrament d’aliments estable, variat i segur als seus 500 milions de ciutadans. Com a política comuna dels 28 països de la UE, la PAC reforça la competitivitat i la sostenibilitat de l’agricultura de la Unió mitjançant pagaments directes dirigits a estabilitzar els ingressos agrícoles, i el finançament de projectes per satisfer necessitats específiques dels països a través dels programes de desenvolupament rural nacionals (o regionals), que també abracen l’economia rural en general. La PAC també preveu una sèrie de mesures de mercat, incloent-hi eines complementàries, com ara les etiquetes de qualitat o la promoció dels productes agrícoles de la UE, que completen l’acció de la PAC en suport dels agricultors.

La PAC per al període 2014-2020 subvencionarà el camp europeu amb 400.000 milions d’euros, una de les principals partides de la UE

El pressupost de la PAC per al període 2014-2020 preveu un total de 408.310 milions d’euros en fons de la UE, dels quals 308.730 milions es destinen a pagaments directes i mesures de mercat (l’anomenat ‘primer pilar’), i 99.580 milions, al desenvolupament rural (l’anomenat ‘segon pilar’). Els ajuts directes formen part del primer pilar dels ajuts de la PAC i el seu pressupost anual disponible a l’Estat espanyol és de poc més de 4.000 milions d’euros, dels quals a Catalunya se’n gestionen aproximadament 265 milions d’euros.
Crítiques a la PAC de les organitzacions pageses

La majoria d’organitzacions pageses (COAG, Unió de Pagesos, Via Camperola) afirmen que la PAC està deslegitimada socialment a causa de la seva “injusta distribució” i de la seva “absurda aplicació” en la pràctica. Una de les crítiques concretes que fan és que els successius governs que han negociat amb la UE han acabat defensant els interessos del gran sector agroindustrial i dels grans propietaris, en lloc de defensar els interessos de la majoria dels pagesos que representen el model social de l’agricultura.

En els darrers 10 anys, tanquen a Catalunya 2 explotacions petites i mitjanes el dia: en total, 6.800 finques menys

El que es reclama des de les organitzacions i moviments pagesos com Via Camperola o la Plataforma Rural, entre d’altres, és una PAC al servei d’un nou model de producció social i sostenible, sobre la base d’un sector agropecuari amb el suport del major nombre d’explotacions agrícoles de tot el territori i on es consideri la diversitat dels models de producció. De fet, quan parlen de la PAC, no es volen centrar només en els ajuts, sinó també en la necessitat d’ordenar els mercats, de la millora de la cadena agroalimentària i de fomentar un model de producció destinat a l’alimentació i no a l’exportació. Es queixen, en síntesi, que l’actual distribució desigual dels ajuts no estaria servint per evitar la desaparició progressiva de les petites explotacions i l’abandonament de terres i per fomentar l’equilibri territorial.

Vistes aquestes xifres, criden l’atenció les declaracions del mes de juliol passat de la consellera d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació, Meritxell Serret, que va denunciar que el model d’aplicació de la nova Política Agrícola Comuna 2015-2020 a l’Estat espanyol, basat en un criteri de repartiment de fons estatal, “no respon a les necessitats dels diferents sectors de producció catalans”, alguns dels quals “en surten especialment perjudicats”, com és el cas de la vinya i la fruita dolça. Respecte a això, cal tenir en compte que el 50% dels ajuts a la vinya i a la fruita dolça es concentren només en 10 empreses. Les queixes de les organitzacions agràries defensen que no es tracta només de tenir en compte el criteri de repartiment entre sectors productius, sinó també de saber quins criteris s’estan aplicant perquè les grans empreses s’emportin sempre una gran part del pastís.

El fet és que en els darrers 10 anys, a un ritme de tancament de gairebé 2 explotacions el dia, han desaparegut a Catalunya 6.800 finques agrícoles de petita i mitjana escala; la població activa agrària ja no arriba ni a l’1% i la contribució de l’agricultura al PIB ha baixat fins al 0,86% (davant l’1,8% de França o el 3,2% de l’Estat espanyol). De retruc, és clar i evident que són molts els pobles abandonats o pràcticament abandonats i on la mitjana d’edat ha pujat considerablement deixant el territori sense vida i el que representa de pèrdua de teixit econòmic, social i cultura. Amb moltes ajudes però amb poca estratègia política, el que finalment tenim a Catalunya és un model d’agricultura que privilegia sectors agrícoles enfocats clarament a l’exportació i que ens fa molt fràgils i vulnerables agroalimentàriament parlant.

Carles Soler i Gustavo Duch (revista ‘Sobirania Alimentària’)
dilluns, 13 febrer 2017

Ni tovalloles ni referèndums! Sols la DUI és el veritable camí.

SR. MAS: Primer la DUI (No busqui altres alternatives a un carreró sense sortida) ni tovalloles ni enganys!

Són tants els esculls que hauria de saltar un Referèndum pactat que el fan totalment negatiu i inviable per a la decisió sobirana dels catalans.”

Prego a l’ANC, a l’AMI i a tots els altres partits que es deixin de subterfugis i altres noms i sigles enganyoses, com ho eren el DIP i la RUI i que vagin per feina abans no perdem la majoria absoluta de 72 escons, 4 més dels que calen en el cas català per fer una DUI homologable a la de cas Kosovo.

IBARRETXE: “seguir la via unilateral per arribar a bon port, ja que fins que no facin el pas ningú els escoltarà”

MAS: “Mas ens diu que l’alternativa al referèndum es llençar la tovallola i desafiar a l’Estat a fer una oferta per votar al costat de la independència.”

Sr. Mas: Quina estratègia guanyadora és anar pidolant a l’amo espanyol el que mai us donarà, perquè si no ho sabeu, que ho haurieu de saber, -au va! no alegueu ignorància que no cola!- “la Independència no es demana sinó que des del cas Kosovo es Declara fent la DUI” així mateix o molt semblant ho havien expressat Xirinacs, Ghandi, Mandela, Sam Adams i molts altres.

Ja és miserable i terriblement ingenu el cas del Mas -sembla de P3 el que ha fet carrera política universitària i molts anys de pràctica autonomista- dient “llençar la tovallola i desafiar a l’Estat a fer una oferta per votar al costat de la independència”.

Mas va fer d’autonomista com Corbachov va fer de comunista, cap dels dos serveix per fer una independència. sigui la de la CEI (antiga URSS) o sigui la Independència de Catalunya.

Certament Mas i Puigdemont millor que pleguin perquè cap dels dos encara que volgués no sabria passar del que ells en diuen “Preindependència”

La idea de bomber del Sr. Mas “de tirar la tovallola” és terriblement negativa per tres motius:

Primer perquè aquesta expressió en boca dels reis dels subterfugis pot voler dir “rendir-se” com ja va fer una vegada el Sr. Mas als peus del Sr. Zapatero, i en català diem que qui és capaç de fer un cistell també és capaç de fer un cove.

Segon. l’expressió “tirar la tovallola” també es podria entendre a retar a l’altre a un duel, però el tardà defensor del Pacte Fiscal, per pròpia experiència hauria de saber que Espanya ni pacta ni consenteix, ni tremola davant del Mas pel referèdum ni davant d’Europa per l’Eix Mediterrani ni per altres coses més convenients pe a la UE.

I tercer, perquè en el cas de que Espanya consentís aquest duel, les condicions i les preguntes que implicaria serien altament perjudicials per a Catalunya, tan abans del referèndum pactat com per a la lectura dels resultats donat que Espanya sempre enganya i mai compleix.

Més encara aquest duel implicaria 10 o 15 anys més de procés, d’espoliació continuada, gegantina i ofegadora, i finalment encara podria sortir el PP, el PSOE, Ciutadans o el TC i impugnar els resultats. Són tants els esculls que hauria de saltar un Referèndum pactat que el fan totalment negatiu i inviable per a la decisió sobirana dels catalans.

En resum, Sr. Mas retiri aquestes brillants idees i potser que també amb elles es retiri vosté com segurament farà la Sra. Clinton. Vostè ja va fer el que podia: pactar de nit amb el Zapatero, no ssolir el pacte fiscal, inventar la pregunta doble i partida, fer la Consulta del 9N no vinculant des de sempre, enganyar als catalans i sobretot als seus votants amb el “suposat Dret de Decidir dels Catalans” que vosté i altres l’heu transformat interessadament en dret a opinar, i ajornar la independència sine die parlant ja ara amb tota la cara de les municipals del 2019.

Si de veritat els catalans volem la independència deixem-nos d’esperar en Convergència, Esquerra i Cup que només van allargant “la marrana” i anem tots junts amb un sol capadavanter i amb un sol objectiu: Declarar la Independència i com diu el Sr. Ibarretxe “unilateralment”!

Després del cas Kosovo i segons la resolució del tribunal Internacional de la Haia, això té un sol nom “DUI” i és legal internacional i legítim català.

Prego a l’ANC, a l’AMI i a tots els altres partits que es deixin de subterfugis i altres noms i sigles enganyoses, com ho eren el DIP i la RUI i que vagin per feina abans no perdem la majoria absoluta de 72 escons, 4 més dels que calen en el cas català per fer una DUI homologable a la de cas Kosovo.

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció, membre de l’UPDIC -Units per a Declarar la Independència Catalana- el partit polític de Jordi Fornas -ex batlle de Gallifa-. Membre de l’ANC i soci de l’ÒMNIUM.

SR. MAS: Primer la DUI (No busqui altres alternatives a un carreró sense sortida) ni tovalloles ni enganys!

Els estats són unilaterals. Nosaltres fem d’estat: DUI Ja!

Líders i poble catalans disposem-nos a fer la DUI per UNILATERALITAT entre unilaterals.

http://blocs.mesvilaweb.cat/smolins9/

Hi ha una cosa que els catalans hem d’aprendre dels espanyols, encara que, de tant demòcrates que presumim ser, sembla que no ens agradi, i és defensar els interessos de Catalunya i de la seva gent per sobre de moltes coses, i això és responsabilitat de tots, poble, capdavanters i totes les institucions catalanes que aquests conformen, entre elles i primer de totes el President, el Govern, el Parlament, l’ANC, l’AMI, tots els Partits Polítics Independentistes, … i una defensa primera, bàsica, imprescindible i essèncial és aplicar-nos a fer urgentment la UNILATERAL “DUI”

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció, membre de l’UPDIC -Units per a Declarar la Independència Catalana- el partit polític de Jordi Fornas -ex batlle de Gallifa-. Membre de l’ANC i soci de l’ÒMNIUM.

Ens ataquen a mort, només hi ha una resposta ràpida i efectiva: LA DUI.

Ara mateix a Catalunya hi ha dues batalles en marxa, per un cantó hem deixat que Espanya s’anés enfervorint i organitzant contra nosaltres, els seus atacs continuats i constants i el perfilat i concreció de les seves estratègies per aturar-nos conformen la primera batalla, davant de la qual pel nostre infantilisme i desídia hem renunciat quasi totalment a l’efecte sorpresa, element fonamental per decantar la victòria cap a un front o cap a l’altre. Probablement vàrem errar en l’elecció dels actors del Procés al posar-lo en mans dels polítics, nostrats però autonomistes reciclats, amb una gran mancança de caràcter i determinació independentista, manca de lucidesa en factors bàsics i manca de coratge que els porta a voler fer la Independència sense encarar-se amb Espanya. Així, doncs, enlloc de la Via Catalana hem de plantejar-nos seriosament la Via Bàltica.
La segona batalla del moment actual és d’ordre intern i és entre nosaltres els catalans. Es tracta de la batalla enfront de la DUI “La Declaració Unilateral d’Independència”.
Es tracta de l’enfrontament entre dues estratègies, ambdues per naturalesa difícils però no pas igualment fàcils d’organitzar, ni igualment eficaces.
L’una d’entesa amb Espanya per a fer un Referèndum pactat, impossible al mateix nivell del Concert Econòmic i altres iniciatives fallides. Si algú ho dubte que miri els noticiaris d’avui mateix i de cada dia.
L’altra estratègia és la legal Internacional i legítima Catalana “DUI” que no necessita ni entesa, ni permís dels poders espanyols, perquè és una iniciativa rupturista total, sense mitges tintes ni bloqueigs fàcils per part de l’estat espanyol.
 
No pots demanar a un estat que ell mateix es faci l’hara kiri i s’autodestrueixi, en canvi sí que li pots demanar a un Poble que s’alliberi del jou que l’escanya.
 
22295_853924101309462_3109042407847747601_n
És del tot necessària la DUI per sortir, d’una vegada, de l’espai jurídic espanyol i de la seva legalitat per tal entrar de cop i unilateralment en el nostre espai jurídic i la nostra legalitat catalana on els mal factors, il·legals, desobedients i prevaricadors seran ells, els membres de les institucions espanyoles, també els membres del TC i els membres del TSJC
I és del tot prudent i del tot necessària la DUI per salvar-nos de les garrotades que ens venen a sobre si no reaccionem de pressa perquè Espanya -no pas Catalunya- s’està balcanitzant en plan serbi.
Junts pel Sí i la CUP s’han de decidir per sumar els seus 72 diputats i Declarar la Independència de forma unilateral ja que Espanya no negocia ni negociarà, sols ataca i fa tot el possible per arraconar Catalunya.
Hem d’aferrar-nos a la jurisprudència del Tribunal Internacional de la Haia respecte a la DUI en els casos de Montenegro i Kosovo. Si no ho fem de seguida Espanya ens destrossarà de mil maneres, ens deixarà sense institucions i ens barrarà de nou el pas a la llibertat que ja tenim a tocar. No perdem pistonada, fem la DUI.
Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció, membre de l’UPDIC -Units per a Declarar la Independència Catalana- el partit polític de Jordi Fornas -ex batlle de Gallifa-. Membre de l’ANC i soci de l’ÒMNIUM
 
Ens ataquen, només hi ha una resposta ràpida i efectiva: LA DUI.

 

Israel I Catalunya, Pobles escollits! Necessitem el Rei David i la DUI per tombar Goliat.

 
Serà la DUI la pedra amb la qual David va tombar Goliat?
Catalunya! Catalans!
que la Moral de Victòria us acompanyi!
Com David tu pots vèncer Espanya … DUI ja!
Fa pocs dies Francesc Font ens obsequiava des del seu blog de l’espai Vilaweb” amb la seva 58.a carta per qui la vulgui llegir o escoltar: “Referèndum. VIII” en la que esbossava la nova etapa bèlica, en la que ja ens trobem de ple, del Procés de Recuperació de la Independència de Catalunya i dels catalans”.
Dic bèl·lica, ell, Francesc Font, en diu “guerra …, potser primera batalla o potser primeres refregues prèvies a la primera batalla, cruenta, de moment, judicialment parlant.
Els catalans no podem oblidar que fa ben bé 300 anys que estem en guerra contra Castella i Espanya, nosaltres, els catalans, per alliberar-nos de les seves urpes, lleis i forces repressives, i per recuperar les nostres lleis i constitucions que ens van arrabassar a força d’armes i de repressió absoluta; ells per sotmetre’ns definitivament, quan no “sin que se note el cuidado” quan no a cops de garrots.
Es tracta d’una llarga guerra desproporcionada, els uns agressors, els altres agredits; els uns per posseir, manar i espoliar Catalunya, els altres per fugir esperitats de l’imperialista i fracassada Espanya; els uns grans i poderosos com diu en el seu article Francesc Font, els altres més petits, més dèbils i més desunits, com també escriu el mateix Francesc Font en l’esmentat post.
Però per sort nostra, dels catalans, les coses no són sempre com semblen, sobre el tauler d’aquesta secular batalla, potser no som tan dèbils com molts es pensen.
Primer de tot cal saber i recordar que els espanyols -abans castellans o satèl·lits de Castella- mai han pogut destruir-nos ni sotmetre’ns del tot, i en les guerres declarades com a tals, ells sols i molt més armats que no pas nosaltres, mai han vençut Catalunya, sempre han necessitat aliats externs per activa o per passiva.
Em ve a la memòria aquella història bíblica que ens parlava del Poble Escollit, Israel, que com Catalunya s’enfrontava a uns bàrbars com els espanyols, els filibusters, representats per un primitiu, brut i abusiu guerrer, alt i gran de cos però molt curt i primitiu de mollera -com són els espanyols exactament- al qual un xicot jovenet que feia de pastor, res tan humil i en comparació petit, ros com un fil d’or, net i polit, va tombar d’un sol cop de pedra llançat amb precisió amb la seva fona de pastor, res de canons i pistoles, només un roc, valor, decisió i precisió, i naturalment l’ajut del Creador i ànima de la història que també existeix encara que sovint no la sabem veure.
Goliat contra David, Catalunya contra l’invasora Espanya.
Caigui Goliat, caigui Espanya!
Visqui Catalunya com Israel, ambós són els Pobles escollits!”
Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció, membre de l’UPDIC -Units per a Declarar la Independència Catalana- el partit polític de Jordi Fornas -ex batlle de Gallifa-. Membre de l’ANC i soci de l’ÒMNIUM
Necessitem el Rei David i la DUI per tombar Goliat
.

Volen crucificar al Jutge Vidal. Jo el sóc! Preparem i fem la DUI. Marxem, ja!

La batalla contra el Jutge Vidal és una batalla contra tots els catalans que volem i treballem per recuperar la Independència de Catalunya.

Plantem cara a l’enemic que vol crucificar al Jutge Vidal.

Espanya ens roba, des de fa ben bé 500 anys, primer Castella i ara Espanya.

Ens roba Espanya, ens roben els espanyols i durant massa temps, nosaltres, els ho hem permès.

Ara ha arribat l’hora de dir PROU !!!  Fotem el camp d’aquesta gàbia plena de merda!

Espanya ens roba l’ànima, ens roba la dignitat, ens roba la llibertat i la democràcia, ens roba els nostres recursos, ens espolia descaradament per tots costats, impostos, comissions, carburants, electricitat, tants per cents dels estalvis, tot el que pot d’herències perdudes i comissions, despeses bancàries i comissions excecives, recàrrecs d’impostos abussius que no podem pagar dins del plaç convingut, tot és una gran bola de neu que incessantment es fa grossa i gegantina, que penja del coll de Catalunya i dels Catalans, si no ens en desprenem ens ofegarà.

Espanya ens roba la nostra sobirania i ens imposa lleis que ens tenallen la nostra iniciativa en mil-i-un camps, en tots els camps.

Quan ens alliberem d’Espanya i veiem tot el que ens han robat, furtat i fotut, ens tibarem i arrencarem els cabells que encara ens quedin.

Prou de submissió i subjugació, tanquem aquest fals i mal negoci, foragitem els qui són còmplices d’aquest robatori i no en demanin sincer perdó.

Prou d’Espanya !   Prou de la gasiveria d’alguns catalans que ens enfonsa en la misèria espanyola pels seus obscurs interessos.

Llibertat per a Catalunya i pels Catalans !

——————————-

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció, membre de l’UPDIC -Units per a Declarar la Independència Catalana- el partit polític de Jordi Fornas -ex batlle de Gallifa-. Membre de l’ANC i soci de l’ÒMNIUM.

Volen tallar les ales a Catalunya, però no podran i esdevindrem lliures com els Suïssos i els Danesos!

Amb la Independència, Catalunya com una nova Dinamarca del Sud d’Europa, esdevindrà un dels països amb el nivell de renda més alt d’Europa.

Pujarà encara més la qualitat democràtica.

La corrupció baixarà sota mínims.

Les ajudes a les empreses, autònoms i treballadors propiciaran la reconstrucció de Catalunya en tots sentits i molts de nosaltres, els catalans, farem un esforç voluntari i supletori duran el primer període de recuperació nacional -1 any- veient ja de seguida els efectes positius de la nostra Independència, d’alguna manera cada vegada ens assemblarem més a Dinamarca i Suïssa.

———————————-

“He vist un cel nou i una terra nova …

he vist la Catalunya Independent en favor de la seva gent …

dels que hi viuen, hi treballen i se l’estimen”


Visqui Catalunya Lliure !

Visquin els Països Catalans!


Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció, membre de l’UPDIC -Units per a Declarar la Indepèndència dels Catalans-, partit fundat per Jordi Fornas, ex batlle de gallifa.  Soci de l’ÒMNIUM, Soci de l’ANC.

Avui, 17h: Taula Rodona sobre els Judicis contra la Independència de Catalunya (Mas, Homs, Espot, Patrícia Gabancho)

Artur Mas i Santiago Espot,  avui  dilluns dia 13 a les 7 de la tarda debatent a l’Ateneu Barcelonès:

Avui, 17h: Taula Rodona sobre el Judicis contra la Independència de Catalunya (Mas, Homs, Espot, Patrícia Gabancho)

———————————————————

Sr. Junqueras i Sr. Puigdemont, les institucions catalanes només es poden defensar amb la DUI que vostès (JxSí i la CUP) ja haurien d’haver fet des del 27S. O s’espavilen o pleguin d’una punyetera vegada. Prou de perdre el temps i jugar-se el futur i el present dels catalans. Prou ja!

——————————–

RUI per DUI  (Per Bet Salat)

Si el que es vol és la independència, la declaració unilateral és l’únic camí per saber realment fins a on es pot i s’està disposat a arribar.”

El referèndum unilateral d’independència va tenir sentit al 9N el qual va acabar sent un “bluff” perquè ni ERC, CDC ni CUP, a part de no donar-li garanties democràtiques, tampoc li van donar vinculació política. És a dir, van ser ells els que van tenir l’oportunitat per desobeir a l’estat espanyol i no ho van fer. El gran problema ara mateix és una qüestió de confiança. Després d’obeir més de 50 sentències del tribunal constitucional, després que Artur Mas prometés un referèndum vinculant per acabar quedant-se en res, quanta població es mobilitzarà i fins a quin punt servirà perquè la resta d’Estats que NO et volen reconèixer ho facin? Les mateixes persones que no han desobeït mai seran capaces de controlar el territori per la força? Els drets fonamentals entesos com a principis universals estan bé com a filosofia, i personalment els defenso, però això no implica que els altres Estats també ho facin ja que vivim clarament dominats per corrents positivistes que poden frenar aspiracions 100% legítimes. No oblidem que al món occidental impera la “Rule of Law”, l’imperi de la llei, i que la independència és il·legal. Cap Estat democràtic existent renunciarà a la jerarquía normativista proposada per Kelsen, filòsof i jurista de referència, sense que es vegin obligats a fer-ho. El que Kelsen propugnava és la creació de normes en base a altres normes que tinguin vigència gràcies a que es relacionin amb alguna altra norma de rang superior. És a dir, si els “processistes” es pensen que reclamant que es deslegitimin valors constitucionals com per exemple els relacionats amb la “unidad de España” per deixar pas a un arbitrarisme vist com a punt de partida de la inestabilitat i subjectivime pel que fa a la resolució de diferents casos, és perquè no entenen el funcionament jurídic de la resta d’Estats o perquè simplement menteixen.

Si el que es vol és jugar de debò el que caldria primer és un cop d’efecte real per dotar a la població de confiança; òbviament tornar a fer un referèndum seria l’excusa perfecta per intentar repetir allò que no van saber o voler fer el 9N. Per què caure en el mateix parany i perdre més temps quan estan legitimats per fer la DUI, allò que suposadament portaven al programa, tenint 72 diputats, i podent celebrar un referèndum ratificatori posterior?

Per la Declaració Unilateral d’Independència realment només és necessària la voluntat de proclamar-la i una majoria darrera per tal de dotar-li vincularitat al resultat. En primer lloc, perquè et reconeguin els altres estats, i en segon, per tal de poder exercir el control efectiu de del territori. Un Parlament amb 72 diputats t’acredita si més no per tal d’iniciar el procés. Els partidaris del ´EU referendum´, especialment David Cameron, no sabien quin seria el resultat del referèndum, però tot i així es van arriscar a donar veu als ciutadans, tot i així respectant la llei. Si realment volem comprovar quin pes té l’independentisme a Catalunya i volem resultats vinculants pel país, un referèndum que va en contra la ‘Rule of law’ dificulta l’atenció en els resultats i el farà menys vinculant perquè tal i com hem dit, els altres Estats procuraran no posicionar-se contra Espanya i la llei si no existeix un motiu real de pes que pugui desestabilitzar els mercats.

Només exercint la força s’aconseguirà que la resta d’Estats es mullin degut a que cap Estat entrarà gratuïtament en conflicte amb un altre Estat, és evident aleshores que amb excuses com el RUI s’està post-posant el inevitable.

Si el que es vol és fer la independència, un 9N 2 condueix al fracàs més absolut: la negativa per part de l’Estat espanyol, la promesa de proclamació d’independència que no es compliria, la manca de força degut a un país que no té les estructures d’Estat preparades, un govern que ha anat sempre de farol, la no mobilització del “no” el dia de la votació i sobretot, la repetició d’una fórmula que ja s’ha vist que no ha funcionat, tots aquests són motius de pes per pensar que aquells que ens prometen el tot, acabaran deixant-ho en res.

Una majoria parlamentària en cap cas hauria de suposar un fre. Si el que volen és evitar l’inevitable, la DUI, poden continuar inventant-se excuses i repetir fórmules com han anat fent fins ara. Si el que volen és fer la independència, jo ho tinc clar, DUI ara o que vegin com l’independentisme va caient a mesura que es van incomplint acords i l’economia espanyola es va recuperant.

Si el que es vol és la independència, la declaració unilateral és l’únic camí per saber realment fins a on es pot i s’està disposat a arribar.

Mentre es repeteixin fórmules ja fracassades i pensades pels mateixos protagonistes de sempre, el destí que ens espera és el mateix que el del passat.

Bet Salat

 

Artur Mas i Santiago Espot,  avui  dilluns dia 13 a les 7 de la tarda debatent a l’Ateneu Barcelonès:

Avui, 17h: Taula Rodona sobre el Judicis contra la Independència de Catalunya (Mas, Homs, Espot, Patrícia Gabancho)

Urgeix “La nostra decisió unilateral” un acte de ruptura

Publicat a:

“la independència (amb DUI, amb RUI, amb tots dos) només pot arribar com a conseqüència de la nostra decisió unilateral, i que cal un acte de ruptura per fer-la realitat.”

Per aquest motiu, l’opció que considero més viable és la que el professor de dret de la Universitat de Copenhaguen Antoni Abat i Ninet va exposar al Parlament el maig passat: 

una declaració unilateral d’independència per la majoria parlamentària independentista, justificada per la situació de bloqueig d’una sortida negociada per part del govern espanyol, seguida de la convocatòria d’un referèndum ratificatori, emparada ja en la nova legalitat (transitòria) sorgida de la DUI. 

En podríem dir la solució DUI+RUI. Així, el conflicte Catalunya-Espanya es convertiria en matèria de dret internacional públic, i la competència per dirimir-lo passaria dels tribunals espanyols als internacionals.

Albert Pereira)

El RUI, la DUI i la sortida del laberint

La crisi política causada pel rebuig del Parlament del projecte de pressupost per al 2016, a causa de l’esmena a la totalitat de la CUP, i el consegüent anunci de la presentació d’una qüestió de confiança per part del president Puigdemont, ha tingut un efecte col·lateral inesperat: l’eclosió del debat sobre el Referèndum Unilateral d’Independència, més conegut per les sigles RUI.

És cert que hi ha independentistes que sempre han defensat que la millor manera de resoldre el procés independentista és un referèndum unilateral. Però les últimes setmanes, després que alguns opinadors sobiranistes han posat el RUI damunt de la taula com a fórmula idònia per fer culminar el procés, la idea ha corregut com la pólvora a les xarxes amb un èxit fulminant, fins el punt que l’ANC ha aprovat la convocatòria immediata d’una consulta interna sobre la conveniència que l’entitat demani a les institucions catalanes la convocatòria d’un referèndum sobre la independència.

La força amb la que ara ha irromput el debat sobre el RUI es deu, al meu parer, a la confusió que genera el full de ruta del govern. M’explico: Junts pel Sí es va presentar a les eleccions del 27S amb un full de ruta que preveia, durant aquesta legislatura de 18 mesos, enllestir les estructures d’estat i endegar un procés constituent participatiu obert a tota la ciutadania. Després d’unes noves eleccions (“constituents”, segons el programa), el Parlament aprovaria una Constitució, que seria sotmesa a referèndum.

Però el full de ruta de JxS tenia una fita cabdal: al final dels 18 mesos de la primera de les dues legislatures que abastava, el Parlament havia de declarar la independència. Sorprenentment, tanmateix, la declaració d’independència ha desaparegut del full de ruta del govern, o si més no de les manifestacions dels seus membres i dels dirigents de JxS, que continuen referint-se a les estructures d’estat i al procés constituent ciutadà, però que ara afirmen que al final d’aquesta legislatura deixaran el país “a les portes de la independència”, concepte de significació francament indeterminada.

Tot plegat ha generat, com deia, confusió: com es pot redactar i votar una constitució d’un país independent sota les lleis d’un estat que no reconeix ni tan sols la possibilitat legal de consultar sobre la independència? Cal un acte previ de ruptura? Quin? S’ha de tornar a votar sobre la independència, que va guanyar el plebiscit del 27S però no va assolir la majoria absoluta de vots? Com? L’expresident Mas va arribar a treure’s de la màniga unes noves eleccions plebiscitàries, en les que es comptarien vots i no escons, per decidir sobre la independència…

En aquest context, un referèndum és la fórmula més democràtica i de resultat més clar perquè els ciutadans decideixin sobre la independència. Però el RUI té un inconvenient que jo trobo insuperable: dins de la legalitat espanyola, la seva convocatòria i celebració són radicalment il·legals, i els poders de l’estat poden impedir fàcilment que es dugui a terme, per la via coercitiva. No és només que puguin amenaçar amb represàlies penals als càrrecs públics que el convoquin i als funcionaris que hi cooperin, ni que puguin suspendre l’autonomia, ni encara menys que cridin al boicot unionista (ja boicotegen les comissions parlamentàries de les lleis de desconnexió, i és clar que també boicotejaran el procés constituent): és que l’Estat espanyol pot evitar sense gaire esforç que el RUI tingui lloc.

Per aquest motiu, l’opció que considero més viable és la que el professor de dret de la Universitat de Copenhaguen Antoni Abat i Ninet va exposar al Parlament el maig passat: una declaració unilateral d’independència per la majoria parlamentària independentista, justificada per la situació de bloqueig d’una sortida negociada per part del govern espanyol, seguida de la convocatòria d’un referèndum ratificatori, emparada ja en la nova legalitat (transitòria) sorgida de la DUI. En podríem dir la solució DUI+RUI. Així, el conflicte Catalunya-Espanya es convertiria en matèria de dret internacional públic, i la competència per dirimir-lo passaria dels tribunals espanyols als internacionals.

És clar que aquesta via no garanteix que tot siguin flors i violes. Quan al davant tens un estat com l’espanyol, completament tancat a afrontar democràticament, per la via de la negociació, un conflicte territorial com el que planteja Catalunya, cap camí a la independència no és senzill, i la reacció repressiva mai no es pot descartar. El referèndum ratificatori, possiblement, no seria gaire més fàcil de realitzar que el RUI sense DUI prèvia. De fet, el propi professor Abat, si fem cas d’algunes piulades al seu compte de twitter, sembla que estigui evolucionant cap a la solució RUI.

En qualsevol cas, es constata que el debat sobre el RUI (tret d’un excés d’agressivitat entre independentistes a les xarxes) és positiu: ha engrescat de nou el personal independentista, bastant deprimit últimament, ha fet que l’ANC torni a agafar la iniciativa política i ha palesat una realitat indiscutible: que la independència (amb DUI, amb RUI, amb tots dos) només pot arribar com a conseqüència de la nostra decisió unilateral, i que cal un acte de ruptura per fer-la realitat. El debat sobre el RUI ens apropa a la sortida del laberint en el que s’havia convertit el full de ruta: benvingut sigui, doncs.

Escrit per Albert Pereira


Fotografia de les Pancartes de Catalunya Acció en la manifestació per les Infraestructures del 2006.

Catalunya Acció va néixer el 2004 amb un sol objectiu: Independitzar Catalunya en aproximadament una dècada.       

MILLOR, MOLT MILLOR LA DUI QUE NO PAS EL RUI. (Bet Salat)

RUI per DUI

El referèndum unilateral d’independència va tenir sentit al 9N el qual va acabar sent un “bluff” perquè ni ERC, CDC ni CUP, a part de no donar-li garanties democràtiques, tampoc li van donar vinculació política. És a dir, van ser ells els que van tenir l’oportunitat per desobeir a l’estat espanyol i no ho van fer. El gran problema ara mateix és una qüestió de confiança. Després d’obeir més de 50 sentències del tribunal constitucional, després que Artur Mas prometés un referèndum vinculant per acabar quedant-se en res, quanta població es mobilitzarà i fins a quin punt servirà perquè la resta d’Estats que NO et volen reconèixer ho facin? Les mateixes persones que no han desobeït mai seran capaces de controlar el territori per la força? Els drets fonamentals entesos com a principis universals estan bé com a filosofia, i personalment els defenso, però això no implica que els altres Estats també ho facin ja que vivim clarament dominats per corrents positivistes que poden frenar aspiracions 100% legítimes. No oblidem que al món occidental impera la “Rule of Law”, l’imperi de la llei, i que la independència és il·legal. Cap Estat democràtic existent renunciarà a la jerarquía normativista proposada per Kelsen, filòsof i jurista de referència, sense que es vegin obligats a fer-ho. El que Kelsen propugnava és la creació de normes en base a altres normes que tinguin vigència gràcies a que es relacionin amb alguna altra norma de rang superior. És a dir, si els “processistes” es pensen que reclamant que es deslegitimin valors constitucionals com per exemple els relacionats amb la “unidad de España” per deixar pas a un arbitrarisme vist com a punt de partida de la inestabilitat i subjectivime pel que fa a la resolució de diferents casos, és perquè no entenen el funcionament jurídic de la resta d’Estats o perquè simplement menteixen.

Si el que es vol és jugar de debò el que caldria primer és un cop d’efecte real per dotar a la població de confiança; òbviament tornar a fer un referèndum seria l’excusa perfecta per intentar repetir allò que no van saber o voler fer el 9N. Per què caure en el mateix parany i perdre més temps quan estan legitimats per fer la DUI, allò que suposadament portaven al programa, tenint 72 diputats, i podent celebrar un referèndum ratificatori posterior?

Per la Declaració Unilateral d’Independència realment només és necessària la voluntat de proclamar-la i una majoria darrera per tal de dotar-li vincularitat al resultat. En primer lloc, perquè et reconeguin els altres estats, i en segon, per tal de poder exercir el control efectiu de del territori. Un Parlament amb 72 diputats t’acredita si més no per tal d’iniciar el procés. Els partidaris del ´EU referendum´, especialment David Cameron, no sabien quin seria el resultat del referèndum, però tot i així es van arriscar a donar veu als ciutadans, tot i així respectant la llei. Si realment volem comprovar quin pes té l’independentisme a Catalunya i volem resultats vinculants pel país, un referèndum que va en contra la ‘Rule of law’ dificulta l’atenció en els resultats i el farà menys vinculant perquè tal i com hem dit, els altres Estats procuraran no posicionar-se contra Espanya i la llei si no existeix un motiu real de pes que pugui desestabilitzar els mercats. Només exercint la força s’aconseguirà que la resta d’Estats es mullin degut a que cap Estat entrarà gratuïtament en conflicte amb un altre Estat, és evident aleshores que amb excuses com el RUI s’està post-posant el inevitable. Si el que es vol és fer la independència, un 9N 2 condueix al fracàs més absolut: la negativa per part de l’Estat espanyol, la promesa de proclamació d’independència que no es compliria, la manca de força degut a un país que no té les estructures d’Estat preparades, un govern que ha anat sempre de farol, la no mobilització del “no” el dia de la votació i sobretot, la repetició d’una fórmula que ja s’ha vist que no ha funcionat, tots aquests són motius de pes per pensar que aquells que ens prometen el tot, acabaran deixant-ho en res.

Una majoria parlamentària en cap cas hauria de suposar un fre. Si el que volen és evitar l’inevitable, la DUI, poden continuar inventant-se excuses i repetir fórmules com han anat fent fins ara. Si el que volen és fer la independència, jo ho tinc clar, DUI ara o que vegin com l’independentisme va caient a mesura que es van incomplint acords i l’economia espanyola es va recuperant.

Si el que es vol és la independència, la declaració unilateral és l’únic camí per saber realment fins a on es pot i s’està disposat a arribar. Mentre es repeteixin fórmules ja fracassades i pensades pels mateixos protagonistes de sempre, el destí que ens espera és el mateix que el del passat.

Bet Salat