Els detractors de la DUI diuen mentides com que no es podrien cobrar impostos durant dos anys.

149 estat15401011_10210724862192148_8967646627964774933_n1377587_632619010121589_1792951155_n

Els detractors de la DUI diuen mentides com que no es podrien cobrar impostos durant dos anys. Totalment fals.

Tan el Referèndum com la DUI necessiten molt valor, determinació, coratge i dignitat per a fer-los i ésser conseqüents amb els resultats.

S’ha d’ocupar el territori i ocupar les principals infraestructures i no donar ni un pas enrere. No es pot titubejar i hem de creure de veritat en la nostra pròpia sobirania.

Potser caldrà fer avui la DUI i demà el Referèndum de ratificació.

Primer la DUI !

La DUI s’ha de fer abans o després  …. millor abans !

Però al final del “PUNT I FINAL” les coses es precipitaran. Espero que els tres tenors no ens fallin!?

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció, membre de l’UPDIC -Units per a Declarar la Independència Catalana- el partit polític de Jordi Fornas -ex batlle de Gallifa-. Membre de l’ANC i soci de l’ÒMNIUM.

1 PRECIPITEM_6

 

 

Partidaris de la DUI ! -Mostrem la Catalunya Independent i precipitem el “Punt i Final”

149 estat
LA DUI i els partidaris de la DUI en la darrera i NOVA ETAPA:
Tots els que puguin que vagin el 6 de febrer a BCN però sobretot que hi vagin per a la Independència i per a precipitar la DUI i el consegüent “PUNT I FINAL mentre els enemics s’entretenen jutjant als nostres.
Perquè fan mal als nostres i perquè cada vegada els seus atacs són i seran més virulents, per això és tant urgent la DUI i el corresponent “PUNT i FINAL”
—————-
En aquesta nova etapa darrera, que ara encetem,
mentre altres preparen el Referèndum, els partidaris de la DUI dibuixem la Catalunya independent recuperada i precipitem el “Punt i Final” necessari i complementari: la DUI.
També és convenient que seguim qüestionant si s’està fent bé la feina de preparació necessària:

Corregim els errors si algú creu que n’hi ha i multipliquem els encerts, guanyem la Independència, no ens lamentem. 

S’està fent la feina que se suposa discreta?

S’han cercat els suports internacionals i monetaris? 

S’estant negociant les aliances polítiques, comercials, econòmiques, de valors i geoestratègiques? 

S’ha plantejat seriosament que abans del Referèndum convé la DUI?

1 PRECIPITEM_6

PER SOBRE DELS PRESSUPOSTOS HI HA LA INDEPENDÈNCIA. NO HO OBLIDEM NI HO OBLIDEU !

 

CAO-cap

Josep Castany (Director de Catalunya Acció)

A mi em sembla d’una baixesa moral tremenda condicionar un hipotètic referèndum sobre la independència de Catalunya a l’aprovació d’uns pressupostos autonòmics miserables. Ja em diu molt de la pasta que està fet el personatge que juga a això. Però el que no deu recordar molta gent és que 10 dies abans que en Puigdemont digués “referèndum o referèndum” per a satisfer els cupaires i condicionés el referèndum a l’aprovació dels pressupostos, va dir en una entrevista a la Terribas que si no es podia fer el referèndum “acordable” convocaria eleccions abans d’estiu per a fer-les al setembre. Les apostes estan obertes.

—————————————-

1 PRECIPITEM_6

Prou de divisions partidistes!  (Salvador Molins, CA)

Si volem guanyar la Independència posem de cap comú un sol capdavanter
disposat a fer primer la DUI que amb 72 diputats és escrupulosament democràtica i legal i legítima segons la llei Internacional que interpreta i designa el Tribunal de Dret Internacional de la Haia.

En el moment final, i millor ara que ja ens hi estem acostant, no té cap sentit que el Partit Demòcrata, Esquerra Republicana i la CUP vagin desunits i cadascú a la seva, ni tampoc té sentit que posem i sacralitzem uns pressupostos autonòmics, per molt que els considerem importants i necessaris, posant-los per sobre del que en diem el procés, fins al punt de condicionar-lo amb un inútil i tràgic pols entre JxSí i la CUP. En aquest moment ni els pressupostos que tant defensa JxSí (Puigdemont) ni les raons socials que esgrimeix la CUP són essencials, més aviat són plenament inútils i enganyosos. La meva esposa sempre em diu que els punts només s’han de posar sobre les “i”.

Prou de fotre als Catalans i de tallar les ales de Catalunya!

JxSí i la  CUP han de formar un sol cos compacte, amb un sol capdavanter comú, ja no cal dir que la mateixa estratègia. Volem o no volem?!

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció i membre de l’UPDIC -Units per a Declarar la Independència catalana- de Jordi Fornas, ex batlle de Gallifa. Soci de l’ANC i soci de l’ÒMNIUM.

14670606_1156929004354214_5789994203074001634_n (1)

PER SOBRE DELS PRESSUPOSTOS HI HA LA INDEPENDÈNCIA. NO HO OBLIDEM NI HO OBLIDEU !

batalla15401011_10210724862192148_8967646627964774933_n

En el moment final, i millor ara que ja ens hi estem acostant, no té cap sentit que el Partit Demòcrata, Esquerra Republicana i la CUP vagin desunits i cadascú a la seva, ni tampoc té sentit que posem i sacralitzem uns pressupostos autonòmics, per molt que els considerem importants i necessaris, posant-los per sobre del que en diem el procés fins al punt de condicionar-lo amb un inútil i tràgic pols entre JxSí i la CUP. En aquest moment ni els pressupostos que tant defensa JxSí (Puigdemont) ni les raons socials que esgrimeix la CUP són essencials, més aviat són plenament inútils i enganyosos. La meva esposa sempre em diu que els punts només s’han de posar sobre les “i”.

Prou de fotre als Catalans i de tallar les ales de Catalunya!

JxSí i la  CUP han de formar un sol cos compacte, amb un sol capdavanter comú, ja no cal dir que la mateixa estratègia. Volem o no volem?!

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció i membre de l’UPDIC -Units per a Declarar la Independència catalana- de Jordi Fornas, ex batlle de Gallifa. Soci de l’ANC i soci de l’ÒMNIUM.

1 PRECIPITEM_6

 

Extret  del blog d’Albert Cortés Montserrat:

RESPONSABILITAT

 

Demà es un dia important pel Procés, de totes maneres com ens diu la Gemma Aguilera hi ha dos milions de persones que son els que mereixen el major dels respectes i que ha de provocar que els seus representants estiguin a l’alçada que mereix la situació per arribar fins al final sigui quina sigui la seva ideològia. De fet, errades com les del Jutge Santi Vidal mereixen una repulsa per donar carnassa als nostre enemics i de pas per no preveure ni saber que veritats o mentides, moltes coses no es poden escampar, es allò de la rauxa i del seny. No el perdem.

Falsos dilemes independentistes

per Gemma Aguilera

Havia de ser o Mas o març –si la CUP no acceptava el candidat de JxSí, es convocaven eleccions i el procés quedava embrancat-, però no va ser ni Mas ni març. No va ser Mas perquè la CUP va dir no a un senyor de CiU, després d’una llarguíssima agonia de negociacions, assemblees i consells polítics, però tampoc no van ser eleccions perquè ERC i CDC ja sabien abans de les cimeres, contra-cimeres i assemblees cupaires que no estaven legitimats per enterrar el procés per una persona. Estètica, tàctica i estratègia, per aquest ordre, a banda i banda. Fins que tots dos van posar-hi seny i honestedat.

Dissabte es planteja un altre fals dilema: Sense pressupostos no hi ha referèndum. Anem a pams. Un hipotètic ‘no’ de la CUP als pressupostos significaria que l’esquerra independentista estaria disposada a enviar a la paperera de la història el procés per tal de defensar fins a la mort uns pressupostos encara més socials, bo i sabent que si el full de ruta tira endavant, aquests pressupostos autonòmics i limitats per la intervenció de l’Estat en les finances de la Generalitat seran paper mullat en qüestió de mesos. I no massa mesos, perquè quan es produeixi el xoc de legalitats abans de la convocatòria del referèndum és probable que l’Estat tanqui l’aixeta.

Però si es produís un veto als comptes, Junts pel Sí i el Govern tampoc no estarien legitimats per convocar eleccions. La seva obligació moral seria tirar endavant el referèndum sense la CUP. O sense la part de la CUP que hagués decidit baixar del carro. Perquè ni la CUP, ni ERC ni el PDeCAT tampoc no tenen el poder de decidir unilateralment, que per interessos partidistes i/o estètics s’ha acabat el bròquil i que els darrers anys de mobilitzacions massives al carrer es trepitgen en un consell polític de la CUP o en una reunió de Govern.

Per tant, calma i tranquil•litat. Els que tinguin la temptació de rebentar-ho tot per qüestions estètiques o tàctiques electoralistes, ja poden anar plegant. Perquè com hauran intuït, mana el carrer. Manipular dos milions de persones pensant que aniran a votar cada quatre anys i callaran ja no és viable a Catalunya. Els altres, els que s’ho creguin de debò, que treballin pel referèndum sense excuses. I l’endemà , si guanya el ‘sí’, serà el moment del combat ideològic. Recuperat l’eix nacional, tornarà l’eix esquerra-dreta, com en qualsevol país sobirà. Però sense independència no hi ha revolució.

Sr. Puigdemont, per practicar la Interdependència primer s’ha de ser independent. DUI ja!

1 PRECIPITEM_6
12898202_1025471084166674_3201205137076481843_o

Si volem guanyar la Independència fem la DUI primer.

La DUI primer. Després Referèndum de Ratificació.

Convencem els catalans de fer la DUI primer, perquè sense convenciment previ els seus capdavanters actuals no ho faran!

La DUI primer i JxSí, la CUP, ANC i ÒMNIUM i demés partits independentistes formant un sol cos com en la Via Bàltica.

Prou de divisions partidistes!

Si volem guanyar la Independència posem de cap comú un sol capdavanter
disposat a fer primer la DUI que amb 72 diputats és escrupulosament democràtica i legal i legítima segons la llei Internacional que interpreta i designa el Tribunal de Dret Internacional de la Haia.

Quan plegui Puigdemont que sigui l’hora de la Forcadell, per exemple, si es compromet a fer la DUI i si de veritat creu i es determina a procurar la plena unitat dels independentistes que requereix tota Independència.

Si la Forcadell no es veu capaç hi ha persones com Jordi Fornas i Santiago Espot capacitats per ja enllestir victoriosos l’actual “Procés de Recuperació de la nostra Independència.

batalla

01-IELTSIN-CAT

(Jordi Fornas, UPDIC)

 

——————————————–

 

Per tots els nostres compatriotes ja traspassats … enllestim!

Enllestim !

Qui ho hauria dit ! : “El món, o serà català o serà talibà” (Bill Clinton -Fòrum de les Cultures a BCN”

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció, soci de l’ANC, soci de l’ÒMNIUM, membre de Compromesos amb la DUI i simpatitzant de l’UPDIC «Units per declarar la Independència Catalana» de Jordi Fornas ex batlle de Gallifa.

CUP i JxSí …. no enrederiu la nostra independència. (Josep Espelt, + 19-01-2017)

batallapunyetes
SI VOLEM GUANYAR AQUESTA DARRERA BATALLA CANVIEM EL SENTIT DE LES MANIFESTACIONS !
Que cada manifestació sigui una nova etapa d’ascens a la Muntaya Sagrada -la nostra Independència-
CADA CONTRAATAC HA DE SER DIRECTAMENT PER A LA INDEPENDÈNCIA, LA RESTA NOMÉS ELS FA PESSIGOLLES.
LA DUI i la Independència sense embuts SÍ QUE ELS FA MAL !
Tots som imputats, la nostra culpa: INDEPENDITZAR CATALUNYA !
Jo m’autoinculpo per INDEPENDITZAR CATALUNYA !
Toqueu-nos els pebrots, més i més, trepitgeu-nos, més i més  per INDEPENDITZAR CATALUNYA !
Feu-nos boicots, més i més … per INDEPENDITZAR CATALUNYA !
Tribunals i poders espanyols us volem fora, per INDEPENDITZAR CATALUNYA !
Si volem aturar tots els atacs espanyols fem-ho tot per INDEPENDITZAR CATALUNYA, àdhuc quan es volen carregar els nostres polítics i la nostra gent i ens volen ofegar amb multes, inhabilitacions i altres amenaces …!
FEM_HO DESCARADAMENT TOT PER  INDEPENDITZAR CATALUNYA !
foto de Salvador Molins Escudé.
TOTS DUI HAIA
CUP i JxSí …. no enrederiu la nostra independència. Ara no!
 
Salvador Molins i Josep Espelt ( + 19-01-2017)
———————-
1 PRECIPITEM_6

La serietat dels múltiples processos d’independència contrasta amb el “Trenet” de l’ANC.

1157609_556434561072125_1460557703_nMAJORBC

La serietat dels múltiples processos d’independència. Catalunya s’ha d’emmirallar amb Kosova i les Repúbliques Bàltiques

Contrasten la determinació, el convenciment, la serietat i la dignitat d’homes i dones com Santiago Espot, … i Jordi Fornas amb certes incongruències que els catalans veiem dia rera dia en les nostres èlits, inconguències que ratllen la pallasada infantil i el nul sentit d’estratègies i tàctiques guanyadores.

El que ens cal denunciar i combatre.

Manca de determinació, manca de convenciment i de coratge.

En definitiva, nules capacitats i qualitats de lideratge.

Qui, que de veritat vulgui guanyar una independència, es comporta com es comporten els capdavanters catalans actuals ?

El President del govern català actual dient que ell es retirarà abans d’assolir la Independència. Com si un capità de baixell abandonés el pont del navili abans d’entrat a port, o l’almirall d’una armada abandonés el seu lloc abans d’entrar a la darrera i crucial batalla.

El President de l’ANC pujant en un trenet i mentrestant fent parlar l’ANC en castellà.

L’ANC renunciant a l’Estelada, … l’ÒMNIUM només parlant de democràcia.

Renúncia rera renúncia …

Manca absoluta de convenciment, d’estratègia i de caràcter.

La Independència de tota nació no és un sainet ni un conte del Super 3..

O posem una gent més valuosa davant del procés de Recuperació de la nostra secular Independència, amb estratègies sèries i validades en altres processos d’independència o estem en risc de rebre una greu sotregada.

Aquest és el darrer esglaó d’aquest «Procés» i ens correspon als votants catalans: posar aquests homes dignes de l’esperit Macià perquè conformin el Parlament, el Govern i el President regionals catalans que el món internacional valora, escolta i reconeix com a veritables, legals i legítims interlocutors.

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció, membre del partit UPDIC -Units per declarar la Independència Catalana- de Jordi Fornas -ex batlle de Gallifa-. soci de l’ANC i soci de l’ÒMNIUM.

1 PRECIPITEM_6

Enlloc de discutir preparem la DUI i el Reconeixement Internacional

15401011_10210724862192148_8967646627964774933_n11078189_10202558647086505_2076049986834154754_n

Prou de divisions partidistes!

Si volem guanyar la Independència posem de cap comú un sol capdavanter
disposat a fer primer la DUI que amb 72 diputats és escrupulosament democràtica i legal i legítima segons la llei Internacional que interpreta i designa el Tribunal de Dret Internacional de la Haia.

En el moment final, i millor ara que ja ens hi estem acostant, no té cap sentit que el Partit Demòcrata, Esquerra Republicana i la CUP vagin desunits i cadascú a la seva, ni tampoc té sentit que posem i sacralitzem uns pressupostos autonòmics, per molt que els considerem importants i necessaris, posant-los per sobre del que en diem el procés fins al punt de condicionar-lo amb un inútil i tràgic pols entre JxSí i la CUP. En aquest moment ni els pressupostos que tant defensa JxSí (Puigdemont) ni les raons socials que esgrimeix la CUP són essencials, més aviat són plenament inútils i enganyosos. La meva esposa sempre em diu que els punts només s’han de posar sobre les “i”.

Prou de fotre als Catalans i de tallar les ales de Catalunya!

JxSí i la  CUP han de formar un sol cos compacte, amb un sol capdavanter comú, ja no cal dir que la mateixa estratègia. Volem o no volem?!

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció i membre de l’UPDIC -Units per a Declarar la Independència catalana- de Jordi Fornas, ex batlle de Gallifa. Soci de l’ANC i soci de l’ÒMNIUM.

El que segueix ho he extret del facebook de Josep Castany, CA

Les tres estructures d’estat bàsiques per a fer la DUI i obtenir el reconeixement internacional:

El resultat de les urnes en unes eleccions (27S) és el que realment et dóna legitimitat a nivell internacional perquè expressa la voluntat de la gent.
Ja fa temps, massa, que tenim les estructures d’estat que necessitem per a ser independents, i són:
1 – Un Parlament escollit democràticament que és el representant legítim del poble a ulls internacionals,
2 – i un govern cohesionat amb un president que lideri de forma clara, determinada i responsable la independència, ja que aquest president és considerat l’interlocutor vàlid durant les negociacions internacionals prèvies i posteriors a
3 – la Declaració d’Independència al Parlament de Catalunya.
——–
N’estic fins al capdamunt de llegir pel facebook aquesta brama falsa de que la declaració d’independència sense el reconeixement internacional és paper mullat i que a base de posar en evidència Espanya “convencerem” els estats per tal que es posin al nostre costat.
A veure, preparar una declaració d’independència significa precisament que el teu president i el seu equip de govern negociï de forma directa o indirecta, amb els estats que consideris més adients, el reconeixement del nou Estat Català per quan declaris la independència.
Deixem de confondre la gent dient coses que no són certes com que la forma d’aconseguir aquest reconeixement és demostrant la poca democràcia que té Espanya. Amb això el que et guanyes són simpaties, que ja està bé, però no tenen res a veure amb el reconeixement d’un nou estat independent.
Als estats que es “posaran del nostre costat” com alguns diuen no els convences; els estats que et reconeixeran com a estat independent un cop declarem la independència, mai abans perquè no existeixes, ho faran perquè prèviament hi hauràs negociat, i tenint present que el reconeixement d’un nou estat funciona com unes fitxes del dominó d’influències geoestratègiques, econòmiques i de civilització ja ens podem imaginar qui seran els primers amb qui haurem de negociar si volem ser reconeguts.
A veure si comencen a entendre com funciona el món perquè anar amb el lliri a la mà l’únic que aconsegueix és despistar i desorientar encara més a la gent i anar de pet al fracàs.
—————–
Ara comença la partida de debò per la nostra independència, quan Espanya et nega els teus drets i la teva existència i tu has de decidir si fas un pas endavant o et pixes a sobre i fas un pas endarrere.
Josep Castany.
Extret del Facebook de Josep Castany, Director General de Catalunya Acció:
149 estat
1 PRECIPITEM_6

Un sol cos compacte, amb un sol capdavanter comú, ja no cal dir que amb la mateixa estratègia. Volem o no volem?!

15401011_10210724862192148_8967646627964774933_n

La DUI primer i JxSí, la CUP, ANC i ÒMNIUM i demés partits independentistes formant un sol cos com en la Via Bàltica.

Prou de divisions partidistes!

Si volem guanyar la Independència posem de cap comú un sol capdavanter
disposat a fer primer la DUI que amb 72 diputats és escrupulosament democràtica i legal i legítima segons la llei Internacional que interpreta i designa el Tribunal de Dret Internacional de la Haia.

Quan plegui Puigdemont que sigui l’hora de la Forcadell, per exemple, si es compromet a fer la DUI i si de veritat creu i es determina a procurar la plena unitat dels independentistes que requereix tota Independència.

En el moment final i millor ara ja que ens hi estem acostant no té cap sentit que el Partit Demòcrata, Esquerra Republicana i la CUP vagin desunits i cadascú a la seva. JxSí i la  CUP han de formar un sol cos compacte, amb un sol capdavanter comú, ja no cal dir que la mateixa estratègia. Volem o no volem?!

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció i membre de l’UPDIC -Units per a Declarar la Independència catalana- de Jordi Fornas, ex batlle de Gallifa. Soci de l’ANC i soci de l’ÒMNIUM.

149 estat1 PRECIPITEM_6

Guanyarem la Independència quan abandonem la ingenuïtat de no acceptar la radicalitat democràtica de la DUI.

Apunts d’Enric Blanes

La independència catalana, una revolta no violenta del segle XXI

Publicat el 8 de gener de 2017 per eblanes

No és estrany que un llibre publicat als Estats Units sobre la inflùencia de les revoltes no violentes en el segle XXI ens faci entendre millor què estem fent, que aconsegueixi dotar de significat les vicissituds de l’activitat independentista catalana, gràcies a la comparació amb altres moviments. El llibre en qüestió es titula This Is An Uprising: How Non-violent Revolt Is Shaping the Twenty-first Century, de Mark Engler i Paul Engler (New York: Nation Books, 2016, 343 pàg.). Ja ens podíem imaginar que els nord-americans hi tenen molt a dir, en el camp de la no-violència, per la incontestable importància del moviment pels drets civils. D’altra banda, llegir un llibre com aquest és una gran oportunitat per poder prendre distància: saber veure’ns en el mirall dels altres sempre aportarà llum al que fem.

This Is An Uprising aprofita i revisa una llarga i sòlida tradició prèvia i té la virtut de conjuntar la reflexió teòrica amb l’anàlisi d’exemples, sobretot nord-americans:

  • Martin Luther King i el moviment de drets civils
  • Gandhi i la Marxa de la Sal
  • Otpor! i la caiguda del dictador serbi Milosevic
  • el moviment pel matrimoni gai als Estats Units
  • Occupy Wall Street
  • el Harvard Living Wage Sit-In (una protesta per sous dignes dels treballadors dels campus nord-americans)
  • ACT UP i la lluita perquè els primers malalts de sida poguessin accedir a la medicació que necessitaven
  • les organitzacions llatines i la seva pressió sobre les eleccions dels Estats Units
  • el moviment ecologista Earth First!
  • la primera egípcia de la plaça Tahrir.

Protesta a Birmingham, Alabama, 1963

Protesta a Birmingham, Alabama, 1963

El llibre es divideix en deu capítols de llargada homogènia (entre 25 i 30 pàgines cadascú), més una introducció i una conclusió, dels quals apunto unes pinzellades, per animar a llegir-lo:

  • La introducció parteix del record històric de Martin Luther King, que el 1962 havia fracassat a Albany (Georgia) i el 1963 encetava una victoriosa campanya a Birmingham (Alabama), un bastió del racisme –una campanya que es considera un model, el projecte C (on la C indicava confrontació) concebut per crear, de forma planificada, una crisi pública d’escala creixent que portés l’status quo racista a cedir. Aquell projecte C forma part d’un art, el de la revolta no violenta, que té una història, uns principis comuns a la complexitat i les subtileses de tot moviment de transformació social.
  • “El canvi d’estratègia”: Parteix de l’experiència de l’activista i estudiós Gene Sharp, quatre vegades nominat al premi Nobel de la Pau, que va considerar que la no-violència, més aviat que una estricta norma moral de conducta d’uns pocs, s’havia d’entendre com una via pragmàtica de lluita política que els moviments socials havien de saber utilitzar, perquè és el camí efectiu cap al canvi. Sharp té un llibre, The Politics of Nonviolent Action, amb una llista de 198 mètodes d’acció no violenta. La gent tenim molt més poder que no imaginem.
  • “Estructura i moviment”: Hi ha dues escoles nord-americanes que interpreten, de maneres oposades, com els moviments socials de base poden promoure el canvi social i que competeixen entre si (però que podrien combinar-se perfectament en el futur):
    • L’escola de Saul Alinsky, partidari de la construcció lenta i progressiva de grups dins de la comunitat, guanyant pes persona a persona, amb una estructura estable, que arribi a ser prou forta per aconseguir els seus objectius.
    • L’escola de Frances Fox Piven, defensora de la desobediència àmplia, de qualsevol organització, que aprofita el poder disruptiu del moviment de protesta de masses per modificar el panorama polític.
  • “L’híbrid”: El capítol repassa la proesa d’Otpor!, el moviment que va vèncer la dictadura de Milosevic a Sèrbia, un híbrid entre una estructura organitzativa i un moviment de masses, que va saber conciliar l’esclat de poder disruptiu a curt termini amb la necessitat de mantenir la resistència per aconseguir els objectius a llarg termini, i que va combinar una estructura meticulosa en xarxa, molt descentralitzada, que donava la màxima autonomia a la màxima quantitat de participants. — Otpor! em fa pensar en l’Assemblea Nacional Catalana.
  • “Els pilars”: Els moviments no violents han constatat que el poder resideix en la voluntat de la població general d’acceptar la legitimitat d’un règim i complir el seu mandat, i que aquest poder es plasma en institucions, governamentals o no: els seus pilars són l’exèrcit, els mitjans, les empreses, l’església, els sindicats, els funcionaris, els tribunals, etc. Tot règim polític és –gran metàfora de l’activista quàquer George Lakey, l’any 2004– com un temple romà sostingut per columnes: els moviments socials poden fer caure’n algunes i fer trontollar l’edifici, però és quan la gent estira més, i tomba més columnes, que l’edifici acaba caient. La caiguda d’un règim no és mai la conseqüència d’una decisió singular ni d’una acció heroica sinó el resultat de l’erosió dels pilars que el sostenien –les romanalles del franquisme no cauen al despatx d’Adolfo Suárez sinó per les incomptables manifestacions, vagues i actes de dissidència multiplicats a tot arreu.
  • “Declara la victòria i corre”: La Marxa de la Sal de Gandhi, l’any 1930, vista des dels ulls d’alguns analistes britànics l’any següent arran dels acords del 1931, havia estat un complet fracàs i una victòria de l’Imperi. Però el que buscava Gandhi amb la Marxa de la Sal no era pas aquell acord, sinó l’establiment de la no-cooperació general de la població índia: l’eliminació del monopoli de la sal va portar al boicot de molts productes britànics, a la dimissió de milers de funcionaris indis, al refús de pagar impostos… El triomf de Gandhi va ser haver fet seure els britànics a negociar. A Sèrbia, en un moment donat, Otpor! va dir al govern de Milosevic que tallarien una de les autopistes principals d’accés a Belgrad: ho van fer, van enviar fotos a tots els mitjans, van demostrar la seva força i van deixar el règim tocat –no hi fa res que el tall durés sols quinze minuts i que fugissin corrents.
  • “L’acte de disrupció”: ”Un cop i un altre cop, a les revoltes que arriben a posar llum a injustícies que altrament eren ignorades, hi veiem tres elements –la disrupció, el sacrifici i l’escalada– que es combinen de forma vigorosa.” (pàg. 145):
    • La disrupció –impedir o dificultar l’activitat corrent dels adversaris– és la primera clau perquè una revolta arribi als titulars, si bé els activistes han de procurar-se la simpatia pública, assegurar-se que els observadors reconeixen la legitimitat de la seva causa.
    • El sacrifici personal –arriscar-se a ser arrestat, a patir penalitats, o el mateix risc físic per una causa– demostra la seriositat del compromís dels activistes, i genera solidaritat entre els amics i la comunitat.
    • “L’escalada , afegida al sacrifici i la disrupció, és el tercer element clau de l’alquímia d’una protesta explosiva.” (pàg. 156). Cal arribar a la situació en què el qui té el poder es troba davant del dilema d’actuar, perquè, si actua, enforteix el moviment. Cal augmentar el desordre sense violència.
  • “La torbonada”: En els moviments socials que triomfen sempre hi ha una torbonada, un moment que es fa públic que hi ha una injustícia greu, que genera una explosió d’activitat i que s’escampa més enllà del control de qualsevol organització –no s’hi ha prestat atenció, a aquest moment, i hem de ser conscients que és comú a tot moviment. Així, abans de Rosa Parks, desenes de persones s’havien negat a cedir el seu seient als autobusos els mesos anteriors al desembre de 1955: les condicions perquè sorgís la torbonada hi eren, i només calia que un moviment organitzat les aprofités (Rosa Parks era la secretària de l’organització de drets civils a Montgomery).
    • Si la torbonada és un clímax, el que ve després és la percepció de fracàs –una sensació que coneixem prou, perquè s’ha produït cada any, al cap d’una setmana de l’Onze de Setembre. Normalíssim. El moviment ha tingut èxit, ha sacsejat les posicions dels seus adversaris, però els canvis no arriben mai de manera immediata.
  • “Els divisors”: El capítol repassa el cas d’ACT UP, un petit grup d’activistes pel reconeixement de la sida, que van optar per crear-se enemics i polaritzar el debat sobre la manera en què s’estava tractant la malaltia –i van provar que la polarització també pot ser productiva, ajudant el moviment de solidaritat pel sida que ja era molt ampli i estava ben organitzat. Interrompre sessions de borsa a Wall Street o bloquejar l’entrada a ministeris o omplir la ciutat de Nova York d’adhesius, com va fer ACT UP, no generava simpaties però va resultar més efectiu que la feina institucionalitzada de l’organització principal de solidaritat amb la comunitat gai. Va transformar els malalts de sida de víctimes passives en una força política potent: va remoure consciències i va acabar atraient un suport públic cap a la causa dels malalts de sida abans inimaginable. “Si no hi ha lluita, no hi ha progrés”, va dir l’abolicionista Frederick Douglass el 1857.
    • A vegades podrà semblar que els activistes s’han equivocat, atesa la reacció de l’estat o del poder –encara després de l’aprovació de la Llei nord-americana de drets civils, el 1964, els racistes van incendiar en dos anys més dues mil esglésies de la comunitat afroamericana. Però la reacció general de la societat serà clau: la repressió portarà molta gent neutral a fer costat a les comunitats resistents més aviat que a les forces de la repressió. Així, sovint l’oposició als activistes acabarà reduint-se a alguns extremistes emprenyats, amb posicions indefensables, i la majoria de la societat acabarà considerant que la seva visió és aïllada i obsoleta.
  • “La disciplina”: L’organització ecologista Earth First! clavava grans claus de metall en els arbres més vells dels boscos de Califòrnia, una mesura que no afectava l’arbre però tornava perillós talar-lo –eren molt actius i més bel·ligerants que els grans grups ecologistes, també polaritzaven les seves reivindicacions. Earth First! enfurismava les grans empreses del sector de la fusta, que van aprofitar l’accident molt greu d’un llenyataire per fer campanya contra els ecologistes –enmig de la crisi van optar per renunciar a la tàctica dels claus, i van establir la disciplina de la no-violència, treballant obertament amb la comunitat, optant pel bloqueig de carreteres i per les iniciatives legislatives. La conseqüència? Van començar a guanyar un ampli suport popular, i les autoritats van topar per fi amb dificultats decisives per oposar-se al moviment. “Tot i que el sabotatge i els danys contra la propietat es troben en una caegroria moral ben diferent de la violència contra les persones, l’opinió pública tendeix a barrejar-ho tot.” (pàg. 240). La violència legitima i fomenta la repressió del govern o dels grups reaccionaris; facilita la feina dels infiltrats i l’obediència policial, i fa disminuir la participació en el moviment, requisit essencial. Els grups radicals dins de qualsevol moviment són més efectius quan exerceixen la seva pressió sense violència.
  • “L’ecologia del canvi”: El capítol repassa el complicat cas de la Primavera Àrab, precedida de la revolució a Egipte de la plaça Tahrir, 18 dies de revolta que van portar a la caiguda del general Mubarak al febrer de 2011. Egipte mostra la força de la revolta, però que no n’hi ha prou de fer caure la dictadura: cal saber protegir els guanys de la mobilització popular per no caure en un nou autoritarisme.
    • La mobilització de masses altera el debat polític i crea noves possibilitats de progrés. Disposar d’una organització sòlida al darrere hi pot ajudar i sobretot pot protegir contra els intents de tirar enrere aquest progrés; pot fer que el que s’ha guanyat es consolidi i duri. Encara, les comunitats contraculturals protegeixen els valors progressistes, i nodreixen els dissidents que encetaran noves onades de revolta.
    • A Egipte, els Germans Musulmans es van adherir a l’últim moment a la revolta de la plaça Tahrir. Els havia agafat per sorpresa. Però la seva forta estructura va resultar determinant per modelar el que vindria després: van imposar la idea d’unes eleccions immediates, en comptes de redactar una nova constitució que blindés les llibertats civils i formar nous partits, com volien els joves de Tahrir.
    • Són essencials els grups que prefiguren el canvi, que creen espais alliberats, centres comunitaris, institucions alternatives. Els nous moviments sorgeixen de grups cohesionats marginals, que hauran de sortir de la marginalitat si aspiren a portar el canvi a la majoria. Els quàquers, per exemple, van ser l’embrió del moviment antiesclavista, i després han estat presents a l’inici dels moviments sufragista, dels drets civils, contra la guerra i contra les nuclears.
    • Gandhi va posar èmfasi a conjugar les diferents modalitats de l’activisme social. A la vegada que deia als seus seguidors que havien de canviar la seva individual manera de viure, també els insistia que s’organitzessin i mobilitzessin en una comunitat més àmplia –i que assumissin el risc alguna vegada de revoltar-se per fer-ho. L’ecologia del canvi social també preserva la memòria del canvi aconseguit, i renova la seva energia de la pròpia història. Celebrem les nostres victòries!
  • La conclusió repassa els capítols precedents; constata que la mobilització de masses ha estat sovint negligida, i si bé reconeix que hi ha altres maneres legítimes de fer, afirma que les revoltes es poden fabricar i que això pot canviar el món.

Manifestació a Birmingham, Alabama, 1963

Manifestació a Birmingham, Alabama, 1963

Dec la lectura d’aquest llibre a una recomanació de la meva companya al Secretariat Nacional de l’Assemblea Liz Castro. Els nord-americans saben publicar bons llibres de divulgació. Tenen un mercat editorial gran i competitiu, i els nombrosíssims professors de les seves universitats estan obligats a anar escrivint al llarg de la seva carrera articles i recerca d’especialitat –el principi que anomenen de publish or perish. La tradició editorial nord-americana en literatura tècnica és molt sòlida i abasta tots els camps. This Is An Uprising, des del meu punt de vista, és un manual de lectura utilíssima aquest 2017.