Els enormes desgavells del procés només els pot salvar la DUI.

mai la farà

Estem entrant en un atzucac perquè els capdavanters polítics de JxSí i la Cup, amb el seguidisme cec de l’ANC i l’ÒMNIUM, no volen afrontar la DUI i la rebutgen quan en realitat és l’únic camí possible i a més homologat per la Jurisprudència Internacional.

Tots ells i sobretot molts innocents de l’ANC encara gosen dir i s’ho creuen que els catalans som tan macos i espavilats que descobrirem i ensenyarem al món la “Via Catalana” la via dels somriures i del WIN-WIN, en un món que cada dia que passa torna ensenyar la seva faç més cruel i la via de sempre dels fets consumats.

Deprecien la DUI com fan tantes esguellades com està fent l’actual ANC actuant sense previsió i sense ni to ni so, tal com explica el post que ací mateix reprodueixo.

Cal coordinar i muntar una nova alternativa (dels partidaris de la DUI) a la manca de decisió i de determinació dels capdavanters actuals de la nostra Independència perquè ells mai tindran les coses suficientment apunt per donar el pas final que cal donar, mai tindran prou diputats (ara ja en tenen 72, 4 més dels que calen per fer una DUI a Catalunya), mai tindran prou estructures o prou lleis de desconnexió, o prou coratge per complir la DIP i no fer cas del Tribunal Constitucional espanyol i de les lleis de Madrid,  … ells no! no ho faran mai i amb ells esdevindrem de nou “esclaus per sempre” com cantaven a les Olimpíades del 1992 “amics, per sempre” sotmesos, que esdevé l’equivalent “d’esclaus per sempre”, espoliats per sempre …

Bon llegat deixarem a les noves generacions si no som ni capaços de fer una DUI -homologada per la Haia-.  Ho repeteixo perquè algú se n’adoni … no hi ha ningú que se n’adoni?!

Ara ja és l’hora de la DUI i ja estem fent tard. Quan despertarem?

L’UPDIC -Units per Declarar la Independència Catalana- us crida a l’única unitat vàlida en l’objectiu de la nostra Independència, us crida a sumar els vostres 72 diputats per comprometre’s definitivament amb la DUI, preparar-la i preparar el poble per a fer-la, i tot seguit fer-la.

Aquest és el compromís i la decisió. Volem l’estat català independent o no? Volem ser independents? sí o no?

DUI : Declaració unilateral d’Independència.

DUI : Determinació unilateral d’Independència.

DUI : Decisisó unilateral d’Independència!

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció, soci de l’ANC, soci de l’ÒMNIUM, simpatitzant de l’UPDIC de Jordi Fornas ex batlle de Gallifa.

1 PRECIPITEM_613516230_1077446552302460_3625934681689315090_n

El que segueix ho he extret de SAVIESA DE GOS, de  Xavier Massot Martí, de Lleida estant:

Tard i malament, sembla aquest el lema de la darrera direcció de l’ANC (sí, la que comanda una persona tan indefinida i ensopida com Jordi Sánchez). Primer, ha estat la introducció del RUI, clarament a instàncies de la CUP, i declarant que “l’hem encertat”. Però el RUI només introdueix confusió i desconcert dins el sobiranisme i el full de ruta. Sobretot, quan està encara per veure el resultat de la moció de confiança i l’aprovació d’uns nous pressupostos. Aquestes i no d’altres haurien de ser les accions prioritàries de l’ANC i Òmnium a l’hora de pressionar a JXSí, la CUP i CSQP. La resta són jocs de fum per distreure al personal.

Després, va ser aquella fallida votació interna (la participació no va arribar ni al 25%) preguntant si estaven d’acord amb la decisió de la direcció. Vés, quin joc més bèstia i quina pèrdua de temps tan gran! Doncs, què us havien de contestar, en aquesta mena de votació tipus “socialisme real”? I, finalment ha estat triar l’opció més dolenta per fer l’11S d’enguany. En un moment com l’actual, amb un cert desinflament dels ànims sobiranistes, quan convé a tornar a concentrar les forces en comptes de dispersar-les, es tria no fer una sinó fins a cinc manifestacions per la Diada Nacional. Bravo! Enhorabona! Pifiada fins al fons. L’explicació de la descentralització és banal, errònia i que només fa el joc a les pretensions unionistes de fer-nos aparèixer més febles. I més quan estem encarant el tram més difícil i costós de la batalla per la independència. Que jo sàpiga, cap estratega, davant d’una batalla decisiva divideix la seva tropa en cinc. Com a molt la divideix en dos, si és que hom pensa envoltar l’enemic. Doncs no, els genials estrategues de l’actual direcció de l’ANC han decidit tirar endavant amb aquesta idea, malgrat les veus que cridaven a reflexionar i rectificar la decisió inicial i el temps suficient per poder-ho fer des que es va anunciar. I ficats a qüestionar la idoneïtat de la proposta, pel que fa a Lleida, l’itinerari triat (al cantó del riu, o sia, quasi un descampat), entre la calor i la humitat, els mosquits es cruspiran als assistents que hi vagin. Sembla ben bé que estigui expressament triat perquè molts s’ho repensin. I no era pas tan difícil triar algun lloc més acollidor i amb força més impacte visual com per exemple la Rambla de Ferran, com l’11 de Setembre del 1977. Doncs no, es veu que la imaginació també ha desaparegut entre els que porten l’ANC a Ponent.

L’ANC sembla haver perdut les dosis d’imaginació i flexibilitat necessàries per adaptar-se a les necessitats de cada moment, que tants èxits i fites va aconseguir els primers anys del procés. Potser s’ha fet vella i acusa un cert desgast. Sembla que un cop presa una decisió facin com les mules quan tracen un camí: incapaços de rectificar, amb tossuderia i indiferència davant tots els advertiments i entrebancs. L’excusa que aquest any es vol descentralitzar per arrossegar i acontentar a gent de tots els territoris del Principat és absolutament falsa. I parlo des de Ponent, des de Lleida, per això conec de quin pal va tot això. Com si els ponentins o els de la Catalunya central tinguéssim alguna necessitat especial que ens diferenciés de la resta del país. Mai he estat dels que es queixen sense arguments del “centralisme barceloní”. Qui ho fa, parteix d’una concepció absolutament conservadora i reaccionària de la nació, possiblement una barreja d’herència franquista i carlina de gent refractària a qualsevol progrés, la gent amb menys empenta i iniciativa del país. És la mena de gent a la qual precisament no hem de fer gaire cas mai, perquè la seva finalitat és no moure’s gaire del lloc. Potser la mena de gent que majoritàriament ara dirigeix l’ANC, i d’aquí l’actual i funesta convocatòria.

D’altres anys, en aquestes dates pràcticament ja sabíem tots els detalls de l’11 de setembre. Ara, tardanament obren una inexplicable inscripció per les cinc manifestacions. Però a la mateixa pàgina de l’ANC és més que difícil trobar un enllaç per inscriure’s o simplement voler saber l’itinerari de cadascuna de les concentracions. Per això dic tard i malament. I és una mica inexplicable que també reclami inscriure’s quan precisament són concentracions “descentralitzades”. En què quedem? Per què altre cop ens hem d’inscriure, com si fóssim nens petits? Per comptar-nos? Per inèrcia? Precisament per això, i perquè en començo a estar fart que es tracti a la gent com a menors d’edat o com a ramats de bens, que enguany entre els meus familiars i coneguts recomanaré que ningú s’inscrigui, i que cadascú vagi on vulgui. Si punxen qualsevol de les manifestacions, haurem d’acceptar que es doni les culpes a la gent? En aquest cas, dimitirà algú de l’ANC o d’Òmnium? Alguns ja estem farts d’aquests jocs de mans de l’ANC, com aquella recollida de signatures que com a plebiscit s’havien de portar davant els organismes internacionals. Se n’ha sabut res més de tot allò? Més aviat sembla una absoluta presa de pèl a tota la gent de bona fe que hem anat fent tot els que ens deien. Però, posats en l’hora de començar a ser lliures com a poble, també potser és hora de ser absolutament lliures individualment. Per alguns com jo mateix, s’han acabat recollir signatures i signar peticions, manifestos i qualsevol altra collonada que no comporti un efecte pràctic i palpable, un avenç tangible en l’autodeterminació.

S’han acabat les provatures, els assajos. Ara sí, és hora de decisions, de tries decisives entre el si i el no. És hora de votacions i de coses concretes. Quan en aquesta mateixa setmana, el nostre Parlament voti les conclusions de la Comissió del Procés Constituent, desobeint clarament al Constitucional, i aquest comenci a prendre decisions contra qualsevol dels nostres representants o parts de les nostres institucions, estan preparades l’ANC i l’Òmnium per potser canviar la convocatòria de l’11 de setembre per una única i unitària resposta massiva per plantar cara a la previsible repressió que s’acosta?

I també és hora d’exigir decisions i votacions als polítics. No val entretenir-se més ni fer passar amb raons o “millorar” en no sé què del full de ruta. Cal tirar endavant sense vacil·lar i no esperar la mobilització de la gent per decidir què fer. Se’ns va dir fins al topall que “era l’hora dels polítics”. Doncs així sigui. Ja no val amagar-se darrere la gent. Cal donar la cara i fer l’empenta definitiva. Volien ser al davant, doncs, ara que donin les passes. Si ho fan, la gent respondrem, serem com sempre i massivament al darrere, empenyent, però ara és la seva hora.

 

Jordi Fornas: “Fem el pas següent: la declaració d’independència”

Jordi Fornas: “Fem el pas següent: la declaració d’independència”

No ens podem fer trampes al solitari, hi ha una majoria social expressada en vots i una majoria política expressada en escons i per tant és hora de declarar la independència al Parlament amb total legitimitat.

Per Mercè Feliu –
23 de juliol de 2016
Jordi Fornas i Prat

Jordi Fornas i Prat

Jordi Fornas, (Barcelona, 1952), patriota català, polític independentista, periodista i pilot de motocicletes. Polifacètic, innovador. Sempre cercant l’escletxa per tal de posar sobre la taula l’alliberament i la reivindicació de la nació catalana. Secretari General de les JERC als anys 70. Elaborà el primer diccionari català-italià (1981). Ha estat nomenat batlle honorari de la ciutat de Venècia (pels independentistes venecians). Ha competit durant 16 anys i guanyat diverses curses internacionals de motos clàssiques, amb una motocicleta de marca catalana (Montesa). Fou batlle de Gallifa (2011-2013) per Solidaritat Catalana per la Independència, primera població en exercir la Sobirania Fiscal i ingressar els diners a l’Agència Tributària Catalana, des d’on també va burlar la imposició de símbols franquistes tot penjant una bandera espanyola d’un pam a la façana de l’ajuntament en plena “guerra de banderes”. Promotor de la moció a l’AMI, per a la declaració de territori lliure i sobirà i sobirania fiscal. En l’actualitat president de UPDIC: Units per declarar la independència catalana. (www.updic.cat)

Comencem amb una anècdota…
Vaig participar en la refundació d’Esquerra Republicana a la mort del dictador Franco, amb Heribert Barrera i vaig ser secretari general de les Joventuts d’ERC i representant de les JERC a l’Assemblea de Catalunya (1977-79). D’aquí va sortir l’aliança que va permetre que Esquerra Republicana subsistís, ja que en aquell moment era un dels pocs partits que no estaven legalitzats, però ens vam poder presentar a les eleccions fent una coalició. Aquesta coalició es va formar a partir del contacte que teníem els representants de la JERC, amb unes noies de la Jove Guàrdia Roja (les joventuts del Partit del Treball d’Espanya) que seien just darrera nostre quan ens trobàvem a l’Assemblea. El PTE era un partit comunista i maoista, a l’època de la gran revolució del llibre roig i quan ningú sabia que la gent s’estava morint de gana allà a la Xina. A través d’elles, vam plantejar l’aliança i va sortir Esquerra de Catalunya (ERC i PTE) que a les eleccions del 78 va treure un representant, Heribert Barrera. Esquerra Republicana existeix avui i el PTE no, perquè els que no van aconseguir representació en aquelles eleccions van desaparèixer del mapa.

Què és UPDIC?
Units per declarar la Independència Catalana és un partit polític d’àmbit d’acció tots els països catalans, que considera arribat el moment de Declarar la Independència al Parlament. Això és possible amb la majoria política parlamentària que ja tenim ara, amb el suport popular i del Govern, a través de la presa de control de les estructures espanyoles en territori català: agències tributàries, organismes judicials, sistemes de comunicació i energia, etc.

El 27S el Sí va guanyar i creiem que s’ha fet una lectura errònia dels resultats, la suma de JpS i la CUP va donar un 55% als partidaris de la independència i això amb una participació molt elevada de quasi el 80%. Els partits polítics que s’hi van presentar sense una posició clara en relació a la independència, s’han de considerar vot en blanc i no es poden sumar als votants del No com han fet alguns. No ens podem fer trampes al solitari, hi ha una majoria social expressada en vots i una majoria política expressada en escons i per tant és hora de declarar la independència al Parlament amb total legitimitat.

Què aporteu al procés?
Aportem claredat, fer el pas següent: la declaració d’independència (DUI). Ara estem fent voltes en cercle i no avancem. Creiem que el RUI (Referèndum Unilateral d’Independència) representa tornar al 2012. Ja es va fer el 9N que va acabar en procés participatiu i va portar a unes eleccions plebiscitàries, qui diu que ara serà diferent? A Escòcia faran un segon referèndum, però allà hi ha possibilitat d’acord amb l’Estat britànic. A Catalunya, l’única via possible és la Declaració d’Independència.

El 9N fou totalment vàlid i legal, amb observadors internacionals, tothom qui va voler anar a votar va poder fer-ho. De fet, ara s’ha aprovat el Brèxit amb la mateixa participació que hi va haver al 9N i ningú ha negat que fos vàlid, i amb una diferència a favor del SÍ o del No molt petita. El 9N, els vots a favor de la independència van superar el 80%.

Què teniu pensat per l’11S d’enguany?
Hem convocat una manifestació per l’11S a favor de la Declaració d’Independència, a les 5 de la tarda a la plaça Urquinaona. Aprofito per fer una crida a la participació, per exigir la DUI.

Cartell amb la convocatòria per l'11S

Cartell amb la convocatòria per l’11S

Primer alcalde en realitzar la Sobirania Fiscal el 2012 a Gallifa, la Independència passarà per la insubmissió fiscal?
Jo vaig proposar dir-ne Sobirania Fiscal i en aquell moment era una estratègia vàlida sense que calgués fer altra cosa que aprofitar les estructures i escletxes legals existents. Ara, el Tribunal Constitucional està tombant qualsevol iniciativa que passi per a la creació d’estructures d’estat, entre elles, l’agència tributària catalana, cosa que no ens estranya. Trobem innecessari construir estructures perquè, com he dit abans, caldrà prendre les estructures de l’Estat al moment de fer la DUI. Ja disposem d’estructures bàsiques, són les que conformen el sistema autonòmic, altres han fet la independència amb molt menys.

Calen fets consumats, ja que amb Espanya és impossible negociar, per tant la independència passa única i exclusivament per la DUI i tot retard és contraproduent.

Com alcalde de Gallifa presentes una moció de Sobirania Fiscal a l’AMI. Ens què consistia?
La moció deia que tots els ajuntaments associats a l’AMI (Associació de Municipis per la Independència) farien sobirania fiscal i es declararien “territori lliure i sobirà” (com havia fet Torelló i alguns ajuntaments abans que Gallifa). Es tractava d’obrir un segon front independentista, el municipalista, un front autodeterminista que aniria sumant municipis fins assolir una massa crítica al declarar-nos independents per majoria política (del ple municipal). Malauradament, aquesta moció no va tenir cap ressò ni tampoc la implicació dels dirigents de l’AMI tot i haver-la aprovat per unanimitat l’assemblea del febrer del 2013 a Vilanova i La Geltrú. Al perdre (poc temps després) l’alcaldia de Gallifa pel transfuguisme d’un regidor ja no vaig poder tornar a les assemblees de l’AMI per reclamar el compliment de l’acord.

Recentment, des d’UPDIC hem reclamat a l’AMI que implementin la moció, tal com es va comprometre l’assemblea ja fa més de tres anys.updic 11s13516230_1077446552302460_3625934681689315090_n

Ara primer toca una DUI (Josep Vilalta de Berga “BIC-Catalunya Acció”)

1 - ara Hora DUI

Josep Vilalta Boixader
Data i hora: 15 juliol 20:42 ·

Soc membre de ple dret de l’ ANC, i votaré NO a un RI, o RUI per a mi és una equivocació, si fem el que hem fet fins ara, (9N) obtindrem el mateixos resultats, ó sigui quasi RES. Ara primer toca una DUI i els Srs. Diputats que no tinguin…… per fer-ho, que pleguin.

REF VIA MORTA

 

Josep Vilalta Boixader

Parts de l’entrevista a Hèctor López Bofill

“El Rui pot fer descarrilar el procés”
El referèndum unilateral d’independència ja és damunt la taula del procés. El compreu?
—De cap manera. Crec que això no aporta res de nou a la consulta del 9-N. Al contrari, segurament tot allò que es va guanyar aleshores es pot perdre. No veig que la proposta aporti res. Perquè no hi haurà pas cap referèndum pactat, i aquest que proposen ara és unilateral al marge de la legalitat espanyola però dins l’estat espanyol. Dins l’estat espanyol, un referèndum com aquest tindria la validesa que li confereixi l’estat espanyol. És a dir, gens. Encara que els promotors diguin el que vulguin.
—Per què serà il•legal?
—Serà un referèndum il•legal perquè es farà dins l’estat espanyol contra la legalitat espanyola. Això implicaria que l’unionisme no hi participaria. No veig cap motiu pel qual l’unionisme no boicoti el referèndum com ja van fer el 2014. I, finalment, em sembla que seria una irresponsabilitat dels 72 diputats escollits amb el mandat de fer la independència traslladar el risc i les conseqüències penals de la desobediència a la ciutadania i als funcionaris.
—Els defensors del RUI diuen que serviria per a internacionalitzar l’accés a la independència en termes polítics. No hi esteu d’acord?
—El RUI seria un referèndum de fireta. Tindria una participació baixa perquè l’unionisme no entraria al joc. Ja va passar el 9 de novembre de 2014. I això et deixa sense legitimitat des de la perspectiva democràtica. A més, no crec que la legitimitat democràtica d’un referèndum sigui determinant per a la comunitat internacional, tenint en compte les circumstàncies polítiques. Tot i que som a Occident en un context de democràcies liberals, els exemples que tenim de referèndums unilaterals d’independència són a les repúbliques ex-soviètiques i ex-iugoslaves. I es van fer enmig de la descomposició dels estats respectius. I aleshores les potències mundials estaven interessades que es fessin referèndums d’independència per visualitzar les majories secessionistes.
.
—L’estat espanyol té les eines per a boicotar un RUI?
—Cal tenir presents les dubtoses credencials democràtiques de l’estat espanyol en l’origen, en el procés de la transició. I torno a dir que l’expressió majoritària democràtica a favor de la independència ja hi és. Però això ens ho hem de creure els catalans. I cal començar a treballar en els factors de poder, que són els que donen la legitimitat internacional per a accedir a la independència. Si continuem embolicats en aquestes discussions eternes amb invents constants no arribarem mai enlloc. Això s’eternitzarà. El RUI pot fer descarrilar el procés definitivament. En el moment que es faci un referèndum unilateral i torni a haver-hi una participació justeta i un boicot unionista, caurem en un sot important.
—Per què creieu que el RUI irromp ara amb aquesta força?
—La CUP busca la reconstrucció de la seva participació en el procés oferint el referèndum unilateral al govern en canvi que el president Puigdemont superi la qüestió de confiança. Hi ha una conveniència política. No em sembla gens pertinent que el govern i Junts pel Sí s’allunyin ara del full de ruta, que implicava la proclamació d’independència al final dels divuit mesos.
—Per tant, no hi veieu res positiu, en el RUI…
—En aquest context, no. Ja s’han fet unes eleccions anomenades plebiscitàries i han deixat una majoria absoluta independentista i un govern que es proclama independentista. Amb una declaració d’independència al programa i un compromís de crear estructures d’estat i de poder. Posar ara el RUI damunt la taula és un pas enrere claríssim.
14 Juliol 2016

11s2016

Onze setembre 2016: TOTS PER LA DUI ! ___ (Destruïm els tòpics amb que volen ofegar l’anhel)

Hi ha una alternativa: LA DUI i els que s’hi comprometen, L”UPDIC al davant: “UNIM-NOS PER A DECLARAR LA INDEPENDÂNCIA CATALANA”

updic 11s13516230_1077446552302460_3625934681689315090_n

 

Els fets consumats i conseqüents, després de la DUI, generen una nova legalitat. 

18 horesHAIA_FOT

 

 

 Un moment que sense el compromís per la DUI no arribarà mai!
Per això necessitem una nova alternativa.

OPINIÓ EXTRETA DE L’AVUI
11 juliol 2016 2.00 h

DESCLOT

Ara és el moment

VICENT SANCHIS

Junts pel Sí desfulla
la indecisió
una vegada
i una altra

Ara que el més alt tribunal de tots els que es fan i es desfan a Espanya ha declarat anticonstitucionals el Servei Meteorològic de Catalunya i la limitació d’espais comercials als aeroports ha arribat el moment d’estirar del rave. La Generalitat ha de desobeir audaçment la darrera tirereta de prohibicions. Contra la desobediència de tan gloriosos criteris no es pot oposar cap persona sensata. Només el Partit Popular. Però el PP transita pel desconcert. Per prendre qualsevol decisió Mariano Rajoy necessita una majoria que no té. Qualsevol iniciativa al Parlament espanyol naufragarà entre xifres xocants i majories esquerpes. Fa més de 200 dies que Espanya no té un govern moralment habilitat. Enmig d’aquest naufragi i quan el PSOE ha decidit fer suar la cansalada a Rajoy, la desobediència al Constitucional escamparia encara més la confusió. Si la Generalitat tira al dret, l’única presumpta autoritat que pot actuar perquè no pateix la condició d’estar en funcions és el mateix Tribunal Constitucional, gràcies a la llei que li va fer a mida Rajoy per no haver de fer res ell. I si el Constitucional actua contra la Generalitat, haurà arribat el punt de transgressió necessari que no acaba d’arribar mai. Junts pel Sí desfulla la indecisió una vegada i una altra. Quan tindrà una oportunitat més clara de sortir del laberint? Demà mateix el govern català –que ha de deixar de ser un oxímoron– ha de constituir el Servei Meteorològic i ha de limitar els espais comercials del Prat. I que vinguin!

SENSE POR I SENSE COMPLEXOS: LA DUI, la unió dels 72, pastilla per solucionar els complexos i l’autoengany de la impossible majoria total.

1 sense por salmó

SENSE POR I SENSE COMPLEXOS:

LA DUI, majoria de Diputats -72-, la pastilla per solucionar els complexos de l’engany de la impossible majoria total.

Hèctor López Bofill: “Superar els complexos” (Extret del Blog de Jaume Renyer)

El Punt publica avui un article d’Hèctor López Bofill titulat “Superar els complexos” on analitza el moment polític català des d’un punt de vista que comparteixo plenament:

 

“Mai cap força política independentista d’una nació sense estat en el món occidental amb posterioritat a la II Guerra Mundial havia obtingut els resultats aclaparadors en vots i en escons que van obtenir Junts pel Sí i la CUP a les eleccions del 27 de setembre de 2015. No obstant això, ja en la mateixa nit electoral, alguns d’aquests actors van assumir el relat de l’unionisme pel qual no s’havia superat el llindar del cinquanta per cent de vots emesos.

Segons aquesta versió, doncs, no importava que l’Estat espanyol hagués emprat tots els dispositius de poder per impedir que s’assolís la citada majoria, com va succeir amb les maniobres per limitar el vot dels catalans residents a l’exterior, o que es comptés el resultat de les forces extraparlamentàries en el grup del no a la independència (en el mateix sentit que es va comptar el nou per cent dels vots obtinguts per Catalunya Sí que es Pot) o que, en definitiva, la base electoral de les eleccions en un parlament autonòmic fos la fixada pel marc constitucional espanyol, a saber, la dels “nacionals espanyols empadronats en un municipi de Catalunya”. La consideració d’aquests factors no va impedir que en l’imaginari de bona part del sobiranisme s’instal·lés el complex pel qual l’independentisme no era majoritari.

És en aquest context que emergeix per alguns la necessitat d’un nou pronunciament popular que legitimi inequívocament el gest de creació d’un nou estat, una ordalia que recentment s’ha associat a la convocatòria d’un referèndum unilateral d’independència (RUI). He criticat la iniciativa del RUI en d’altres textos però aquí voldria centrar les meves objeccions sobre aquest RUI tot anant a l’arrel de la qüestió que, al meu parer, el RUI pretén solucionar: la superació del complex pel qual l’independentisme no és majoritari.

La meva posició, en essència, és que l’independentisme català ja compta amb la majoria i la legitimitat democràtica en la màxima expressió que es podia obtenir en un estat, l’espanyol, amb profunds dèficits democràtics i que utilitza tots els ressorts de poder perquè la majoria no es visualitzi mai. O altrament dit, que l’independentisme ja ha arribat allà a on podia arribar en termes democràtics i ara l’únic que separa els catalans del seu estat són les estructures de poder pròpies de qualsevol realitat sobirana. De fet, és la concurrència d’aquests factors de poder (un aparell de govern que controli el territori i la població) allò que en dret internacional públic obre la porta al reconeixement per part d’altres estats. En conseqüència, la invocació d’una gran majoria a favor del projecte secessionista no és cap exigència de la comunitat internacional, com al·leguen alguns, sinó que més aviat és un vector de consum intern dedicat a construir un relat suposadament cohesionador de la societat catalana.

Les grans majories democràtiques a favor de la secessió no poden ser una exigència internacional que cridi a la intervenció d’algun agent exterior almenys per dos motius, primer, perquè molts estats, alguns amb molt de pes en organitzacions internacionals, no són democràtics (tot i que cal que reconeguin igualment la Catalunya sobirana) i segon, perquè fins i tot els estats liberals democràtics no es van sotmetre a procediments democràtics en la seva creació (en quin referèndum d’autodeterminació es va decidir la fundació de la República Francesa o de la República Federal d’Alemanya?).

A més, mentre siguem sota el marc constitucional espanyol, en el qual els referèndums d’autodeterminació estan prohibits, també les democràcies occidentals poden esquivar la qüestió catalana fins i tot davant un RUI amb un mínim èxit per a l’independentisme tot al·legant que s’ha vulnerat la legalitat espanyola. En síntesi, la implicació internacional sols arribarà davant la política de fets consumats que segueixi a una declaració d’independència en la qual els fets generin la nova legalitat. I, en qualsevol cas, la superació del complex sobre la majoria democràtica sols arribarà amb una expressió de la voluntat ciutadana que irrompi més enllà de tot procediment que Espanya pugui controlar.”

Hèctor López Bofill: “Superar els complexos” (Extret del Blog de Jaume Renyer)

Puigdemont es compromet amb la DUI? Si això fos cert aniríem per bon camí.

volemREF VIA MORTA

Puigdemont off the record: “tot això dels partits canviarà quan d’aquí a menys d’un any proclami la independència”

EXTRET DE RACÓ CATALÀ

Ercoman
Comença la caça de Puigdemont

José Antich
Barcelona. Dimarts, 5 de juliol de 2016

Fa poques setmanes, durant una trobada restringida però en la qual van participar el suficient nombre de persones perquè, amb el pas dels dies, el comentari s’hagi filtrat, el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, va deixar bocabadats els seus interlocutors, molt interessats en la renovació de Convergència: “Jo del que farà Convergència en sé poc; però tot això dels partits canviarà quan d’aquí a menys d’un any proclami la independència de Catalunya”. Puigdemont ho ha dit posteriorment en, almenys, dues cites més. Explicant, de passada, que el seu paper haurà acabat arribat aquell moment. Un dels assistents a la reunió, en explicar-ho dies després i encara atordit pel comentari, no deixava d’expressar la seva preocupació de la següent manera: “Potser és una de les poques persones que s’ho creuen i s’ho està prenent seriosament, però n’hi haurà prou perquè li caiguin tots els dards de l’Estat”.

Tan aviat he llegit aquest dimarts les informacions que avançaven a les 08:00 que s’estaven produint registres en diversos ajuntaments relacionats amb la corrupció i es titulava obertament pel consistori de Girona i per adjudicacions de l’època en què Carles Puigdemont era l’alcalde de la ciutat, he recordat aquella conversa. Molt més quan a aquella hora en què s’avançava la notícia només hi havia periodistes davant de la casa consistorial gironina. Els agents de la Guàrdia Civil hi van arribar cinc hores més tard, a les 13 hores, i van entrar discretament de paisà per una porta lateral.

Però, potser, això era el menys important. Les televisions amb seu a Madrid ja havien anunciat que la Guàrdia Civil havia entrat a fer un registre a l’ajuntament i fins i tot un diari important escrivia que “Puigdemont tampoc no es troba entre la dotzena de detinguts”, ignorant que, com qualsevol diputat al Parlament, és un aforat i l’Estatut d’Autonomia estableix al seu article 57 que els parlamentaris tenen immunitat durant el seu mandat als efectes concrets de no poder ser detinguts tret d’en cas de delicte flagrant. No era el cas, ja que els presumptes delictes eren uns contractes que ja havien estat reclamats el 2014 per l’Oficina Antifrau de Catalunya de l’avui famós Daniel de Alfonso i que feia anys que estaven penjats al web municipal.

No és exagerat pensar que l’operació de demolició de Puigdemont ja ha començat en forma d’un nou núvol tòxic de corrupció. Al Parlament, el PP ja ha demanat la seva compareixença abans del pròxim ple de la Cambra catalana i Ciutadans ha sol·licitat la creació d’una comissió d’investigació parlamentària. I mentre CDC formalitza aquest divendres la seva dissolució com a partit. Una altra casualitat.

11s2016

 

No costa tant, es diu DUI. (i … Declaració d’Independència dels EEUU)

Demà fem la Declaració Unilateral d’Independència (DUI) i tindríem un País per construir.

Són, almenys, 72 diputats al Parlament. Majoria més que absoluta.

A què esperem, a no tenir majoria i excusar-ho? Covards.

El 2010 el Tribunal de la Haia va sentenciar que la DUI és una forma lícita, en Dret Internacional, per crear un Estat independent. Quantes fórmules imaginatives i imbècils necessitem els catalans? Quantes metàfores idiotes hem de fer?

No costa tant. ES DIU DUI.

VISCA LA TERRA LLIURE.

———————–

Reunits En Congrés, 4 de juliol de 1776

La declaració unànime dels tretze Estats Units d’Amèrica

Quan en el curs dels esdeveniments humans es fa necessari per a un poble dissoldre els vincles polítics que l’han lligat a un altre, i prendre entre les Potències de la terra, el lloc separat i igual al que les Lleis de la Naturalesa i el Déu d’aquesta naturalesa li donen dret, el just respecte a l’opinió de la humanitat exigeix que declari les causes que l’impulsen a la separació.

Sostenim com a evidents per si mateixes les següents veritats, que tots els homes són creats iguals, que són dotats pel seu Creador de certs Drets inalienables, entre els quals hi ha el dret a la Vida, a la Llibertat i a la recerca de la Felicitat. Que per garantir aquests drets, s’institueixen els Governs entre els Homes, els quals obtenen els seus poders legítims del consentiment dels governats, Que quan s’esdevingui que qualsevol Forma de Govern es faci destructora d’aquestes finalitats, és el Dret del Poble reformar-la o abolir-la, i instituir un nou Govern que es fonamenti en els esmentats principis, tot organitzant els seus poders de la forma que segons el seu judici ofereixi les més grans possibilitats d’aconseguir la seva Seguretat i Felicitat. La prudència, és clar, aconsellarà que no es canviïn per motius lleus i transitoris Governs establerts d’antic; i, en efecte, l’experiència ha demostrat que la humanitat està més disposada a patir, mentre els mals siguin tolerables, que a fer justícia abolint les formes a que està acostumada. Però quan una llarga sèrie d’abusos i usurpacions, dirigida invariablement al mateix Objectiu, demostra el designi de sotmetre al poble a un Despotisme absolut, és el seu dret, és el seu deure, derrocar aquest Govern i establir nous Resguards per la seva futura seguretat. Tal ha estat el pacient sofriment d’aquestes Colònies; i tal és ara la necessitat que les compel·leix a reformar els seus anteriors Sistemes de Govern. La història de l’actual Rei de la Gran Bretanya és una història de repetits greuges i usurpacions, encaminats tots ells cap a l’establiment d’una Tirania absoluta sobre aquests Estats. Per provar això, sotmetem els Fets al judici d’un món sincer.

S’ha negat a donar Aprovació a Lleis, la majoria de les quals convenients i necessàries per al bé públic.
Ha prohibit als seus Governadors sancionar Lleis que eren d’immediata i urgent importància, tret que se suspengués la seva execució fins a obtenir la seva Aprovació; i estant així suspeses, les ha desatès per complet.
S’ha negat a aprovar altres Lleis per a l’assentament de grans districtes de persones, a menys que aquests renunciessin el dret de Representació a les seves Legislatures, dret inestimable per a ells i formidable només per als tirans.
Ha convocat els cossos legislatius fora dels llocs habituals, incòmodes i distants del dipòsit dels seus Registres Públics, amb l’únic propòsit de fatigar-los fins a obligar-los a convenir amb les seves mesures.
Ha dissolt les Cambres de Representants en diverses ocasions, per haver-se oposat amb fermesa viril a les seves intromissions en els drets del poble.
Un cop dissoltes, s’ha negat durant molt de temps, a que se’n triessin unes altres; per la qual cosa els Poders Legislatius, l’Anihilament dels quals no és possible, han recaigut sobre el Poble, sense limitació per al seu exercici; quedant l’Estat, mentre, exposat a tots el perills d’una invasió exterior i de convulsions internes.
Ha intentat impedir la població d’aquests Estats; obstaculitzant les Lleis de Naturalització dels Estrangers; refusant sancionar-ne altres per promoure la immigració, i endurint les condicions de noves Apropiacions de Terres.
Ha obstruït l’Administració de Justícia, negant-se donar Aprovació a lleis necessàries per a l’establiment dels Poders
Ha fet que els jutges depenguin únicament de la seva Voluntat tan per poder exercir els seus càrrecs, com per la quantitat i pagament dels seus
Ha creat una gran quantitat de Noves Oficines, enviant un eixam de Funcionaris per a assetjar i empobrir el nostre poble.
Ha mantingut entre nosaltres, en temps de pau, Tropes Armades sense el Consentiment de la nostra legislatura.
Ha influït perquè l’autoritat Militar sigui independent de i superior al Poder
S’ha associat amb altres per sotmetre’ns a una jurisdicció aliena a la nostra constitució, i no reconeguda per les nostres lleis; donant el seu Assentiment als seus actes de pretesa legislació:
Per aquarterar grans cossos de tropes armades entre nosaltres:
Per protegir-los, per mitjà d’un judici burlesc, del Càstig pels Assassinats que poguessin cometre entre els habitants d’aquests Estats:
Per suspendre el nostre comerç amb totes les parts del món:
Per imposar-nos impostos sense el nostre consentiment:
Per privar-nos, en molts casos, dels beneficis d’un Judici amb Jurat:
Per transportar-nos Mar enllà per tal de ser jutjats per suposats delictes:
Per abolir el lliure Sistema de Lleis Angleses en una Província veïna, establint-hi un govern Arbitrari, i estenent els seus Límits per tal de donar un exemple i un instrument adequat per introduir el mateix govern absolut en aquestes Colònies:
Per suprimir les nostres Cartes Constitutives, abolir les nostres Lleis més valuoses i alterar en la seva essència les Formes dels nostres Governs:
Per suspendre la nostra pròpia Legislatura, i declarar-se investits amb Poders per a legislar per nosaltres en qualsevol cas.
Ha abdicat del seu Govern aquí, declarant-nos fora de la seva Protecció i emprenent una guerra contra nosaltres.
Ha saquejat nostres mars, devastat nostres costes, cremat nostres ciutats i destruït les vides de nostra gent.
En aquests moments, està transportant grans exèrcits de mercenaris estrangers per completar l’obra de mort, desolació i tirania, ja iniciada en circumstàncies de Crueltat i traïdoria que amb prou feines troben paral·lel a les èpoques més bàrbares, i del tot indignes del Cap d’una nació civilitzada.
Ha obligat als nostres Conciutadans fets Presoners en alta Mar a portar Armes contra la seva Pàtria, per convertir-se en els botxins dels seus amics i germans, o morir a les seves Mans.
Ha atiat insurreccions internes entre nosaltres i s’ha esforçat per llançar sobre els habitants de les nostres fronteres als despietats Indis Salvatges, el mètode conegut dels quals de fer la guerra és la destrucció de totes les edats, sexes i condicions.

En cada etapa d’aquestes Opressions, Hem Demanat Reparació en els termes més humils: les Nostres contínues Peticions han estat únicament respostes amb repetits greuges. Un Príncep, el caràcter del qual queda assenyalat per cadascun dels actes que defineixen un Tirà, no és apte per ser el governant d’un Poble lliure.
Tampoc Hem deixat de dirigir-nos als nostres germans Britànics. Els hem advertit sovint, de les temptatives del seu poder legislatiu per englobar-nos en una jurisdicció injustificable. Els hem recordat les circumstàncies de la nostra emigració i raure on som. Hem apel·lat al seu innat sentit de justícia i magnanimitat, i els hem conjurat, pels vincles del nostre parentesc a repudiar aquestes usurpacions, les quals acabarien per interrompre inevitablement les nostres relacions i correspondència. També ells han estat sords a la veu de la justícia i de la consanguinitat. Hem, doncs, de convenir en la necessitat, d’anunciar la nostra Separació, i considerar-los, com considerem les altres col·lectivitats humanes: Enemics en la Guerra i Amics en la Pau.

Per tant, els Representants dels Estats Units d’Amèrica, convocats en Congrés General, Reunits en Assemblea, apel·lant al Jutge Suprem del món per la rectitud de les nostres intencions, en Nom i per l’Autoritat del bon Poble d’aquestes Colònies, solemnement fem públic i declarem: Que aquestes Colònies Unides són, i han de ser per Dret, Estats Lliures i Independents; que queden Absoltes de tota Lleialtat a la Corona Britànica, i que tota vinculació política entre elles i l’Estat de la Gran Bretanya queda i ha de quedar totalment dissolta; i que, com Estats Lliures i Independents, tenen ple Poder per declarar la Guerra, concertar la Pau, concertar Aliances, establir el Comerç i efectuar els Actes i Providències a què tenen dret els Estats Independents. I en suport d’aquesta Declaració, amb absoluta confiança en la Protecció de la Divina Providència, hi invertim les nostres Vides, les nostres Fortunes i el nostre sagrat Honor.

149 estat1 PRECIPITEM_6

Hi ha una alternativa: UPDIC i els compromesos amb la DUI

12898202_1025471084166674_3201205137076481843_o1 - ara Hora DUI

 

“UNIM-NOS PER A DECLARAR LA INDEPENDÈNCIA”

LA DUI ES FONAMENTA EN EL DRET INTERNACIONAL. PER A FER-LA SOLS ENS CAL DETERMINACIÓ i 68 DIPUTATS.

——————————-

PROGRAMA ELECTORAL D’UPDIC

 

1/ PROCÉS D’INDEPENDÈNCIA

2/ DECLARACIÓ D’INDEPENDÈNCIA

3/ PROCÉS CONSTITUENT DEL NOU ESTAT

 

1 – EL PROCÉS D’INDEPENDÈNCIA

UPDIC vol dur a terme la Declaració d’Independència de Catalunya el més aviat possible.

Ens ratifiquem en què la Declaració d’Independència de Catalunya és la condició indispensable per a qualsevol acord amb altres formacions polítiques, en les condicions que s’expressen tot seguit.

Considerem que això s’ha de fer després de la constitució del nou Parlament català sorgit de la voluntat popular manifestada a les urnes i la formació del Govern pel President elegit per aquest Parlament. Tractant-se d’una situació d’emergència, els terminis i protocols no cal que siguin els que descriu l’actual legalitat vigent.

La Declaració s’ha de fer de manera unilateral per part d’una majoria parlamentària de les forces polítiques catalanes, sense necessitat d’acords previs amb les institucions de l’Estat espanyol i el seu Govern. La Constitució espanyola es considerarà derogada.

La Declaració es farà des del Parlament de Catalunya, per ser la seu de la voluntat democràtica del Poble Català i per la majoria política dels seus representants electes.

Si per motius de la mena que siguin, que s’entén que serien de força major, la Declaració d’Independència no és pogués fer en aquest lloc emblemàtic de la voluntat democràtica dels catalans, se’n escolliria un d’alternatiu que permetés la trobada i reunió dels càrrecs electes que formen aquesta majoria política.

Tot seguit que s’hagi produït l’acte de Declaració de la independència, es comunicarà a totes les Nacions i Estats del món i als principals organismes internacionals, demanant-los l’immediat reconeixement del nou Estat Català i l’ingrés a cada un d’aquests organismes internacionals, recordant-los que ens empara la legitimitat democràtica i ens acollim a la normativa, tractats, drets i legislació existent en aquesta matèria.

El Govern de la Generalitat prendrà de manera immediata les mesures pertinents per tal de què tots els béns i organismes de l’Estat espanyol: hisenda, governació, justícia, infraestructures ferroviàries o de comunicacions, telefonia, aprovisionament elèctric o d’aigua, policia de fronteres o exèrcit, en territori del Principat de Catalunya, passin a estar sota el seu control o es retirin.

En cas de resistència a l’autoritat catalana en el propi territori, es procurarà no haver d’aplicar la força si no és de manera simbòlica i s’optarà per duplicar les funcions d’aquells organismes que s’oposin al nou Govern Sobirà, mentre no es resolgui la duplicitat de manera negociada.

En el cas de què l’Estat espanyol es negui a negociar amb el nou Estat català es buscarà la mediació dels organismes internacionals perquè intervinguin en el conflicte.

 

2 – DECLARACIÓ D’INDEPENDÈNCIA

Declarem que per la voluntat del poble català expressada democràticament a les urnes, Catalunya es constitueix en Estat Independent.

Proclamem constituïda la República Catalana, deslligada de qualsevol lligam polític i econòmic envers l’Estat que fins ara tenia sotmesa Catalunya per la força de les armes, des de fa més de 300 anys.

Anunciem que aquest nou Estat català es considera hereu del què durant segles va existir i va ser reconegut internacionalment, concretament fins a la total desaparició, amb l’annexió de Catalunya a la corona espanyola borbònica per la força de les armes.

Denunciem aquest acte de guerra, ocupació militar i posterior i reiterada repressió indiscriminada cap als nostres ciutadans, dirigents i institucions i ens declarem deslligats de tot compromís anterior i posterior envers aquesta institució monàrquica i l’Estat que llavors i actualment la representa.

Denunciem els tractats internacionals que s’han signat per part del Regne d’Espanya, anteriorment de Les Espanyes (i en el seu cas, de la República Espanyola) sense que hagin estat ratificats ni acceptats pel poble català o el seu Govern, quan aquest existia.

Reclamem el lloc que per dret ens pertoca entre les Nacions Lliures del Món en igualtat de condicions i drets.

 

3 – PROCÉS CONSTITUENT DEL NOU ESTAT

UPDIC participarà en el procés constituent consegüent a la Declaració d’Independència proposant la fórmula republicana com a base del nou Estat.

Declararem Catalunya com Estat Democràtic i de Dret amb separació de poders: Legislatiu, Executiu i Judicial.

Totes les lleis actuals (excepte la Constitució espanyola) continuaran en plena vigència mentre el Parlament Català no les substitueixi o modifiqui.

El procés d’independència finalitzarà amb un referèndum d’aprovació de la nova Constitució de Catalunya, elaborada entre tots els partits presents al Parlament.

 

MODEL D’ESTAT

– Proposem el sistema parlamentari de cambra única amb presidència doble, del Govern i de la República, a més de la figura del President de la cambra.

– Proposem que el President de la República sigui escollit per sufragi universal, en comicis separats dels que se celebrin per escollir els representants del Parlament, que al seu torn escolliran el President del Govern i del Parlament.

– Proposem que el President de la República tingui funcions de representació, de mediació entre les forces polítiques i de dissolució de la cambra i convocatòria electoral legislativa, mentre que el President del Govern, que es pot continuar denominant de la Generalitat, les tindrà de tipus executiu. Amb això pretenem recuperar el tradicional sistema de contrapoders que de sempre ens ha caracteritzat, substituint l’antiga figura del Comte Rei per la del President de la República.

– En uns futurs Països Catalans unificats, proposem la fórmula federal o confederal, on el President ho seria de tots els PP.CC. mentre cada Estat tindria el seu propi President del Govern i del respectiu Parlament.

 

MODEL DE SOCIETAT

– L’Estat català es regirà per normes similars a les que regeixen en l’entorn de la majoria d’estats democràtics d’Europa i del Món amb les particularitats que nosaltres mateixos decidim adoptar per tal de fer-lo més eficient i assegurar el benestar dels ciutadans i l’eradicació de la pobresa extrema.

– La llengua catalana serà l’única oficial.

– Volem un Estat aconfessional, lleuger de burocràcia i poc intervencionista en l’actuació privada dels ciutadans, que garanteixi una sanitat i un ensenyament de qualitat, públics i gratuïts, s’ocupi d’equipar el país de les estructures necessàries, però sense sobrecarregar el territori duplicant-les innecessàriament.

– Volem un Estat que no carregui el pes de la recaptació tributària sobre els treballadors autònoms i la petita i mitjana empresa que, en gaudir d’una tributació molt lleugera, contribuiran al creixement econòmic i a la desaparició de l’economia submergida.

– Les càrregues impositives es distribuiran en funció dels beneficis i proporcionalment a la grandària de les empreses que les han de suportar i en funció de la mida i el volum de negoci, adaptant-se en tot moment a les circumstàncies canviants de l’economia.

– Proposem un sistema afavoridor de la iniciativa privada dels ciutadans, compromès amb la millora de la qualitat de vida de tota la societat, protector dels més vulnerables i desfavorits, que permeti llibertat d’acció als emprenedors, garanteixi els drets dels treballadors i la igualtat salarial de gènere i d’oportunitats i la llibertat sexual.

– Permetrem l’accés a les plantes medicinals, impedirem el maltractament animal i afavorirem la protecció de la fauna autòctona.

– L’Estat s’ocuparà, a més de la sanitat i l’educació, de les infraestructures i de promoure les energies netes i renovables. Contribuirà a la millora medi ambiental i invertirà en desenvolupament, investigació i cultura.

– En l’aspecte cultural tindrem cura de la recuperació de la memòria històrica, amb especial atenció a les falsedats introduïdes en els cinc darrers segles i la recuperació dels personatges i patriotes que han estat ocultats o esborrats pels ocupants.

– Proposem unes forces armades professionals i de mida raonable, que s’ocupin de la vigilància de costes i del control de l’espai aeri, adaptades al terreny en tasques defensives, ben instruïdes i equipades amb els mitjans necessaris que, en casos de catàstrofes naturals, tindran també funcions socials per complementar el servei al país.

– L’actual companyia dels Mossos d’Esquadra veurà ampliades les seves funcions per tal de cobrir tots els camps que s’escauen a un cos integral de policia que canviarà de nom en funció del servei a desenvolupar.

– Considerem que l’Estat ha d’ajudar els emprenedors a exportar els seus productes i potenciar els sectors primaris (agrícola, ramader, pesquer) per tal de tenir un comerç de productes de la terra de qualitat i de proximitat.

– Fomentarem el cooperativisme.

– Cal potenciar la figura del Síndic de Greuges, fent que les seves decisions siguin vinculants i només es puguin recórrer judicialment.

– Dotarem l’Oficina Antifrau dels mitjans necessaris per tenir plena capacitat operativa i garantir-ne la imparcialitat.

– Volem que l’Estat es posicioni enfront d’especulacions de tota mena, siguin bancàries, urbanístiques, energètiques o d’altre mena, impedint els abusos que es pugui intentar perpetrar, sempre en benefici de la majoria dels ciutadans.

 

 

ORGANITZACIÓ TERRITORIAL

– Volem substituir les províncies per una divisió en vegueries i comarques.

– Les actuals diputacions provincials desapareixeran i les seves funcions i funcionaris s’incorporaran al nou sistema administratiu de l’ Estat català.

– Creiem que cal potenciar els municipis, ampliant-ne les funcions que els corresponen, que puguin fer plans per la recuperació dels monuments històrics i mantenir el país net i endreçat, mesures que afavoreixen el turisme, important font de riquesa addicional.

– La Val D’Aran, tindrà el seu sistema autonòmic, amb oficialitat de la llengua occitana.

 

 

MODEL DE POLÍTICA INTERNACIONAL

– UPDIC considera que no és imprescindible pertànyer a la Unió Europea i és suficient la pertinença a l’Associació Europea de Lliure Comerç (EFTA) de la que ja en són membres Noruega, Suïssa, Islàndia i Liechtenstein. Això ens serà concedit (prèvia petició) perquè ja formem part d’aquest espai europeu en l’actualitat i hem adquirit aquest dret. Fent ús del nostre dret a triar la moneda, es continuarà amb l’euro, almenys de moment.

– Amb posterioritat, s’haurà de decidir en un referèndum, si volem ser a la Unió Europea, un cop s’hagin analitzat en profunditat els avantatges i els inconvenients.

– El mateix pel que fa a pertànyer a l’OTAN o qualsevol altra organització militar.

– Serem solidaris amb totes les nacions del món que pateixen opressió per haver estat ocupades o no haver pogut exercir encara el seu dret a l’autodeterminació.

– Estendrem una xarxa de consolats amb ambaixadors a tots els països del món, per tal de facilitar els intercanvis comercials i personals, participar en programes d’ajuda allà on sigui necessari, i donar suport als nostres compatriotes instal·lats o de trànsit en aquests països.

– Potenciarem els Casals Catalans allà on siguin.

Anar al grup UPDIC de facebook:https://www.facebook.com/groups/307871362703415/

Homes com Jordi Fornas o Ieltsin són capaços de precipitar el “Punt i Final” de la Recuperació de la nostra Independència.

highres_00000401912998_520x433
 Quan

En la teoria revolucionària clàssica, quan un moviment encara no està en condicions de prendre el poder o d’iniciar una ofensiva, es diu que està en una fase prèvia d’”acumulació de forces”. Sovint, però, partits i organitzacions es reclamen en aquesta fase per emmascarar les pròpies mancances i fracassos, per no admetre la incapacitat d’incidir socialment i de connectar amb els anhels del poble al que pretenien representar. A vegades, però, la teoria es compleix i l’acumulació de forces és real. És el cas de l’independentisme els darrers 30 anys i, de manera més accelerada, els darrers 10. A cada No de l’estat (a les seleccions esportives, a l’Estaut, al model escolar, al català a Europa, al pacte fiscal, al dret a decidir, al referèndum, a invertir en rodalies, a la independència…) uns quants milers d’habitants d’aquest racó de món han decidit que ja en tenien prou, que no volien continunar sent súbdits del Regne d’Espanya. Tant és així que una proposta –la independència- que l’any 1985 reunia uns poquíssims milers de persones al carrer i no comptava amb gairebé cap representant a les institucions públiques, ara, 30 anys més tard, convoca milions de persones, té milers de regidors i regidores i majoria clara d’escons al Parlament. La primera conseqüència d’aquest canvi en la correlació de forces és que des dels lideratges diversos ja no es pot dir allò que tant havíem sentit en el passat: “no podem anar més enllà perquè la gent no ens seguiria”. Ara, aquests 72 diputats i diputades senten l’alè al clatell de 2 milions de persones que els exigeixen seguir fent passes endavant malgrat les portes tancades que planteja l’estat. Caldrà, ja ningú ho dubte, esbotzar la porta o construir-ne una de nova que ens permeti sortir del clos en què s’ha convertit el marc legal votat per molts dels nostres pares i avis l’any 78, sota el xantatge del retorn a la dictadura. D’això va o hauria d’anar la legislatura que està apunt de començar, de construir un marc jurídic que ens permeti substituir l’actual, de forma programada i calendaritzada, sí, però irreversible i a curt/mitjà termini (18 mesos).

Ara bé, en aquesta mena de processos no sempre les coses surten com s’han acordat a les reunions. De fet, quasi mai surten exactament així perquè és impossible preveure amb certesa els moviments de l’adversari, l’actitud dels nombrosos altres agents afectats i, no menys important, el paper que hi jugarà l’atzar i els imponderables. La història és plena d’esdeveniments aparentment menors que de sobte desencadenen processos que feia temps que es gestaven. Un petit augment del preu del pa, l’assalt a una presó per alliberar-ne els presos, la negativa d’una dona a seure en un determinat seient del bus o el llançament al mar d’unes caixes de te en protesta per uns impostos considerats excessius són alguns dels fets que han iniciat revolucions de gran abast. L’estratègia de l’estat és la contenció, aturar el procés utilitzant el mínims mitjans possibles. Ara bé, un excés de zel d’un funcionari, un jutge amb ganes de protagonisme, un accident fortuït o un incident provocat poden  espatllar els guions d’uns i altres i precipitar els esdeveniments. Caldrà, aleshores, que siguem capaços d’improvitzar, de tirar pel dret, d’aporfitar l’escletxa i de sortir al carrer. La festa pot començar en qualsevol moment, estigueu alerta.

Afegeix un comentari