Pel març: Des del poble, acabar el Procés i comprometre’ns amb la DUI ja!

El Procés no s’aturarà. El que no facin els partits ho farem el Poble. DUI ja!

ANC: tres convenciments, tres determinacions, tres poders. __ EA 1937

El Procés no s’aturarà. El que no facin els partits ho farem el Poble. DUI ja!

Si no hi ha acord entre Junts i la CUP.

Si la CUP no dóna suport a Mas o Mas no es replanteja el seu servei i la seva disposició primera en el compromís absolut  per la Restitució de la nostra secular Independència, un servei que ben portat seria molt valuós i de gran trascendència, per exemple portant la bona nova de la Independència de Catalunya al món i recollint el suport de molts països …

O sigui,  si no s’assoleix l’acord dels 62 més 10 diputats independentistes per tirar endavant amb força la DIP i preparar des d’ara, ja! la DUI, …

Aleshores el Poble Català, nosaltres, haurem de fer la Independència com la van fer a les Repúbliques Bàltiques, els representants de la Gran Cadena que allà van organitzar, o sigui haurà de ser l’ANC qui ho faci i si l’ANC no se’n veu capaç o segueix pensant que ho han de fer els nefasts partits polítics que encara no s’han alliberat d’egoïsmes propis i d’actituds autonomistes, mostrant una absoluta manca de sentit d’estat català independent, aleshores haurem de crear l’aparcat MxI -Moviment per a la Independència de Catalunya- del que en l’UPDIC -Units per a Declarar la Independència catalana- de Jordi Fornas, ex batlle de Gallifa hi podem trobar les cèl·lules mare en cultiu.

Sigui com sigui, el “Procés” no s’aturarà.

El que no facin els partits ho farem el Poble.
Si no hi ha acord ens caldrà un cop d’estat català contra els nostres partits i potser també contra l’ANC. Que ningú s’escandalitzi, però primer és la Independència.

Caldrà fer una Assemblea General del Poble Independentista, reemprendre el Procés i comprometre’ns amb la DUI ja!

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció, soci de l’ANC, soci de l’ÒMNIUM,  simpatitzant de l’UPDIC i  simpatitzant dels catalans pro DUI.

 

La DUI entre Junts i Cup és l’única sortida digna a l’atzucac actual. El demés són distraccions mútues.

es_pren

Hi ha una solució per la CUP: Corregiu el que va dir Baños la nit electoral respecte a la DUI. Demaneu la DUI a Junts i pagueu l’intercanvi assumint el Mas però compromés amb la DUI. Així Junts i CUP s’unirien per fer un nou pas endavant a favor de la DUI i clarament a favor de la Independència.

La CUP ha de saber que l’Anticapitalisme que proclama només pot tenir vida en una República Catalana Independent, mai tindrà vida dins d’Espanya. Dins d’Espanya només hi haurà  “Troica”, OTAN i capitalisme i despotisme desenfrenats i més encara sempre enfocats contra Catalunya i contra tota la nostra Nació

—————————

Els partidaris de la DUI demanem un gest de Junts i de la CUP per la Unilateralitat:

 

Unir-se per la DUI, Junts, CUP, ANC i ÒMNIUM, obert a molts altres col·lectius catalans seria un gest que redimiria davant del Poble les fallades comeses aquests tres mesos per gasiveria, per excés de voluntarisme i per una bona mica de partidisme.

Unir-se per la DUI, Junts, CUP, ANC i ÒMNIUM, obert a molts altres col·lectius catalans seria un gest que encararia el Procés cap a la recta final sense fer inútils marrades. No podem esperar més. Les coses fràgils i en perill s’han de fer bé però fer-les bés també es fer-les de pressa, amb data per entendre’ns.

Saltar de la Via Catalana a la Via Bàltica equival a canviar l’esperit del Pacte, enlloc de pactar partits, pactarien les diferents sensibilitats del Poble, amb el ben entès que amb Espanya no s’hi pot pactar la Independència, ha de ser sols la decisió dels catalans.

Trenquem amb la via del Pacte perquè només ens durà a la ruïna. Prou de pactes, prou de pastanagues, prou de fer el ruc i amagar el cap com els estruços!

Comprometem-nos amb la DUI: Declaració Unilateral d’Independència, un gest que ens honoraria i alliberaria a tots!

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció, soci de l’ANC, soci de l’ÒMNIUM, català pro catalans partidaris de la DUI.

La Nació sencera, la llengua catalana, l’estat independent i la constitució com la de l’Habana, catalana, breu, clara i potent.

149 estat"la responsabilitat i el servei esdevindran els pilars de la nova Catalunya lliure" EA 1598

La voluntat de ser

JOSÉ M. MURIÀ  (Diari El Punt Avui, 28 desembre 2015 2.00 h)

Escric en una terrassa que permet admirar la bellesa tant de la badia com de tota la ciutat de Puerto Vallarta. Penso en Catalunya especialment per la conferència que he dictat fa poques hores sobre la seva possible independència, i en tot el que s’hi ha dit. Ja han passat les eleccions espanyoles, però no ens han deixat l’aigua clara. Ja fa molt de temps que tinc ben clar “que el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres…”, ja veureu com s’acabaran posant d’acord.

No cal recordar que, durant els darrers anys, amb el govern espanyol que hi ha hagut, l’independentisme ha arribat als nivells magnífics d’avui

Qui això escriu no necessita pas que li expliquin com són. Vaig conèixer prou bé els refugiats republicans espanyols a Mèxic, hipotèticament demòcrates, respectuosos de la voluntat dels pobles i, encara més, del seu dret a l’autodeterminació. Mil vegades els vaig sentir manifestar-s’hi d’acord pel que feia a la negació del govern de Mèxic a reconèixer el govern del generalíssim Franco per no haver sortit del poble sinó de l’ajuda nazi-feixista, però la seva actitud era totalment diferent quan es tractava de la voluntat dels catalans de sostenir la seva identitat particular, defensar la seva cultura i, sobretot, esgrimir la seva “voluntat de ser”.

Encara recordo, per exemple, la que se’m va armar una vegada que, per una commemoració del 14 d’abril, em van convidar a parlar i, per concloure la meva argumentació sobre el dret de Catalunya a ésser el que vulgui, els vaig recitar uns versos del meu pare que, entre altres coses, deien, precisament: “La voluntat de ser vull per cuirassa que cap dard no traspassa per a ferir-me el pit.”

Recurrents discussions i més d’alguna bufetada foren sovint la rutina de les cada vegada menys freqüents trobades que vaig tenir amb exiliats republicans o amb llurs fills.

Potser amb excessiva simplicitat, el meu pare, amb la seva llarga tradició separatista, em calmava dient-me: “No t’hi posis pedres al fetge, fill meu. No ho veus, que no hi ha res a fer amb aquesta gent? Ho porten a la sang.”

Anys després, quan governava el tal González i el seu PSOE, vaig trescar molt per Espanya com a representant del govern del meu país i, per tant, amb l’obligació de guardar-me la meva opinió sobre temes que no fossin els que s’esqueien a la meva missió, i tot el que vaig sentir dir dels catalans a tot tipus de gent confirmen el que estic dient.

Són molt poques les excepcions que he conegut. De tal manera, és clar, no es pot totalitzar, però és evident que es pot generalitzar.

És cert que no és el mateix que guanyin els uns o els altres. Són molt més perilloses les melindroses paraules de la suposada esquerra que la franquesa del neofranquisme dominant.

No cal recordar que, durant els darrers anys, amb el govern espanyol que hi ha hagut, l’independentisme ha arribat als nivells magnífics d’avui, i això seguirà creixent amb la seva ajuda encara que ens ofereixi una cara un xic més moderna, però igualment podrida per dintre, com la d’aquests anomenats ciutadans, que no són més que súbdits igualment abjectes de l’herència del general Franco. Afortunadament, per ara, les coses no els han sortit tan bé com anunciaven.

El que s’ha de procurar és no perdre mai precisament la voluntat de ser.

COMENTARIS  

0#1 MIQUEL ALTIMIRES I ROS

La voluntat de ser, és el que intenten prendre’ns el PPSOE i ara els de C’s.

Son els fills d’aquells immigrants miserables, que ben alimentats i amb estudis es rebolquen contra qui els va ajudar. Senten odi contra aquells seus benefactors. Ja ho diu la dita “Haz favores a burros, que te los volveran a coces”.

Caldrà se perseverants perquè no ens prenguin el ser, per més intents que hi posin.

Els partidaris de la DUI demanem un gest de Junts i de la CUP per la Unilateralitat Bàltica.

10401467_289400447904449_5438234356148296680_n

Unir-se per la DUI, Junts, CUP, ANC i ÒMNIUM, obert a molts altres col·lectius catalans seria un gest que redimiria davant del Poble les fallades comeses aquests tres mesos per gasiveria, per excés de voluntarisme i per una bona mica de partidisme.

Unir-se per la DUI, Junts, CUP, ANC i ÒMNIUM, obert a molts altres col·lectius catalans seria un gest que encararia el Procés cap a la recta final sense fer inútils marrades. No podem esperar més. Les coses fràgils i en perill s’han de fer bé però fer-les bés també es fer-les de pressa, amb data per entendre’ns.

Saltar de la Via Catalana a la Via Bàltica equival a canviar l’esperit del Pacte, enlloc de pactar partits, pactarien les diferents sensibilitats del Poble, amb el ben entès que amb Espanya no s’hi pot pactar la Independència, ha de ser sols la decisió dels catalans.

La Via Bàltica: Programa la DUI i el millor candidat consensuat.

Desenganyem-nos i no ens auto enganyem més! Qui no va acceptar un estatut que pretenia una tímida bilateralitat i encara condicionada per la gent del “digo diego quando digo digo” i qui el va ribotar a cor que vols, com voleu que acceptin un referèndum que pugui significar la nostra Independència?

Trenquem amb la via del Pacte perquè només ens durà a la ruïna. Prou de pactes, prou de pastanagues, prou de fer el ruc i amagar el cap com els estruços!

Comprometem-nos amb la DUI: Declaració Unilateral d’Independència, un gest que ens honoraria i alliberaria a tots!

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció, soci de l’ANC, soci de l’ÒMNIUM, català pro catalans partidaris de la DUI, simpatitzant d’UPDIC -Units per a Declarar la Independència de Catalunya- de Jordi Fornas ex batlle de Gallifa i conferenciant a Celrà.

No ens confonguem: Primer és recuperar i restituir la Nació i després és l’hora de la Política.

El que estem fent ara és recuperar i restituir la Nació Catalana i el seu primer dret i raó de la seva existència, la plena llibertat “la Independència”. Quan siguem Estat vindrà l’hora de la política.

22295_853924101309462_3109042407847747601_n

Sense país i estat independent no hi ha llibertat ni responsabilitat plenes i la dignitat contínuament te la trepitgen. Els catalans que hem estat independents durant set segles ho vivim i patim en la nostra pell i en la nostra ànima, cada dia que passa, de sol a sol, des de fa més de 300 anys.

El que estem fent ara és restituir la nostra Nació i el seu primer dret i raó de la seva existència, la plena llibertat “la Independència”. Quan siguem Estat vindrà l’hora de la veritable política, no pas la política falsa, esquifida i trepitjada de la situació autonòmica que patim.

Primer és la Nació, després és la política.

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció, soci de l’ANC, soci de l’ÒMNIUM, Simpatitzant de l’UPDIC, patriota promotor de la DUI i  simpatitzant de tots els catalans pro DUI.

Al·leluia! aviat entrarem a la Via Bàltica !

576_1373636362via-baltica-mardel-que-Lituania-Letonia-Estonia_ARAIMA20130823_0027_4

(Dues fotografies de la Via Bàltica)

Cantant les absoltes a la Via Catalana. No pas al “Procés” que segueix viu.

Al·leluia! aviat entrarem a la Via Bàltica.

Greus errors porten la Via Catalana a estavellar-se. La revolució dels somriures a part de somriure ha fet fallades garrafals i ha posat el “procés” fins ara en mans equivocades i amb estratègies errònies.

Entre el pacte de Junts i Cup s’està conformant si la Via Catalana tira endavant o no.

Els errors principals d’aquesta opsció -l’anomenada Via Catalana- han estat tres, o potser tres línies d’errors:

1a línia d’error:  – S’ha confiat el lideratge a Artur Mas, un polític que a part de les seves virtuts, tothom en té i potser les seves en algun aspecte puguin ésser de gran vàlua personal i pel seu parrtit, ha anat de fracàs en fracàs en la seva teoria i opció pràctica d’intentar entendre’s amb l’estat espanyol -sempre “España” al cap i a la fi- promeses de Zapatero, pacte fiscal, consulta sense efectes jurídics i ara -encara en dura la darrera pastanaga impossible, referèndum pactat!!! Els de DL es van ben equivocar en els cartells electorals que volien dir “possible” tatxant “l’impossible”. No! res del que ha proposat Artur Mas ha funcionat!  És com per pensar-s’ho dues vegades!

2a línia d’error: Més senzilla perquè en un petit resum queda ben dibuixada i potser fins i tot amb el cul a l’aire: L’ANC ha confiat i reconfiat en Mas, ha jugat fort aquell tòpic de “sense Convergència no hi ha Independència”. L’ANC ha optat per la Via Catalana nom que interpreta dos conceptes que fan aigües per tot arreu, el primer la Revolució dels Somriures paralel·la al Win Win de Mas i l’altra -més bàsica i fonamental- posar en última instància el “Procés” en mans dels partits polítics, que estan demostrant no saber gestionar-lo ni tenir l’altura de mires i dignitat per a gestionar-lo amb raó d’estat molt per sobre dels seus interessos de partit.

Al final i per reblar el clau, en aquesta mateixa línia, la del Win Win o el no trepitgem l’ull de poll de ningú, l’ANC va fer una terrible fallada, no va donar la seva Presidència a qui havien votat majoritàriament els socis de l’ANC: Liz Castro. Potser es veritat que el Poble, en aquest cas els socis de l’ANC, tenen una lucidesa i una intel·ligència més clares, llàstima que com sempre i arreu s’acabi traïnt o desoint al Poble, en tenim exemples arreu: Egipte, Grècia, Catalunya.

3a línia d’error: Més senzilla encara. Es concentra en els tres errors garrafals del Candidat de la CUP, Antonio Baños, expressats amb insol·lència -aquesta fou la sensació- la mateixa nit electoral: 1 – “Ja tinc feina”  2 – “La DUI no la podem fer perquè hem perdut el Plebiscit”  3 – La Cup diu NO a la Presidència de Mas”. Aquestes tres afirmacions i de la manera que van ser ràpidament argumentades i dites, potser ja aquella mateixa nit, sense saber-ho cap de nosaltres, foren la sentència de mort de la Via Catalana, potser també  la sentència de mort de la mateixa CUP i també  la sentència de mort del DL d’Artur Mas que aleshores encara no havia nascut. A banda d’això, la Cup no ha sabut explicar-se bé, o ha basat el seu rebuig de Mas en purismes i suposicions, no ha ensenyat o no ha sabut ensenyar o no ha volgut ensenyar si Mas era trampa, l’única raó vàlida per a foragitar-lo del lideratge de la VIa Catalana

Resum:

Tan de bo, del dret o del revés, amb pacte o sense pacte, de gust o per força, ben aviat fem un pas de gegant i saltem en positiu de la Via Catalana a la Via Bàltica.

Ells, Lituania, Letònia i Estònia, en una any després de la seva gran Cadena, presentant-se a unes eleccions com la de 27S van recuperar la seva Independència davant d’un gegant, si cap, més agressiu i temut que la mateixa “España”.

Que tinguem sort!

Salvador Molins Escudé, Conseller de Catalunya Acció, soci de l’ANC, soci de l’ÒMNIUM, català pro DUI, simpatitzant de tots els catalans pro DUI, simpatitzant de l’UPDIC de Jordi Fornas, ex batlle de Gallifa.

El Procés no s’aturarà. El que no facin els partits ho farem el Poble. DUI ja!

ANC: tres convenciments, tres determinacions, tres poders. __ EA 1937

El Procés no s’aturarà. El que no facin els partits ho farem el Poble. DUI ja!

Si no hi ha acord entre Junts i la CUP.

Si la CUP no dóna suport a Mas o Mas no es replanteja el seu servei i la seva disposició primera en el compromís absolut  per la Restitució de la nostra secular Independència, un servei que ben portat seria molt valuós i de gran trascendència, per exemple portant la bona nova de la Independència de Catalunya al món i recollint el suport de molts països …

O sigui,  si no s’assoleix l’acord dels 62 més 10 diputats independentistes per tirar endavant amb força la DIP i preparar des d’ara, ja! la DUI, …

Aleshores el Poble Català, nosaltres, haurem de fer la Independència com la van fer a les Repúbliques Bàltiques, els representants de la Gran Cadena que allà van organitzar, o sigui haurà de ser l’ANC qui ho faci i si l’ANC no se’n veu capaç o segueix pensant que ho han de fer els nefasts partits polítics que encara no s’han alliberat d’egoïsmes propis i d’actituds autonomistes, mostrant una absoluta manca de sentit d’estat català independent, aleshores haurem de crear l’aparcat MxI -Moviment per a la Independència de Catalunya- del que en l’UPDIC -Units per a Declarar la Independència catalana- de Jordi Fornas, ex batlle de Gallifa hi podem trobar les cèl·lules mare en cultiu.

Sigui com sigui, el “Procés” no s’aturarà.

El que no facin els partits ho farem el Poble.
Si no hi ha acord ens caldrà un cop d’estat català contra els nostres partits i potser també contra l’ANC. Que ningú s’escandalitzi, però primer és la Independència.

Caldrà fer una Assemblea General del Poble Independentista, reemprendre el Procés i comprometre’ns amb la DUI ja!

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció, soci de l’ANC, soci de l’ÒMNIUM,  simpatitzant de l’UPDIC i  simpatitzant dels catalans pro DUI.

 

 

 

 

 

La Restitució de la nostra Independència no es pot ajornar més perquè “malalties llargues són parentes de la mort”.

collons1919232_10207697018177940_1043084651363104933_n

QUE ELS NOSTRES CAPDAVANTERS ABANDONIN JA ELS ENGANYS, LES PASTANAGUES, LES RENUNCIES I PARTIDISMES. QUE ES COMPROMETIN AMB LA DUI.

L’anomenat “Procés”, la Recuperació de la nostra plena Independència com a Nació mil·lenària, set-cents anys Independent, no es pot allargar perquè “malalties llargues són  parentes de la mort”.

Abandonem d’una vegada per sempre els auto enganys i les pastanagues electorals, el dret de decidir el tenen tots els humans i ja n’hi ha prou de fer-lo servir de succedani de la “Independència”. Ja n’hi ha prou de fer servir el mot “sobiranista” per estovar la força de la Independència. Són uns jocs, dret a decidir i sobiranisme,  que practiquen impunement des de fa massa temps els mitjans catalans -Avui, Ara, TV3, … etc. els partits polítics que ens pensem més nostrats, polítics catalans, alguns per pura niciesa i els altres amb tota la mala intenció, uns i altres dificulten i posen pals a les rodes a la lucidesa de molts catalans. Manca absolutament la dignitat de catalans honorables que defensin la Independència donant exemple de claredat de conceptes i determinació absoluta. Prou de matxucar la plenitud de Catalunya que és la seva total independència!Prou de joc brut, catalans maldestres!

Sols la Independència! no volem ni lleis noves, ni lleis alienes, sols volem la Plena Independència dels Catalans.

Si Mas, o Junqueras, o Baños, o qualsevol altre …. no es mantenen fidels al mandat del Poble Català del 27 de setembre d’aquest 2015, mandat explícit per l’assoliment immediat de la Plena Independència dels Catalans que pleguin!

Que no donin giragonses parlant d’una i mil pastanagues ni preteses dificultats i allargaments de l’emancipació del nostre Poble perquè no els ho permetrem.

Que es posin les piles i no enganyin de nou els catalans amb coses tan òbviament impossibles com el dret a decidir dins d’Espanya, com Referèndums impossibles dins d’Espanya, falses promeses, majories impossibles, ni res que pretengui tornar a encaixar Catalunya i els catalans en els llims d’aquest taüt de “la morta” que ja fa més de 300 anys és una autèntic forat negre per a tota la Nació Catalana.

La Independència de Catalunya s’ha de fer, s’ha de fer bé, i fer-la bé vol dir fer-la de manera unilateral -no hi ha cap altra manera possible-  i sobretot, fer-la depressa.

Si els capdavanters polítics actuals no en sou capaços, aparteu-vos dignament i deixeu passar davant altres homes com l’Uriel, el Tena, l’Espot o el Fornas. Tots i sortirem guanyant.

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció, soci de l’ANC, soci de l’ÒMNIUM, català pro DUI, simpatitzant de l’UPDIC -Units par a Declarar la Independència Catalana-, el partit de Jordi Fornas, ex batlle de Gallifa.

Si volem perdre el març: 1-Anem separats, 2-no assegurem el vot exterior, 3-dividim-nos pels candidats, 4 refiem-nos dels pactes post electorals.

Mas i Junqueras JUNTS amb una campanya netament rupturista HAURIEN GUANYAT EL 20D A CATALUNYA. Ara podem els passa la mà per la cara. S’ha de ser ruc.

Si Junts i Cup no pacten anirem al març i haurem de plantejar-nos si volem guanyar o perdre, deixar de fer partidisme i optar veritablement per la Independència.

Estat Cat Indp

Si volem guanyar la Independència 

Si volem guanyar la Independència i les eleccions del març haurem de tenir en compte quatre qüestions sine qua non:

1a. Assegurar el vot exterior. Una urna custodiada per un consell de la Societat Civil, policies i notaris. Una recollida de tots els vots per internet -vots i certificacions de tots els catalans de l’exterior que vulguin votar.

2.a Anar Junts d’entrada, configurar el Programa d’entrada i tots els detalls de la coalició abans de les eleccions, no refiant-nos de cap manera de cap pacte post electoral. Si la Cup no s’hi suma, els independentistes ja saben que han de fer i els que no són independentistes també.

3a. Si volem guanyar, ho repeteixo! …

un sol candidat a la Presidència, de supra conscens concretament la Sra. Carme Forcadell, de la mateixa manera que ho van fer les Repúbliques Bàltiques després de la seva històrica cadena humana. Un any després totes tres repúbliques eren independents.

4a Comprometre’s seriosament amb la DUI, en preparar-la i fer-la.

Si els nostres polítics no van per ací, els catalans tenim de nou un greu problema: el país segueix fallant-nos per dalt i els responsables en som nosaltres per no preparar una nova alternativa veritablement independentista. L’UPDIC per exemple.

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció. Soci de l’ANC, soci de l’ÒMNIUM. Català pro DUI, simpatitzant de l’UPDIC de Jordi Fornas ex batlle de Gallifa.

 

 

 

Opinió des de Menorca sobre el moment actual:

Pau Obrador

Amb un peu a Menorca i l’altra a Newcastle

I ara què? a voltes amb el 20D

I a Catalunya ara què? Interessant.

El resultat 

1 – atura de moment la guerra bruta de l’estat contra Catalunya, 

2 – dóna aire a un acord de govern més sòlid que l’espanyol i segons quin sigui el desenllaç a Madrid 

3 – posa en safata una ruptura amb Espanya. 

Esteim davant una partida de pòquer d’alt voltatge per la qual Mas només li queda una sola carta i marcada. Passarà el que hagi de passar. 

4 – En qualsevol cas aquestes eleccions han posat de manifest el greu error de l’independentisme i que no és altre que posar la independència per davant del model de país que es vol construir. 

5 – Si una cosa vaig aprendre a Escòcia és que la independència esdevé possible només quan els models de país entre la colònia i la metròpoli són divergents.

6 – I en aquests moment gràcies a Ada Colau als ulls de molta gent els models de país tornen a convergir. 

7 – No és clar però que aquesta nova convergència entre models de país duri massa ni que sigui prou sòlida. Pablo Iglesias no és de fiar.

 

8 – Efectivament cal sumar  (?)

9 – però més important que açò és demostrar que la ruptura real passa per trencar amb Espanya.

10 – Sense Mas no seríem on som però qui té raó és Junqueras. 

11 – En qualsevol cas les dues forces sobiranistes han fet bé els deures, un trencant amb Pujol i Duran, i l’altra apostant de valent per l’àrea metropolitana.

12 – Culminar el procés en 18 mesos o preparar una nova etapa política, aquest és el dilema

 —————————————————-

I a Més ara què? Reflexió. Les illes balears són la única província espanyola amb llengua pròpia sense diputats «propis» si acceptam Marea i compromís-Podem com a propis que en part ho són. Sense tele ni diners i amb la força de Podemos el repte era sens dubte molt difícil però n’hi ha més valgui la redundància. El quid de la qüestió és que no hem estat capaços de contestar la pregunta de perquè la gent ha de votar més a unes generals. El discurs de «A Madrid amb veu pròpia» senzillament no suma per molt bé que l’articulis.

Ho hem provat mil i una vegades i sempre ens falten 10.000 votants. Igual que compromís Més ha de ser molt més que una eina per defensar els nostres interessos, ha de ser també i sobretot l’esquerra de les Illes que construeix un país millor des de Menorca, socialment més just i que treballa per exercir l’autodeterminació. Ho som al parlament Balear però no ho som a Madrid. Vam estar molt a prop d’aconseguir-ho al senat amb la candidatura unitària que finalment va fracassar per culpa de la miopia de Podemos de Palma. Un dia hi arribarem, segur. Els candidats ho van fer molt bé, eren els més preparats. Tanmateix el missatge central no era el bo. Enlloc de fer avions de paper hauríem d’haver dit «Fem fora Rajoy, vota verger»

I ara què? a voltes amb el 20D

 EL 20D ens he deixat un resultat molt difícil de gestionar. S’ha acabat el bipartidisme i amb ell tota l’arquitectura institucional de la transició que garantia l’estabilitat. Sense cultura de pacte, Espanya es veu abocada a un període d’inestabilitat sense precedents que no agradarà gens ni a Europa ni a l’IBEX 35. La ingovernabilitat d’Espanya es veu agreujada per l’extraordinària fluïdesa de l’electorat que ha deixat de banda les fidelitats d’antany. Una dada, gairebé dos de cada tres electors d’En Comú podem no van donar supoart a Catalunya sí que es pot. Com es possible que en 3 mesos una mateixa candidatura guanyi i perdi tants electors? El 20 D ja ha passat. Ara comença el més difícil el 21 de desembre

I a Espanya ara què? Complicat. No hi cap combinació que sumi. I per tant no hi ha perspectiva d’un govern sòlid i estable a la vista. Els poders fàctics, incloses les principals cancelleries europees pressionaran per un govern de concentració PP-PSOE segurament sense Rajoy. Ara bé això seria un suïcidi pel PSOE que faria Pablo Iglesias president a les properes. L’alternativa és un govern multicolor amb un caramull de sigles i cares impossible de gestionar i sense majoria al Senat. Sincerament no crec que s’arribi ni a plantejar. Per tant l’única sortida són unes noves eleccions, que es podrien celebrar immediatament o després d’un curt període d’interinatge. Si el PP fos capaç de renovar-se – difícil- podria plantejar-les en clau de governabilitat. Podria dir «o ens dones la majoria o Espanya és un lio». Amb en Rivera fora de joc i amb un candidat amb cara i ulls, tindria possibilitats d’imposar-se. Estaríem davant d’una segona volta més presidencialista. Aquesta sortida té dos problemes evidents, les tensions internes del PP que impedirien la renovaciói les obligacions financeres que imposa Europa.

I Podemos ara què? Comença el més difícil. Ha tingut un bon resultat, sobretot a les zones «plurinacionals». A les zones més «espanyolistes el seu resultat ha estat en alguns casos discret, per exemple a Aragó – «nuestro Ohio» – que ha quedat molt lluny de les expectatives. Açò vol dir que la majoria de diputats podemistas tenen «hipoteques» nacionals per poques que siguin. Açò condiciona moltíssim el marge de maniobra de Pablo Iglesias. SI vol guanyar ha de penetrar el centre i el sud robant de Cs i PSOE i ho ha de fer sense perdre el caràcter plurinacional de Catalunya, Galícia i València. Encara hi ha marge però no serà fàcil. L’altra temptació és traslladar el resultat de les generals a les autonòmiques. Estic pensant especialment amb el País Basc. Puc estar equivocat però crec que seria un greu error. Ja ho vam veure a Catalunya. I el que dèiem abans els votants són més infidels que mai. La seva poció màgica passa per aliar-se amb forces locals. Els hi permet adaptar-se al discurs a cada realitat sense perdre de vista una visió estatal i alhora evitar intrusions indesitjades dins el partit. La sort avui els somriu, però no és segur que duri massa. Ara han de fer feina al parlament i a les properes passar comptes. Potser que millor allargar la campanya fins el juny?

Catalans lliures, coordinem-nos tots sense cap exclusió. Fem la Taula Constituent del nou estat català independent.

 1-ara hora149 estat

Fora del sistema

HÈCTOR LÓPEZ BOFILL

Segons el punt sisè de la proposta de resolució presentada pels grups parlamentaris de Junts pel Sí i la CUP per la qual es proclama l’obertura d’un procés constituent català, “el Parlament i el procés de desconnexió democràtica no se supeditaran a les decisions de les institucions de l’Estat espanyol”. Un procés de secessió unilateral, que es copsa com l’única alternativa per a l’emancipació catalana respecte d’una Espanya immobilista, requereix sens dubte gestos enèrgics de ruptura com el que emana de la resolució. De tota manera, no sé si els signants de la proposta són gaire conscients que, amb el no-reconeixement de l’autoritat del sistema constitucional espanyol, també estan obrint la porta a qüestionar la legitimitat de les institucions catalanes sorgides del règim de 1978. Si no obeïm les decisions del Tribunal Constitucional, per què hem d’obeir les decisions d’un Parlament autonòmic? O del president de la Generalitat, que és el representant ordinari de l’Estat a Catalunya? O de qualsevol altra institució prevista a l’Estatut d’Autonomia, que és una Llei Orgànica aprovada per les Corts generals espanyoles? Imagino que els diputats de Junts pel Sí i la CUP respondrien, respecte al Parlament, que ells gaudeixen de l’autoritat derivada d’unes eleccions democràtiques, però no podem oblidar que també es tracta d’unes eleccions celebrades en el marc autonòmic espanyol en les quals, per començar, la base electoral està formada per aquells “ciutadans de nacionalitat espanyola empadronats en un municipi de Catalunya” que és com el sistema vigent defineix la condició política de catalans. En essència, la idea que plantejo és que si l’independentisme arriba a la conclusió que només es pot assolir la República Catalana amb una revolució, potser que comenci a preguntar-se si a partir d’ara no caldrà articular el moviment fora de les institucions autonòmiques.

A aquest escenari no és probable que ens hi aboquem a través de l’acció dels titulars actuals d’aquestes institucions, com és el cas de la majoria de diputats sobiranistes del Parlament

A aquest escenari no és probable que ens hi aboquem a través de l’acció dels titulars actuals d’aquestes institucions, com és el cas de la majoria de diputats sobiranistes del Parlament, sinó que es podria produir si els poders centrals espanyols entenen que els polítics autonòmics no compleixen amb les obligacions que la Constitució imposa i els suspenen de les seves funcions a través dels mitjans constitucionals, administratius i penals que preveu l’actual ordenament jurídic. No és concebible, d’altra banda, que la sanció arribi amb l’aprovació de la resolució parlamentària, però aquella sí que es podria precipitar si la Cambra o d’altres autoritats catalanes compleixen amb alguns dels mandats de la resolució que impliquen la creació d’institucions contràries a les previsions constitucionals. Per exemple, la creació d’una seguretat social catalana, prevista en el punt cinquè de la resolució, significaria forjar una entitat situada completament fora de la legalitat vigent i, en conseqüència, habilitaria les autoritats espanyoles per prendre mesures repressives no sols contra els responsables i els funcionaris de la seguretat social catalana, sinó també contra el conjunt de les autoritats catalanes i, no cal dir-ho, contra els particulars que haguessin col·laborat amb el sistema de protecció social català com ara els empresaris que haguessin dipositat les cotitzacions socials dels treballadors en l’ens català i no en la seguretat social espanyola.

Un context d’alliberament nacional fonamentat en institucions al marge del dret de l’estat central no seria res nou en la història de les independències. Als estats americans els ciutadans s’aplegaven en convencions i enviaven delegats a congressos contra la legalitat de l’imperi britànic, d’altres creaven fons nacionals per finançar la secessió i fins i tot també hi ha casos de creació d’institucions representatives de base electoral limitada als membres de la comunitat nacional. De moment l’independentisme català no sembla preparat per fer aquests passos, però les previsibles reaccions espanyoles i el manteniment d’un ampli suport ciutadà a la causa catalana els acabaran de forçar. Aleshores sí que no hi haurà marxa enrere.

HÈCTOR LÓPEZ BOFILL
Publicat dins de GeneralEnvia un comentari