11S DUI, DUI, DUI … Sí! ____ Ja no tenim por! (Vicenç Partal )

250000

L’escorcoll mediàtic efectuat ahir per la Guàrdia Civil és un escàndol. Un més. Van avisar alguns mitjans la nit abans per assegurar-se la foto, que és l’únic que buscaven. S’hi van estar hores a la seu de CDC sense fer res. Literalment res. A algun ajuntament van reclamar papers administratius que són públics… Tot plegat seria una riota si no fos tan greu i sobretot si no se sumés a altres escàndols de les darreres hores: el tema del vot negat als ciutadans catalans, i estimulat als militars, que resideixen a l’estranger.

Això és la campanya electoral més decisiva de la història i benvinguts, per tant, a la claveguera de l’estat. Cal recordar avui que fa dos anys els va funcionar l’invent. Van acusar Mas de tenir diners a Luxemburg amb ‘proves’ que eren fum però que li van fer mal. Ara intenten repetir-ho però potser sense adonar-se’n que la societat catalana ha canviat i molt. No respecte al fàstic que li provoca la corrupció però sí respecte a la percepció que té de l’estat.

Això d’ahir és una mostra més, realment caricaturesca, de l’extrema politització dels aparells i les institucions de l’estat, al servei del Partit Popular. De la manca absoluta de neutralitat que tenen respecte als seus ciutadans, a tots nosaltres. Tot els estats del món tenen biaixos però pocs estats democràtics consideren enemiga una part de la població. I això és el que fa l’estat espanyol: tractar-nos d’enemics, com si encara estigueren en la guerra de la qual els ve la ‘legitimitat’, en comptes de servir-nos com a ciutadans, que és el que haurien de fer.

No és nou que Espanya faça això. De fet és el que ha fet sempre. El que és nou és l’abast de la població que ho veu i ho enten. Personalment no oblidaré mai aquell infaust estiu del 92 de l’operació Garzón. Allà uns quants, uns pocs, vam veure amb tota claredat qui teníem al davant. No conec ningú dels qui van viure de prop aquell escàndol i que després haja pogut creure mai més en res que puga venir de Madrid.

El que ha passat aquests anys és que allò que uns pocs vam veure al 92 ho veuen molts, moltíssims, avui. Per culpa d’un estat que no té la més mínima decència, a qui no li importen els límits democràtics i que és tan prepotent i inútil que està aconseguint aixecar en la seua contra la majoria del Principat.

I això, aquesta desligitimització de l’estat que es va fer massiva amb la sentència contra l’estatut, que no ha parat de créixer i que ahir vam veure reflectida en els comentaris i la reacció de tanta i tanta gent, és un fenomen polític i social més important i tot que l’independentisme mateix.

No sabem encara si el 27-S tindrem o no la majoria dels vots. Segurament que sí. Però fins i tot si no els tinguérem hi ha un fenomen que quedarà palès i que no té marxa enrere: que cap vot del sí tornarà a creure’s en cap possibilitat de fer res amb l’estat que patim, en cap opció que vinga d’Espanya. Com va passar al 92 amb la generació dels mocadors negres però ara multiplicat per milers, per milions.

PD: Ho vam veure al vespre: fer-nos por ja no funciona…

Vicenç Partal (Vilaweb)

Un crit, un clam, un band per l’11S d’enguany: DUI, DUI, DUI … Sí

NOIES-PALAUestelada updicVJa som molts que ens hem coordinat per assolir aquest fi. (EA 1157)

La DUI i Star Trek.

Darrerament en alguna cadena de TV, o en més d’una, estant projectant, repetidament, capítols de la Saga Star Trek. A troços les he seguides, m’agrada la ciència ficció, i en moltes d’aquestes històries hi són presents els conceptes i els ideals de llibertat i independència.

En un capítol apareixia l’inventor del “motor de curvatura” m’imagino i m’agrada molt imaginar que això de la curvatura deu estar relacionat amb allò de la teoria de la relativitat -que no conec i sols imagino- de que l’espai i el temps són curvats, més enllà no hi arribo.

Torno a la Independència. Quan en la història de la humanitat es descobreix aquest motor, segons la pel·lícula, tot canvia. Les eines diverses han canviat la nostra història … la forquilla, el bidet, l’escriptura, la pòlvora, la parla, la imprempta, l’ordinador … la xarxa de pecar i la xarxa d’internet -potser “la darrera frontera” com diuen d’Star Treck-.

En el moment que es descobreix el motor de curvatura les coses canvien, en poder traslladar-te arreu lliure dels impediments en aparença naturals, aleshores deixes de ser un problema domèstic del Planeta Blau i passes a ser un cooprotagonista de l’Univers de les Miríades de Galàxies. Tot seguit, a l’esmentada sèrie, et venen a fer els honors i a donar-te la benvinguda els capitostos intergalàctics.

No sé si m’he explicat, però en això jo hi veig una paràbola de la DUI i el consegüent reconeixement interestatal i internacional de Catalunya.

Fem la DUI !

Fem-la de pressa !

Ens ho estant insinuant “ens entendrem” “treballarem” “estudiarem” “progressarem” negociarem” …

I després de fer la DUI, no la poden fer ells per nosaltres! …

DESPRÉS DE FER LA DUI

tindrem grates sorpreses, ens diran:
per què heu tardat tant?  us estavem esperant!  us necessitàvem!

Salvador Molins
Conseller de Catalunya Acció, membre d’UPDIC, soci de l’ANC, soci de l’ÒMNIUM.

 

————————

 

Altafaj recorda que la UE sempre s’ha adaptat

El delegat del govern a Brussel·les respon amb piulades un article de Jean-Claude Piris on diu que Europa no acceptarà la independència de Catalunya.

“EU-CATALONIA: ‘initial reluctance followed by pragmatic acceptance’”

L’ex-director general del Servei Jurídic de la Unió Europea del 1998 al 2010, Jean-Claude Piris, és l’autor d’un article publicat avui a El País on, amb el títol ‘Catalunya i la Unió Europea’, afirma que ‘és il·lusori creure que una declaració unilateral d’independència suscitarà suports dels països de la UE’. Els arguments que hi exposa, han estat rebatuts amb mitja dotzena de piulades pel delegat de la Generalitat a Brussel·les, Amadeu Altafaj.

‘La praxis de les últimes dècades és la de ‘initial reluctance followed by pragmatic acceptance’, com deia l’ex-director general de la Comissió Europea Graham Avery’, afegeix Altafaj, que acaba reblant: ‘En deu anys a la CE m’he cansat de fer coses que els Piris de torn deien ‘jurídicament impossibles i políticament impensable”

Altafaj, que va ocupar càrrecs de pes a l’executiu europeu abans de ser delegat i representant permanent del govern a la UE, diu que ‘en vint anys a Brussel·les he conegut ‘molts Piris’ i, si fos per ells, la UE tindria menys de vint estats, i Grècia o Espanya no s’haurien rescatat’. També creu que Piris ‘obvia, a més, que cap actor té el més remot interès en una hipotètica sortida d’un territori de 7,5 milions d’habitants arrelat al mercat únic’.

Preludi de la Independència. Carles Muñoz Espinalt, 1992

 

Estat Cat Indp

Preludi de la Independència.

Carles Muñoz Espinalt, 1992

“A tots els qui, amb fe i fermesa,

Han cridat: Visca Catalunya Lliure!!”

C.M.E.

1r Capítol – PERCEBRE’L

Són molts els qui voldrien que no se’n

pogués escoltar ni una sola nota. Però el pre-

ludi de la Independència de Catalunya no ha

nascut pas per generació espontània. No és

cap somni ni cap disbarat atabalador. Fa anys

que es deixa sentir amb harmònic frasejar,

per més que cuitin a ofegar-lo o no s’encerti

el to vibrant i clamorós que demana executar-

lo amb tota la seva amplitud.

Els motius pels quals no s’ha acabat mai

d’interpretar, sense perdre o robar-nos les

solfes, els podem copsar fins i tot amb fets

aparentment secundaris. En ells, això sí, hi

trobem tàctiques errades, molta bona volun-

tat, excuses de mal pagador i limitada moral

de victòria. Què ens ha mancat? Inspiració?

Homes capaços de dirigir-ho? Ens creem

nosaltres mateixos els inconvenients o ens

venen de fora? Fem el sord o gent impenitent

ens tapen les orelles?

Sempre que puc repeteixo i faig repetir: Els

catalans prou anhelen la Independència

nacional, però no veuen la manera d’assolir-

la. Cap projecte no es veu viable abans de

plasmar-se amb nítida i vigorosa figura en la

ment dels qui ho voldrien materialitzar. Així

doncs, els artífexs que inculquin en cada

català la clara imatge motivacional de la seva

Independència com a poble, esdevindran els

qui anorreïn per sempre els obstacles que

impedeixen portar-la a terme..

 

Carles Muñoz Espinalt, 1992

UNIM-NOS I REFORCEM-NOS PER FER LA DUI. La darrera decissió serà unilateral i per sorpresa

"superar el concepte d'unitat assimiladora i estèril" __ EA 1484VAra, l'única militància que val és la militància per la independència. EA 10221 dui dui

 

La voluntat i la determinació d’UPDIC:

1/ PROCÉS D’INDEPENDÈNCIA

2/ DECLARACIÓ D’INDEPENDÈNCIA

3/ PROCÉS CONSTITUENT DEL NOU ESTAT

 

1 – EL PROCÉS D’INDEPENDÈNCIA

UPDIC vol dur a terme la Declaració d’Independència de Catalunya el més aviat possible.

Ens ratifiquem en què la Declaració d’Independència de Catalunya és la condició indispensable per a qualsevol acord amb altres formacions polítiques, en les condicions que s’expressen tot seguit.

Considerem que això s’ha de fer després de la constitució del nou Parlament català sorgit de la voluntat popular manifestada a les urnes i la formació del Govern pel President elegit per aquest Parlament. Tractant-se d’una situació d’emergència, els terminis i protocols no cal que siguin els que descriu l’actual legalitat vigent.

La Declaració s’ha de fer de manera unilateral per part d’una majoria parlamentària de les forces polítiques catalanes, sense necessitat d’acords previs amb les institucions de l’Estat espanyol i el seu Govern. La Constitució espanyola es considerarà derogada.

La Declaració es farà des del Parlament de Catalunya, per ser la seu de la voluntat democràtica del Poble Català i per la majoria política dels seus representants electes.

Si per motius de la mena que siguin, que s’entén que serien de força major, la Declaració d’Independència no és pogués fer en aquest lloc emblemàtic de la voluntat democràtica dels catalans, se’n escolliria un d’alternatiu que permetés la trobada i reunió dels càrrecs electes que formen aquesta majoria política.

Tot seguit que s’hagi produït l’acte de Declaració de la independència, es comunicarà a totes les Nacions i Estats del món i als principals organismes internacionals, demanant-los l’immediat reconeixement del nou Estat Català i l’ingrés a cada un d’aquests organismes internacionals, recordant-los que ens empara la legitimitat democràtica i ens acollim a la normativa, tractats, drets i legislació existent en aquesta matèria.

El Govern de la Generalitat prendrà de manera immediata les mesures pertinents per tal de què tots els béns i organismes de l’Estat espanyol: hisenda, governació, justícia, infraestructures ferroviàries o de comunicacions, telefonia, aprovisionament elèctric o d’aigua, policia de fronteres o exèrcit, en territori del Principat de Catalunya, passin a estar sota el seu control o es retirin.

En cas de resistència a l’autoritat catalana en el propi territori, es procurarà no haver d’aplicar la força si no és de manera simbòlica i s’optarà per duplicar les funcions d’aquells organismes que s’oposin al nou Govern Sobirà, mentre no es resolgui la duplicitat de manera negociada.

En el cas de què l’Estat espanyol es negui a negociar amb el nou Estat català es buscarà la mediació dels organismes internacionals perquè intervinguin en el conflicte.

 

2 – DECLARACIÓ D’INDEPENDÈNCIA

Declarem que per la voluntat del poble català expressada democràticament a les urnes, Catalunya es constitueix en Estat Independent.

Proclamem constituïda la República Catalana, deslligada de qualsevol lligam polític i econòmic envers l’Estat que fins ara tenia sotmesa Catalunya per la força de les armes, des de fa més de 300 anys.

Anunciem que aquest nou Estat català es considera hereu del què durant segles va existir i va ser reconegut internacionalment, concretament fins a la total desaparició, amb l’annexió de Catalunya a la corona espanyola borbònica per la força de les armes.

Denunciem aquest acte de guerra, ocupació militar i posterior i reiterada repressió indiscriminada cap als nostres ciutadans, dirigents i institucions i ens declarem deslligats de tot compromís anterior i posterior envers aquesta institució monàrquica i l’Estat que llavors i actualment la representa.

Denunciem els tractats internacionals que s’han signat per part del Regne d’Espanya, anteriorment de Les Espanyes (i en el seu cas, de la República Espanyola) sense que hagin estat ratificats ni acceptats pel poble català o el seu Govern, quan aquest existia.

Reclamem el lloc que per dret ens pertoca entre les Nacions Lliures del Món en igualtat de condicions i drets.

 

3 – PROCÉS CONSTITUENT DEL NOU ESTAT

UPDIC participarà en el procés constituent consegüent a la Declaració d’Independència proposant la fórmula republicana com a base del nou Estat. 

Declararem Catalunya com Estat Democràtic i de Dret amb separació de poders: Legislatiu, Executiu i Judicial.

Totes les lleis actuals (excepte la Constitució espanyola) continuaran en plena vigència mentre el Parlament Català no les substitueixi o modifiqui.

El procés d’independència finalitzarà amb un referèndum d’aprovació de la nova Constitució de Catalunya, elaborada entre tots els partits presents al Parlament.

 

MODEL D’ESTAT

– Proposem el sistema parlamentari de cambra única amb presidència doble, del Govern i de la República, a més de la figura del President de la cambra.

– Proposem que el President de la República sigui escollit per sufragi universal, en comicis separats dels que se celebrin per escollir els representants del Parlament, que al seu torn escolliran el President del Govern i del Parlament.

– Proposem que el President de la República tingui funcions de representació, de mediació entre les forces polítiques i de dissolució de la cambra i convocatòria electoral legislativa, mentre que el President del Govern, que es pot continuar denominant de la Generalitat, les tindrà de tipus executiu. Amb això pretenem recuperar el tradicional sistema de contrapoders que de sempre ens ha caracteritzat, substituint l’antiga figura del Comte Rei per la del President de la República.

– En uns futurs Països Catalans unificats, proposem la fórmula federal o confederal, on el President ho seria de tots els PP.CC. mentre cada Estat tindria el seu propi President del Govern i del respectiu Parlament.

 

MODEL DE SOCIETAT

– LEstat català es regirà per normes similars a les que regeixen en l’entorn de la majoria d’estats democràtics d’Europa i del Món amb les particularitats que nosaltres mateixos decidim adoptar per tal de fer-lo més eficient i assegurar el benestar dels ciutadans i l’eradicació de la pobresa extrema.

– La llengua catalana serà l’única oficial.

– Volem un Estat aconfessional, lleuger de burocràcia i poc intervencionista en l’actuació privada dels ciutadans, que garanteixi una sanitat i un ensenyament de qualitat, públics i gratuïts, s’ocupi d’equipar el país de les estructures necessàries, però sense sobrecarregar el territori duplicant-les innecessàriament.

– Volem un Estat que no carregui el pes de la recaptació tributària sobre els treballadors autònoms i la petita i mitjana empresa que, en gaudir d’una tributació molt lleugera, contribuiran al creixement econòmic i a la desaparició de l’economia submergida.

– Les càrregues impositives es distribuiran en funció dels beneficis i proporcionalment a la grandària de les empreses que les han de suportar i en funció de la mida i el volum de negoci, adaptant-se en tot moment a les circumstàncies canviants de l’economia.

– Proposem un sistema afavoridor de la iniciativa privada dels ciutadans, compromès amb la millora de la qualitat de vida de tota la societat, protector dels més vulnerables i desfavorits, que permeti llibertat d’acció als emprenedors, garanteixi els drets dels treballadors i la igualtat salarial de gènere i d’oportunitats i la llibertat sexual.

– Permetrem l’accés a les plantes medicinals, impedirem el maltractament animal i afavorirem la protecció de la fauna autòctona.

– L’Estat s’ocuparà, a més de la sanitat i l’educació, de les infraestructures i de promoure les energies netes i renovables. Contribuirà a la millora medi ambiental i invertirà en desenvolupament, investigació i cultura.

– En l’aspecte cultural tindrem cura de la recuperació de la memòria històrica, amb especial atenció a les falsedats introduïdes en els cinc darrers segles i la recuperació dels personatges i patriotes que han estat ocultats o esborrats pels ocupants.

– Proposem unes forces armades professionals i de mida raonable, que s’ocupin de la vigilància de costes i del control de l’espai aeri, adaptades al terreny en tasques defensives, ben instruïdes i equipades amb els mitjans necessaris que, en casos de catàstrofes naturals, tindran també funcions socials per complementar el servei al país.

– L’actual companyia dels Mossos d’Esquadra veurà ampliades les seves funcions per tal de cobrir tots els camps que s’escauen a un cos integral de policia que canviarà de nom en funció del servei a desenvolupar.

– Considerem que l’Estat ha d’ajudar els emprenedors a exportar els seus productes i potenciar els sectors primaris (agrícola, ramader, pesquer) per tal de tenir un comerç de productes de la terra de qualitat i de proximitat.

– Fomentarem el cooperativisme.

– Cal potenciar la figura del Síndic de Greuges, fent que les seves decisions siguin vinculants i només es puguin recórrer judicialment.

– Dotarem l’Oficina Antifrau dels mitjans necessaris per tenir plena capacitat operativa i garantir-ne la imparcialitat.

– Volem que l’Estat es posicioni enfront d’especulacions de tota mena, siguin bancàries, urbanístiques, energètiques o d’altre mena, impedint els abusos que es pugui intentar perpetrar, sempre en benefici de la majoria dels ciutadans.

 

ORGANITZACIÓ TERRITORIAL

– Volem substituir les províncies per una divisió en vegueries i comarques.

– Les actuals diputacions provincials desapareixeran i les seves funcions i funcionaris s’incorporaran al nou sistema administratiu de l’ Estat català.

– Creiem que cal potenciar els municipis, ampliant-ne les funcions que els corresponen, que puguin fer plans per la recuperació dels monuments històrics i mantenir el país net i endreçat, mesures que afavoreixen el turisme, important font de riquesa addicional.

– La Val D’Aran, tindrà el seu sistema autonòmic, amb oficialitat de la llengua occitana.

 

MODEL DE POLÍTICA INTERNACIONAL

– UPDIC considera que no és imprescindible pertànyer a la Unió Europea i és suficient la pertinença a l’Associació Europea de Lliure Comerç (EFTA) de la que ja en són membres Noruega, Suïssa, Islàndia i Liechtenstein. Això ens serà concedit (prèvia petició) perquè ja formem part d’aquest espai europeu en l’actualitat i hem adquirit aquest dret. Fent ús del nostre dret a triar la moneda, es continuarà amb l’euro, almenys de moment.

– Amb posterioritat, s’haurà de decidir en un referèndum, si volem ser a la Unió Europea, un cop s’hagin analitzat en profunditat els avantatges i els inconvenients.

– El mateix pel que fa a pertànyer a l’OTAN o qualsevol altra organització militar.

– Serem solidaris amb totes les nacions del món que pateixen opressió per haver estat ocupades o no haver pogut exercir encara el seu dret a l’autodeterminació.

– Estendrem una xarxa de consolats amb ambaixadors a tots els països del món, per tal de facilitar els intercanvis comercials i personals, participar en programes d’ajuda allà on sigui necessari, i donar suport als nostres compatriotes instal·lats o de trànsit en aquests països.

– Potenciarem els Casals Catalans allà on siguin.

 

 

Anar al grup UPDIC de facebook: https://www.facebook.com/groups/307871362703415/

No hi haurà pacte amb Espanya. Preparem la DUI i anem de cara a barraca!

10450968_796846140380216_1910836566163556167_n

No ens enganyeu ni us enganyeu amb Drets a Decidir ni amb Referèndums pactats: 11S, 27S i 28S són per fer real i ràpida la Independència.

1 - UPDIC 01

Segueix persistent la cerimònia de la confusió, ara en boca de

L’ex-batlle de Perpinyà i ex-senador francès Jean-Paul Alduy que a banda de altres qüestions de veritable interès sobre la Independència i els PPCC que comparteixo plenament ha dit una altra cosa amb la qual no ens podem deixar entabanar, en concret:

‘Segur que l’èxit de la llista Junts pel Sí serà un pas decisiu cap al referèndum per la independència’.

No hi haurà referèndum pactat i ja el 9N va ser una enredada gran com una casa de pagès perquè mai va ser considerat pel principal capdavanter com un referèndum vinculant, quan el natural i plenament democràtic i la voluntat del Poble era i és que ho sigui de vinculant, abans i ara en aquest 27S.

No hi haurà pacte amb Espanya, i en veritat ni és desitjable perquè sempre que intentem negociar amb aquesta gent, els espanyols, hi perdem, són altius, orgullosos i no són de fiar, gens!

Preparem la DUI i anem de cara a barraca. Caldrà una decisió unilateral i com més aviat millor!

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció, membre d’UPDIC -Units per declarar la Independència Catalana- Soci de l’ANC i soci de l’ÒMNIUM.

Star Trek, una escola virtual de dignitat i independentisme.

HAIA_FOTara DUI

Star Trek, una escola virtual de dignitat i independentisme.

Darrerament en alguna cadena de TV, o en més d’una, estant projectant, repetidament, capítols de la Saga Star Trek. A trossos les he seguides, m’agrada la ciència ficció, i en moltes d’aquestes històries hi són presents els conceptes i els ideals de llibertat i independència.

En un capítol apareixia l’inventor del “motor de curvatura” m’imagino i m’agrada molt imaginar que això de la curvatura deu estar relacionat amb allò de la teoria de la relativitat -que no conec i sols imagino- de que l’espai i el temps són curvats, més enllà no hi arribo.

Torno a la Independència. Quan en la història de la humanitat es descobreix aquest motor, segons la pel·lícula, tot canvia. Les eines diverses han canviat la nostra història … la forquilla, el bidet, l’escriptura, la pòlvora, la parla, la imprempta, l’ordinador … la xarxa de pecar i la xarxa d’internet -potser “la darrera frontera” com diuen d’Star Treck-.

En el moment que es descobreix el motor de curvatura les coses canvien, en poder traslladar-te arreu lliure dels impediments en aparença naturals, aleshores deixes de ser un problema domèstic del Planeta Blau i passes a ser un cooprotagonista de l’Univers de les Miríades de Galàxies. Tot seguit, a l’esmentada sèrie, et venen a fer els honors i a donar-te la benvinguda els capitostos intergalàctics.

No sé si m’he explicat, però en això jo hi veig una paràbola de la DUI i el consegüent reconeixement interestatal i internacional de Catalunya.

Fem la DUI !

Fem-la de pressa !

Ens ho estant insinuant “ens entendrem” “treballarem” “estudiarem” “progressarem” negociarem” …

I després de fer la DUI, no la poden fer ells per nosaltres! …

DESPRÉS DE FER LA DUI

tindrem grates sorpreses, ens diran:

per què heu tardat tant?  us estavem esperant!  us necessitàvem!

Salvador Molins
Conseller de Catalunya Acció, membre d’UPDIC, soci de l’ANC, soci de l’ÒMNIUM

Sumem 68 diputats i Declarem la Independència. Preparem-nos per la DUI.

1 dui duiV10450968_796846140380216_1910836566163556167_nEscòcia es prepara per a un segon referèndum ‘independentment de si Londres hi està d’acord o no’

La diputada escocesa, Christina McKelvie, recorda que fa pocs mesos van perdre una consulta i que cal ‘anar amb cautela’ a l’hora d’escollir la data

 

Christina McKelvie

 

Tot i perdre el referèndum del passat mes de setembre, el sobiranisme escocès ha viscut des de llavors un gran creixement. Segons ha explicat a la UCE la diputada al parlament escocès, Christina MacKelvie, la militància de l’SNP, la formació independentista escocesa, es va multiplicar per cinc en pocs dies després de la derrota a les urnes i va aconseguir una victòria molt clara en les darreres eleccions al parlament de Westminster amb 56 dels 59 escons. Es per això que l’SNP es prepara per convocar un segon referèndum ‘independentment de si Londres hi està d’acord o no’. ‘Fa un any molt gent va votar no a canvi de més autogovern i ara cal votar sí perquè les promeses s’han esfumat’, ha dit.

La primera prova de foc per avaluar les possibilitats d’èxit en un nou referèndum seran les eleccions escoceses del mes de maig de l’any vinent. De moment, ha explicat McKelvie, les últimes enquestes els pronostiquen aconseguir 79 diputats dels 129 de la cambra, uns resultats ‘extraordinaris’ que suposarien superar folgadament els 65 escons que tenen actualment.

‘La gent està molt enfadada perquè les promeses de Londres no s’han complert’, ha explicat. Amb tot, McKelvie ha volgut deixar clar que descarten una Declaració Unilateral d’Independència (DUI) per aconseguir la independència . ‘Cal passar per un referèndum ja que és fonamental mantenir els compromisos adquirits i també els principis de les Nacions Unides i els tractats internacionals’, ha puntualitzat.

Tot i les bones perspectives electorals, la diputada ha assegurat que hauran de treballar molt per superar el 45% de vots aconseguit en el referèndum del passat mes de setembre perquè no és el mateix ‘votar un programa electoral i posar les urnes per a que la gent voti directament la independència’.

Per últim, McKelvie també ha explicat que el resultat del futur referèndum que es farà a Anglaterra abans del 2017 per decidir o no la seva permanència a la UE podria precipitar la convocatòria d’un segon referèndum a Escòcia en el cas que el sí guanyés. Amb tot, ha deixat clar que seran cautelosos a l’hora d’escollir la data de la nova consulta ‘perquè aquest cop s’ha de guanyar’.

Ana Stanič: “Catalans, feu els deures abans de seure a negociar si no hi podeu perdre molt”.

 

* 5/10/2012
Ana Stanič – Building a New State 2012

Lessons from the Slovenian Case of Independence

Presentació de la jurista eslovena Ana Stanic a Building a New State 2012.

llegir més >

——————————————————————

Josep Castany

Quan escolto a en Mas i en Junqueras dir que ens hauríem de quedar entre el 20% i el 25% del deute d’Espanya (entre 200.000 i 250.000 milions) si Espanya s’avingués a reconèixer una Catalunya independent, no puc deixar de pensar que són uns autèntics irresponsables i m’esfereix pensar que aquest parell puguin tenir res a veure en una negociació amb Espanya un cop independitzats. Ja ho va dir fa anys una experta internacional en secessions, Ana Stanič, en unes Jornades* a l’Ateneu de Barcelona l’any 2012: “Feu els deures abans de seure a negociar si no hi podeu perdre molt”. I aquest parell ja van encolomant sense cap necessitat més de 200.000 milions a les generacions presents i futures. Estarien més macos amb la boqueta ben tancada.

He trobat la següent reflexió per internet, amb la qual coincideixo totalment: “El repartiment del deute és una qüestió per als experts en Dret Internacional, no per als economistes. I els experts en Dret Internacional diuen clarament que NOMÉS ens correspon assumir el 16 % del deute contret per Espanya per fer inversions a Catalunya, més el 16 % del deute no territorialitzable (per ex., despeses militars, ambaixades,etc.), sempre i quan rebem també el 16 % dels actius corresponents. De cap de les maneres ens correspon assumir el deute per les seves inversions deficitàries a la resta d’Espanya. I a més podem exigir el principi de contribució històrica (per ex., al Fons de Seguretat Social), el principi d’enriquiment sense causa (que, donat l’espoli fiscal de 300.000 milions d’euros dels últims 25 anys, ens converteix en el principal creditor mundial d’Espanya), el caràcter de deute ominós del deute de la Generalitat (perquè va ser causat per l’asfíxia econòmica d’Espanya, cosa que ens permeteix restar-lo del deute a assumir) i fins i tot es pot exigir indemnització pel lucre cessant i per la històrica repressió lingüística. CONCLUSIÓ: Espanya ens deu tant que NO tenim cap obligació d’assumir ni un euro del seu deute. Per tant, només hauríem de satisfer el deute de la Generalitat, que és només del 30 % del PIB, el MÉS BAIX d’Europa.”

Això és el que plantejaria un bon negociador i no la bajanada que proposen en Mas i en Junqueras.

Josep Castany, Director General de Catalunya Acció

———————————————–

LESSONS FROM THE SLOVENIAN CASE OF INDEPENDENCE

Ana Stanič Barcelona, 5 October 2012 1 www.ealaw.eu

1. Background

• Ethnic tension is WRONGLY considered as the cause of the break-up of Yugoslavia

• Causes were FOREMOSTLY economic and constitutional

• Under the 1974 Constitution the Socialist Federal Republic of Yugoslavia was a highly de-centralised federal state ¾ Six constitutive Republics: Slovenia, Croatia, Bosnia, Serbia, Montenegro and Macedonia ¾ Two autonomous regions: Kosovo and Vojvodina (part of Serbia)

• In 1980s Yugoslavia was in a severe economic crisis, inflation was rampant

• Slovenia was a net contributor to SFRY budget www.ealaw.eu

2. 1974 Constitution

• Preamble The peoples of Yugoslavia, on the basis of the right of every people to self-determination, including the right to secession …. have united in a federal republic of free and equal peoples

• Article 1 SFRY is a federal state of voluntarily united peoples and their socialist republics and the socialist autonomous regions …

• Article 277: A dispute between federal and Republic/AP regarding implementation of federal laws shall be referred to Federal Parliament which will decide on the matter

• Houses of Parliament and Constitutional Court decided by majority

• Article 378: Constitutional Court could only issue an opinion to Federal Parliament if constitutions of Republics/AP are not in line with 1974 Constitution 2 www.ealaw.eu

3. Constitutional Crisis (1)

• 1988 amendments to Constitution curtailed the autonomy of the Republics and AP (Slovenia should have called a referendum)

• Strikes in Kosovo in February 1989, State of Emergency Declared; Meeting of support of Kosovars in Slovenia as Serb actions in Kosovo seen as an attack on 1974 Constitution

• 27 March 1989 Serbia “adopted” a new constituion of Serbia which abolished Kosovo’s autonomy

• 26 July 1989 amendments to Slovenian Constitution including Amendment X on right to self-determination including secession

• 26 September 1989 Constitutional Court held that it cannot rule on the incompatibility of proposed Slovenian amendments 3 www.ealaw.eu

3. Constitutional Crisis (2)

• Attempts to table before Yugoslav Constitutional Court a motion that multiparty elections are unconstitutional failed

• 16 January 1990 Constitutional Court held that Amendment X was not unconstitutional

• Spring 1990 saw first multi-party elections throughout Yugoslavia

• 2 July 1990 Slovenian Parliament Adopted Declaration of Sovereignty

• 5 July Serbian Parliament adopted law abolishing Kosovo Houses of Parliament

• Constitutional Court held hearing on 12 July to determine whether the Slovenian Declaration is anti-constitutional but no review of actions adopted by Serbian Parliament 4 www.ealaw.eu

4. Referendum for Independence

• Calls for independence from Yugoslavia were not mainstream in either Slovenia or Croatia in 1988 and 1989

• In fact, the political elite in Slovenia did not embrace these calls until mid-1990, after Yugoslavia had ceased to be a functioning state

• Campaign for Referendum started end of November

• 6 December 1990 Slovenian Parliament passed Law on Referendum for Independance

• An attempt to get Constitutional Court to issue provisional measures to prevent the refernfum from being held failed on 20 December 1990

• On 23 December 1990 95% voted in favour of independence

www.ealaw.eu Estimate of Costs of Marketing Campaign in Support of Referendum www.ealaw.eu

5. Lessons from Slovenia

1. Key lesson: Steps must be taken to ensure that dialogue continues between Spain and Catalunya and with the other regions

2. Spanish central government must resist the temptation to use the economic crisis to centralise Spain A functioning democracy presumes a continuous dialogue in order to ensure that democratic institutions continue to evolve and reflect the aspirations and will of all people

3. EU must actively be engaged in this dialogue which goes to the heart of democratic rule and human rights

4. There is a need for STRUCTURED negotiations

Ana Stanič

Trencar amb Espanya pot ser un acte d’insurrecció? __ És l’espanyol l’idioma oficial del cel?

Preludi de la Independència.

Carles Muñoz Espinalt, 1992

Batista i Roca i els baluards històrics de Catalunya. EA 1158

 

Capítol VIII. (L’efecte Manelic)

 

LES AVERSIONS MÚTUES I ALTRES TRIFULGUES

 

 

No per haver fallat quan intentava heure’ls,

deixa un poble els seus anhels. Pot sentir-se

frustrat però els afanys van més enllà dels

resultats.

 

Els catalans en som un exemple:

a través de la història, hem mostrat idèntic delit

que els portuguesos per alliberar-nos

d’Espanya, tot i que ells van sortir-se’n  airo-

sos i nosaltres encara no.

 

Qui es nega a veure-ho? En primer terme

els periòdics deliris de grandesa dels espa-

nyols els incapaciten per a comprendre que

existeixin al seu redós pobles que no se sen-

ten, ni gens ni poc, complaguts d’ésser

súbdits submissos de la seva infinita arrogàn-

cia. Quan se’ls insinua l’actitud, ens acusen

de voler tancar-nos a casa i de no trobar la

manera de conviure amb ells. Es pensen que

els tenim enveja quan contemplem la univer-

salitat de la seva expansió. Si poguessin,

intentarien convèncer-nos que l’espanyol

també és l’idioma oficial del cel.

 

El basc Miguel de Unamuno, en el seu lli-

bre Soledad, ja mig assimilat per l’aire de

Salamanca, confessa: «En el fondo del catalanismo, de lo que en mi país vasco se llama bizkaitarrismo, y del regionalismo gallego no hay sinó anticastellanismo, una profunda aversion al espíritu castellano y a sus manifestaciones. Esta es la verdad, y es menester decirla. Por lo demàs, la aversión es dígase lo que se quiera mútua»

 

Ens veuen com formigues que no paren de

treballar, però que no tenen cap noble singu-

laritat ni cap missió divina. La febre dels seus

deliris de grandesa no millora. S’hi troben bé

deixant-s’hi portar i, quan menys us ho pen-

seu, han pujat de temperatura. Com a mínim

han obrat així des que varen saquejar

Amèrica. Mireu la Història pel segle que vol-

gueu, són sempre en el mateix lloc: a punt

d’espoliar una altra víctima com si li fessin un

favor, ja que les seves actuacions les creuen

providencials. És un fet sense excepcions.

 

Començada la Segona Guerra Mundial, parti-

cularment el període que va de 1939 a 1942,

els dirigents del feixisme europeu es repartien

el món per després de derrotar totalment els

aliats. Entre ells, Franco era dels qui estava

més amatent per veure què li tocaria. En el

Diari del comte Ciano, Ministre d’Afers

Exteriors de Mussolini, queda ben clar el

repartiment que volien fer. En ple any 1939,

Ciano escriu: «II Duce voule che con la

Spagna si cominci a definire il programma

futuro per il Mediterraneo occidentale:

Marocco integralmente alla Spagna; Tunisia e

Algeria a noi. Un accordo con la Spagna do-

vrebbe assicurarci la comunicazione

permanente con l’Oceano attraverso il

Marocco.»

 

En aquells moments, i entre els més exal-

tats jerarques del feixisme espanyol, cada

vegada que Mussolini els prometia tot el

Marroc per a ells, ja especulaven amb el

nombre de catalans i d’altra gent que consi-

deraven indesitjables que hi trasplantarien,

mentre repoblarien el nostre territori amb

homes de confiança de l’«imperio». No feia

anar Hitler d’ací i d’allà a milions de persones

com el pagès que treu d’un lloc a l’altre un

rusc d’abelles?

 

Aquells anys són els més sòr-

dids i terrorífics de tota la història de

Catalunya: els millors intel·lectuals del país a

l’exili, les presons plenes a vessar, els afuse-

llaments al Camp de la Bóta a diari, la fam a

la majoria de cases i, per torna, l’espasa de

Dàmocles que representava sentir a dir que si

el feixisme guanyava la guerra —i en aquells

instants avançaven victoriosos per tots els fronts—

a la majoria de catalans ens traurien definitiva-

ment de la nostra terra. Es parlava de trasplantar

dos milions set-centes mil persones. Dos milions

serien del Principat de Catalunya i del País Valencià

i la resta d’Euzkadi, Astúries i Múrcia, zones on també

sospitaven que hi havia molts rebels en potència.

 

Sovint els catalans semblem negats per a

comprendre els pocs escrúpols que gasten

els espanyols «con mando» en les seves esbojarrades

pretensions i ens resulta impossible mesurar el volum

dels seus deliris de grandesa. Ens autoprogramem

per la via de l’error de tant repetir-nos: «no serà tant».

Prou que parlem que hi ha catalans destres i «florentins»

que en el terreny de la política se les saben totes, però

posats a jutjar les maquinacions megalomaniàtiques dels

espanyols ens comportem com en Manelic quan arriba

al molí, que no té cap sospita de tot el que trama l’amo

i el contempla com el seu protector.

 

Un cas: poques hores després del frustrat cop d’estat del 23

de febrer de 1981, totes les persones a Madrid que es creuen

dominar els fils de l’alta política ja estaven assabentades

que aquell intent portava com a finalitat, fos quina fos la pretensió

d’aquell o d’aquell altre sublevat, posar el general Alfonso Armada

com a nou dictador, amb més o menys guant

blanc i roses socialistes. No obstant, a La Vanguardia

del dia 25 de febrer de 1981, s’hi pot llegir un article de

Carles Sentís, en el qual interpreta al general Alfonso Armada i

bon punt el veu, en sortir del «parlamento español»,

aquella nit que havien estat tots els diputats segrestats,

declara: «Le di la mano pensando que a través de él se la daba a

todo el Ejército Español y al Rey del qual, el

hoy segundo jefe del Alto Estado Mayor, fue durante

múltiples años ayudante militar.»

 

Víctimes amb massa freqüència d’una

situació Manelic —no és pas casual que el

drama Terra Baixa d’Àngel Guimerà, la nostra

gent se’l senti carn de la seva carn— qui pot

estranyar-se si, descobertes les intrigues deli-

rants, ens sentim els catalans doblement

vexats? Creure’ns uns enzes inofensius o

voler-nos mantenir enganyats i políticament

immadurs, és una temeritat que podreix les

situacions i mai no condueix, ni a una autènti-

ca pau ni a la veritable concòrdia.

 

Carles M. Espinalt

(Preludi de la independència, 1992)

 

Fotografia:  Carles M. Espinalt

 

Donem el primer pas: LA DUI i la realpolitik internacional: el pragmatisme farà la resta.

1 Declaració

La nostra realpolitik

“Si Catalunya s’independitza, naturalment trobarem la manera de treballar-hi.”

Aquesta afirmació, que no dura més de deu segons, ha estat feta per  l’ambaixador dels EUA al Regne Unit, Mr. Louis Susman, durant una  entrevista amb la BBC a propòsit del Referèndum sobre la Independència  d’Escòcia, i encara que no ha estat suficientment considerada a casa  nostra, és de les més significatives, si no la que més, que s’ha fet del cas català des que el 2009 ‘internacionalitzar’ la nostra determinació  per votar en un referèndum esdevé clau en la consciència popular  catalana.

Òbviament, l’afirmació és significativa pel seu  valor polític, però primerament ho és perquè cristal·litza, sense segell oficial ni gravetat escènica, l’element més característic de la realpolitik internacional: el pragmatisme. Un pragmatisme, que no assumeix  voluntats sobre “què es vol” però que dóna la benvinguda a la política  dels fets consumats de “què es farà”.

Un exemple clar i proper és quan el primer ministre escocès, Alex Salmond, diu: “El referèndum  sobre la independència d’Escòcia es farà perquè els escocesos m’han  donat el mandat democràtic per a fer-lo i es trobaran els mecanismes que vinculin el resultat perquè d’això tracta la democràcia.” Amb aquesta  sola declaració el referèndum escocès esdevé un fet polític  internacional i els anglesos, que l’han combatut per terra, aire i mar,  no poden fer res més que reconèixer-lo. Sense demanar permís a  Westminster, sense consells de transicions, sense pactes nacionals,  sense cimeres, sense manifestacions massives, sense consultes populars,  sense cadenes, ni tan sols sense una primera majoria social que  l’impulsi, perquè diu Salmond que “la sobirania no és dels parlaments,  ni dels governs, ni tan sols de la monarquia, sinó dels Pobles” i no cal demostrar-ho, sinó actuar en conseqüència. En diuen realpolitik.

El ministre Margallo no crida a files l’ambaixador dels EUA. El  pragmatisme nord-americà del senyor Susman parla sobre el possible  escenari d’una realitat feta, la d’una Catalunya independent, no  elucubra sobre el procediment i fa passar, a plena llum, un  reconeixement ad hoc sense que el modern inquisidor diplomàtic espanyol ho vegi o, potser, ho vulgui veure. En diuen realpolitik.

No existeix un tercer actor que imparteix justícia al món, només hi ha  parts interessades, per a les quals ens hem de fer interessants i  interessats.

Els Catalans repetim, cantem i clamem que som una nació. Escrivim llibres i dissenyem webs perquè els altres ho entenguin sense tenir present que en realitat poc, per no dir gens, li importa a  la comunitat internacional si els catalans som una nació; el que els  importa és que ens ho creguem i que actuem com a tal, perquè és en el  canvi que ells poden obtenir beneficis o patir perjudicis. Per tant,  l’interès internacional real sorgeix quan els propis d’un territori  marquem el fet polític, l’escenari oficial, que possibilita el canvi  —per exemple d’autonomia a Estat independent—, perquè això vol dir que  s’assumeix i es posa en pràctica, per fi, la sobirania que expliquem  nostra; i això, avui, políticament vol dir fixar una data i una pregunta concreta i celebrar oficialment el referèndum sobre la independència de Catalunya.

La manera més eficient d’internacionalitzar el cas català és amb la convocatòria oficial del Referèndum, sense esperar  declaracions ni suports de ningú, amb el centre de gravetat a Catalunya i la coherència del nostre relat, perquè som nació i no ens calen  permisos. Aquesta ha de ser la nostra Realpolitik; sense ella, de tota la resta, en diuen ‘anècdota històrica’.

 

Anna Arqué

European Partnership for Independence, EPI.