Viatge en el temps “negociació internacional a tres bandes en cas d’independència”

En resposta a una diputada italiana (El Periódico de Catalunya, 31-XII-2012)

Brussel·les obre la porta a una negociació internacional de la independència de Catalunya

Fins ara la CE havia esquivat la qüestió al·legant que era un assumpte intern que s’havia de resoldre dins d’Espanya

ACN / Brussel·les
Divendres, 31 d’agost del 2012 – 13.25 h

El president Mas, amb el president de la CE, Durao Barroso, el 2011.

El president de la Comissió Europea, José Manuel Durao Barroso, ha admès per primera vegada que “en el cas hipotètic d’una secessió” de Catalunya “la solució s’hauria de trobar i negociar en el marc legal internacional“. Brussel·les sempre s’havia negat fins ara a parlar obertament de la independència de Catalunya, al·legant que és un assumpte intern espanyol que s’ha de resoldre dins de l’Estat i d’acord amb la legislació espanyola. Barroso obre ara la porta a una negociació internacional a tres bandes en cas d’independència, admetent la dimensió europea del conflicte. L’executiu comunitari adverteix, però, que l’Estat català no seria automàticament membre de la Unió Europea però sí que preveu negociar-ho.

Barroso respon així a una pregunta parlamentària de l’eurodiputada italiana de la Lliga Nord, Mara Bizzotto, que li demana que aclareixi si, en cas d’independència, els catalans “perdrien immediatament el seu estatus de ciutadans de la UE i els seus drets i deures”. “La ciutadania de la UE és addicional i no substitueix la ciutadania nacional (és a dir, la ciutadania d’un Estat membre de la UE)”, assegura el conservador portuguès.

No només amb Madrid

Brussel·les preveu que aquesta qüestió s’haurà de negociar trilateralment, a escala internacional i no només amb Madrid. “En el cas hipotètic d’una secessió d’una part d’un Estat membre, la solució s’hauria de trobar i negociar en el marc legal internacional”, defensa Barroso. L’Executiu comunitari reconeix d’aquesta manera que “en el cas d’una possible independència els ciutadans continuarien protegits per la legislació internacional”, com demana l’eurodiputada Bizzotto en la seva pregunta.

La CE va rebutjar al març una iniciativa ciutadana presentada per membres de Reagrupament en què es demanava que, en cas de la independència de Catalunya, els catalans mantinguessin els drets i deures de la ciutadania europea. Després d’estudiar-ho, Brussel·les no va admetre la iniciativa considerant que “està manifestament fora de les competències de la CE”. “D’acord amb l’article 20 del Tractat, només les persones que tenen nacionalitat d’un Estat membre són també ciutadans de la UE, ja que la ciutadania de la UE és complementaria, però no substitutiva, de la ciutadania nacional”, va respondre l’Executiu comunitari

Confederació Catalana, des de la Catalunya del Nord (Pi Tres Branques, Daniela Grau)

PI3Pi 2014partal

Partal (País Valencia)

Situació a línia de fronteres. EA 1342El 13'D, un acte de 'dignitat nacional' que ha de servir per aconseguir un estat propi. __ EA 1475

Pancarta de Catalunya Acció a Brussel·les (2009)

DANIELA4

Daniela Grau (Catalunya del Nord)

Jaume Sastre al PI

Jaume Sastre (Illes)

Discurs-Manifest  de Daniela Grau per la Jornada del Pi de les Tres Branques del 2015, Símbol de tota la Nació.

Benvolguts compatriotes de tots els Països Catalans,

D’entrada vull regraciar la invitació que em permet prendre la paraula en nom de la Catalunya del Nord. Fa exactament 35 anys enguany, el juliol del 1980 Jaume Farguell, batlle de Berga, va invitar Gilbert Grau i Salvat, aleshores president del Partit Federalista Europeu de Catalunya (Països Catalans) «als actes de reinstauració de la Diada nacionalista al Pi de les Tres Branques».

En un llarg parlament Grau denuncià la situació colonial patida al Nord; formulà la reivindicació política màxima de «reunificació dels Països Catalans» i ressaltà que «la idea nacional havia de ser recolzada i impulsada per una idea estatal», perquè «ajuda la nació a posseir la seva pròpia imatge, a projectar el que és i serà dins el futur».També encomanà «a tots els patriotes presents renovar cada any l’acte en el lloc sagrat del Pi de les Tres Branques».

L’any següent en Grau, invitat de nou als actes on assistiren set mil persones, recalcà que si estaven aplegats al Pi era «per a donar cos i ànima a un moviment nacional amb efectes revolucionaris que trasbalsaran les divisions territorials actuals, que sofrim com a nació esquarterada…».

Precisament aquell any 1981 Heribert Barrera clogué la tanda de parlaments afirmant que «malgrat haver aconseguit molts poders sobre gestió, havíem retrocedit en el reconeixement de la nostra identitat com a Països Catalans», i que ens havíem «d’adonar dels nostres errors sense deixar ni un sol moment de lluitar tant els de dreta com els d’esquerra…» i que «cap objectiu polític no ha de passar per damunt de l’objectiu principal que és Catalunya puix que el futur depèn de nosaltres». («Fervor nacionalista al Pla de Campllong» a l’Avui, 21.07.1981).

Ara, trenta-i-cinc anys més tard, convé recordar aquelles afirmacions en l’etapa crucial que vivim i que marcarà un tombant en la història de la nostra nació; s’hi sumen també uns canvis polítics esperançadors a Ses Illes i al País Valencià.

Els partits polítics han desertat el Pi però nosaltres, des de la societat civil, volem reconduir els compromisos, no des de la «perifèria» com diuen condescendents els qui problablement ens hi volen deixar perquè fan prevaler el marc autonomista o sigui legalista espanyol, sinó d’allà mateix on batega el cor de la nació sencera, els Països Catalans, on apostem per una República Catalana al Principat de Catalunya, amb el desig que ens sigui beneficiosa a tots.

Per cert, a la Catalunya del Nord la situació colonial ha empitjorat molt amb genocidi identitari a marxes forçades, desastre econòmic en el «departament el més pobre dins la regió la més pobra» de l’estat francès (Premsa local), emigració recurrent dels joves des de fa seixanta anys, desmantellament de la classe social més arrelada, la pagesia, creixement exponencial de la immigració de jubilats i joves francesos. El balanç és aclaparador: empobriment endèmic i substitució ètnica de la població catalana; «Liberté, Egalité, Fraternité», un mite que enlluerna encara massa catalans desinformats.

Tanmateix tenim una esperança que evidenciarem el 29 d’agost en el marc del desè i darrer acte de la campanya reivindicativa planificada per l’ANC abans del 27S. A Ceret, capital del Vallespir, palesarem l’anhel de regeneració democràtica i divulgarem als nostres conciutadans el lema següent, concret, convincent i esperançador: «amb la República Catalana hi guanyarem tots».

Que el proper estat català sigui una república és un argument contundent irrebatible a França i a Europa; no pot tenir detractors. Que sortirem al Nord beneficiats per la creació de l’estat català independent serà realitat, si el futur govern no empenyora la Catalunya del Nord a França per tal de desempallegar-se d’Espanya, com tantes vegades va passar en la nostra tràgica història de nació esquarterada entre dos estats colonitzadors sempre units en contra nostre.

Vam poder constatar en les commemoracions del Tricentenari la voluntat oficial d’ocultar la Catalunya del Nord, excloent-la del conjunt dels Països Catalans. No s’ha difós que l’anorreament de Catalunya va començar el 1659 –i no el 1707 a Almansa– amb l’annexió dels Comtats del Nord pel Borbó Lluís XIV, facilitant la conquesta posterior de la resta dels territoris. Francesc Macià anomenava Felip V «el rei-botxí», hi va haver dos reis-botxins, l’avi i el nét, un a França i l’altre a Espanya. No s’ha divulgat doncs que els Països Catalans no s’emmarquen des de sempre dins les actuals fronteres de l’estat espanyol. S’ha ocultat la feroç repressió i la resistència dels herois nacionals al Nord, els Angelets de la Terra, qui moriren per Catalunya. Sort que hi ha entitats que ens permeten restablir veritats i que  coratjosos connacionals, com el poeta i historiador mallorquí en Bartomeu Mestre, Balutxo, gosen dir-les.

Acabem d’assabentar-nos que el 18 de juny va tenir lloc un col·loqui titulat «Catalunya i França mirades creuades» al Museu d’Història de Catalunya amb la participació d’un historiador famós del Principat, del delegat del Govern de la Generalitat de Catalunya a París i d’una sola «francesa», de fet una catalana del Nord, amb càrrec polític. Ni el programa, ni els títols de les comunicacions no al·ludeixen en cap moment  a l’existència de la Catalunya del Nord al si de l’estat francès, al genocidi identitari que patim, o a les resistències seculars per mantenir la catalanitat. Es diu en la presentació que les relacions amb França «han acabat per teixir uns sòlids lligams de tota mena», que «aquests vincles seculars, lluny de perdre intensitat continuen condicionant l’ara i el demà dels nostres pobles». Imagineu un col·loqui semblant a Perpinyà exaltant les mirades creuades de Catalunya del Nord amb Espanya en el moment històric que vivim? No es  percebria com a provocació o traïdoria?

Els concertadors de la jornada, també patrocinada per l’Associació d’Amistat catalano-francesa, de la qual desconeixíem l’existència, no podien haver ignorat les afirmacions anticatalanes del cònsol espanyol a Perpinyà, que va demanar canviar la marca turística de «Perpinyà la catalana» per la de «Perpignan la française» per atreure millor el turisme espanyol. (El Punt, 30.04.2015). Hi va haver un allau de protestes. Suposem doncs que amb aquell col·loqui es va voler calmar el joc, amansir França per guanyar-se’n els favors, tot esperant-ne el suport en l’obtenció de la independència.

El 2015, aprofitant les esperances que generen la proclamació i el reconeixement internacional de la República Catalana, expressem la reivindicació que el futur Govern de la República Catalana independent es comprometi a trencar amb la política tradicional d’afalagament i supeditació a França i a fer respectar els nostres drets nacionals en cadascun dels Països Catalans.

El 1906 en Prat de la Riba va escriure a La Veu de Catalunya que «… del gran arbre de la pàtria catalana se’n varen fer tres plançons més febles, més vincladissos, més oberts a l’acció destructora de les influències forasteres». Quasi cent anys després els plançons confien en la potència regenerada de l’arbre.

Visca la República Catalana confederal!

Daniela Grau i Humbert

Pi de les Tres Branques, 19.07.2015

Units per a Declarar la Independència catalana. Programa.

Vupdic-dui3

 

PROGRAMA ELECTORAL D’UPDIC

1/ PROCÉS D’INDEPENDÈNCIA

2/ DECLARACIÓ D’INDEPENDÈNCIA

3/ PROCÉS CONSTITUENT DEL NOU ESTAT

 

1 – EL PROCÉS D’INDEPENDÈNCIA

UPDIC vol dur a terme la Declaració d’Independència de Catalunya el més aviat possible.

Ens ratifiquem en què la Declaració d’Independència de Catalunya és la condició indispensable per a qualsevol acord amb altres formacions polítiques, en les condicions que s’expressen tot seguit.

Considerem que això s’ha de fer després de la constitució del nou Parlament català sorgit de la voluntat popular manifestada a les urnes i la formació del Govern pel President elegit per aquest Parlament. Tractant-se d’una situació d’emergència, els terminis i protocols no cal que siguin els que descriu l’actual legalitat vigent.

La Declaració s’ha de fer de manera unilateral per part d’una majoria parlamentària de les forces polítiques catalanes, sense necessitat d’acords previs amb les institucions de l’Estat espanyol i el seu Govern. La Constitució espanyola es considerarà derogada.

La Declaració es farà des del Parlament de Catalunya, per ser la seu de la voluntat democràtica del Poble Català i per la majoria política dels seus representants electes.

Si per motius de la mena que siguin, que s’entén que serien de força major, la Declaració d’Independència no és pogués fer en aquest lloc emblemàtic de la voluntat democràtica dels catalans, se’n escolliria un d’alternatiu que permetés la trobada i reunió dels càrrecs electes que formen aquesta majoria política.

Tot seguit que s’hagi produït l’acte de Declaració de la independència, es comunicarà a totes les Nacions i Estats del món i als principals organismes internacionals, demanant-los l’immediat reconeixement del nou Estat Català i l’ingrés a cada un d’aquests organismes internacionals, recordant-los que ens empara la legitimitat democràtica i ens acollim a la normativa, tractats, drets i legislació existent en aquesta matèria.

El Govern de la Generalitat prendrà de manera immediata les mesures pertinents per tal de què tots els béns i organismes de l’Estat espanyol: hisenda, governació, justícia, infraestructures ferroviàries o de comunicacions, telefonia, aprovisionament elèctric o d’aigua, policia de fronteres o exèrcit, en territori del Principat de Catalunya, passin a estar sota el seu control o es retirin.

En cas de resistència a l’autoritat catalana en el propi territori, es procurarà no haver d’aplicar la força si no és de manera simbòlica i s’optarà per duplicar les funcions d’aquells organismes que s’oposin al nou Govern Sobirà, mentre no es resolgui la duplicitat de manera negociada.

En el cas de què l’Estat espanyol es negui a negociar amb el nou Estat català es buscarà la mediació dels organismes internacionals perquè intervinguin en el conflicte.

 

2 – DECLARACIÓ D’INDEPENDÈNCIA

Declarem que per la voluntat del poble català expressada democràticament a les urnes, Catalunya es constitueix en Estat Independent.

Proclamem constituïda la República Catalana, deslligada de qualsevol lligam polític i econòmic envers l’Estat que fins ara tenia sotmesa Catalunya per la força de les armes, des de fa més de 300 anys.

Anunciem que aquest nou Estat català es considera hereu del què durant segles va existir i va ser reconegut internacionalment, concretament fins a la total desaparició, amb l’annexió de Catalunya a la corona espanyola borbònica per la força de les armes.

Denunciem aquest acte de guerra, ocupació militar i posterior i reiterada repressió indiscriminada cap als nostres ciutadans, dirigents i institucions i ens declarem deslligats de tot compromís anterior i posterior envers aquesta institució monàrquica i l’Estat que llavors i actualment la representa.

Denunciem els tractats internacionals que s’han signat per part del Regne d’Espanya, anteriorment de Les Espanyes (i en el seu cas, de la República Espanyola) sense que hagin estat ratificats ni acceptats pel poble català o el seu Govern, quan aquest existia.

Reclamem el lloc que per dret ens pertoca entre les Nacions Lliures del Món en igualtat de condicions i drets.

 

3 – PROCÉS CONSTITUENT DEL NOU ESTAT

UPDIC participarà en el procés constituent consegüent a la Declaració d’Independència proposant la fórmula republicana com a base del nou Estat. 

Declararem Catalunya com Estat Democràtic i de Dret amb separació de poders: Legislatiu, Executiu i Judicial.

Totes les lleis actuals (excepte la Constitució espanyola) continuaran en plena vigència mentre el Parlament Català no les substitueixi o modifiqui.

El procés d’independència finalitzarà amb un referèndum d’aprovació de la nova Constitució de Catalunya, elaborada entre tots els partits presents al Parlament.

 

MODEL D’ESTAT

– Proposem el sistema parlamentari de cambra única amb presidència doble, del Govern i de la República, a més de la figura del President de la cambra.

– Proposem que el President de la República sigui escollit per sufragi universal, en comicis separats dels que se celebrin per escollir els representants del Parlament, que al seu torn escolliran el President del Govern i del Parlament.

– Proposem que el President de la República tingui funcions de representació, de mediació entre les forces polítiques i de dissolució de la cambra i convocatòria electoral legislativa, mentre que el President del Govern, que es pot continuar denominant de la Generalitat, les tindrà de tipus executiu. Amb això pretenem recuperar el tradicional sistema de contrapoders que de sempre ens ha caracteritzat, substituint l’antiga figura del Comte Rei per la del President de la República.

– En uns futurs Països Catalans unificats, proposem la fórmula federal o confederal, on el President ho seria de tots els PP.CC. mentre cada Estat tindria el seu propi President del Govern i del respectiu Parlament.

 

MODEL DE SOCIETAT

– LEstat català es regirà per normes similars a les que regeixen en l’entorn de la majoria d’estats democràtics d’Europa i del Món amb les particularitats que nosaltres mateixos decidim adoptar per tal de fer-lo més eficient i assegurar el benestar dels ciutadans i l’eradicació de la pobresa extrema.

– La llengua catalana serà l’única oficial.

– Volem un Estat aconfessional, lleuger de burocràcia i poc intervencionista en l’actuació privada dels ciutadans, que garanteixi una sanitat i un ensenyament de qualitat, públics i gratuïts, s’ocupi d’equipar el país de les estructures necessàries, però sense sobrecarregar el territori duplicant-les innecessàriament.

– Volem un Estat que no carregui el pes de la recaptació tributària sobre els treballadors autònoms i la petita i mitjana empresa que, en gaudir d’una tributació molt lleugera, contribuiran al creixement econòmic i a la desaparició de l’economia submergida.

– Les càrregues impositives es distribuiran en funció dels beneficis i proporcionalment a la grandària de les empreses que les han de suportar i en funció de la mida i el volum de negoci, adaptant-se en tot moment a les circumstàncies canviants de l’economia.

– Proposem un sistema afavoridor de la iniciativa privada dels ciutadans, compromès amb la millora de la qualitat de vida de tota la societat, protector dels més vulnerables i desfavorits, que permeti llibertat d’acció als emprenedors, garanteixi els drets dels treballadors i la igualtat salarial de gènere i d’oportunitats i la llibertat sexual.

– Permetrem l’accés a les plantes medicinals, impedirem el maltractament animal i afavorirem la protecció de la fauna autòctona.

– L’Estat s’ocuparà, a més de la sanitat i l’educació, de les infraestructures i de promoure les energies netes i renovables. Contribuirà a la millora medi ambiental i invertirà en desenvolupament, investigació i cultura.

– En l’aspecte cultural tindrem cura de la recuperació de la memòria històrica, amb especial atenció a les falsedats introduïdes en els cinc darrers segles i la recuperació dels personatges i patriotes que han estat ocultats o esborrats pels ocupants.

– Proposem unes forces armades professionals i de mida raonable, que s’ocupin de la vigilància de costes i del control de l’espai aeri, adaptades al terreny en tasques defensives, ben instruïdes i equipades amb els mitjans necessaris que, en casos de catàstrofes naturals, tindran també funcions socials per complementar el servei al país.

– L’actual companyia dels Mossos d’Esquadra veurà ampliades les seves funcions per tal de cobrir tots els camps que s’escauen a un cos integral de policia que canviarà de nom en funció del servei a desenvolupar.

– Considerem que l’Estat ha d’ajudar els emprenedors a exportar els seus productes i potenciar els sectors primaris (agrícola, ramader, pesquer) per tal de tenir un comerç de productes de la terra de qualitat i de proximitat.

– Fomentarem el cooperativisme.

– Cal potenciar la figura del Síndic de Greuges, fent que les seves decisions siguin vinculants i només es puguin recórrer judicialment.

– Dotarem l’Oficina Antifrau dels mitjans necessaris per tenir plena capacitat operativa i garantir-ne la imparcialitat.

– Volem que l’Estat es posicioni enfront d’especulacions de tota mena, siguin bancàries, urbanístiques, energètiques o d’altre mena, impedint els abusos que es pugui intentar perpetrar, sempre en benefici de la majoria dels ciutadans.

 

ORGANITZACIÓ TERRITORIAL

– Volem substituir les províncies per una divisió en vegueries i comarques.

– Les actuals diputacions provincials desapareixeran i les seves funcions i funcionaris s’incorporaran al nou sistema administratiu de l’ Estat català.

– Creiem que cal potenciar els municipis, ampliant-ne les funcions que els corresponen, que puguin fer plans per la recuperació dels monuments històrics i mantenir el país net i endreçat, mesures que afavoreixen el turisme, important font de riquesa addicional.

– La Val D’Aran, tindrà el seu sistema autonòmic, amb oficialitat de la llengua occitana.

 

MODEL DE POLÍTICA INTERNACIONAL

– UPDIC considera que no és imprescindible pertànyer a la Unió Europea i és suficient la pertinença a l’Associació Europea de Lliure Comerç (EFTA) de la que ja en són membres Noruega, Suïssa, Islàndia i Liechtenstein. Això ens serà concedit (prèvia petició) perquè ja formem part d’aquest espai europeu en l’actualitat i hem adquirit aquest dret. Fent ús del nostre dret a triar la moneda, es continuarà amb l’euro, almenys de moment.

– Amb posterioritat, s’haurà de decidir en un referèndum, si volem ser a la Unió Europea, un cop s’hagin analitzat en profunditat els avantatges i els inconvenients.

– El mateix pel que fa a pertànyer a l’OTAN o qualsevol altra organització militar.

– Serem solidaris amb totes les nacions del món que pateixen opressió per haver estat ocupades o no haver pogut exercir encara el seu dret a l’autodeterminació.

– Estendrem una xarxa de consolats amb ambaixadors a tots els països del món, per tal de facilitar els intercanvis comercials i personals, participar en programes d’ajuda allà on sigui necessari, i donar suport als nostres compatriotes instal·lats o de trànsit en aquests països.

– Potenciarem els Casals Catalans allà on siguin.

 

 

Anar al grup UPDIC de facebook: https://www.facebook.com/groups/307871362703415/

Romeva, en què quedem?

"A la gent del meu País no l’importa el meu País" (Ausiàs March Martorell) __ EA 1348

1 – “El número u de la llista unitària, Raül Romeva, afirma en una entrevista a La Vanguardia que “veig a Catalunya negociant. En qualsevol escenari caldrà negociar. Les aventures unilaterals són impossibles, tard o d’hora haurem de  negociar”.”

2 – “El número u de la llista unitària, Raül Romeva, afirma en l’acte de Presentació de la llista:  ‘Hem de ser molt conscients que no ens ho posaran gens fàcil. Sabem que si en aquest procés l’estat bloqueja el govern o el parlament de Catalunya procedirem igualment a la proclamació d’independència’  ‘Anem a totes. Cal que tothom entengui que això va de debò.’

3 –     “El número u de la llista unitària, Raül Romeva, afirma en l’acte de Presentació de la llista:

Addenda: “No obstant tot l’anterior, en el cas que l’Estat espanyol, mitjançant decisions polítiques i/o jurídiques, bloquegés l’autogovern de Catalunya, el Govern i el Parlament procediran a la proclamació de la independència i a l’aprovació de la Llei de transitorietat jurídica.”

——————————

Catalans! No ens burlem de la DUI ! (S. Molins, CA-UPDIC)

i armem-nos de la “voluntat dels cubans”.

 

Treballo incansablement per superar els núvols negres que planen sobre el procés en allò d’inconsistent que suposa fer vores a la DUI per part de masses catalans i les principals forces polítiques, així com encara restar pendents de que Espanya es posi a negociar o de fer el que s’ha de fer amb el seu consentiment, que no hi será.

També temo i molt que els catalans anem fent Declaracions de Sobirania que no ens creiem i per les quals no actuem amb el que en dic la fermesa dels cubans. Que a ningú li passi pel cap fer “DUI’s literals simbòliques” perquè això ja seria la riota de tot i abocaria el procés de recuperació de la nostra secular independencia al més absolut fracàs. No ens burlem de la DUI, això no seria perdonable.

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció i membre de l’UPDIC “Units per a Declarar la Independencia Catalana”

Serem conscients de la nostra nació? Apostarem per la DUI? Tindrem la voluntat i la fermesa dels cubans? Trencarem? No pagarem?

La DUI, acte consumat del Poble conscient de la pròpia Nació. 68 diputats i prou, no en calen més! (Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció i membre d’UPDIC -Units per a Declarar la Independència  Catalana-) 

“La qüestió crucial de la legitimitat jurídica d’una declaració unilateral d’independència en contradicció amb la legalitat vigent ha quedat resolta per la ja esmentada Resolució del Tribunal Internacional deJUSTÍCIA de La Haia sobre el cas de Kósovo. La Resolució estableix que en l’acte de proclamació de Kósovo com Estat independent i sobirà l’Assemblea kosovar no operava com institució d’autogovern de l’administració preexistent i dintre del límits d’aquella legalitat, ans al contrari es situava al marge i fora de l’abast de la mateixa, i exclusivament en virtut de les facultats que li conferia la representació democràtica de la voluntat popular. La declaració d’independència no pretenia, doncs, produir els seus efectes dintre de l’ordre legal existent, sinó que creava una nova legalitat. En conclusió, el Tribunal estima que no existint en dret internacional cap norma que ho prohibeixi, la declaració unilateral d’independència de l’assemblea de Kosovo, una vegada constatada la impossibilitat d’un procésNEGOCIADOR amb Sèrbia, no és contrària a l’ordre jurídic internacional.”
———————
Documentsobre la DUI Publicat a la web del Col·legi d’Advocats de Barcelona.
Va ser publicat de nouPER joseppinyol | divendres, 11 de gener de 2013 | 11:26h
La web de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona ha retirat tota referència a l’anàlisi jurídica sobre el dret a l’autodetreminació que ha redactat la sevaComissió de Defensa dels Drets de la Persona. Per aquesta raó el reprodueixo a continuació. És necessari fer-ne la màxima difusió donada laSEVA importància. Faré comentaris relacionats amb aquestDOCUMENT en propers escrits en aquest bloc. (el seu blog: de Josep Pinyol)
Anàlisi jurídica de la Comissió de Defensa dels Drets de la Persona de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona sobre el dret d’autodeterminació
Arees d’actuació, Comunicats, Comunicats de premsa
Al llarg dels quasi quaranta de la seva existència, la Comissió de Defensa dels Drets de la Persona del Col·legi d’Advocats de Barcelona ha volgut estar presenten tots els debats de transcendència social i jurídica que s’han produït en el nostre país, en tant que podien afectar drets fonamentals de la persona, tan individualsCOM col·lectius. En elMOMENT actual, en el que el poble català està cridat a prendre decisions que poden determinar el seu futur com a nació, la Comissió de Defensa no pot estar absent del debat, apassionant i apassionat, que s’ha encetat al voltant del dret d’autodeterminació, i és per això que vol expressar el seu posicionament al respecte, dintre com és obvi del marc jurídic que li és propi.
En primer lloc, hem de manifestar que el dret d’autodeterminació és un dret fonamental i universal de tots els pobles, vigent en dret internacional a partir de la Carta de les Nacions Unides (arts. 1 i 55), del 1945, i expressament proclamat en l’article 1 dels Pactes Internacionals de Drets Civils i Polítics, i de Drets Econòmics, Socials i Culturals, aprovats per l’Assemblea General de les Nacions Unides el 16-12-1966 i vigents des del 1976. En la pràctica internacional, però, el dret d’autodeterminació havia estat ja reconegut des de molt abans. Pensem en la Declaració d’Independència dels Estats Units o en la creació de nous estats a partir de la dissolució dels imperis austrohongarès, otomà i rus a la fi de la I Guerra Mundial. L’exercici del dret d’autodeterminació ha donatCOM a resultat que el nombre d’estats sobirans en el món s’ha quadruplicat des del 1900 fins ara, i vint d’aquests nous estats són resultat de la secessió d’unaPART del territori d’un estatPER constituir-ne un de nou. Concretament, a Europa són 14 els casos de secessió des del 1900: Noruega de Suècia (1905); Finlàndia de Rússia (1917); Irlanda del Regne Unit (1922); Islàndia de Dinamarca (1944); Lituània, Estònia i Letònia de la URSS (1990-1991); Eslovènia, Croàcia i Bòsnia de Iugoslàvia (1991) ; Eslovàquia de Txecoslovàquia (1992); Montenegro de la Unió de Sèrbia i Montenegro (2006), i Kósovo de Sèrbia (2008). El procés d’autodeterminació i la creació d’un nou Estat sobirà ha estat enCADA cas diferent – previsió constitucional, separació pactada, o, en la majoria dels casos, declaració unilateral d’independència -, però en tots ells la legitimació última del procés ha vingut donada per la decisió majoritària d’un poble, expressada lliurement i democràticament.
Una determinada tendència doctrinal en dret internacional ha vingut defensant una interpretació restrictiva del dret d’autodeterminació, que el considera aplicable tan sols als processos de descolonització. Certament, existeix un marc jurídic internacional clar, consistent en nombroses resolucions de les Nacions Unides, que estableix les condicions i el procediment per acollir-se a l’exercici d’aquest dret per part dels pobles en situació colonial. Aquest marc jurídic, en canvi, no està suficientment desenvolupat en relació als processos de secessió en una situació no colonial. Tanmateix, l’absència de regulació de l’exercici d’un dret, en una situació concreta, no significa la negació de laSEVA existència, des del moment que aquest dret ha estat formulat amb caràcter general i sense establir cap excepció, com és el cas del dret d’autodeterminació. D’altra banda, el Tribunal Internacional de Justícia de La Haia, en un dictamen del 2004 sobre el Mur en els territoris palestins ocupats, es va pronunciar a favor de l’autodeterminació com un dret universal, erga omnes, que ha de ser respectat per tots els Estats. El mateix Tribunal Internacional de Justícia, en la seva importantíssima Resolució del 22-7-2010, en resposta al requeriment de l’Assemblea General de les Nacions Unides sobre si la declaració unilateral d’independència del territori de Kósovo, proclamada el 17-2-2008, era o no conforme al dret internacional, ha declarat que no existeix en dret internacional cap norma que prohibeixi les declaracions unilaterals d’independència, per la qual cosa aquestes han de ser considerades conformes a l’ordre jurídic internacional.
En el cas concret de Catalunya, la possibilitat d’exercir el dret d’autodeterminació està essent negada per part del Govern i de la majoria d’institucions de l’Estat espanyol, que s’oposa fins i tot a que es sotmeti la qüestió a consulta popular. Els arguments d’aquesta rotunda oposició es poden reduir bàsicament a dos. En primer lloc s’afirma que la sobirania popular resideix en la totalitat de ciutadans de l’Estat espanyol. El dret de decidir sobre la separació de Catalunya de la resta de l’Estat no correspon, doncs, al poble català per separat, ja que aquest no és un subjecte polític sobirà. El segon argument consisteix en dir que, àdhuc si s’atribuís al poble català la condició de subjecte polític amb dret a decidir, la secessió de Catalunya de l’Estat espanyol seria, en qualsevol cas, il·legal, ja que entraria en col·lisió amb la legalitat vigent, i, en concret, amb la Constitució espanyola, que no reconeix el dret d’autodeterminació de cap territori de l’Estat, i que proclama en el seu article 2 “la indisolubleunidad de la Naciónespañola, patriacomún e indivisible de todos losESPAÑOLES”.
PELque fa al primer argument, hem de dir que es tracta del que en lògica elemental s’anomena una petició de principi. Es evident que si el poble català fos subjecte de sobirania ja seria independent. La qüestió a resoldre és si el poble català reuneix les condicions requerides per a que se li reconegui el dret d’autodeterminació, és a dir, la condició de poble amb la capacitat de decidir per ell mateix constituir-se en Estat sobirà. En aquest sentit hem de recordar que la Carta de les Nacions Unides, així com els Pactes Internacionals abans esmentats atribueixen el dret de decidir als pobles, no als Estats. En aquest sentit, no és pot discutir a la comunitat catalana la condició de subjecte polític del dret de decidir: una història mil·lenària , una llengua pròpia, un dret civil propi, una estructura social i econòmica diferenciada, unes institucions polítiques pròpies. i una voluntat manifestada al llarg de segles de mantenir la pròpia identitat, avalen amb escreix la realitat nacional de Catalunya, reconeguda d’ altra banda en el preàmbul de l’Estatut d’Autonomia, fins i tot en la versió escapçada per la Sentència del Tribunal Constitucional.
Certament, l’actual marc constitucional espanyol no permet l’autodeterminació de Catalunya. Ens trobem, doncs, davant d’una possible contradicció entre dues legitimitats: la de la legalitat constitucional vigent i la voluntat democràticament manifestada d’una comunitat nacional. No oblidem. però, que en una societat democràtica la llei no és altra cosa que l’expressió de la voluntat popular, a través dels seus representants polítics constituïts en poder legislatiu. Aquesta concepció, radicalment democràtica, no pot acceptar el segrest de la voluntat popular – en aquest cas representada pel Parlament de Catalunya – en nom d’una legalitat que seria imposada. En una societat democràtica – a diferència d’una dictadura – no és la llei la que determina la voluntat dels ciutadans, sinó que és aquesta la que crea i modifica la legalitat. Es per això que considerem que el Govern espanyol no tindria cap legitimitat per oposar-se a la decisió del Parlament de Catalunya de donar veu a la ciutadania per tal que, lliurement i majoritàriament, expressi la seva voluntat – en sentit afirmatiu o negatiu – en relació a la creació d’un Estat català sobirà. En el cas d’una resposta afirmativa a aquesta qüestió, el Govern espanyol no tindria tampoc cap legitimitat per oposar-se a entrar en un procés de negociació per establir les condicions de la secessió i resoldre de comú acord les complexes conseqüències derivades de la mateixa; i hauria d’implementar les modificacions constitucionals i legals necessàries per tal que tot el procés es desenvolupés de forma ordenada i equitativa. Aquest és el criteri establert pel Tribunal Suprem del Canadà sobre la validesa del referèndum secessionista de laPROVÍNCIA del Quebec de 1995. En el seu dictamen del 1998 el Tribunal reconeix que una majoria clara, expressada a partir d’una pregunta clara, atorgaria legitimació democràtica a una iniciativa secessionista, i obligaria el Govern del Canadà a negociar les condicions de la separació.
La declaració unilateral d’independència, proclamadaPEL Parlament de Catalunya, estaria justificada en dret internacional en el cas que el Govern espanyol impedís la celebració de la consulta a la ciutadania sobre la creació d’un nou Estat, o bé es negués a acceptar el resultat afirmatiu de la mateixa. En aquest cas, la declaració d’independència perPART del Parlament tindria efectes immediats per dotar d’existència política al nou Estat. En efecte, aquest reuniria els criteris mínims de població permanent, territori determinat i autoritat política pròpia, que defineixen un Estat, talCOM van ser formulats per primera vegada per laConvenció de Montevideo, sobre Drets i Deures dels Estats, aprovada el 26-12-1933. La mateixa Convenció estableix que l’existència política d’un Estat és independent del seu reconeixement pels demés Estats. Aquest principi, conegut com teoria constitutiva de l’Estat, va ser ratificadaPEL dictamen del Comité Badinter, comitè d’arbitratge creat per la llavors Comunitat Econòmica Europea el 27-9-1991, per donar respostes jurídiques a les qüestions legals suscitades per la fractura de la República Federal Socialista de Iugoslàvia. En el seu dictamen, el Comitè Badinter afirma que l’existència dels Estats és una qüestió de fet, sense que el reconeixement per part de la comunitat internacional sigui una condició determinant de l’estatalitat.
La qüestió crucial de la legitimitat jurídica d’una declaració unilateral d’independència en contradicció amb la legalitat vigent ha quedat resolta per la ja esmentada Resolució del Tribunal Internacional de Justícia de La Haia sobre el cas de Kósovo. La Resolució estableix que en l’acte de proclamació de Kósovo com Estat independent i sobirà l’Assemblea kosovar no operava com institució d’autogovern de l’administració preexistent i dintre del límits d’aquella legalitat, ans al contrari es situava al marge i fora de l’abast de la mateixa, i exclusivament en virtut de les facultats que li conferia la representació democràtica de la voluntat popular. La declaració d’independència no pretenia, doncs, produir els seus efectes dintre de l’ordre legal existent, sinó que creava una nova legalitat. En conclusió, el Tribunal estima que no existint en dret internacional cap norma que ho prohibeixi, la declaració unilateral d’independència de l’assemblea de Kosovo, una vegada constatada la impossibilitat d’un procés negociador amb Sèrbia, no és contrària a l’ordre jurídic internacional.
Sobre la base del arguments jurídics que hem assenyalat, la Comissió de Defensa del Drets de la Persona de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona considera que és un dret inalienable de Catalunya,COMcomunitat nacional, el poder decidir sobre el seu futur, ja sigui dintre de l’Estat on està integrat o separant-se’nPER constituir un nou estat sobirà, segons ho decideixi la voluntat majoritària, democràticament i pacíficament expressada, del seus ciutadans

Preparem la DUI: 68 diputats. LA DUI és la porta de la internacionaltzació i garantia de la Independència.

1 DeclaracióV1393846_1404719033099151_1039675611_n

 

“Si hi ha alguna possibilitat de legitimar la secessió catalana en el concert internacional a través de les eleccions del 27-S, aquesta requereix que obtinguin una àmplia majoria els partits que es comprometin en el programa a sumar els seus diputats per efectuar la declaració unilateral d’independència (DUI). ” (Hèctor López Bofill)

———————-

Preparem-nos per la DUI:

Uns diuen que la DUI no la faran mai, que és un suïcidi, altres diuen que és un escenari no convenient, altres diuen que no són partidaris de gestos unilaterals. …

Uns altres, nosaltres, jo i molts altres, diem que la DUI és l’únic camí, el millor camí, homologat ja pel Tribunal de Dret Internacional de La Haia, que ens cal preparar-la, sumar 68 diputats i mentalitzar-nos que urgeix fer-la.

Ens hem de sumar per fer la DUI, unir-nos per aprofundir-ne el sentit, per empènyer tots els partits independentistes a que s’hi comprometin i sumin 68 diputats per a fer-la.

Hem de preparar urgentment l’abans i el després de la DUI i disposa-nos pel moment crucial i oportú per fer-la.

En l’abans, contactar  ja amb les potències mundials amb qui podem compartir interessos i valors i que a elles respectivament els pot convenir el reconeixement de la Catalunya independent.

No ens serveixen els que no es cansen de repetir que per a ells la DUI no és un escenari convenient i en canvi si que els sembla convenient caure en els mateixos errors de sempre seguint vies fracassades com la de pidolar a la mateixa Espanya que ens deixi votar o que ens permeti fer un referèndum per autodestruir-se, coses que tots sabem que Espanya, barreja de Sèrbia i Rússia, no ho ha fet mai ni ho farà mai.

Tot i així Sèrbia ja ha reconegut Kosovo i Espanya no!

També ens cal reforçar la moral de victòria de tots els catalans independentistes per poder assumir aquesta aposta de la DUI que indubtablement també és agosarada i extremament difícil.  Sense aquesta moral de victòria afegida i ferma molt probablement ens tiraríem enrere, i no podem tirar-nos enrere!

De tota manera cada vegada, els `partidaris de la DUI som més.

No ens queda cap més solució … fer créixer les opcions favorables a la DUI i que només se senti un clam:

Unim els nostres diputats per a fer la DUI !

 Aquesta és una de les darreres batalles abans de la Victòria final que serà la Recuperació total de la nostra Independència, aquella independencia que van regentar amb tan d’èxit al llarg de set centúries els nostres avanpassats.

Visqui Catalunya lliure de nou ben aviat!

Salvador Molins Escudé, Conseller de Catalunya Acció i membre de l’UPDIC

El FC Barcelona, sempre en defensa de la llibertat de Catalunya.

577162_3606293111985_1113377346_3519413_809095002_n

COMUNICAT DE CATALUNYA ACCIÓ:

Catatalunya Acció encoratja l’afició del FC Barcelona ha fer de cada partit una demostració d’independentisme

Després de l’obertura d’un expedient al club català per part de la UEFA per la presència massiva d’estelades i els crits d’independència a la final de Berlín, ha quedat demostrat que la xiulada a l’himne espanyol i a Felipe de Borbón el passat 30 de maig al Camp Nou ha estat un cop que Espanya no ha pogut digerir. Per aquest motiu ni el cap de l’estat ni el… cap de govern espanyols van ser a la capital alemanya, perquè no volien haver de tornar a patir una humiliació com la d’una setmana abans a Barcelona. Aquell dia (30 de maig) la victòria de l’independentisme català va ser total davant les amenaces del govern de Madrid i ara, com a venjança i a través de la màxima institució futbolística continental , volen perseguir per tota Europa els catalans “traidores a España”, exactament com feia el govern de Franco amb la complicitat de Hitler i Mussolini.

De fet, els dirigents polítics del PP voldrien que els catalans ens comportéssin com el públic dels festivals de “coros y danzas” que se celebraven en plena dictadura al Santiago Bernabéu per a major glòria dels dirigents franquistes. Com que una majoria de la gent del nostre poble ja ha deixat d’acotar el cap davant les seves barroeres amenaces ara, en el seu deliri “rojigualdo”, volen fer-nos espanyols a base de multes. Si xiulem ens multen, si portem una estelada ens multen i si cridem independència també ens multaran. Amb tot, demostren un nul sentit polític si creuen que amb sancions econòmiques acabaran amb l’independentisme. Som molts més dels que ells es pensen que estem disposats a assumir les conseqüències d’un procés d’independència que van molt més enllà d’una simple sanció.

Des de Catalunya Acció, continuarem aprofitant qualsevol ocasió per a lluitar a favor del nostre ideal que no és cap altre que el de la independència de la nostra pàtria, de la nostra única pàtria: Catalunya. Allà on sigui i allà on calgui, per molt que els aprenents de Torquemada que circulen avui pels ministeris de la capital d’Espanya vulguin evitar-ho.

“Mai ens donarem per vençuts en el camí de la Independència !” (UPDIC)

Això ho salva el cel o no ho salva ningú! Ens cal la fermesa dels cubans.

Estat Cat Indp

Si el que ha de ser el primer fa les preguntes tan arrabassades com podem criticar -com puc criticar- aquella pregunta trampa que es van empescar Mas i Duran fa temps per allargar la seva agonia?

“El cel” !   -sí, el cel! va girar aquella pregunta com un boomerang contra els enemics per acció o per omissió de Catalunya -lliure! perquè només pot ser lliure i la pots voler lliure si l’estimes-. El cel la va destil·lar en “Sí” estat català i “Sí” estat lliure, per tant plenament independent.

“El Poble” de Catalunya, els dipositaris de l’anhel mil·lenari de Catalunya, els conscient i apassionats d’aquest anhel hem de purificar la nostra ment i fer-nos nostra la fermesa dels cubans, aquella fermesa que els ha permès mantenir-se fidels a la seva nació durant tantes dècades. Cuba, ara, serà més lliure i neta en el sentit de la democràcia formal però sobretot i gràcies a la fermesa i “al cel” seguirà essent Cuba i lliure!

Ens cal lucidesa davant aquest 27S, ens cal saber i practicar que ens hem de comprometre junts -partits que ho vulguin i Poble- .

Amb llistes o no llistes, seiem en la taula pre constituent, seieu-hi CDC, ERC i CUP, Reagrupament, SI, UPDIC, … i també la Societat Civil, i signeu un protocol comú, igual per a tots i compromès de veritat en fer viva i real la independència del nostre Poble.

Fem entre tots que el Poble, el 27S, s’encari a una pregunta -una aposta- comuna, senzilla, clara i digna. Fugim de les enrevessades a que estem tan avesats.

I que el Poble català, jo mateix, ens revestim de la fermesa dels cubans. Sols així, amés del “cel” ho salvarem nosaltres!

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció, membre d’UPDIC, soci de l’ANC i de l’ÒMNIUM.

“Mai ens donarem per vençuts en el camí de la Independència !” (UPDIC)

Seiem en la taula preconstituent i donem testimoni d’unitat. Signem i comprometem-nos per la Independència, àdhuc per la DUI.

V10450968_796846140380216_1910836566163556167_n

Xirinacs ja ho va profetitzar i clamar: Seiem entorn de la taula preconstituent,
fem-ho ja!

Mas, Junqueras i la Cup per la dignitat del Poble català feu-ho ja!

Sols així garantirem l’èxit del 27S d’aquest 2015.

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció, membre de l’UPDIC, soci de l’ANC i de l’ÒMNIUM.