No ens podem enfrontar a l’unionisme dividits. Hem de deixar clar que anem junts a la Independència. En el període constituent haurem de demostrar les divergències.

Podem-Colau en Comú

No ens podem enfrontar a l’unionisme dividits. Hem de deixar clar que anem junts a la Independència. En el període constituent haurem de demostrar les divergències.

——————–

Per què no hi ha encara una entesa mínima entre CDC, ERC, CUP?
(Jordi Solà, ElPunt Avui, 14-6-15)

Dissecció del darrer tram del «Procés» de recuperació de la nostra independència:

En el moment actual d’aquest procés jo hi veig diversos estadis:

1 – el primer el constitueix el periòde de 100 dies que falten per les eleccions del 27S i tot el que cal fer per transformar-les en un guany directe i clar per a la nostra independència.

2 – el segon el constitueix el pas de trencament o DUI que caldrà fer per a fer efectiva la voluntat dels catalans.

3 – el tercer el constitueix el procés constituent que cal emprendre el més aviat possible un cop proclamada la Independència de Catalunya.

Cadascun d’aquests trams són enfocats, de moment, de manera diferent per cadascuna de les formacions polítiques catalanes.

En el primer tram cal enfocar el Sí+Sí o sigui «l’estat català» «independent», com més partits i les seves llistes el defensin de manera clara i inqüestionable millor. Crec que CDC, ERC, CUP, la Unió pel doble «Sí», l’ANC, Òmnium, i demés entitats catalanes haurien de redactar un primer cos -potser a manera de pròleg- clarament plebiscitari, definit, acordat i signat per tots els capdavanters de les diferents llistes. La segona part de cada programa serà diferent en cada cas segons les idees, maneres i interessos de cada formació i naturalment cada col·lectiu representat.

Separades però plenament plebiscitàries i coordinades han de ser les llistes si volem recuperar la nostra independència.

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció, soci d’OMNIUM i soci de l’ANC

FLAMA DEL CANIGÓ – MISSATGE DE SANT JOAN 2015 (Coll d’Àres)

canigo111
FLAMA DEL CANIGÓ
MISSATGE DE SANT JOAN 2015
Estimats compatriotes,
De nou, avui 23 de juny, encendrem els Focs de Sant Joan amb la Flama que ens arriba del Canigó.
Aquesta Flama va néixer a la segona meitat del segle XX a la Catalunya del Nord; és la conjuminació, dins un país afrancesat per la força de les armes fa tres segles i mig, de dues iniciatives: mentre uns excursionistes volien arrelar una nova tradició al Canigó per ressuscitar els Focs de Sant Joan, uns patriotes precursors, volien impulsar la consciència nacional. La Flama és l’expressió d’una voluntat plural: som i serem catalans!
Cada any la Flama fa el mateix recorregut simbòlic: de Perpinyà al Canigó. Surt del Castellet, antiga presó d’estat on crema des del 1964, en memòria dels resistents catalans a l’annexió francesa que hi van ser torturats. És la flama de la memòria que no ens deixem robar. Ara volen que el nostre país es digui «Sud de França». Nosaltres fa més de mil anys que som el Nord de Catalunya!
El 22 de juny excursionistes s’enduen la Flama al Canigó, la regeneren amb feixos, portats una setmana abans d’arreu dels Països Catalans. No és qualsevol flama la que baixa del Canigó, té la força que li dóna tota la nació.Visca la Terra!
D’ençà del 1966 i de la primera compartició de la Flama al coll d’Ares amb patriotes d’Osona i Ripollès esborrem simbòlicament la frontera franco-espanyola imposada. Per aquesta raó el president del parlament de Catalunya Ernest Benach la declarà el 2008 «símbol d’unió dels Països Catalans».
Des de fa cinquanta anys nosaltres catalans afegim un sentit nou a l’antiga festa: la nit de Sant Joan, nit d’alegria, pau i germanor és a més a més, amb la Flama del Canigó, una nit d’esperança i reafirmació nacional, de Salses a Guardamar, d’Andorra i Fraga a Maó i l’Alguer. No ens podem acontentar d’un reconeixement simbòlic: esperem que la tan desitjada República Catalana la declari Festa Nacional dels Països Catalans.
Amb la Flama fa trenta anys ja reivindicàvem la independència, ja ho proclamava Gilbert Grau en el missatge de Sant Joan del 1985: «…volem preservar les nostres tradicions per a obtenir amb elles … les nostres llibertats nacionals i fer de la flama del Canigó l’abrandament inextingible de la fe en el nostre esdevenidor de nació, segura de la seva voluntat d’independència».
Visca la Flama del Canigó!
Visca la Festa Nacional dels Països Catalans!
Visca la República Catalana!
Daniela Grau (Portadors de la Flama del Canigó)
—————————————————
Ara, com cada any en aquest blog, després de llegir aquest missatge que ens arriba de la Catalunya del Nord dels Pirineus, mireu i escolteu el magnífic video de la Crònica de l’encesa de la Flama al Cim del Canigó de l’any 2007:

 

Siguem fidels a Catalunya i als catalans en aquesta hora precisa, l’hora de la Independència, primer valor de tota nació.

Cul_de_sac

Vicent Partal

20.06.2015

La llista de la V, no la llista del president

Sorpresa, i sorpresa gran, per la proposta feta per Artur Mas avui al matí. Ja feia setmanes que parlàvem de la hipòtesi de la llista del president i ens hem trobat amb una proposta que podria canviar tot el joc polític català perquè no és la llista del president, sinó la llista de la V, la llista de la Via Catalana.
L’anàlisi feta per Artur Mas pot ser contestada i rebutjada, però no pot ser menystinguda. El que ha vingut a dir és que el 27 de setembre ens ho juguem tot, que per a guanyar cal la màxima unitat, que aquesta unitat és impossible a través dels partits polítics, perquè no la volen els altres partits i que per tant l’única solució és que siga la societat civil qui la cree. Al marge de tots els partits, al marge també de Convergència. Fins i tot al marge d’ell mateix.
Mas reclama que l’ANC, Òmnium i l’AMI es posen a fer una llista electoral que puga guanyar les eleccions a partir de crear la màxima unitat possible. Mas diu que CDC i ell mateix es posen a disposició d’aquest projecte sense cap condició prèvia. Que si els demanen de participar-hi, hi seran, però que si no també hi donaran suport.
Si la llista l’encapçala Carme Forcadell o Raül Romeva o Carles Viver i Pi-Sunyer, per dir tres noms ben diferents que ho podrien fer, ell i ells hi donaran suport. I aquest és el cor de la proposta i el gran canvi. Perquè Mas entén que en aquest moment històric on som l’única garantia que l’independentisme guanyarà les eleccions amb tanta claredat que la comunitat internacional ho reconeixerà com una victòria inapel·lable és amb la victòria claríssima d’una de les llistes independentistes i amb la suma de les altres després. I això, una victòria inapel·lable supose que estem tots d’acord en que CDC no ho pot aconseguir, ERC no ho pot aconseguir i la CUP tampoc no ho pot aconseguir.
A parer de Mas, l’única manera d’aconseguir-ho és recreant la Via Catalana. Recreant el 9-N. I això, havent decidit ERC i la CUP que no hi pot haver una llista de partits única, Mas creu que només es pot aconseguir amb una llista no de partit, no d’ell ni dels seus, encara que potser sí que amb ell, sinó de la societat civil.
És esperable que la reacció d’ERC i la CUP serà contrària a aquesta idea. Seria lògic que ho fos i també legítim. Però els dos partits farien bé d’entendre que el que Mas proposa, encara que ho propose Mas, no va necessàriament en favor de Mas i de CDC: el que proposa ara és un altre joc. ERC i la CUP tenen dret de pensar que separament sumem més, però no poden obligar a acceptar aquesta tesi als qui pensem que separadament hi perdem. Que ells no vulguen participar en la unitat no vol dir que no hi puga haver ‘una unitat’. La que siga possible, que mai no serà completa, però que podria ser suficient. I que en tot cas, per alguns seria molt millor que l’opció de les tres llistes.
Amb la seua proposta, a més, Mas aparta una raó que sempre han presentat com la principal els partidaris de les llistes separades. Ells han dit una vegada i una altra que no poden anar en la mateixa llista que el ‘neoliberal Mas’. Però i si Mas se n’aparta, com ha fet avui al matí? I si la llista no és de Mas? On seria el problema, aleshores?
Un punt feble que li veig a la proposta és que posa les organitzacions en una situació delicada. Primer perquè és segur que generarà debats intensos dins seu però després perquè és complicat fer aquesta unitat si ERC i CUP queden a banda i per tant són electoralment competidors. No sé com es pot resoldre això.
En qualsevol cas la proposta d’aquest dissabte farà parlar i discutir molt aquests dies vinents. Serà el gran tema. Hi haurà un gran debat però no tinc clar si podrà tirar endavant o no. Ara bé per correspondre al nivell de la proposta, el debat hauria de ser honrat i esquivar les trampes habituals. Sobretot entenent el fons important de la proposta: això no pot ser reduït, sense fer trampa, a la maniobra d’un partit o d’una persona. Agrade Mas o no, aquesta vegada ens parla d’una altra cosa, d’un canvi d’escenari complet. Això no és la repetició del discurs del Fòrum ni és reobrir un tema tancat. En tot cas és una altra manera, nova, d’escapar d’un debat, d’una situació, on bona part del país mai no hauria volgut estar.

 

director@vilaweb.cat

Tot procés d’independència és un procés de definició, de concreció, de polarització, de separació entre els qui volen la independència i els qui no la volen

Tot procés d’independència és un procés de definició, de concreció, de polarització, de separació entre els qui volen la independència i els qui no la volen”

EA 703. Vols mirar el debat sobre la Independència que es va fer a 8-TV ?

“PROCÉS DE RECUPERACIÓ DE LA INDEPENDÈNCIA DELS CATALANS”
acte quart:
“La Federació, el principal roc que barrava el camí”

(després de l’acte primer “ERC”, de l’acte segon “PSC” i de l’acte tercer “ICV”

El PSC va ser el primer a patir el xarampió de la definició nacional i ha acabat a la cuneta; després li ha tocat a Iniciativa, que s’han amagat hàbilment darrera de les faldilles de la Colao; i finalment li ha tocat als més llestos de tota aquesta colla, CiU, que ho han allargat tant com a han pogut.

Tot procés d’independència és un procés de definició, de concreció, de polarització, de separació entre els qui volen la independència i els qui no la volen, i acaba expulsant, marginant o trencant totes aquelles forces polítiques que pretenen mantenir-se en l’ambigüitat.

El que estem vivint des que els autonomistes van fer seu el concepte confús del dret a decidir (que ja tenim des de fa molts anys) és precisament l’agonia de l’autonomisme.

El dret a decidir, com a plantejament de diàleg amb Espanya, s’acabarà igual que es va acabar l’Estatut i el Pacte Fiscal que proposaven els autonomistes governants.

I què és el que anirà imposant-se poc a poc en el debat públic?

-Doncs la forma amb la qual es fa a la pràctica la independència en el cas de Catalunya: la DUI, la Declaració d’Independència del Parlament de Catalunya com a representant legítim del poble català.

Josep Castany, Director General de Catalunya Acció.

 

La unitat ha de ser per la Independència plena. No hi pot haver unitat sense compartir amb fidelitat el mateix objectiu.

dinastia

El meu mestre, Josep Castany, Director general de Catalunya Acció, amb el seu ferm criteri polític i nacional i la seva ferma formació Espinaltiana i matemàtica, i amb una gran capacitat d’anàlisi política io nacional, sempre em diu que UN PROCÉS D’INDEPENDÈNCIA és un procés de polarització en el que cada vegada més no hi caben les posicions de mitges tintes, ho vols recuperar la Independència de la teva nació o maldes per a sotmetre-la a una altra nació. Això és el que ha estat intentant Espanya contra Catalunya cada vegada amb més intensitat i sibil·lisme des de fa ben bé més 500 anys.

Mas cada vegada parla més obertament d’Independència però no del tot, encara està ancorat amb conceptes i corresponents paraules referents a entendre’s amb Espanya i fa servir conceptes perillosos com “pidolar la Independència” o perllongar una pseudo aportació espoliativa als catalans per a donar la saba dels seus recursos als espanyols de forma indefinida i naturalment igual d’agressiva i creixent com ha estat fins ara -són una gent que no en tenen mai prou! sempre et xuclarien la sang i com que són plenament conscients -els espanyols “con mando” i sense “mando- de la incompatibilitat intrínseca entre Catalunya i Espanya, per això la solució és sotmetre Catalunya, ofegar-la i/o dissecar-la en forma de trofeu de caça i “pecurialidad folclórica” com van fer amb el Poble Andalús del que en fan servir el “flamenco” com allò que sense ser seu els representa tan simpàticament, com un Os que el fas vallar al sò de la pianola.

En el seu gran discurs -el tinc escrit- Mas va venir a dir clarament que hom -tots- practiquéssim la “UNITAT CEGA” -unim-nos en una llista única, però de l’objectiu ja en parlarem més endavant. I aleshores si practiques la “UNITAT CEGA” a la primera ensulsiada, mancats d’objectiu i estratègia comuna, venen els ais i uis   perquè tothom fa l’orni, s’escabulleix el bulto  i tot acaba com el rosari de l’aurora.

La unitat veritable només és ben fonamentada i fructuosa si es construeix sobre una base sòlida, clara i diàfana, amb  tres fonaments bàsics:

1 – comparteix plenament l’objectiu,

2 – comparteix plenament l’estratègia i

3 – comparteix el mateix capdavanter.

En aquest cas el capdavanter ha de parlar clar i convèncer als altres capitostos, s’ha de guanyar la credibilitat davant de tothom. Mas ha de ser especialment compromès i atrevit,    per curar el mal gust de boca que van deixar els casos Pujol i que han provotat la forta davallada a CiU.

Mas fa temps que fa el ruc i el peruc  davant de la Unió de Duran i amb els homes i dones de Duran. Duran no para de llançar diatribes contra el Procés de recuperació de la Independència deks catalans i això no és bo ni per Convergència ni per Catalunya.

Mas ha de curar la unitat malaltissa, Duran no pot continuar deixant el cul a l’aire d’una unitat “trampa” i enganyosa.

Quan prepares les bases de la unitat has de programar l’estratègia  i la contra estratègia, ha de preveure com et pot atacar l’enemic i tenir apunt tot el que farà i com l’aturaràs i el contra atacaràs, dia a dia, pas a pas.

Així doncs,. Sr. Mas: La unitat de tots ha de ser per a la Independència de Catalunya, per a res més!

SI VOLEM GUANYAR LA NOSTRA INDEPENDÈNCIA HEM DE CLARIFICAR ELS POLS DEL SÍ I EL NO, ARA JA NO VALEN MITGES TINTES !

De tot això, Iniciativa, PsC i ara Unió ja en són  plenament conscients, ho estant vivint internament.en la seva pròpia pell.

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció i membre d’UPDIC -Unim-nos per a Declarar la Independència Catalana-

Nosaltres, catalans del Nord, per recuperar la unitat de les terres catalanes i la plena Independència. Daniela Grau.

"superar el concepte d'unitat assimiladora i estèril" __ EA 1484Seurem i parlarem amb un sol interès: Catalunya i la seva llibertat! __ EA 1506Situació a línia de fronteres. EA 1342DANIELA4

ELNA, DIA DE LA MEMÒRIA

Commemoració de la Massacre del 25.05.1285

Diumenge, 31 de maig de 2015

 

Benvinguts amics i compatriotes

En constatar que a Elna la commemoració del 1285 perdura, alguna gent es podria demanar quin sentit té de recordar violències, destruccions, un passat remot de fa vuit segles a l’entorn d’una placa commemorativa, quan tants milions de persones al planeta pateixen els mateixos suplicis.

Segons l’historiador francès Pierre Nora: «les lieux de mémoire ne sont pas ceux dont on se souvient mais ceux où la mémoire travaille», «els llocs de memòria no són pas els que recordem, són els llocs on la memòria treballa». Cada any, amb el suport de l’Ajuntament d’Elna i dels nostres germans del Principat de Catalunya, els compatriotes de l’IPECC, aprofitem aquest lloc per fer treballar la memòria, amb fidelitat a les nostres arrels i compromís de futur.

Tothom està d’acord a Europa per reconèixer la importància del «deure de memòria». Al Principat de Catalunya aquesta expressió no s’usa gaire; es parla de «memòria històrica» per fer llum sobre les maldats amagades pel franquisme i soterrades per governs pseudodemocràtics. El deure de memòria és una obligació moral, ètica, reconeguda dins la Grècia antiga i formulada dins la Bíblia hebraica en el precepte: «guardaràs per fer». Cal recordar, per poder actuar; fer memòria no és tancar-se en el passat, és utilitzar el passat per construir el futur. El filòsof Bergson ho va sintetitzar molt bé: «la memòria és el pont entre el passat i el futur».

També se sap que calen ritus i objectes de record per mor que la memòria pugui perdurar. Bé prou ho saben els governs francesos. La nostra joventut és oficialment incitada dins les escoles a participar en les commemoracions de la primera i segona guerres mundials davant dels monuments als morts. I per tal que no en falti en cap poble, acaben d’erigir-ne un en un poblet de Cerdanya. El diari L’Indépendant ha publicat enguany pàgines senceres de joves fotografiats en les cerimònies. Tanmateix és una pena per la formació ideològica i consciència política dels joves que la repetició recurrent «morts per França» enalteixi la pertinença a l’estat i el nacionalisme francès, més que no pas la lluita contra els totalitarismes d’esquerra i de dreta que van causar milions de morts al segle XX.

 

Nosaltres, catalans del Nord, tenim molt pocs objectes memorials perquè, també se sap bé prou, la història l’escriuen els vencedors; el 1659 amb l’annexió pel Borbó Lluís XIV del nord del Principat, els nostres Comtats van perdre l’Estat propi català i les llibertats. Els conqueridors van prohibir la llengua, arrasar o vendre una gran part del nostre patrimoni arquitectònic religiós (esglésies, claustres, convents), van endur-se cap a la Biblioteca Nacional de París les nostres fonts documentals més importants, van esborrar la nostra memòria col·lectiva.Tothom avui està d’acord per dir que són bàrbars els qui destrueixen monuments, que és un crim prohibir una llengua, aniquilar una cultura: se’n diu genocidi cultural i lingüístic, és a dir genocidi identitari.

No hi ha doncs encara cap monument en tot el país, ni per fer constar que tenim una història pròpia ni per retre homenatge als nostres herois nacionals ; a Elna en tenim un, en Bernat d’Oms, que va ser degollat a Perpinyà el 1474 per haver-se oposat al rei francès Lluís XI; al segle XVII altres resistents a l’annexió francesa, els famosos Angelets de la Terra, devien ser molt estimats per haver merescut aquest nom en un país tan cristià. Tenim només dues plaques commemoratives: una a Elna per fer memòria del saqueig de la massacre del 1285, i l’altra a Perpinyà, al portal de Nostra Senyora a tocar del Castellet, per recordar que el cònsol en cap de la vila Joan Blanca va preferir el 1475 fer matar el seu fill pels francesos que no pas obrir-los les portes de la ciutat després d’un setge imposat pel rei francès Lluís XI que havia durant deu anys.

Fer memòria és recordar aquelles tragèdies viscudes pels nostres avantpassats per fidelitat a Catalunya. Fer memòria és també enriquir-la amb nous coneixements i transmetre’ls.

Enguany, gràcies a la immediata acceptació pel batlle d’Elna, el Sr. Iu Barniol, d’una exposició proposada pel batlle de Girona, el Sr. Carles Puigdemont – de nou guanyador de les eleccions fa una setmana– tenim la gran il·lusió de descobrir una extraordinària etapa, per nosaltres desconeguda, de la nostra història col·lectiva: 10.425 pagesos de remença, serfs, van tenir el dret de reunir-se en 912 parròquies dels cinc bisbats catalans per elegir llurs representants, els síndics, en defensa de l’abolició de les servituds, els Mals Usos. En el Llibre del Sindicat Remença de 1448 que pertany a l’Arxiu Municipal de Girona consten les actes de 553 reunions autoritzades pel nostre rei Alfons, que no desmereix en aquest àmbit el sobrenom de «Magnànim». Va autoritzar a l’Edat Mitjana assemblees transversals de pagesos no lliures quan el poder era jerarquitzat de dalt a baix. El Sindicat Remença de 1448 és tan excepcional que la UNESCO, va decidir el 2013 inscriure el Llibre del Sindicat Remença de 1448 al Registre Memòria del Món (Memory of the World) per donar-lo a conèixer mundialment.

Podem doncs afegir una pàgina gloriosa a la història dels pagesos de la nostra diòcesi. A Elna, mitificada ja en l’antiguitat, ens enorgullim del passat ibèric i romà, d’ençà que dos il·liberencs Lluís Basseda i Roger Grau van salvar restes arqueològiques, dignificar el patrimoni i crear un museu. Ens enorgullim d’haver estat capital religiosa fins al segle XVII. Des dels anys 60 del segle passat, gràcies als contactes de Gilbert Grau i Josep Deloncle amb els erudits Esteve Albert, Batista i Roca i Eduard Junyent, coneixem la magnitud de l’obra del bisbe-abat Oliba: és al sínode d’Elna el 1022, cinc anys abans de reunir la primera Assemblea a Toluges, que l’abat Oliba va establir amb el bisbe Berenguer les Constitucions de Pau i Treva de Déu per a protegir els indefensos contra les violències dels poderosos.

Ara, gràcies a l’impuls dels dos batlles Iu Barniol i Carles Puigdemont sabem que els pagesos del nostre bisbat poden enorgullir-se d’haver participat el segle XV en assemblees de caràcter excepcional: van anticipar a la vegada el sindicalisme modern i la primera abolició legal de la servitud a Europa el 1486 pel rei català Ferran II. Segons l’historiador Antoni  Rovira i Virgili (Història de Catalunya, 1934), Catalunya va ser l’únic país de la Península [ibèrica] que tingué d’aleshores ençà «una pagesia rica, lliure i culta».

Mil anys d’assemblearisme compartit amb vosaltres, estimats germans del Principat de Catalunya, ens donen fe en el futur: confiem ara en l’Assemblea Nacional Catalana, constituïda al segle XXI també amb la participació de representants de la Catalunya del Nord, per garantir les llibertats socials i nacionals de la propera República catalana.

 

Daniela Grau (Comissió Organitzadora, Elna) – 13.05.2015

Espanya és la llosa de les armes i les lleis contra Catalunya. Les seves lleis i tribunals ens són estrangers i hostils.

Mas: ‘El caràcter plebiscitari del 27-S queda reforçat per la sentència del TC contra el 9-N’

El president de la Generalitat ha fet una declaració per explicar que la constitució s’ha convertit en un cul de sac per les aspiracions democràtiques dels catalans

 Cul_de_sac

El president de la Generalitat, Artur Mas, ha fet una declaració sobre la sentència del Tribunal Constitucional espanyol que declara inconstitucionals els actes per a preparar el procés de participació ciutadana del 9 de novembre de l’any passat. Mas ha dit que la sentència confirma que ‘la constitució espanyola s’ha convertit, al cap de 37 anys de la seva redacció, en un cul de sac per les aspiracions democràtiques d’una part molt significativa del poble de Catalunya’. I ha dit que quedava reforçat el caràcter plebiscitari del 27-S.

El president ha volgut recordar com es va arribar al 9-N: ‘Després d’unes eleccions avançades al parlament, el novembre de 2012, amb l’eix central del dret de decidir i el mandat explícit per fer una consulta sobre el futur polític de Catalunya. Hi va haver un parlament amb dos terços favorables al dret de decidir. També hi va haver un acord sobre la data i la pregunta de la consulta. També vam demanar al congrés espanyol la cessió de la competència per convocar un referèndum. Vam rebre un no rotund. També hi va haver l’aprovació amb majoria molt àmplia de la Llei de consultes. I també vam arribar al 9-N després de les mobilitzacions més grans de la història de Catalunya. També vam rebre el suport de gairebé tots els ajuntaments de Catalunya pocs dies abans del 9-N.’

I Mas ha recordat que ‘el 9-N va ser el compliment d’un mandat democràtic amb un suport molt gran’. ‘L’estat tenia una actitud furibunda per impedir que els catalans poguéssim votar. I el 9-N va tirar endavant. El 9-N no es pot anul·lar ni esborrar. Hi és i va existir. El 9-N s’escriu amb lletres d’or en la història democràtica d’aquest país’, ha afegit Mas.

I ha dit: ‘L’estat espanyol es va pensar que no es faria. Primer va fer tot el possible perquè no es fes. Ens mirava per sobre de l’espatlla amb actitud perdonavides… Com que es pensaven que no el faríem, van pair-lo molt malament. I no tan sols van recórrer al Tribunal Constitucional a cada pas que vam fer i van acabar posant querelles penals per quatre suposats delictes de membres del govern.’

Mas ha dit que la declaració d’inconstitucionalitat de les actuacions de la Generalitat de preparació del 9 de novembre no podrien esborrar el que ja es va fer: ‘El TC, més que jutjar el procediment de preparació del 9-N, diu que Catalunya no pot preguntar a la ciutadania sobre el futur polític de Catalunya. També diu que la ciutadania no es pot expressar sobre aquest tipus de qüestions. Però el 9-N es va fer sota l’aval del dret d’expressió. I el TC diu que no ens podem expressar com ho vam fer. La constitució espanyola s’ha convertit, al cap de 37 anys de la seva redacció, en un cul de sac per les aspiracions democràtiques d’una part molt significativa del poble de Catalunya. Sigui a favor de la independència o a favor del dret de decidir. Si quan es va redactar la constitució era una avinguda ampla que havia de permetre les aspiracions dels catalans, ara és un cul de sac.’

I ha volgut reforçar el caràcter plebiscitari del 27-S: ‘Tenim aquesta sentència que reforça totes les anteriors. Ens diuen que no tenim sortida per dilucidar el futur polític de Catalunya. Ho hem intentat tot aquests anys. Però se’ns barren tots els camins i se’ns tanquen totes les portes. La meva pregunta és: queda reforçat el caràcter plebiscitari del 27-S? La meva resposta és evident, oi? No tenim més alternativa que la convocatòria de les eleccions. Ho veieu que no hi ha cap altre camí perquè Catalunya s’expressi sobre el seu futur? Hi ha qui vol fer servir les eleccions per altres coses. Però per decidir altres coses hi ha les eleccions que es convoquen cada quatre anys. Aquestes no són per això. Són per fer un plebiscit sobre el futur de Catalunya.’

“l’únic que pot remoure l’ànima col·lectiva del nostre poble és l’ideal de la llibertat”

11078189_10202558647086505_2076049986834154754_nLLIBER6

“Però el cert és que tots sabem prou bé que l’únic que pot remoure l’ànima col·lectiva del nostre poble és l’ideal de la llibertat, que no és cap altre que el de la seva independència. Aquest és l’ideal de Catalunya.” (Santiago Espot)

L’ideal de Catalunya

Tota política, per ser autènticament efectiva, necessita d’un ideal. Sense ideal la política esdevé una cosa amorfa, rutinària i allunyada dels sentiments del poble. Naturalment, aquells que d’això no en volen ni sentir parlar sempre diuen que «s’han de resoldre els autèntics problemes de la gent» o que «l’important és ser bons gestors». Ni saben ni volen passar d’aquí i són incapaços de parir una idea engrescadora que vagi més enllà dels tòpics que ells mateixos han encunyat per justificar la seva pobresa intel·lectual i dialèctica. Parlar així significa tenir del poble un concepte de porcada que només pensa a menjar, jeure i engreixar-se. Som així, els catalans? Vivim només preocupats per poder pagar la hipoteca, marxar de cap de setmana i menjar bon marisc?

Ben segur que una part important dels que avui porten el timó del país voldrien veure’ns reduïts a tan miserable condició. Seria la millor garantia per perpetuar en el poder una mediocritat tan alarmant que, fins i tot, comença a prendre forma entre molta gent la idea que qui vulgui tenir càrrecs de responsabilitat ha de superar alguna mínima prova per petita que sigui. No podem tolerar per més temps que ser «fill de…», «germà de…», «parella de…» o «amiguet de…» suposi automàticament accedir a una poltrona. Aquest fet és especialment alarmant a Catalunya donat que sempre hem estat una nació que sap i vol valorar l’esforç i el talent sigui quin sigui el protagonista. Només cal veure com a la façana de l’ajuntament de Barcelona, amb les estàtues d’en Jaume I i d’en Joan Fiveller col·locades de forma asimètrica, s’iguala súbdits i reis a l’hora de reconèixer mèrits. És la manera de demostrar que tant se val l’origen quan es tracta d’honorar als defensors de les llibertats nacionals. El favoritisme ens repugna perquè el sabem als antípodes dels nostres valors col·lectius més apreciats. Si parlem de dirigents polítics en reconeixem sobretot la perseverança, l’humanisme i la resolució per enfrontar-se a la injustícia. Dubto que això que dic no tingui res a veure amb el fet que encara avui percebem el president Macià com el model del polític català a seguir. Al capdavall, i per molt que hom vulgui reduir la política a un joc mancat de sentiments, el poble, com deia John F. Kennedy, exigeix dels seus dirigents que actuïn amb valor i integritat.

Tanmateix, cal dir que totes aquestes coses no són fàcils d’aplicar a la realitat quotidiana. Per començar, l’ideal no el podem comprar en qualsevol botiga de la cantonada ni ens el pot proporcionar un estrateg electoral o un expert en màrqueting polític. No és un simple eslògan, ni una pàgina web, ni un Facebook, ni un festival multicultural. Un ver ideal es forja en la ment dels que el volen materialitzar. Encara més, va arrelant amb el pas dels anys i de les experiències viscudes a través de les lluites derivades de la seva defensa; i per molt que ho vulguin negar els que no el tenen, és impossible de construir entre escons, comissions de govern o secretaries generals. Qui políticament neix entre tot això potser podrà gestionar més o menys bé un pressupost. Però, no ens enganyem, mai sacsejarà l’ànima de ningú i li resultarà impossible interpretar i donar forma als sentiments col·lectius que sempre són els que mouen l’esperit d’un poble. A tot estirar serà un «tècnic» i, en el pitjor dels casos, un buròcrata.

Si parlem de Catalunya veurem que tot el que sigui fer una política col·laboracionista amb Espanya sempre ho veiem mancat d’idealisme. Els seus protagonistes, per justificar-se, diuen que és l’única possible, però el cert és que quan veiem com actuen no podem deixar de pensar en aquell refrany tan nostre que afirma: «quan la guineu no les pot heure, diu que són verdes». Així, no és estrany que als seus defensors els vegem sempre amb l’aspecte de qui es vol aprofitar d’alguna cosa sense donar la cara davant l’enemic. La seva opció és la més fàcil i la menys compromesa i tenen la barra de voler que ens creiem que han aconseguit una gran victòria per Catalunya.

Però el cert és que tots sabem prou bé que l’únic que pot remoure l’ànima col·lectiva del nostre poble és l’ideal de la llibertat, que no és cap altre que el de la seva independència. Aquest és l’ideal de Catalunya.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció i Promotor de Força Catalunya.

La DUI, acte consumat del Poble conscient de la pròpia Nació. 68 diputats i prou, no en calen més!

1393846_1404719033099151_1039675611_n estelada updicHAIA_FOTV

La DUI, acte consumat del Poble conscient de la pròpia Nació. 68 diputats i prou, no en calen més! (Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció i membre d’UPDIC -Units per a Declarar la Independència  Catalana-) 

“La qüestió crucial de la legitimitat jurídica d’una declaració unilateral d’independència en contradicció amb la legalitat vigent ha quedat resolta per la ja esmentada Resolució del Tribunal Internacional de Justícia de La Haia sobre el cas de Kósovo. La Resolució estableix que en l’acte de proclamació de Kósovo com Estat independent i sobirà l’Assemblea kosovar no operava com institució d’autogovern de l’administració preexistent i dintre del límits d’aquella legalitat, ans al contrari es situava al marge i fora de l’abast de la mateixa, i exclusivament en virtut de les facultats que li conferia la representació democràtica de la voluntat popular. La declaració d’independència no pretenia, doncs, produir els seus efectes dintre de l’ordre legal existent, sinó que creava una nova legalitat. En conclusió, el Tribunal estima que no existint en dret internacional cap norma que ho prohibeixi, la declaració unilateral d’independència de l’assemblea de Kosovo, una vegada constatada la impossibilitat d’un procés negociador amb Sèrbia, no és contrària a l’ordre jurídic internacional.”

———————

Documentsobre la DUI Publicat a la web del Col·legi d’Advocats de Barcelona.

Va ser publicat de nou per joseppinyol | divendres, 11 de gener de 2013 | 11:26h

La web de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona ha retirat tota referència a l’anàlisi jurídica sobre el dret a l’autodetreminació que ha redactat la seva Comissió de Defensa dels Drets de la Persona. Per aquesta raó el reprodueixo a continuació. És necessari fer-ne la màxima difusió donada la seva importància. Faré comentaris relacionats amb aquest document en propers escrits en aquest bloc. (el seu blog: de Josep Pinyol)

Anàlisi jurídica de la Comissió de Defensa dels Drets de la Persona de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona sobre el dret d’autodeterminació

Arees d’actuació, Comunicats, Comunicats de premsa

Al llarg dels quasi quaranta de la seva existència, la Comissió de Defensa dels Drets de la Persona del Col·legi d’Advocats de Barcelona ha volgut estar present en tots els debats de transcendència social i jurídica que s’han produït en el nostre país, en tant que podien afectar drets fonamentals de la persona, tan individuals com col·lectius. En el moment actual, en el que el poble català està cridat a prendre decisions que poden determinar el seu futur com a nació, la Comissió de Defensa no pot estar absent del debat, apassionant i apassionat, que s’ha encetat al voltant del dret d’autodeterminació, i és per això que vol expressar el seu posicionament al respecte, dintre com és obvi del marc jurídic que li és propi.

En primer lloc, hem de manifestar que el dret d’autodeterminació és un dret fonamental i universal de tots els pobles, vigent en dret internacional a partir de la Carta de les Nacions Unides (arts. 1 i 55), del 1945, i expressament proclamat en l’article 1 dels Pactes Internacionals de Drets Civils i Polítics, i de Drets Econòmics, Socials i Culturals, aprovats per l’Assemblea General de les Nacions Unides el 16-12-1966 i vigents des del 1976. En la pràctica internacional, però, el dret d’autodeterminació havia estat ja reconegut des de molt abans. Pensem en la Declaració d’Independència dels Estats Units o en la creació de nous estats a partir de la dissolució dels imperis austrohongarès, otomà i rus a la fi de la I Guerra Mundial. L’exercici del dret d’autodeterminació ha donat com a resultat que el nombre d’estats sobirans en el món s’ha quadruplicat des del 1900 fins ara, i vint d’aquests nous estats són resultat de la secessió d’una part del territori d’un estat per constituir-ne un de nou. Concretament, a Europa són 14 els casos de secessió des del 1900: Noruega de Suècia (1905); Finlàndia de Rússia (1917); Irlanda del Regne Unit (1922); Islàndia de Dinamarca (1944); Lituània, Estònia i Letònia de la URSS (1990-1991); Eslovènia, Croàcia i Bòsnia de Iugoslàvia (1991) ; Eslovàquia de Txecoslovàquia (1992); Montenegro de la Unió de Sèrbia i Montenegro (2006), i Kósovo de Sèrbia (2008). El procés d’autodeterminació i la creació d’un nou Estat sobirà ha estat en cada cas diferent – previsió constitucional, separació pactada, o, en la majoria dels casos, declaració unilateral d’independència -, però en tots ells la legitimació última del procés ha vingut donada per la decisió majoritària d’un poble, expressada lliurement i democràticament.

Una determinada tendència doctrinal en dret internacional ha vingut defensant una interpretació restrictiva del dret d’autodeterminació, que el considera aplicable tan sols als processos de descolonització. Certament, existeix un marc jurídic internacional clar, consistent en nombroses resolucions de les Nacions Unides, que estableix les condicions i el procediment per acollir-se a l’exercici d’aquest dret per part dels pobles en situació colonial. Aquest marc jurídic, en canvi, no està suficientment desenvolupat en relació als processos de secessió en una situació no colonial. Tanmateix, l’absència de regulació de l’exercici d’un dret, en una situació concreta, no significa la negació de la seva existència, des del moment que aquest dret ha estat formulat amb caràcter general i sense establir cap excepció, com és el cas del dret d’autodeterminació. D’altra banda, el Tribunal Internacional de Justícia de La Haia, en un dictamen del 2004 sobre el Mur en els territoris palestins ocupats, es va pronunciar a favor de l’autodeterminació com un dret universal, erga omnes, que ha de ser respectat per tots els Estats. El mateix Tribunal Internacional de Justícia, en la seva importantíssima Resolució del 22-7-2010, en resposta al requeriment de l’Assemblea General de les Nacions Unides sobre si la declaració unilateral d’independència del territori de Kósovo, proclamada el 17-2-2008, era o no conforme al dret internacional, ha declarat que no existeix en dret internacional cap norma que prohibeixi les declaracions unilaterals d’independència, per la qual cosa aquestes han de ser considerades conformes a l’ordre jurídic internacional.

En el cas concret de Catalunya, la possibilitat d’exercir el dret d’autodeterminació està essent negada per part del Govern i de la majoria d’institucions de l’Estat espanyol, que s’oposa fins i tot a que es sotmeti la qüestió a consulta popular. Els arguments d’aquesta rotunda oposició es poden reduir bàsicament a dos. En primer lloc s’afirma que la sobirania popular resideix en la totalitat de ciutadans de l’Estat espanyol. El dret de decidir sobre la separació de Catalunya de la resta de l’Estat no correspon, doncs, al poble català per separat, ja que aquest no és un subjecte polític sobirà. El segon argument consisteix en dir que, àdhuc si s’atribuís al poble català la condició de subjecte polític amb dret a decidir, la secessió de Catalunya de l’Estat espanyol seria, en qualsevol cas, il·legal, ja que entraria en col·lisió amb la legalitat vigent, i, en concret, amb la Constitució espanyola, que no reconeix el dret d’autodeterminació de cap territori de l’Estat, i que proclama en el seu article 2 “la indisolubleunidad de la Naciónespañola, patriacomún e indivisible de todos los españoles”.

Pel que fa al primer argument, hem de dir que es tracta del que en lògica elemental s’anomena una petició de principi. Es evident que si el poble català fos subjecte de sobirania ja seria independent. La qüestió a resoldre és si el poble català reuneix les condicions requerides per a que se li reconegui el dret d’autodeterminació, és a dir, la condició de poble amb la capacitat de decidir per ell mateix constituir-se en Estat sobirà. En aquest sentit hem de recordar que la Carta de les Nacions Unides, així com els Pactes Internacionals abans esmentats atribueixen el dret de decidir als pobles, no als Estats. En aquest sentit, no és pot discutir a la comunitat catalana la condició de subjecte polític del dret de decidir: una història mil·lenària , una llengua pròpia, un dret civil propi, una estructura social i econòmica diferenciada, unes institucions polítiques pròpies. i una voluntat manifestada al llarg de segles de mantenir la pròpia identitat, avalen amb escreix la realitat nacional de Catalunya, reconeguda d’ altra banda en el preàmbul de l’Estatut d’Autonomia, fins i tot en la versió escapçada per la Sentència del Tribunal Constitucional.

Certament, l’actual marc constitucional espanyol no permet l’autodeterminació de Catalunya. Ens trobem, doncs, davant d’una possible contradicció entre dues legitimitats: la de la legalitat constitucional vigent i la voluntat democràticament manifestada d’una comunitat nacional. No oblidem. però, que en una societat democràtica la llei no és altra cosa que l’expressió de la voluntat popular, a través dels seus representants polítics constituïts en poder legislatiu. Aquesta concepció, radicalment democràtica, no pot acceptar el segrest de la voluntat popular – en aquest cas representada pel Parlament de Catalunya – en nom d’una legalitat que seria imposada. En una societat democràtica – a diferència d’una dictadura – no és la llei la que determina la voluntat dels ciutadans, sinó que és aquesta la que crea i modifica la legalitat. Es per això que considerem que el Govern espanyol no tindria cap legitimitat per oposar-se a la decisió del Parlament de Catalunya de donar veu a la ciutadania per tal que, lliurement i majoritàriament, expressi la seva voluntat – en sentit afirmatiu o negatiu – en relació a la creació d’un Estat català sobirà. En el cas d’una resposta afirmativa a aquesta qüestió, el Govern espanyol no tindria tampoc cap legitimitat per oposar-se a entrar en un procés de negociació per establir les condicions de la secessió i resoldre de comú acord les complexes conseqüències derivades de la mateixa; i hauria d’implementar les modificacions constitucionals i legals necessàries per tal que tot el procés es desenvolupés de forma ordenada i equitativa. Aquest és el criteri establert pel Tribunal Suprem del Canadà sobre la validesa del referèndum secessionista de la província del Quebec de 1995. En el seu dictamen del 1998 el Tribunal reconeix que una majoria clara, expressada a partir d’una pregunta clara, atorgaria legitimació democràtica a una iniciativa secessionista, i obligaria el Govern del Canadà a negociar les condicions de la separació.

La declaració unilateral d’independència, proclamada pel Parlament de Catalunya, estaria justificada en dret internacional en el cas que el Govern espanyol impedís la celebració de la consulta a la ciutadania sobre la creació d’un nou Estat, o bé es negués a acceptar el resultat afirmatiu de la mateixa. En aquest cas, la declaració d’independència per part del Parlament tindria efectes immediats per dotar d’existència política al nou Estat. En efecte, aquest reuniria els criteris mínims de població permanent, territori determinat i autoritat política pròpia, que defineixen un Estat, tal com van ser formulats per primera vegada per laConvenció de Montevideo, sobre Drets i Deures dels Estats, aprovada el 26-12-1933. La mateixa Convenció estableix que l’existència política d’un Estat és independent del seu reconeixement pels demés Estats. Aquest principi, conegut com teoria constitutiva de l’Estat, va ser ratificada pel dictamen del Comité Badinter, comitè d’arbitratge creat per la llavors Comunitat Econòmica Europea el 27-9-1991, per donar respostes jurídiques a les qüestions legals suscitades per la fractura de la República Federal Socialista de Iugoslàvia. En el seu dictamen, el Comitè Badinter afirma que l’existència dels Estats és una qüestió de fet, sense que el reconeixement per part de la comunitat internacional sigui una condició determinant de l’estatalitat.

La qüestió crucial de la legitimitat jurídica d’una declaració unilateral d’independència en contradicció amb la legalitat vigent ha quedat resolta per la ja esmentada Resolució del Tribunal Internacional de Justícia de La Haia sobre el cas de Kósovo. La Resolució estableix que en l’acte de proclamació de Kósovo com Estat independent i sobirà l’Assemblea kosovar no operava com institució d’autogovern de l’administració preexistent i dintre del límits d’aquella legalitat, ans al contrari es situava al marge i fora de l’abast de la mateixa, i exclusivament en virtut de les facultats que li conferia la representació democràtica de la voluntat popular. La declaració d’independència no pretenia, doncs, produir els seus efectes dintre de l’ordre legal existent, sinó que creava una nova legalitat. En conclusió, el Tribunal estima que no existint en dret internacional cap norma que ho prohibeixi, la declaració unilateral d’independència de l’assemblea de Kosovo, una vegada constatada la impossibilitat d’un procés negociador amb Sèrbia, no és contrària a l’ordre jurídic internacional.

Sobre la base del arguments jurídics que hem assenyalat, la Comissió de Defensa del Drets de la Persona de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona considera que és un dret inalienable de Catalunya, com comunitat nacional, el poder decidir sobre el seu futur, ja sigui dintre de l’Estat on està integrat o separant-se’n per constituir un nou estat sobirà, segons ho decideixi la voluntat majoritària, democràticament i pacíficament expressada, del seus ciutadans.