La Millor defensa del Vidal és exigir als nostres el compliment del nostre vot, del Sí + Sí, de la nostra decisió sobirana, de la nostra sobirania !

Coordinats per construir l'estat català. EA 1170

No ploris!  esclau!  marxa!

El tema de la llengua del senyor Wert i el tema d’ara del senyor Vidal no són problemes de democràcia ni de drets conculcats, que sí que també ho són, són l’efecte de la mateixa Espanya i sobretot de nosaltres, esclaus compulsius, que estem encaterinats en rabejar-nos en aquesta centenària subjugació.

Diguem “Prou” d’una vegada per sempre i trenquem amb l’estranger que ens roba, trepitja i subjuga, i al qual nosaltres li permetem. Vergonya, catalans, vergonya!

La Millor defensa del Vidal és exigir als nostres polítics i capdavanters, des d’ara mateix i de manera innegociable, el compliment del nostre vot del 9N, del Sí + Sí, de la nostra decisió sobirana, de la nostra autèntica i plena sobirania !

No parlis la llengua del teu amo … esclau!  borra tota tota concessió esclava de la teva futura constitució sinó vols deixar grillons i cadenes per als teus fills i la seva descendència!

—————-

 

 

"La llengua catalana és fonament i primera raó d'estat per a Catalunya"</p><br /><br /><br /><br />
<p>Els 1.900.000 de catalans que hem votat el Sí+Sí de l' Estat Català Independent hem de tenir ben present i no oblidar mai que:<br /><br /><br /><br /><br />
La llengua catalana és fonament i primera raó d'estat per a Catalunya, i ha de ser única llengua oficial del nou estat català independent i aquesta oficialitat no la ha de compartir amb cap altra llengua.</p><br /><br /><br /><br />
<p>En la Constitució catalana això hi ha de quedar ben clar i de cap manera s'hi ha d'esmentar en cap moment ni Espanya, ni Castellà, ni l'espanyol, ni el castellà.</p><br /><br /><br /><br />
<p>Tot intent de fer cooficial el castellà és per naturalesa i efectes pràctics un atac a Catalunya que posaria en greu perill el futur de la nostra nació i deixaria a pocs anys vista la nostra llengua i la nostra cultura. i nosaltres mateixos en la mateixa situació d'una "Reserva Índia".</p><br /><br /><br /><br />
<p>No posem en risc el nostre futur sota cap suposició. El castellà ja té arreu del món molts llocs per ser parlat i viure com a llengua en plenitud, i molts estats i governs del món que el protegeixen.</p><br /><br /><br /><br />
<p>El català només té a Catalunya i als catalans i de cap manera els hem de lligar les mans per a protegir-lo, activar-lo i restituir-lo totalment.</p><br /><br /><br /><br />
<p>Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció i membre d'UPDIC "Units per a Declarar la Independència Catalana".</p><br /><br /><br /><br />
<p>http://www.catalunyaaccio.org/do…/presentacions/PLlengua.swf

“La llengua catalana és fonament i primera raó d’estat per a Catalunya”

Els 1.900.000 de catalans que hem votat el Sí+Sí de l’ Estat Català Independent hem de tenir ben present i no oblidar mai que:

La llengua catalana és fonament i primera raó d’estat per a Catalunya, i ha de ser única llengua oficial del nou estat català independent i aquesta oficialitat no la ha de compartir amb cap altra llengua.

En la Constitució catalana això hi ha de quedar ben clar i de cap manera s’hi ha d’esmentar en cap moment ni Espanya, ni Castellà, ni l’espanyol, ni el castellà.

Tot intent de fer cooficial el castellà és per naturalesa i efectes pràctics un atac a Catalunya que posaria en greu perill el futur de la nostra nació i deixaria a pocs anys vista la nostra llengua i la nostra cultura. i nosaltres mateixos en la mateixa situació d’una “Reserva Índia”.

No posem en risc el nostre futur sota cap suposició. El castellà ja té arreu del món molts llocs per ser parlat i viure com a llengua en plenitud, i també té molts estats i governs del món que el protegeixen.

El català només té  Catalunya i els catalans per a viure’l i parlar-lo, i així assegurar-ne la plena vitalitat, i de cap manera ens hem de lligar les mans per a protegir-lo, activar-lo i restituir-lo totalment.

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció i membre d’UPDIC “Units per a Declarar la Independència Catalana”.

——————————

Accediu al Power Point de la Restitució i regeneració nacional de la Llengua:

 

——————–

 

La Millor defensa del Santiago Vidal i de tot Catalunya: exigir l’immediat compliment de la nostra sobirania com a Catalans!

RESTITUIREM LA LLENGUA AL SEU NIVELL MÉS SUBLIM !!! ___ No volem enterrar la llengua: Els idiotes la volen matar.

No es pot normalitzar una llengua sense un estat que li sigui propi i que la protegeixi ! ... EA 1028

ANC, JUNQUERAS i VIDAL posen en perill irresponsablement el futur del català, la nostra llengua, la llengua dels catalans.

Seria molt patètic que ells, ANC, JUNQUERAS i VIDAL … matin la llengua i nosaltres l’haguem d’enterrar, nosaltres els catalans que de cap manera podem consentir la barbaritat d’escriure a la Constitució Catalana que el Castellà serà cooficial a l’estat català independent.

Els espanyols la odien i els “idiotes” catalans la suïciden! No sé pas que és pitjor!?

——————–

Esmena a la totalitat a la cooficialitat del Castellà i a la inscripció de semblant barbaritat a la nova Constitució catalana.

MACIA

Peu de fotografia: Francesc Macià a Cuba, amb els redactors de la Constitució Catalana nomenada de l’Havana, 1928.

————–

Esmena a la totalitat a la cooficialitat del Castellà i a la inscripció de semblant barbaritat a la nova Constitució catalana.

Esmena a la totalitat a la pretensió de donar al castellà l’estatus de llengua cooficial en el futur i proper estat català independent i per a més INRI a la bogeria i imprudència d’escriure-ho a la Constitució de l’Estat Català Independent.

Decretar el Castellà cooficial és la repetició del pitjor error de la història dels catalans.

Que puc dir davant la follia i la ruqueria negativa i malaltissa d’un Poble en repetir de bell nou el pitjor error de la seva història?

El Jutge Vidal que tots coneixem i admirem per la seva generositat, lucidesa i valentia, en això la «caga» terriblement. Així Vidal esdevé, potser sense ser-ne del tot conscient -no serà pas un sicari de l’espanyolisme més ultra, el socialista … potser?-, així Vidal esdevé el nou Sant Vicenç Ferrer del segle XXIè.

El nostre gran pecat secular, dels catalans em refereixo, relacionar-nos conscient o inconscientment amb Castella o amb el castellà! des del primer moment en que es va imposar la lìnia de l’aposta de Sant Vicenç Ferrer van començar de fet i en potència tots els mals que havia de patir la nostra nació fins a la quasi total autodestrucció, autodestrucció perquè darrera de tots els mals que ens ha infringit Castella, l’actual Espanya, hi ha la nostra ruqueria, el nostre ajupiment, la nostra claudicació i mandra col·lectiva, sols llevat de multitud de casos de patriotisme i dignitat.

Han passat tres segles de l’atzucac per a tota la nació dels 1714’s, després dels quals ja es va decretar ampulosament en veu dels nostres seculars enemics la «Mort de la Naciò Catalana», ara que veiem una finestra de llum col·lectiva per a la recuperació de nou de la nostra plena sobirania com a Poble, ara que internacionalment és vista acceptable, legal i legítima, i plausible una Declaraciò d’Independència, ara resorgeix l’hombra i el fatídic fantasma de Sant Vicenç Ferrer en la persona del Jutge Vidal, sota els auspicis d’una entesa, de fet, entre ERC, l’ANC de la Forcadell i possiblement, a l’ombra, la mateixa coalició anomenada CiU. El pacte entre ells, en el sentit de colar el castellà com a llengua cooficial ja està segellat de fa temps. Ells, junts, volen preparar el cadalse de la nostra llengua, l’autèntica ànima de Catalunya, el pricipal puntal de la nostra independència.

La mort tècnica de la nostra llengua, i possiblement la fractura de la nostra nació en dos bàndols lingüìstics irreconciliables que abans o després esclatarà com una bomba fraticida en mans dels nostres fills i néts d’ací a poques dècades, enverinat regal que deixarem ben embolcallada dins aquest esbós de Constitució que ens intentaran colar des dels actuals cercles de poder d’esperit autonomista i claudicant, que encara avui ens governen. Tragèdia anunciada i perpetrada per la nostra estupidesa i per no fer les coses com cal, perquè tinguem-ho ben clar, si no fem els fonaments ben fets, ja en la Constitució que haurem d’aprovar, l’edifici de la nostra Independència, més abans que després caurà.

Escriure en la nova Constitució catalana una cosa totalment innecessaria i no convenient com que el Castellà serà llengua cooficial en el nou Estat Català independent és obrir la porta a dues qüestions d’efectes terribles contra la supervivència de la nostra llengua i de la nostra cultura amenaçades per la mateixa globalització i per la natural convivència en el seu espai lingüístic de dues de les llengües més poderoses i parlades del planeta, el castellà i l’anglès.

La finalitat primera de tot estat és la protecció dels valors propis del poble que es dota d’aquesta organització política homologada internacionalment, però com pretenem defensar, els catalans, la nostra llengua i la nostra cultura si la nostra llei primera certifica que una altra llengua que no és la que necessita protecció ni la que és la que defineix la nostra idiosincràsia ha de ser cooficial i ha de gaudir d’uns drets i una protecció que pot deixar el català totalment indefens davant d’una gent i una manera de fer que sempre l’han odiat i considerat nosa digne de desaparèixer.

Si la nova constitució garanteix la cooficialitat del castellà, com ens pensem que reaccionaran els lerrouxistes i demés colonitzadors des da fa tan temps instal·lats entre nosaltres, els uns ja descendents dels soldats i funcionaris provinents de les Castelles i els seus satèl·lits, altres nascuts de l’autoodi secular d’alguns catalans, o els que en el seu subconscient respiren aquests pensaments anticatalans i lerrouxistes sense ni adonar-se’n?

Hem pensat com reaccionaran, aquesta gent, davant les naturals lleis i iniciatives de protecció i promoció del català que de veritat calen i que per naturalesa i per la situació actual de la llengua han de ser contundents?

Hem pensat com reaccionaran aquells colonitzadors de voluntat o de fet -se’ls ha d’anomenar així- que fa 60 anys, 40 anys, 30 anys, 20 anys, 10 anys, 5 anys … que són aquí i no parlen ni un esborrall en català? Hem pensat que faran i que diran aquesta gent i els seus partits polítics quan davant d’una campanya electoral pretendran guanyar posicions i condicionar les polítiques lingüístiques? Com es podrà defensar el model d’ensenyament d’immersió lingüística exclusivament en català havent certificat que el castellà és llengua cooficial?

Com poden, gent que se’ls suposa intel·ligents i seriosos, pretendre que el que s’escriu en una llei primera com ho serà la Constitució catalana pugui tenir només efectes temporals i circumstancials? Com es pot permetre i concebre que en una constitució es digui per exemple que ·el Castellà serà cooficial només durant els cinc primers anys?

Com podem arribar a fer aquestes brillants consideracions i decisions, i sobretot: certificar per escrit i en la primera llei dels catalans la cooficialitat de la llengua de Castella i actual d’Espanya, l’ànima -llengua i esperit- que ens ha robat història, sang, dignitat, llibertat , vida… i pretendre quadrar el cercle sense que ens caigui la cara de vergonya davant de la mateixa gent que parla el castellà i més encara davant del Poble Català que sincer vol recuperar la vida perduda, la llengua catalana contínuament minoritzada i assatjada, i la seva plena independència d’una vegada per sempre? !!!

Francesc Macià, l’avi de Catalunya, l’home que va lluitar i actuar en sentit pràctic i polític per la Independència com pocs, va fer preparar un esborrall de Constitució el 1929 a l’Havana, un esborrall que llueix com pocs fermesa, sentit d’estat i fe en la Catalunya del futur sense vendre’l per quatre rals o amb conceptes altament perillosos, totalment irresponsables i claudicants.

Espero que els catalans d’avui no siguem gens irresponsables ni imprudents i rectifiquem els punts erronis de l’esborrall del Jutge Vidal i els seus col·laboradors. Sobretot que no caiguem de nou en l’error més gran de la nostra història, aquell que com cap altre error pot matar la nostra secular idiosincràsia.

A Catalunya no cal sobre protegir el castellà, això ja ho fa Espanya i molts governs hispanoamericans, el castellà és una gran llengua i té un futur esplendorós i assegurat, però el català només el podem salvar i conservar a Catalunya i haurem de fer el que calgui per salvar-lo, emetent les lleis necessàries de protecció i promoció sense que res ni ningú en pugui qüestionar la seva recta aplicació i insistència.

El català és l’ànima de Catalunya, esperit, parla, pensament, cosmovisió, idiosincràcia, és el sentit de la seva existència, el seu primer valor, i tots els catalans que visquin i treballin a Catalunya ho han de saber això i ho han de respectar. Res ha de fer ombra a aquests principis que han de ser una de les bases essencials de la nostra nova Constitució.

Naturalment que cal respectar totes les llengües i cultures, arreu i en família hom pot parlar el que vulgui i li plagui, però en relació a Catalunya com a comunitat humana i nació sols és el català, i només el català, ha de ser llengua oficial amb les lleis i proteccions que això comporti. La responsabilitat de mantenir-la viva i activa pel que és i com a patrimoni nostre i de la humanitat correspon al Poble de Catalunya i a les lleis i mesures que dictamini el seu estat, l’estat català independent. La nostra Constitució ha de reflectir i ser fidel a aquests principis i de cap manera posar-los en perill.

Salvador Molins Escudé

en nom de Catalunya Acció.

Publicat dins de General | Envia un comentari

El bilingüisme mata. Català única llengua oficial de la Catalunya Independent.

Publicat el 4 de febrer de 2015 per Salvador Molins i Escudé

 

_________________________________________

 

Octavi Monsonís

No s’entén que l’obvietat alce polsegueres, i l’obvietat és que la llengua primera i prioritària del nou estat només pot ser el català.

També és obvi que cap ciutadà serà discriminat per raó de llengua.

I també cal dir ben clar i net que la llengua d’integració, de cohesió social i d’identificació nacional només pot ser el català.

Aixó no s’adiu gens ni mica amb les propostes de cooficialitat amb el castellà que propugnen tant el jutge Vidal com Esquerra Republicana. I no s’hi valen tacticismes ni hipotètics suports a l’independentisme, entre altres coses perquè enlloc és escrit que la defensa del bilingüisme proporcione més adhesions a l’independentisme entre la població castellanoparlant.

En aquest assumpte, com en tots, el que cal és escoltar els experts, els sociolingüistes. La sociolingüística catalana, precisament, és una de les importants del món i ha estudiat a bastament els fenòmens de contacte de llengües i del bilingüisme social. Per a ells reclame el dret a ser consultats quan s’hagen de prendre decisions de política lingüística ara i en el nou estat, de la mateixa manera que es tenen en compte veus expertes en economia quan els estats decideixen les polítiques econòmiques a aplicar.

Per a molta gent, jo entre ells, la independència paga la pena perquè és l’unic escenari en què serà possible la recuperació del català com a llengua plena. La cooficialitat del castellà, en canvi, impedirà de totes totes aquesta recuperació. I llavors, si el català se’ns mor, per a què haurà servit la independència? Si cal partir-se la cara per l’estat català és per assegurar la pervivència i la bona salut de la llengua catalana. En cas contrari, millor deixem les coses com estan, almenys sempre podrem culpar Espanya de la desaparició de la llengua.

I un darrer apunt. Ara com ara el que cal és parlar sempre en català, siga quina siga la llengua de la gent amb qui es parla i siga quina siga la situació en què es parla. Evitar de parlar castellà quan l’interlocutor no parla català. Això tan senzill ja seria una passa de gegant per garantir la continuïtat del català.

 

———————————————————–

El bilingüisme mata, açò sí que és una veritat. No es pot obligar tot un país a tenir a més del seu idioma, una altra llengua forastera imposada per la força.

Pau Vidal: ‘Durant trenta anys no hem dit la veritat sobre la immersió lingüística’ – VilaWeb. Diari Electrònic Independent

VILAWEB.CAT|PER PARTAL, MARESMA I ASSOCIATS

A Catalunya Català i punt! S’ha de dir ben alt i ben clar, que per enredar la troca amb cooficialitats postisses i interessos colonials ja tenim els polítics actuals que hem d’enviar al fons de la mar a fer immersió fermats amb tot el pes de les agressions que ha patit i pateix el nostre idioma.

L’entrevista que ahir va publicar VilaWeb amb Pau Vidal ha mogut un enrenou molt i molt notable. Vidal ha publicat el llibre ‘El bilingüisme mata’ i en l’entrevista aportava, com a científic, tot un seguit de dades rotundes sobre el perill que implica el…

Vicent Partal

29.01.2015

El preu de la independència?

Men?ame

L’entrevista que ahir va publicar VilaWeb amb Pau Vidal ha mogut un enrenou molt i molt notable. Vidal ha publicat el llibre ‘El bilingüisme mata’ i en l’entrevista aportava, com a científic, tot un seguit de dades rotundes sobre el perill que implica el bilingüisme català-espanyol. Explicava també les tècniques amb què l’espanyol, a través del bilingüisme, fa malbé la llengua. I criticava que s’hagués imposat aquesta visió segons la qual l’espanyol ha de ser, sense ni tan sols discutir-ho, llengua oficial de la Catalunya independent.

Benvingut siga el debat. Perquè crec que és un debat clau per al nostre futur. Entenc que hi ha gent per a qui la llengua és un tret identitari del qual es pot prescindir. Però per a mi una Catalunya independent, o un País Valencià independent, parlant en castellà i amb el català reduït a llengua folclòrica, és un contrasentit i una realitat que ni m’interessa ni vull.

Tanmateix, a hores d’ara crec que el problema no és exactament tècnic. Els qui en saben són unànimes: el bilingüisme mata; només és una fase transitòria que s’acaba sempre amb la desaparició d’una de les dues llengües. El problema, per mi, ja és polític. Que no se’n puga ni parlar.

Jo no sóc partidari de la cooficialitat de l’espanyol a la Catalunya independent, i cada vegada que ho dic em trobe embolicat en polèmiques desagradables, amb un ús constant de desqualificacions primàries, profundament agressives. Puc discutir si hem de tenir exèrcit o no. Si hem de ser de la Unió Europea o no. Si hem de ser monarquia o república… Puc discutir del que siga. L’únic tema que pareix tabú és la llengua.

Algú sembla que ha decidit que el preu de la independència, abans d’arribar-hi i tot, ha de ser la llengua. I que cal silenciar els qui reivindiquen un debat serè i constructiu que, tanmateix, s’accepta en qualsevol altre camp. Per això té tant valor, per mi, que gent com Pau Vidal, Lluís de Yzaguirre o Carme Junyent posen sobre la taula la qüestió, sense callar res.

 

Àlvar Valls

Sens dubte el tema és polític i només polític. Defensar una República Catalana amb el català i el castellà cooficials només es pot entendre com un tort a la sobirania en una qüestió essencial com és la llengua o com un exponent de la marca de l’esclau. Estic convençut que si els qui pretenen aquest bunyol es molestessin a preguntar a la gent de Súmate rebrien per resposta una lliçó de dignitat. La llengua oficial només pot ser la llengua pròpia, el català (i l’occità a l’Aran). Vegeu l’exemple d’Andorra, país multilingüe, com Catalunya, on no s’ha plantejat mai oficialitzar cap altra llengua que el català. Una altra cosa seria que una disposició transitòria de la constitució catalana permetés que durant un període raonable, d’una generació per exemple, els catalans castellanoparlants poguessin adreçar-se a les administracions públiques en castellà. Crec que aquesta seria una solució política de compromís, atesos els condicionants socials del tema, i a mi no em desplauria.

Muma Soler

Voldria aportar a aquesta reflexió el punt de vista d’un català que viu a Suïssa. Des de Catalunya la situació a Suïssa sembla ideal, quan de fet el conflicte és permanent però assumit: hi ha ciutats bilingües, hi ha cantons bilingües i cadascú vigila l’altre en una mena de treva permanent regida pel principi de territorialitat (que s’ha definit probablement a final del segle XIX); la tensió però existeix i es podrien donar molts exemples d’aquesta fricció. A Espanya aquest principi de territorialitat no s’ha reconegut mai, això ho sap tothom. Però, per altra banda, els (certs) catalans sovint, per raons probablement històriques, prefereixen eludir aquesta tensió, abandonen per dir-ho així la noció de territori, i això al meu entendre és un error.  Per altra banda, a Catalunya s’han anat definit territoris d’ús que ens donen força pistes, i que el mateix temps evolucionen, sovint , favorablement: exemples, diaris comprats en català 53%, català al Parlament, àmpliament majoritari, català a la ràdio, etc Després, hi ha àmbits, l’adolescència, per exemple, en les quals l’efecte “tribu” és més important que l’àmbit territorial (ciutat, país). Això fa que entre els 12 i els 20 anys sovint es passi al castellà per un efecte de grup, però és un ús que amb l’edat s’abandona. Sóc doncs partidari d’obrir el debat, perquè assumeixo que aquesta tensió continuarà fins i tot després de la independència i millor que no eludim el problema.

Albert Turull

Interessant l’ús del terme “tabú”, perquè és exactament això: parlar d’aquesta qüestió (i sobretot parlar-ne a fons, amb dades i, si m’ho permeteu, amb ciència: la sociolingüística fa dècades que existeix) ha esdevingut una mena de tabú. Però en els dos sentits, o gairebé. Vaig publicar fa uns mesos un parell d’articles sobre la qüestió que, precisament, duien al títol la dicotomia, la parella de fet “tòtem i tabú”. Perquè també hi ha tòtem, no ens enganyem. És tabú posar en qüestió que el castellà (i l’occità aranès, que hom sol oblidar-se’n) han de seguir com a llengües cooficials al costat del català, és cert, però és tòtem creure simplistament que la no oficialitat d’una llengua en desactiva el “perill” en termes de substitució lingüística. O, no menys simplista, que, al contrari, declarar una llengua com a (co)oficial en garanteix l’ús, el creixement i la plena pervivència.

Ni una cosa ni l’altra; evidentment tot plegat és molt més complex. Exemples a cabassos, però no cal anar gaire lluny: els escassos efectes de l’oficialitat del català –cooficial, sens dubte– en parts del territori on les polítiques lingüístiques (tant estatals com autonòmiques com fins i tot locals, ben sovint) tenen una clara intenció anihiladora: València des de fa dècades, òbviament, i les Illes sobretot en la darrera legislatura. No poso com a exemples la Franja de Ponent o la Catalunya del Nord perquè en aquests territoris la llengua autòctona, el català, no hi és i tan sols (co)oficial.

Per tant, i per acabar, el que ens cal –ens caldrà, en la Catalunya independent– són unes polítiques clares de recuperació d’una plenitud indiscutible (caràcter preferent, àmbits d’exclusivitat, promoció sense timidesa) del català (i de l’occità a Aran). Que, al costat d’això, una tercera (o una quarta) llengua tingui també un cert caràcter oficial (p.ex. és permès de presentar documents a l’administració en aquesta llengua, etc.), la veritat és que ho trobo molt i molt secundari. I no em fa cap por. Ni tan sols no em faria por imaginar-me una constitució on no fos obligat que es declaressin amb solemnitat quina o quines són les llengües oficials. Pot existir un país sense llengua oficial (o si més no sense que ho sigui en rang constitucional)…? És evident. El que cal tenir clar és quina és la llengua pròpia (o autòctona) i quines altres llengües mereixen allò que hom n’ha dit “respecte i protecció”. Amb l’afegit d’una declaració d’”oficialitat”? Doncs sí, o no, o no necessàriament… Posem-nos-hi tranquils.

Marc Masdeu

Estic molt d’acord en que s’ha de debatre sobre què ha de dir la constitució i les lleis sobre la llengua. I crec que tant en aquest cas com en la resta d’aspectes de la nova Catalunya, la clau està en no espanyolejar. Per mi això no vol dir pas que s’hagi de fer el contrari de com ha actuat l’estat espanyol, sinó que el que allà s’hi hagi fet compti tant com el que s’hagi fet a qualsevol altre país. I en el cas de la llengua en particular la “via Partal” que, si no ho he entés malament, consistiria a no tenir cap llengua oficial (en el sentit espanyol) a canvi d’adaptar les lleis a cada realitat social, em sembla una magnífica idea.

Miquèl Maresma

A part de tot el que diu en Pau, hi ha un problema sociològic, que ell també esmenta però massa tangencialment, jo penso que es més important del que sembla.

Aquest problema sociològic, hores d’ ara ja és més important que el problema polític, crec jo.

I a banda de l’ autoodi que cal combatre dins de cadascun de nosaltres, dels parlants catalans, només TV·3 pot combatre aquest greu problema i no ho fa, no ho fa ara, ni ho feia en temps de la Terribas.

TV·3 està consolidant aquest català hibrid i matant el català genuï, fins al punt que per aquest camí el català d’ aquí a poc temps serà un dialecte d’ un altra llengua no catalana, ni occitana.

TV·3 ha de resoldre això que comentem perque es la que pot de veritat, i això si que és un problema politic.

A TV·3 se li ha d’exigir un contracte-programa i ha d’ assolir uns objectius concrets,entre els quals, hi ha d’ haver la recuperació de la llengua, cosa que no pot estar en mans dels mediocres periodistes de l’ habiten, sino que ha d’ estar marcat per científics con en Pau o d’ altres, que en país en té de sobres i molt bons.

A mí tampoc no m’interessa gens ni mica un país com Irlanda.

Josep Arranz

És molt trist veure que algú pugui mercadejar amb la futura supervivència del català només per un suposat grapat de vots, quan aquest discurs ja estava superat (que no solucionat).

Josep Usó

Al País Valencià ara tenim un fenòmen en augment que fa molt poc temps era tan sols testimonial. Es tracta de xiquets escolaritzats en valencià, als qui els pares sempre han parlat i parlen en valencià i que es neguen a respondre si no és en castellà. Possiblement, els científics encara hi treballen per esbrinar les causes, siga perquè els jocs, els mitjans audiovisuals i l’entorn és apabullantment castellà. I les criatures se senten estranyes, parlant diferent a com ho fan els dibuixos animats. Per ert, jo vaig aprendre a parlar chicano, de menut, veient els picapedra o l’os Iogui per la TVE, fa molts anys.

En qualsevol cas, sense ser un entés en la matèria, crec que el problema de la llengua és relativament senzill d’abordar. Si jo parle valencià (en podeu dir català occidental), els meus diners també. De la mateixa manera que, quan vaig a Alemanya per exemple, els botiguers per poder-me vendre alguna cosa, s’esforcen per entendre’m.  I de vegades m’han demanat, encuriosits: Això que vosté parla no és espanyol ni italià, veritat? No hi ha cap llengua més important que altra. I el català és la meua.

Marta Solana

A mi el que em resulta més curiós de tot és observar com en aquest tema CiU i ERC, que estan com el gos i el gat en tota la resta, estan d’acord. Intrigant, si més no

Joan Ferrer Frigola

Jo estic a favor de l’oficialitat única del català a la futura Catalunya independent. Això sí! Cooficialitat en tots els camps que sigui possible i raonable de la resta de llengües del món que es parlen a Catalunya!

Antoni Carol

La llengua no és una realitat neutra, purament instrumental: considero que és molt més que un simple “mitjà tècnic” de comunicació. La llengua —cada idioma— incorpora i arrossega una història; fagocita al seu voltant tota una cultura; té una estructura que reflecteix i recull en bona mesura la manera de ser de la gent de la nació! Evidentment, no estic en contra del bilingüisme (o del tri-lingüisme, com és el cas de molts catalans), sinó que es tracta de oficialitzar i protegir justament aquell nucli que és essencial en la nostra cultura i en la nostra existència com a poble. Més encara, tenint l’estat espanyol com a veí, més val que ens protegim amb la nostra cultura i la nostra llengua: aquestes són les nostres “armes” principals!

Esteve Rodon

Sóc casat amb un irlandès i després d’anys de vaitjar al seu país constato que, malgrat no són les mateixes circumstàncies, no es parla l’irlandès. En una sola ocasió l’he escoltat en una conversa. Davant d’idiomes potents (anglès, castellà) la co-oficialitat matarà l’idioma dèbil per practicitat. I benvingut el debat que fer-ho amb vostè enriqueix.

Oriol Gil

La meua teoria és que el català ha de ser “llengua oficial activa” de l’administració i que qualsevol altra llengua mínimament present al país hauria de ser “llengua oficial passiva”. És a dir que la República Catalana només s’adreçarà en català als ciutadans, però tindrà l’obligació d’entendrelengües presents al país. Que no s’hi valga l’arrogant ignorància dels Ministerios espanyols, que et rebutgen una carta si no els l’escrius en castellà. La República entendrà totes les llengües, però només respondrà en català.

A l’escola, tan sols el català i l’anglès haurien de ser assignatures obligatòries. Les llengües més parlades al país, principalment el castellà, haurien de ser “optatives garantides”, és a dir, no obligatòries, però que es garantís el dret de cursar-les (que no es pogués adduir manca de disponibilitat o de recursos contra qui volgués estudiar l’assignatura de llengua castellana).

Octavi Monsonís

No s’entén que l’obvietat alce polsegueres, i l’obvietat és que la llengua primera i prioritària del nou estat només pot ser el català.

També és obvi que cap ciutadà serà discriminat per raó de llengua.

I també cal dir ben clar i net que la llengua d’integració, de cohesió social i d’identificació nacional només pot ser el català.

Aixó no s’adiu gens ni mica amb les propostes de cooficialitat amb el castellà que propugnen tant el jutge Vidal com Esquerra Republicana. I no s’hi valen tacticismes ni hipotètics suports a l’independentisme, entre altres coses perquè enlloc és escrit que la defensa del bilingüisme proporcione més adhesions a l’independentisme entre la població castellanoparlant.

En aquest assumpte, com en tots, el que cal és escoltar els experts, els sociolingüistes. La sociolingüística catalana, precisament, és una de les importants del món i ha estudiat a bastament els fenòmens de contacte de llengües i del bilingüisme social. Per a ells reclame el dret a ser consultats quan s’hagen de prendre decisions de política lingüística ara i en el nou estat, de la mateixa manera que es tenen en compte veus expertes en economia quan els estats decideixen les polítiques econòmiques a aplicar.

Per a molta gent, jo entre ells, la independència paga la pena perquè és l’unic escenari en què serà possible la recuperació del català com a llengua plena. La cooficialitat del castellà, en canvi, impedirà de totes totes aquesta recuperació. I llavors, si el català se’ns mor, per a què haurà servit la independència? Si cal partir-se la cara per l’estat català és per assegurar la pervivència i la bona salut de la llengua catalana. En cas contrari, millor deixem les coses com estan, almenys sempre podrem culpar Espanya de la desaparició de la llengua.

I un darrer apunt. Ara com ara el que cal és parlar sempre en català, siga quina siga la llengua de la gent amb qui es parla i siga quina siga la situació en què es parla. Evitar de parlar castellà quan l’interlocutor no parla català. Això tan senzill ja seria una passa de gegant per garantir la continuïtat del català.

Francesc Estall

sí que és un tema tabú, i aquest no és el primer editorial que li dediques. I entenc que el tema sigui tabú, pel risc de trobar posicions enfrontades i allunyar possibles votants independentistes, però és un risc que s’ha de córrer; si no ho fem caiem en aquella ambigüitat calculada que tant critiquem a d’altres, cal definir-se i debatre i parlar clar, la gent quan s’empipa és quan se li furten els debats.

A més, tenim bons arguments per a fer una proposta bona. Cal recordar què significa un idioma oficial, els ciutadans poden parlar com vulguin a les seves activitats privades, estem discutint de fer que el català sigui l’idioma de l’administració de Catalunya i de que l’estat català promocioni la llengua allà on estigui en inferioritat – promocionar el doblatge de pel·lícules en català, la traducció de llibres, l’etiquetatge, la presència del català al comerç -; no parlem de prohibir les pel·lícules en castellà o els llibres en castellà o les ràdios i televisions en castellà, parlem justament del contrari. I això qualsevol ho pot entendre, i qualsevol hauria d’entendre que fer això seria ben normal en la situació actual i si no és així és perquè tenim un estat que s’hi oposa tant com pot.

Del meu punt de vista la postura raonable seria: la llengua de l’administració catalana és el català, tot ciutadà té dret a adreçar-se a l’administració en castellà. Una solució així defensa els nostres trets d’identitat i també reconeix una realitat castellanoparlant a Catalunya, la tenim i no la podem negar, els que parlen en castellà també són ciutadans catalans. Però s’ha de poder debatre, trobar-ne els pros, els contres i arribar a punts de trobada. Que no volem un país millor?, això es construeix parlant.

Amadeu Abril

No, el preu de la independència no pot ser la llengua. Però parlar de bilingüisme, oficialitat o cooficialitat enrareix el debat perquè no són termes unívocs, i encara menys, asèptics. Estan carregats de debats i pre-judicis, històrics. Dir que una llengua és oficial i l’altra no, no soluciona el tema, però el pot enverinar.

Jo crec que el tema de la llengua s’hauria de resoldre amb aquests principis (no sols amb una fórmula única com cooficialitat o no):

1. Respecte íntegre dels drets individuals dels ciutadans actuals. Dit altrament, ningú no pot veure perjudicada la seva situació actual (perdre la feina, per exemple) per la seva situació lingüistica actual, diguin el que diguin les lleis específiques. Per estricte radicalitat democràtica (la independència no es fa per perdre drets, per a ningú) i per justícia (hi ha una majoria de castelanoparlants que són com a molt, productes d’una situació històrica, no pas actors vountaris de cap genocidi cultural. No els hem de voler fer “pagar” cap culpa passada).

2. Desapareix el “dret a la ignorància del català”, curiós dret que s’ha teoritzat i practicat les darreres decades. Això val per qualsevol persona que surti del sistema educatiu a partir de la independència

3. Les lleis fixaran els usos linguïstics per sectors. En alguns (Educació, Justícia) no hi ha ni excuses ni discussió. Com Tampoc no hi pot haver-hi discussió que els ciutadans actuals tndran sempre dret a adreçar-se també en castellà a les administracions. Però en l’ambit de la salut, per exemple, sóc partidari de garantir l’accés als serveis en quantes més llengües millor (amb traductors via Skype, si cal). I, per exemple, a la Justícia, cursos per a la comprensió, que és més fàcil i traductors per a la redacció (que ja hi són).

4 Per a noves feines, en els sectors on el català sigui necessari segons la normativa, es pot establir el que em vaig trobar jo en una oferta a una Universitat holandesa: 3 anys de contracte amb cursos obligatoris per aprendre la feina, i passar un examen de nivell suficient al final per a poder-la mantenir. No prohibim, posem incentius.

5. Seguint en la línia d’incentius en lloc de prohibicions o imposicions: reconvertim tant trienni i sexenni , i part de pagues extres, en bonus on el coneixement del català sigui molt rellevant. eps, que els catalanoparlants també hauríem de millorar significativament el nostre nivell… I en relació al que deia al punt 1: mantenir qualsevol feina en condicions actuals. Però català requisit per a promoció de fines, clar.

6. Català llengua vehicular de l’escola, clar. Però jo crec que com a mínim un any ESO i un any Batxillerat hauria de ser en anglès. Les famílies podrien optar per centres on un d’aquest anys es feia amb castellà com lengua vehicular, per què no?

7. A la Consti, definir el català com la llengua pròpia de Catalunya, excepte a l’Aran on ho és la variant aranesa de l’occità. I afegir que la llei regularà els àmbits corresponents a aquestes llengües, al castellà (o espanyol) i, si s’escau, d’altres llengües. És a dir, evitar el debat buit de contigut real d’oficialitat, dir el que és el català, i mencionar específicament el reconeixement legal de l’espanyol, segons correspongui (aranès a part). “oficial” vol dir simplement “amb algun rol espcífic segons la legislació”. Hi ha moltes llengües oficials que no les parla ningú i només tenen un rol per a adminisitració pública, per exemple.

Sobretot, no enverinem el debat amb conceptes relativament buits i molt equívocs. Ja sabem quins són els perills. Però tampoc no cal caure en la temptació de centrar-se en limitar o perjudicar el rol del castellà. Jo el que vull és millorar la situació del català, i no és un joc de suma zero.

Joan Goma

Reduir el debat a si l’espanyol ha de ser oficial o no a Catalunya és una simplificació massa forta.

Imagineu-vos que girem la truita. Imagineu-vos que l’espanyol passi a ser oficial a Catalunya igual com ara ho és el català a Espanya.

Hi ha oficialitats i oficialitats. I poseu-vos-hi com vulgueu que a Catalunya l’espanyol tindrà un paper singular per molts anys independentment del seu estatus legal.

Narcís Bonet

Evidentment, no lluitem per a una Catalunya independent que continui essent, lingüisticament una Catalunya española!

No. 4 vegades No !!!!

Cada llengua a casa seva, amb tots els respectes per a totes les llengües i àdhuc especialment per a la llengua antigament anomenada castellana, i que els castellans han substituit per espanyola a fi d’excloure’ns defînitivament d’Espanya.

Lluís Antoni Navarro Cucarella

Si la Constitució Catalana (la que s’haurà d’aprovar per a la Catalunya independent) menysté l’opinió de la sociolingüística per a consumar la cooficialitat de l’espanyol, no ens serà gens útil la independència. Més i tot, potser valdrà la pena quedar-nos com estem. És preferible continuar com fins ara, culpant el supremacisme espanyol de l’extermini del català  que no veure’l morir d’una llarga agonia, com ha mort el gaèlic irlandès, per una decisió “nostrada”. Per a  “suïcidar” el català no paga la pena la independència. És més honrós morir com a víctimes de la persecució que com a víctimes de l’estultícia.

 

Barcelona, la capital de l’Estat Català Independent. (Santiago Espot, 2007)

Seurem i parlarem amb un sol interès: Catalunya i la seva llibertat! __ EA 1506

 

“Barcelona, capital del futur Estat català”

Conferència i Discurs de Santiago Espot, President de Catalunya Acció, al Centre Cívic Fort Pienc de Barcelona, 2 de maig de 2007)

 

Senyores, senyors,

L’escriptor i periodista de La Vanguardia Lluís Permanyer va publicar l’any 1993 un llibre recopilatori que es diu Cites i testimonis sobre Barcelona i que un subtítol prou explícit: “La ciutat viscuda i jutjada per personatges no catalans al llarg de 2.000 anys”. La veritat és que la seva lectura és interessant per dos motius. El primer, per veure la impressió que produeix Barcelona en personatges tan dispars com l’emperador d’Àustria Maximilià II, que va viure al segle xvi, o el cantant Peter Gabriel; i, en segon lloc, per constatar que de les gairebé cinc-centes cites de les quals consta aquest llibre la majoria no fan referència a una descripció que podríem dir paisatgística de la nostra ciutat, sinó que parlen de la gent, parlen dels barcelonins, en definitiva, parlen de tots nosaltres. Naturalment, dins d’aquestes cinc-centes cites hi ha de tot. Des de l’escriptor francès Pròsper Mérimée, que en una carta datada el 1803 li escrivia a un altre escriptor, Stendhal, i li deia que “Si teniu molt d’interès a parlar amb persones intel·ligents, pregunteu per Barcelona”, fins a un dels pares de la literatura castellana, Francisco de Quevedo, que amb tot el seu verí anticatalà, titlla els habitants de Barcelona com un “aborto monstruoso de la política”. Jo, la veritat, no sé que hagués escrit aquest home si hagués conegut algun dels últims alcaldes de la nostra ciutat.

Però bé, si he començat fent referència a aquest llibre és perquè tinguem sempre ben present que si volem parlar de Barcelona amb una certa propietat ho hem de fet tot intentant saber interpretar els barcelonins. Perquè la política és també, i fonamentalment, l’art de dirigir una societat. I per fer-ho, cal esbrinar quina és la personalitat col·lectiva del poble al qual es vol dirigir. I com que som, i tots vostès ja ho saben perfectament, a les portes d’unes eleccions municipals on haurem d’elegir els homes i les dones que hauran de dur la direcció de la ciutat és un moment oportú per intentar discernir, ni que sigui una mica, l’ànima col·lectiva del nostre cap i casal. Com que això no ho farà cap dels candidats a l’Alcaldia de Barcelona, com a mínim ho farà Catalunya Acció, encara que nosaltres no ens presentem a aquestes eleccions. I no ho faran cap dels candidats perquè la seva mediocritat i la seva irresponsabilitat els impedirà anar més enllà de quatre eslògans insípids que un publicista qualsevol els dicta des d’un despatx que probablement ni tan sols és a la ciutat de Barcelona.

Però, anem per parts, i preguntem-nos abans de res si existeix una manera de ser peculiar dels barcelonins, respecte, naturalment, als altres catalans. En el seu llibre Barcelona, una discussió entranyable Josep Pla afirma:

“Tot en el que els catalans és generalment brusquedat, aspror, timidesa, contundència o eixelebrament en el barceloní és dolçor, suavitat, ironia, matisació i prudència.”

Home, vistes així les coses, des del prisma “planià” pot semblar que la gent de comarques tots siguin uns trabucaires i nosaltres, els barcelonins, una mena de cort versallesca. I francament, per poc coneixement que un tingui del país veurà que l’autor exagera i distorsiona els colors del retrat fins al màxim. Tot i que sí que és veritat que existeix en el nostre país una manera de fer, diguem-ne, capitalina, i no ens hem d’escandalitzar perquè no en som una excepció, passa a França amb París o a l’Argentina amb Buenos Aires. Però, d’on ve aquest capteniment? Per què aquestes diferències substancials entre els uns i els altres? De la mateixa manera que dic que en Pla en fa un gra massa a l’hora de diferenciar barcelonins i catalans, hem de reconèixer que afina, aquí potser més, la punteria quan es tracta de definir el tipus capitalí d’aquí d’una manera genèrica. Així doncs, afirma respecte d’això:

“Les grans ciutats segreguen una vivor especial i un sentit de personalitat. Es pensen que només ells tenen sensacions, que monopolitzen la sensibilitat i el pensament, de vegades sembla que només s’entenen entre ells.”

Aquesta podria ser, si fa no fa, la sensació que hom pot tenir quan tracta amb un novaiorquès o un parisenc, posem per cas. Amb tot, la seva condició capitalina la presenten sempre com un plus afegit al seu legítim sentiment nacional. En canvi, nosaltres, els barcelonins, massa vegades ens quedem només amb el primer i gràcies. Llavors és quan la imatge del barceloní queda com estrafeta, atès que ha de conjugar la gran projecció internacional de la seva ciutat amb un referent nacional que, en definitiva, el que ha fet sempre és maldar per destruir-la. I és aquí on comença el drama del barceloní i l’origen dels nostres mals.

La història ens ha demostrat, i l’inconscient col·lectiu de la ciutat comtal encara ho té ben present, que per destruir Catalunya prèviament s’ha d’esclafar Barcelona. Els nostres enemics, sobre aquesta qüestió, sempre han pensat que mort el gos morta la ràbia. Segurament per això, aquell que fou president de la Segona República espanyola, Manuel Azaña, que s’autoanomenava liberal i d’esquerres, i curiosament un personatge avui molt reivindicat intel·lectualment tant per les dretes com per les esquerres espanyoles, Azaña deia, i això molts de vostès segurament ho sabran, recordava que una llei de la història d’Espanya és la necessitat de bombardejar Barcelona cada cinquanta anys. Així, afirmava textualment a les seves memòries:

“El sistema de Felipe V era injusto y duro pero sólido y cómodo, ha valido para dos siglos.”

Malgrat que ens costi o ens pesi reconèixer-ho, el sistema de Felip V encara continua, però ara substituint les bombes llençades des del castell de Montjuïc pel boicot d’Aena a l’aeroport del Prat, pel manteniment de la xarxa de rodalies com a trens del Far West o, l’última, pels vídeoreportatges de Telemadrid que presenten Barcelona com si fos la capital del III Reich, on cremem castellanoparlants en lloc de jueus. La veritat és que ens estan bombardejant des de fa gairebé tres-cents anys amb l’afany de reduir al màxim aquesta capital. Fins i tot hi ha hagut moments en què no és que se’ns hagi volgut reduir fins al mínim, és que se’ns ha volgut reduir al no-res. Com quan aquell energumen general franquista Queipo de Llano va proclamar una vegada conquerida Barcelona que “convertiremos Madrid en un vergel, Bilbao en una gran fábrica y Barcelona en un inmenso solar”. Així, durant tot aquest temps, des del 1714, la història de la nostra ciutat ha estat un constant mirar d’escapolir-se de ser convertida en una simple “capital de província” o en un simple “solar”, com volia aquell fastigós feixista.

La veritat és que després de tot això sembla un miracle que encara avui la projecció i el prestigi de Barcelona sigui el que és. Ara bé, com que jo particularment sóc dels que creu que els miracles es van acabar fa dos mil anys a Galilea, he de dir que si encara podem parlar del cap i casal de Catalunya, como ho fem avui, és també, i jo diria que fonamentalment, gràcies a l’acció d’aquells catalans que van tenir clar que calia dotar la nostra capital de la màxima singularitat i esplendor per tal de no quedar disminuïda a una simple capital d’una regió espanyola. En un poble colonitzat com el nostre, si no hagués existit aquesta mena de catalans, segurament hauríem sucumbit i pres com a model de capital la ciutat de Madrid, exactament com els ha passat, per exemple, als occitans i als bretons amb la ciutat de París o als gal·lesos i als escocesos amb la ciutat de Londres. Perquè aquesta també és una manera de decapitar una nació, i si no ho han aconseguit amb nosaltres és perquè en som més conscients que ningú, ja que nosaltres sempre hem tingut molt clar quin és el nostre cap i casal.

Òbviament, dels artífexs d’haver evitat que Barcelona quedés relegada a l’ostracisme en podríem fer una llista molt llarga. Des d’alcaldes com Rius i Taulet o el doctor Bertomeu Robert fins a gegants de l’urbanisme com Ildefons Cerdà. Però em sembla que no exagero i penso no equivocar-me si dic que hi ha un home que està un esglaó per sobre d’ells. Em refereixo al genial reusenc Antoni Gaudí.

Potser alguns pensin que el nostre arquitecte ens el van descobrir els japonesos cap allà a mitjan anys setanta amb les seves càmeres fotogràfiques, quan començava allò que en diem el turisme de masses. En realitat, però, poc després de la seva mort ja hi havia qui entenia què hauria de significar l’obra gaudiniana per a la nostra ciutat. Així, l’any 1929, l’escriptor anglès Evelyn Waugh, famós en el món anglosaxó dels anys 20 i 30 per les seves populars cròniques de viatges, havia de reconèixer que “l’esplendor i l’encant de Barcelona, el que cap altra ciutat del món no pot oferir, és l’arquitectura de Gaudí”.

Ara bé, una altra cosa és que deu anys després d’aquestes paraules, concretament l’any 1939, entraven per l’avinguda Diagonal les tropes feixistes de Franco, les quals, segons testimonis de l’època, volien desmuntar la Sagrada Família, “piedra a piedra”. Afortunadament no van poder, però no van poder no per falta de ganes, sinó perquè el que no podien era desmantellar el més sublim i espaterrant temple del catolicisme sense haver d’enfrontar-se al Vaticà. Així i tot, durant quaranta anys, l’obra d’Antoni Gaudí va quedar relegada a una mostra més o menys peculiar de l’arquitectura “regional catalana”. En canvi, ara veiem com allò que no va aconseguir Franco ho podria aconseguir, ni més ni menys, que l’Ajuntament de Barcelona, permetent que passi el TGV a setanta centímetres dels fonaments de la Sagrada Família. Perquè el que no suportava el dictador d’Antoni Gaudí (com sembla que tampoc no ho suporten les nostres autoritats municipals actuals) no era pas la seva fe en l’Església catòlica, el que no tolerava era la seva insubornable fe en Catalunya. Una fe que va quedar demostrada en molts dels seus elements arquitectònics, des de l’atrevit escut de Catalunya a la porta del Palau Güell fins a les quatre barres marcades en els peixos que hi ha dibuixats en el mosaic de la façana principal del Palau de Bellesguard de Sarrià en homenatge i en record a les glòries catalanes a la Mediterrània.

Aquesta confiança que tenia en el nostre poble el feia viure tant al marge d’Espanya que a Catalunya no parlava mai altra llengua que no fos el català. En són prou conegudes les seves anècdotes al respecte. Des de la seva detenció per part de la policia espanyola per aquest fet quan ja tenia setanta-dos anys (i després que diguin que això de l’independentisme és com l’acne juvenil, que passa amb l’edat), fins a mantenir-se sempre fidel a la seva llengua, encara que al davant tingués el mateix Alfons XIII, tal com explica el famós crític d’art i escriptor de la revista Time, Robert Hugues, en el seu llibre Barcelona.

Sens dubte, el genial arquitecte del Baix Camp va aconseguir el seu propòsit de singularitzar al màxim davant de tot el món la capital de la seva nació. Però no hem d’oblidar que va comptar també amb l’ajut inestimable d’un il·lustre barceloní com era Eusebi Güell. Però quina mena de barceloní era el comte de Güell? Era d’aquells que, com en Maragall i els últims alcaldes socialistes que hem tingut, la seva màxima aspiració és fer de Barcelona la segona ciutat espanyola? Era d’aquests l’Eusebi Güell? No, en Güell sabia quin havia de ser el seu paper com a fill de la capital de Catalunya. No tenia cap dubte sobre què i com calia que es projectessin les obres que ell apadrinava. No només no amagava el seu patriotisme, sinó que el va deixar imprès per a la posteritat i per a la glòria de Barcelona i de Catalunya a través de les sublims concepcions arquitectòniques d’Antoni Gaudí. Així ho certifica en les seves memòries el pare Miquel d’Esplugues, que era el capellà personal de la família del mecenes de l’arquitecte. Sobre el Park Güell escriu el següent:

“Aquest parc respon a una massa d’ideals que eren cars en el cor de Güell, en el parc hi ha memorables explosions dels alts ideals catalans, Güell va ordenar l’ús de parc per a l’engrandiment de l’esperit català.”

Si les polítiques que s’han dut a terme en els últims anys a la ciutat de Barcelona haguessin seguit mínimament els criteris d’un Güell, segurament avui no ens trobaríem amb la creixent sensació d’una capital que va perdent la seva veritable personalitat per esdevenir cada dia més una estrambòtica amalgama d’un suposat multiculturalisme que situa la nostra cultura al mateix nivell de les sevillanes o de la dansa del tam-tam. I com vostès entendran, posats a triar, nosaltres ens quedem abans amb els assenyats judicis i les ambicions d’aquests dos prohoms artífexs de la dimensió universal que avui té Barcelona que no pas amb les estrambòtiques idees de bomber d’un Joan Clos o d’una Imma Mayol. Més que res perquè quedi clar que encara hi ha molts barcelonins que no ens hem begut l’enteniment, com pot pensar, i amb raó després de veure barrabassades com les del Fòrum, molta gent de comarques que avui ens acompanya en aquesta sala.

A diferència de les nostres autoritats municipals, nosaltres sabem que a través de la gran caixa de ressonància que constitueix la nostra capital hem de reflectir les característiques i els trets més distintius de la nació. Barcelona és on es concentra majoritàriament tota l’abundància de les grans possibilitats que pot generar el nostre poble, i que més endavant ha d’esdevenir la saba que regui i enforteixi el nostre tremp i la nostra personalitat nacional. Ignorar aquest fet i no sentir el pes d’una certa responsabilitat que comporta davant del país ser ciutadà barceloní és tant com no sentir-se representant de res. Sé que aquestes paraules poden sorprendre a alguns de vostès, atès que no són precisament paraules adreçades a tenir content tothom ni són paraules que tinguin res a veure amb les contínues crides al “divertimento” que se’ns fa des del nostre consistori i que no amaga res més que l’afany de voler reduir-ho tot a l’infantilisme polític permanent. Una ciutat no és només un seguit de carrers, de places o d’infraestructures, com se’ns repetirà fins a la sacietat a partir del proper divendres quan comenci la campanya electoral. Perquè ho sigui, perquè sigui realment una capital, ha de tenir un esperit, una il·lusió, i ha de mantenir una crítica permanent amb ella mateixa. Això és el que avui intentem fer aquí. Aquesta és l’única manera que pugui progressar de forma sistemàtica. Sense totes aquestes condicions resulta difícil que els barcelonins mateixos sàpiguen valorar amb precisió la importància que té la capital de Catalunya, i d’aquesta manera també resultarà difícil transmetre a la gent de comarques l’entusiasme i l’orgull pel nostre cap i casal.

Sobre aquesta pobra imatge que sovint donem els barcelonins a la resta de catalans, el periodista i publicista de Reus Jordi Folch escrivia encertadament el següent l’any 1987 en el llibre Serà el 1992 l’any de la independència de Catalunya?:

“Si els paràmetres de conducta de la gent de Barcelona són aquests, com hem d’actuar doncs els de comarques en relació amb les nostres respectives capitals, les quals no tenen la magnificència de la capital de Catalunya? Hem d’afluixar la nostra marxa si no volem posar en evidència la manca de representativitat i lideratge dels barcelonins. Llavors, nosaltres hem d’actuar com si fóssim uns autèntics pobletans i no ens plau, almenys als reusencs que mai no hem dimitit del Reus, París i Londres.”

Convindran amb mi que en aquests darrers vint anys la situació no és que hagi experimentat gaires canvis. Aquest mateix periodista reusenc afirmava amb raó que creia que la influència de la gent de comarques sobre Barcelona havia de començar tot enfortint la missió dels barcelonins, i reconeixia, com nosaltres també ho hem fet abans, que si Catalunya encara existeix malgrat els constants intents de genocidi que hem patit és també perquè no han aconseguit imposar-nos la “capital del Imperio” com a focus d’atracció, tot i la quantitat de milions i milions d’euros que s’han invertit per fer de Madrid una ciutat espaterrant. Milions d’euros, tot sigui dit de passada, que surten de les nostres butxaques, per tal de construir terminals faraòniques a l’aeroport de Barajas o per fer xarxes de metro de tres-cents disset quilòmetres, mentre aquí són una tercera part. Sense parlar del sistema de rodalies de Renfe, on l’increment de la demanda a l’àrea de Barcelona ha estat del 80% des de l’any 1992, però el servei només s’ha incrementat entre un 2 i un 5%. Això, com tots vostès ja saben, ha convertit la xarxa ferroviària de la nostra capital en el viacrucis particular diari de milers i milers de catalans i barcelonins.

Definitivament, els indicadors econòmics, socials, culturals o històrics de les relacions entre Catalunya i Espanya, o si ho preferim entre Barcelona i Madrid, ens aconsellen d’aturar l’eixelebrada política d’encaix a Espanya que ens està portant a la ruïna anímica i material. A allò que coneixem com el catalanisme polític, que va néixer ara fa poc més de cent anys, li ha arribat el moment de fer balanç. Perquè em sembla que cent anys és temps suficient per fer balanç, i no ens podran acusar als independentistes de tenir pressa. I haurà de reconèixer el catalanisme polític que l’ideal que ha perseguit sempre, és a dir, la convivència harmònica, pacífica i més o menys civilitzada amb Espanya, ha fracassat.

Ara, però, afortunadament, són moltes les veus que ens diuen que ens trobem en una cruïlla, que només hi ha dos camins per encarar el nostre futur com a poble: la dissolució dins d’Espanya i França o la independència. Si aquest dilema el traslladem a la nostra capital, seria trist triar veure-la convertida per sempre més en una vulgar capital de comunitat autònoma espanyola, més que res perquè d’ella, de Barcelona, en depèn el futur de tot un poble. Potser això que dic a Barcelona no ho veiem amb la claredat necessària, però afortunadament hi ha catalans conscients del que significa el nostre cap i casal. Així, recordo com si fos ara la frase que li vaig escoltar ara fa uns dotze anys al president d’Acció Cultural del País Valencià, Eliseu Climent, en el despatx de la seva llibreria a la ciutat de València, quan va dir:

“Tot depèn d’allà dalt. Si cau Barcelona, s’enfonsa tot.”

En definitiva, i ja per anar acabant aquesta conferència, els barcelonins, ens agradi o no, hem de prendre consciència de quin ha de ser el nostre paper. Podem optar, naturalment, per deixar-ho estar i fer valer només la nostra condició capitalina per mirar amb condescendència la gent de Vic, de Mollerussa o de Vinaròs. O bé podem dir “som-hi!” i recuperar el lideratge que autènticament ens pertoca, perquè d’aquí a uns anys puguem redefinir Barcelona com la capital de l’Estat català. I… tranquils!, perquè avui afortunadament per assolir el nostre objectiu ja no ens cal refugiar-nos de les bombes llançades des de Montjuïc o des dels avions italians o alemanys com a l’any 1938. Però sí que, almenys, haurem de ser fidels a un dels millors elogis que s’han fet sobre nosaltres, com ho foren unes famoses paraules de Winston Churchill. No podem mai oblidar que l’any 1940, a la Cambra dels Comuns i davant la imminència de la batalla d’Anglaterra, que va deixar Londres en estat agònic a causa de les bombes de Hitler, no va trobar millor model a seguir que el de la nostra capital per mantenir la moral dels seus compatriotes. L’impacte polític que van provocar els seus mots va ser tan gran que ha induït a eliminar-los del Diari Oficial de Sessions, l’anomenat Hansard. La frase, que probablement molts de vostès ja coneixen però que val la pena repetir, és aquesta:

“No subvaloro gens els enormes perills que pesen sobre nosaltres, però crec fermament que els nostres compatriotes demostraran que són capaços de resistir-los tal com feren els valents ciutadans de Barcelona.”

Seria inexplicable que Churchill hagués derrotat el més gran perill que mai ha tingut la societat occidental, el nazisme, a través de l’exemple de Barcelona i nosaltres fóssim incapaços de guanyar la batalla per fer d’aquesta ciutat el que el sentit comú indica que ha de ser: la capital del futur Estat català. Perquè desenganyem-nos, només així és com el nostre cap i casal podrà projectar al món sencer les seves grans possibilitats i els valors de democràcia i de modernitat que històricament l’han caracteritzada.

Moltes gràcies.

Santiago Espot,
President Executiu de Catalunya Acció
i promotor de Força Catalunya.

——————————

(Discurs publicat al Llibre Discursos a la Nació “De Catalunya Acció a Força Catalunya”)

Discursos i mossegades: Si no ensenyem les dents al Mas i al Junqueras, posem en perill la nostra Independència.

Discursos i mossegades: Si no ensenyem les dents al Mas i al Junqueras, posem en perill la nostra Independència.
“Ells que facin els discursos i nosaltres farem la feina” Mas ho ha dit als de Convergència, mentre es manté casat al cent per cent amb el Duran i Unió que van contínuament contra la Recuperació de la nostra Independència. Mas i Duran són “poli bo” i “poli dolent” amb l’objectiu de tornar a empresonar als catalans dins la presó espanyola.
Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció i membre d’UPDIC -Units per a Declarar la Independència Catalana-. Soci de l’ANC i de l’ÒMNIUM.

Josep Castany ha compartit la foto de Erik Scott

Aquesta és l’actitud que va fer dels catalans un poble respectat per tot el Mediterrani. I aquesta és l’actitud necessària per a recuperar la nostra llibertat com a poble que no és altra que la nostra independència política.

foto de Erik Scott.

“”Article 2. L’única llengua oficial, a Catalunya, és la catalana” (Constitució Provisional de la República Catalana) (Francesc Macià, 1928)

Títol I – DEL RÈGIM POLÍTIC DE CATALUNYA

Article 1. El poble de Catalunya, en exercici del dret immanent que li correspon, de donar-se per voluntat pròpia i sense ingerències estranyes la seva organització política, es constitueix en Estat independent i sobirà, i adopta, com a forma de govern, la República tècnico-democràtica representativa.

Títol II – IDIOMA, BANDERA I ESCUT

Article 2. L’única llengua oficial, a Catalunya, és la catalana.

————————–

 

No es pot normalitzar una llengua sense un estat que li sigui propi i que la protegeixi ! ... EA 1028

 

CAO-logo

Esmena a la totalitat a la cooficialitat del Castellà i a la inscripció de semblant barbaritat a la nova Constitució catalana.

Esmena a la totalitat a la pretensió de donar al castellà l’estatus de llengua cooficial en el futur i proper estat català independent i per a més INRI a la bogeria i imprudència d’escriure-ho a la Constitució de l’Estat Català Independent.

Decretar el Castellà cooficial és la repetició del pitjor error de la història dels catalans.

Que puc dir davant la follia i la ruqueria negativa i malaltissa d’un Poble en repetir de bell nou el pitjor error de la seva història?

El Jutge Vidal que tots coneixem i admirem per la seva generositat, lucidesa i valentia, en això la «caga» terriblement. Així Vidal esdevé, potser sense ser-ne del tot conscient -no serà pas un sicari de l’espanyolisme més ultra, el socialista … potser?-, així Vidal esdevé el nou Sant Vicenç Ferrer del segle XXIè.

El nostre gran pecat secular, dels catalans em refereixo, relacionar-nos conscient o inconscientment amb Castella o amb el castellà! des del primer moment en que es va imposar la lìnia de l’aposta de Sant Vicenç Ferrer van començar de fet i en potència tots els mals que havia de patir la nostra nació fins a la quasi total autodestrucció, autodestrucció perquè darrera de tots els mals que ens ha infringit Castella, l’actual Espannya, hi ha la nostra ruqueria, el nostre ajupiment, la nostra claudicació i mandra col·lectiva, sols llevat d’honorables, i comptables relativament, multitud de casos de patriotisme i dignitat.

Han passat tres segles de l’atzucac per a tota la nació dels 1714’s, després dels quals ja es va decretar ampulosament en veu dels nostres seculars enemics la «Mort de la Naciò Catalana», ara que veiem una finestra de llum col·lectiva per a la recuperació de nou de la nostra plena sobirania com a Poble, ara que internacionalment és vista acceptable, legal i legítima, i plausible una Declaraciò d’Independència, ara resorgeix l’hombra i el fatídic fantasma de Sant Franccesc Ferrer en la persona del Jutge Vidal, sota els auspicis d’una entesa, de fet, entre ERC, l’ANC de la Forcadell i possiblement, a l’ombra, la mateixa coalició anomenada CiU. El pacte entre ells, en el sentit de colar el castellà com a llengua cooficial ja està segellat de fa temps. Ells, junts, volen preparar el cadalse de la nostra llengua, l’autèntica ànima de Catalunya, el pricipal puntal de la nostra independència.

La mort tècnica de la nostra llengua, i possiblement la fractura de la nostra nació en dos bàndols lingüìstics irreconciliables que abans o després esclatarà com una bomba fraticida en mans dels nostres fills i néts d’ací a poques dècades, enverinat regal que deixarem ben embolcallada dins aquest apartat de l’esboç de Constitució quie ens intentaran colar des dels cercles de poder, d’esperit autonomista i claudicant, que encara avui ens governen. Tragedia anunciada i perpretada per la nostra estupidesa i per no fer les coses com cal, perquè tinguem-ho ben clar, si no fem els fonaments ben fets, ja en la Constitució que haurem d’aprobar, l’edifici de la nostra Independència, més abans que després caurà.

Escriure en la nova Constitució catalana una cosa totalment innecessaria i no convenient com que el Castellà serà llengua cooficial en el nou Estat Català independent és obrir la porta a dues qüestions d’efectes terribles contra la supervivència de la nostra llengua i de la nostra cultura amenaçades per la mateixa globalització i per la natural convivència en el seu espai lingüístic de dues de les llengües més poderoses i parlades del planeta, el castellà i l’anglès.

La finalitat primera de tot estat és la protecció dels valors propis del poble que es dota d’aquesta organització política homologada internacionalment, però com pretenem defensar, els catalans, la nostra llengua i la nostra cultura si la nostra llei primera certifica que una altra llengua que no és la que necessita protecció ni la que és la que defineix la nostra idiosincràcia ha de ser cooficial i ha de gaudir d’uns drets i una protecció que pot deixar el català totalment indefens davant d’una gent i una manera de fer que sempre l’han odiat i considerat nosa digne de desaparèixer.

Si la nova constitució garanteix la cooficialitat del castellà, com ens pensem que reaccionaran els lerrouxistes i demés colonitzadors des da fa tan temps instal·lats entre nosaltres, els uns ja descendents dels soldats i funcionaris provinents de les castelles i els seus satèl·lits, altres nascuts de l’autoodi secular d’alguns catalans, o els que en el seu subsconscient respiren aquests pensaments anticatalans i lerrouxistes sense ni adonar-se’n?

Hem pensat com reaccionaran, aquesta gent, davant les naturals lleis i iniciatives de protecció i promoció del català que de veritat calen i que per naturalesa i per la situació actual de la llengua han de ser contundents?

Hem pensat com reaccionaran aquells colonitzadors de voluntat o de fet -se’ls ha d’anomenar així- que fa 60 anys, 40 anys, 30 anys, 20 anys, 10 anys, 5 anys … que són aquí i no parlen ni un esborrall en català? Hem pensat que faran i que diran aquesta gent i els seus partits polítics quan davant d’una campanya electoral pretendran guanyar posicions i condicionar les polítiques lingüístiques? Com es podrà defensar el model d’ensenyament d’immersió lingüística exclusivament en català havent certificat que el castellà és llengua cooficial.

Com poden, gent que se’ls suposa intel·ligents i seriosos, pretendre que el que s’escriu en una llei primera com ho serà la Constitució catalana pugui tenir només efectes temporals i circumstancials? Com es pot permetre i concebre que en una constitució es digui per exemple que ·el Castellà serà cooficial només durant els cinc primers anys?

Com podem arribar a fer aquestes brillants consideracions i decisions, i sobretot: certificar per escrit i en la primera llei dels catalans la cooficialitat de la llengua de Castella i actual d’Espanya, l’ànima -llengua i esperit- que ens ha robat història, sang, dignitat, llibertat , vida… i pretendre quadrar el cercle sense que ens caigui la cara de vergonya davant de la mateixa gent que parla el castellà i més encara davant del Poble Català que sincer vol recuperar la vida perduda, la llengua catalana contínuament minoritzada i assatjada, i la seva plena independència d’una vegada per sempre? !!!

Francesc Macià, l’avi de Catalunya, l’home que va lluitar i actuar en sentit pràctic i polític per la Independència com pocs, va fer preparar un esborrall de Constitució el 1929 a l’Havana, un esborrall que llueix com pocs fermesa, sentit d’estat i fe en la Catalunya del futur sense vendre’l per quatre rals o amb conceptes altament perillosos, totalment irresponsables i claudicants.

Espero que els catalans d’avui no siguem gens irresponsables ni imprudents i rectifiquem els punts erronis de l’esborrall del Jutge Vidal i els seus col·laboradors. Sobretot que no caiguem de nou en l’error més gran de la nostra història, aquell que com cap altre error pot matar la nostra secular idiosincràcia.

A Catalunya no cal sobreprotegir el castellà, això ja ho fa Espanya i molts governs hispanoamericans, el castellà és una gran llengua i té un futur esplendorós i assegurat, però el català només el podem salvar i conservar a Catalunya i haurem de fer el que calgui per salvar-lo, emetent les lleis necessàries de protecció i promoció sense que res ni ningú en pugui qüestionar la seva recta aplicació i insistència.

El català és l’anima de Catalunya, esperit, parla, pensament, cosmovisió, idiosincràcia, és el sentit de la seva existància, el seu primer valor, i tots els catalans que visquin i treballin a Catalunya ho han de saber això i ho han de respectar. Res ha de fer ombra a aquests principis que han de ser una de les bases essencials de la nostra nova Constitució.

Naturalment que cal respectar totes les llengües i cultures, arreu i en familia hom pot parlar el que vulgui i li plagui, però en relació a Catalunya com a comunitat humana i nació sols és el català, i només el català, ha de ser llengua oficial amb les lleis i proteccions que això comporti. La responsabilitat de mantenir-la viva i activa pel que és i com a patrimoni nostre i de la humanitat correspon al Poble de Catalunya i a les lleis i mesures que dictamini el seu estat, l’estat català independent. La nostra Constitució ha de reflectir i ser fidel a aquests principis i de cap manera posar-los en perill.

Salvador Molins Escudé
en nom de Catalunya Acció.

 

Peu de fotografia: Francesc Macià a Cuba, amb els redactors de la Constitució Catalana nomenada de l’Havana, 1928.

La llengua catalana és fonament i primera raó d’estat per a Catalunya i no ha de compartir la seva oficialitat amb cap altra llengua.

Quan deixarem de banda l’expressió estat propi i la canviarem pel que van votar els 1.900.000 catalans: Estat Català Independent? Quan?

-Probablement mai?

I aprofitant l’ocasió escric:

La llengua catalana és fonament i primera raó d’estat per a Catalunya, ha de ser única llengua oficial del nou estat català independent i aquesta oficialitat no la ha de compartir amb cap altra llengua. En la Constitució catalana això hi ha de quedar ben clar i de cap manera s’hi ha d’esmentar en cap moment ni Espanya, ni Castellà, ni l’espanyol, ni el castellà. Tot intent de fer cooficial el castellà és per naturalesa i efectes pràctics un atac a Catalunya que posaria en greu perill el futur de la nostra nació i deixaria a pocs anys vista la nostra llengua i la nostra cultura. i nosaltres mateixos en la mateix situació d’una “Reserva India”. No posem en risc el nostre futur sota cap suposició. El castellà ja té arreu del món molts llocs per ser parlat i viure com a llengua en plenitud, i molts estats i governs del món que el protegeixen. El català només té a Catalunya i als catalans i de cap manera els hem de lligar les mans per a protegir-lo, activar-lo i restituir-lo totalment.

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció i membre d’UPDIC “Units per a Declarar la Independència Catalana”.

 

Veig una taula constituent, una carpeta, una decisió ...

LES NOSTRES POSSIBILITATS (Post extret del Blog d’Albert Cortés Montserrat)

Davant la desesperació espanyola, els seus intents per desacreditar-nos, i la tàctica de la por, en aquest cas amb un figura clau en la persona del Jutge Santiago Vidal i la seva possible exclussió de la carrera judicial per haver fet en el seu temps lliure un esborrany de Constitució Catalana, un avís per navegants del que tenim al davant. Tanmateix la realitat es tossuda i com diu l’Eduard Voltas probablement passaran moltes coses d’aquí al 27 S, algunes d’elles com les que ens apunta i que totes van amb una meta al davant, que es la finalització del procés en forma d’Estat propi. Som-hi doncs.

Probablement
Eduard Voltas
Coses que probablement passaran d’aquí al 27-S (i no necessàriament en aquest ordre):

Probablement, les eleccions andaluses catapultaran la figura de Susana Díaz com a única dirigent socialista capaç de guanyar el PP i Podemos. El flanc sud del PSOE es reforçarà mentre els probablement desastrosos resultats municipals del PSC reduiran al mínim el seu pes dins del socialisme espanyol.

Probablement, les eleccions municipals i els pactes de govern posteriors a cada municipi faran créixer el nombre de ciutats i pobles adherits a l’Associació de Municipis per la independència (AMI). Avui en són 710 de 947.

Probablement, CDC farà un congrés de refundació per deixar anar llast (corrupció) i clarificar l’objectiu nacional (independència). Probablement en surti una nova marca política.

Probablement, ERC ampliarà visiblement el seu espai sociopolític sumant col•lectius i persones rellevants de l’esquerra nacional.

Probablement, amb tensions, estira-i-arronses i nervis d’última hora, CDC, ERC i CUP acordaran un full de ruta per a l’endemà del 27-S i el convertiran en l’únic punt compartit dels seus programes electorals. Probablement en la resta de temes xocaran molt durament.

Si hi ha full de ruta, Josep Antoni Duran i Lleida defensarà que UDC no l’assumeixi i concorri a les eleccions al Parlament en solitari i amb un altre programa. Si els òrgans de govern del partit li donen suport, probablement hi haurà una escissió socialcristiana per anar amb CDC a les plebiscitàries defensant la independència. En canvi, si Duran perd el pols intern, probablement deixarà la política.

El govern de la Generalitat farà avenços concrets en les estructures d’estat, particularment en la Hisenda pròpia. Aquests avenços, sumats a l’acord sobre el full de ruta, probablement provocaran una reacció virulenta de l’estat.

Probablement o Artur Mas o Santiago Vidal, o tos dos, seran castigats legalment pel seu compromís amb el procés, generant un fort escàndol polític i una onada popular de solidaritat.

Probablement, l’ANC tornarà a convertir l’11 de setembre, dia de l’arrencada de la campanya electoral plebiscitària, en una nova (i definitiva?) demostració de força al carrer.

Probablement, les llistes pro-independència, sumant els seus escons, assoliran una clara majoria absoluta el 27 de setembre i constituiran el primer Parlament independentista des de la pèrdua de les llibertats nacionals.

Probablement aquestes coses i moltes d’altres aniran passant els propers 8 mesos. I és precisament perquè les veig probables que penso que el procés no només no s’ha desinflat, sinó que està més encarat a barraca que mai.

Sobirania de merda ! ___ Vergonya, catalans, vergonya !

 

 

 

 

Jaume Sastre al PI

Peu primera fotografia: Jaume Sastre, honorable patriota, de les illes, defensant Catalunya al Pi de les Tres Branques (2014)

Sobirania de merda ! ___ Vergonya, catalans, vergonya !

jaume sastre

Peu de la segona fotografia adjunta:

Primer pla de Jaume Sastre de Mallorca, honorable defensor de la seva i nostra llengua, amb una vaga de fam -poca broma- fa pocs mesos posava en perill la seva vida per defensar la nostra dignitat i l’ànima de Catalunya: el català!

Mentre homes de les illes fan vagues de fam per la supervivència  i la dignitat de la nostra llengua -ànima de la nostra nació- i en aquesta defensa s’hi juguen la vida, i lluiten i hi treballen incansablement, governants i jutges necis del Principat volen fer cooficial la llengua castellana, i els balla pel cap escriure-ho i certificar-ho dins la constitució catalana, fet que per activa i passiva és la més greu amenaça pel futur del català, de la nostra cultura i de la nostra nació.

Fa riure i vergonya veure com Irene Rigau, Consellera de l’actual govern català, fa giragonses vergonyants i s’ajup llepant a terra enlloc de plantar cara a les ingerències d’Espanya, en allò que tan ampulosament el nostre miserable Parlament va decretar: que som sobirans, que Catalunya és “Subjecte de Sobirania”.

O ens creiem el que decretem o tots plegats val més que ens vestim de pallassos i comencem arrossegar-nos per terra indignes i carregats de cadenes.

Ni Espanya ni ningú ha de ficar el seu nas i les seves potes brutes en les nostres coses, i per sobre de totes ni en la llengua ni en l’ensenyament !!!

No ho hem de permetre!

En no permetre-ho hi ha la mesura de si som o no som capaços de trencar amb Espanya i assolir així la plenitud nacional de les Nacions dignes i lliures.

 

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció i membre de l’UPDIC -Units per a Declarar la independència Catalana- Soci de l’ANC. Soci d’ÒMNIUM.

El Win Win no és possible, o hi guanya Catalunya o hi guanya Espanya.

3_thumb[3]

Lara i Botín van dir: “Antes muertos que Cataluña independiente”.
Vaja parell! A tots els porcs els arriba el seu Sant Martí. Sr. Lara i Sr. Botín, a cagar a l’infern que amb la llibertat i independència dels catalans no s’hi juga. Després de més de 300 anys de no aconseguir assimilar-nos amb dictadures, persecucions i exilis ja haurien d’haver après la lliçó: els catalans som un poble vencedor, seguim essent una nació i seguim parlant català.

Josep Castany, Director General de Catalunya Acció.