El català, ànima de Catalunya, no és un plat de llenties. Siguem seriosos o ho pagarem molt car.

Situació a línia de fronteres. EA 1342

 

No transformem la llengua en un miseriós plat de llenties !
(Inclou un text de Maria Torrents)

——————–

 

El castellà no pot ser:

El Català serà la única llengua oficial de l’Estat Català independent.
El castellà i l’espanyol no ho poden ser.

Estem davant de les darreres lluites que haurem d’encarar pas previ a la Declaració d’Independència i al Procés Constituent que endegarà oficialment aquesta declaració.

La llengua: El català!
La nació! tota sencera!
L’estat català i independent!

El procés:

1r Declaració Unilateral d’Independència de Catalunya

2n Referèndum de ratificació si la comunitat internacional ho exigeix

3r Proclamació de la Independència de Catalunya

 

És de sentit comú! el sentit que sembla que està perdent ERC. ERC va a la deriva, qui no té clara la llengua no té legitimitat ni mereix confiança per anar al davant  del procés d’Independència.


És de sentit comú! … el castellà no pot ser! per què?


El castellà no pot ser perquè cap país pot tenir dues llengües oficials sense posar en perill la més dèbil.


No és res personal ni res poc democràtic, els catalans de parla materna castellana o fins i tot que parlin en castellà ho han d’entendre i ho poden entendre, i ho entendran.


No podem posar cap llengua en perill, ni el català, ni el castellà, per tant deixem-nos de tonteries i mirem on tenim els peus, mirem on som, mirem quin és el tret fonamental d’aquesta terra nostra, la nostra ànima col·lectiva.


El castellà no pot ser oficial perquè si ho és deixarà el català indefens i en estat

d’inanició permanent.


El català és una llengua important com totes però el seu àmbit geogràfic i la seva població no són suficientment grans per assegurar-ne la permanència en el temps. El català com totes les llengües, unes més que altres, necessita protecció política i l’eina per fer-ho universalment és un estat.


En principi, ja en la redacció definitiva de la nostra constitució, constarà de forma fixe i inalienable que l’única llengua oficial de la república catalana serà el català. Ho dic així perquè així ja ho tenia clar la Constitució de l’Havana i el mateix Francesc Macià.


Si Francesc Macià i la gent d’ERC d’aleshores aixequessin el cap … ai las!


El castellà no pot ser! No som necis, no ho hauríem de ser! No som irresponsables, no ho hauríem de ser! No som assassins de llengües i menys auto suïcides! no ho hauríem de ser!


No matarem el català ni el condemnarem a l’austracisme!

El català és el que dóna el sentit últim al nom de Catalunya, a la seva essència i al que ha de ser el seu estat!


Tampoc matarem el castellà, qui pateixi per la seva desaparició té desenes de comunitats nacionals on per naturalesa i justícia és llengua oficial, a la Mediterrània, a l’Atlàntic i al Pacífic i on pot anar a viure-hi i donar-li suport que és el que fa vives les llengües.


El català té les seves terres i països, no són gegantins però són suficients.


No acceptarem el bilingüisme, preludi de la mort de la llengua més dèbil, més fràgil, que no vol pas dir ni menys vàlida, ni menys digne!


El Letó a Letònia, el Castellà a Castella, l’Espanyol a Espanya i el Català a Catalunya! I cadascú a casa seva -familiar- que parli el que li plagui.


Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció.

 

 

 

 

La Independència és l’ideal de Catalunya, l’únic que pot remoure l’ànima col·lectiva del nostre poble.

10 gener 2009 (Diari El Punt)

"us cridem a coordinar-vos en un moviment d'alliberament nacional" EA 1043

L’ideal de Catalunya

 

Tota política, per ser autènticament efectiva, necessita d’un ideal. Sense ideal la política esdevé una cosa amorfa, rutinària i allunyada dels sentiments del poble. Naturalment, aquells que d’això no en volen ni sentir parlar sempre diuen que «s’han de resoldre els autèntics problemes de la gent» o que «l’important és ser bons gestors». Ni saben ni volen passar d’aquí i són incapaços de parir una idea engrescadora que vagi més enllà dels tòpics que ells mateixos han encunyat per justificar la seva pobresa intel·lectual i dialèctica. Parlar així significa tenir del poble un concepte de porcada que només pensa a menjar, jeure i engreixar-se. Som així, els catalans? Vivim només preocupats per poder pagar la hipoteca, marxar de cap de setmana i menjar bon marisc?

 

Ben segur que una part important dels que avui porten el timó del país voldrien veure’ns reduïts a tan miserable condició. Seria la millor garantia per perpetuar en el poder una mediocritat tan alarmant que, fins i tot, comença a prendre forma entre molta gent la idea que qui vulgui tenir càrrecs de responsabilitat ha de superar alguna mínima prova per petita que sigui. No podem tolerar per més temps que ser «fill de…», «germà de…», «parella de…» o «amiguet de…» suposi automàticament accedir a una poltrona. Aquest fet és especialment alarmant a Catalunya donat que sempre hem estat una nació que sap i vol valorar l’esforç i el talent sigui quin sigui el protagonista. Només cal veure com a la façana de l’ajuntament de Barcelona, amb les estàtues d’en Jaume I i d’en Joan Fiveller col·locades de forma asimètrica, s’iguala súbdits i reis a l’hora de reconèixer mèrits. És la manera de demostrar que tant se val l’origen quan es tracta d’honorar als defensors de les llibertats nacionals. El favoritisme ens repugna perquè el sabem als antípodes dels nostres valors col·lectius més apreciats. Si parlem de dirigents polítics en reconeixem sobretot la perseverança, l’humanisme i la resolució per enfrontar-se a la injustícia. Dubto que això que dic no tingui res a veure amb el fet que encara avui percebem el president Macià com el model del polític català a seguir. Al capdavall, i per molt que hom vulgui reduir la política a un joc mancat de sentiments, el poble, com deia John F. Kennedy, exigeix dels seus dirigents que actuïn amb valor i integritat.

 

Tanmateix, cal dir que totes aquestes coses no són fàcils d’aplicar a la realitat quotidiana. Per començar, l’ideal no el podem comprar en qualsevol botiga de la cantonada ni ens el pot proporcionar un estrateg electoral o un expert en màrqueting polític. No és un simple eslògan, ni una pàgina web, ni un Facebook, ni un festival multicultural. Un ver ideal es forja en la ment dels que el volen materialitzar. Encara més, va arrelant amb el pas dels anys i de les experiències viscudes a través de les lluites derivades de la seva defensa; i per molt que ho vulguin negar els que no el tenen, és impossible de construir entre escons, comissions de govern o secretaries generals. Qui políticament neix entre tot això potser podrà gestionar més o menys bé un pressupost. Però, no ens enganyem, mai sacsejarà l’ànima de ningú i li resultarà impossible interpretar i donar forma als sentiments col·lectius que sempre són els que mouen l’esperit d’un poble. A tot estirar serà un «tècnic» i, en el pitjor dels casos, un buròcrata.

 

Si parlem de Catalunya veurem que tot el que sigui fer una política col·laboracionista amb Espanya sempre ho veiem mancat d’idealisme. Els seus protagonistes, per justificar-se, diuen que és l’única possible, però el cert és que quan veiem com actuen no podem deixar de pensar en aquell refrany tan nostre que afirma: «quan la guineu no les pot heure, diu que són verdes». Així, no és estrany que als seus defensors els vegem sempre amb l’aspecte de qui es vol aprofitar d’alguna cosa sense donar la cara davant l’enemic. La seva opció és la més fàcil i la menys compromesa i tenen la barra de voler que ens creiem que han aconseguit una gran victòria per Catalunya. Però el cert és que tots sabem prou bé que l’únic que pot remoure l’ànima col·lectiva del nostre poble és l’ideal de la llibertat, que no és cap altre que el de la seva independència. Aquest és l’ideal de Catalunya.

 

Santiago Espot

President Executiu de Catalunya Acció i Promotor de Força Catalunya.

La DUI és la porta del reconeixement internacional de Catalunya. Sense la DUI som un afer domèstic i no mereixem cap reconeixement oficial.

La fal·làcia del full de ruta

12/07/11 02:00 – CESC BATLLE

És indispensable fer ben evident al món que Catalunya vol ser independent

Sovint es senten veus ben intencionades (la majoria) que reclamen un full de ruta cap a la independència, que diria què hem de fer a cada cruïlla, i diuen que, no tenir-lo, és una mostra de la falta de credibilitat del projecte. Ben al contrari, aquesta dèria no és més que una distracció.

D’una banda, quan un país s’independitza, les conseqüències cauen pel seu propi pes: repartiment d’infraestructures, de deutes amb les institucions internacionals, etcètera… Un cop la independència es materialitza, tot i tothom pressiona i treballa per tal de que la separació de béns es faci de la forma més ràpida i endreçada possible (els bancs volen saber a qui han de cobrar què; les multinacionals volen saber qui garantirà la continuïtat dels contractes; etcètera) i que tot pugui tornar a rutllar sense entrebancs. La prova definitiva és la situació actual dels múltiples estats nascuts darrerament a Europa, amb processos traumàtics o sense: tots estan integrats a la comunitat internacional i han resolt les separacions de béns sense que en cap cas hagi quedat cap cartipàs obert que impedeixi el funcionament del país en qüestió. Això no vol dir que no hi hagi serrells que puguin resultar ben enutjosos. Vol dir que no hi ha res de substància que impedeixi el funcionament i la viabilitat dels nous estats. Res. I que quan arribem a aquesta cruïlla, tindrem molts exemples de com fer les coses.

De l’altra, si avui els diputats independentistes al Parlament truquessin a la Hillary Clinton per parlar d’independència, ni els agafarien el telèfon i, si ho fessin, el primer que farien en penjar seria trucar als serveis secrets espanyols per informar-los, perquè els estats el que volen és que no hi hagi soroll i el negoci pugui continuar. Només cal reflexionar sobre com s’ha suportat feliçment els sàtrapes del món àrab durant tants d’anys. Qui és més probable que vulgui donar suport el govern dels EUA: a un embrió d’un hipotètic futur govern català amb suport social encara per determinar, o a un govern com l’espanyol, que pot concedir o influir en contractes de compra d’avions civils i militars; que té veu i vot als fòrums internacionals…?

Com bé ens ha mostrat el recent exemple, a voltes ple de dificultats, dels països àrabs, l’únic ingredient imprescindible d’un procés cap a la independència és la materialització d’un acte de voluntat sobirana sòlid i definitiu, que faci evident a tot el món que la decisió està presa, que el camí s’ha iniciat i que és irreversible. Un tal acte trenca el mirall de la realitat de manera que ja mai no es podrà tornar a reconfigurar com abans; que tots els actors entenen que el món ha canviat allí i en aquell instant, i que, a partir de llavors, tot serà diferent. Una singularitat que canvia i transmuta tot el paisatge per a tothom i per sempre. Llavors tothom entén que t’has convertit en un problema que no desapareixerà sol i que, per tal de poder a tornar al fluir dels negocis, caldrà que se’t faci cas i que es resolgui el problema. Ningú no t’ajudarà, i hauràs d’acabar d’inclinar la balança amb el teu esforç, coratge i determinació, però, com a mínim, estaran disposats a intervenir per evitar que el problema s’enquisti. Qualsevol full de ruta construït en absència d’aquest acte de voluntat, no val ni el paper sobre el qual està escrit i és absolutament inútil com a guia per a l’acció.

Caldria, doncs, que no ens distraguem més amb el full de ruta i que no permetem que es converteixi en una excusa (més) per a la inacció. El que ens és indispensable és fer ben evident a tot el mon que Catalunya vol ser independent, i que està disposada a ser-ho malgrat tots els obstacles que li puguin sorgir en aquest camí. Avui el món està veient, dia sí i dia també, molts d’aquests actes per part de tants pobles que ja han dit prou, però no ha vist, ni per aproximació, un acte d’afirmació semblant per part de Catalunya. La feina, doncs, és clara, i és tota per a nosaltres.

CESC BATLLE

Enginyer industrial i MBA

Darrera actualització ( Dimarts, 12 de juliol del 2011 02:00 )

Fem forta la Nació (Maria Torrents)

Ucraïna l’ofensiva dels colonitzadors

L’ofensiva..

 

L’ofensiva dels russos a Ucraïna posa en evidència la fragilitat dels processos d’independència que pretenen alliberar una nació de les urpes dels seus colonitzadors, però no lliguen la independència a la regeneració, o sigui, els manca un lideratge amb el ferm determini de retornar a la nació la plenitud que la colonització li ha arrabassat. 

Quan un procés d’independència es limita a embolcallar-se d’un discurs econòmic i evita posar sobre la taula que l’estabilitat del nou estat va indissolublement lligada a la capacitat de revertir les empremtes tant polítiques com culturals que la colonització ha imposat, convida la manipulació i la mentida en que s’emparen els colonitzadors a tornar amb embranzida.

Totes les armes són bones per esgarrapar un tros del pastís que ja es feien seu: la força bruta i les disfresses pretesament democràtiques com ara la defensa dels prorussos, en el cas d’Ucraïna, o l’exigència de “referèndums” per fer legal la colonització demogràfica i cultural que anys de submissió han imposat forçadament, i facilitar la posterior annexió a l’estat colonitzador.

Entenc perfectament que els estats que fa segles que oprimeixen, manipulen, colonitzen… evitin mirar enrere i justifiquin i donin per bona cada situació imposada per la força, ja sigui la força militar, política o demogràfica, que és en darrera instància el trumfo més potent i definitiu dels colonitzadors. Però els qui han patit els mètodes de la colonització per anihilar-los haurien d’adonar-se que la seva única sortida real i segura és denunciar amb precisió i contundència el procés que han viscut i afirmar sense embuts que la finalitat darrera i fonamental del nou estat és retornar-se la plenitud, tant política com territorial i cultural.

Per què fa tanta por posar el dit a la nafra i parlar clar dient les coses pel seu nom?
Per què costa tant d’encara-se amb la simplicitat de la veritat als qui fan de la manipulació i la mentida les seves armes?

Una raó fonamental és que la colonització afebleix molt la nació que la pateix, tant econòmicament com cultural, i sobretot, en xuclar-li la identitat, li desfà el caràcter. La fa poruga, espantadissa, li lleva la convicció que té la capacitat i la vàlua per retornar-se la plenitud i el lloc que li correspon.

Aquesta feblesa nacional, fa tancar els ulls a les tàctiques dels colonitzadors, d’altra banda ben barroeres i repetitives pel qui és mínimament observador; escampa la confusió en què sempre, sense excepció, s’empara la mentida i porta irremissiblement a sortides de compromís per apaivagar el furor dels qui amb la seva fam de més poder, més territori i més diners no tenen escrúpols per crear conflictes dins les nacions que es volen escapolir de les seves grapes.

Aquesta confusió que és a la base dels conflictes com el que es viu a Ucraïna,és atiada:

a- pel discurs internacional “políticament correcte” que emfatitza els drets individuals, i ignora els drets nacionals. Segurament perquè els qui dissenyen aquest discurs són estats, a la majoria dels quals les nacions reals els fan més nosa que servei, perquè s’han construït sobre la repressió i destrucció de nacions senceres. Només cal fer una ullada a la vella Europa: França, Espanya, la Gran Bretanya i, no cal dir, Rússia. Tots s’han construït ofegant nacions.

b- per la deïficació que s’ha fet d’una economia que afavoreix només el gran capital, i propugna la massificació i la desintegració de les nacions per assegurar una mà d’obra poc arrelada i fàcilment manipulable.

El discurs polític internacional està encallat en els drets humans. I , de fet, els drets humans són el fonament de tota construcció social que cerqui la justícia, però no ho són tot.

La dimensió nacional és fonamental per a garantir la felicitat dels homes i la pau real del món.

Fins que el discurs internacional no reconegui amb la mateixa contundència i claredat amb que reconeix els drets humans de l’individu:

a- els drets inalienables de les nacions reals a existir amb plenitud al territori que els hi és propi,

b- que els drets individuals dels qui viuen dintre d’una nació, però s’identifiquen amb una altra, mai han de passar per davant de la integritat lingüística, cultural o territorial de la nació on viuen,

no s’articularà el discurs ni l’acció correcta per a neutralitzar les agressions d’una nació sobre una altra.

En aquest tipus de conflicte, és fill de l’error i la confusió reduir-ho tot al drets dels individus sense tenir en compte tot el procés. Així, quan hi ha qui diu que és la mateixa situació que els ucraïnesos vulguin la independència de Rússia, o que els pro-russos d’Ucraïna vulguin annexionar el territori on viuen a l’estat rus, es passen per alt dues qüestions fonamentals, que quan es consideren, posen les coses al seu lloc.

a- per quina raó hi ha un nombre tant important de russos i prorussos a Ucraína, una nació de la que no se’n senten part, i a la que no tenen cap voluntat d’integrar-se?

b- per què creuen que tenen drets dins d’Ucraïna, i se senten prou forts per crear un conflicte?

Perquè se senten part, i estan emparats, pels qui molts anys n’han sigut els amos.

Només un procés d’independència amb profunda voluntat de regeneració, que posi en evidència els fruits enverinats de la colonització i desmunti un per un els falsos arguments i les mentides que nodreixen els conflictes, pot assegurar l’estabilitat de la nació tant a curt com a llarg termini, i posar els fonaments per a refer tot el que la colonització ha trinxat.

Si els catalans no ens desvetllem, i ens anem arrepenjant només en els tòpics econòmics prevalents, per a justificar i bastir el procés d’independència, ignorant la necessitat d’articular un discurs regenerador clar, tenim tots els números per fer una independència tant passada per aigua que no sigui capaç, i probablement ni es plantegi, portar a terme la seva finalitat darrera: retornar-nos la nació sencera, la llengua sense escapçaments ni d’ús ni de model, la catalanitat en definitiva.

Malgrat la demonització que se n’ha fet, i el confusionisme de conceptes i termes que s’ha bastit, per a evitar que ocupi el lloc que li correspon en el procés d’independència, la identitat, la manera de ser de la nació catalana, és allò més fonamental, i per això els colonitzadors fa sis cents anys que malden per destruir-la incessantment i amb tots els mitjans a l’abast.

Només si en un procés de regeneració es restitueix la catalanitat amb plenitud, es desactivaran les bombes de rellotgeria que la colonització ha sembrat, sobretot a nivell de les idees.

Si ens dobleguem i acceptem els efectes de la colonització, altres que els econòmics, que ara per ara, semblen els únics que som capaços de qüestionar i posar en evidència, haurem construït una independència falsa, una independència borda, que potser ens farà més rics, però no farà canviar el sentit d’aquest pendent avall nacional i lingüístic en què llisquem.

Sense un discurs regenerador no hi pot haver uns plantejaments correctes, alliberats de la mentida, la confusió i la feblesa que la colonització ha inoculat. I sense uns plantejaments correctes no hi pot haver cap acció correcta.

La situació que es viu a Ucraïna ens hauria d’obrir els ulls. Malgrat la diferència de contextos, els tics i les estratègies dels colonitzadors són arreu molt similars.

Només els atura la fortalesa de la seva víctima. I la fortalesa no la donen, com ens volen fer creure, l’economia i les armes. No, la fortalesa neix de la convicció que la integritat, la identitat nacional és profundament valuosa. És la convicció que la nació catalana, com totes les nacions del món ha de tenir el seu lloc i ocupar-lo amb dignitat per a poder expressar amb plenitud la seva idiosincràsia. Quan els catalans, i especialment els seus governants, actuïn des d’aquesta convicció, i no des del temor dels qui no volen fer nosa, farem forta la nació i en farem fora tots els paràsits, que no ho oblidem, només s’eternitzen sobre els cossos febles.

El procés d’independència no és un Win-Win sinó trencar amb qui et subjuga.

Escrit de l’Eduard Perelló, un diagnòstic precís i intel·ligent :
“Enquestes al marge, a partir del frau del 9N hem perdut la iniciativa. España ha comprovat que anem de farol, que a l’hora de la veritat, a l’hora del trencament, ens tremolen les cames i ens tirem enrera. A fí de no ensorrar-nos del tot, ens donen una joguina i, com els nens quan juguen, ens imaginem que allò és real. La suggestió és tan poderosa que acabem vivint com una victòria el que ha estat un derrota sense pal·liatius.  sense pal·liatius. Com diria el nostre heroic cabdill …ens mirem al mirall i ens agradem. Fota-li gasto. Molta de la gent de les mobilitzacions no ho fan pas per sentiment sinó per motivacions estrictament econòmiques. Creuen que independents seríem més rics. I això els motiva. Tota aquesta gent pot desaparèixer tot d’una, amb la mateixa celeritat que es van apuntar a la moguda. Hi ha una fredor creixent que deu fer les delícies del nostre molt honorable president. La jugada li està sortint rodona…desactivar l’independentisme fingint-te independentista. I anar-ho allargant tot, i culpar els altres del trencament d’una unitat que no consensues prèviament ( que es el que es fa si de debò vols la unitat) . I anar sempre amb el relat mental del procés, mai amb el de la independència. El somni independentista del president es un procés interminable que mai conclou doncs evita la mare dels ous :el trencament unilateral amb l’estat opressor. I aquí pau i després glòria, i qui dia passa any empeny. Aviam si sona la flauta i en funció del canvi en la relació de forces a l’estat espanyol poder esgarrapar alguna engruna amb cara i ulls.” Eduard Perelló

Muriel Casals cau del cavall com Pau de Tars: “La Independència primer valor de tot Poble”

Muriel Casals: ‘Estem perplexos, fins i tot preocupats’

La presidenta d’Òmnium Cultural demana que no es desaprofiti l’èxit del 9-N, en el discurs de la 64a Nit de Santa Llúcia

La presidenta d’Òmnium Cultural, Muriel Casals, ha reclamat als representants del país que cloguin l’etapa actual del procés sobiranista abans no comenci el cicle electoral espanyol, és a dir, abans de les eleccions municipals. Ho ha dit durant el discurs de la 64a Nit de Santa Llúcia.

‘Hem de saber aprofitar l’extraordinari èxit del 9N’, ha reclamat. I s’ha manifestat preocupada per l’actual situació del procés sobiranista, encallat en negociacions sobre la fórmula com s’han d’encarar unes eleccions avançades: ‘Ara mateix, després d’aquest llarg camí, a Òmnium ens sentim perplexos, fins i tot preocupats.’ I s’ha demanat, fent referència al 9-N: ‘Pot ser que guardem tota aquesta feina en un calaix?’

Insistint en la transcendència de la votació, ha dit: ‘El 9 de novembre vam fer realitat una part del nostre somni. Aquell dia passarà a la nostra història com el dia que els catalans vàrem exercir la sobirania. Vàrem anar a les urnes convocats pel president de la Generalitat, sense por d’exercir un dret fonamental, la llibertat d’expressió. Aquell dia vam ser sobirans i ja no ens farem enrere.’

I sobre el futur: ‘Tenim davant el projecte més important que un poble pot tenir entre mans: aconseguir la independència. Volem la independència per dignitat, per radicalitat democràtica i per justícia social. No volem que torni a ser un somni, ara volem que es faci realitat.’

Defensa de la llengua i la cultura

Durant una de les festes més importants de les lletres catalanes, Muriel Casals també s’ha referit a la literatura. ‘És una nit de celebració, però, encara un any més, hem de convertir la festa en una reivindicació. Voldríem que la llengua i la literatura catalanes gaudissin d’una plenitud pròpia de qualsevol país normal, però lamentablement encara no és així.’

Ha recordat els atacs que rep la llengua catalana i ha subratllat la realitat política tan dura del País Valencià i de les Illes: ‘Encara cal militància i un punt d’heroïcitat per a escriure, editar, i vendre llibres en català. I també, i això encara és més trist, per ensenyar en la nostra llengua.’

El 9N del 2014 Catalunya va votar Sí a la independència. El veredicte fou inapel·lable.

resultats 9N

El 9 de novembre vam votar lliure i favorablement per la independència. Qui es va abstenir lliure i conscientment es quedava al marge. I si no participa és que tan li fa, per què ell també era cridat a votar en igualtat de condicions amb tots els altres ciutadans. Podia votar “no” però va preferir quedar-se a casa. La independència d’un país és veritablement molt important i amb això no s’hi juga. En aquest cas quedar-se a casa és una gran irresponsabilitat i representa acceptar els resultats que s’esdevinguin en favor o en contra de la Independència de Catalunya.

Entenc que molts catalans d’adopció no se sentin validats per participar en aquesta decisió i per això es quedin al marge.

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció i membre d’UPDIC.

(Aquesta és la meva resposta al següent comentari:)

El dia 9 desembre de 2014, 9:19, Ferran Gutiérrez <bigues@diba.cat> ha escrit:

Crec que confons el poble de Catalunya amb els quasi 2 milions de ciutadans que van expressar el seu desig d’independència. El poble de Catalunya son 7.512.982 segons Institut Estadístic de Catalunya i, com a referència, a la província de Barcelona son 5.500.000 ciutadans. El tema es greu perquè suposa donar categoria d’una part pel tot. Legítim que aspireu a un estat independent però no us enganyeu amb un tema tan important.

Salutacions 

Ferran Gutierrez

Unim-nos per Declarar la Independència. Els 1.800.000 del Sí+Sí en bloc per la DUI !

ara DUI

PROGRAMA ELECTORAL D’UPDIC

1/ PROCÉS D’INDEPENDÈNCIA

2/ DECLARACIÓ D’INDEPENDÈNCIA

3/ PROCÉS CONSTITUENT DEL NOU ESTAT

 

1 – EL PROCÉS D’INDEPENDÈNCIA

UPDIC vol dur a terme la Declaració d’Independència de Catalunya tan aviat com sigui possible. Ens ratifiquem en què la Declaració d’Independència de Catalunya és la condició indispensable per a qualsevol acord amb altres formacions polítiques en les condicions que s’expressen tot seguit. Considerem que això s’ha de fer després de la constitució del nou Parlament català sorgit de la voluntat popular manifestada a les urnes i la formació del govern pel president elegit per aquest parlament.

La Declaració s’ha de fer de manera unilateral per part d’una majoria parlamentària de les forces polítiques catalanes, sense necessitat d’acords previs amb les institucions de l’Estat espanyol, els seus polítics i el seu govern.

 

La Declaració es farà des del Parlament de Catalunya, seu de la voluntat democràtica del Poble Català, i per descomptat, per la majoria política dels seus representants electes. Si pels motius que siguin, que s’entén que serien de força major, la Declaració d’Independència no es pogués fer en aquest lloc emblemàtic de la voluntat democràtica dels catalans, se  n’escolliria un d’alternatiu que permetés la trobada i reunió de tots els càrrecs electes que formen aquesta majoria política.

Un cop s’hagi produït l’acte de la Declaració d’Independència, es comunicarà a totes les nacions i estats del món i als principals organismes internacionals, demanant-los el reconeixement immediat del nou Estat català i l’ingrés a cadascun d’aquests organismes internacionals, recordant-los que ens empara la legitimitat democràtica i ens acollim a la normativa, tractats, drets i legislació existent en aquesta matèria.

El Govern de la Generalitat prendrà de manera immediata les mesures pertinents per tal que tots els béns i organismes de l’Estat espanyol -hisenda, governació, justícia, infraestructures ferroviàries o de comunicacions, telefonia, aprovisionament elèctric o d’aigua, policia de fronteres o exèrcit- en territori del Principat de Catalunya, passin a estar sota el seu control o es retirin.

En cas de resistència a l’autoritat catalana (Mossos d’Esquadra) en el propi territori, es procurarà no haver d’aplicar la força si no és de manera simbòlica i s’optarà per duplicar les funcions d’aquells organismes que s’oposin al nou govern sobirà, mentre no es resolgui la duplicitat de manera negociada. En el cas que l’Estat espanyol es negui a negociar amb el nou Estat català, es buscarà la mediació dels organismes internacionals perquè intervinguin en el conflicte.

 

2 – DECLARACIÓ D’INDEPENDÈNCIA

Declarem que per la voluntat del poble català expressada democràticament a les urnes, Catalunya es constitueix en estat independent.

Proclamem constituïda la República Catalana, deslligada de qualsevol lligam polític i econòmic de l’estat que ha tingut sotmesa Catalunya per la força de les armes des de fa més de 300 anys.

Anunciem que aquest nou Estat català es considera hereu del que durant segles va existir i va ser reconegut internacionalment, concretament fins a la total desaparició, amb l’annexió de Catalunya a la corona espanyola borbònica per la força de les armes.

Denunciem aquest acte de guerra, ocupació militar i posterior i reiterada repressió indiscriminada dels nostres ciutadans, dirigents i institucions i ens declarem deslligats de tot compromís anterior i posterior envers aquesta institució monàrquica i l’estat que llavors i actualment la representa.

Denunciem els tractats internacionals que s’han signat per part del Regne d’Espanya, anteriorment de Les Espanyes (i en el seu cas, de la República Espanyola) sense que hagin estat ratificats ni acceptats pel poble català o el seu govern quan aquest existia.

Reclamem el lloc que per dret ens pertoca entre les Nacions Lliures del Món en igualtat de condicions i drets.

 

3 – PROCÉS CONSTITUENT DEL NOU ESTAT

UPDIC participarà en el procés constituent consegüent a la Declaració d’Independència proposant la fórmula republicana com a base del nou estat. Declararem Catalunya com estat democràtic i de dret amb separació de poders: legislatiu, executiu i judicial.

Totes les lleis actuals continuaran en plena vigència mentre el Parlament Català no les substitueixi o modifiqui. El procés constituent finalitzarà amb un referèndum d’aprovació de la nova constitució de Catalunya, elaborada entre tots els partits que formin el Parlament Constituent que  alhora servirà de ratificació del procés d’independència.

 

MODEL D’ESTAT

Proposem el sistema parlamentari de cambra única amb presidència doble, del govern i de la república, a més de la figura del president de la cambra.

Proposem que el president de la República sigui escollit per sufragi universal, en comicis separats dels que se celebrin per escollir els representants del Parlament, que al seu torn escolliran el president del Govern i del Parlament.

Proposem que el president de la República tingui funcions de representació, de mediació entre les forces polítiques i de dissolució de la cambra i convocatòria electoral legislativa, mentre que el president del Govern, que es pot continuar denominant de la Generalitat, les tindrà de tipus executiu. Amb això pretenem recuperar el tradicional sistema de contrapoders que de sempre ens ha caracteritzat, substituint l’antiga figura del Comte Rei per la del President de la República.

En uns futurs Països Catalans unificats, proposem la fórmula federal o confederal, onel president ho seria de tots els Països Catalans mentre cada estat tindria el seu propi president del govern i del respectiu parlament.

 

MODEL DE SOCIETAT

LEstat català es regirà per normes similars a les que regeixen a la majoria d’estats democràtics d’Europa i del món amb les particularitats que nosaltres mateixos decidim adoptar per tal de fer-lo més eficient i assegurar el benestar dels ciutadans i l’erradicació de la pobresa extrema.

La llengua catalana serà l’única llengua oficial.

Volem un estat aconfessional, lleuger de burocràcia i poc intervencionista en l’actuació privada dels ciutadans, que garanteixi una sanitat i un ensenyament de qualitat, públics i gratuïts, s’ocupi d’equipar el país de les estructures necessàries però sense sobrecarregar el territori duplicant-les innecessàriament.

Volem un estat que no carregui el pes de la recaptació tributària sobre els treballadors autònoms i la petita i mitjana empresa que, en gaudir d’una tributació molt lleugera, contribuiran al creixement econòmic i a la desaparició de l’economia submergida. Les càrregues impositives es distribuiran en funció dels beneficis i proporcionalment a la grandària de les empreses que les han de suportar i en funció de la mida i el volum de negoci, i s’adaptaran en tot moment a les circumstàncies canviants de l’economia.

Proposem un sistema, que anomenem lliberal positiu, afavoridor de la iniciativa privada dels ciutadans, compromès amb la millora de la qualitat de vida de tota la societat, protector dels més vulnerables i desfavorits, que permeti llibertat d’acció als emprenedors, garanteixi els drets dels treballadors i respecti el medi ambient.

L’Estat s’ocuparà, a més de la sanitat i de l’educació, de les infraestructures, de promoure les energies netes i renovables (que representen estalvi i contribució a la millora mediambiental) i invertirà en desenvolupament, investigació i cultura.

Proposem unes forces armades professionals i de mida raonable, que s’ocupin de la vigilància de costes i del control de l’espai aeri, adaptades al terreny en tasques defensives, ben instruïdes, i equipades amb els mitjans necessaris. En casos de catàstrofes naturals, també tindran funcions socials per complementar el seu servei al país.

L’actual cos dels Mossos d’Esquadra veurà ampliades les seves funcions per tal de cobrir tots els camps que corresponen a un cos integral de policia.

Considerem que l’estat ha d’ajudar els emprenedors a exportar els seus productes i els pagesos i ramaders a gaudir de més facilitats per tal de tenir un comerç de productes de la terra de qualitat i de proximitat. Creiem que cal potenciar els municipis, perquè a més de poder fer les funcions que els corresponen, es facin plans per la recuperació dels monuments històrics i per mantenir el país net i endreçat, mesures que afavoreixen el turisme, important font de riquesa addicional.

Cal potenciar la figura del Síndic de Greuges, fent que les seves decisions siguin vinculants i només es puguin recórrer judicialment. L’Oficina Anticorrupció haurà d’estar dotada dels mitjans necessaris per tenir plena capacitat operativa.

Volem que l’Estat es posicioni enfront d’especulacions de tota mena, siguin bancàries, urbanístiques, energètiques o d’altra mena, impedint els abusos que es puguin intentar perpetrar, sempre en benefici de la majoria dels ciutadans.

 

MODEL DE POLÍTICA INTERNACIONAL

UPDIC considera que no és imprescindible pertànyer a la Unió Europea i és suficient la pertinença a l’Associació Europea de Lliure Comerç (EFTA) de la que ja en són membres Noruega, Suïssa, Islàndia i Liechtenstein. Això ens serà concedit (prèvia petició) perquè ja formem part d’aquest espai europeu en l’actualitat i hem adquirit aquest dret. Fent ús del nostre dret a triar la moneda, es continuarà amb l’euro, almenys de moment.

Amb posterioritats’haurà de decidir en un referèndum si volem ser a la Unió Europea, un cop s’hagin analitzat en profunditat els avantatges i els inconvenients.

El mateix pel que fa a pertànyer a l’OTAN o qualsevol altra organització de defensa militar. Serem solidaris amb totes les nacions del món que pateixen opressió per haver estat ocupades o no haver pogut exercir encara el seu dret a l’autodeterminació.

Estendrem una xarxa de consolats amb ambaixadors a tots els països del món per tal de facilitar els intercanvis comercials i personals, participar en programes d’ajuda allà on sigui necessari, i donar suport als nostres compatriotes instal·lats o de trànsit en aquests països. Potenciarem els casals catalans allà on siguin.

 

Barcelona, novembre del 2014

 

 

Anar al grup UPDIC de facebook: https://www.facebook.com/groups/307871362703415/

Ara és l’hora de la DUI. No ho dubteu!

UPDIC: El nostre Programa Electoral, incorporant la DUI, per les pròximes eleccions autonòmiques:
1/ PROCÉS D’INDEPENDÈNCIA
2/ DECLARACIÓ D’INDEPENDÈNCIA
3/ PROCÉS CONSTITUENT DEL NOU ESTAT
https://www.facebook.com/notes/udic-units-per-declarar-la-independència-catalana/programa-electoral-dupdic/403553516468532
Foto: UPDIC: El nostre Programa Electoral, incorporant la DUI, per les pròximes eleccions autonòmiques:<br />
1/ PROCÉS D’INDEPENDÈNCIA<br />
2/ DECLARACIÓ D’INDEPENDÈNCIA<br />
3/ PROCÉS CONSTITUENT DEL NOU ESTAT<br />
https://www.facebook.com/notes/udic-units-per-declarar-la-independ%C3%A8ncia-catalana/programa-electoral-dupdic/403553516468532
————-
Idees molt clares. Val la pena llegir-les
> ¿Dubtes sobre la independència ? Llegiu.
> ·El seny, si no va acompanyat d’una ferma voluntat de combat, només serveix per tapar covardies (Francesc Macià)
> ·Som el 16% produim el 20% paguem el 24% ENS TORNEN EL 10% i ens inspeccionen el 30%. Votem? (Junqueras)
> .De nosaltres depèn que Catalunya se salvi definitivament o desaparegui per sempre com a poble (Josep Armengou)
> .Allò que és vàlid per als individus és vàlid per a les nacions (Mahatma Gandhi)
> .El marc legal espanyol no és apte per fer la consulta perquè està dissenyat per no poder-la fer (Junqueras)
> ·El futur no és un regal, és una conquesta (Robert Kennedy)
> .Hi ha 22 països que s’han independitzat d’Espanya i cap ha demanat per tornar (Sala i Martin)
> ·Des de fa 500 anys, els catalans hem estat uns imbècils. Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? No, sinó de deixar de ser imbècils (Joan Sales)
> .Com que no sabia que era impossible, ho vaig fer (Albert Einstein)
> ·Mentre Espanya sigui jugador i àrbitre no podrem guanyar mai (Junqueras)
> ·El problema no és que els diners que necessita la nostra societat no existeixen, sinó que ens els priven (Junqueras)
> ·No volem que ens governin bé des de Madrid, volem que deixin de governar-nos (Prat de la Riba)
> ·De vegades cal alterar democràticament la jerarquia de la legalitat per poder instituir la voluntat majoritària d’un poble (Muriel Casals)
> ·El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors (Francesc Pujols)
> ·L’èxit és dependent de l’esforç (Sòfocles)
> ·Si una llei és injusta, un home no només té el dret de desobeir-la sinó que s’ha de comprometre a fer-ho (Thomas Jefferson)
> ·Heus ací Catalunya, esclava d’insolents. Què és allò que us manca catalans, si no és la voluntat? (Pau Claris)
> ·La democràcia és no imposar res a la gent d’un territori sinó consultar-los què volen (Margaret Tatcher)
> ·No hi ha països petits. La grandesa d’un poble no ve mesurada pel nombre que el formen, igual que no mesurem la grandesa d’un home segons la seva estatura (Victor Hugo)
> ·Totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres (Lluís Companys)
> ·La realitat assenyala que no estem units a ningú, sinó que hi estem sotmesos (Manuel de Pedrolo)
> ·No se’ns atorgarà la llibertat externa més que en la mesura exacta en què haguem sabut, en un moment determinat, desenvolupar la nostra llibertat interna. (Mahatma Gandhi)
> ·La llibertat no és negociable (Pau Casals)
> ·La Llei ha d’estar al servei de la democràcia i la sobirania popular. De no ser així, les dones encara no podrien votar (Carme Forcadell)
> ·Si marxeu, us convertireu en un dels països més pobres del món (George III d’Anglaterra, als rebels nord-americans)
> ·Entenc que vulguin fer-nos desapareixer però que no ens demanin de cooperar-hi (Golda Meir)
> ·Catalunya serà independent quan ens acabin d’asfixiar financerament i la gent ho vegi (Ramon Trias Fargas)
> ·Un país no es perd perquè els que no l’estimen l’ataquen, sinó perquè els que l’estimen no el defensen.
———————-

Exercir la independència sense ser Estat independent?
Muntar estructures d’Estat sense ser Estat?
Fer una truita sense trencar cap ou?

 

 

No vull un nou país amb Artur Mas!
No vull un nou país amb Junqueras!
No vull un nou país amb Fernández!
No vull un nou país amb López Tena!
Resultat: un país amb Rajoy. El de sempre.

Plenament d’acord: Som sobirans i ja hem votat. Ara toca complir. El 80% dels que van votar així ho han decidit.

Una República Catalana Provisional

Compareixenca-despres-reunio-MANOLO-GARCIA_ARAIMA20141003_0207_47

 

Crec que el poble de Catalunya ho va dir clarament, i ni la classe política, ni l’opinió publicada, ni tan sols la pròpia gent activa en el procés ho acaba d’entendre: el 9 de novembre vam votar favorablement per la independència. El veredicte fou inapel·lable. Els factors que enterboleixen la consulta (manca de garanties, absència de cens, prohibicions o amenaces) no li resten validesa, sinó que la reforcen. És més, els catalans vam decidir ja el nostre futur, i ho vam fer desobeint un dels estats europeus més grans. Ens vam autodeterminar mitjançant les urnes i la desobediència, la qual cosa no redueix la nostra decisió, sinó que l’amplifica. La voluntat explícita de no deixar-nos intimidar per un aparell jurídico-mediàtico-repressiu confereix una força inigualable a la decisió col·lectiva.

És en aquest sentit, que ja no cal tornar a votar. Ni plebiscitàries, ni una altra consulta que no podrà ser pactada, ni cap altra cosa que indiqui que no ens acabem de creure la nostra pròpia voluntat democràtica. Toca, en tot cas, iniciar la construcció de l’aparell institucional del nou estat a partir del mandat expressat a les urnes. He escoltat amb deteniment la proposta de Mas. He examinat la d’en Junqueras. Comparteixo la de la CUP. Tanmateix, totes estan viciades d’origen. No són necessàries! El que toca ara és un govern d’unitat nacional on puguin articular-se les perspectives diverses i iniciar l’entramat indispensable per a la desconnexió (administració, hisenda, seguretat social, defensa,…), prendre el control íntegre del país, organitzar la desobediència institucional a les lleis espanyoles i nomenar una comissió tècnica per negociar (si és possible) els termes de la separació. Ni plebiscitàries, ni llistes unitàries. Toca ara procedir a crear una República Catalana Provisional que funcioni des de ja com a estat (amb aspectes simbòlics que ens ajudin a creure’ns aquest canvi d’estatus, com l’expedició de nous passaports), per preparar unes, ja aleshores definitives, eleccions constituents abans d’un any.

Ja hem desobeït una vegada. I el camí de la desobediència serà l’únic que ens permetrà sortir de l’atzucac. Espanya és Sèrbia, i hem d’assumir que ens empeny a la via kosovar de la unilateralitat. No permetrà cap canvi d’estatus, ni votar, ni cap tercera o quarta via que permeti un estatus nacional, tret que es descompongui. I és obvi que la nostra independència és el que pot ajudar a aquest esquarterament que, irònicament, beneficiarà als espanyols de peu pla per espolsar-se les seves parasitàries elits. Ara per ara, si algú vol deturar la independència, que convoqui un referèndum. La decisió popular és clara. I no toca revisar-la.

President Mas, cap de l’oposició Junqueras. Admiro la vostra retòrica, tanmateix, no perdem el temps. Vaig anar a votar per tal que organitzéssiu la independència. Enlloc de la meva papereta hi havia cap referència a bastir una altra consulta més o menys amagada. No vaig desobeir per després respectar una llei que va en contra del meu dret fonamental a decidir la sobirania del meu país. Sé que les coses són difícils. Tanmateix, la desobediència, que d’acord amb el pedagog i capellà Lorenzo Milani és una virtut, és sovint l’únic camí per la justícia, la llibertat i el progrés. La desobediència, quan cal superar la injustícia, com ens recorda Hery David Thoreau, és un  deure moral. I ens hi hauríem d’anar acostumant…

 

Xavier Diez