?El català, única llengua oficial del futur estat català independent?

Junqueras hi torna amb l’espanyol

«Faria bé el president d’ERC, a l’hora de pontificar i pretendre prendre decisions que abans preguntés i s’informés a través de veus qualificades»

Santiago Espot | Actualitzat el 29/04/2014 a les 21:55h

Sigui o no per casualitat, pocs dies després d’aparèixer a Nació Digital el meu article “L’espanyol, llengua oficial?” el president d’ERC es manifestava públicament una altra vegada a favor de l’oficialitat de l’espanyol. Recordo que el meu article començava dient que em sorprenia sempre el poc rigor de la majoria de la nostra classe política a l’hora de parlar sobre el nostre maltractat idioma. I, la veritat, és que les darreres opinions d’Oriol Junqueras basant el futur estatuts de la llengua espanyola en una Catalunya independent en el fet que és la parlada majoritàriament pel seus amics de Sant Vicenç del Horts no fa més que reafirmar-me en aquesta idea. És més, ens demostra que la gestió pública del català mai no pot estar en mans de qui practica l’amiguisme. Perquè, ara, es veu que la posició del partit independentista en matèria lingüística depèn dels amics del seu actual president  que parlen espanyol al seu poble. No sé si el líder dels republicans, en lloc de fer amics que s’expressen en  la llengua de Garcia Márquez  hagués fet amics xinesos, ara ens proposaria que el mandarí també fos oficial en una Catalunya independent. I no serà perquè no hi ha gent avui a Catalunya que parli aquest idioma… i que també són amics nostres!

Personalment, per parlar d’un tema tan cabdal per l’esdevenidor de la nació catalana com ho és la situació present i futura de la seva llengua, prefereixo escoltar i acudir els especialistes i no pas a qualsevol amic, conegut o saludat, hagi nascut a Huelva, Beijing o Mataró. No crec que ningú prefereixi creure abans al veí que a un metge quan es tracta de la seva salut personal. Per tant, ni seria honest ni seria patriòtic que allò que no volem per a nosaltres ho volguéssim  per al català.

Precisament fou el novembre del 2012 quan l’associació Llengua Nacional va promoure el manifest “El català, única llengua oficial del futur estat català independent”. El seu títol era inequívoc i els seus signants anaven des del professor emèrit del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona, Josep Moran, fins a la filòloga i professora de la Universitat de les Illes Balears, Rosa Calafat, per citar-ne només un parell de la llarga llista d’acadèmics de diverses universitats de tots els Països Catalans que els acompanyaven. Sense oblidar altres noms destacats del país com el periodista Vicent Partal, els escriptors Víctor Aleixandre i Isabel Clara Simó o institucions religioses com ho és la Parròquia de Sant Narcís de Girona.

Faria bé el president d’ERC, a l’hora de pontificar i pretendre prendre decisions sobre quina política lingüística li cal al futur estat català, que abans preguntés i s’informés a través de veus qualificades com les que signaven l’esmentat manifest. Aquesta és la manera com un dirigent polític sensat actua quan es tracta de dirimir sobre coses tan importants per a la nació com és el seu idioma. No hauria tampoc d’oblidar aquelles paraules del nostre gran filòsof Francesc Pujols quan deia: “La llengua és l’ànima del nostre poble”.  Quan es tracta de parlar de l’ànima de Catalunya hom ha de tenir totes les prevencions imaginables.

D’altra banda, i per a defensar la seva posició a favor de l’oficialitat de l’espanyol,  el partit d’en Junqueras ens ve a dir que en la nova Catalunya no es poden perdre drets.  I és justament sobre aquests drets que n’ha parlat moltes vegades un altre especialista en la matèria com és el catedràtic espanyol del Departament de Lingüística de la Universitat Autónoma de Madrid, Juan Carlos Moreno Cabrera, quan afirma: “Les llengües existeixen dins una comunitat lingüística, no és tracta d’individus aïllats. Parlar de drets individuals en qüestió lingüística no té sentit”.  

Sap greu que una persona amb la teòrica qualificació intel·lectual com ho és el president d’ERC sustenti la seva tesi sobre l’oficialitat de la llengua espanyola en premisses tan naïfs i sense cap base científica. És així com a Catalunya hem anat bastint les polítiques de campanar que tant de mal ens han fet. Encara que el campanar sigui el de l’església parroquial de la venerable vila de Sant Vicenç dels Horts.

COMENTARIS

+19
3

D’acord

Cagondena, 29/04/2014 a les 23:00
Amb l’espanyol oficial, el català continua sent innecessari i desapareix. I a més, els espanyols que encara no són a Catalunya, continuaran venint sabent que el català no és imprescindible. Amb una majoria espanyola, a les següents eleccions es presenta un partit espanyolista, guanya, i ja hi tornem a ser: un altre referèndum,…

+17
3

Té tota la raó.

Jordi Millan., 30/04/2014 a les 00:46
Vostè té tota la raó. Un país, una bandera, una llengua oficials. Benvingudes totes les altres aportacions culturals.

Guanyarem la Independència Plena:

mtorrents | dimarts, 12 de desembre de 2006 | 19:29h

Tot procès d’alliberament

Tot  procès d’alliberament  personal  exigeix la integració de l’ombra,del nostre drac personal.L’alliberament  demana la integració  de totes aquelles emocions ,idees,vivències …..que al llarg de la nostra vida hem anat reprimint,obeint pressupòsits culturals,o com a resposta inconscient al dolor i  a la por que ens han provocat.

La societat estimula des de la més tendra infantesa que l’individu s’esquinci  en dues meitats:la màscara,el jo,aquella part de  nosaltres que reuneix les qualitats,emocions…amb les quals som més ben acceptats o ens sentim més còmodes,més “normals”,i la nostra ombra ,on hi encabim tot allò que titllem de “negatiu” o “perillós”.

Però com més poderosa l’ombra,o sigui més reprimits i inconscients els seus continguts,més domina la vida dels individus,perquè  irromp en la seva vida per canals patològics i dolorosos.

L’home sa és aquell que accepta la seva totalitat.Entèn que totes les energies presents a la seva vida,sigui la tendresa o la ràbia són útils i creatives simplement perquè són. I les reconeix i els fa lloc en la seva quotidianitat..

La integració de l’ombra passa ,doncs,per abandonar la idea de voler ser “bons” o “purs” i assumir  ésser complerts.Superar la polaritat i cercar la integració
.
Només quan ens reconeixem complerts i vivim des d’aquesta plenitud, som lliures, i la creativitat i la joia  són  llavors conssubstancials  en la nostra vida.

El que s’esdevé  en la psique humana,es reprodueix  també en la psique dels pobles.

Un poble per ser lliure  ha de reconèixer i integrar totes les energies que el conformen:el seny i la rauxa,els valors més angèlics i els més terrenals: la passió,la ràbia,l’odi..Només  l’expressió de totes les seves energies li donaran la capacitat  de trobar  la seva genuïnitat i  d’assumir-la amb  claredat  i sense vacil-lacions.

La història del poble català  ha estat un procès d’esquinçament brutal.

En el seu devenir històric, el nostre poble, s’ha anat creant una màscara  de poble  assenyat, pactista, dialogant, civilitzat….(1), i ha amagat a l’ombra  tot d’altres valors  i emocions més “perillosos”, com  ara la passió, l’agressivitat, la ràbia, l’odi i la venjança. Aquesta ombra s’ha fet tan poderosa i inconscient  que ens surt per tot arreu com una amenaça.

La ràbia i l’odi que no sabem viure amb naturalitat quan les circumstàncies ho demanen, tal com fan  els pobles més sans que els nostre, s’expressa en forma d’autoodi, un autoodi que està profundament incrustat en el nostre cos social, i que té noms i cares : PP i Ciutadans en són la seva expressió política.

La repressió  d’aquestes energies  vitals tan  necessàries per al desenvolupament saludable, no només ens ha fornit amb una ombra  que  treu el cap per tot arreu, sinó que a més  ens ha convertit en un poble anèmic, esmorteït, poruc. Un poble tan confós que, fins i tot els polítics que diuen representar-nos justifiquen cofoiament  l’opressió i la castració del nostre poble.
No som capaços de trobar el nostre centre perquè estem tan polaritzats  cap a la “màscara” de poble politicament correcte, sensat i dialogant, que no sabem   ni  reconèixer que tenim aquestes energies vitals enormes  que estan rugint perquè les integrem.

La llibertat del nostre poble  depassa el vessant polític. És una qüestió d’entendre  que en el nostre procès històric hem capat aquest poble  de les energies més vitals per a la seva subsistència. O les reintegrem i assumim, que com tots els pobles sans, tenim energies poderosíssimes  en forma de passió…. o questes energies reprimides ens destruiran. Només quan acceptem la totalitat del nostre ésser com a poble, i per tant totes les energies implicades, podrem començar una integració  que compensarà la polaritat  de poble “assenyat i servil” amb que ens hem identificat, i ens fornirà  del coratge, la passió, la sinceritat  i la fortalesa  per fer el camí del mig. El de trobar la nostra verdadera vàlua i el d’assumir  amb orgull i dignitat  el nostre lloc en el món.

Només  assumint  la nostra ombra, podrem cavalcar el nostre drac col-lectiu i  recuperar el nostre poder.

(1) Seria interessant  fer una anàlisi històrica ,des d’aquesta òptica,començant amb els càtars,que s’anomenaven a si mateixos “els purs”,i que van ser anihilats a la batalla de Muret per les forces “més terrenals” del vaticà i dels francs. Perquè allò que no reconeixes en tu, sempre acaba imposant-se, i normalment amb un cost altíssim.

 
Maria Torrents Quadres (Consellera de Catalunya Acció)

La Constitució anomenada de l’Havana és un bon model a seguir.

Si la llengua no és l’única oficial, la escolarització tampoc serà l’única! Desvetlem!

No enganyem a la gent i tampoc no ens deixem enganyar per nosaltres mateixos:

Em pregunto quan deixaran d’enganyar la gent en temes lingüístics i s’atreviran a dir tots els que s’estripen les vestidures per la sentència del TSJC d’ahir (polítics, tertulians, periodistes, sociòlegs, etc.) que l’única possibilitat de subsistència del català és tenint al darrera un Estat Català independent on la llengua catalana sigui l’única llengua oficial.

Josep Castany, Director de Catalunya Acció

———————–


La Constitució provisional de la República Catalana redactada i aprovada a la ciutat de l’Havana el 1928 diu el següent:

Títol I – DEL RÈGIM POLÍTIC DE CATALUNYA

Article 1. El poble de Catalunya, en exercici del dret immanent que li correspon, de donar-se per voluntat pròpia i sense ingerències estranyes la seva organització política, es constitueix en Estat independent i sobirà, i adopta, com a forma de govern, la República tècnico-democràtica representativa.

Títol II – IDIOMA, BANDERA I ESCUT

Article 2. L’única llengua oficial, a Catalunya, és la catalana.

Article 3. La bandera oficial de la República Catalana és la històrica de les quatre barres rogesdamunt de fons groc; amb addició, en la part superior, d’un triangle blau i amb una estrella blanca de cinc puntes al centre.

Article 4. L’escut nacional de Catalunya és anàleg a la bandera anterior.

Títol III – DEL TERRITORI CATALÀ

Article 5. El territori de la República catalana s’entendrà constituït pel que formen en l’actualitat les anomenades «províncies» de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona.

Article 6. La capital de la República Catalana radicarà a Barcelona.

Article 7. Les actuals divisions provincials del territori de la República catalana, queden abolides; i en son lloc es restableixen les divisions naturals d’aplegament de municipis autònoms en comarques històriques de govern també autònom, que són les següents: Vall d’Aran, Ribagorça, Pallars, Conca de Tremp, Urgellet, Cerdanya, Vall de Ribes, Camprodon, Ripollès, la Muntanya, la Garrotxa, Empordà, la Selva, la Maresma, Pla de Barcelona, Llobregat, Penedès, Camp de Tarragona, Tortosa, Ribera de Segre, Ribera de Sió, la Segarra, Pla d’Urgell, la Noguera o Vall d’Àger, Conca de Meià, Pla de Lleida, les Garrigues, Priorat, Gandesa, Ribera de l’Ebre, Berguedà, Cardener, Lluçanès, Moianès, Pla de Bages, Igualada, Conca de Barberà, Vallès, Plana de Vic i el Gironès.

Títol IV – DELS CATALANS

Article 8. Són catalans:

  • A) Tots els nascuts en territori de Catalunya encara que de pares no catalans,per tal que en ella estiguin domiciliats.
  • B) Tots els qui, havent nascut a Catalunya, resideixin fora d’ella i estiguin inscrits voluntàriament com a tals.
  • C) Tots els qui, essent fills de pares catalans o de pare català o mare catalana, i havent nascut a fora de Catalunya, reclamin la ciutadania catalana en arribar a la majoria d’edat.
  • D) Els estrangers que hagin ajudat amb les armes o amb serveis insignes a obtenir la Independència o el progrés en qualsevol ordre de Catalunya.
  • E) Els estrangers majors d’edat establerts a Catalunya per espai de més de cinc anys, sempre que reclamin voluntàriament la nacionalitat catalana i sàpiguen parlar i escriure en català.

Article 9. Els catalans que en constituir-se la Independència de Catalunya es trobin a l’empara de ciutadanies estrangeres seran considerats des del primer moment amb tots els drets de la ciutadania catalana, i podran acollir-se als beneficis d’aquesta en l’oportunitat que els convingui.

Article 10. La ciutadania catalana es perd:

  • A) Per renúncia voluntària.
  • B) Per conspirar o atemptar contra la independència de Catalunya.
  • C) Per sentència que imposi pena infamant, mentre no s’obtingui rehabilitació conforme a llei.

 

 

—————————–

 

 

i segueix al llarg de només setze folis. Caldrà que la tinguem present a partir d’ara.

 

Si la llengua catalana no esdevé única oficial, no passarà gaire temps abans de que l’ensenyament en català o immersió lingüística caigui per la pressió dels espanyolistes i les seves argúcies legals, ajudats per Espanya i sobretot ajudats pels catalans, Mas i Junqueras inclosos, que no volen entendre que dues llengües no poden conviure en règim de cooficialitat, i menys quan una és molt valenta demogràficament com la castellana i l’altra és més dèbil en aquest sentit com ho és el català.

Per tant, legitimament i per sentit de supervivència de la llengua catalana i de la nació que en depèn i la sustenta, com sàbiament dictamina la Constitució provisional del 1928 en el seu article número 2:

“Article 2. L’única llengua oficial, a Catalunya, és la catalana”

Els ponents d’aquella constitució ben nostra van ser molt més clarividents que certes elits autonomistes d’encara no fa gaire i els seus corifeus mediàtics actuals.

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció

membre del BIC, ANC, SI, MxI.

DUI ja! El món espera la nostra decisió! Què esperen Mas i Junqueras?

La Internacional Liberal donarà suport a qualsevol decisió que votin els catalans

L’aliança de partits liberals de tot el món explicita el suport a la consulta a Catalunya

La Internacional Liberal, que agrupa agrupa més de 109 partits liberal-demòcrates i reformistes de tot el món, ha expressat per escrit el suport a la consulta sobre el futur polític de Catalunya. El text, aprovat al 59è congrès de l’organització celebrat aquest cap de setmana a Rotterdam, expressa preocupació per la manca d’un diàleg real entre el govern espanyol i el govern català, dóna suport a qualsevol decisió que prengui el poble de Catalunya sobre el seu futur i assenyala el referèndum pactat entre Escòcia i el Regne Unit com el millor model de solució pel cas català.

Un altre dels punts destacats del text assumit per l’aliança liberal és que qualsevol negociació entre els dos governs no ha d’implicar en cap cas la renúncia del poble de Catalunya al seu dret de decidir expressat democràticament, i reclama que la Unió Europea sigui prou ?exible i forta alhora per oferir una alternativa viable als pobles europeus que es vulguin expressar.

Més de setanta-cinc partits i entitats de seixanta-quatre països han participat en el congrès de la Internacional Liberal, on hi ha hagut un relleu en la presidència, en què el neerlandès Hans Van Balen ha estat succeït per l’andorrà Juli Minoves. La representació catalana ha estat integrada per la Fundació Llibertat i Democràcia, vinculada a Convergència Democràtica; l’encapçalava el vice-president de la Internacional Liberal i diputat al congrès espanyol, Jordi Xuclà; també hi havia el president de la Generalitat i de CDC, Artur Mas; el vice-president del Partit Liberal Demòcrata Europeu, Marc Guerrero, i Roger Albinyana , com a membre del secretariat internacional de CDC.

El suport a la consulta i a una solució democràtica i dialogada al procès català està inclòs a la ponència ‘The World Today’. El text aprovat diu així:

‘La Internacional Liberal expressa la seva preocupació per la manca de diàleg real entre el govern de Catalunya i el govern d’Espanya per discutir un full de ruta negociat sobre el futur de Catalunya. La Internacional Liberal donarà suport a qualsevol decisió presa pel poble de Catalunya per decidir el seu propi futur. El model democràtic establert pel govern del Regne Unit i el govern d’Escòcia, en el que s’ha arribat a un acord per celebrar un referendum per decidir el futur polític del poble escocés, ha de ser utilitzar com un exemple positiu en les converses entre els governs de Catalunya i Espanya. Tanmateix, qualsevol potencials o futures converses entre els dos governs mai han d’implicar la renúncia del dret a decidir del poble català a decidir el seu propi futur, sempre que sigui per mitjans democràtics. La Unió Europea ha de ser ?exible i forta per oferir una alternativa viable a aquells pobles dins la Unió que de manera democràtica volen expressar-se.’

Jo també estic a favor de la Independència. Guanyem-la: DUI, DUIU, DUI !


Dijous  24.04.2014  17:26

Noam Chomsky, a favor del Sí a la independència d’Escòcia

Declaracions d’un dels pensadors polítics més influents del món

Noam Chomsky ha declarat que la seva intuïció ‘s’inclina a favor’ del sí a la independència d’Escòcia. Chomsky ha afegit que ‘la meva intuïció em diu que he d’estar a favor de la independència’. Chomsky ha realitzat aquestes declaracions a l’agència russa de notícies Ria Novosti. El diari Scotsman s’ha afanyat a recollir les declaracions d’un dels pensadors polítics més influents del món.

‘Òbviament ningú vol reinstaurar l’imperi Otomà, però en alguns aspectes va encertar-la de ple: deixem que la gent es gestioni els propis afers, amb solucions federals cooperatives, i com menys barreres, millor’, ha dit Chomsky.

Chomsky és un lingüista nord-americà, professor al MIT i considerat el pare de la lingüística moderna. Políticament emmarcat dins el pensament llibertari, Chomsky ha escrit obres que han influït generacions senceres de pensadors polítics, com Manufacturing Consent i American Power and the New Mandarines, entre moltes altres. 

DUI abans del 31 de desembre del 2014. Volem guanyar la Independència!

Cal que tinguem ben clar que aquest afer l’hem de tancar aquest 2014

Jo crec que ara mateix Mas, Junqueras i tothom qui s’hi pugui sumar haurien de preparar la DUI, 68 diputats, el text, el lloc i els observadors mundials qualificats, i fer la DUI de seguida.

No sé si volen? pel que es veu crec que no volen. Penso en aquell llibre de Xirinachs “La traïció dels líders”.

Però bé, al que anava, hem de tancar el procés d’Independència abans del 31 de desembre d’aquest 2014. Si no ho fem així podem perdre l’ocasió d’or que tenim davant nostre.

Així, doncs, la DUI abans del 31 de desembre del 2014.

Volem guanyar de veritat la nostra Independència?

-Per dignitat i perquè cap Poble vol renunciar a la seva Independència volem guanyar-la!

El Poble català, Catalunya tota, no pot ni ha de ser menys que els altres pobles!

Volem i farem realitat la Independència total, com Suïssa -la Confederació Helvètica- la Confederació dels Països Catalans, i també com Israel, la Independència total amb representació a l’ONU.

Escampeu-ho arreu: DUI abans del 31 de desembre del 2014.

I si els polítics no compleixen els haurem de canviar o ho haurà de fer el Poble.

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció i membre de UDIC.

————————
——— El següent text ha generat aquest post resposta:

Català Sempre
31 de març

HO ENTENEU? NO SÓN ELS CALERS, ÉS LA DIGNITAT NACIONAL

Col·lectiu JOAN CREIXELL

Sembla que la nevera de la Moncloa en la que s’hi troba la pastanaga de l’Estat, eina per a entabanar les elits catalanes que han viscut del negoci d’Espanya, s’està mig obrint. Els que la volen obrir del tot, però, no s’adonen que la pastanaga s’ha pansit fins a podrir-se, i que la societat catalana ja no està per a més trampes. Tarradellas, Constitució, Estat de les Autonomies, Estatuts passats pel ribot, sistemes de finançament, peix al cove…

Tot això és el passat, és vell i està superat per la ferma voluntat del poble de Catalunya. I una operació d’aquestes característiques a dia d’avui no seria més que un vescanvi d’uns quants calers per 10 o 15 anys més de submissió i assimilació nacional, cultural i lingüística. Com a màxim tindríem un descafeïnat pacte fiscal o una millora del sistema de finançament.
A Catalunya avui hi ha una altra situació: les noves generacions que no van viure la transició democràtica –i les que sí la van viure i han vist l’engany que aquesta va representar– volen evitar de repetir els autoenganys del passat. I per això ara volen el dret a decidir, per tal de construir el seu propi projecte nacional, conscients que els catalans tenim la força i la il·lusió –i la capacitat– d’ésser un país normal europeu, sense tutel·les, sense una nació espanyola que ens vol forçar a assimilar-nos al seu projecte nacional.
L’Espanya plurinacional, pluricultural i plurilingüística no ha estat ni és possible. Sols volen el seu projecte, una grande, libre e indivisible, i si l’acceptem correm el perill de desaparèixer, d’entrar en la decadència, de perdre la nostra identitat nacional i, com ara, ésser invisibles al món quan aquest es globalitza.
L’Estat i els seus aparells, les màfies econòmiques i polítiques del poder, no volen acceptar Catalunya com una nació que pugui parlar amb ells de tu a tu i per això estan decidits a no cedir i a fer tot el possible perquè els seus aparells, els poderosos i la quinta columna unionista facin veure i menystinguin l’actual revolució nacional catalana pacífica, cívica i democràtica.
La seva ofensiva potser tindria èxit si fóssim al segle XIX i a bona part del XX perquè podrien usar allò que millor saben fer: la força i la violència. Però avui dia, al segle XXI i a l’Europa occidental… ¿com s’ho faran? Han d’entendre que sols podran aturar el procés amb democràcia: ¿seràn capaços d’acceptar-ho?
No podem perdre més el temps, aquest 2014 el nostre poble està ferm i convençut de la seva voluntat d’ésser i de que som capaços d’assolir Ítaca. Ni un pas enrere, doncs. Si ens mantenim ferms i ampliem el suport a tota la nostra societat, i si finalment deixem de ser invisibles al món, guanyarem. No us deixeu entabanar.

EEUU, Anglaterra, Catalunya, Israel … possibles aliats estratègics.

EEUU i Catalunya possibles aliats estratègics en la defensa de la llibertat al flanc occidental de la Mediterrània.

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/261482

Post de Lluís Patraix penjat ací per Salvador Molins, membre de CA i UDIC.

Obama, Arturo S. Casamitjana i el think tank Podesta, claus en el reconeixement per part d’EUA d’una Catalunya independent?

Lluis_Patraix | divendres, 28 de març de 2014 | 01:02h:

Fa uns mesos escrivia un apunt (*) en aquest bloc en el qual comparava la situació actual en la que es troba el procés sobiranista a Catalunya a una partida d’escacs, en el qual les peces enfrontades estaven sent estratègicament mogudes al tauler per dos jugadors: Catalunya i Espanya.

En aquest apunt apuntava dos factors que, al meu parer, podrien ser claus en l’èxit o el fracàs d’aquest projecte: el suport popular del poble català i el reconeixement internacional de les reivindicacions de Catalunya.

Des de fa ja uns mesos les dues parts estan jugant intensament les seues cartes al tauler amb més o menys mestratge, oportunitat i encert.

Crec que tothom coneix com cadascuna de les parts ha anat difonent els seus missatges i argumentacions, a favor o en contra del procés, tant a nivell intern d’Estat espanyol com fora de les nostres fronteres, amb el doble propòsit de “guanyar-se” l’opinió de la ciutadania, per un costat, i d’intentar “convèncer” les cancelleries estrangeres de les “bondats” de les seues posicions, per una altra banda.

No cal dir, per sabut que és, la manera tan barroera i grollera amb què Espanya i el seu ministre d’Exteriors, Margallo, han mogut els seus peons per intentar embrutar i desprestigiar un procés que per part de Catalunya, ha estat fins ara plenament cívic i democràtic.

Així doncs, l’escenari internacional serà clau, tant abans com després de la consulta del 9-N, en la resolució reeixida del procés, tant pel que fa a la presa de posició i a les “simpaties” que pot desencadenar a les cancelleries internacionals, com en el reconeixement de Catalunya com un nou estat independent en la comunitat d’estats internacional, en cas que es produïra, després de la consulta o després d’unes eleccions plebiscitàries, una declaració unilateral d’independència (DUI) per part del Parlament de Catalunya (…)

En aquest terreny, l’estat d’Israel s’apunta com un dels possibles primers estats que podrien reconèixer a una Catalunya independent.

A l’octubre de 2012 Haaretz, un dels diaris israelians més influents, publicava un article que pot donar la clau en aquest sentit. En ell el periòdic deia que Catalunya “serà aviat del poble català, de la mateixa manera que Israel és del poble jueu”, tot i descartant una altra fórmula territorial que no fora la independència plena.

Les relacions institucionals entre Catalunya i Israel es van veure reforçades arran del viatge que Artur Mas, el conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell, l’alcalde de Barcelona Xavier Trias i representants de trenta empreses catalanes, van fer a Israel al novembre de 2013.

Durant la visita que va fer Mariano Rajoy a Obama fa uns pocs mesos, tots vam poder veure algunes fotos de gestos molt significatius de “desgrat” del president nord-americà cap al president espanyol, que van circular per les xarxes socials i que van ser també publicades en alguns mitjans de comunicació.

Tothom sap que Mariano Rajoy se sent molt incòmode amb la qüestió de la consulta de Catalunya fora d’Espanya, en concret quan se li fan preguntes al respecte o se li demanen explicacions del perquè s’oposa a què els catalans voten, tal com s’ha fet al Quebec o es farà enguany a Escòcia.

I tothom sap també que va ser aqueixa la raó per la qual va vetar la presència de periodistes de TV3, de RAC1 i de Catalunya Ràdio (plegats amb altres mitjans espanyols) en la roda de premsa que va donar a la Casa Blanca després d’haver-se reunit amb Barack Obama.

És clar que Rajoy no volia preguntes incòmodes o comprometedores que pogueren deixar-li en evidència davant Obama en la mateixa Casa Blanca.

Sembla que aquesta censura realitzada per Mariano Rajoy no va ser molt ben vista pel mateix Obama.

Les “simpaties” i complicitats que desperta Rajoy a Obama sembla ser que són més aviat poques, almenys pel que fa al tema de Catalunya i a la manera en què està tractant-lo el govern espanyol.

Les claus d’aquesta actitud d’Obama cap a Rajoy poden arrencar en els seus orígens més remots, sorprenentment a la Guerra civil espanyola, i tindre un cognom català: Casamitjana.

Arturo Sarukhán Casamitjana és un diplomàtic mexicà nascut el 1964.

És amic personal de Barack Obama i el responsable d’un dels think-tanks més influents a la Casa Blanca, el Grup Podesta.

La seua carrera diplomàtica ha estat bastant extensa, però el seu lloc més important va ser el d’ambaixador de Mèxic a EUA.

Per a la Casa Blanca, les ambaixades dels seus dos països veïns a nord i a sud, Canadà i Mèxic, són extraordinàriament importants per la intensitat de les relacions de tot tipus que manté amb ells, tal i com per exemple el Tractat de Lliure Comerç d’Amèrica del Nord (TLCAN), subscrit entre els tres governs crear una zona de lliure comerç en la seua regió.

Les arrels familiars d’Arturo S. Casamitjana, ens posen en la pista.

El iaio de Lluís Casamitjana era un català del Priorat, pertanyia a Esquerra Republicana de Catalunya, i amb la seua mare xicoteta van creuar els Pirineus en acabar la Guerra civil per arribar al camp de refugiats d’Argelers, situat al sud de França.

Quan el govern de Mèxic va obrir les portes als exiliats de la República espanyola, tots dos van embarcar-se a Bordeus en el vaixell Ipanema per arribar al port mexicà de Veracruz un 7 de juliol de 1939.

Van formar part dels 4.000 refugiats que el govern mexicà de Lázaro Cárdenas va acollir a través del Servei d’evacuació de Refugiats Espanyols.

“Sóc mexicà, però estic orgullós de les meves arrels”, va dir Arturo Sarukhán Casamitjana en una entrevista que li va fer l’AVUI fa un temps. Ahí va dir també que encara recordava el gust de les ensaïmades i de les coques que va tastar a Barcelona quan tot just tenia quatre anys, que va ser la primera volta que va trepitjar terra catalana, la llar dels seus iaios materns.

Arturo parla català amb tota naturalidad. “L’avi va ser sempre molt hermètic. Tenia clar que Mèxic era el seu nou país, però va mantenir les arrels i és el responsable que jo, avui, parli i escrigui en català. De la guerra, però, no en volia parlar”, explicava l’Arturo a l’AVUI.

Ell està convençut que el seu passat va ser “determinant” a l’hora de triar carrera, ja que si la història materna és dura, també ho és la de la família paterna, que va fugir d’Armènia durant el genocidi perpetrat pels turcs entre 1915 i 1917. “Tinc prou bagatge personal per tenir una perspectiva històrica”, va dir en l’entrevista.

Per això creu que Mèxic ha de ser un baluard “de la defensa i la promoció dels drets humans a tot el món, sense oblidar-nos de casa nostra”.

El cosi d’Arturo es Josep Andreu, de Montblanc i diputat d’ERC a Madrid, membre d’una nissaga de polítics tarragonins que s’ha estès a l’altra banda de l’Atlàntic gràcies a l’Arturo.

Un besoncle seu, ja mort, va fundar ERC el 1931 i, amb la democràcia, es va passar al PSOE i va ser-ne diputat i senador al Parlament espanyol.

El pare de Josep Andreu, Carles Andreu, va ocupar un escó al Senat per CiU.

Josep i Arturo van fer una excursió junts pel Priorat fa uns anys, en el 2005, on están les seues arrels. “No podia ser que no conegués el Priorat”, va dir l’Arturo a l’AVUI.

Josep Andreu va dir a l’AVUI que “a casa dels Casamitjana, a Mèxic, la llengua vehicular és el català”, i remarcava que l’Artur -es resistia a dir-li Arturo- el parlava molt bé.

Arturo S. Casamitjana, que es diu fan del Barça i te una filla a la que ha posat un nom tan català com Laia, se sent actualment molt compromès amb el procés emprès a Catalunya, i sembla decantar-se clarament per l’opció de la independència.

L’extraordinària influència que té en les esferes econòmiques i diplomàtiques nord-americanes el Grup Podesta, i la seua relació personal amb el mateix president d’EUA, podrien ser factors gens menyspreables a l’hora que el govern dels EUA poguera reconèixer la independència de Catalunya després d’una hipotètica DUI.

Sense dubte, un factor molt important a tindre en compte i que podria ajudar a decantar a favor de Catalunya la complicada i complexa partida d’escacs que està disputant contra la centralista i antidemocràtica Espanya.Patraix, Pepe Valenciano

ia, a 28 de març de 2014.

(*) Apunt: Rajoy, la “marca españa” i la seua famosa foto amb Barack Obama (http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/257696)

Lluis_Patraix

http://blocs.mesvilaweb.com/Lluis_Patraix

Patraix, València, a 28 de març de 2014.

Unim-nos i Declarem la Independència o ens venceran una vegada més!

12.10.2013 Un article de l’incombustible Eugeni Casanova que a la vegada és un gran retrat. http://ow.ly/vXlgZ

Unionistes, abandoneu tota esperança

Catalunya ha sobreviscut el darrer segle a dues dictadures pensades per exterminar-la que van sumar 47 anys, a una derrota bèl·lica amb 50.000 morts, a un exili que li va arrabassar 100.000 dels seus millors homes i dones, a unes quantes ocupacions armades i a una postguerra ferotges, a quatre onades migratòries que li van triplicar la població i a una transició ‘superprogre’ i ‘multiculti’ que la va voler salvar d’allò que en deien ‘aldeanismo’. I, tothora, a oprobis i humiliacions, a militars i paramilitars, a premsa insultant, a propaganda hostil, a persecucions, a lleis punitives…

Ara, en ple segle XXI, amb centenars de milers de catalans al carrer, quan un auditori ple a vessar clama en castellà a Bellvitge per la independència, vénen personatges histriònics i fan, posem per cas, una llei per a espanyolitzar la canalla (una altra!) o perquè els polítics no puguin viatjar a l’estranger (sempre els havien enviat a l’exili i ara no els deixen sortir). O s’empesquen una campanyeta per a convèncer els catalans que Espanya no els roba (que ja havia estrenat la FAES l’any passat). Però si hem aguantat campanyes de segles, amb la llengua prohibida, sense poder publicar ni un llibre!

Sembla un film còmic en blanc i negre. Laurel-Margallo i Hardy-Wert tapant el sol amb un dit a l’era de la comunicació global, de la Unió Europea, de la rebel·lió en xarxa, amb un govern i una oposició que –ja era hora– van per feina. En quin món viuen? Com a l’infern del Dant, abandoneu tota esperança: la història no es pot capgirar en una reunió de la FAES.

Barcelona, capital de Catalunya, ha estat bombardada cada dues generacions, captiva entre dues fortaleses que li encaraven l’artilleria. Lleida, porta de Catalunya, ha estat devastada a cada ventada de ponent, amb la seu convertida en caserna vigilant. Tortosa, Manresa, Perpinyà (ai!), Tarragona, Cardona, Cambrils…

Aquestes ciutats van resistir, sovint sense esperança. Milers i milers de vides tan solament per a salvar la dignitat, per a retornar el nom de cada cosa a les generacions venidores. Els decrets de Nova Planta s’imposaren per esborrar fins el senyal més insignificant de la personalitat del país. Joan Francesc Mira explica que Felip V va planificar al Regne de València un sistema de destrucció de la llengua, les institucions, l’economia i les persones, que va esdevenir el primer intent de genocidi per qüestions ètniques a Europa. Al Principat, set anys més tard, fou encara pitjor.

Després de decennis, els polítics, acomodats, s’ho miraven amb displicència, qui dia passa any empeny, fins que un petit poble va organitzar una consulta de fireta i, inesperadament, l’univers va esclatar. Accionada per un ressort ignot, la memòria col·lectiva va emergir. El país sencer es va deixondir. A la Via Catalana hi havia més de dos milions de ciutadans, segons l’Official World Record. No hi ha al món cap moviment com aquest.

Una nació és una cadena de generacions, diu Jordi Sales. El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors, advertia Francesc Pujols. Quan a una nacionalitat se li desperta la consciència que ho és, treballa de seguida per produir un estat, va sentenciar Prat de la Riba.

Josep Carreras ho explica amb una senzillesa que esborrona: ‘A casa, ens havien ensenyat a ser catalans, ho portàvem a dins.’ Tancats amb pany i forrellat, el miracle de la supervivència. En família, en cenacles, a les catacumbes, una flama encesa.

Laurel-Margallo i Hardy-Wert fa un any que boquegen astorats davant l’incendi. Comptaven com a independentistes només els votants d’ERC i ara no entenen res. Durant vint anys, els vells militants de Convergència havien explicat que el 90% dels afiliats eren sobiranistes. Quants n’hi havia a IC? Quants en un PSC que era el partit majoritari? Eren a l’armari (on continuen els d’Unió) i Josep Carreras en tenia l’explicació. La clau era parlar-ne. De fet, Catalunya ja és lliure perquè ha saltat el mur de la resignació i el silenci. La resta vindrà tota sola.

No els comptaven perquè Jordi Pujol, que reconeix que era ‘espanyolista’, cercava un encaix desesperat; perquè Pasqual Maragall va intentar tota mena de federalismes, perquè Carod-Rovira se’n fotia de l’independentisme ‘exprés’. Tots tres havien fet de dic de contenció, tots tres van ser a la Via Catalana per la Independència.

Ha pujat una nova generació que no ha viscut el franquisme, que no es creu la por, que s’expressa lliurement en català i que ha reprès el fil de la història. Qui els convenç que votar és prohibit? Ells tampoc no havien estat comptats.

Laurel-Margallo i Hardy-Wert confien encara que sigui una febrada d’estiu i sembla que tenen un pla: sembrar el país de sal, escanyar-lo per rebentar la moderació i fer caure el president. Necessiten el caos, fan mans i mànigues perquè torni la violència al País Basc, voldrien una Catalunya enfrontada al carrer. Els veurem la cara avui. No amollaran perquè qualsevol concessió enfortiria el pensament català i ells volen extirpar-lo (també arrosseguen una tradició).

Es creuen la propaganda pròpia i s’acluquen d’ulls a una torrentada de mil anys de pòsit que ha esbotzat la presa i baixa tronadora cap a mar oberta. La història potser es pot aturar, però un poble unit, alegre i combatiu (per molts anys, mestre Estellés), no.

Eugeni Casanova (Publicat a Opinió Contundent Vilaweb)

“caldria una complementària ANC política” Pot ser UDIC?

Estic absolutament convençut que caldria una complementària ANC política, una ANC capaç de defensar la DUI amb fermesa i d’esmanar la plana molt més sovint i molt més fort a Mas i a Junqueras.

Sense fermesa i voluntat política de guanyar la Independència aquest 2014 el procés perilla, el cansament es fa manifest i els dubtes també, no els meus però sí els de molta gent, i no ens ho podem permetre, de cap manera.

Per això treballo amb UDIC per fer extensiva a tothom la imminent necessitat de la DUI i la consegüent cerca d’aliats i del reconeixement internacional.”

És bo que hi hagi disidència i criteris contraposats dins de l’ANC i seria bo que es discutissin i valoressin en públic, seria molt sa i molt valent i reforçaria l’acció precisa i necessària de l’ANC.

No cal amoinar-se, tot és opinable, tot es pot discutir, aprofundir i fins i tot millorar amb respecte i fermesa.

Jo no veig prou encert en la utilització de la força que té l’ANC per tal d’assolir precipitar la Independència. Veig amb preocupació que l’ANC no ajuda iniciatives independentistes com per exemple la recent anada a Brussel·les. Veig l’ANC tancada de banda amb les seves lloables iniciatives. A Lituania va ser la seva “anc” la que va agafar la responsabilitat de portar el procés davant l’adormiment de la seva classe política.

Estic absolutament convençut que caldria una complementària ANC política, una ANC capaç de defensar la DUI amb fermesa i d’esmanar la plana molt més sovint i molt més fort a Mas i a Junqueras.

Sense fermesa i voluntat política de guanyar la Independència aquest 2014 el procés perilla, el cansament es fa manifest i els dubtes també, no els meus però sí els de molta gent, i no ens ho podem permetre, de cap manera.

Per això treballo amb UDIC per fer extensiva a tothom la imminent necessitat de la DUI i la consegüent cerca d’aliats i del reconeixement internacional.

Salvador Molins, CA i UDIC.

Oriol Junqueras i Carme Forcadell interpreten el joc dels disbarats.

Oriol Junqueras i Carme Forcadell interpreten el joc dels disbarats.

L’Oriol Junqueras dient i repetint a tort i a dret que el castellà ha de ser oficial al nou estat català independent i la Carme Forcadell dient que l’estatut és la constitució catalana.

Si Francesc Macià aixequés el cap és moriria de nou, i de cop, amb una tristesa infinita davant de tanta estupidesa i estultícia.

No pot entendre el senyor Junqueras la manera de fer i de ser d’una llengua imperial com la castellana, parlada per tres-cents milions de persones, una llengua que, fins i tot, si els nord americans baden, se’ls fotarà sencers! L’esperit castellà no enten de respectes ni de mesures. No sap Junqueras que a Letònia van haver de fer un referèndum que per sort va guanyar el letó com a única llengua oficial quan el rus ja agredia i li aixafava els talons amb males maneres dins de la mateixa Letònia. Junqueras és d’enteniment cec i no veu el que està passant a Ucraïna. Junqueras vol apagar el foc amb foc! Ai las … quina gent més nècia.

Tanta lluita amb l’escola catalana per a res? No saben Oriol Junqueras i altres defensors d’aquesta oficialitat del castellà que en el cas de que fos efectiva per sentit comú i natural hi hauria d’haver dues línies d’escola, una castellana i la altra catalana, quans dies o mesos es pensen vostès que la comunitat castellano parlanttardaria a exigir-ne l’aplicació efectiva. Jo, Salvador Molins, he vist i he parlat amb persones de Sabadell per exemple, per no dir de Berga o de Súria, que han estudiat en l’escola catalana i ja no saben ni volen parlar en català o que els costa molt, tan com per no fer-ho. Aquesta és la voluntat de castellanoparlant en general. Sense l’obligació natural d’única llengua oficial única en el seu propi i natural territori el català morirà ràpidament o esdevindrà la parla d’una reserva lingüítica com les reseves indies dels EEUU.

El castellà no pot ser:

El Català serà la única llengua oficial de l’Estat Català independent.
El castellà i l’espanyol no ho poden ser.

Estem davant de les darreres lluites que haurem d’encarar pas previ a la Declaració d’Independència i al Procés Constituent que endegarà oficialment aquesta declaració.

La llengua: La catalana !
La nació: La nació! tota sencera  !
L’estat: Estat català independent !

El procés:

1r Declaració d’Independència de Catalunya

2n Referèndum si la comunitat internacional ho exigeix

3r Proclamació de la Independència de Catalunya


És de sentit comú! el sentit que sembla que està perdent ERC. Esquerra va a la deriva, qui no té clara la llengua no té legitimitat ni mereix confiança per anar al davant  del procés d’Independència.


És de sentit comú! … el castellà no pot ser! per què?


El castellà no pot ser perquè cap país pot tenir dues llengües oficials sense posar en perill la més dèbil.


No és res personal ni res poc democràtic, els catalans de parla materna castellana o fins i tot que parlin en castellà ho han d’entendre i ho poden entendre, i ho entendran.


No podem posar cap llengua en perill, ni el català, ni el castellà, per tant deixem-nos de tonteries i mirem on tenim els peus, mirem on som, mirem quin és el tret fonamental d’aquesta terra nostra, la nostra ànima col·lectiva.


El castellà no pot ser oficial perquè si ho és deixarà el català indefens i en estat

d’inanició permanent.


El català és una llengua important com totes però el seu àmbit geogràfic i la seva població no són suficientment grans per assegurar-ne la permanència en el temps. El català com totes les llengües, unes més que altres, necessita protecció política i l’eina per fer-ho universalment és un estat.


En principi, ja en la redacció definitiva de la nostra constitució, constarà de forma fixe i inalienable que l’única llengua oficial de la república catalana serà el català. Ho dic així perquè així ja ho tenia clar la Constitució de l’Havana i el mateix Francesc Macià.


Si Francesc Macià i la gent d’ERC d’aleshores aixequessin el cap … ai las!


El castellà no pot ser! No som necis, no ho hauríem de ser! No som irresponsables, no ho hauríem de ser! No som assassins de llengües i menys auto suïcides! no ho hauríem de ser!


No matarem el català ni el condemnarem a l’austracisme!

El català és el que dóna el sentit últim al nom de Catalunya, a la seva essència i al que ha de ser el seu estat!


Tampoc matarem el castellà, qui pateixi per la seva desaparició té desenes de comunitats nacionals on per naturalesa i justícia és llengua oficial, a la Mediterrània, a l’Atlàntic i al Pacífic i on pot anar a viure-hi i donar-li suport que és el que fa vives les llengües.


El català té les seves terres i països, no són gegantins però són suficients.


No acceptarem el bilingüisme, preludi de la mort de la llengua més dèbil, més fràgil, que no vol pas dir ni menys vàlida, ni menys digne!


El Letó a Letònia, el Castellà a Castella, l’Espanyol a Espanya i el Català a Catalunya! I cadascú a casa seva -familiar- que parli el que li plagui.


Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció i membre de UDIC “Units per Declarar la Independència Catalana”

Fotografia Adjunta: Els ponents de la Constitució Provisional de la República Catalana reunits amb Macià a l’Havana el 1929. Aquesta sí que és una Constitució de veritat i solament catalana, breu, clara, potent i molt urgent que ens caldrà posar al dia. Ben al contrari a l’Estatut esclau, llarg, enrabassat, dèbil i totalment inútil.