Qui no té clara la llengua no té legitimitat ni mereix confiança per anar al davant del procés d’Independència.

El castellà no pot ser: 

El Català serà la única llengua oficial de l’Estat Català independent.
El castellà i l’espanyol no ho poden ser.

Estem davant de les darreres lluites que haurem d’encarar pas previ a la Declaració d’Independència i al Procés Constituent que endegarà oficialment aquesta declaració.

La llengua: El castellà no pot ser!
La nació: La nació! tota sencera!
L’estat: Estat català independent!

El procés:

1r Declaració d’Independència de Catalunya

2n Referèndum si la comunitat internacional ho exigeix

3r Proclamació de la Independència de Catalunya


És de sentit comú! el sentit que sembla que està perdent ERC. ERC va a la deriva. Qui no té clara la llengua no té legitimitat ni mereix confiança per anar al davant  del procés d’Independència.


És de sentit comú! … el castellà no pot ser! per què?


El castellà no pot ser perquè cap país pot tenir dues llengües oficials sense posar en perill la més dèbil.


No és res personal ni res poc democràtic, els catalans de parla materna castellana o fins i tot que parlin en castellà ho han d’entendre i ho poden entendre, i ho entendran.


No podem posar cap llengua en perill, ni el català, ni el castellà, per tant deixem-nos de tonteries i mirem on tenim els peus, mirem on som, mirem quin és el tret fonamental d’aquesta terra nostra, la nostra ànima col·lectiva.


El castellà no pot ser oficial perquè si ho és deixarà el català indefens i en estat

d’inanició permanent.


El català és una llengua important com totes però el seu àmbit geogràfic i la seva població no són suficientment grans per assegurar-ne la permanència en el temps. El català com totes les llengües, unes més que altres, necessita protecció política i l’eina per fer-ho universalment és un estat.


En principi, ja en la redacció definitiva de la nostra constitució, constarà de forma fixe i inalienable que l’única llengua oficial de la república catalana serà el català. Ho dic així perquè així ja ho tenia clar la Constitució de l’Havana i el mateix Francesc Macià.


Si Francesc Macià i la gent d’ERC d’aleshores aixequessin el cap … ai las!


El castellà no pot ser! No som necis, no ho hauríem de ser! No som irresponsables, no ho hauríem de ser! No som assassins de llengües i menys auto suïcides! no ho hauríem de ser!


No matarem el català ni el condemnarem a l’austracisme!

El català és el que dóna el sentit últim al nom de Catalunya, a la seva essència i al que ha de ser el seu estat!


Tampoc matarem el castellà, qui pateixi per la seva desaparició té desenes de comunitats nacionals on per naturalesa i justícia és llengua oficial, a la Mediterrània, a l’Atlàntic i al Pacífic i on pot anar a viure-hi i donar-li suport que és el que fa vives les llengües.


El català té les seves terres i països, no són gegantins però són suficients.


No acceptarem el bilingüisme, preludi de la mort de la llengua més dèbil, més fràgil, que no vol pas dir ni menys vàlida, ni menys digne!


El Letó a Letònia, el Castellà a Castella, l’Espanyol a Espanya i el Català a Catalunya! I cadascú a casa seva -familiar- que parli el que li plagui.


Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció.

Oriol Junqueras vol matar la llengua!: “fer-la innecessària dintre del seu territori”

Pel què fa a la llengua, després de segles de prohibicions i atacs brutals, ara han trobat el sistema per acabar-se’n de desempallegar sense escarafalls: fer-la innecessària dintre del seu territori. Quan una llengua no és necessària, quan una llengua ha de sobreviure per voluntarisme sempre acaba desapareixent, quedant reduïda com a molt a expressions folklòriques. I aquest és el futur que s’ha dissenyat pel català amb l’enganyós mite del bilingüisme. No el defensen ni hi estan tots d’acord perquè sí els espanyolistes, des de Ciudadanos fins a socialistes, en aquest tema. Saben perfectament que és condemnar la llengua catalana a una mort segura i sense reaccions, perquè no ens oblidem que per no desamparar el bilingüisme, prou se’n cuiden de legislar a favor d’una aclaparadora majoria de mitjans de comunicació en castellà, mentre escanyen tant com volen els de llengua catalana. Recordem la vergonya del tancament de senyal de TV3 a València i a les illes.

El que fa escruixir és que aquells que es diuen nacionalistes i els independentistes asseguts avui al Parlament, acceptin el bilingüisme sense piular i en alguns casos fins i tot el defensin. Es que no s’adonen de la transcendència de la seva claudicació? Molt em temo que sí que se n’adonen, però saben que una actitud ferma en aquest àmbit desfermaria les ires de tot l’espectre dels colonitzadors. I ja han demostrat que no tenen ni la voluntat ni el caràcter per gestionar aquest conflicte.

En el procés d’alliberament és indispensable reconèixer allò que molts és neguen a acceptar, que UN POBLE QUE NO ES AMO DE CASA SEVA I QUE NO POT EXPRESSAR EN PLENITUD LA SEVA MANERA DE SER ES UN POBLE ESCLAU.

Quan hom reconeix aquesta veritat tan elemental es fa evident que només hi ha una manera de recuperar el nostre poder, de recuperar l’energia vital que ens retorni la joia i l’orgull de ser catalans: treure’ns de sobre, d’una vegada i per sempre, el jou que ens doblega i ens nega.

Només hi ha un camí que ens retorni la nostra veu en el concert de les nacions.

LA INDEPENDENCIA.

Es, doncs, per alliberar-nos de la misèria espiritual de la submissió que ens impedeix ser qui som, que ens cal la independència

I per això ens cal sobretot posar al capdavant del procés aquella gent de caràcter que representi la regeneració política que ha de garantir que l’objectiu primordial i prioritari del nou estat català sigui la recuperació de la nostra ànima col·lectiva, fomentant la regeneració del caràcter de les noves generacions, assegurant el coneixement de la nostra història i fent indispensable l’ús en plenitud de la nostra llengua.”

Maria Torrents, Consellera de Catalunya Acció.


Per escoltar tota aquesta magnífica exposició de Maria Torrents en defensa de la Independència i la dignitat del nostre poble i sobretrot en defensa de la nostra llengua, ànima de la nostra nació, cliqueu el següent reproductor.

Les raons del si. Acte a Berga, 6 desembre 2009

Benvolguts compatriotes,

Es un honor ser avui aquí, davant uns homes i unes dones disposats a esbotzar els límits mentals i polítics que ens constrenyen, tot participant activament en aquesta consulta popular que és el preludi irreversible del nostre alliberament.

L’esperit que està demostrant el poble català en fer possible, en crear el seu camí cap a la independència, malgrat i al marge de les elits polítiques, posa en evidència que som un poble ocupat, però que no ens han vençut.

I que ningú s’esgarrifi quan dic que som un poble ocupat. Avui les forces que subjuguen el nostre poble no tenen la brutalitat dels exercits, però despleguen una capacitat de domini encara més gran, a través de la seva omnipresència i capacitat de persuasió. El seu poder rau precisament en què gran part del nostre poble no és conscient de la funció assimiladora que estan portant a terme d’una manera subtil i continuada vint-i-quatre hores al dia, tres-cents seixanta-cinc dies l’any.

Aquestes forces es concreten:

a- tots els mitjans de comunicació que no qüestionen la dependència forçada de la nació catalana respecte l’estat espanyol.

b- el corpus legal que ens limita i sotmet cada vegada més, com ho evidencia el procés delirant de l’estatut.

c- les persones que viuen aquí amb mentalitat de colonitzador, i que des de llocs de poder, o des de la quotidianitat del carrer, de l’escola, del jutjat, de l’hospital o de la universitat imposen, amb una impunitat absoluta, la manera de fer i la llengua dels colonitzadors.

Es en resposta a aquesta ocupació que l’esperit que va explosionar a Arenys, s’escampa sense aturador arreu del país, perquè respon a una necessitat vital de la nació catalana i de tots aquells que ens en sentim part.

Les nacions, com els homes, han nascut per ser lliures i expressar la seva plenitud. Ho portem gravat als gens.

Per això aquest esperit vital, aquest anhel de llibertat acabarà imposant-se sobre la voluntat colonitzadora que treballa incansablement per fer-nos invisibles i esborrar-nos del mapa.

I a aquest esperit que sacseja el nostre poble no li calen raons. La llibertat que engendra és, en ella mateixa, la raó, perquè és l’experiència íntima d’allò que és valuós i sagrat.

Ara bé, es bo que a l’esperit que neix de les entranyes i del cor, hi ajuntem la reflexió, i construïm uns arguments que ens facin de crosses, si cal, en moments en què el dubte o la por es fan presents.

Aquests raonaments que desplegaré volen respondre dues qüestions fonamentals:

Pe què volem la independència? I

Per a què la volem?, o sigui, quin és el seu objectiu final.

El crim central dels colonitzadors castellans i francesos contra la nació catalana, no és el robatori sistemàtic a què ens sotmeten, ni la deixadesa d’infraestructures que ofega la nostra economia, ni tan sols el genocidi físic que històricament ha patit Catalunya, concretat en milers i milers de catalans morts i exiliats forçosament pel fet d’haver defensat la nostra pàtria. Per terribles que siguin aquests crims, només són corol.laris del crim central a que colonitzadors castellans i francesos han condemnat la nostra pàtria: negar-li la seva manera de ser.

Durant més de tres segles de submissió forçada i d’una quarantena d’anys de democràcia formal però d’opressió psicològica, als catalans se’ns ha fet impossible la nostra autoafirmació com a poble.

La nostra continuada, però mai obertament reconeguda submissió, ha tingut unes conseqüències tràgiques: ens ha negat l’expressió del propi poder i ha escampat una terrible tristesa, apatia i misèria anímica dintre del nostre cos nacional.

L’alienació de la nostra catalanitat s’ha aconseguit històricament a través de la repressió brutal: assassinats, tortures i repressió legal i física han estat a l’ordre del dia durant molts períodes de la nostra història de poble colonitzat. Ara la democràcia formal amb que s’han disfressat els colonitzadors, els ha fet a mans una forma més efectiva per assolir encara una alienació més gran: ignorar, marginar i fer innecessària la manera de ser catalana i les seves expressions dintre mateix de casa nostra. Avui, passar de puntetes sobre la nostra identitat s’ha convertit en el denominador comú tant dels colonitzadors com dels polítics regionalistes. Els colonitzadors, des del poder i a través dels mitjans de comunicació no han cessat de negar-nos i menysprear-nos amb discursos i praxis que ridiculitzen el sentiment de catalanitat com una cosa provinciana, que neguen la integritat de la nació tot reduint-la a una massa despersonalitzada i que exacerben qualsevol expressió cultural i lingüística forana a fi que ocupi el lloc que correspon legítimament a la llengua i a la cultura catalanes. Els polítics regionalistes s’han venut la nostra ànima, la nostra identitat, i ignorant-la desvergonyidament només saben parlar de balances fiscals o de benestar econòmic. Com si la misèria de l’ànima no fos més trista que la material, com molt bé recordava el nostre estimat president Macià!

Tots junts, colonitzadors i regionalistes, formen part de l’statu quo que està reduint, de facto, la nostra nació, a unes tristes províncies sense caràcter, sense voluntat i sense ànima.

De què valen diners, progrés i benestar quan un poble es perd a si mateix?

La pobresa més gran, la misèria psicològica més profunda brollen d’aquesta pèrdua de l’ànima col·lectiva.

Perquè la necessitat ontològica més fonamental de qualsevol poble és el d’existir, de ser qui és dintre del seu territori. I només en l’expressió plena d’aquesta ànima col·lectiva rau l’autèntica llibertat.

Ignorar, abandonar, deixar perdre la pròpia manera de ser com a poble és la cosa més alienant que existeix, molt més que l’empresonament o la destrucció física. Aquesta alienació de la pròpia manera de ser s’ha fet palesa d’una manera més crua en aquelles manifestacions que són la més directa expressió de l’ànima del nostre poble: el caràcter, la història i la llengua.

Tants segles de submissió i sobretot de submissió no reconeguda, negada, manipulada han trinxat el nostre caràcter col·lectiu. El nostre poble té ara un caràcter escapçat, que nega tot aquells trets més vitals com a resposta d’adaptació a l’anòmala situació que vivim. Perquè, qui pot tenir un caràcter sencer, poderós i tolerar la submissió?

Però aquest no és el genuí caràcter del poble català, com es pot comprovar en el procés que estem vivint, i sobretot en caràcter dels homes que l’han iniciat i que han fet possible que siguem on som perquè s’han sabut mantenir ferms davant pressions i amenaces de tot tipus, fins i tot de mort. I com es pot veure una vegada i una altra en la nostra història, que per això és sistemàticament exclosa dels programes educatius i, quan hi treu el cap, està prou manipulada perquè la brutalitat i l’usurpació il·legítima quedin totalment desdibuixades, i els models de caràcter d’homes com Pau Claris, Macià, Batista i Roca i tants d’altres restin invisibles.

Pel què fa a la llengua, després de segles de prohibicions i atacs brutals, ara han trobat el sistema per acabar-se’n de desempallegar sense escarafalls: fer-la innecessària dintre del seu territori. Quan una llengua no és necessària, quan una llengua ha de sobreviure per voluntarisme sempre acaba desapareixent, quedant reduïda com a molt a expressions folklòriques. I aquest és el futur que s’ha dissenyat pel català amb l’enganyós mite del bilingüisme. No el defensen ni hi estan tots d’acord perquè sí els espanyolistes, des de Ciudadanos fins a socialistes, en aquest tema. Saben perfectament que és condemnar la llengua catalana a una mort segura i sense reaccions, perquè no ens oblidem que per no desamparar el bilingüisme, prou se’n cuiden de legislar a favor d’una aclaparadora majoria de mitjans de comunicació en castellà, mentre escanyen tant com volen els de llengua catalana. Recordem la vergonya del tancament de senyal de TV3 a València i a les illes.

El que fa escruixir és que aquells que es diuen nacionalistes i els independentistes asseguts avui al Parlament, acceptin el bilingüisme sense piular i en alguns casos fins i tot el defensin. Es que no s’adonen de la transcendència de la seva claudicació? Molt em temo que sí que se n’adonen, però saben que una actitud ferma en aquest àmbit desfermaria les ires de tot l’espectre dels colonitzadors. I ja han demostrat que no tenen ni la voluntat ni el caràcter per gestionar aquest conflicte.

En el procés d’alliberament és indispensable reconèixer allò que molts és neguen a acceptar, que UN POBLE QUE NO ES AMO DE CASA SEVA I QUE NO POT EXPRESSAR EN PLENITUD LA SEVA MANERA DE SER ES UN POBLE ESCLAU.

Quan hom reconeix aquesta veritat tan elemental es fa evident que només hi ha una manera de recuperar el nostre poder, de recuperar l’energia vital que ens retorni la joia i l’orgull de ser catalans: treure’ns de sobre, d’una vegada i per sempre, el jou que ens doblega i ens nega.

Només hi ha un camí que ens retorni la nostra veu en el concert de les nacions.

LA INDEPENDENCIA.

Es, doncs, per alliberar-nos de la misèria espiritual de la submissió que ens impedeix ser qui som, que ens cal la independència

I per això ens cal sobretot posar al capdavant del procés aquella gent de caràcter que representi la regeneració política que ha de garantir que l’objectiu primordial i prioritari del nou estat català sigui la recuperació de la nostra ànima col·lectiva, fomentant la regeneració del caràcter de les noves generacions, assegurant el coneixement de la nostra història i fent indispensable l’ús en plenitud de la nostra llengua.

Autoafirmar-nos, retornar-nos la llibertat i la dignitat no es pidola, s’exerceix i , per tant, demana ACTES clars, sense ambigüitat. “ El dir no emprenya” afirma la saviesa popular, perquè certament allò decisiu és el què es fa. Per això la votació a què esteu cridats més de cent seixanta pobles i ciutats de Catalunya és un acte de revolta i d’autoafirmació sense precedents en la història contemporània catalana dels darrers 50 anys. Amb aquest acte us negueu a acatar la llei del colonitzador i el confronteu obertament, però també, i molt important, poseu en evidència els polítics i intel·lectuals regionalistes que amb les seves polítiques pusil·lànimes i claudicacionistes han portat la nació catalana a l’agonia en què es troba actualment. Davant d’aquestes actituds vergonyants que no qüestionen l’stato quo, sinó que amb el seu pidolar miserable, el reforcen perquè eternitzen la nació catalana en el paper de víctima, la gesta a què esteu cridats esdevé autèntica dinamita.

Es, quan tot un poble com Berga, deixa d’identificar-se amb el paper de víctima i actua com a poble lliure per retornar-se unilateralment la llibertat usurpada, que es manifesta la PRESENCIA de l’autèntica Catalunya, d’aquesta Catalunya que malda per manifestar-se tot esmicolant la cotilla insostenible en que l’han atrapada.

Aquesta Presència, la nostra manera de ser genuïna i profunda, el cor de la nostra nació, més enllà de les falses identificacions que tants segles de submissió han teixit, és l’objectiu i la raó última des nostre alliberament. Es el tresor que ens retornarà la joia de ser catalans, l’espurna creadora i l’abundor material.

Bergadans, sou cridats a escriure una pàgina d’or de la nostra història. Que el vostre vot neixi del cor i sigui un sí clar a la recuperació de la llibertat i la plenitud que se’ns va arrabassar per la força i amb el preu de la sang dels millors fills de la nostra pàtria.

Que el vostre vot sigui un sí rotund a la vida de la nostra nació, un sí rotund a la joia de ser catalans.

Que el vostre vot sigui un homenatge a tots els qui ens han precedit en la lluita,

i un gest d’esperança per als qui ara toca teixir la història de la nostra pàtria.

Que el vostre vot sigui el model de dignitat que els homes i dones vinguts d’arreu del món esperen de nosaltres per a integrar-se a la nostra nació. Perquè, qui vol integrar-se en una nació esclava?

I, sobretot, que el vostre vot obri el camí per retornar a les generacions futures la realitat fecunda de la Catalunya lliure i plena que la història ens reclama.

Maria Torrents

Consellera de Catalunya Acció

Els EEUU, la UE i l’ONU, sols es posicionen sobre fets consumats. Ens cal fer la DUI.

“Els espanyols poden anar dient tot el que els sembli, a nosaltres només ens cal fer un pas per tenir la independència: Declarar-la!”

Jordi Fornas, exalcalde de Gallifa i promotor d’UDIC (Units per Declarar la Independència Catalana – udic.cat)

……………

És poc raonable pretendre que la UE es posicioni sobre una hipotètica consulta que depèn de la legalitat espanyola quan ni tan sols els catalans són capaços de mostrar al món que voten partits que defensen clarament la independència, és a dir, el trencament amb Espanya.

La UE es posiciona sobre fets consumats, no sobre somnis o aspiracions.

Josep Castany, Director General de Catalunya Acció

……………………..

Pensem-ho bé. Què vol dir fer-ho de forma acordada? Vol dir que depenem absolutament de la voluntat d’Espanya. Diguem-ho com vulguem, però es tracta ni més ni menys que de demanar permís. Ens declarem sobirans i després ens posem a demanar autorització i permís per ser sobirans. És totalment il·lògic. Absurd del tot. Volem ser independents de les lleis d’Espanya i demanem permís per ser legals segons les lleis espanyoles (Constitució espanyola, art. 150.2). No té ni cap ni peus. No voleu dir que al final farem riure?

Però sobre tot, el que hem de considerar és que amb referèndum o amb eleccions plebiscitàries, el No d’Espanya el tenim assegurat, i per tant, no ens quedarà més remei que tirar pel dret i declarar la independència unilateralment.  I com que això no té discussió, allargar el procés per omplir-nos de més raons que ja ningú no ens demana és allargar l’agonia d’una societat que està a punt de rebentar. Que és el que volen els espanyols.

No estic revelant res de nou. El govern ho sap. Convergència i Esquerra ho saben. El secretariat de l’ANC també. I Espanya ho sap més que ningú. Doncs, és una greu irresponsabilitat per part de Mas i de tots els d’aquí esmentar la DUI com si fos un papus. És una irresponsabilitat fer-ne escarafalls i dir que és “un escenari que no ens agrada”. Mas no ha de dir que no ho descarta; ha de dir la veritat: que la DUI és l’escenari més probable, tan probable com improbable és el permís d’Espanya. Mas no ha d’amagar que la DUI ha estat la situació més normal ens els processos de secessió i que Escòcia i Eslovàquia són pures excepcions en la història. Crec que és obligació del govern i dels líders polítics parlar de la DUI com allò a on haurem d’anar a parar sigui quina sigui la via que es prengui.  O es fa una DUI o no hi haurà independència.

DAGUER, Blog Camins d’Independència (Què passa amb la DUI?)

Haurem d’escollir: El concert dels ploramiques o la DUI ?

Haurem d’escollir: El concert dels ploramiques o la DUI ?!

Volem de veritat, els catalans, esdevenir un Poble lliure de nou?

Només hi ha dos camins: plorar i plorar mentre fem de bons minyons, diu la Forcadell que ni ella ni l’ANC han trencat cap plat!

Digueren tots els polítics i la Muriel Casals que la Declaració de Sobirania no tenia efectes jurídics sinó sols polítics i es quedaren tan amples com aquell que va pel carrer despullat i no se n’adona.

El sentit comú més elemental ens diu i ens repeteix que tots aquests catalans actuen com una colla de teletubis, Muriel, Vila d’Abadal, Forcadell, ANC tota o quasi tota, … no pas els caps i les cúpules dels partits que des de fa temps han renunciat a defensar la dignitat de Catalunya.

Aquests mals polítics -fotuts partidistes- que hem de patir els catalans, no són teletubis sinó malparits o rucs compulsius que renuncien sempre a defensar la dignitat de la nostra nació!  … si volen corregir que s’afanyin a actuar amb decissió i rapidesa.

Saben i diuen, els nostres mals polítics, que la Consulta la volen no vinculant, que la pregunta la volen partida -,malparits!-. No creuen ni estimen Catalunya, no la volen lliure per sobre de tot, només saben defensar les seves mesquineses, els seus partits com totems a qui s’ha d’adorar, mai com eines en favor de la nostra pàtria i de la nostra gent.

Deixem de fotre el ruc! d’una punyetera vegada i emprenem el camí de la Declaració d’INDEPENDÈNCIA com bé ens aconsellen les conclusions del Tribunal de la Haia ja aplicades a Kossovo i ara a Crimea.

Si no fem això, perdrem Catalunya i la nostra llengua!

Deixem-nos de fer el ploramiques! per favor! només nosaltres i la nostra ruqueria en som els culpables.

La via alternativa a aquest enterrament de primera -ploramiques incloses-, agradi o no agradi, es censuri i es censuri com tan acostumats estem els catalans a autocensurar-nos, és la que ens proposa Jordi Fornas des del 25 de Maig del 2013, afanyem-nos, com sigui, a preparar i fer la Declaració d’Independència el més aviat possible.

Si algú vol alguna dada us diré que a Crimea ho han fet amb poc més d’una setmana.

Prou de plorar, prou d’ajornar, prou d’evitar fer el que de veritat cal fer.

El país ens falla per dalt i els que haurien d’empenyer els de dalt es deixen prendre el pèl mentre ells mateixos ens prenen el nostre.

Despertem!

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció i membre d’UDIC “Unim-nos per Declarar la Independència Catalana”

“un acte de voluntat sobirana sòlid i definitiu” DUI i relacions internacionals.

Sempre he pensat que la independència de Catalunya, tal com és Espanya de baixa qualitat democràtica, només pot venir a través d’una Declaració d’Independència del Parlament de Catalunya i amb un Govern i un President que la liderin.

El poble ja ha fet bé la seva feina amb la manifestació del 2012 i la cadena del 2013.

Ara és l’hora dels lideratges polítics que sàpiguen aprofitar tota la força popular que el poble ha demostrat. I aquí és on falla la cosa.

No m’entra al cap que els espanyols siguin tan estùpids de permetre una consulta que segons el resultat pugui acabar amb el que ells consideren Espanya i que a més els faci perdre “El Dorado fiscal”. És cert que tenen difícil davant del món defensar el fet que no permetin la consulta, però encara els seria més difícil negar el resultat si el poble català digués que sí a la independència en una consulta autoritzada. Espanya està fent el que ha de fer per a defensar els seus interessos. La qüestió és quan el nostre Govern, aquest o un altre, farà el gest que tot el món espera per a demostrar que realment volem la independència i que convertirà Catalunya en un afer de política internacional.

“Necessitem una Declaració d’Independència del Parlament de Catalunya i amb un Govern i un President que la liderin”

Josep Castany, Director General de Catalunya Acció

Comentari:

Josep M Comajoncoses el poble ha de fer encara quelcom essencial: escollir els dirigents compromesos, capaços i decidits per dur a terme allò que reclama.

—————————–

La fal·làcia del full de ruta

És indispensable fer ben evident al món que Catalunya vol ser independent

El que ens és indispensable és fer ben evident a tot el mon que Catalunya vol ser independent, i que està disposada a ser-ho malgrat tots els obstacles que li puguin sorgir en aquest camí.”


Sovint es senten veus ben intencionades (la majoria) que reclamen un full de ruta cap a la independència, que diria què hem de fer a cada cruïlla, i diuen que, no tenir-lo, és una mostra de la falta de credibilitat del projecte. Ben al contrari, aquesta dèria no és més que una distracció.

D’una banda, quan un país s’independitza, les conseqüències cauen pel seu propi pes: repartiment d’infraestructures, de deutes amb les institucions internacionals, etcètera…

Un cop la independència es materialitza, tot i tothom pressiona i treballa per tal de que la separació de béns es faci de la forma més ràpida i endreçada possible (els bancs volen saber a qui han de cobrar què; les multinacionals volen saber qui garantirà la continuïtat dels contractes; etcètera) i que tot pugui tornar a rutllar sense entrebancs. La prova definitiva és la situació actual dels múltiples estats nascuts darrerament a Europa, amb processos traumàtics o sense: tots estan integrats a la comunitat internacional i han resolt les separacions de béns sense que en cap cas hagi quedat cap cartipàs obert que impedeixi el funcionament del país en qüestió. Això no vol dir que no hi hagi serrells que puguin resultar ben enutjosos. Vol dir que no hi ha res de substància que impedeixi el funcionament i la viabilitat dels nous estats. Res. I que quan arribem a aquesta cruïlla, tindrem molts exemples de com fer les coses.

De l’altra, si avui els diputats independentistes al Parlament truquessin a la Hillary Clinton per parlar d’independència, ni els agafarien el telèfon i, si ho fessin, el primer que farien en penjar seria trucar als serveis secrets espanyols per informar-los, perquè els estats el que volen és que no hi hagi soroll i el negoci pugui continuar. Només cal reflexionar sobre com s’ha suportat feliçment els sàtrapes del món àrab durant tants d’anys. Qui és més probable que vulgui donar suport el govern dels EUA: a un embrió d’un hipotètic futur govern català amb suport social encara per determinar, o a un govern com l’espanyol, que pot concedir o influir en contractes de compra d’avions civils i militars; que té veu i vot als fòrums internacionals…?

Com bé ens ha mostrat el recent exemple, a voltes ple de dificultats, dels països àrabs, l’únic ingredient imprescindible d’un procés cap a la independència és la materialització d’un acte de voluntat sobirana sòlid i definitiu, que faci evident a tot el món que la decisió està presa, que el camí s’ha iniciat i que és irreversible.

Un tal acte trenca el mirall de la realitat de manera que ja mai no es podrà tornar a reconfigurar com abans; que tots els actors entenen que el món ha canviat allí i en aquell instant, i que, a partir de llavors, tot serà diferent. Una singularitat que canvia i transmuta tot el paisatge per a tothom i per sempre. Llavors tothom entén que t’has convertit en un problema que no desapareixerà sol i que, per tal de poder a tornar al fluir dels negocis, caldrà que se’t faci cas i que es resolgui el problema. Ningú no t’ajudarà, i hauràs d’acabar d’inclinar la balança amb el teu esforç, coratge i determinació, però, com a mínim, estaran disposats a intervenir per evitar que el problema s’enquisti. Qualsevol full de ruta construït en absència d’aquest acte de voluntat, no val ni el paper sobre el qual està escrit i és absolutament inútil com a guia per a l’acció.

Caldria, doncs, que no ens distraguem més amb el full de ruta i que no permetem que es converteixi en una excusa (més) per a la inacció. El que ens és indispensable és fer ben evident a tot el mon que Catalunya vol ser independent, i que està disposada a ser-ho malgrat tots els obstacles que li puguin sorgir en aquest camí. Avui el món està veient, dia sí i dia també, molts d’aquests actes per part de tants pobles que ja han dit prou, però no ha vist, ni per aproximació, un acte d’afirmació semblant per part de Catalunya. La feina, doncs, és clara, i és tota per a nosaltres.

Enginyer industrial i MBA

El Català serà l’única llengua oficial de l’Estat Català independent.

El castellà i l’espanyol no ho poden ser.

Estem davant de les darreres lluites que haurem d’encarar pas previ a la Declaració d’Independència i al Procés Constituent que endegarà oficialment aquesta declaració.

La llengua: El castellà no pot ser!
La nació: La nació! tota sencera!
L’estat: Estat català independent!

El procés:

1r Declaració d’Independència de Catalunya

2n Referèndum si la comunitat internacional ho exigeix

3r Proclamació de la Independència de Catalunya

És de sentit comú! el sentit que sembla que està perdent ERC, només dos dies després del fracàs de la Coalició, només dos dies o quatre tan se val, ha tardat ERC o el seu cap a ficar la pota a la galleda i ensenyar les seves dents -diria que corcades-.

És de sentit comú! … el castellà no pot ser! per què?

El castellà no pot ser perquè cap país pot tenir dues llengües oficials sense posar en perill la més dèbil.

No és res personal ni res poc democràtic, els catalans de parla materna castellana o fins i tot que parlin en castellà ho han d’entendre i ho poden entendre, i ho entendran.

No podem posar cap llengua en perill, ni el català, ni el castellà, per tant deixem-nos de tonteries i mirem on tenim els peus, mirem on som, mirem quin és el tret fonamental d’aquesta terra nostra, la nostra ànima col·lectiva.

El castellà no pot ser oficial perquè si ho és deixarà el català indefens i en estat d’inanició permanent.

El català és una llengua important com totes però el seu àmbit geogràfic i la seva població no són suficientment grans per assegurar-ne la permanència en el temps. El català com totes les llengües, unes més que altres, necessita protecció política i l’eina per fer-ho universalment és un estat.

En principi, ja en la redacció definitiva de la nostra constitució, constarà de forma fixe i inalienable que l’única llengua oficial de la república catalana serà el català. Ho dic així perquè així ja ho tenia clar la Constitució de l’Havana i el mateix Francesc Macià.

Si Francesc Macià i la gent d’ERC d’aleshores aixequessin el cap … ai las!

El castellà no pot ser! No som necis, no ho hauríem de ser! No som irresponsables, no ho hauríem de ser! No som assassins de llengües i menys auto suïcides! no ho hauríem de ser!

No matarem el català ni el condemnarem a l’austracisme!

El català és el que dóna el sentit últim al nom de Catalunya, a la seva essència i al que ha de ser el seu estat!

Tampoc matarem el castellà, qui pateixi per la seva desaparició té desenes de comunitats nacionals on per naturalesa i justícia és llengua oficial, a la Mediterrània, a l’Atlàntic i al Pacífic i on pot anar a viure-hi i donar-li suport que és el que fa vives les llengües.

El català té les seves terres i països, no són gegantins però són suficients.

No acceptarem el bilingüisme, preludi de la mort de la llengua més dèbil, més fràgil, que no vol pas dir ni menys vàlida, ni menys digne!

El Letó a Letònia, el Castellà a Castella, l’Espanyol a Espanya i el Català a Catalunya! I cadascú a casa seva -familiar- que parli el que li plagui.

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció i membre de UDIC

Signa per l’ANC però vota la DUI, votant Udic i Jordi Fornas.

Avui i demà, dies de “Signa un vot” diu, exultant, una simpatitzant o militant de l’ANC:


“Llàstima que només es pot signar una vegada… Jo ja ho vaig fer el “signa un vot” Molta força, amics!!!

Resposta de Salvador Molins. membre de UDIC:

-Pots fer més, encara, pots votar UDIC a les europees.

Udic és: DUI ja!

Ara a l’abril necessitem 15000 signatures.

Busca’ns i escampa-ho!

 Salvador Molins Escudé de UDIC Units per Declarar la Independència Catalana

Idees base entorn a la Declaració d’Independència.

0-a) Ens cal preparar la DUI, el reconeixement internacional, el Referèndum de ratificació …

1-a) La Declaració d’Independència és la porta i el passadís que transforma el Procés d’Independència de Catalunya de ser considerat un afer intern d’Espanya amb el qual no és pot immiscir la Comunitat Internacional a ser considerat un afer de l’escena internacional obrint-se així la possibilitat de ser reconegut i acceptat per diferents països o per la comunitat internacional en pes per mitjà de la mateix UE.

2-a) La Declaració d’Independència en qualsevol procés d’independència, el de Catalunya també, s’ha de fer abans o després, però s’ha de fer! Després d’un Referèndum pactat amb l’estat del qual et vols separar, abans d’un Referèndum de ratificació sota condicions i supervisió internacional, o simplement després de preparar i negociar, el reconeixement internacional.

3-a) La Declaració d’Independència és un pas necessari i urgent en la situació de com estan les coses ara mateix en aquest nostre procés d’independència, i en el cas de la seva concreció farà els efectes d’una veritable, urgent i ràpida vacuna per a prevenir tot tipus d’agressió, atac o imprevistos que de donar-se poden fer-nos mals i procurar-nos dificultats que no ens convenen. D’on poden venir aquests atacs o imprevistos? Think Thanks, multinacionals, Europa, Espanya, Col·lectius de diferents tipus, clans, lobbys, la nostra mateixa classe política.
……..

Ara toca: Unir-nos per declarar la Independència.

És obvi, cau pel seu pes perquè cal, per la determinació necessària que tenim de fer-ho, per la unió de molts en aquesta voluntat pràctica.

S’haurà de donar la cara i fer el gest dia a dia, com el cas del signa un vot per a la Independència, són coses complementàries.

Caldrà escampar a tort i a dret aquesta idea, aquesta consigna i transformar-la en voluntat efectiva i en compromís. Passar de la idea al compromís.

……..

Constitució de l’UDIC, primer objectiu i primera concreció política:

I finalment hi ha els catalans i catalanes que ja han donat el pas i s’uneixen per aquesta finalitat constituint l’UDIC. Jo sol·licito formar-ne part. i em comprometo a aportar la meva signatura per tal que Jordi Fornas pugui fer una llista d’homes per presentar-se a les Eleccions Europees amb un sol objectiu: declarar la Independència catalana.

El primer requisit és reunir les 15000 signatures per a poder concòrrer a aquesta contesa electoral europea.

Segons Josep Castany, CA, ara el que toca és fer la DUI i ja no és hora sols de dir-ho i convèncer sinó que és hora de fer. Ho fa el Mas, o el Junqueras, o el Fornas. Un dels tres ho ha de fer!

Comencem nosaltres! Ells ja s’hi sumaran!

La DUI: 24 hores, 68 diputats, lucidesa i voluntat.

Què esperem a fer la DUI ?! Potser esperem la Consulta no vinculant o les plebiscitàries no existents, o el SI+SI foll i assassí?

—————-

pmayans | Països Catalans -general | dimecres, 19 de juny de 2013 | 05:45h

Aquest és el nom d’una campanya que va engegar el 2003 la CAL (la Coordinadora d’Associacions per la Llengua) i en la qual van partipar persones de referència com Salvador Cardús, Oriol Junqueras o Bernat Joan…, que, com podeu veure, són també alguns dels noms que han participat en l’actual polèmica que va engegar el polític i periodista Eduard Voltas (que, per cert, sí que no va participar en aquesta campanya).

L’he volguda recordar perquè em sembla que tots plegats, començant, és clar, pel Voltas, l’únic que hem fet és situar en el centre del debat lingüístic el paper de la llengua castellana (que vol dir, cal no oblidar-ho, llengua espanyola) i un possible arraconament dels castellanoparlants, oblidant que, de moment, les úniques llengües oficials d’aquest país en seriós perill de desaparició són el català i l’occità d’Aran.

Com deia en una entrevista fa poc la Carme Forcadell, molts vam arribar a l’independentisme i a una concepció de país bastant més àmplia que el que ens oferia la Comunitat Autònoma de Catalunya, gràcies a la llengua catalana, que, en el nostre cas, és l’element cohesionador i de referència per excel·lència del nostre país

Per a molts de nosaltres, se’ns fa molt difícil d’entendre que la independència no serveixi, com a mínim, per garantir un futur per al català… i que, com a mínim, arribem al mateix estatus que té la llengua a Andorra, on és l’única llengua ofical. I, per garantir-lo, ho sento, una altra llengua ha de recular, ha d’esdevenir la prescindible per viure a Catalunya (ara el català és la llengua prescindible, mentre que l’espanyol continua sent la llengua imprescindible per viure al nostre país, i tenim un perfecte baròmetre per demostrar-ho amb la majoria de la nova immigració.

En el cos d’aquest apunt he volgut fer algunes reflexions sobre el que ha significat la nostra llengua per a nosaltres (però també per als estats que ens han oprimit durant aquests segles) i crec, sincerament, que el català no es mereix un debat que és a punt de fer molt de mal a moltes organitzacions sobiranistes i que, sobretot, té la (mala) virtut que ens pot deixar desarmats, d’una banda, si no aconseguim l’estat propi (perquè haurem donat molts arguments als contraris a la plena normalització del català) i, d’una altra, si ho l’aconseguim, perquè, aleshores, com podrem defensar que no fem ensenyament en l’altra llengua oficial, o que no tenim mitjans de comunicació públics en aquesta llengua o que l’administració no funcioni d’ofici de forma bilingüe? L’excusa que la llengua oficial a tot l’Estat espanyol és omnipresent justament perquè té la força de l’Estat segurament, espero, ja no ens serà vàlida.

Fem-li voltes a aquest  bon pa amb tomàquet en el quals ens hem ficat!


La llengua catalana i la independència

Des que ens van ocupar espanyols i francesos, l’obsessió d’aquests dos estats ha estat la d’acabar amb la nostra llengua: l’Estat francès ho intenta des del segle XVII (quan, després de la Guerra dels Segadors, una part de Catalunya, l’actual Catalunya del Nord, fou cedida per la monarquia hispànica a França) i l’Estat espanyol, des del segle XVIII (després de la Guerra de Successió), amb èpoques d’especial agressivitat, com han estat, per exemple, els períodes dictatorials del segle XX (dictadura de Primo de Rivera ?1923/1930? i, especialment, la dictadura de Francisco Franco ?1939/1975).

Per als catalans, la llengua ha estat, segurament, un dels elements diferenciador més clar que ens ha fet resistir com a poble, que ens ha ajudat a autoidentificar-nos entre nosaltres, que ens ha permès tenir una cultura clarament diferenciada dels nostres veïns espanyols i francesos, que ens ha permès sobreviure com a poble. En els temps més foscos de les dictadures del segle XX, el manteniment i l’ús de la llengua catalana era un símbol de resistència i de fidelitat envers aquest país. Després de la Guerra del 1936/1939, era molt clar que els catalans d’origen que adoptaven l’espanyol com a llengua familiar eren els qui més s’havien adaptat al règim dictatorial, els qui estaven en el bàndol dels guanyadors ?la dreta espanyola més rància, els militars, la jerarquia eclesiàstica espanyola, una part significativa de la burgesia catalana… I una de les maneres de demostrar-ho era parlant en espanyol als seus fills…

A més, s’ha de recordar que, gràcies a la llengua, molta gent del País Valencià, de les Illes Balears i Pitiüses, de la Franja (actualment a l’Aragó), de la Catalunya del Nord i, fins i tot, de l’Alguer, la ciutat catalana de Sardenya (a l’Estat italià), ha descobert que hi ha molt més que un passat comú compartit amb el Principat de Catalunya: hi ha uns mateixos referents, hi ha una mateixa manera d’entendre el món, hi ha uns mateixos interessos econòmics, hi ha, sobretot, un estats que sempre ens han volgut eliminar, perquè saben que, si ens tornéssim a unir, s’esdevindria la fi definitiva d’estats com l’espanyol.

Per això no ens pot estranyar que, en aquests moments en què sembla que una part del país pot aconseguir la independència, els atacs de l’espanyolisme se centrin, d’una forma especialment dura, en la llengua catalana a l’ensenyament i a l’administració de les Illes, en el nom de la llengua a la Franja (amb aquest ridícul Lapao, inventat per no dir-li català al català, no fos cas que els franjolins s’adonessin que parlen català perquè, senzillament, són catalans…), en els símbols “catalans” del País Valencià (on, fins i tot, molesta que es digui aquest nom, tot defensant l’espanyolíssim ?i gris? nom de “Comunitat valenciana”)…

A més, la llengua a Catalunya, al conjunt dels Països Catalans, ha estat el “passaport simbòlic” que ha permès que milers de persones vingudes de fora de les nostres terrers s’integressin al nostre país i s’hagin convertit en un més dels “nostres”, sense que això hagi implicat que hagin renunciat als seus orígens. Lluny d’idees racistes i etnicistes, la llengua catalana ha esdevingut la carta d’identitat que hem pogut oferir a aquestes persones: una carta d’identitat que fa que una persona que hagi vingut de fora i parli en català ja no sigui vista mai més com una persona estrangera.

I ara, quan som a punt de recuperar, si més no una part del país, el que pertoca a un poble amb una història, amb un bagatge cultural, amb una realitat econòmica i social com les nostres, no podem oblidar el paper de cohesió social, el paper identificador, el paper de llibertat que sempre ha significat la llengua catalana. Segurament, sense la llengua catalana no haguéssim arribat a on som i, possiblement, seríem molt similars a pobles com l’aragonès, que, un cop abandonada la seva llengua, s’ha aferrat a un folklorisme immobilitzador i, sobretot, profundament espanyolista (i, per això, també profundament anticatalanista: som el que ells van deixar de ser quan va perdre la llengua, una nació, un poble, un país).

Per tot això, cal que el català esdevingui l’única llengua oficial del futur estat català, com el francès ho és a França, el danès a Dinamarca o el portuguès a Portugal, sense que això impliqui que no s’hagin de respectar i valorar (cosa la qual no fan, malauradament, molts estats) les llengües de les persones que han vingut a viure al nostre país d’ençà la segona meitat del segle XX: primer espanyols en general i gallecs, després bàsicament persones del nord d’Àfrica ?àrabs i amazics? i d’Amèrica del Sud i, en els anys darrers, persones d’arreu del món…

El català, però, ha de continuar tenint aquest paper identificador i de referència per al nostre país, ha d’esdevenir la llengua de relació de les persones de diferència procedència que conviuen als Països Catalans, perquè, si això no passa aquí, on passarà? I el que és clar que en una situació d’un pretès bilingüisme català/castellà, el català sempre tindrà les de perdre davant d’una llengua amb el pes econòmic i demogràfic de l’espanyol…

Ara toca: Preparar la DUI i el reconeixement “UNITS PER LA INDEPENDÈCIA” UDIC

Preparar la DUI i el reconeixement, fer-ho “UNITS PER LA INDEPENDÈCIA”, sense giragonses enganyoses.

Denuncio obertament i amb el cap ben alt que Mas i els que li fan costat prenen el pèl als incauts catalans quan diuen que els espanyols no els deixen votar i quan pidolen als espanyols i als europeus que els deixin votar -res més vergonyant que pidolar “des d’un engany” mostrant una debilitat de caràcter i de seny paoroses-.

Mas i els seus corifeus i maternals i ajupits protectors tenen després la gosadia, de dir els uns i no escoltar els altres, de dir i repetir que “no serà vinculant” … En què quedem? qui és el dolent de la pel·lícula? qui no et deixa votar o qui et vol fer votar quelcom que no pensa complir, que no vol vinculant?

300 anys, Mas, Junqueras, Forcadell i Muriel, tres-cents anys esperant per arribar a una Consulta no vinculant!?

Ara, aquests senyors i senyores també parlen de la DUI, suposo que ho fan per encantar com a serps als seus ingenus seguidors  …  perquè no adonar-se de l’esquizofrènic missatge ja és de jutjat de guardia o de zona d’Urgències de qualsevol hospital, dels pocs que queden que encara no es plantegin haver tancat.

Saben bé, aquesta gent com fer veure que prenen consideració d’una cosa per després adormir-la, allargar-la sine-die o desactivar-la simplement, depèn de les circumpstàncies que d’entrada els puguessin destapar les seves fosques intencions i vergonyes. Uns ho fan per acció i els altres, diguem-ne ingenus, per omissió.

No cal aplaçar la DUI un any i mig més: lluny … llunyyyyyy …!

NO! per fer una DUI i tenint ja traduït el text de Kosovo  o el de Crimea -Vilaweb ho va fer-, tan se val, només calen 24 hores tirant molt llarg. 24 hores, 68 diputats en el nostre cas i el que de veritat ens falta: un home amb la voluntat, la fermesa, la determinació, el coratge i sobretot l’amor a Catalunya i la seva gent, un ideal i un amor tan gran que només vulgui per a Catalunya i per a tots els catalans la llibertat plena, personal i nacional, aquesta darrera anomenada arreu i sempre: INDEPENDÈNCIA.

Jordi Fornas amb UDIC és aquest capdavanter que es compromet a fer-ho … fer la Independència … fer-ne la Declaració. Fer-ho amb l’ideal i l’amor a la pàtria i a tots els seus per davant del propi interès i per davant de l’interès del partit.

Tenim algú que vol fer-ho, no estem orfes ni sols davant del perill. Sabrem ser-ne cosncients? Sabrem donar-li suport? Això és la unitat, a l’uníson donar suport al que de veritat mira per tu i defensa decidida i clarament l’objectiu.

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció i membre de UDIC

La nostra realpolitik: la DUI com a fet consumat i “vinculant”

Anna Arqué

European Partnership for Independence, EPI.

La nostra realpolitik

(Fot. A.C.)

“Si Catalunya s’independitza, naturalment trobarem la manera de treballar-hi.”

Aquesta afirmació, que no dura més de deu segons, ha estat feta per l’ambaixador dels EUA al Regne Unit, Mr. Louis Susman, durant una entrevista amb la BBC a propòsit del Referèndum sobre la Independència d’Escòcia, i encara que no ha estat suficientment considerada a casa nostra, és de les més significatives, si no la que més, que s’ha fet del cas català des que el 2009 ‘internacionalitzar’ la nostra determinació per votar en un referèndum esdevé clau en la consciència popular catalana.
 
Òbviament, l’afirmació és significativa pel seu valor polític, però primerament ho és perquè cristal·litza, sense segell oficial ni gravetat escènica, l’element més característic de la realpolitik internacional: el pragmatisme. Un pragmatisme, que no assumeix voluntats sobre “què es vol” però que dóna la benvinguda a la política dels fets consumats de “què es farà”.
 
Un exemple clar i proper és quan el primer ministre escocès, Alex Salmond, diu: “El referèndum sobre la independència d’Escòcia es farà perquè els escocesos m’han donat el mandat democràtic per a fer-lo i es trobaran els mecanismes que vinculin el resultat perquè d’això tracta la democràcia.” Amb aquesta sola declaració el referèndum escocès esdevé un fet polític internacional i els anglesos, que l’han combatut per terra, aire i mar, no poden fer res més que reconèixer-lo. Sense demanar permís a Westminster, sense consells de transicions, sense pactes nacionals, sense cimeres, sense manifestacions massives, sense consultes populars, sense cadenes, ni tan sols sense una primera majoria social que l’impulsi, perquè diu Salmond que “la sobirania no és dels parlaments, ni dels governs, ni tan sols de la monarquia, sinó dels Pobles” i no cal demostrar-ho, sinó actuar en conseqüència. En diuen realpolitik.
 
El ministre Margallo no crida a files l’ambaixador dels EUA. El pragmatisme nord-americà del senyor Susman parla sobre el possible escenari d’una realitat feta, la d’una Catalunya independent, no elucubra sobre el procediment i fa passar, a plena llum, un reconeixement ad hoc sense que el modern inquisidor diplomàtic espanyol ho vegi o, potser, ho vulgui veure. En diuen realpolitik.
 
No existeix un tercer actor que imparteix justícia al món, només hi ha parts interessades, per a les quals ens hem de fer interessants i interessats.
 
Els Catalans repetim, cantem i clamem que som una nació. Escrivim llibres i dissenyem webs perquè els altres ho entenguin sense tenir present que en realitat poc, per no dir gens, li importa a la comunitat internacional si els catalans som una nació; el que els importa és que ens ho creguem i que actuem com a tal, perquè és en el canvi que ells poden obtenir beneficis o patir perjudicis. Per tant, l’interès internacional real sorgeix quan els propis d’un territori marquem el fet polític, l’escenari oficial, que possibilita el canvi —per exemple d’autonomia a Estat independent—, perquè això vol dir que s’assumeix i es posa en pràctica, per fi, la sobirania que expliquem nostra; i això, avui, políticament vol dir fixar una data i una pregunta concreta i celebrar oficialment el referèndum sobre la independència de Catalunya.
 
La manera més eficient d’internacionalitzar el cas català és amb la convocatòria oficial del Referèndum -VINCULANT!-, sense esperar declaracions ni suports de ningú, amb el centre de gravetat a Catalunya i la coherència del nostre relat, perquè som nació i no ens calen permisos. Aquesta ha de ser la nostra Realpolitik; sense ella, de tota la resta, en diuen ‘anècdota històrica’.

Anna Arqué   European Partnership for Independence, EPI. 


lectures 16343 lectures    Comentaris 7 comentaris Imprimir Imprimeix Enviar article Envia

Comentaris

David – Cornellà
2 d’octubre de 2013, 13.40 h

Evidentment, tots els països funcionen per fets consumats.

El que alguns pretenen, des de dins de Catalunya, que des de l’UE o els EUA o qualsevol cancelleria estrangera ens diguin “tranquils, catalans, que si us independitzeu, tindreu tot el nostre reconeixement des del primer dia” és un simple infantilisme i només demostra por i desconfiança en les nostres pròpies forces.


Enric Masana – Pallejà
30 de setembre de 2013, 16.24 h

#5
Nomès vull ilustrar una de les moltes trampes i expolis als que Espanya sobmet Catalunya.
La activitat Industrial i agricola son independents del petroli i gas que pugui haver a les nostres costes, tenir petroli no implica renunciar a fer funcionar les nostre industries.
Si hi ha petroli i gas a les nostres costes i som independents ens en podrem beneficiar en cas contrari nosaltres no en traurem cap profit.