La fórmula “Churchil” -guanyar la llibertat- és encarar-se amb l’agressor.

La voluntat del Poble Català és la Independència, no pas la Consulta no vinculant o el Dret a Decidir indeterminat.

Mas i Junqueras no piulen davant les agressions espanyoles …

La fórmula “Churchil” -guanyar la llibertat- és encarar-se amb l’agressor.

La Rigau no podrà aturar al Wert sense optar plenament per la independència amb un valent i clar suport de Mas, perquè el Wert és la mateixa Espanya de sempre. Per tant la pilota la té Mas a les seves mans -no pas a la teulada?- que és Mas qui s’ha d’encarar i trencar amb Espanya, trencar amb Espanya o Wert, digueu-ho com vulgueu perquè Espanya i Wert i Rubalcava són una mateixa cosa: Espanya!

(Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció)

————————

Article: SABEM A QUE ESTEM JUGANT?
(Santiago Espot, CA)

«Espanya ja ens ha dit per activa i per passiva que aquí no es negocia, aquí es combat»

Santiago Espot | Actualitzat el 26/06/2013 a les 00:01h
Sincerament crec que bona part de l’independentisme hem començat en els darrers mesos a jugar un partit del qual en sabíem poca cosa. Hem saltat al terreny de joc només amb la il·lusió de conquerir la llibertat nacional, i no negaré que això es imprescindible per guanyar però per assolir el triomf final cal saber quines són les autèntiques regles del joc i l’estratègia del rival. De moment, i per continuar amb el símil futbolístic, no anem per davant en el marcador. I és que és difícil marcar-li gols a “la Roja” només jugant de forma bonica.

Per explicar el que està passant hauríem de remuntar-nos al temps de la Transició. Era quan l’independentisme estava considerat com una cosa de somiatruites pels autonomistes avui reciclats a l’eufemístic dret a decidir. Ells estaven per consolidar un canvi de règim dirigit i tutelat pel franquistes, i es van creure la pel·lícula de la modernització d’Espanya mentre, entre els espanyols, els republicans esdevenien monàrquics i els comunistes banquers. I és així com aquest cinisme col·lectiu va passar a ser anomenat “el ejemplo de la transición” que fins i tot volien exportar a d’altres països del món que sortien d’una dictadura. Coses del “trilerisme” polític espanyol…

Van passar els anys i els independentistes continuàvem perseverant. La feina anava des de l’elaboració de doctrina política fins l’activisme més efectiu. Els nostres postulats cada dia afinaven més i posaven en evidència les tronades polítiques del parlamentarisme català tant a Madrid com a Barcelona. Tot va culminar el passat 11 de setembre amb la multitudinària manifestació que feia que no es pogués amagar per més temps la realitat del país. O es reciclaven els antics partidaris de la concòrdia amb Espanya o se’ls emportava l’estelada per endavant. O Macià o Cambó,

Llavors el pragmatisme s’imposa (els vots són els vots) i en vint-i-quatre hores els nacionalistes moderats esdevenen gairebé escamots d’Estat Català i ens anuncien que iniciem la batalla de la llibertat. Perfecte! Som-hi tots! Es canvien la gorra i enceten una batalla que creuen que és del mateix format que la dels anys de la famosa transició espanyola. Però no saben veure que això és més que un simple canvi de règim. Estem parlant de trencar Espanya amb les conseqüències geopolítiques internacionals que comportaria la primera secessió d’un territori dins d’un estat membre de la UE. Pensen que poden aplicar aquella premissa del franquista Torcuato Fdez. Miranda “de la ley a la ley” per a la constitució d’un estat català independent. Santa innocència! Han ignorat que “la ley” és espanyola i que la màxima de don Torcuato servia només perquè els espanyols poguessin netejar-se la cara. Els catalans en tota aquella història vam ser els tontets útils per a la seva operació de maquillatge.

Només han calgut uns quants mesos per veure que quan es tracta d’amenaçar la unitat de “la patria común e indivisible” de res serveixen el diàleg, les bones paraules o invocar a la democràcia. Espanya ja ens ha dit per activa i per passiva que aquí no es negocia, aquí es combat. Ens han declarat la guerra i sembla que no ens volem assabentar. El discurs espanyol cada vegada esdevé més bel·licós amb la intenció de recordar-nos episodis del passat on ens han esclafat quan Catalunya aixecava el sostre de les seves reivindicacions. Com sempre juguen amb la por, exactament igual que tots els règims totalitaris. Arribats a aquest punt convé fer-nos nostres aquelles paraules del pare de la independència cubana, José Martí, quan deia: “El déspota cede a quien se le encara, con su única manera de ceder, que es desaparecer; no cede jamás a quien se le humilla”.

Tinguem-les ben present perquè ara és l’hora d’encarar-se amb Espanya i deixar de banda la poesia. Si no ho fem així ens humiliaran i, el que és pitjor, ens derrotaran una altra vegada.

Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció

El Món espera i exigeix que ens guanyem la llibertat …

Ens vam autoproclamar sobirans però no ens ho creiem.
Si ens ho creguéssim respondríem al foc enemic amb la seva mateixa munició.
No fer-ho és una manera de reconèixer la seva autoritat, i una manera de convertir en paper mullat la nostra declaració de sobirania.
I el Món ho veu.
El Món espera que ens guanyem la llibertat d’alguna manera més que parant l’altra galta.
El Món vol que ens arremanguem, que actuem com una nació agredida, no com una societat carregada de raons.
Sé que per tots és més agradable vèncer com si això fos una ginkama, però no veig als llibres d’història gaires gimkanes.
President Mas, interpreti bé el gran Mahatma Gandhi. Interpreti bé el gran Martin Luther King.
(Toni Babia)

” oferim la Pàtria en ofrena als herois que van salvar-nos la dignitat! “

D’Orriols de Ripoll:

Els homes de felip V van perseguir i castigar els nostres herois. No es van conformar amb matar-los; deixar sense llum els seus ulls i sense força les seves mans no era suficient. Calia que patíssin, calia que paguéssin per aquell valor inhumà que havien exhibit davant el món.

Calia humiliar-los, arrossegar-los com bèsties pels carrers , calia fer-los miques… ells simbolitzaven la força de Catalunya; trossejar-los era demostrar que no hi havia res a fer, que els catalans havíem perdut i res ni ningú podria salvar-nos.

Aquest era el missatge amb que els castellans ens doblegaven. Però no era veritat del tot.

Obligant els catalans a estacar sota la taula el ganivet de llescar pa, demostraven que tanta exhibició de poder i de domini eren teatre…en realitat, continuaven tenint-nos por .

Havien vist alguna cosa als ulls dels nostres herois i n’havien mort la carn sí, però no sabien com esborrar-ho allò.

Forques, presons, decrets, dictadures,constitucions… encara busquen la manera, pobres, de matar l’orgull dels catalans!

Orgull de ser qui som; de viure i morir com el què som.

És cert que no hi érem aquell 1714, que no vam aixecar la bandera negra, que no van vessar la nostra sang per poder entrar… no hi érem llavors, però hi som ara!

No som catalans?

Demostrem-ho al món! demostrem a la humanitat que després de tres-cents anys no ens han pogut doblegar!

Recuperem Catalunya! oferim la Pàtria en ofrena als herois que van salvar-nos la dignitat!

Siguem catalans per sempre, o morim defensant la nostra catalanitat!

Carta a Jordi Pujol des de l’ultratomba: “La fal·làcia del fet diferencial”

Carta a Jordi Pujol des de l’ultratomba:

“La fal·làcia del fet diferencial”


————–


Extret de l’assaig “Preludi de la Independència” de Carles Muñoz Espinalt, traspassat el 1992.


“A tots els qui, amb fe i fermesa,

Han cridat: Visca Catalunya Lliure!!”

Carles Muñoz Espinalt, 1992

Preludi de la Independència.

4t Capítol

QUAN LES INSINUACIONS DEFORMEN ELS PRINCIPIS

L’abús en el dir dels polítics mitjançant

eufemismes, trets per elevació, al·lusions

encobertes i formes el·líptiques per a fer

veure que es planteja una qüestió, mentre se

n’amaga l’essència que en si comporta, ha

contribuït a empobrir i desorientar el caràcter

dels catalans. La pròpia identitat ja mai no la

mostrem de cara. Actuem com si féssim

veure que venim de l’hort i que ensems no

se’ns escapa res del que passa. El molt

català: «tu ja m’entens», acompanyat d’un fer

l’ullet, esdevé el posat més típic de la nostra

gent a l’hora de comunicar-se assumptes que

creuen delicats. És més, segons he pogut

demostrar en una valoració psicoestètica

comparativa de diverses nacions, els catalans

som el poble del món que fa més l’ullet de

forma casta. Allà on els altres hi posen inten-

cions eròtiques, nosaltres hi revelem misteris

polítics. Així, entre un «tu ja m’entens» i un

parell de picades d’ullet, es deixa anar alguna

mitja frase que, la sagacitat de l’interlocutor,

es creu que complementa. I, qui gosaria

reclamar que no ha quedat informat?

Aquest parlar a mitges de política, no el

descric pas amb trets de caricatura. Al contra-

ri, són maneres de fer que surten cada dia

amb lletra de motlle i amb la màxima seriosi-

tat a les pàgines dels diaris. Si no, qui va

inventar-se la repetida i repetida expressió

«fet diferencial»? Se la cita i se la torna a

citar. Asseguren que un dels molts Gonzàlez

que viu a Madrid, adés comença a entendre-

la i adés se li escapa el significat, com si no

l’hagués escoltat mai. És que tot depèn del

«fet diferencial»? Amb aquest concepte, què

expressem i què deixem de proclamar?

La fórmula «fet diferencial» que, ara, es

repeteix sense saber d’on ve, fou ideada i

difosa per Francesc Cambó que, en el seu lli-

bre Perla concòrdia (1930), l’esmenta infinitat

de vegades amb el propòsit de fer-la popular,

després de definir-la amb aquests termes: «El

problema català té per base, per única base,

l’existència d’un fet diferencial català.»

Era una manera d’intentar fer compatible

unes peculiaritats catalanes, presentades de

forma suau i molt retallades amb el propòsit

de crear un nou intent de concòrdia amb

Espanya. Desitjava fer comprendre que érem

com tots els espanyols, però amb un «fet dife-

rencial» que amb bona voluntat se’ns podia

tolerar i que, d’entrada, resultava de més bon

acceptar si no es comprenia ben bé en què

consistia. Responia a la mentalitat d’un

Francesc Cambó dominat per una forta crisi

política personal. Justament, els qui encara

empren l’expressió «fet diferencial» no s’ado-

nen que correspon a una concepció decadent

de les idees del seu inventor. No parteixen de

la realitat de Catalunya, sinó de les fórmules

fracassades de Francesc Cambó.

Amb subterfugis, més que reforçar o mobi-

litzar la voluntat d’un poble, se n’intensifica el

confusionisme, ja que no és pas un problema

en sí de diferències sinó un problema d’identi-

tats i d’entitats. Catalunya ha d’ésser ella

mateixa, al marge de si és molt o poc diferent

d’uns altres pobles. Els pobles, com les per-

sones, no són lliures per allò que tinguin de

peculiar, sinó sobretot pel fet d’ésser una enti-

tat pròpia. Una nació, és. Per damunt de com

sigui. És una realitat que mai no es pot esco-

metre de biaix. En últim terme necessita la

Independència per al ple desenvolupament

de la seva personalitat i no solament perquè

tingui aquesta característica o l’altra. Si no es

comprèn així, no es pot fer entendre

Catalunya ni a les persones que han vingut

d’altres terres i volen fer de la nostra també la

seva pàtria.

El confusionisme que comporta servir-se

d’expressions com «fet diferencial», el

paguem molt més car encara, per les múlti-

ples conseqüències que origina. Així, el joc

de subterfugis, crea en els mateixos que el

prediquen una manca de capacitat per a pre-

veure els esdeveniments. Són víctimes de la

confusió que promouen. El mateix Francesc

Cambó pot servir d’exemple quan, en el llibre

ja citat, afirma: «A Catalunya un grau accen-

tuat de benestar ha afeblit les qualitats

heroiques de la raça.»

Si recordem que aquesta sentència la for-

mulava l’any 1930, ens demostra que, ni

remotament, sabia preveure la quantitat de

generós heroisme i neguit bèl·lic que, ben

esmerçat o no, els catalans mostrarien els

mateixos anys trenta. Els milers i milers que

varen morir a la batalla de l’Ebre, per si sols,

en serien el més rotund testimoni i de retruc

farien palès que, els polítics, si s’inclinen a

confondre la seva comoditat personal amb

l’ànima d’un poble, són sempre uns mals pro-

fetes.

Carles Muñoz Espinalt, 1992

————————————

Dibuix: Carles Muñoz Espinalt

Europa ha de ser proactiva enfront Catalunya i Escòcia (Revista Atlantic Council)

La Independència de Catalunya descol·locarà de nou a la UE. (S.Molins)

L’Atlantic Council, lligat a l’OTAN, adverteix Europa i es posiciona a favor d’una Catalunya independent

—————–

January 16, 2014

REUTERS/Albert Gea

Catalonia’s President Artur Mas waves to supporters after voting in the regional parliament to send a petition for referendum to the national parliament, in Barcelona, January 16, 2014. Local lawmakers in the northeastern Spanish region of Catalonia voted to seek a referendum on breaking away from Spain on Thursday, setting themselves up for a battle with an implacably opposed central government in Madrid. The Catalan Parliament in Barcelona voted 87 to 43, with 3 abstentions, to send a petition to the national parliament seeking the power to call a popular vote on the region’s future. The independence movement in Catalonia, which has its own language and represents a fifth of Spain’s national economy, is a direct challenge to Prime Minister Mariano Rajoy, who has pledged to block a referendum on constitutional grounds. REUTERS/Albert Gea

Today’s vote by the legislature of the Spanish region of Catalonia to formally petition Spain’s government to authorize a referendum on Catalonian independence is a reminder that Europe will face a challenge this year for which it seems unready. Even though Spain has firmly opposed the referendum, the Catalonians are sure to press ahead. This fall, both Catalonia and Scotland are likely to hold referenda on whether to become independent states. Europe is treating the issue of independence as an internal matter for Spain and the United Kingdom – a mistake that risks cracking the continent’s delicate unity. 

Scotland will hold its vote with the consent of the United Kingdom. The two governments are negotiating over how to manage the political and economic uncertainty and strain resulting from the referendum itself, and the possibility of an independent Scotland.

Catalonia’s regional administration last month announced a November date for its referendum, which the Spanish government of Prime Minister Mariano Rajoy immediately vowed to block. Yet Catalonia continues to move toward a unilateral declaration of independence. The separatist movement has sustained its momentum since it organized a massive demonstration in Barcelona in 2012 that led the region’s parliament, days later, to approve a resolution affirming Catalonia’s right to declare independence.

It will be Europe, in the end, that decides whether Catalonia will be an independent state. The continent’s phobia of self-determination and its lack of any coherent approach to newly independent states leaves it ill-prepared to make this decision, which will strain the very foundation of Europe.

Spain and Catalonia are locked in a legal debate over Catalonia’s right to hold a referendum and declare independence. While Catalonian regional premier Athur Mas has listed legal arguments that permit a referendum, Prime Minister Rajoy vows to use the Spanish courts to block what he considers an unconstitutional vote. For Europe, this domestic legal debate is largely irrelevant. If Catalonians choose independence, they will seek international recognition as an independent state based on the will of the people, not on provisions of the Spanish constitution.

International law neither permits nor prohibits the holding of referenda by aspiring states. Under international law, a state must have a territory with a population subject to the control of a government – criteria that Catalonia will meet. It also must be sovereign, meaning that other states must recognize it as independent. This is how the Catalonian issue will be owned by the other European states.

For two decades, Europe has avoided developing a common, or even coherent, policy on recognition. Many in Europe still believe Germany ignited the war in Yugoslavia by its premature recognition of Croatia in January 1991. The European Union’s failure to deal with Northern Cyprus has created a half-member EU state where all Cypriots are EU citizens, but only half the country is governed by EU laws and regulations. Kosovo is in international limbo. It is recognized by 103 countries, excluding five EU member states, and maintains stabilization and integration agreements with the EU. It is a member of the World Bank and IMF, but not the United Nations.

When Catalonia asks for recognition, Europe will be ill-prepared to answer. This is dangerous.

Europe as a whole is unlikely to deny recognition to Catalonia. That would create a frozen conflict in the core of Europe that will drain political capital and economic resources of an economically fragile Spain. In many European states, non-recognition would be perceived as anti-democratic. It will be extremely difficult to justify, given that more than two dozen states have achieved recognition in the past twenty years, and that Scotland is likely to join that list.

Europe as a whole also is unlikely to recognize Catalonia as independent and admit it to the European Union. That move would encourage further referenda in Belgium, Cyprus, Slovakia, Romania, and possibly Italy.

Europe likely will fail to develop a common approach, with some states recognizing Catalonia, and others denying recognition. The international community then will follow the pattern. In this case, Europe will suffer both consequences, creating a frozen conflict in Spain and prompting additional referenda on independence. It also will create a “state” with the euro as its currency, and 7 million people who could wind up retaining their European Union citizenship, while living outside the European Union.

Now is the time for the EU to be proactive and develop a policy for dealing with Catalonia’s call for self-determination and possible independence. Its current path could well lead to chaos for Europe’s grand experiment.

Dr. Paul R. Williams is the Rebecca I. Grazier Professor of Law and International Relations at American University and the co-founder and President of the Public International Law & Policy Group. He has published articles on the international law and policy ramifications of state secession.

Roushani Mansoor is a former Fulbright-Clinton Fellow to Bangladesh and a current Law Fellow at the Public International Law & Policy Group.

——————–

‘Catalonia calling’ es comença a difondre al món i inquieta l’unionisme

La campanya de la revista Sàpiens per divulgar el procés català rep nombroses respostes de personalitats

Men?ame

La revista Sàpiens ha començat a rebre respostes i agraïments per la tramesa del llibre ‘Catalonia calling‘, de la campanya ‘El món ho ha de saber’, per la qual s’han enviat 14.513 llibres a autoritats i personalitats de tot el món. L’última resposta és la de l’ex-secretari general de l’ONU Kofi Annan, que en la carta agraeix l’enviament del llibre i el DVD i desitja que la campanya tingui èxit. Entre les cartes d’agraïment rebudes hi ha també la del príncep Carles D’Anglaterra i els reis dels Països Baixos.

Sàpiens destaca algunes de les personalitats que els han respost: ‘Ens han escrit parlamentaris britànics, francesos, neerlandesos i quebequesos; eurodiputats; ministres d’Irlanda i el Quebec; la primera ministra del Quebec; figures polítiques com Tony Blair i Kofi Annan; el president de la Comissió Europea, José Manuel Durão Barroso; el president del Líban, Michel Sleiman, o el Defensor del Poble de Malta. Més enllà de la política, també ens han contactat l’entrenador del Manchester United, David Moyes; el cardenal belga Godfried Danneels; l’empresari francès Maurice Lévy; el president de la Cort Constitucional d’Eslovènia, Ernest Petri?, o els directors dels diaris ‘L’essentiel’ (Luxemburg), ‘Jamaica Observer’ i ‘Bhutan Today’.’

Mitjançant la campanya ‘El món ho ha de saber’, que ja s’ha acabat, s’han enviat 14.513 llibres a autoritats i personalitats de tot el món. En aquesta pàgina hi ha tots els catalans que han contribuït a pagar els enviaments, i en aquesta es poden consultar els noms dels qui han rebut l’enviament.

La gran difusió i resposta que té la campanya ha començat a inquietar algunes veus de l’unionisme, com per exemple l’ex-director de l’ABC i columnista de La Vanguardia, José Antonio Zarzalejos. Fa uns dies, en el seu bloc, va admetre l’èxit i la qualitat de la campanya i el contrast entre el gran desplegament discursiu i argumental, atractiu, de l’independentisme amb el silenci i l’immobilisme del govern espanyol i els partits espanyols. ‘El secessionisme guanya la batalla de l’opinió pública a Catalunya perquè es bolca en les bosses socials no nacionalistes sense que els líders i organitzacions arrelats en aquests espectres electorals hagin sabut reaccionar. Cal no oblidar els bons resultats de la iniciativa Suma’t impulsada per ERC.


Vacunem la Generalitat i el Parlament: Preparem la DUI

No permetem que els deliris espanyols desactivin o intervinguin políticament el President Mas o el Parlament Català, siguem previsors, vacunem-nos!

Un bon President seria un president prudent i prepararia ja la Declaració Unilateral d’Independència!

A Kosovo, on es va assentar la jurisprudència internacional referent a les possibles Declaracions Unilaterals d’Independència, primer es va fer la DUI i després segons l’exigència internacional es va fer el Referèdum, el mateix va passar a Montenegro. És fals que una DUI no sigui prou democràtica i menys quan la proclamin diputats electes, elegits pel poble, sigui quin sigui el programa amb ques es presentessin, si són majoria ja tenen criteri del que li convé a la propia nació, criteri que es refrendaria després sota la supervisió internacional.

En aquests moments Catalunya s’ha de preparar per fer una DUI urgentment, ha de preparar els 68 diputats, ha de cercar testimonis internacionals -persones de nivell que siguin simpatitzants per al nostre procés-, ha de cercar observadors internacionals, cercar un lloc digne, una data vàlida i adequada,  i finalment ha de fer la Declaració -DUI-. Després ja parlarem de Referèndum sota la supervisió de l’ONU i segons les exigències raonables de la comunitat internacional.

Salvador Molins, BIC, Catalunya Acció, ANC, SI, UDIC i MxI

——————–

Primer la DUI, després el Referèndum

La Consulta i encara més un Referèdum vinculant són impossibles dins la legalitat espanyola. No són possibles ni faran els ulls grossos. Això ho sabem tots.

Digué Josep Rull de CDC: “que una declaració unilateral d’independència no la contemplen sense que siga prèviament ratificada pel poble de Catalunya a través d’una consulta o un referèndum”

Per tant si Ciu i Erc convoquen la Consulta o el Referèndum de forma vinculant, el que vol dir seriosament tal com ha de ser! l’Estat suspendrà l’autonomia, la Generalitat i el Parlament, o els intervindran i hi posaran homes de palla com Duran i Lleida i aleshores ja tindrem tots els ais i uis de sempre, i ai si haguessim fet això … i ai si haguessim fet allò …

La DUI ha de ser el primer, i ha de ser per sorpresa, naturalment!

Després ja parlarem de referèdums!

Una secessió d’una colònia de facto mai es fa amb el permís de l’amo o la metròpoli, és contrària a les lleis d’estabilitat de qualsevol estat. I així passa encara més greument sobretot en els estats anomenats “repúbliques bananeres!” com el cas ja patològic d’Espanya.

Ciu sempre ha mancat de determinació i de seny, perquè mantenir Catalunya supeditada a Espanya és de molt poc seny. Els falta voluntat de guanyar la Independència.

És molt optimista i exagerat el senyor Rull quan diu que CDC fa cinc anys que és independentista, quan encara com a tal deixa infinitament de desitjar. Però ja està bé que es despertin, ara sols els falta una mica més de lucidesa i sobretot abandonar d’una vegada per sempre aquell estil tan nefast de dir molt i fer ben poc per no dir gens, a que tant ens tene acostumats.

Siguem autoexigents! que el que tenim entre mans és el més important que mai pot tenir i respectar una nació: La seva Independència!

Som o no som una nació?!

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció

No ens quedem a mitges tintes: Ara ens toca la Independència Total !

No ens quedem a mitges tintes: Ara ens toca la Independència Total !

Joan Fuster: “Aprensions a propòsit del “pactisme””

eduardsola | Lectures | diumenge, 19 de gener de 2014 | 15:08h

Que conste que no estic en contra dels “pactes”. Però em sembla trist i estúpid que, per ser catalans, automàticament ens proclamem “pactistes”. No hem estat especialment pactistes si no fou per obligació: l’obligació del vençut, que no espera ser-ho del tot, és el “pacte”. És el supòsit de les crispacions medievals, que investigà Vicens; és la grotesca animalada del Compromís de Casp; és la Guerra dels Segadors (o la de les Germanies, anterior); és la subversió prodigiosa del XIX, en el camp, l’inici revolucionari urbà, industrial. “Pactes”? L’un darrere l’altre: però “després”: després d’una violència oprobiosa. Un dels penúltims pactes fou el de la burgesia -no sempre catalanista, però malgrat tot catalana- del Principat amb el general Franco; un altre “pacte” és el del senyor Tarradellas amb els nebots polítics del difunt dictador. Són “pactes”: pactes d’autoritat, de negoci, de classe. 

I ja se sap qui guanya, quan es pacta en aquestes condicions. Hi guanya la “classe dominant”, la d’ací i la d’allà, unànime, malgrat les aparents discrepàncies. No ha existit, entre nosaltres, cap “pacte” de la línia pactista que no s’haja convertit en un mediocre engañabobos. Això ja era evident en l’època de don Francesc Cambó. Cambó fou un polític increïblement més espavilat que tota la fauna que suporta avui el Principat, no parlem ja del País Valencià de les Illes. Cambó pactava, pactà, el sufragi universal se li girà d’esquena. Les modulacions del sufragi universal, conformades pels televisors, són, avui, un factor nou. Cambó ja és pura arqueologia. Però els “pactes” del “pactisme” tradicional, on ens portaran?… Jo només voldria advertir, ara, que, en la història de la Catalunya estricta, i en la de tots els Països Catalans, cada “pacte” ha estat una claudicació, que tot això del “pactisme” com a mecanisme polític és i serà una burla. “Pactar” és “perdre”: sempre. Malgrat els aparents avantatges provisionals.

[FUSTER, Joan. “Aprensions a propòsit del “pactisme””. Serra d’or, març de 1979.

Si som sobirans … siguem sobirans: Subjecte polític i jurídic sobirà

.. i la CUP tenia raó.

Lluis_Patraix | divendres, 17 de gener de 2014 | 01:07h



Ahir va ser el dia en què al Parlament de Catalunya es va aprovar la proposició de llei per què el Congrés espanyol debati si traspassa la competència a la Generalitat per convocar la consulta d’autodeterminació mitjançant l’article 150.2 de la Constitució Espanyola.

Els 87 vots favorables a la proposta eren els esperats, però hi va haver una sorpresa: 3 d’aquests vots van provenir del PSC, i no de la CUP, com era a priori el lògic, o almenys el més esperat.

Els crítics del PSC havien plantejat un clar desafiament, al meu parer radicalment democràtic, a la direcció del seu partit (que ara més aviat sembla estar a Madrid que a Barcelona), mentre que la CUP aparentment trencava el bloc dels partits que havien aprovat al Parlament la convocatòria de la consulta sobiranista.

Des del moment en què la CUP va donar a conèixer la seua intenció d’abstenir-se en la votació, una allau de crítiques es va desencadenar sobre ells provinents de la resta dels partits favorables a la consulta, però fonamentalment del partit de govern a la Generalitat, CiU.

La decisió de la CUP va ser ràpidament qualificada com a sorprenent, egoista, poc solidària, etc. (…)

Els arguments esgrimits per l’organització, a través de Quim Arrufat, van ser ben lògics i carregats de solidesa: no volien sotmetre el procés a les exigències del marc constitucional espanyol ja que “l’Estat espanyol no és escenari en aquest conflicte, ha dimitit de la funció de ser un escenari vàlid per poder discutir res democràticament que tingui a veure amb la sobirania del poble català”. Espanya ”és actor bloquejador, és actor sord, és actor cec, és actor immobilista i és actor negador i menyspreador dels drets col.lectius del poble català”, per continuar dient què “El dret a decidir no s’accepta a canvi de cap contrapartida. S’exerceix i es respecta, perquè si no, no és dret, és pacte entre elits.”

“S’exerceix i es respecta…”. Per a mi aquestes són les paraules clau.
Per què?

 


Recordem el que va passar ara farà just un any al mateix escenari de la resolució aprovada ahir, al Parlament.
Per 85 vots a favor, el 23 gener de 2013 s’aprovava una resolució anomenada: “Declaració de sobirania i el dret a decidir del poble de Catalunya”, què entre altres contenia els següents termes:

“- Sobirania. El poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà.

(…)

“- Paper principal del Parlament. El Parlament, en tant que la institució que representa el poble de Catalunya, té un paper principal en aquest procés, i per tant s’hauran d’acordar i concretar els mecanismes i les dinàmiques de treball que garanteixin aquest principi.”

Cal rellegir-ne amb atenció: El poble de Catalunya té caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà, i el Parlament de Catalunya té un paper principal en aquest procés (referit al Dret a decidir).

Crec què està bastant clar. En base a aquesta declaració aprovada fa un any pels mateixos partits polítics que ara “demanen” permís a Madrid per gaudir de la legitimitat per poder exercir el Dret a decidir, a qui deurien d’assenyalar d’haver pres una decisió sorprenent, per contradictòria, respecte al que es va aprovar fa un any?

Sense cap dubte, a la CUP no.

Perquè si d’alguna manera hem de qualificar la seua decisió, ha de ser de lògica i coherent amb la del caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà definit per al poble de Catalunya (i, conseqüentment, per al seu Parlament, on resideix la seua sobirania), i amb la del paper principal (i no subordinat -a Madrid-, com s’ha votat ara! que el Parlament de Catalunya ha de tindre en el Dret a decidir.
Patraix, València, a 17 de gener de 2013.

EXIGIM LA RETIRADA IMMEDIATA DE LA MEDALLA D’OR A LA BORBONA

 
COMUNICAT DE PREMSA

 
 
50 PERSONALITATS EXIGEIXEN  A L’ALCALDE TRIAS LA RETIRADA IMMEDIATA DE LA MEDALLA D’OR DE BARCELONA A CRISTINA DE BORBÓN

 

Els noms de Lluís Permanyer, Montserrat Carulla, Hilari Raguer, Iñaki Anasagasti, Matthew Tree, Alfons López Tena o l’excoronel de l’exèrcit espanyol Amadeo Martinez Inglés són alguns dels que signen la carta adreçada a Xavier Trias.

Després dels darrers esdeveniments judicials que han envoltat la figura de Cristina de Borbón, un seguit de personalitats de diferents àmbits i procedències han decidit manifestar, en forma de carta oberta a l’alcalde de Barcelona, el seu absolut desacord amb el fet que la filla del monarca espanyol continuï ostentant la màxima distinció de la la capital de Catalunya.

Demà dissabte, després de l’acte oficial d’inauguració de la plaça Vicenç Albert Ballester (creador de l’estelada) previst a les 10,00h. i aprofitant l’assistència de l’alcalde, una delegació dels signants de la carta li lliurarà personalment a Xavier Trias.

Us adjuntem la carta amb els cinquanta primers signants.


———-


A l’Excel·lentíssim Senyor Xavier Trias i Vidal de Llobatera, alcalde de Barcelona

Aquest 18 de gener serà un dia joiós per a Catalunya perquè l’insigne patriota Vicenç Albert Ballester per fi té el lloc que li correspon al nomenclàtor de la nostra capital. Serà recordat per sempre més com el creador de l’estelada, la fraternal insígnia de combat patriòtic, i és per això que aplaudim que l’ajuntament del Cap i Casal reconegui als veritables prohoms de la causa de la llibertat dels catalans.

Però, de la mateixa manera que aquest gest del consistori que presidiu referma la nostra dignitat nacional, n’hi ha d’altres que ens recorden contínuament que som la capital d’un país sotmès des de fa 300 anys. Ens estem referint a un fet lligat a l’actualitat política, o presumptament delictiva, com ho és la recent imputació per delictes de frau fiscal i blanqueig de capitals de la infanta de la família reial espanyola, Cristina de Borbón, la qual és dipositària de la màxima distinció que pot atorgar la capital de Catalunya: la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona.

Sense deixar de banda que aquest 2014 seria l’any perfecte per començar a deslligar la capital de la nostra Nació de qualsevol membre d’aquesta nissaga enemiga dels catalans, que tradicionalment sempre ha espoliat i castigat Barcelona, ens manifestem absolutament en contra que continuï ostentant aquesta benemèrita distinció barcelonina qui és avui un exponent d’unes pràctiques incompatibles amb l’ètica i respecte als ciutadans que són exigibles, en tot moment, a una persona que forma part d’una institució que rep fons públics.

L’actitud de Cristina de Borbón és censurable des de tots els punts de vista. Mentre ella ha viscut -i viu- dins el luxe més indecent gràcies simplement a ser filla d’un rei decadent i successor del dictador Franco, són milers avui els barcelonins que pateixen una situació de penúria econòmica que arriba a límits que ens hauria de fer envermellir a tots plegats.

Èticament i nacional és un insult, i un greuge per a la nostra ciutat, que la seva medalla d’or continuï en possessió d’algú que està sent investigada judicialment en un cas que, a ulls de l’opinió pública internacional, és un dels màxims exemples d’immoralitat, corrupció i nepotisme. Hi hagi o no acusació formal al final de la instrucció d’aquest membre de la família reial, sembla una evidència assumida que es va aprofitar dels efectes de comportaments presumptament delictius.

Sabeu perfectament, Senyor Alcalde, que aquest fet pot perjudicar la imatge de la marca Barcelona a nivell mundial; i que no és compatible amb el reglament d’honors i distincions de l’Ajuntament de Barcelona, pel qual es concedeix la Medalla d’Or a persones “que hagin destacat pels seus extraordinaris mèrits personals o per haver prestat serveis rellevants a la ciutat”. La germana del príncep hereu Felipe de Borbón no compleix cap d’aquests requisits.

Per tot plegat, interpretant de ben segur el sentir majoritari dels barcelonins i sabent que disposeu de la majoria municipal necessària, us demanem que procediu de forma immediata a la retirada de la medalla d’or de la nostra ciutat a Cristina de Borbón y Grecia.

 

 

Lluís Permanyer – cronista i premi Ciutat de Barcelona de periodisme

Hilari Raguer – historiador i monjo de Montserrat

Montserrat Carulla – actriu i Medalla d’Or de la Generalitat

Iñaki Anasagasti – exsenador del PNB

Santiago Espot – director comercial

José María Muriá – historiador i Creu de Sant Jordi

Amadeo Martínez Inglés – excoronel de l’exèrcit espanyol

Josep Maria Vall i Comaposada – editor i historiador

Enric Canela – catedràtic de bioquímica i biologia molecular de la UB

Lluís Garcia Sevilla – psiquiatre i membre de l’IEC

Agustí Soler – exregidor de l’Ajuntament de Barcelona

Alfons López Tena – exdiputat del Parlament de Catalunya

Jaume Renyer – exmembre del Consell Consultiu de la Generalitat

Pau Miserachs – advocat i escriptor

Elisenda Paluzié – economista

Matthew Tree – escriptor

Imma Albó i Vidal de Llobatera – bibliotecària

Josepmiquel Servià i Figa – advocat i escriptor

Isabel-Clara Simó – escriptora

Enric Pujol – historiador

Isidre Cunill – periodista

Jaume Clotet – periodista i historiador

Joan Pallarès-Personat – historiador

Damià del Clot Trias – advocat i escriptor

Ramon Carner – empresari

Agustí Barrera – excombatent de l’FNC

Robert Surroca i Tallaferro – excombatent de l’FNC

Josep Maria López Llaví – excombatent de l’FNC

Pere Soler i Montoliu – empresari

Joan Grimalt i Santacana – musicòleg

Pere Izquierdo Tugas – historiador

Xavier Deulonder i Camins – historiador

Manuel Pérez Nespereira – historiador

Josep Pinyol i Balasch – historiador

Víctor Pallejà – antropòleg

Josep Manel Ximenis – exalcalde d’Arenys de Munt

Jordi Fornas – exalcalde de Gallifa

Nati Muñoz-Espinalt – psicoesteta

Frank Dubé – músic

Laura Martí – actriu

Jordi Casacuberta – empresari

Leslie Charles – actriu

Jordi Peñarroja – historiador

Joaquim Corral i Martí – empresari

Montserrat Porta Ribalta

Albert Boada – advocat

Jacint Borràs – exmembre la junta directiva del F. C. Barcelona

Ramon Sangles – filòleg

Mateu Joan Florit – periodista

Anna Arqué

Volem assolir la Independència o preferim seguir fent el préssec !

Extret del Facebook de Josep Castany, Director General de Catalunya Acció:

Observant el procés:

Afortunadament aquesta farsa del dret a decidir dins d’Espanya, un capítol més com el de l’Estatut i el pacte fiscal, va caient poc a poc i més tard o més d’hora arribaran unes eleccions autonòmiques on allà sí que es podrà decidir si volem gent al capdavant del país que lideri la independència o preferim seguir fent el préssec com fins ara mentre més catalans es van empobrint i mentre els nostres representants segueixen permeten que Espanya se’ns quedi 50 milions d’euros cada dia dels nostres impostos. Veurem quina capacitat tenen els catalans de seguir-se empassant bodevils per part d’aquells que mai ni han volgut ni volen la independència de Catalunya.”

1 – Redeu, quin enrenou que han organitzat aquests penques apoltronats del PSC. Total per a decidir demà si es demana permís a Madrid o no. I encara s’han de pensar alguns (que els mitjans en els presenten gairebé com a herois) si segueixen les directrius del politburó o no De veritat algú es pensa que amb polítics d’aquesta alçada ètica en un Parlament un país pot anar bé?


2 – El PSOE ha posat diners per a salvar l’aparell i la infraestructura del partit del PSC, que a causa de les darreres davallades electorals, ha perdut molts ingressos. Per això en Navarro està al costat del PSOE en el tema de la consulta, per cap altre motiu.


3 – El procés d’independència s’acabarà emportant per endavant aquells partits que han viscut els darrers trenta anys en la comoditat autonomista de l’ambigüitat nacional, senzillament perquè hem entrat en una època de definició i concreció nacionals. El primer ha estat el PSC; el proper serà CiU si es manté en l’ambigüitat actual.

3,2 – Ausiàs, si vols aixecar la camisa a la gent el millor és que escriguis en algun fòrum convergent. Són gent de fàcil entabanar. Quants anys fa que CiU estan casats? I oi que segueixen casats i ben casats? I oi que van a cagar junts a tot arreu? Doncs ara no ens vulguis fer combregar amb rodes de molí que si són dos partits i totes aquestes històries, perquè a la pràctica CiU és un bloc polític on estan totalment d’acord en el que fan, és un negoci que ha funcionat i funciona molt bé per als seus interessats. Potser més que preocupar-se per CiU i el seu futur, alguns haurien de preocupar-se en qui confien a l’hora de votar. Vejam si igual que hi havia gent que ens volia fer creure que el PSC era una cosa diferent del que era, tambè hi haurà gent que ens voldrà fer creure que CiU és diferent del que és.

4 – Als nostres diputats sembla que els agradi anar fent brindis al Sol, un darrera l’altre. Afortunadament aquesta farsa del dret a decidir dins d’Espanya, un capítol més com el de l’Estatut i el pacte fiscal, va caient poc a poc i més tard o més d’hora arribaran unes eleccions autonòmiques on allà sí que es podrà decidir si volem gent al capdavant del país que lideri la independència o preferim seguir fent el préssec com fins ara mentre més catalans es van empobrint i mentre els nostres representants segueixen permeten que Espanya se’ns quedi 50 milions d’euros cada dia dels nostres impostos. Veurem quina capacitat tenen els catalans de seguir-se empassant bodevils per part d’aquells que mai ni han volgut ni volen la independència de Catalunya.

5 – El PSC va defensar la LOAPA fa molts anys. Fa molts anys que van perdre la C votant sempre el que dictava el PSOE a Madrid. Ja era hora que una farsa com aquesta arribés a la seva fi. Ara només falta fer neteja a CiU entre els que volen la independència i els que no la volen. Vejam si d’una vegada treiem del mig del camí les dues roques que ens privem d’avançar cap a la independència des des fa un munt d’anys.

5,2 – ·  Xavi Philips Va votar en contra de la creació dels mossos, de la tv3, de poder utilitzar el català al parlament espanyol i europeu… A qui hagin enganyat ha sigut perquè s’ha deixat enganyar !!!

·  Esther Susagne Morera També van votar en contra del corredor Mediterrani a Madrid tenint el número més gran de diputats catalans van seguir les pautes del PSOE´això ve de lluny són espanyolistes, el PSC NO EXISTEIX.

·   Carles Parellada Sanrama Nen, tots els de CiU han votat afirmatiu!

————-


Extret del Facebook de Josep Castany, Director General de Catalunya Acció.