Els pobles troben la seva plenitud en la llibertat i la independència

Determinació i constància

 

Res és tan difícil i m’atreviria a dir -m’atreveixo a dir- que res és tan gran en sentit positiu i tan digne com la Independència de Catalunya.

La Independència és el valor suprem d’una nació -un poble- com ho és la llibertat per a la persona. Primer és la existència i la vida respectivament però les persones i els pobles troben la seva plenitud en la llibertat i la independència.

Escòcia i Catalunya ho fan diferent perquè són diferents i estant immersos en contexts diferents.

Catalunya ho encara amb grans defectes però també amb grans virtuts i això a ningú se li escapa, estiguin o no a favor d’aquest noble i difícil procés.

Estic plenament d’acord amb les línies generals del que has escrit i sobretot amb el tram final del darrer paràgraf: “determinació i constància!” -més que paciència jo diria constància- i “ sobretot de no deixar-nos intoxicar amb missatges de terceres vies federals i preguntes inclusives, una estratègia més per fer-nos un autogol.”

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció.

El Consens real i positiu per a Catalunya ja és possible: CDC+ERC+CUP+ANC …

Sols falta la decisió del President de Catalunya.

On són els vots de Convergència?
-a la Declaració d’Independència!

Si Mas no és qui per promoure la Independència tampoc ho és per manossejar la Pregunta!

Les estadístiques anuncien un daltabaix dins de Convergència, crec que per la seva indefinició i el que aparenta ser un doble joc.

Sols un gir de 180º per part d’Artur Mas, un gir copenicà convençut com el de Macià pot salvar la gent de Mas … es tracta de la Declaració d’Independència perquè les eleccions plebiscitàries les perderà i ERC les guanayarà.

Així, doncs, la DUI, la Declaració Unilateral d’Independència, a més de ser la Vacuna que ens defensi de les malifetes dels enemics d’aquí i fora, i a més de ser la Porta a la Independència de Catalunya serà el salvavides de Mas i de CDC.

No hi ha altre camí que la DUI !!!

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció

—————–

Fotografia adjunta: Marcador del Parlament Català en la votació de la Declaració de Sobirania. Aquell dia ningú va poder al·legar ignorància, potser sí que alguns amagaven el seu propi autoengany per fer-lo extensiu al Poble.

Si Mas no és qui per promoure la Independència tampoc ho és per manossejar la Pregunta!

Com desnaturalitzar la pregunta perquè votant “Sí” edevingui “No”

Tan la Camats com el Mas em fan la impressió de com que no tenen ganes de votar “Sí” a la Independència de Catalunya, però sí que volen votar “Sí” davant de les càmeres televisives -ja sabem tots que llueix més votar sí que no pas no- cerquen desesperadament canviar de tal manera la “Pregunta” per tal de que, com sempre, votant “Sí” sigui que no!

Aleshores Mas i Camats, ICV i CDC podran seguir ben asseguts a les seves poltrones una legislatura més, que al cap i a la fi és l’únic que sempre els interessa.

Com encertadament confirmà Oriol Junqueras, dic confirmà perquè almenys jo, Salvador Molins, ja fa temps que ho dic i tots ho hauríem de saber, i no és la primera vegada que passa, recordem la recent “Declaració de Sobirania”, així Junqueras digué que si la pregunta no és clara seria ben fotut que un cop hagués guanyat la opció del “SÍ” aleshores no sabéssim que hem votat o els nostres maldestres polítics no es posessin d’acord amb el que signifiquen els termes de la pregunta i la consegüent resposta. Com ho farien aleshores per fer realitat la voluntat del Poble?!

O s’espavila el Mas … o els que l’haurem d’empresonar serem nosaltres, els catalans independentistes. Almenys els de Catalunya Acció.

La pregunta “inclusiva”?  …subjuntiva! … perifràstica … en futur condicional … en gerundi indeterminat … ??? prou de tanta ruqueria!

Ruqueria malintencionada és clar! que a certa edat ja no ens mamem el dit! que el dit només se’l mama el qui se’l vol mamar.

Surt el segon Mas -el Mas Colell- renyant als espanyols “que si segueixen per aquest camí …” mentre els tira un cable perquè corregeixin i … ho arreglem … perquè sinó “el papus de l’estat propi” que no és estat!? recordem com ho afirmava el Oriol, el fill del Pujolet que no s’acava de retirar mai -ja sembla el Franco-. Sí, l’Oriol Pujol l’endemà d’aquell llunyà darrer Congrés de CDC ho va dir ben clar a la seva manera “estat propi no vol dir independència”. Doncs que vol dir senyors de CDC? potser que ens aclarim!

El fet greu és que des d’aleshores ningú de CDC ho ha desmentit oficialment i pel que deixen anar de tant en tant … estat propi … estat propi i estat propi … però ben bé a la seva manera  i ben enganxat amb ecspanya.

Aquesta gent encara estant encaterinats amb espanya, li demanen permís, li demanen per favor, s’en lamenten sense parar, pidolen i pidolen, ensenyen el papus descafeinat “si no es porten bé d’aquí a dues generacions, ai las! quina llàstima! ens separarem de vostès, ai las que es trobaran amb una DUI que nosaltres no volem, que nosaltres no farem … !” Quin greu, som uns bons majordoms i ells no ens deixen … seria tan macu tots junts i juntets mentre ens van deixant ben escuradets … i parant la ma cada mesada, que tan li fa que mitja Catalunya estigui penjada, que els nostres joves hagin d’emigrar com tradicionalment havien de fer els gallegs! això és igual sols és un símptoma clar de decadència i davallada.

O Mas s’espavila o l’haurem d’empresonar per deixar Catalunya en mans de la crisi, de les retallades i el que és pitjor de la mateixa espanya.

Sembla mentida que Artur Mas tingui vocació marinera i no miri de sortir ràpidament de la tempesta que pot enfonsar Catalunya, suposo que de les tempestes n’has de sortir el més aviat possible?

Aquesta indefinició calculada i el mal joc de les paraules girades i descafeinades dels capitostos de CDC ens haurien de posar alerta: què volen aquesta gent … contra nosaltres els catalans i contra la nostra pàtria?!!!

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció_

Ser conseqüents en la defensa de la nostra sobirania:

Santiago Espot es pregunta si … “Estem preparats?”

Estem preparats?

«Com que saben que el conflicte civil per motiu de la independència, ara per ara, no existeix, la solució consistiria a provocar-lo de forma artificial»

Fa un parell de setmanes ens arribava l’advertència d’algú que ha conegut en primera persona el que significa la follia de l’imperialisme amb les nacions sotmeses. Era l’exministre d’Afers Estrangers de Macedònia, Emil Kirjas, que respecte a la posició del govern espanyol envers el procés català declarava: “No puc creure que vint anys després [de la guerra dels Balcans] escoltem des de Madrid la mateixa retòrica que feia el nacionalisme serbi”. No seré jo qui negui les diferències que puguin existir entre la situació dels Balcans de fa vint anys i la de l’Estat espanyol d’avui. Però, amb tot, quan la “retòrica sèrbia” ja ha adquirit (i això anirà a més) un punt àlgid en els mitjans de comunicació espanyols caldria, com a mínim, pensar una mica quina en porta de cap Espanya.

Si parlo de mitjans de comunicació es perquè aquests van tenir un paper central en aquella guerra al bell mig d’Europa. Va ser poc després d’iniciar-se que el redactor en cap del mític diari Oslobodenje de Sarajevo, Zlatko Dizdarevic, deia que els mitjans de comunicació serbis havien instigat deliberadament l’odi. Aquesta afirmació era compartida des de la misió de l’ONU desplegada allà fins a Reporters sense Fronteres. La radio televisió sèrbia va començar a difondre que tots els eslovens eren uns feixistes i tots els croats uns “ustachis” aliats dels nazis. Us sona aquesta música quan sentiu segons quines televisions o ràdios espanyoles?

Precisament en una d’aquestes televisions fa pocs dies es produïa un debat on tots les seus tertulians coincidien en el fet que sempre era més fàcil per a l’estat gestionar un nacionalisme amb violència, com el basc, que no pas un altre sense, com el català. Només amb aquest plantejament ja podem deduir cap a on voldrien portar la situació a Catalunya. Com que saben que el conflicte civil per motiu de la independència, ara per ara, no existeix, la solució consistiria a provocar-lo de forma artificial. No els hi faltarien portaveus (C’s i PP) per atiar-lo. De fet, ja han començat a intentar-ho fent el primer que indica el manual: denunciar que a Catalunya no hi ha llibertat i que Espanya hauria de defensar els que se senten espanyols a Catalunya.

Malgrat que la perversitat de la seva estratègia saben que aquí no és possible bombardejar Barcelona com es va fer amb Sarajevo. Però, si ho saben, perquè insisteixen? És només una qüestió d’honor patri “rojigualdo” sense cap altra intencionalitat? En absolut, ells mai fan un pas sense tenir ben traçat un full de ruta. En què pot consistir?

Possiblement una de les principals errades que cometem els catalans és no conèixer prou a qui ens vol fer desaparèixer com a poble. No podem dir el mateix dels espanyols que, gràcies als anys de colonització que han exercit amb Catalunya, creuen saber del peu que calcem. Així, tots sabem que la nostra imatge a la resta de l’Estat és la d’una gent poruga que només mira pels seus interessos crematístics, i no és casual que proliferin les enquestes malintencionades que diuen que amb un millor finançament el suflé independentista baixaria notablement. És a dir, segons Espanya, som incapaços de tenir una actitud ferma en defensa de la pàtria i defugim sempre la tensió. Tot plegat em fa pensar que tot ho fien a la por que ens puguin inculcar a base de “retòrica sèrbia”. La pusil·lanimitat tradicional dels catalans, pensen, farà la resta. Si és o no aquest un bon pla dependrà de la resposta dels catalans, però el que és cert és que és l´unic que poden aplicar.

Crec fermament que les coses aniran per aquí i la situació que es generarà serà dura i complexa, i la política convencional que hem conegut fins ara quedarà en un segon pla davant tota mena de guerres brutes. El pitjor que podem fer és mantenir una actitud expectant sense respondre amb contundència. Tenen la llei de la seva part i Europa ara mateix no està per intervenir a favor d’una cosa anomenada “dret a decidir”. Fa com sempre, oficialment s’ho mira des de la distància (“són afers interns d’un estat membre” diuen) tot esperant que les coses tornin a la normalitat. Fins i tot, si hi hagués conflicte d’una intensitat suportable, tampoc intervindria.

Aquest serà el pa que s’hi donarà, i només assumint que estem a punt d’entrar en una fase on la bel·ligerància que utilitzaran contra nosaltres serà la màxima que puguin fer servir podem tenir possibilitats d’èxit. Estem preparats?

Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció

ANC: Conseqüents, quan calgui, hem d’aplicar la Declaració de Sobirania del poble de Catalunya.

Declaració de Novembre de l’ANC

El secretariat nacional de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), reunit en sessió ordinària el dia 16 de novembre de 2013, a Barcelona, tenint en compte els moments transcendents que s’hauran d’afrontar en el futur immediat, ha aprovat el seu posicionament, que vol fer públic amb aquesta Declaració de Novembre.

PREÀMBUL

L’Assemblea Nacional Catalana és una organització popular, unitària, plural i democràtica, fonamentada en la democràcia de base i en la unitat d’acció, i integrada per persones que volem que Catalunya esdevingui un estat independent.

L’11 de setembre de 2012, l’Assemblea Nacional Catalana va demostrar la capacitat de mobilització del poble català. I ho va fer amb una gran manifestació que va reunir més d’un milió i mig de persones als carrers de Barcelona. L’11 de setembre de 2013 hem tornat a demostrar no només capacitat de mobilització, sinó també d’organització, en repartir-nos ordenadament dos milions de persones al llarg del país, tot formant una cadena de més de 400 quilòmetres.

Aquestes multitudinàries mobilitzacions populars, i l’immens impacte que han aconseguit als mitjans de comunicació d’arreu del món, han posat la independència de Catalunya en el centre del debat polític i han col·locat la qüestió catalana damunt de la taula de les principals cancelleries del món.

El resultat de les eleccions del 25 de novembre de 2012 i tots els estudis demoscòpics solvents acrediten l’ampli suport de la ciutadania de Catalunya a l’exercici del dret a decidir. Però encara més, la voluntat de constituir Catalunya com a un nou estat independent ja és l’opció majoritària entre la ciutadania catalana.

Ni el fracàs de l’Estatut de 2005-2006 ni la crisi econòmica són elements suficients per explicar per què hem arribat a aquesta situació. Com molts altres països d’Europa, vivim una crisi de valors polítics tradicionals i de model de societat. En el nostre cas, això es complementa amb la reivindicació nacional catalana, mai resolta per l’Estat espanyol; un estat amb preocupants dèficits democràtics i amb una incapacitat històrica de repensar-se ell mateix en clau plurinacional.

És a dir, vivim una situació de triple crisi: econòmico-social, democràtica i nacional.

La societat catalana, sense els mecanismes de poder que defineixen un estat, ha hagut de trobar altres camins per al seu progrés i la seva organització. Paradoxalment, això li ha conferit una solidesa excepcional. Només això explica que, històricament i en l’actualitat, Catalunya hagi pogut afrontar amb èxit reptes com la integració de successives onades migratòries, preservant la convivència i la cohesió social, o bé com la defensa dels més desafavorits, gràcies a la creació de xarxes socials de suport.

El poble català ha pres consciència que per lluitar contra la triple crisi que pateix li calen vertaderes eines d’estat.

L’autonomia que suposadament garanteix la Constitució espanyola de 1978 és un frau. Catalunya no és reconeguda com a nació, ni l’autonomia assolida li és respectada. L’ofec econòmic sistemàtic a la Generalitat, així com la recentralització i l’atac deliberat del nacionalisme espanyol contra la llengua i la cultura dels Països Catalans, és una mostra evident que l’encaix dins de l’Estat espanyol només és possible si estem disposats a desaparèixer com a nació i com a poble.

L’objectiu de l’Assemblea Nacional Catalana és recuperar la independència política de Catalunya, mitjançant la constitució d’un estat de dret, democràtic i social. L’Assemblea Nacional Catalana ha canalitzat la força de la societat civil, que empeny cap a un horitzó nacional nou i esperançador que ens permeti construir un país millor.

Volem un Estat català perquè, com a poble que som, hi tenim dret. Però, sobretot, el volem perquè l’entenem com una oportunitat per construir un marc propi de relacions socials, econòmiques i polítiques. Un estat al servei de les persones on els ciutadans siguin el centre de les seves polítiques públiques.

Som en un món cada cop més interdependent, però on cap estat renuncia a la seva independència. En aquest món, els catalans volem participar amb veu pròpia en la construcció europea, perquè creiem en la diversitat, la llibertat i la igualtat de les persones i dels pobles. Altrament, Catalunya té totes les condicions per esdevenir un estat perfectament viable i pròsper en termes econòmics. I aspira legítimament a compartir les transformacions que Europa haurà d’afrontar per resoldre la comuna crisi estructural i de valors actual, que és profunda i preocupant. Res d’això és possible si som una simple regió espanyola.

Les forces polítiques han d’aparcar els tacticismes partidistes i han de pensar en el bé comú. Per això, cal que actuïn amb la màxima unitat possible per encarar amb força l’etapa definitiva del procés d’independència. La unitat es pot expressar, segons les circumstàncies, configurant un govern d’àmplia unitat, en forma d’amplis acords parlamentaris, de llistes unitàries d’ampli espectre, o bé compartint punts programàtics relatius al futur polític de Catalunya. En tot cas, i en darrera instància, correspon als partits polítics i al seu sentit de la responsabilitat concretar, de la millor forma possible, com s’ha d’expressar la unitat que considerem que en aquests moments reclama la ciutadania.

Sabem d’on venim i on volem anar, però cal dir també com podem arribar-hi. Per això, en el moment actual del debat polític, l’Assemblea Nacional Catalana creu necessari assenyalar uns punts que considera irrenunciables.

Som davant d’un debat estrictament polític, sense limitacions jurídiques. En democràcia, només al poble de Catalunya li correspon decidir sobre el seu futur polític. En aquest sentit, la celebració d’una consulta sobre la independència del nostre país és un objectiu irrenunciable que no pot ser objecte de retards ni d’abaratiments.

Per tot això, el Secretariat Nacional de l’Assembles Nacional Catalana fa pública aquesta

PRESA DE POSICIÓ:

1. La celebració d’una consulta sobre el futur polític de Catalunya durant l’any 2014 és irrenunciable.

2. La consulta ha de tenir lloc al més aviat possible, preferentment abans del 31 de maig de 2014, i s’ha de convocar en el moment que es concreti el marc legal aplicable.

3. La petició del Parlament de Catalunya al Congrés dels Diputats de poder organitzar la consulta no pot servir d’excusa per demorar-la. El Parlament ha de fixar una data límit per rebre’n resposta. Passada aquesta data cal aplicar la Declaració de Sobirania i del Dret a Decidir del poble de Catalunya, aprovada pel Parlament el 23 de gener d’enguany i convocar la consulta d’acord amb la legislació catalana.

4. La consulta ha de tenir una sola pregunta, directa i clara, que s’ha de poder respondre de forma afirmativa o negativa, i ha de preguntar explícitament sobre la independència de Catalunya. Qualsevol altra possibilitat seria un frau, ja que el resultat no seria determinant i podria no ser reconegut per la comunitat internacional. En aquest sentit, l’Assemblea Nacional Catalana proposa la següent pregunta: “Vol que Catalunya sigui un Estat independent?”

5. Per encarar l’actual etapa amb garanties d’èxit és imprescindible la màxima unitat d’acció entre les institucions catalanes, la societat civil i els partits polítics. Les forces polítiques catalanes han d’actuar amb el màxim sentit de la responsabilitat i amb unitat, perquè així ho reclama una gran majoria de la ciutadania, i posant els interessos col·lectius per davant dels interessos de partit. La unitat d’acció política ha de fer-se visible amb acords parlamentaris amplis i permanents i, quan calgui, amb la formació d’un govern de concentració nacional. La unitat serà la millor eina davant dels intents permanents dels aparells de l’Estat espanyol de torpedinar el procés i per defensar les institucions en cas de dissolució o intervenció de la Generalitat.

6. Les eleccions europees del 25 de maig de 2014 seran un repte i una oportunitat per a Catalunya. Caldrà mobilitzar-se per assolir una participació tan alta com sigui possible, perquè la nostra determinació nacional serà observada i valorada pels països europeus en funció dels vots obtinguts per les candidatures favorables a la consulta i a la independència. L’Assemblea Nacional Catalana crida, doncs, a treballar des d’ara per fer possible una candidatura d’ampli espectre sociopolític, que pugui tenir el suport del màxim nombre de forces polítiques i de moviments populars.

7. L’Assemblea Nacional Catalana seguirà amb atenció l’evolució de la situació i, si cal, convocarà noves mobilitzacions per garantir el dret democràtic de la ciutadania a ser consultada de forma clara sobre el futur de Catalunya i per defensar les nostres institucions nacionals.

Barcelona, 23 de novembre de 2013

Fotografia adjunta: Moment de la lectura de la Declaració de Novembre’2013 de l’ANC.

(Extret de les Notícies de Vilaweb)

Com desnaturalitzar la pregunta perquè votant “Sí” edevingui “No”.

O s’espavila el Mas … o els que l’haurem d’empresonar serem nosaltres, els catalans independentistes. Almenys els de Catalunya Acció.

La pregunta “inclusiva”?  …subjuntiva! … perifràstica … en futur condicional … en gerundi indeterminat … ??? prou de tanta ruqueria!

Ruqueria malintencionada és clar! que a certa edat ja no ens mamem el dit! que el dit només se’l mama el qui se’l vol mamar.

Surt el segon Mas -el Mas Colell- renyant als espanyols “que si segueixen per aquest camí …” mentre els tira un cable perquè corregeixin i … ho arreglem … perquè sinó “el papus de l’estat propi” que no és estat!? recordem com ho afirmava el Oriol, el fill del Pujolet que no s’acava de retirar mai -ja sembla el Franco-. Sí, l’Oriol Pujol l’endemà d’aquell llunyà darrer Congrés de CDC ho va dir ben clar a la seva manera “estat propi no vol dir independència”. Doncs que vol dir senyors de CDC? potser que ens aclarim!

El fet greu és que des d’aleshores ningú de CDC ho ha desmentit oficialment i pel que deixen anar de tant en tant … estat propi … estat propi i estat propi … però ben bé a la seva manera  i ben enganxat amb ecspanya.

Aquesta gent encara estant encaterinats amb espanya, li demanen permís, li demanen per favor, s’en lamenten sense parar, pidolen i pidolen, ensenyen el papus descafeinat “si no es porten bé d’aquí a dues generacions, ai las! quina llàstima! ens separarem de vostès, ai las que es trobaran amb una DUI que nosaltres no volem, que nosaltres no farem … !” Quin greu, som uns bons majordoms i ells no ens deixen … seria tan macu tots junts i juntets mentre ens van deixant ben escuradets … i parant la ma cada mesada, que tan li fa que mitja Catalunya estigui penjada, que els nostres joves hagin d’emigrar com tradicionalment havien de fer els gallegs! això és igual sols és un símptoma clar de decadència i davallada.

O Mas s’espavila o l’haurem d’empresonar per deixar Catalunya en mans de la crisi, de les retallades i el que és pitjor de la mateixa espanya.

Sembla mentida que Artur Mas tingui vocació marinera i no miri de sortir ràpidament de la tempesta que pot enfonsar Catalunya, suposo que de les tempestes n’has de sortir el més aviat possible?

I finalment, que és allà on volia arribar, tan la Camats com el Mas em fan la impressió de com que no tenen ganes de votar “Sí” a la Independència de Catalunya, però sí que volen votar “Sí” davant de les càmeres televisives cerquen desesperadament canviar de tal manera la “Pregunta” per tal de que, com sempre, votant “Sí” sigui que no!

Aleshores Mas i Camats, ICV i CDC podran seguir ben asseguts a les seves poltrones una legislatura més, que al cap i a la fi és l’únic que sempre els interessa.

Salvador Molins, Copnseller de Catalunya Acció_

La Independència és el bé suprem de tota nació! Set segles d’Independència marquen per sempre!

Alfred Bosch (ERC) respon totes les preguntes amb un to pedagògic i els presentadors no aconsegueixen acorralar-lo.

Al final de l’entrevista, Bosch dóna una lliçó sobre la manera d’entomar el procés català i la necessitat d’estimular el diàleg i el respecte entre nacions.

El diputat d’ERC va ser entrevistat ahir a l’informatiu de la cadena espanyolista:

————————–

El diputat d’ERC Alfred Bosch es va especialitzant a fer pedagogia en els terrenys més complicats i hostils. Ja va fer una intervenció molt celebrada en una tertúlia del programa ‘El gato al agua’ de la televisió espanyola Intereconomía, i ahir hi va tornar en una entrevista a l’informatiu de 13TV, en què fou capaç de respondre amb serenitat i to pedagògic les diatribes del presentador estrella del canal espanyolista.

El presentador li va preguntar per tots els tòpics sobre el procés d’independència de Catalunya: haurien de votar tots els ciutadans de l’estat espanyol, el dret d’autodeterminació no és aplicable al cas català, la tercera via, la reforma de la constitució com a via per aconseguir el dret de decidir, l’Espanya de cara amable del PSOE, les prioritats socials que hauria d’atendre la política catalana, etc.

Bosch respon totes les preguntes amb un to pedagògic i els presentadors no aconsegueixen acorralar-lo.

Al final de l’entrevista, Bosch dóna una lliçó sobre la manera d’entomar el procés català i la necessitat d’estimular el diàleg i el respecte entre nacions.

Units a les europees per Declarar la Independència

Me n’alegro que en Joan Carretero proposi el mateix (http://ow.ly/qR8Zw) que des de fa mesos proposa en Jordi Fornas (http://udic.cat/) . Ara ja són dues persones conegudes que ho proposen: aprofitar les urnes de les eleccions europees per a fer l’equivalent a la consulta, és a dir, per a quantificar la gent favorable a la independència i de passada recollir la legitimitat democràtica que permeti al Parlament de Catalunya proclamar la independència.

Espanya no pot suspendre les eleccions europees, ni en pot retirar les urnes. I és una fórmula ben senzilla de convertir en legitimitat democràtica, de quantificar democràticament l’anhel d’independència que van expressar dos milions de persones el passat 11 de setembre construint la Via Catalana per la Independència.

Les Consultes per la Independència iniciades a Arenys de Munt l’any 2009 van ser la millor campanya d’agitació i propaganda a favor de la independència que es va fer en trenta anys. Va ser la gran campanya que va despertar consciències i sobretot il•lusions per tots els racons del país.

La Manifestació del 2012 amb el lema “Catalunya, nou Estat d’Europa” va ser la segona gran campanya a favor de la independència, concentrada en un sol dia, l’11 de setembre. Una campanya d’un gran impacte internacional i que va provocar que el poble avancés per la dreta a l’adormida classe política catalana.

La Via Catalana per la Independència d’aquest 2013 ha estat la tercera gran campanya de propaganda a favor de la independència; una nova mostra de la solidesa i la fermesa de convicció de 2 milions de catalans per assolir la independència del nostre país i també d’un gran impacte internacional.

Per tal que aquesta intel•ligent idea que proposen en Jordi Fornas i en Joan Carretero tingui èxit, ja només cal posar-hi una peça més. Que l’ANC, i en concret la Presidenta de l’ANC, la Sra. Carme Forcadell, es faci seva la idea, l’encapçali i posi a treballar tot l’exèrcit de patriotes que actualment té a les seva ordres per tal que sigui un èxit. La candidatura pot tenir un nom que reflecteixi l’anhel dels catalans per la independència del nostre país, ja sigui, per exemple, “Sí a la independència de Catalunya” o “Catalunya, nou estat d’Europa” (proposta del Sr. Carretero)..

La Sra. Carme Forcadell sempre ha dit i repetit que la consulta s’ha de fer abans de finals de maig del 2014. Fins i tot ha engegat una nova campanya en aquest sentit acollint-se al dret de petició. Doncs bé, Sra. Forcadell, aquí en té l’oportunitat i la solució per a fer la consulta. Que es pugui concretar aquesta idea ja només depèn de vostè. Vostè té la credibilitat, l’autoritat moral i l’exèrcit de patriotes a punt per a fer-la possible.

Sempre he dit que el dia que els catalans sapiguem coordinar-nos amb un sentit estratègic al voltant d’un objectiu clar i concret no ens pararà ningú. Sembla que ho estem començant a fer bé. Sra. Carme Forcadell, vostè té a les seves mans la possibilitat de portar al cor d’Europa, al mateix Parlament Europeu, la voluntat i determinació dels catalans per tornar a ser una nació lliure i independent, i de passada recollir la legitimitat democràtica que només proporcionen les urnes i els vots per a fer-ho realitat. Esperem la seva decisió i confiem que vostè i tota l’ANC en siguin ben conscients de l’oportunitat que se’ls presenta i facin possible guanyar aquesta nova batalla.

Josep Castany
Director de Catalunya Acció

Per a Catalunya, com Suïsa, només una Confederació, la dels Països Catalans!

Els federalistes són les llàgrimes de cocodril de “la morta”

Catalunya no et federis mai amb Espanya seria la teva mort definitiva.

De cap manera federar-nos amb “la morta” !

———-

Català! No et federis mai ni amb Espanya, ni amb els espanyols, ni amb les seves comunitats, ni amb els seus governs.

No ho facis perquè seria el certificat de defunció definitiu de tota la nostra nació i aleshores Catalunya emmudiria per sempre!

….

Català, no escoltis mai la veu dels federalistes, són espanyolistes disfressats que veuen com s’acosta la seva decadència i s’adonen que ja perden la víctima que tans els ha engreixat, no els escoltis, no te’ls creguis! perquè són com serps enganyoses que sols et volen per xuclar-te la sang, robar-te les teves coses, deixar-te sense la saba de la vida i de la llibertat del teu Poble, la saba de la vida i de la llibertat de la teva nació, tot plegat només per ressucitar “la morta” que ja Joan Maragall va desenmascarar!

La “morta” ha robat i ferit de mort molts pobles d’Europa, d’Àsia i de Sud-Amèrica! Milions d’humans han patit la seva violència física i mental. Tot el que han robat s’ho han dilapidat … muntanyes d’or i plata robades, perdudes i malversades, rius de sang vessats, vides segades, llengües minoritzades, la ruïna més vergonyosa de la història perpetrada contra molts i d’una manera molt més cruenta contra els sudamericans a qui hipòcritament els anomenen “hermanos”.

Catalans no deixem de cap manera, ara que podem marxar-ne. no deixem que Catalunya caigui definitivament sota els seus tentacles, sota els tentacles de “la morta”. Ara que ja no poden usar la violència física més terrible que tantes vegades han exercitat, ara que tenen les mans lligades pels decrets europeus i estant supeditats a les ordres de la OTAN … ara, no escoltem per res als federalistes, personatges enganyosos disfressats d’una aparent bondat que ja ningú s’ho creu ni s’ho empassa.

Per a Catalunya, quan ja sigui Independent i quan sigui possible i volgut per tots, aleshores com Suïsa, només una Confederació, la dels Països Catalans!

Salvador Molins, BIC-CA


——————–

No al federalisme espanyol

(Badalona Independentista, Didac Rubio)

LA TRAMPA FEDERALISTA

     Aquest article pot ser la segona part de l’anterior, on presentava el federalisme espanyol de vol gallinaire de Pere Navarro. En aquest cas, pretenc analitzar el fet que el discurs del líder del PSC és l’avançada del que arribarà més endavant, avalat per amplis sectors de la política, els mitjans de comunicació i el món intel·lectual espanyol, la idea d’una possible Espanya Federal com a intent desesperat d’evitar la nostra independència.

     Arribat aquest moment, hi ha el risc que alguns catalans de bona fe o amb poca visió de futur, poc coneixement de la Història,  amb la síndrome d’Estocolm i una bona dosi de por, o bé amb poques ganes de sorolls i enrenous es deixin seduir per aquesta cantarella, i nosaltres, els independentistes radicals (els que ataquem el problema d’arrel, que això és el que vol dir radical) haurem d’invertir esforços, per cansat que sigui, a fer-los caure la bena dels ulls i el lliri de la mà.

     Espanya es nega a negociar amb Catalunya la marxa del procés emancipador. La periodista Pilar Rahola recordava aquest matí a RAC1 que un periodista del diari ABC li va dir que era absurd negociar amb els catalans quan ens podien vèncer sense fer-ho. No tots els espanyols són així, però sí que aquesta és la tendència i la postura dels que manen. Però aquests seran els que correran a negociar amb plantejaments federalistes i de concerts econòmics quan estiguem culminant el procés. La resposta de Catalunya ha de ser un NO rotund.

     En primer lloc, perquè el fet que Espanya es rebaixi a negociar voldrà dir que ja hem guanyat, que la independència que ara tenim a tocar, ja la tindrem a sobre. I seria estúpid i absurd rebaixar la teva llibertat total quan ja la tens a la mà. Els ocells volen millor a l’aire lliure que no a qualsevol gàbia, per gran que sigui.

     Però és que a més, els negociadors que arribarien des d’Espanya serien llops amb pell de xai, i aquí no podem repetir l’episodi de 1931. A més, dubto que els negociadors que vindran a Barceloa arribin a la sola de la sabata a Nicolau d’Olwer o Marcel·lí Domingo, però això tant li fa. La paraula federal no vol dir res per sí sola. Hi ha tants models de federalisme com estats federals hi ha al món. De fet, l’estat autonòmic actual és una forma encoberta de federalisme. Hi ha estats federats que en certs aspectes tenen menys competències que algunes comunitats autònomes. Si ens hi fixem, la majoria d’estats federals que funcionen són homogenis nacionalment parlant (EUA, Brasil, Alemanya…). Si agafem la Federació Russa veurem que aquells estats que no són russos en el sentit nacional, com Txetxènia, no hi troben acomodament. A més, el centralisme de Moscou és llegendari, malgrat ser un estat federal. La confederal Suïssa és divers a nivell nacional, però cada cantó funciona per lliure. Els francòfons no estan obligats a parlar o ser escolaritzats en alemany i a l’inrevés. Algú creu que Espan ya permetria quelcom semblant amb Catalunya? Algú creu que l’Espanya única i indivisible ens reconeixeria com a nació? Permetria que tinguéssim projecció internacional, seleccions esportives pròpies, etcètera, per molt federal que es proclamés?

     Evidentment que no. Ens tornarien a entabanar; el que ens donessin amb una mà ens ho prendrien amb l’altra, continuaríem sent vistos com avars i lladres pels espanyols, inventarien alguna nova versió reescalfada del cafè per tothom i a sobre ens veuríem hipotecats durant una colla d’anys, perquè si ens fiquéssim en aquella aventura, quan ens caigués la bena dels ulls al cap de ben poc temps, no seria factible tornar a parlar d’estripar la baralla, internacionalment seríem vistos com uns inestabilitzadors que no sabem el que volem i no se’ns prendria seriosament. A més, continuaríem pagant la festa espanyola, com sempre, cada cop més pobres i desagnats. I a sobre, tindríem el que ens mereixeríem, per haver acceptat el joc.

     Per tant, res de camins incerts, plens de subterfugis. La independència sabem cap a on ens condueix. Tenim com a exemple la quantitat de països que en les darreres dècades l’han proclamada. I també coneixem la relació amb Espanya en els darrers segles, sota múltiples règims i formes de govern. El dubte ofèn.

Dídac Rubio

 

Què ha de votar un federalista

jordicc | Independència, compte enrere | dimarts, 5 de novembre de 2013 | 22:20h

No fa massa dies, la dirigent d’Iniciativa Dolors Camats es preguntava retòricament què hauria de votar un federalista (com ara ella) en una consulta on una de les dues opcions fos explícitament la independència. Semblava que volia fer-nos entendre que un federalista hauria de votar que no, a risc de confondre el seu vot amb el de l’statu quo unionista, opció que, és clar, ella no desitja. M’hagués agradat respondre a Dolors Camats, dient-li que l’opció més satisfactòria, tant per la formació que ella encapçala com pels milions (sí, milions) de catalans que volem la independència per Catalunya, és votar que sí.

Per federar un territori a un altre, cal començar per la base i aquesta és que el territori sigui independent. Quan un territori és independent, pot proposar la federació a un altre, amb les condicions que tots dos acordin lliurement. Aquest és el concepte més tradicional i per tant correcte de federalisme, i aquesta és la idea per la qual haurien de lluitar gent com Iniciativa o sectors d’UDC i del PSC.

[Imatge: www.directe.cat]

Comentaris: 1

  • I més: quina mena de federació?

    Albert_Vila | dimarts, 5 de novembre de 2013 | 23:37h

    Per a assolir una estructura federal, no és requisit indispensable que els ens constituents siguin estats independents. L’exemple més proper el tenim a Bèlgica, que ha passat de l’estat unitari a l’estat federal en còmodes terminis.

    La qüestió no és doncs des d’on s’hi arriba, sinó plantejar-se quina mena de federació es vol fer i amb quin soci.

    Per a establir una federació es necessita almenys un altre soci, i sembla evident que l’Espanya de matriu castellana té el cap en una altra cosa. Ara el PSOE practica una versió light del «apoyaré», amb les mateixes perspectives d’èxit que el precedent de Zapatero.

    Com que no és possible federar-se amb un mateix, aquest és un camí barrat.

    Cal, a més, que la federació sigui atractiva per a qui pren la iniciativa. I jo em pregunto, rellegint els punts del document de treball de la Fundació Rafael Campalans, si el que s’hi dibuixa mereix la pena de tanta moguda.

    No hi ha ni una paraula referida a llengua i cultura. Ni una paarula mínimament concreta sobre la consolidació de poder polític per a Catalunya. Ni una paraula sobre el control de les grans infrastructures. Ni una paraula sobre la projecció exterior de Catalunya. I ni una paraula sobre el dèficit fiscal: en aquest camp es juga un cop més a la confusió de reduir-lo al finançament autonòmic (que només n’és una part), i encara sobre aquest no es va més enllà d’una millora indeterminada.

    No hi ha res en el text que faci pensar ni tan sols en la recuperació del contingut de l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya: ni s’afirma, ni tan sols s’insinua.

    I el raonament, és clar, és vàlid igualment per als confederalistes d’UDC

PREGUNTES I POSSIBLE FINAL TRÀGIC

Qui hi ha al darrere de la globalització? A qui interessa que tota la humanitat sigui cada dia més igual? Sense pretendre ser millor que ningú, és un pecat sentir-se diferent? És un pecat o un defecte sentir-se minoria per no ésser titllat de sectari? Recordem que la bona confitura sempre està al pot petit (sàvia reflexió popular). Pel fet que els que manen ho diguin, cal sempre obeir unes determinades consignes o hàbits consumistes a tots nivells? A qui interessa aquesta descarada imposició de la mentida? Qui ha trencat l’equilibri del planeta? Qui ha fomentat la ignorància i la superpoblació en el transcurs de la història? -Llegiu l’assaig de Thomas Robert Malthus o l’assaig de Santi Vilanova, president de l’associació “Una sola terra” i membre d’”Ecoropa” (European Network on Ecological Reflection),  tilulat “L’estat ecològic”-. Per interessos diversos, qui provoca les guerres? Qui provoca els conflictes o tensions en nom de la veritat absoluta o el pensament únic? Cada dia cal que siguem més interdependents? Personalment, a mi m’agradaria que una futura Catalunya independent fos com una altra Suïssa, en el bon sentit, i un referent mundial, ja que si ho volem, podem.

Ens cal a tots una ment oberta. Ens cal actuar com a lliure pensadors, i ens cal combatre la mentida global amb la veritat, la militància i la desobediència civil. No hi pot haver un tipus de justícia per als rics o poderosos i una altra molt diferent per als pobres. Per què només apostem pel creixement econòmic i no apostem per altres valors? El concepte que té la gran empresa de desenvolupament sostenible és una fal·làcia. Si seguim per aquest camí, no hi ha sostenibilitat possible. Hem superat el límit d’agressió ambiental, ja que tota la capacitat de reacció de la Terra per combatre-la és insuficient. Aconsello que llegiu “Sobreviurem al canvi climàtic” d’Alejandro Pérez-Pérez.

En la fase actual d’evolució humana hem avançat molt poc en valors ètics i hem avançat considerablement en tecnologia. ¿Per què ens controlen correus electrònics, blocs, trucades telefòniques, xarxes socials, des d’on sigui? Tot lliga amb el poder del capitalisme, que té al seu servei polítics ben pagats, protegits i corruptes. El capital és el poder suprem. Cada dia que passa hi ha més “rics” i més pobres, més desequilibri mundial. Vull fer constar novament que per primera vegada en la història de la humanitat, més de la meitat de la població mundial està concentrada en les grans ciutats.

Tenim mala peça al teler. D’alguna manera no puc deixar de pensar amb la pel·lícula “Matrix”. Estic preocupat per a les futures generacions, ja que per culpa de la luxúria, l’avarícia, la supèrbia, etc., els deixarem un planeta desequilibrat i com a herència, el caos, l’apocalipsi. No anem bé, senyors. No anem gens bé.

Em queda, però, aquella petita esperança en aquells col·lectius minoritaris com la gent de bons costums, els bons homes que practiquen la veritat com la maçoneria o com el neodruïdisme, el retorn a la natura i a tot allò que els seus seguidors han considerat les arrels del poble celta. (Estudi sobre la religió druídica. Llibre: “A critical history of the celtic religion”, publicat el 1726 pel filòsof escocès John Toland).

Hi ha dos tipus de personatges: els bons i els dolents.

Punt i final.

Joaquim Pugnau Vidal.