“Els nostres avis van trencar, ara ens toca a nosaltres” (6 néts d’immigrants)

Les persones sotasignades tenim orígens i experiències vitals i polítiques diferents, però també moltes en comú, la qual cosa ens porta a plantejar-nos reflexions conjuntes i, sobretot, un futur, un país per construir. Som catalans de primera i segona generació que hem format part de la construcció social i nacional i creiem en un futur lliure, però que s’ha de projectar. No som ni ens sentim representants de ningú, malgrat els nexes, les vivències i les reflexions comunes que poden portar algunes persones a fer un reduccionisme.

Un grup de nens es dirigeixen cap a la Via Catalana al seu pas per Pontós (Alt Empordà). JULIO CARBÓ

Escrit publicat en la página 19 de la secció de Política de l’edició impresa del dia 30 de setembre de 2013

CONSTRUINT LA VIA

Els nostres avis i àvies, per motius diferents, van arribar a Catalunya, ja sigui escapant de la guerra, escapant de la misèria o de la falta d’oportunitats del seu lloc d’origen, diferents en cada cas. A Catalunya no els esperava cap paradís, més enllà del que poguessin construir a base de molt esforç i sacrifici. Un viatge, el que van fer, sense xarxa ni Estat del benestar, ni cap tipus d’assegurança que no fos la seva pròpia voluntat de trobar un futur millor. ¿Inconsciència? ¿Desesperació? ¿Coratge? Potser de tot una mica. ¿Què fa que una persona no trobi cap altra sortida que l’assumpció d’un risc real? ¿Quan aquest enorme risc vital es torna assumible i, fins i tot, preferible abans que deixar que tot continuï igual de frustrant? Segur que no hi va haver temps ni espai per a tanta reflexió. Va ser tot molt més pràctic: aquí no hi ha res per fer, hem de marxar.

Nosaltres som fruit d’aquest repte i d’aquell risc, el que va córrer moltíssima gent que va venir a Catalunya. Gent que s’allunyava d’una societat i una terra que no els oferia cap futur per acostar-se a una altra terra, desconeguda, però que podia representar l’anhelat futur que somiaven per als seus fills i filles. Per a molta gent, això va suposar un nou arrelament. Mai es va contemplar l’opció de tornar al seu poble. Mai l’enyorança de les arrels va ser més forta que el vincle amb el nou present que entreveia la promesa d’un futur millor.

El projecte nacional català ha de contenir l’experiència diversa de persones que formem part del país i de la societat catalana, des d’orígens i llengües diferents, i que hem anat convergint en un projecte que abraça una clara i ambiciosa finalitat: construir un Estat. Viure a Catalunya, un país profundament condicionat per l’egoisme d’unes elits de poder, ha estat el nostre eix vertebrador, l’experiència política (diferent i diversa en el nostre cas). La nostra presa de consciència ens ha portat a formar part d’organitzacions polítiques i civils que han fet apostes per fer passos endavant i unir els esforços de totes les persones que volem viure a Catalunya i sentir-nos plenament d’aquest país. I això no sempre ha estat fàcil.

És ara i avui quan nosaltres, fills i filles, nétes i néts d’aquelles persones que van venir buscant noves oportunitats, hem de prendre les decisions que marcaran les nostres vides, però, sobretot, les dels nostres fills i de generacions futures. I és per ells que volem un futur de llibertat, igualtat, justícia social i benestar econòmic. Per això optem per continuar en la línia de ruptura que moltes àvies i avis van iniciar quan van emprendre el rumb cap a Catalunya.

Sort en tenim que aquest és un país de pas, una cruïlla on d’una manera cíclica acaben venint moltes persones que només miren endavant, o bé perquè són valentes per naturalesa, o bé perquè no els ha quedat cap més remei. Sigui com sigui, sort d’aquest plus d’empenta de la Catalunya d’acollida que ha anat nodrint la nostra societat fins avui. Una empenta transversal socialment, racional discursivament i emocional col·lectivament que empeny milers i milers de catalans tradicionalment independentistes, nacionalistes, sobiranistes o federalistes definitivament desenganyats amb un Estat tancat en si mateix, deficitari democràticament i econòmicament insostenible.

La Via Catalana ha estat una proposta participativa que ha omplert d’esperança el procés que estem vivint cap a un referèndum d’autodeterminació. L’estratègia és dotar de valor les mobilitzacions cíviques i el reconeixement de la pluralitat d’un poble, un sol poble amb moltes veus, moltes cultures, moltes llengües. Catalunya va formar una enorme cadena d’unió que simbolitzava el poder i la força d’aquelles persones que s’ajunten per defensar l’exercici de la democràcia, per aguantar les sotragades que, sens dubte, dificultaran el nostre avanç i per defensar el dret de tot un poble a decidir el seu futur. La mobilització creixent (des de la retallada de l’Estatut) i la unitat de moltes persones ha fet possible un nou escenari polític en el qual molts han de tenir la valentia de reconèixer l’avanç que la mobilització ha significat.

La realitat catalana és diversa i la reconstrucció s’ha anat dificultant i dividint pels estats. Els orígens culturals són molt diversos i s’han anat consolidant des de la construcció popular. Moltes persones, com nosaltres, tenim una generació anterior arrelada en la cultura pròpia o no en tenim cap, però sentim i vivim la realitat social i nacional de Catalunya, el país que ens ha format, ens ha vist créixer i ens ha donat oportunitats.

Els nostres avis van emigrar a Catalunya i, contra tot pronòstic, hi van construir el seu futur dignament, van tirar endavant. En podem donar fe. Nosaltres, com a descendents que en som, d’alguna manera tenim l’oportunitat de tornar-ho a fer. La nostra participació en la via ha estat un pas, ni el primer ni l’últim. S’ha d’anar marcant i assumint reptes des del consens, i sumant més gent per exercir la democràcia. Però sense renúncies.

 

Article firmat per:

 

Erica Tarifa Garcia, militant de Convergència Democràtica.

Carme Porta Abad, militant d’Esquerra Republicana de Catalunya.

Miquel Àngel Escobar Gutiérrez, militant del PSC.

Carles Rodríguez Herencia, militant d’Iniciativa per Catalunya.

Jordi Miralles Conte, militant d’Esquerra Unida i Alternativa.

David Martínez Sala, militant de la Candidatura d’Unitat Popular.

—————

El darrer gest: NO PAGAREM ! __ Preparem-nos “!

Conferència “NO PAGAREM”, la crua realitat de l’espoliació i el robatori comés contra Catalunya per l’estat espanyol i consentit pels partits polítics catalans encaixistes.

“No pagarem!”

Llocs on s’ha fet aquesta Conferència:

(Sala d’actes Casal d’Europa, Berga, 14 d’octubre de 2004)

(Casal Jaume I, Elx, 4 de març de 2005)

(Sala Biblioteca Municipal, Sant Feliu de Guíxols, 14 d’abril de 2005)

(Sala Biblioteca Municipal, Premià de Dalt, 17 d’abril de 2005)

(Centre Comarcal Lleidatà, Barcelona, 19 d’abril de 2005)

(Sala Biblioteca Pública, Cabrils, 4 de juny de 2005)

(Casal Pere III, Balaguer, 10 de juny de 2005)

(Sala de Cultura, Almoster, 14 d’octubre de 2005)

(Ateneu de Cultura Popular, L’Hospitalet de Llobregat, 11 de novembre de 2005)

Conferència NO PAGAREM,

a càrrec de Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció i

promotor de Força Catalunya

—————————————-

Senyores, senyors,

Fa 2.200 anys, el gran polític grec Demòstenes, famós per les seves filípiques, que el van portar a ser considerat, segurament, el més gran orador de la història clàssica, advertia els seus connacionals, el poble d’Atenes, amb les paraules següents:

“No voler ni escoltar el que cal escoltar ni els punts sobre els quals convé deliberar és cosa que ja admet totes les acusacions, i justament vosaltres, atenesos, ni voleu escoltar res fins que el perill és imminent, com ara, ni teniu costum de discutir res en temps de calma, no, quan ell es prepara, l’enemic, en comptes de preocupar-vos de fer el mateix i d’oposar els vostres preparatius als seus. Viviu tan feliços i, si ningú no us diu res, l’expulseu, però quan us assabenteu que alguna posició s’ha perdut o està assetjada, llavors escolteu i preneu disposicions. L’hora d’escoltar i de deliberar, però, atenesos, era quan vosaltres no ho volíeu i ara que és la d’actuar i de posar en obra el que tenim preparat, tot just escolteu.”

Segurament perquè Grècia i Catalunya són pobles mediterranis, i perquè Catalunya també és filla de la Grècia clàssica en certa manera, aquesta situació que plantejava Demòstenes als seus connacionals no ens hauria de resultar estranya a casa nostra.

Vostès han estat testimonis abans de la meva intervenció de com en Josep Castany ens ha presentat aquí la forma com ens roben quaranta milions d’euros cada dia. Aquestes dades no tenen només la facultat d’advertir-nos d’un greu perill, sinó que són el senyal que cal actuar i de posar en obra el que tenim preparat. Però ara, tal com feien els atenesos, hem de reconèixer que tot just comencem a escoltar. I sincerament cal preguntar-nos: Què és el que tenim organitzat per evitar la nostra ruïna com a poble? Per on cal començar?

Abans de res, haurem de reconèixer que als pobles sotmesos per la força de les armes, com és el cas de Catalunya, se’ls escura tot el que es pot. Les xifres de l’espoliació econòmica que patim són un prova més de la nostra condició de colònia. Ara bé, també ens volen espoliar anímicament. I si convenim que l’ànima d’una nació com Catalunya és la seva llengua, a ningú no li ha d’estranyar l’afany que tenen de voler-nos matar l’idioma. A base d’esclafar-nos-el, l’idioma, li hem anat reduint la contundència i la claredat necessària. El mal, naturalment, ja està fet, però si volem esmenar aquesta tara que ens corseca l’esperit ens cal, sobretot, recuperar un llenguatge rotund que aixequi la nostra moral de victòria. S’ha de dir definitivament prou al to lànguid i derrotista al qual ens han acostumat els darrers vint-i-tres anys quan es tracta de defensar els nostres drets.

No podem continuar parlant amb eufemismes si ens estan robant no només la cartera, sinó, i això és el més greu, ens estan robant el futur dels nostres fills. Ara, doncs, hem d’enterrar definitivament, quan parlem del nostre present econòmic com a poble, paraules com ara desequilibri, dèficit fiscal, manca d’infraestructures… Ens caldrà substituir-les pels autèntics adjectius que descriuen aquesta situació: robatori i atracament. O és que per ventura les xifres que anteriorment ha exposat en Josep Castany tenen una altra definició que no siguin aquestes?

Tot això, però, no és pas nou. Així, per exemple, si agafem el llibre Revolució i guerra a Espanya. 1931-1939, escrit per l’historiador anglès Norman Jones, podem llegir el següent:

“La proclamació de la Segona República va oferir als catalans una oportunitat per distraure els entrebancs del predomini ineficaç i poc comprensiu de Madrid. El ressentiment cap al govern central es basava en un fet econòmic. Catalunya era la regió més pròspera d’Espanya, els catalans sumaven només la vuitena part de la població espanyola i el seu raonament era que, amb una contribució a la hisenda nacional de gairebé el vint-i-cinc per cent, només el vint revertia a la regió en forma de despesa pública.”

D’aquestes frase es desprèn que els catalans fa com a mínim setanta-tres anys que practiquem aquesta mena d’esport per al qual semblem tan ben dotats, i que és “la solidaridad con los otros pueblos de España”. Però, seixanta anys més tard, concretament l’1 de setembre del 1992, l’expresident Pujol, un home poc radical i gens partidari de les solucions dràstiques, no tenia més remei que reconèixer al diari El Observador això:

“Uun catalán paga al Estado un 25% más que cualquier otro habitante del resto de España y recibe aproximadamente, un 20% menos.”

Aquí, doncs, en comparació amb els anys trenta, la situació ja comença a assolir uns termes, diguem-ne, de pel·lícula de gàngsters.

A tall d’exemple, només cal dir que, fa uns mesos, els indicadors econòmics assenyalaven que Catalunya era l’economia més endeutada d’Europa. Aquí, per tant, a part del que ens furten, com han pogut veure, ho devem pràcticament tot: el pis, el cotxe, la rentadora i, fins i tot, les vacances que ja hem fet. I d’això n’hem de dir progressar? Sembla que el nostre destí sigui donar el menjar a l’Estat espanyol i a les seves respectives oligarquies bancàries. Sense oblidar que tenim una classe política obsessionada de manera malaltissa a apuntalar Espanya per tal de garantir la seva menjadora, que nosaltres mantenim amb caritat cristiana (veient segons quins personatges que dóna la classe política catalana hem de parlar en termes de caritat). El cert és que no tenim dirigents que denunciïn aquest escanyament col·lectiu que ara ningú no pot amagar.

D’altra banda, veiem com la rapinya practicada amb nosaltres ens fa perdre tots els trens econòmics: l’industrial, el tecnològic i també, ai las!, el del turisme. I aquí també hem de fer els catalans una certa autocrítica, perquè potser a nosaltres autodestruir-nos el paisatge no ens fa fàstic, però la gent que ens visita, i que provenen majoritàriament de llocs on tot ho tenen més o menys endreçat, han acabat per fugir de la lletjor del nostre malmès entorn.

No podem ser gaire optimistes ni podem presentar, ara per ara, un país atractiu a inversors o a turistes. Moltes coses no les tenim en condicions, tot començant per nosaltres mateixos. Reconeguem que qui accepta resignadament un atracament col·lectiu com el que patim no pot inspirar confiança a ningú. Quines garanties poden oferir aquells que no protesten quan els roben el present i el futur dels seus fills?

Fa uns mesos, un soci d’un dels bufets legals i tributaris més importants de Barcelona em confessava les mínimes possibilitats de competitivitat de la nostra economia. De manera realista, i amb coneixement de causa, afirmava que el repte de la nostra generació és aprofitar els vint-i-cinc propers anys per poder donar a Catalunya el màxim poder econòmic i polític. Si ho aconseguim, em deia, podrem possiblement establir les bases per evitar que els nostres fills, que ara tenen cinc, sis o set anys, no hagin d’emigrar en un futur. Ara bé, si no reeixim, va continuar dient, només els quedarà la possibilitat de muntar una botiga de souvenirs o un simple restaurant.

Aquests diagnòstics, malauradament, no sorprenen si mirem el panorama general del país. Però la pregunta que també ens hem de fer és com ens hem pogut empobrir tant ràpidament si, per exemple, l’any 1990 el diari alemany Frankfurter Rundschan pronosticava per als inicis del segle xxi un Estat català líder europeu per la seva indústria i el turisme. Mentrestant, què hem fet i què ha fet la nostra classe política en els darrers catorze anys? Cal confessar que podent construir un Estat català líder europeu, aquí ens han intentat encaixar en un Estat que aquell mateix 1990 gastava diàriament 5.500 milions de pessetes més del que recaptava. Així, l’endeutament institucional a l’Estat espanyol l’any 1985 era de 10,9 bilions de pessetes, i cinc anys més tard era de 22,5 bilions de pessetes. Voler formar part d’una entitat política com aquesta és pròpia de mentalitats desequilibrades.

Amb tot, si algú pensa que pinto la situació de colors alarmistes, primer que mediti si el pot haver començat a infantilitzar una política que ens ha volgut presentar la transició del franquisme a la nova restauració borbònica com si es tractés d’un conte de fades. Una mena de meravella que sembla un miracle. La veritat és que som ja massa grans perquè se’ns prohibeixi saber qui són els Reis d’Orient. Només cal constatar com ens parlen els nostres partits, siguin a l’oposició o al poder, per veure com ens poden amagar l’autèntica situació d’emergència que vivim. Però, què volen encobrir? Aquest empobriment que nosaltres patim pot tenir a veure amb el fet de voler tapar segons quines coses? Vegem-ho.

El juliol del 1999 la revista britànica Eurobusiness publicava una informació en la qual xifrava la fortuna de la família Borbó en més de 300.000 milions de pessetes. He de dir primer de tot que al cap d’aquesta família, que Franco va posar a dit com a màxima autoritat de l’Estat, un biògraf seu gens sospitós de republicanisme com és Jaime de Peñafiel, el descriu textualment així en la biografia Dios salve también al Rey:

“El que sea rey no es motivo para ocultar que don Juanito no era ninguna lumbrera, pero ni falta que hacía para alcanzar el trono, por suerte para él.”

En poques paraules, reconeix que és curt de gambals. Però, bé, continuem. Si aquesta publicació britànica reconeix els més de 300.000 milions de pessetes i sabem que l’assignació a la família reial espanyola, segons diuen els pressupostos generals de l’Estat, és de mil milions de pessetes l’any aproximadament (amb els quals, a més, han de mantenir totes les seves despeses), aquí han passat dues coses. O aquest subjecte porta regnant tres-cents anys o s’ha embutxacat diners per alguna altra banda.

Vegem, però, com ho detalla Eurobusiness, atès que fa una mena de rànquing de la mateixa família Borbó i divideix la fortuna en quatre apartats. El primer és diners i inversions. Ho direm en pessetes per copsar millor la magnitud del fet. Així, en diners i inversions, la família Borbó tenia l’any 1999 uns 141.355 milions de pessetes. El segon fa referència a la seva col·lecció d’art, la qual està valorada en 83.150 milions. Després ve l’apartat de les joies, que puja fins a 2.663 milions, i, finalment, el darrer és el de les propietats immobiliàries, que ascendeix fins als 74.835 milions. Aquest és el total de fa sis anys, encara que imaginem que s’haurà incrementat.

Amb tot, els redactors de la informació van més enllà i es permeten fer una classificació familiar. Una mena de lliga borbònica de la riquesa en la qual la posició de fanalet vermell l’ocupa la infanta Maria, la mare de Juan Carlos, aquella del coll tort i que va morir fa poc. Aquesta és la més “desgraciada” de tots, perquè “només” té, o tenia, 831 milions de pessetes. Res, xavalla, una misèria. El que ve seguidament és el comte de Barcelona, el pare del Borbó i que també va morir, amb 3.159 milions de pessetes. Després passem a la noia, que és el prodigi d’intel·ligència que té la família Borbó: la Infanta Elena. Aquesta mossa que vostès veuran que és una noia espavilada i de mirada sagaç, amb una intel·ligència que tota ella desprèn… Una cosa fantàstica! Doncs bé, la Infanta Elena, per ser tòtila, perquè es una tòtila, acumula 1.496 milions de pessetes. Déu n’hi do, com es paguen segons quins atributs! Més endavant segueix la Infanta Cristina, la “nostra”. I dic la “nostra” perquè viu a Pedralbes i treballa a “La Caixa”, cosa que fa que alguns catalans passerells la vegin totalment integrada al país. Es veu que l’entitat bancària li deu pagar un sou estratosfèric, perquè ha acumulat una fortuna de 2.660 milions de pessetes. Caram amb les gratificacions de “La Caixa”! I després ve el noi, al qual es veu que l’han de deixar ben col·locat. S’ha casat fa poc i es veu que ara possiblement complirà les mínimes funcions reproductores que li reclamen. No serà per diners, que no ho faci, perquè té un patrimoni de 5.654 de pessetes. Continuem. El segon lloc de la classificació l’ocupa Sofia de Borbó, com no podia ser d’una altra manera. En els seu cas hem de dir que aquesta potser és l’única que s’ha guanyat algun milionet, perquè aguantar durant quaranta anys el sòmines de marit que té… En fi, vull dir que com a mínim algun caleret se l’ha guanyat. Però en absolut els 7.649 milions de pessetes que acumula. I finalment, el campió, el “campechano”, Juan Carlos I. L’home que, si escoltem els polítics espanyols i la majoria de catalans, és una mena de reencarnació de Winston Churchill, com a mínim. Un home amb un talent polític que ha salvat Espanya de no se sap quantes misèries i que, segons la revista britànica Eurobusiness, té una fortuna acumulada de 90.633 milions de pessetes.

Així, ja poden veure com mentre un curt de gambals, com li reconeix el seu mateix biògraf, pot acumular una fortuna de més de 90.000 milions de pessetes, a vostès, com a mi, per la quota impagada d’un mes d’autònoms podem rebre una carta que ens digui que “en el plazo máximo de 24 horas se persone en las oficinas recaudatorias citadas en el encabezamiento del presente escrito para solventar el pago de la deuda reclamada y que en caso contrario se procedera sin más demora ni trámite a solicitar del señor juez competente la autorización de entrada forzosa en el domicilio comercial indicado”. Un Estat que permet que la seva màxima autoritat s’enriqueixi com un dictador africà qualsevol mentre tracta com a delinqüents els seus ciutadans per retardar-se en el pagament de 200 euros, és un Estat corrupte i feudal.

Però, tot i la informació d’Eurobusiness, aquesta actitud de la família Borbó és una cosa històricament prou coneguda. Així, l’any 1925, l’escriptor valencià Blasco Ibáñez, des del seu exili parisenc, escrivia coses com aquestes de l’avi de Juan Carlos I:

“Alfonso XIII está a sueldo de la empresa Krupp , y de todas las empresas alemanas que quieran darle una buena propina.”

Pel que es veu, aquí no canvia res. Abans era Alfonso XIII i ara és Juan Carlos I, abans eren les “contribuciones” i ara és la declaració de la renda o l’impost de societats, abans era el preu abusiu del bitllet del tramvia de Barcelona i ara és aquesta mena de refugi de bandolers que hi ha a les autopistes que s’anomenen peatges. La situació és exactament la mateixa, però la gran diferència és que abans hi podia haver homes de lletres com en Blasco Ibáñez que es jugaven la pell per denunciar la injustícia i ara no. Ara, una gran majoria mira de poder cobrar la subvenció.

És normal, doncs, que dins un context com aquest, en les darreres dècades i salvant honroses excepcions com podrien ser un Trias Fargas o un Heribert Barrera, hem tingut uns dirigents incapaços d’infondre als catalans una moral apta per superar els inconvenients de competitivitat que genera l’actual ritme econòmic. Perquè tret del conegut i fastigosament repetit “anem bé”, sense concretar mai ni cap a on anem ni provar que efectivament anem bé, s’han anat limitant a acceptar totes i cadascuna de les lleis dictades des de Madrid que perjudiquen directament l’economia catalana. És així com el català, cada vegada més, ha anat reduint la iniciativa empresarial i les il·lusions d’un futur pròsper. La confiança en ell mateix es va enxiquint en veure’s desprotegit d’uns institucions que sintonitzin per tarannà amb la seva creativitat i operativitat professional.

Caldria, sense cap mena de dubte, repetir aquella frase d’en Carles Pi i Sunyer que deia:

“L’estudi dels fets de la raça ens ensenya que en qüestions de comerç i quant a iniciativa i empenta, un català no acovardit pot arribar allà on arribi qualsevol altre home.”

Veuen ara vostès per què el més gran delicte dels homes que ens governen no ha estat pas l’espoli econòmic? El pitjor delicte és consentir que es mati l’esperit de Catalunya. Aquest és el màxim delicte d’aquesta gent, que matin aquell esperit que deia en Pi i Sunyer.

Per tant, què fer davant d’una situació que sincerament hem de qualificar d’emergència? No ens hem de quedar només amb la denúncia i amb la teoria, hem d’intentar donar respostes i passar a l’acció. I en primer lloc ens cal rebutjar les situacions que comporten el pas de la tortuga. Perquè és inconcebible plantejar rebaixar parcialment l’espoli practicat amb Catalunya en deu o dotze anys, com algun aprenent de parlamentari afirma tranquil·lament. Més que res perquè d’aquí a dotze anys no hi haurà res per espoliar. I si no mireu la revista The Economist de fa un parell de mesos, on es deia que del 1999 al 2004 Catalunya havia perdut el 20% de la seva competitivitat respecte a Alemanya. D’aquí a dotze anys, la nostra competitivitat econòmica l’haurem de comparar amb la de Guinea Equatorial.

En una època on tot va a una velocitat supersònica, des de les comunicacions fins a la mobilitat de les persones, ens cal reconèixer que resulta grotesc parlar d’aquests terminis com fan els nostres polítics. Tots exigim solucions ràpides en la nostra vida del dia a dia. Volem la immediatesa en tot. Algú s’imagina la nova directiva del Barça dient que el pròxim títol l’obtindríem d’aquí a dotze anys? Els exigeixen èxits immediats com passa avui en tots els ordres de la vida. Això és el que hem de fer nosaltres també.

D’altra banda, també ha arribat el moment de nous plantejaments i de noves interpretacions sobre el país. La setmana passada m’entrevistaven a la ràdio de Sant Boi de Llobregat, i jo parlava de la situació política en general del país quan l’entrevistador, un català nascut a Beas de Segura (Jaén) i de nom Manuel Olivas, va dir-me que aquests trenta anys de pseudodemocràcia eren trenta anys d’unes idees fracassades. Això perquè després, molts dels nostres polítics, amb la boca petita i en privat, vagin infravalorant la capacitat política d’aquests nous catalans vinguts d’altres terres peninsulars. Doncs bé, quan Manuel Olivas va fer aquesta afirmació no vaig poder evitar pensar en un llibre d’en Jordi Pujol publicat l’any 1958. I vostès ara segurament pensaran: “I què té a veure un locutor de radio Sant Boi fill de Beas de Segura amb el que estem parlant avui i els trenta anys de les idees fracassades?” Ho entendrem si sentim el que deia aleshores Jordi Pujol per encarar la nova situació de Catalunya després de la mort de Franco:

“Si aquesta missió fos realitzable dins d’Espanya però a base d’una organització federal de l’Estat, a base d’una autonomia que garantís les llibertats col·lectives essencials de Catalunya, aquesta podria ser una bona solució.”

Però, després, més avall, afirma:

“Si aquesta missió només fos realitzable en una situació d’Estat nacional separat d’Espanya aquesta seria l’única bona solució.”

Tots sabem prou bé quin va ser el camí triat per l’expresident, tots el coneixem de forma clara. Veuen ara per què diem que són trenta anys idees fracassades? Perquè ha fracassat l’autonomisme, el plurinacionalisme o el suposat federalisme que han conreat des de Jordi Pujol fins a Pasqual Maragall. Està abocat al desastre tot allò que no sigui trencar amb Espanya i França. Ara, més que mai, caldria repetir una frase del president Kennedy de l’any 1960:

“El que més necessita una nació és un corrent constant d’idees noves.”

I a Catalunya estem encara, com a mínim, amb les mateixes idees de fa mig segle.

Sens dubte, a Catalunya Acció, aquest projecte polític que té com a objectiu innegociable portar Catalunya a la seva independència, intentem aplicar-nos aquesta màxima d’en Kennedy. Som conscients que per guanyar-nos la voluntat dels catalans i salvar les dificultats i obstacles per arribar al final del camí no podrem fer-ho amb discursos i estils passats de rosca com els que hem viscut fins ara. La nostra és una acció de futur perquè no pensem en termes de legislatura, perquè no necessitem renovar la nostra menjadora cada quatre anys, perquè vivim del nostre ofici i del nostre benefici. Nosaltres anem més enllà i pensem en les futures generacions de catalans i quina mena de llegat els deixarem. I com que tenim dignitat nacional i humana no consentirem deixar als nostres fills una Catalunya arruïnada econòmicament i espiritualment i de la qual hagin d’emigrar. La responsabilitat, doncs, és tota nostra. Prenguem la consciència necessària per tal de saber que del nostre encert, o del nostre desencert, en depèn el futur de Catalunya.

Moltes gràcies.

Santiago Espot,

President Executiu de Catalunya Acció

i promotor de Força Catalunya.

——————————

(Discurs publicat al Llibre

Discursos a la Nació “De Catalunya Acció a Força Catalunya”)

“la plenitud que la nació catalana està cridada a expressar”

Cap on anem?

Les forces que ens empenyen cap a l’alliberament són profundes i poderoses i no permetran que la nostra miopia o la nostra por esguerrin la plenitud que la nació catalana està cridada a expressar”

L’esperit d’aquesta nació espera dels que ara vivim aquests moments la lucidesa i el coratge per desemmascarar la gran mentida de la colonització que ens ha robat l’ànima i el ser”

Us imagineu quina diferència de panorama hi hauria si, tota l’energia d’un poble que ja s’ha posat dret per a alliberar-se, en lloc de donar-se a uns polítics que bàsicament es dediquen a aturar cops i a anar a empentes i tombarellons cap a una independència que els ve ample, la poséssim al servei d’uns homes i un discurs que evidenciés la colonització que patim i hem patit al llarg de sis segles, i que ha deixat empremtes profundes en la nostra psicologia col·lectiva, que cal reconèixer i redreçar?”

“Perquè el primer que hem d’acceptar i verbalitzar és que la colonització de la nació catalana va començar amb el Compromís de Casp, no el 1714 com molts s’entesten a mantenir. Casp va representar la victòria dels traïdors a la nació catalana i va iniciar l’assimilació de les classes nobles als interessos castellans i la colonització de la llengua a nivell cultural i de les elits.”

Cap on anem?

per Maria Torrents

mtorrents | divendres, 27 de setembre de 2013 | 18:02h

Pocs dies després d’aquest darrer onze de Setembre, xerrant amb un senyor sobre els esdeveniments de la diada, li expressava que malgrat la decisiva importància d’aquestes mobilitzacions massives de la nostra gent per la independència continuo constatant la feblesa d’unes accions que volen forçar la situació i els polítics asseguts al parlament del Principat, però que negligeixen dos dels punts fonamentals que s’haurien de tenir en compte:

1- a qui donem les regnes del procés d’Independència.

2- l’articulació d’un discurs clarament regenerador tant en l’àmbit nacional com lingüístic pel què fa al contingut de la Independència i del procés que ens hi ha de portar.

Em deia aquest senyor que cal ser seductor per a convèncer la gent i que potser això obliga a l’ambigüitat i a no anar al moll de la qüestió. Crec amb absoluta convicció que només l’error i la mentida s’han d’embolcallar de seducció per a evitar que la gent obri els ulls, i quedin satisfets fent soroll i escarafalls que no alcin el tel de la mentida i, per tant, deixin de banda, com aquell qui res, tots aquells punts fonamentals que s’haurien de qüestionar i posar obertament sobre la taula.

A la veritat, en canvi, li fa nosa la seducció. Només li calen cors sincers que la cerquin amb delit, i la vulguin comprendre, més enllà de tota la faramalla que sovint l’emmascara.

Per a mi com per a molts catalans, és d’això, en darrer terme, del què es tracta. De restituir la veritat, tot posant en evidència d’una vegada i per sempre la teranyina de manipulació i de mentida que té atrapada la nostra nació.

No podem posar uns fonaments sòlids per a la independència de la nació catalana mentre continuem fent la puta i la ramoneta, intentant esquivar les envestides del discurs i de la praxis del dominador i dels seus lacais, i mentre no articulem el discurs que ens ha de fornir tots els arguments que ens calen per posar en evidència la mentida dels pseudointel·lectuals espanyolistes, i per posar en evidència les inèrcies i els estralls mentals que aquest discurs, que fa segles que dura amb diferents matisos, ha fet en el pensament d’àmplies capes de catalans. L’argument de “la seducció” que esmentava el meu contertulià és una mostra d’aquestes inèrcies mentals que ens tenen engrillonats.

A aquestes alçades del procés, la negligència d’aquests dos punts implicarà unes conseqüències desastroses.

Us imagineu quina diferència de panorama hi hauria si, tota l’energia d’un poble que ja s’ha posat dret per a alliberar-se, en lloc de donar-se a uns polítics que bàsicament es dediquen a aturar cops i a anar a empentes i tombarellons cap a una independència que els ve ample, la poséssim al servei d’uns homes i un discurs que evidenciés la colonització que patim i hem patit al llarg de sis segles, i que ha deixat empremtes profundes en la nostra psicologia col·lectiva, que cal reconèixer i redreçar? Perquè el primer que hem d’acceptar i verbalitzar és que la colonització de la nació catalana va començar amb el Compromís de Casp, no el 1714 com molts s’entesten a mantenir. Casp va representar la victòria dels traïdors a la nació catalana i va iniciar l’assimilació de les classes nobles als interessos castellans i la colonització de la llengua a nivell cultural i de les elits.

Anar cap a la independència sense posar el tema cabdal de la colonització com un dels elements articuladors del discurs, tot fent veure que aquí no ha passat gran cosa, i que amb la independència política d’un trosset de la nació ja ho tindrem tot arreglat és un error fonamental, perquè permetrà l’enquistament de la colonització en tots els àmbits de la nostra vida nacional, i la permanència de tots aquells que l’han sostinguda i l’han permesa als llocs de decisió nacionals.

Crec amb una absoluta convicció que els interessos econòmics no haurien de ser la raó fonamental de la independència nacional. Les forces que ens empenyen cap a l’alliberament són profundes i poderoses i no permetran que la nostra miopia o la nostra por esguerrin la plenitud que la nació catalana està cridada a expressar.

La nació catalana va cap a la independència per a restituir-se la unitat de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, per a restituir-se la plenitud lingüística, per a tornar a ser un bressol per als qui es consagren a la Veritat, com ho fou en temps dels reis catalans i per a garantir la justícia social i territorial, que no té res que veure amb el paternalisme estatal amb que avui es confon.

Per a garantir que aquest objectiu primordial i innegociable de la independència es faci viable ens cal que tota aquesta gent que sent l’ empenta interior que els fa sortir al carrer per reclamar la seva llibertat, assumeixi i exigeixi dels qui portin el procés d’independència endavant un discurs articulat al voltant d’aquests punts fonamentals i indefugibles:

  • independència.

  • Inici del procés de reunificació nacional.

  • Procés de regeneració nacional que destapi i posi en evidència les conseqüències del procés colonitzador a tots nivells, i reverteixi aquests efectes.

  • Català, única llengua oficial.

  • Creació d’un sistema social i econòmic just i sostenible.

Tenim un repte important al davant i el seu èxit depèn de la capacitat que tinguem per no deixar-nos enlluernar pel discurs “fàcil”, pel que se’ns serveix amb safata, i que no vol remenar fondo. L’esperit d’aquesta nació espera dels que ara vivim aquests moments la lucidesa i el coratge per desemmascarar la gran mentida de la colonització que ens ha robat l’ànima i el ser.

Si en som capaços, haurem fet la nostra tasca. Sinó haurem d’esperar una nova generació de catalans que fidels a la veritat, tinguin el coratge d’esquinçar la mentida, desfer-la i regenerar decididament la nació catalana.

Ciu i ERC no valen per a la Independència. Els seus tics encaixistes els delaten.

El Mur: I ara què?

Els catalans ens enfrontem amb un mur de ciment armat i ens entestem a voler-lo travessar a cops de cap. O canviem d’estratègia o ens farem mal!

Com ens té enganxats la submissió de tants anys!

Primer -fa més de 500 anys- va ser una aposta, un projecte amb un company equivocat. Res pitjor, quan encara no existeix el divorci, que casar-se amb la parella equivocada. Però ara ja existeix el divorci entre nacions que no s’entenen i molt sovint es maltracten. Per sort nostre Occident –EEUU, l’Otan i les Nacions Unides- exerceixen de policia en aquests nostres verals dels temps d’ara i Espanya la nostra maldestre invasora i assassina en potència no pot fer les bestieses que feia en el passat, a més havent-se lliurat totalment a la UE, sense adonar-se de com ha quedat de mans lligades, amb el seu afany patològic de quedar bé i ser els primers en tot passant per sobre dels altres, … tot plegat, avui, no se li permet fer de les seves.

Però el Mur hi és! Davant nostre! O pitjor encara, dins nostre! No és militar! No és de ciment! Tampoc és policial … que en el fons, sí que ho és! Policial, judicial i cameral . Un Mur fonamentat amb la disfressa d’un estat de dret i per tant quasi infranquejable.

Només hi ha una cosa que pot trencar aquest Mur: La voluntat d’un Poble que per afers de la història n’ha esdevingut presoner. La voluntat i naturalment una estratègia encertada.

Una estratègia encertada? Res tan lluny d’una estratègia encertada és el que estant fent des de fa temps aquells a qui el Poble català va encomanar i en qui va confiar per a dur a terme la transició de l’autonomia caduca presonera de l’estat espanyol a l’emancipació nacional en un estat català independent.

Ciu i Esquerra no estant preparats per aquesta tasca, fa masses anys que la seva ment i els seus òrgans funcionen sota un règim d’opressió colonial, a les seves mans només hi tenen fum i submissió al poder estatal espanyol. “Massa temps sense piano” resava el títol d’una coneguda obra teatral.

Tres exemples d’aquests errors estratègics i també errors d’auto descentrament nacional.

Primer error: El Parlament i el govern actuals fan la Declaració de Sobirania i quan el Tribunal Constitucional Espanyol el titlla d’inconstitucional i es disposa a intentar desactivar-lo, Ciu i ERC corren a disculpar-se dient que sols és una declaració política “no pas jurídica” enlloc de callar i fer cas omís d’aquest tribunal inquisitorial, pedra fèrria i fonamental del Mur espanyol que hem de sortejar i saltar. Fa dos dies deia la portada d’un dels diaris que són portaveus del procés d’independència la ruqueria de que aquest tribunal castigava de nou els catalans per que refermava en el seu càrrec al President que Ciu i ERC havien denunciat i en demanaven la dimissió. Com pots pretendre canviar Espanya després de cent anys d’intentatives frustrades? Encara no hem renunciat a voler fer-nos Espanya a la nostra mida? Podem ser tan il·lusos?

Tot el que hem de fer amb el Tribunal Constitucional Espanyol , és el que hem de fer amb Espanya, engegar-los a fer punyetes!

Segon error: Mas i el seu govern tenen la genial idea d’enviar una missiva al President espanyol de torn per demanar-li que els deixi fer la Consulta, i ell que no és pas ruc i si que és espanyol reuneix un equip d’experts politòlegs, sociòlegs i psicòlegs que li redacten una resposta per no dir res que els comprometi i a la vegada deixar el senyor Mas i els seus experts en calçotets. El govern espanyol, els portantveus, el President, el cap de l’oposició espanyols tots, diuen i repeteixen, una vegada i una altra, mil cops, que no deixaran fer la Consulta, i els d’aquí no se n’enteren i “dale que dale” amb el “volem dialogar … dialogarem … demanarem la Consulta … no serem ingenus” … no seran ingenus?! I no saben tenir una mica de dignitat i no escoltar més Espanya?

Tercer error: Cada vegada el fan més monstruós aquest error! Ara es despengen Ciu i ERC i volen portar el tema de la Consulta al “Congreso de los Diputados” espanyol. Són tan necis i capsigranys com el protagonista del conte brasiler de l’Epaminondes! Que ja es va esforçar, ja …  la seva mare, però tenia el cap tan gros que no hi va haver res a fer!

Senyors meus, què es pensen vostès que els diran “sus señorías del Congreso de los Diputados de la Via de la Castellana de Madrid?” –No els diran, ni sí, ni no! Sols els diran, somrient per sota el nas: “votemos, señores, votemos” i caurem amb aquell clàssic i conegutparany del balanç de 240 diputats “españoles” contra 70 diputats catalans –a tot estirar-. I aleshores s’haurà acabat el bròquil i enviaran al Sr. Mas i al Sr. Junqueras cap a casa, tal com van fer amb el Sr. Ibarretxe. És que és això el que volen vostès? és que és això el que esperen?!

A Espanya només se la pot vèncer des de fora, des de dins ni us en feu pagues! No hi ha res a fer!

Només podem vèncer Espanya i desactivar-la com a mestressa nostra essent catalans innegociables i intransigentment lliures, essent conscients que la independència no és un afer econòmic sinó que es tracta de la plenitud d’un Poble, el nostre, el poble català en aquest cas.

Catalunya ara mateix i des de fa més de tres-cents anys és una Nació capada i ho serà fins que amb la Independència rebi el seu propi carnet d’identitat, i els seus capdavanters no semblen preparats per a la feina que els hem encomanat.

I, ara què?

Doncs preparem-nos i convertim-nos en catalans alliberats dels barrots que ens ennuvolen la ment. Hem d’exigir a Mas i Junqueras la màxima responsabilitat, la màxima urgència, l’encert precís i la més alta excel·lència en la tasca que els hem encomanat entre tots, i si ells, els polítics, no en són capaços, si no viren cap una determinació urgent i veritable, nosaltres el Poble, haurem de ser capaços de descobrir, de potenciar i votar altres persones que tinguin, de veritat, la determinació i la honorabilitat de voler portar Catalunya a la seva plenitud i de treure als catalans del pou negre on es troben enfonsats des de fa centúries.

Polítics catalans! ja és hora d’aparcar per un temps prudent els legítims interessos de partit, ja recuperareu, quan tinguem país i no pas fum, les vostres posicions i percentatges, ara és l’hora d’anar ràpid cap a la Independència abans que aquest Mur ens ho ofegui tot!

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció

Trencarem les cadenes, Sí! (Miquel Aguilar, CA)

Terra de cadenes

«Som una tribu. Portem segles encadenats. Fermats a la voluntat de l’amo. Obedients. Amnèsics»

Som una tribu. Portem segles encadenats. Fermats a la voluntat de l’amo. Obedients. Amnèsics. Portem tant de temps amb les cadenes que semblava que havíem oblidat la vida sense elles. Colpejats repetidament a la mínima que aixecàvem el cap, ens limitàvem a ballar al so de la barroera fanfàrria de l’amo i, quan la tempesta semblava amainar, a intentar negociar la llargada de les cadenes. Sempre suplicants. Sempre claudicants. Sempre esclafats. La nostra postura com a poble ha estat la resistència penitent. L’aguantar com sigui. El gris sobreviure de qui és permanentment amenaçat per la violència. Molts dels nostres representants, els que negociaven amb l’amo, ens explicaven que tot aniria bé. Que els amos havien decidit allargar les cadenes. I que cada nit un delegat dels amos vindria a la barraca a explicar-nos un conte. Al cap d’un temps, perplexes, ens adonàvem que les cadenes eren igual de curtes, que els gambals pesaven més que abans i que tots els contes que ens explicaven eren de por. D’esclaus sotmesos si no obeïen. De pobles vençuts per protestar.

Mentrestant, algunes tribus semblants a la nostra anaven fent camí. En ocasions revelant-se decididament contra l’amo i reprenent per la força allò que per la força els havia estat negat. En d’altres, negociant amb els amos i aconseguint que la seva veu pogués esser escoltada i respectada. I així esdevenien lliures. Però nosaltres seguíem sotmesos. Aparentment indiferents. Capcots. Mirant al mon amb els ulls de qui no es vol veure complet. De qui no és conscient de la seva força. Amb un neguit creixent en veure que no avençàvem. Per què les cadenes pesaven cada cop més.

Poc a poc, amb la lentitud d’una tempesta, ens hem anat adonant de la gran mentida. Ens hem adonat que les cadenes que ens fermen son de fum. Ens hem adonat que els contes de por que ens expliquen son només això, contes. Falòrnies. Invents dels amos, i els seus col·laboradors, per mantenir-nos condemnats. Atrapats. I hem anat despertant. Perdent pors al mateix temps que desapareixien les cadenes dels peus, les mans, els cors i els caps. Hem entès que la llibertat és possible. Mai ho havíem comprés amb tanta claredat. Mai ho havíem tingut tant a tocar. Ens donem les mans per fer força entre tots i fer caure les estaques, les cadenes i els jous que encara ens tenallen. I ara son els amos els que tenen por.

Estem acostumats a lluitar, a treballar, a sobreviure amb ben poc. A sortir-nos-en amb una part molt petita del que  produïm. A nedar contracorrent en un mar sempre hostil. I per això, els qui es deien i es diuen amos nostres, tenen por. Por de la força que tindrem quan siguem lliures del tot. Por del què serà d’ells quan hagin de plegar  l’esquena per guanyar-se el pa. Els fa pànic el mon sense la potència de la nostra sang. I ens insulten. Ens amenacen. Ens segueixen explicant, a crits, contes de por. Es disfressen de gent assenyada que ens avisa dels perills de la llibertat. La farsa del desesperat.

Alguns assenyalen, frisosos, el camí ràpid per escapar del domini dels amos. D’altres aconsellen paciència,  triar bé on posem els peus per què cada pas sigui ferm. Però estem tots drets. Apunt. Llestos per iniciar el viatge. Mai tornaran les cadenes . Ni al cap ni al cor. Mai tornarem enrere. Sabem què significa desfer el camí. Hem patit el regust de tantes derrotes que el sabor de la victòria final serà esclatant. I com que som un poble anhelós de llibertat, pas a pas, fermament, amb cap, amb cor, amb memòria… ens en sortirem.

Miquel Aguilar, membre de Catalunya Acció

Neix una nova Germania: Mori el mal govern! Visca la Terra!

ELS HEM D’ATURAR I ELS ATURAREM!

Safata d’entrada
x
Bartomeu Balutxo
22 de set. (Fa 1 dia)

per a Cco: usuari

SOLIDARIS I NO SOLITARIS
Des de dia 16 de setembre els mestres mantenen una vaga indefinida contra l’atropell i abús del mal govern de les Balears. L’ASSEMBLEA DE DOCENTS insta a la solidaritat. Podeu fer la vostra aportació, des de qualsevol entitat financera, al compte 2056-0009-74-4102003418 de l’Obra Cultural Balear a Caixa Colonya de Pollença, amb la indicació CAIXA DE RESISTÈNCIA i el vostre nom. Oleguer Presses, Lluís Llach, Miquel Barceló, Toni Catany… ja s’han fet solidaris i han signat un manifest de suport a la vaga. Hem de bastir, de nou, la mata de jonc!

EN BAUZÁN VA GAT!

En matèria lingüística, l’Estatut d’Autonomia consagra la competència a la Universitat de les Illes Balears. Estrafent llei i lògica, Bauzán, a les ordres de Delgado i del Circulo Balear, ordena una aplicació irracional que atempta contra la Ciència, malmena la convivència i burla resolucions judicials. La imposició no brinda cap argument positiu. Es limita a propagar que vol eradicar el català de Catalunya, perquè “aquí no deim gat, sinó moix”. Ben gat va ell que no sap que quan al Principat beuen de més van “moixos”. També afirma que “aquí deim capell i no barret”. Ca barret! No recorda la dita popular “tants de caps, tants de barrets!”. Ni que, a Eivissa, molts de mariners encara van amb barretina! No ho sap, perquè és un inculte i un ignorant de baixa estofa. El seu odi racista contra Catalunya és evident. Mai no ha dit que no s’ha d’ensenyar el castellà de Castella (o d’Andalusia). Allò que vol, no és altra cosa que l’etnocidi de la llengua de Ramon Llull que, mirau les coses, escrivia “gat” i escrivia “barret” per concloure: “E hagin consciència qui ho ha afollat!”.

DIUMENGE, 29, A LES 18h, MANIFESTACIÓ A PALMA!

Són temps d’una nova Germania! Hem de tenir la ciutat de verd. Entre tots ho farem tot! Els hem d’aturar i els aturarem!

Mori el mal govern! Visca la Terra!

Bartomeu Mestre i Sureda, Balutxo

CONCERT “BURRUEZO & BOHÈMIA CAMERATA + CORAL CYPSELLA de Sant Feliu de Guíxols: MISTICÍSSSIMUS”, DINS DE “LA MÚSICA DE LA MERCÈ”

El seu so enfonsa les arrels en la música medieval i té el perfum d´Al-Andalus i la Catalunya jueva, però es projecta cap al futur per oferir-nos una proposta contemporània i plena d´espiritualitat. Pedro Burruezo ens presenta un espectacle en què escoltarem cançons que s´inspiren en les obres de místics medievals. Amb ell i la Bohèmia Camerata escoltarem les veus de la Coral Cypsella, especialitzada en un repertori que va de la música clàssica i litúrgica als sons populars catalans.

Diumenge dia 22 de setembre a la avinguda de la Catedral a les 22:30 h.    Entrada gratuïta

http://merce.bcn.cat/es/node/400323076

——————————
El Mur: I ara què?

Els catalans ens enfrontem amb un mur de ciment armat i ens entestem a voler-lo travessar a cops de cap. O canviem d’estratègia o ens farem mal!

Com ens té enganxats la submissió de tants anys!

Primer -fa més de 500 anys- va ser una aposta, un projecte amb un company equivocat. Res pitjor, quan encara no existeix el divorci, que casar-se amb la parella equivocada. Però ara ja existeix el divorci entre nacions que no s’entenen i molt sovint es maltracten. Per sort nostre Occident –EEUU, l’Otan i les Nacions Unides- exerceixen de policia en aquests nostres verals dels temps d’ara i Espanya la nostra maldestre invasora i assassina en potència no pot fer les bestieses que feia en el passat, a més havent-se lliurat totalment a la UE, sense adonar-se de com ha quedat de mans lligades, amb el seu afany patològic de quedar bé i ser els primers en tot passant per sobre dels altres, … tot plegat, avui, no se li permet fer de les seves.

Però el Mur hi és! Davant nostre! O pitjor encara, dins nostre! No és militar! No és de ciment! Tampoc és policial … que en el fons, sí que ho és! Policial, judicial i cameral . Un Mur fonamentat amb la disfressa d’un estat de dret i per tant quasi infranquejable.

Només hi ha una cosa que pot trencar aquest Mur: La voluntat d’un Poble que per afers de la història n’ha esdevingut presoner. La voluntat i naturalment una estratègia encertada.

Una estratègia encertada? Res tan lluny d’una estratègia encertada és el que estant fent des de fa temps aquells a qui el Poble català va encomanar i en qui va confiar per a dur a terme la transició de l’autonomia caduca presonera de l’estat espanyol a l’emancipació nacional en un estat català independent.

Ciu i Esquerra no estant preparats per aquesta tasca, fa masses anys que la seva ment i els seus òrgans funcionen sota un règim d’opressió colonial, a les seves mans només hi tenen fum i submissió al poder estatal espanyol. “Massa temps sense piano” resava el títol d’una coneguda obra teatral.

Tres exemples d’aquests errors estratègics i també errors d’auto descentrament nacional.

Primer error: El Parlament i el govern actuals fan la Declaració de Sobirania i quan el Tribunal Constitucional Espanyol el titlla d’inconstitucional i es disposa a intentar desactivar-lo, Ciu i ERC corren a disculpar-se dient que sols és una declaració política “no pas jurídica” enlloc de callar i fer cas omís d’aquest tribunal inquisitorial, pedra fèrria i fonamental del Mur espanyol que hem de sortejar i saltar. Fa dos dies deia la portada d’un dels diaris que són portaveus del procés d’independència la ruqueria de que aquest tribunal castigava de nou els catalans per que refermava en el seu càrrec al President que Ciu i ERC havien denunciat i en demanaven la dimissió. Com pots pretendre canviar Espanya després de cent anys d’intentatives frustrades? Encara no hem renunciat a voler fer-nos Espanya a la nostra mida? Podem ser tan il·lusos?

Tot el que hem de fer amb el Tribunal Constitucional Espanyol , és el que hem de fer amb Espanya, engegar-los a fer punyetes!

Segon error: Mas i el seu govern tenen la genial idea d’enviar una missiva al President espanyol de torn per demanar-li que els deixi fer la Consulta, i ell que no és pas ruc i si que és espanyol reuneix un equip d’experts politòlegs, sociòlegs i psicòlegs que li redacten una resposta per no dir res que els comprometi i a la vegada deixar el senyor Mas i els seus experts en calçotets. El govern espanyol, els portantveus, el President, el cap de l’oposició espanyols tots, diuen i repeteixen, una vegada i una altra, mil cops, que no deixaran fer la Consulta, i els d’aquí no se n’enteren i “dale que dale” amb el “volem dialogar … dialogarem … demanarem la Consulta … no serem ingenus” … no seran ingenus?! I no saben tenir una mica de dignitat i no escoltar més Espanya?

Tercer error: Cada vegada el fan més monstruós aquest error! Ara es despengen Ciu i ERC i volen portar el tema de la Consulta al “Congreso de los Diputados” espanyol. Són tan necis i capsigranys com el protagonista del conte brasiler de l’Epaminondes! Que ja es va esforçar, ja, la seva mare però tenia el cap tan gros que no hi va haver res a fer!

Senyors meus, què es pensen vostès que els diran “sus señorías del Congreso de los Diputados de la Via de la Castellana de Madrid?” –No els diran, ni sí, ni no! Sols els diran, somrient per sota el nas: “voten, señores, voten” i amb aquell clàssic i conegut balanç de 240 diputats “españoles” contra 70 diputats catalans –a tot estirar-. I aleshores s’haurà acabat el bròquil i enviaran al Sr. Mas i al Sr. Junqueras cap a casa, tal com van fer amb el Sr. Ibarretxe. és que és això el que volen vostès? és que és això el que esperen?!

A Espanya només se la pot vèncer des de fora, des de dins ni us en feu pagues! No hi ha res a fer!

Només podem vèncer Espanya i desactivar-la com a mestressa nostra essent catalans innegociables i intransigentment lliures, essent conscients que la independència no és un afer econòmic sinó que es tracta de la plenitud d’un Poble, el nostre, el poble català en aquest cas.

Catalunya ara mateix i des de fa més de tres-cents anys és una Nació capada i ho serà fins que amb la Independència rebi el seu propi carnet d’identitat, i els seus capdavanters no semblen preparats per a la feina que els hem encomanat.

I, ara què?

Doncs preparem-nos i convertim-nos en catalans alliberats dels barrots que ens ennuvolen la ment. Hem d’exigir a Mas i Junqueras la màxima responsabilitat, la màxima urgència, l’encert precís i la més alta excel·lència en la tasca que els hem encomanat entre tots, i si ells, els polítics, no en són capaços, si no viren cap una determinació urgent i veritable, nosaltres el Poble, haurem de ser capaços de descobrir, de potenciar i votar altres persones que tinguin, de veritat, la determinació i la honorabilitat de voler portar Catalunya a la seva plenitud i de treure als catalans del pou negre on es troben enfonsats des de fa centúries.

Polítics catalans! ja és hora d’aparcar per un temps prudent els legítims interessos de partit, ja recuperareu, quan tinguem país i no pas fum, les vostres posicions i percentatges, ara és l’hora d’anar ràpid cap a la Independència abans que aquest Mur ens ho ofegui tot!

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció

Comunicat de Premsa de Catalunya Acció i 14 entitats més: “No a la catalanofòbia!”

COMUNICAT DE PREMSA  
 
 

DEMANEM AL DEPARTAMENT D’INTERIOR DE LA GENERALITAT QUE IMPEDEIXI QUALSEVOL MANIFESTACIÓ DE L’ESPANYOLISME CATALANÒFOB A BARCELONA EL 12 D’OCTUBRE

 

La presència d’organitzacions feixistes espanyoles a Barcelona el proper 12 d’octubre pot generar danys i desordres públics.

 

Tots els catalans vam poder veure les imatges de l’atemptat contra la delegació de la Generalitat a Madrid el passat Onze de Setembre. Va ser perpetrat per organitzacions feixistes i nazis que són legals a l’estat espanyol i gaudeixen del suport implícit del Partit Popular, com va quedar demostrat ahir quan el partit de Rajoy s’oposà a la il·legalització d’aquests grups, tot rebutjant la moció al respecte presentada abans d’ahir pel grup parlamentari d’ERC al congrés dels diputats de Madrid.

 

Aquestes mateixes organitzacions han anunciat que vindran a Barcelona el proper 12 d’octubre a manifestar i exercir el seu odi contra els catalans, amb la ferma voluntat d’agredir i provocar desordres en nom d’Espanya.

 

El nostre país, que actua de forma escrupolosament democràtica, pacífica i cívica en tot aquest procés independentista, considera una agressió a la seva dignitat política i nacional una exhibició pública del feixisme espanyolista, amb el suport còmplice del govern de Madrid.

 

Esperem que el conseller d’Interior estigui a l’alçada de les circumstàncies i no oblidi que aquests energúmens que volen desfilar per Barcelona el proper 12 de octubre, com si fóssim al 1939, són exactament igual que aquells que van afusellar un dels fundadors del seu partit: Manuel Carrasco i Formiguera.

 

Totes aquestes accions i amenaces per part de l’ultraespanyolisme, emparades pel Partit Popular, pretenen acoquinar els patriotes catalans perquè pensen que som una colla de covards. Però l’independentisme català ni claudicarà ni farà marxa enrere. Són fets com aquests els que ens faran accelerar la creació d’una República Catalana sobirana que ens permeti abandonar per sempre un estat on el nazisme és legal i les consultes democràtiques no ho són.

 

Convidem a totes aquelles entitats de la societat civil que comparteixin aquest plantejaments que se sumin a aquesta demanda per tal d’impedir qualsevol manifestació totalitària, catalanòfoba i espanyolista a Barcelona el proper 12 d’octubre.

 

Signat:

1 – Catalunya Acció

2 – Casal Argentí a Barcelona

3 – Casal per la Llibertat i la Independència de Catalunya (CLIC)

4 – Cercle Català d’Història

5 – Fundació President Macià

6 – Moviment de Cultura Popular “El Sotrac”

7 – Palestra

8 – Societat Catalana de Lliure Opinió (SOCALL)

9 – Transversàlia

10 – Xarxa Digital Catalana (XADICA)

11 – Associació Germans Badia

12 – Associació per a la Recuperació de l’Exili Republicà (ARMHER)

13 – Berguedans per a la Independència de Catalunya (BIC)

14 – Blogs del BIC i Empordà Acció


CONCERT “BURRUEZO & BOHÈMIA CAMERATA + CORAL CYPSELLA de Sant Feliu de Guíxols: MISTICÍSSSIMUS”, DINS DE “LA MÚSICA DE LA MERCÈ”

El seu so enfonsa les arrels en la música medieval i té el perfum d´Al-Andalus i la Catalunya jueva, però es projecta cap al futur per oferir-nos una proposta contemporània i plena d´espiritualitat. Pedro Burruezo ens presenta un espectacle en què escoltarem cançons que s´inspiren en les obres de místics medievals. Amb ell i la Bohèmia Camerata escoltarem les veus de la Coral Cypsella, especialitzada en un repertori que va de la música clàssica i litúrgica als sons populars catalans.

Diumenge dia 22 de setembre a la avinguda de la Catedral a les 22:30 h.    Entrada gratuïta

http://merce.bcn.cat/es/node/400323076

 

DIVORCI !

Quan la convivència entre un home i una dona, quan la vida de matrimoni els porta a compartir-ho tot per causes naturals, o quan també per les mateixes causes, aquest fet es converteix en una equivocació, un suplici, un martiri, i sobretot un exemple traumàtic pels fills, quan ja sa perdut tota confiança, cal trobar la solució menys dolenta acudint al divorci. Aquest procés traumàtic pot acabar o amb un pacte amistós o malament, però en definitiva en divorci. Tant un membre com l’altre, amb la seva dignitat respectuosa, podran continuar fent la seva vida individualment, respectant el caràcter, costums, iniciatives individuals, etc. de l’altre.

Parlem dons ara de lògica, d’allò que en diem predicar amb l’exemple i de democràcia. Resulta que a l’Espanya centralista o a la Castella de sempre, ara diuen que tots són demòcrates, dons parlem-ne:  Catalunya necessita divorciar-se d’Espanya. Ja hem esgotat la paciència i la confiança. Però, i repeteixo, “los demócratas” encara conserven unes lleis franquistes que no han estat derogades, un poder judicial partidista i una constitució que jo no vaig votar perquè ja vaig veure que era una trampa. Aquesta constitució no contempla i no respecta el dret a l’autodeterminació dels pobles ocupats per las armes, no respecta el dret a decidir ni el dret a fer una consulta democràtica: “lo que Dios, la Patria y el Rey han unido, que la voluntad popular no lo separe”. Us sona? Per tant: La Constitució Espanyola no és democràtica. És una constitució inquisidora. Va ésser tot un engany i una trampa com tots els fets que han caracteritzat l’involucionisme i el tarannà històric ja conegut per tots. L’Espanya que sempre ha guanyat al marge del respecte democràtic i amb la força de les armes, amb mentides, amb imposicions, amb traïdories i amb pactes obscurs dels inquisidors o correligionaris de torn. Els ultres diuen: “La ley, la constitución, y si hace falta la guardia civil o el ejército”.

Divorci sí, i sense pactes, sense federalismes, que els pactes dels polítics espanyols ja els coneixem. Si feu bondat i demaneu perdó, els pactes i les condicions les posarem nosaltres perquè tenim sentit democràtic, ja que vosaltres sou una altra cosa. Deia un filòsof, referint-se a l’Espanya profunda i involucionista, que metafísicament eren un cas impossible. Insisteixo molt en fer repicar sempre la mateixa campana,. Sóc un pesat, però insisteixo en allò que tinc clar i em preocupa. Alguns diran que em repeteixo molt abordant el mateix tema, però ara és el que ens afecta i soc demòcrata. D’altres també es repeteixen i ens refreguen constantment per els nassos “la Ley y la Constitución” i de demòcrates no en tenen res. Els fets els delaten ja que hi ha impossibilitat d’establir un diàleg respectuós i comprensiu en els temps actuals. Això és perquè els caldria baixar la guàrdia i fer un “mea culpa” reconeixent el que no reconeixeran mai. Tenen, insisteixo, mal perdre, i aquest pecaminós orgull no els ho permet .

Estem cansats de trampes, de mentides i de joc brut. Ara tot el món aposta pel respecte democràtic i la majoria dels polítics espanyols no han evolucionat. Ja és tard i ho tenen molt difícil. L’orgull “patrio” l’imperialisme, la intransigència, el típic “por cojones”, us passarà factura. Nosaltres, els catalans, tenim el dret històric i democràtic de ser nacionalistes i defensar la nostre pròpia llengua de les imposicions i agressions castellanes. Volem, ara, divorciar-nos d’Espanya perquè no ens ha estimat mai. Segueix essent allò ja tan ranci passat de moda i que ja no esporta. Continua essent imperialista.

El món evoluciona, sabeu? I espero que Europa també. L’homo sapiens s’ha d’entendre amb respecte democràtic. El món només el pot salvar el sentit de la lògica i la intel·ligència. Existeixen certes expressions o paraules com: capacitat de diàleg, respecte, tolerància, germandat, estimar, sinceritat, joc net, filosofia del esforç, compromís, serietat, fraternitat, competitivitat, capacitat de iniciativa, saber escoltar, predicar amb l’exemple, austeritat, respecte ecològic, etc. En definitiva: el camí es la ciència, la cultura i la metafísica.

Que la història del dia a dia faci justícia, però si tornen a guanyar els set pecats capitals, i ara no vull tocar el sistema capitalista, demostrarem al creador de l’univers infinit i desconegut, que la creació de l’home ha estat un accident fallit, que els humans estem malalts i destinats a l’auto destrucció. El fet de tenir consciència ens servirà per alguna cosa? Sabrem escollir el camí correcte?

 

Joaquim Pugnau Vidal

Membre fundador de Catalunya Acció.