He vist un Poble nou i una Terra nova: Catalunya lliure i responsable!

He vist un Poble nou i una Terra nova: Catalunya lliure i responsable!

La Cadena Catalana ja compta amb 2300 berguedans i més de 250.000 catalans

Només depèn de nosaltres!

Les seves lleis no són les nostres lleis.

La nostra sobirania no és la seva sobirania.

El nostre anhel no té res a veure amb els seus anhels.

El poble, la gent de Catalunya, ja hem fet els deures i els renovem cada dia …

Si la nostra classe política, el nostre President, el nostre Parlament i el nostre cap de l’oposició no estant a l’alçada del moment actual català, caldrà que els foragitem de les seves poltrones.

Esperem que això no calgui, esperem que ben aviat i amb dignitat l’actual President de Catalunya pronunciï el mot INDEPENDÈNCIA …
perquè les paraules són la primera eina per assolir la justícia i la llibertat.

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció

La Via Catalana ha de virar del Groc al Taronja.

La via catalana, si vol arribar a bon port, ha de virar del groc català al taronja de les Revolucions Taronges actuals:

Hem de pressionar amb molta força al President, al Parlament i al cap de l’oposició.
 
Si el Poble no fem aquests deures ens tornaran a enganyar com ho han fet sempre i no parlo dels espanyols sinó dels caps polítics catalans.
 
El tema de la Consulta segueix pel mateix pedregar on va ensopegar l’estatut ja mort i enterrat.


Hem de virar del groc català al taronja de les Revolucions Taronges actuals, “Catalonia is not diferent” no som diferents els catalans de la resta dels humans, per tant aprofitem les coses que ja han demostrat que funcionen com les Revolucions Taronges.

A la feina catalans!
no ens deixem fotre una altra vegada.


Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció

L’esperit “Macià” creix! “Guanyar en tot i per tot la Independència de Catalunya”

L’esperit “Macià” creix!
“Guanyar en tot i per tot la Independència de Catalunya”

Quatre columnes fermes i esplendoroses aguantaran segur tot el País dels Catalans.

La primera columna, la Nació sencera.

La segona columna, la Llengua, la veu i l’esperit de la nostra pàtria.

La tercera columna, l’estat, català i independent, sempre a favor de la gent!

La quarta columna, la Constitució Catalana, breu, clara, potent i
ara mateix molt urgent!

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció.

UDIC, 25 de maig del 2014: Eleccions Europees, primer assaig de Consulta.

La proposta de Jordi Fornas:

(UDIC) UNITS per DECLARAR la INDEPENDENCIA CATALANA

“M’estic referint a les eleccions europees del 2014, concretament del 25 de maig del 2014.

Us plantejo una candidatura plebiscitària que sigui legitimada pel vot del poble a les urnes amb l’objectiu de declarar la independència si obté la majoria necessària.

Potser pensareu que això és molt difícil en tractar-se d’unes eleccions d’àmbit europeu però és precisament aquest àmbit el que ho fa possible.

D’una banda, limita la capacitat d’actuació de l’Estat per impedir-ho, en no ser-ne ni el convocant ni el destinatari.

També permet que aquest plebiscit es pugui estendre a tots els Països que formen la Nació Catalana en ser les candidatures de circumscripció única a tot l’Estat.

Tots els catalans que resideixen fora del país, sigui a Espanya, com fora de la UE (els residents a la UE voten al país de residència) podran participar-hi.


Una llista idèntica es podrà presentar a l’Estat veí per tal de poder estendre el procés als territoris annexats a França, així per primera vegada es podrà fer un plebiscit d’independència a tots els Països Catalans.

En tractar-se d’un procés electoral pel qual no hem de constituir el nostre Parlament ni decidir qui ha de governar el país (o l’Estat), això permet fixar l’objectiu en el punt que més ens preocupa i ens interessa, sense interferències ni condicionants d’altra mena.

Aquesta proposta és molt ambiciosa, però precisament per això ha de motivar els nostres per no deixar passar l’oportunitat amb aquell pensament de “no vindrà del meu vot” perquè no hi haurà cap vot prescindible i trigarem anys a tenir una altra oportunitat semblant.

Jordi Fornas

……….

“Catalans!   Unim-nos per Declarar la Independència”

Punts programàtics:

1 – UDIC és una coalició que es constitueix amb l’objectiu de proclamar la independència de la Nació Catalana, amb una candidatura plebiscitària a les properes eleccions europees (2014) i en el marc dels Països Catalans.

2 – UDIC proclama que la lluita per l’alliberament nacional és justa i necessària per a la supervivència del poble català, i que ha de ser l’objectiu urgent de tots els catalans per tal de superar la situació actual de submissió, espoliació i crisi.

3 – UDIC creu que per assolir l’objectiu, és necessària la unitat del major nombre possible de forces catalanes, i convida tots els partits i organitzacions que vulguin declarar la independència, a formar-ne part.

4 – UDIC vol facilitar la incorporació a la candidatura electoral als representants dels partits i organitzacions que entrin a formar part de la coalició disposats a posar els interessos nacionals per davant de les pròpies sigles i dels interessos de partit.

5 – UDIC considera que només una declaració d’independència pot superar el bloqueig antidemocràtic que exerceix l’Estat espanyol, impedint qualsevol tipus de consulta popular, emparat en la seva Constitució de dubtosa legalitat.

6 – UDIC es compromet, en el cas de tenir la legitimitat que ens doni el suport de l’electorat, a buscar l’acord del Parlament i del Govern de cada un dels Països Catalans per proclamar la independència des del respectiu Parlament.
Si l’acord no fos possible, es proclamarà igualment la independència en aquells Països Catalans on s’hagi obtingut aquesta majoria democràtica.

7 – UDIC promou fundar un nou estat federal entre els països que formen la Nació Catalana, i integrat a la Unió Europea si així ho desitgen i expressen els ciutadans. Amb noves lleis que s’adaptin al poble català i les seves necessitats a través d’un sistema polític democràtic, ètic i transparent, compromès amb l’eficiència i dedicat a aconseguir el benefici general dels ciutadans.

8 – UDIC vetllarà per tal que es constitueixi l’Estat Català i participarà en el procés constituent per garantir la plena independència de la nació i la seva regeneració nacional i democràtica.

9 – UDIC impulsarà des del Parlament Europeu aquelles polítiques que siguin favorables als interessos nacionals i econòmics dels catalans, ja siguin del nord, del sud o insulars.

10 – UDIC denunciarà davant les institucions europees i internacionals els tractats, encara vigents, pels quals s’ha ocupat i desmembrat la nostra nació i que contradiuen els acords internacionals reconeguts per l’ONU, amb l’objectiu d’aconseguir el reconeixement dels drets inalienables de la Nació Catalana.

Visca la Nació Catalana Lliure !!

La Via Catalana, per arribar a bon port, ha de virar del Groc al Taronja.

La inspiració que ve del Bàltic

Estònia, Letònia i Lituània es van mobilitzar l’any 1989 per proclamar el seu desig d’independència de la URSS amb una protesta pacífica que va sacsejar la consciència mundial

Especial: Via Catalana

Bernat Ferrer, Barcelona | Actualitzat el 13/07/2013 a les 23:59h
La Via Bàltica, precedent de la independència d’Estònia, Letònia i Lituània.

El 23 d’agost de 1989, entre mig milió i un milió d’estonians, letons i lituans van conformar una gran cadena humana entre la capital d’Estònia, Tallinn, i la capital de Lituània, Vilnius, com a mostra de solidaritat entre les nacions bàltiques en la seva lluita per la independència de la URSS. Una extensa cadena de 660 quilòmetres, coneguda com a Via Bàltica, que ara és reconegut per la Unesco com a patrimoni mundial dins del Registre de la Memòria del Món. Dos anys més tard d’aquella epopeia, el 17 i 18 de setembre de 1991, els tres països passaven a ser membres de ple dret de l’Organització de les Nacions Unides (ONU). La Via Catalana d’aquest 11 de Setembre pretén imitar la gesta.

La Via Bàltica va ser “la mostra més convincent de la unitat dels pobles d’Estònia, Letònia i Lituània” en la seva lluita per la independència, i “una de les mostres més impressionants de lluita pacífica” que han tingut lloc arreu del món, segons que ressalten a Nació Digital els responsables del Museu del Front Popular de Letònia. De fet, sostenen que la Via Bàltica “va tornar a posar sobre la taula mundial el problema de la independència dels estats bàltics i va demostrar la voluntat i predisposició d’aquests pobles per recuperar la seva independència”.

La cadena humana bàltica va marcar un abans i un després en la comunitat internacional. De fet, el llavors senador nord-americà Bob Dole va afirmar: “La gent del meu país, els Estats Units d’Amèrica, estan seguint tot allò que està passant a Estònia, Letònia i Lituània. Admirem la vostra lluita i tenim esperances en el progrés que vosaltres us heu proposat aconseguir.” A les eleccions presidencials de 1996, Dole, candidat a la presidència dels EUA pel Partit Republicà, perdria a mans del demòcrata Bill Clinton.

Una data emblemàtica

L’ideòleg de la cadena humana va ser Edgar Savisaar, cap del Front Popular d’Estònia Rahvarinne, que va proposar la idea el 15 de juliol de 1989 durant la trobada del Consell Bàltic a Pärnu (Estònia), una trobada crucial en el procés d’alliberament de les nacions bàltiques. Aquell Consell Bàltic esdevindria, anys després, l’actual Assemblea Bàltica, un organisme oficial de coordinació dels parlaments estonià, letó i lituà.

El dia escollit per fer la cadena era especialment simbòlic. El 23 d’agost de 1939, la Unió Soviètica i l’Alemanya nazi signaven un pacte de no-agressió conegut com a pacte Mólotov-Ribbentrop, que contenia unes clàusules secretes de repartició d’Estònia, Letònia, Lituània, Finlàndia i part de Romania entre ambdues potències. El 23 d’agost de 1989, doncs, es complien 50 anys d’aquell pacte, que va suposar la fi de la independència aconseguida a principis de segle.

La proposta va generar una gran simpatia entre gran part de la població bàltica, de totes les edats i de tots els estatus socials, que es van mobilitzar a l’entorn de l’estonià Rahvarinne, el Front Popular de Letònia i el lituà S?j?dis. Segons els responsables del Museu del Front Popular de Letònia, més de dos miliions de persones s’hi van acabar implicant, causant “un impacte profund en la memòria de la comunitat internacional”.

L’hora escollida per donar-se les mans també va ser simbòlica: a partir de les 7 de la tarda, les 19h, en record als primers anys del segle XX, quan els països bàltics eren independents. Originàriament, es va pensar que seria necessària una persona per cada cinc metres perquè la cadena tingués una mínima unitat visual, però ben aviat es va veure que milers de persones volien participar-hi i que la cadena podria ser realment una unió de persones entre Tallinn i Vilnius.

De fet, la proposta de cadena humana entroncava amb la resta d’accions pacífiques que ja duia a terme l’independentisme bàltic des del 1988, conegudes com a Revolució Cantant, originades el juny del 1988 al Camp de les Cançons de Tallinn, on es van cantar cançons patriòtiques estonianes que havien estat prohibides pel règim soviètic. La Via Bàltica n’acabaria sent la màxima expressió.

Més enllà de la cadena humana

La Via Bàltica es va poder dur a terme sense cap mena d’incident, insuflant noves energies tant al moviment independentista bàltic com a la resta de repúbliques soviètiques que també es volien independitzar. El 22 de desembre de 1989, queia el règim comunista de Nicolae Ceausescu a Romania i Václav Havel passava a ser el president de Txecoslovàquia el 29 de desembre. El 2 de febrer de l’any següent, Estònia es declarava independent, proclamació titllada d’il·legal per Moscou. L’11 de març era Lituània qui es proclamava independent, amb una contundent resposta militar soviètica, que va comportar l’ocupació de Vílnius i la mort de tretze civils.

El 19 d’agost de 1991, la línia dura del Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS) va intentar un cop d’Estat contra el president de la URSS, Mijaíl Gorbachov, per interpretar que el seu procés d’obertura propiciaria la independència de les repúbliques bàltiques. En fracassar el cop d’Estat, la URSS va entrar en col·lapse total, desencadenant la independència de les repúbliques annexionades. Formalment, el Consell d’Estat no faria efectiu el reconeixement d’independència de facto de les tres repúbliques fins el 6 de setembre.

El 21 d’agost, el Consell Suprem de la República de Letònia ja s’havia declarat sobirà i havia passat a assumir tot el control de l’estat. L’endemà, Islàndia era el primer país en reconèixer Letònia. El president de la Federació Russa, Boris Yeltsin, va signar el decret reconeixent la independència d’Estònia el 24 d’agost. El 2 de setembre, els EUA se sumaven al reconeixement.

Finalment, el 17 de setembre de 1991, Estònia i Lituània passaven a ser membres de ple dret de l’ONU. Letònia ho feia l’endemà.

La Via Bàltica, arran de mar.

Què esperen Mas i Junqueras? El Poble ja ha mostrat la unitat en l’objectiu i l’acció: Independència!

FrancescAguilar | Política i ciutadania | dimecres, 17 de juliol de 2013 | 23:16h

Al País Valencià el procés d´independència de Catalunya esta creant de forma embrionària en la societat civil propostes per a construir una República Valenciana democràtica, independent, lliure, sobirana, laica, social, de dret, progresista, ecologista, igualitaria , no sexista, no discriminatòria etc.

Els camins ara per ara engegats són dos, sota el convenciment tots dos que el ple exercici del dret a decidir dels ciutadans del País Valencià exigeix una ruptura amb la legalitat espanyola vigent en algun moment del procés, quan aquesta entre en conflicte amb el principi democràtic:

Una és la via de la Declaració Unilateral d’Independència per un parlament sobirà que trenque amb la legalitat espanyola, que a Catalunya va iniciar Reagrupament.cat en el seu dia i ara en les expectatives de l’actual govern català només apareix com a últim recurs. Segurament això demanaria unes eleccions plebiscitàries prèvies, que a Catalunya ja s’han produit. Al País Valencià aquesta via es presenta en la Declaració per candidatures Sobiranistes Valencianes Republicanes

L´altra és la via de la consulta o referèndum, que s’esbossa al País Valencià de forma molt inicial, però que a Catalunya es va activar en seu parlamentaria amb la Resolució 5/X, de declaració de sobirania i el dret a decidir del poble de Catalunya, de 23 de gener de 2013, que fou aprovada al Parlament de Catalunya amb 85 vots a favor, 41 en contra i 2 abstencions. Aquesta declaració afirma que el poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà. Aquesta via obre les portes a la consulta o el referèndum, a unes eleccions plebiscitàries i a la proclamació d’independència segons les circumstàncies. Al País Valencià aquesta via suma moltes signatures i es presenta en Al País València pel dret a decidir.

Us animo a signar en totes dues.

L’Estat que està en contra de la legitimitat de Catalunya no és digne d’organitzar unes Olimpíades.

Fotografia de la Roda de Premsa d’avui: Dia 18 de juliol del 2013

No podem acceptar que es donin unes Olimpíades a un estat que no reconeix els drets democràtics i nacionals del Poble Català

Missiva per a : Mr. Jacques Rogge, President del COI

SI NO HI HA CATALUNYA 2014, NO HI POT HAVER MADRID 2020

La majoria del poble de Catalunya ha expressat clarament la seva voluntat de decidir democràticament si vol esdevenir un Estat independent l’any 2014. Ho ha fet mitjançant grans mobilitzacions populars, i també a través de les urnes tot creant una majoria parlamentària a casa nostra favorable a aquesta idea.

Donar la paraula als catalans ha esdevingut la premissa política que aglutina més adhesions entre la nostra gent.

Aquest és el triomf de l’independentisme que ha perseverat amb coratge i intel·ligència durant els darrers anys.

Avui la idea d’una Catalunya independent és l’eix del debat polític, i exigim que es tanqui d’una vegada per totes amb urnes i dues paperetes: la del SÍ o la del NO.

És la fórmula civilitzada del segle XXI que utilitzen els estats moderns (com és el cas del Regne Unit) per tal de resoldre aquest tipus de litigis.

Però mentre els catalans apostem per la democràcia per solucionar-lo, Espanya continua negant-la. Les constants invocacions catalanes al diàleg i a la negociació són contestades amb repetides amenaces i coaccions.

Però ara la situació ha esdevingut insostenible. El govern del PP, sobretot des de l’Onze de Setembre passat, ha engegat una ofensiva en tots els ordres adreçada a posar fi definitivament a les aspiracions catalanes. Per fer-ho està decidit a dinamitar la nostra convivència amb lleis i decrets que posen en perill la nostra personalitat com a poble i les nostres possibilitats de desenvolupament econòmic.

Davant d’aquests atacs continuats, què hem de fer? Continuem posant sempre l’altra galta?

Aquest és ja un conflicte obert, en què hem d’actuar amb dignitat per defensar la pàtria, la democràcia i, el que és més important, el futur dels nostres fills. Del nostre capteniment d’avui en dependrà l’esdevenidor de les generacions que ens seguiran. Per tant, ha arribat l’hora de dir amb rotunditat que si el govern d’Espanya continua negant-nos la possibilitat de votar el nostre futur col·lectiu, nosaltres farem el que calgui (pacíficament, però amb fermesa i constància) perquè la seu olímpica del 2020 no sigui la capital d’aquell Estat que està en contra de la legitimitat democràtica dels catalans.

Per assolir-ho aprofitarem tots els mitjans al nostre abast per fer saber als membres del COI i a l’opinió pública internacional que un Estat que nega els drets democràtics d’una part important dels seus ciutadans i els amenaça amb l’ús de la força (com han fet alguns dels seus dirigents polítics i membres de l’exèrcit) no pot mai acollir un esdeveniment de fraternitat universal com ho són uns jocs olímpics.

A més a més, és una bogeria intolerable que un Estat arruïnat pels quatre costats vulgui assumir una despesa de la magnitud que suposaria Madrid 2020. Qui ho acabarà pagant?

Els catalans ja n’estem farts, de sufragar la megalomania dels governs espanyols que només persegueixen projectes faraònics que serveixen tan sols per voler treure pit davant la resta del món i perquè s’enriqueixin alguns dels seus dirigents polítics i l’oligarquia de sempre.

No ens plau haver de prendre aquesta decisió, però els catalans en aquesta lluita ens hi estem jugant la nostra supervivència com a poble i donarem la cara.

La majoria de la nostra societat i dels nostres representants polítics estan actuant de forma escrupolosament democràtica, i davant d’això se’ns neguen els nostres drets i ens acusen, en moltes ocasions, de feixistes. Doncs ara responem fermament i convidem tots els nostres compatriotes a fer el mateix tot sumant-se a aquesta iniciativa.

Si no hi ha Catalunya 2014, no hi pot haver Madrid 2020.

——————

IF THERE ISN’T CATALONIA 2014 THERE CAN’T BE MADRID 2020 Most of the people of Catalonia has clearly expressed its will to decide democratically by 2014 if it wants to be or not an independent nation. It has done so through large popular mobilizations and through creating polls in Catalonia parliamentary majority in favor of this idea. Given voice to the Catalans is now political premise that brings more adhesions between our citizens. This is, without doubt, the triumph of the independence that has persevered with courage and intelligence in recent years. Today, the idea of an independent Catalonia, is the focus of political debate in our country, and we demand to be closed once and for all with a referendum where we vote YES or NO. This is the civilized formula of the XXI century using modern states (such as the UK compared to Scotland) to resolve such disputes. But while the Catalans are committed to democracy to solve this issue, Spain denies democracy. Catalan’s constant appeals for dialogue and negotiation are answered with continued threats and coercion. But now the situation has become untenable. The Popular Party government, especially since last September 11th, has launched an offensive on all orders directed to deal definitively with Catalans aspirations. To carry it out are enacting laws that endanger our language and culture, policy and practice aimed at choking our economy. Before these attacks… what shall we do? Do we continue turning the other cheek? This is because we live in an open conflict where we have to act firmly to defend the motherland, democracy and, more importantly, the future of our children. So, it’s time to say loud and clear that if the government of Spain continues to deny that the Catalans can vote for our independence, we will make possible (peacefully but firmly and consistently), that the Olympic 2020 site isnt Madrid, the capital of Spain which is against the democratic legitimacy of Catalonia. To achieve this we will take advantage all means at our disposal to make known to all COI members, and the international public opinion, that a country like Spain, which denies democratic rights of their citizens and threatens the use of the force (as have some of their political leaders or members of the military done to the individulals with aspirations of a free Catalonia), can not host an event of universal brotherhood such as the Olympics of 2020. Also, it’s crazy that a ruined country like Spain wants to take economic expenditure of the magnitude that Madrid 2020 will asumed. Who will end up paying? The Catalans are fed up of paying the megalomaniac of Spanish governments pursue only pharaonic projects that only serve to take heart to the rest of the world and to enrich some of their political leaders and the oligarchy forever. We honestly do not like this decision but the Catalans in the struggle for our independence are playing our survival as a nation. Most of our society and our political representatives are acting strictly democratic, and with this attitude from Spain, we are denied our rights and accuse us, in many cases, of fascists. For now we will respond firmly and with dignity, and we invite all our fellow Catalans to do the same by joining this initiative. If there isnt Catalonia 2014, there cant be Madrid 2020. Barcelona, July 18, 2013

Amb fets i amb paraules: “ara és l?hora d?encarar-se amb Espanya” (Santiago Espot, CA)

Sabem al que estem jugant?

«Espanya ja ens ha dit per activa i per passiva que aquí no es negocia, aquí es combat»

Sincerament crec que bona part de l’independentisme hem començat en els darrers mesos a jugar un partit del qual en sabíem poca cosa. Hem saltat al terreny de joc només amb la il·lusió de conquerir la llibertat nacional, i no negaré que això es imprescindible per guanyar però per assolir el triomf final cal saber quines són les autèntiques regles del joc i l’estratègia del rival. De moment, i per continuar amb el símil futbolístic, no anem per davant en el marcador. I és que és difícil marcar-li gols a “la Roja” només jugant de forma bonica.

Per explicar el que està passant hauríem de remuntar-nos al temps de la Transició. Era quan l’independentisme estava considerat com una cosa de somiatruites pels autonomistes avui reciclats a l’eufemístic dret a decidir. Ells estaven per consolidar un canvi de règim dirigit i tutelat pels franquistes, i es van creure la pel·lícula de la modernització d’Espanya mentre, entre els espanyols, els republicans esdevenien monàrquics i els comunistes banquers. I és així com aquest cinisme col·lectiu va passar a ser anomenat “el ejemplo de la transición” que fins i tot volien exportar a d’altres països del món que sortien d’una dictadura. Coses del “trilerisme” polític espanyol…

Van passar els anys i els independentistes continuàvem perseverant. La feina anava des de l’elaboració de doctrina política fins l’activisme més efectiu. Els nostres postulats cada dia afinaven més i posaven en evidència les tronades polítiques del parlamentarisme català tant a Madrid com a Barcelona. Tot va culminar el passat 11 de setembre amb la multitudinària manifestació que feia que no es pogués amagar per més temps la realitat del país. O es reciclaven els antics partidaris de la concòrdia amb Espanya o se’ls emportava l’estelada per endavant. O Macià o Cambó.

Llavors el pragmatisme s’imposa (els vots són els vots) i en vint-i-quatre hores els nacionalistes moderats esdevenen gairebé escamots d’Estat Català i ens anuncien que iniciem la batalla de la llibertat. Perfecte! Som-hi tots! Es canvien la gorra i enceten una batalla que creuen que és del mateix format que la dels anys de la famosa transició espanyola. Però no saben veure que això és més que un simple canvi de règim. Estem parlant de trencar Espanya amb les conseqüències geopolítiques internacionals que comportaria la primera secessió d’un territori dins d’un estat membre de la UE. Pensen que poden aplicar aquella premissa del franquista Torcuato Fdez. Miranda “de la ley a la ley” per a la constitució d’un estat català independent. Santa innocència! Han ignorat que “la ley” és espanyola i que la màxima de don Torcuato servia només perquè els espanyols poguessin netejar-se la cara. Els catalans en tota aquella història vam ser els tontets útils per a la seva operació de maquillatge.

Només han calgut uns quants mesos per veure que quan es tracta d’amenaçar la unitat de “la patria común e indivisible” de res serveixen el diàleg, les bones paraules o invocar a la democràcia. Espanya ja ens ha dit per activa i per passiva que aquí no es negocia, aquí es combat. Ens han declarat la guerra i sembla que no ens volem assabentar. El discurs espanyol cada vegada esdevé més bel·licós amb la intenció de recordar-nos episodis del passat on ens han esclafat quan Catalunya aixecava el sostre de les seves reivindicacions. Com sempre juguen amb la por, exactament igual que tots els règims totalitaris. Arribats a aquest punt convé fer-nos nostres aquelles paraules del pare de la independència cubana, José Martí, quan deia: “El déspota cede a quien se le encara, con su única manera de ceder, que es desaparecer; no cede jamás a quien se le humilla”.

Tinguem-les ben present perquè ara és l’hora d’encarar-se amb Espanya i deixar de banda la poesia. Si no ho fem així ens humiliaran i, el que és pitjor, ens derrotaran una altra vegada.

Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció

La carta misteriosa: Les seves lleis no són les nostres lleis …

Preparem-nos per deixar-ho estar d’una vegada per totes … em referixo a deixar-nos fotre i a ajupir-nos davant dels espanyols, perquè:

Les seves lleis no són les nostres lleis, la nostra sobirania no és la seva sobirania, la seva constitució no és constitucional catalana … que esperem per engagar-los a fer punyetes!”

Com ha de ser, doncs, la misteriosa i urgent carta?:

“sr. President Espanyol de torn, farem la Consulta sense el seu permís ni el permís del seu TC, decidirem la pregunta clara i precisa i quan ja tinguem els resultats ja li faré saber la data de la Proclamació del nou Estat Català. _ Moltes gràcies!

“Negar la plenitud de la pàtria catalana, és l’error fonamental” Maria Torrents

Catalans! som cridats a esdevenir llavor d’una pàtria radicalment lliure!  (S.Molins, CA)

No paren de repetir-nos, els nostres mateixos compatriotes, que som un país petit, i amb això ens diuen implícitament, conformeu-vos amb poc: una mica de llengua, una mica de cultura, una mica de territori. No són capaços de pensar en clau de grandesa anímica i espiritual, que és la mare de la grandesa material” (Maria Torrents, CA)

11 de setembre del 2012  (Maria Torrents, CA)

“ Si vols canviar el teu món, canvia la teva manera de mirar-lo. Neteja el teu cos i la teva ment de les empremtes dels vells pensaments i límits que l’han encotillat i n’han fet una presó en lloc d’un temple” S. Covey

“Allò que marca la diferència no és tant adoptar noves idees i paradigmes, sinó desfer-se d’aquelles velles idees que ens limiten” A. Lowen

“Quan una cultura, la flor més preciosa de la llarga lluita humana cap a la llum, és destruïda, només l’esforç dels homes i dones que han retingut la Visió de la seva vàlua, la pot reconstruir. I la reconstrucció pot durar tant com va durar la construcció original, perquè allò que queda de les seves runes, farà més nosa que servei en el treball de reconstrucció” E.  Harding

“Aquest és el vici de l’home ordinari, menysprear tot el què li és propi, i anar sempre rere el que li és foraster” Dorn

Aquest onze de Setembre, marcat per la tensió entre l’estat espanyol, que està tancant el cercle iniciat al compromís de Casp, a fi assimilar i destruir definitivament la nació catalana, i el creixent anhel d’independència dels catalans, cal entendre més que mai com s’ha creat el marc on ens trobem encallats, i quines en són les causes profundes i els seus actors, per a evitar caure en la trampa que ja s’està dibuixant: la de la independència a qualsevol preu.

En aquest moment crític de la nostra història cal estar molt atents per a detectar i rebutjar sense contemplacions la darrera temptació que se’ns presenta: la d’acceptar que l’assoliment de la independència només és possible si renunciem a la plenitud d’aspectes fonamentals de la nostra nació.

Cal un esperit atent i una Visió clara de la plenitud nacional per a no deixar-se vèncer ni convèncer per aquesta temptació que cerca repetir en la Catalunya lliure el mateix error encastat en la nostra vida nacional des de fa segles i que s’ha exacerbat aquest darrers trenta anys: el de negar-nos l’expressió plena del nostre ésser nacional.

Negar la plenitud de la pàtria catalana, és l’error fonamental, la mentida bàsica que fa sis segles que ens té atrapats, i que ha condicionat la nostra història.

Si volem restituir-nos una pàtria plenament lliure, la independència és imprescindible, però no és suficient en si mateixa. Es la Visió dels homes que la portin a terme i la seva capacitat per endegar una autèntica regeneració nacional allò que és fonamental i que ens ha d’alliberar del llast colonitzador que ens castra.

La Visió i el caràcter que hem d’exigir als qui vagin a davant del procés d’independència, i que hem de trobar en cada un dels qui estem compromesos amb l’alliberament de la nació catalana, ha de qüestionar els vells tòpics en què estem atrapats. Un de fonamental és creure que la submissió de la nació catalana començà el 1714.

El desllorigador per entendre la nostra història de submissió a Espanya és el Compromís de Casp. Allà la mentida començà el seu regnat de manera desvergonyida. Una mentida que anà minant la integritat i la grandesa de la nostra nació en escanyar progressivament la nostra ànima, la llengua, i en apropiar-se dels majors fruits del geni nacional català.

El punt de vista que que ideà i empenyé aquell procés l’encarnà una part de la classe noble que s’avingué a sacrificar la nació per assegurar els seus interessos particulars, i sobretot, l’església, que se sentia incòmode en una nació d’esperit lliure, gnòstic, on hi havia massa homes i dones que cercaven la Veritat al marge de dogmes i jerarquies, i que es resistien a seguir sense dir “ni piu” els dictats de l’església oficial.

Els reis catalans, protectors d’aquest esperit lliure, que reconeixien com l’autèntica riquesa de la nació, no eren útils als interessos dels qui només cercaven poder, influència i riqueses. Els reis castellans s’avenien més amb els seus interessos i visió del món.

Casp fou preparat, forçat i consumat minuciosament, desfent-se dels hereus directes al tron català, i fent passar per boges les veus lúcides que s’adonaren de la conxorxa que s’havia ordit, com la del notari barceloní Genís Rabassa.

Només quan siguem capaços de comprendre el Compromís de Casp, de capir l’estratègia assimiladora que s’hi posà en marxa, i d’entendre que aquell mateix punt de vista que posà els interessos econòmics i de poder per davant de la integritat nacional i de la llibertat d’esperit, encara és ben viu en la major part de les classes dirigents del país, serem capaços de no caure de quatre potes en els límits que se’ns proposen i serem prou madurs, perquè haurem mirat l’error de cara, per portar a terme la independència amb garanties, perquè sabrem amb quines forces reals estem jugant.

Unes forces que posen contínuament en entredit la plenitud de la nació i que condicionen l’expressió plena de la nostra ànima nacional a la quantitat o a la grandària física.

És una trampa subtil i que sedueix fàcilment creure que la plenitud va lligada als paràmetres físics. I és una trampa que es reprodueix contínuament dins la nostra nació. No paren de repetir-nos, els nostres mateixos compatriotes, que som un país petit, i amb això ens diuen implícitament, conformeu-vos amb poc: una mica de llengua, una mica de cultura, una mica de territori. No són capaços de pensar en clau de grandesa anímica i espiritual, que és la mare de la grandesa material, com sabien bé els reis catalans que protegien la llibertat d’esperit, a l’època de màxim esplendor nacional.

I aquest miratge enganyós dels qui tenen la consciència encotillada en els límits, ha creat i està reproduint el món nacional que veuen els nostres ulls i senten les nostres orelles: esquifit, decrèpit, amb l’ànima pròpia colgada sota capes i més capes d’engany, claudicació i acomodament.

Que il·lusos que som si ens creiem aquest engany. La nació catalana té l’ànima gran i lluminosa, perquè des de l’inici del seu periple humà guarda el coneixement de la Veritat. Les nostres arrels càtares, van engendrar l’esperit lliure. L’esperit que s’ha anat encarnant tot al llarg de la nostra història en homes i dones que no s’han doblegat a la mentida i han servat la consciència de la plenitud. Uns homes que han viscut amb la convicció profunda, com expressa F. Pujols, que “la Veritat sempre rebrota malgrat els seus il·lusos enterradors”.

I la Veritat sempre va lligada a la plena consciència i, per tant, a l’expressió plena del propi ésser, individual i nacional.

No hi ha veritable llibertat al marge d’aquesta veritat fonamental.

Ja és hora que ens desvetllem del tot. I siguem prou lúcids i valents per desemmascarar i girar l’esquena definitivament al punt de vista que s’erigeix encara dominant dins la nostra nació, tant entre els qui ens volen assimilats a l’Espanya de la mentida, com entre els qui volen una independència feta amb paràmetres econòmics, i que deixi de banda la regeneració nacional, imperativa si volem ser una nació rica i plena. Una regeneració que ha de posar en evidència tot el llast colonitzador i desfer-se’n. Una regeneració que ha de restituir els dos pilars de la pàtria més castigats durant aquests sis segles, la unitat territorial i la integritat lingüística, reconeixent que tots dos són l’expressió física d’una Realitat espiritual que copsen els qui estimen, els qui tenen el cor obert i no limiten ni escapcen l’ésser.

Mentre vulguem enganyar-nos i creure i que la nostra desgràcia és fruit de l’atzar històric i que les causes són externes a la nostra nació, farem el camí errat perquè serem incapaços de reconèixer que el punt de vista que ens té doblegats és dins mateix de casa nostra. I és ben viu.

La força que ha de sacsejar la nostra nació és a l’abast de cada un de nosaltres: la de refusar la mentida que ens sedueix amb límits i claudicacions, i girar la mirada cap a la integritat de nostre ésser nacional. Una integritat que farem palpable si som capaços de fixar-hi el cor i el cap, sense fer cas dels cants de sirena que ens parlen de possibilismes, que només ens ofereixen realitats escapçades.

Des de Heisenberg sabem científicament que el resultat de qualsevol experiència implica de manera directa la consciència de l’observador humà. El nostre nivell de consciència, allò que decidim acceptar com la nostra veritat, és determinant, doncs, en la configuració final del procés d’independència.

La nostra consciència, la nostra mirada sobre el món, pot fer evident la Realitat de l’ésser, sencera i bella, o la pot emmascarar rere la mentida. Fins que no ens espolsem els límits i deixem de doblegar-nos-hi no serem, doncs, autèntics alliberadors.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció