“La nació sencera amb llengua d’estat” (Carod-Rovira)

La nació d’alguns independentistes

 (I l’altra nació, la sencera amb llengua d’estat. Smolins)

La qüestió de l’àmbit territorial de la nació catalana s’arrossega, més que no pas s’assumeix, de dècades ençà i va apareixent i desapareixent, talment un riu subterrani. Ja al segle XIX, J.N. Roca i Farreras, el capdavanter de l’autodeterminació i del patriotisme social, defensava que l’espai geopolític català era constituït pel que el notari valencià Benvingut Oliver anomenava “Països Catalans”, expressió i concepte que un altre valencià, Joan Fuster, reprendrà amb força el 1962, amb Qüestió de noms. En altres llocs i moments he escrit sobre el tema, però la identificació de la nació cultural amb la voluntat que sigui també nació política, té una llarga i sòlida tradició, ben present en tot l’espectre ideològic, des del comunisme d’Emili Gómez Nadal o Jordi Arquer, fins a la democràcia cristiana de M.Coll i Alentorn, passant pel socialisme de M. Serra i Moret, entre tantíssims altres exemples.

Tota l’obra d’un home d’esquerra liberal com A. Rovira i Virgili té, de fet, com a paisatge nacional de fons, la totalitat de territoris de llengua catalana i no sols quatre províncies espanyoles. El filòsof i escriptor Joan Crexells, polemitzava amb F. Cambó, en la sèrie d’articles L’endemà de les festes (1923), sostenint que la viabilitat econòmica de la independència catalana era inqüestionable, més encara si aquesta incloïa també el País Valencià i les Balears i no es limitava al Principat. I, en una direcció semblant, es manifestava amb La catalanitat de les Mallorques (1916), el republicà Pere Oliver i Domenge, l’alcalde democràtic de Felanitx que, el capvespre del 6 d’octubre de 1934, instal·lava uns altaveus a la plaça del poble perquè tots els felanitxers poguessin sentir en directe, per ràdio, la proclamació de l’Estat Català feta pel president Companys. El llistat d’exemples es faria interminable, des del primer partit independentista, la Federació Democràtica Nacionalista (1919), fundada per Macià i que tenia com a àmbit alliberador “la totalitat de municipis de llenguatge català”, fins al dolor que sent Serra i Moret, conseller d’Obres Públiques de la Generalitat, en plena guerra, quan ha de col·locar el rètol de “Catalunya”, a la carretera a l’alçada d’Alcanar, per diferenciar-ho de Vinaròs. Què hi feia, si no, V. Marco Miranda alcalde de València i diputat a Madrid, al grup parlamentari català liderat per ERC? I per què el valencià Joaquim Reig i el mallorquí Joan Estelrich anaven a les llistes electorals de la Lliga?

No sóc tan il·lús com per creure que el futur només és possible mirant el passat. Però tampoc no crec que aquest pugui ser, justament, prescindint-ne. El país d’avui és el resultat de la història, de la diferent evolució que ha anat seguint cada territori, amb l’ajut inestimable de l’Estat espanyol de les autonomies i els interessos d’uns sectors socials que ja fa molt de temps que van dimitir del país. Siguem clars: què ens pensàvem que era l’opressió nacional, sinó la mentalitat que avui és lamentablement hegemònica a casa nostra, fins i tot, pel que sembla, entre gent que es reclama independentista? L’alienació nacional s’ha anat forjant amb el pas dels segles, l’escola, l’administració, l’exèrcit, la justícia, les fronteres, el DNI, les províncies i diputacions, les seleccions esportives, els mitjans de comunicació hegemònics que han acabat fent-nos sentir estranys entre nosaltres, però, això sí, espanyols o francesos a tots.

He de confessar la meva estupefacció davant la polèmica desfermada, aquests dies, al si de l’ANC, en no acceptar aquesta que, el centenar llarg de membres que ja hi ha a Mallorca, puguin constituir-s’hi com una territorial més, dintre el conjunt nacional. A veure si ho entenc: valencians i mallorquins –i eivissencs, menorquins i formenterers-, segons l’ANC, no poden ser una branca o regió reconeguda de l’Assemblea Nacional Catalana i, en canvi, els de Catalunya Nord, sí? I per què no? Què romanços hi feien, doncs, a la manifestació de l’11 de setembre, com és que no els en van expulsar, aquell grup nombrós de gent que desfilava pels carrers de Barcelona, rere la pancarta  “Illencs pels Països Catalans”? Amb quina legitimitat algú es reserva, com si en tingués el monopoli en exclusiva, els mots “nacional” i “català”? És que Raimon, Ovidi Montllor, V. Andrés Estellés, Al Tall, Obrint Pas, Ja t’ho Diré, Maria del Mar Bonet, Miquel Barceló i Antoni Miró són estrangers per a nosaltres? És que en són, per ventura, Eliseu Climent, Joan Fuster, Bernat Joan, Aina Moll, Isidor Marí, Pau Faner i el mateix Ramon Llull?

Estic desconcertat, de debò. No havíem quedat que el nostre era un projecte nacional modern, obert, democràtic, cosmopolita, integrador, que obria portes i que no en tancava, que sumava i no restava, que incloïa i no excloïa? No havíem dit, del dret i del revés, que ser català no era una herència, ni una imposició, sinó una elecció, una voluntat? No ens havíem esgargamellat, ça i lla, afirmant que era català tothom que en volia ser? No defensàvem que, al marge del lloc on havien nascut i de la llengua que parlaven, donàvem la benvinguda a la catalanitat lliurement assumida a tothom que ho volgués, fos andalús, extremeny, argentí, marroquí, romanès, senegalès o d’on fos el seu origen? No ens havíem arribat a creure que l’important no era d’on veníem, sinó cap on volíem anar? I doncs, què ve a treure cap tot això d’ara? Per aquest camí, resulta que podrà ser català qualsevol, d’arreu del món, excepte, això sí, si hom és valencià, o mallorquí, o menorquí, o eivissenc, o formenterer, malgrat que parli català i manifesti sentir-se nacionalment català! Quin disbarat més gros, quina tristesa més gran…

De debò considerem estrangers valencians i balears? És de bon de veres que no els volem, que no els veiem ni els creiem com dels nostres? Per què els reivindiquem, idò, en el mapa del temps i no reclamem pas que hi surti Sòria, Narbona o Calataiud? Ens és indiferent el que pugui passar al País Valencià i a les Balears, del Principat estant? De vegades, ho sembla. No em vull ni imaginar l’estat d’ànim desmoralitzador que es deu haver ensenyorit d’aquest centenar de mallorquins que sí que són bons per a pagar quota a Barcelona, però no per constituir-se com a branca territorial de l’ANC, precisament perquè n’assumeixen el mateix projecte i un idèntic destí col·lectiu. Sembla com si només comptessin per a pagar-nos a nosaltres i els considerem dels nostres quan canten i escriuen en la llengua nostra. “Nostra”, si també és la d’ells? Per cert, són instruments aquests que també fan servir els que, d’Espanya estant, volen que parlem i cantem com ells, donen per fet que els hem de continuar pagant i, a més, se suposa que no tenim dret a queixar-nos-en… La pregunta és, quan diem “nosaltres”, qui coi som “nosaltres”, de qui estem parlant? Lamentablement, la visió principatinocèntrica de la nacionalitat continua campant lliurement…

El que hi ha sobre la taula no és pas una operació política, dirigida de Barcelona estant, per anar a competir electoralment al País Valencià o a les Balears, a les urnes, amb forces que ja hi existeixen. Que jo sàpiga, i per això hi pago la meva quota, l’ANC no és un partit polític, sinó un moviment cívic nacional que es proposa la conscienciació i mobilització de la societat, tot influint pacíficament en la dinàmica dels partits polítics i les institucions democràtiques, perquè avancin cap a la sobirania. On és, doncs, el problema? Els defensors del dret a decidir s’oposen, ara, a incorporar com a seus els ciutadans que ja han decidit ser catalans, a qualsevol punt del territori lingüístic, fora de les quatre províncies?

Tots sabem que hi ha un nivell diferent de consciència nacional, de sentit de pertinença nacional, de voluntat de sobirania nacional, de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar. Vol dir això, però, que al Principat, tot i ser prou més generals les actituds sobiranistes i més accelerat el ritme, és un tot homogeni, sense illots que se sentin allunyats d’aquests objectius? L’ANC ha de fer allò que no fan els partits, ha de tenir el coratge civil i la vocació nacional d’anar fins on no arriben els partits, ha d’indicar l’horitzó de plenitud on volem arribar i a què no estem disposats a renunciar, tot i les dificultats evidents.

No conec ningú que defensi que Catalunya no pot fer cap pas fins que no el puguin fer també, alhora, valencians i balears. De què tenen por alguns independentistes del Principat, doncs? No s’adonen de la força extraordinària que significa comptar amb compatriotes conscients, fora de les quatre províncies, que faran d’aliats ara en tot el procés i, també després, un cop alliberats d’Espanya? Com no podem adonar-nos que valencians i balears no són cap obstacle sinó un estímul i una complicitat que ens serà, als principatins, de gran utilitat per assegurar l’èxit sobiranista? Una Catalunya independent, sense Espanya, necessitarà territoris i ciutadans amics, en plena sintonia, entre els que s’hauran quedat a l’interior de l’estat espanyol. Amb el català com a llengua d’estat i una independència que garantirà més qualitat de vida material, cultural i democràtica, l’efecte contagi i atracció haurà de funcionar en relació al País Valencià i les Balears. I haurem de continuar comprant i venent a aquests territoris, com haurem de fer-ho també amb Espanya.

Ja vaig escriure fa molt de temps que, valencians, balears i nord-catalans, en el futur estat de Catalunya, haurien de poder tenir dret a la nacionalitat, a passaport, a ser elegits a les institucions de representació democràtica i a ocupar-hi càrrecs de responsabilitat. Això darrer ja ho hem anat fent al llarg de la història i són, exactament, les mateixes atribucions que els irlandesos del nord tenen avui a la República d’Irlanda, estat on ningú no ha renunciat a la unificació amb els comtats del nord. Confio que l’ANC rectifiqui l’error en què s’ha instal·lat i s’adoni de la importància estratègica de comptar amb la nació sencera, en el seu projecte alliberador, i no sols amb una part d’aquesta. I que ho faci sabent que anem a ritmes distints, respectant-los i allargant la mà cap a aquells que, ja ara, volen estrènyer-la amb força. El barceloninocentrisme no se supera amb la negació o l’oblit, sinó amb un projecte de confluència i retrobament nacional amb tots els que, a l’horitzó, hi tenen el mateix anhel de llibertat. La nació catalana lliure haurà de ser multipolar, feta de baix a dalt, amb una estructura realment federal, on ningú no sigui més que ningú, sinó tots iguals. Però aquí no hi arribarem mai si, quan algú diu: “jo som mallorquí, català de Mallorca, i des de Mallorca vull treballar per la independència nacional, com a branca territorial de l’ANC”, li retirem la mà i li tanquem la porta a la cara, això sí, en català, la llengua nostra…

Josep-Lluís Carod-Rovira, ex vicepresident i ex Conceller en Cap del Govern de la Generalitat de Catalunya

Intentant ofegar l’Esperit Macià: indirectament o no, s’amaga la paraula INDEPENDÈNCIA.

El concert del 29J ha estat o es podia considerar sense ser gaire intel·ligent un èxit assegurat. L’Omnium i els que l’han organitzat han sacrificat o segrestat la paraula màgica “INDEPENDÈNCIA” que en cas de ser escollida s’hauria repetit milers de vegades, però no! l’han substituïda per la paraula “LLIBERTAT” que ja la fem servir sense cap èxit nacional des dels anys vuitanta.

Alguns catalans han de parlar d’independència mentre molts van donant voltes al dret a decidir. La mateixa Assemblea Nacional, que en mans de la Carme Forcadell jo la titularia Assemblea somnífer, va fent actes i més actes, tots molt lloables i amb voluntat manifesta, però com es va demostrar al final de la campanya del 25N quan van vetar per omissió i de forma amagada als veritables o més decidits independentistes fent els ulls grossos amb Ciu. El resultat final d’aquesta “ensarronadeta” de gran calat és que encara ara s’aconsegueix deixar el mot independència aïllat sols en la boca del Poble inquiet, mentre els polítics campen tan tranquilets. “No els pertorveu!” diuen algunes veus que no conceven incomodar-els.

Així, entre Mas, Junqueras i la Forcadell i tots els altres quaranta de la taula quadrada han assolit aixecar un mur que fa que totes les mogudes d’anhel independentista quedin desconectades de pronunciar el “SÍ” i molt allunyades de transformar-se en vots dins l’imaginari de milers i milers de catalans.

Obrim els ulls i estiguem alerta, que els que mouen els fils més poderosos, i no parlo de les cavernes ni tan sols dels que clarament es diuen i manifesten espanyolistes, ni parlo de Duran, ni parlo de Navarro, sinó dels que equivocadament creiem que són dels defensors de Catalunya, i que en la seva intimitat fa ben poc i encara ara pensen que Catalunya i Espanya es podrien entendre…  i que primer és no se quina democràcia.

Estiguem, doncs, actius i alerta perquè per error o per mala fe estant apunt de donar-nos altra vegada garça per perdiu.

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció.

UDIC = Som-hi: Units a les europees per Declarar la Independència

Fora espanya, fora els borbons i tots els enemics del Poble Català, fem-los fora de Catalunya.

Fem fora espanya i els borbons de Catalunya. Qui ha enviat els mossos contra els catalans és un enemic de Catalunya, un traïdor que va contra la seva gent.

El millor que podem fer és independitzar-nos de pressa. Sumem-nos a la Coalició de l’UDIC per Declarar la Independència, busquem suports per assolir molts vots independentistes per a aquesta coalició proposada per Jordi Fornas per a les eleccions europees del 25 de maig del 2014.

Sumem suports per aquesta coalició oberta a tots els partits. No ens fiem, però, de qui envia els mossos contra el nostre poble.

Jordi Fornas, ex alcalde de Gallifa ens proposa “vots” autèntics per a urnes de veritat, un pas més enllà de tots els gestos voluntaristes que anem ideant amb bona fe però amb molta ingenuïtat.

Vés al Facebook i cerca “UDIC units per a la Independència de Catalunya”. Clica “m’agrada” i escampa la proposta. Fem forta aquesta proposta. Només la fermesa farà Catalunya forta. Si volem expulsar els borbons ens hem de fer forts de caràcter.

Fora borbons, fora espanya, fora qui envia els mossos contra el seu poble, fora els mossos que han consentit anar contra el seu Poble.

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció.

#UDIC600000vots = Unim 600.000 vots a les Europees 2014 per a la coalició decidida a declarar la Independència.

La declaració unilateral seria legítima, segons Viver Pi-Sunyer

El director de l’Institut d’Estudis Autonòmics i president del Consell Assessor per a la Transició Nacional diu que si l’estat frena la consulta, es pot optar ‘per la via dels fets’

Carles Viver Pi-Sunyer, director de l’Institut d’Estudis Autonòmics i president del Consell Assessor per a la Transició Nacional, considera que la consulta d’autodeterminació pot optar ‘per la via dels fets’ si el govern espanyol no l’autoritza.

‘Si l’ordenament jurídic no es fa servir per canalitzar les reivindicacions polítiques, si no per frenar-les, es poden obrir altres vies en què el Dret té poc a dir’, ha afirmat en la seva intervenció davant la comissió parlamentària d’Afers Institucionals, en què ha defensat l’informe de l’IEA sobre les vies per a una consulta. 

Pi-Sunyer ha explicat que, com a jurista, no li agradaria arribar al punt d’haver de contemplar accions fora del camí jurídic, però ha defensat la possibilitat d’obrir vies ‘purament polítiques’ si l’estat bloqueja totes les opcions legals. 

L’informe de l’IEA sosté que la consulta es podria convocar amb l’actual llei de consultes refrendària, que es troba recorreguda pel govern espanyol al Tribunal Constitucional, o bé amb la llei de consultes no refrendàries que prepara el parlament, o bé, també, amb una autorització expressa de l’estat a la Generalitat. I encara dues vies més, que passen per reformar la constitució espanyola, modificant-ne l’article 150.2 o el 92, amb l’objectiu d’autoritzar a les comunitats autònomes de fer una consulta d’aquestes característiques. 

El text afegeix que, davant d’una negativa de l’estat a negociar aquestes vies, l’organització d’una consulta se situaria en un àmbit purament polític que permetria a la Generalitat ‘la possibilitat de fer servir legítimament vies alternatives de convocatòria de consultes (com ara consultes no oficials o eleccions plebiscitàries) que, si fes falta, podries ser implementades a través de declaracions unilaterals del parlament’.  

Preguntat per una possible declaració unilateral d’independència, Pi-Senyer ha explicat que les vies unilaterals no eren pas il·lícites, tot i que sí limitades des del punt de vista del Dret’, i ha fet referència a la doctrina derivada del cas de Kosove. 

Ha apostat per no pressuposar la negativa de l’estat a una consulta legal, però ha destacat que si finalment s’hi nega seria important deixar clar a nivell intern i a la comunitat internacional que el govern espanyol s’ha oposat a autoritzar-la.

Quan deixerem de votar penques i espabilats de “prebendes colonials per als seus interessos polítics i particulars”

La crisi immobiliària, convertida ja en crisi financera i econòmica, ha posat al descobert el principal problema econòmic de Catalunya: l’espoliació fiscal. I mentre no s’acabi amb aquesta sagnia fiscal no tenim cap possibilitat de redreçar-nos. També estaria bé que la gent comencés a entendre que aquest problema només es pot resoldre amb la independència. És de polítics temeraris, irresponsables i sonats pensar que aquest problema es pot resoldre seguint a Espanya, i així anem, rodant avall pel pedregar. Espanya mai deixarà de munyir la seva vaca lletera particular fins a deixar-la ben seca com ha fet amb totes les colònies.

Els efectes de l’espoliació fiscal (la pèrdua del 40% dels ingressos en impostos pagats pels catalans) és com si a una persona el seu veï li prengués el 40% del seu sou (els seus ingressos), ni més ni menys. La suma del dèficit fiscal dels darrers 25 anys arriba als 300.000 milions d’euros.

Obrirem algun dia els ulls els catalans i estarem governats per gent mínimament capaç de defensar els nostres interessos? O seguirem escollint governants penques i espavilats que es limiten a administrar les prebendes colonials per als seus interessos polítics i particulars?

Comencem la Independència ja! Tenim pressa! estem tips d’indecisions i supeditacions.

La cadena dels Països Bàltics de 1989 la van formar uns 2 milions de persones i l’any següent tots havien declarat la independència.

Ho copiarem tot bé aquest cop, cadena + independència? O tornarem a quedar-nos només amb la part lúdico-festiva (cadena) com va passar amb la manifestacio de l’any passat (la segona més important de la història d’Europa) perquè els organitzadors van decidir no incomodar el govern de CiU i protegir-lo amb mantetes no fos que s’encostipés de tanta gent demanant la independència?

La manifestació del passat 11 de setembre també la van formar uns 2 milions de persones reclamant la independència i no tenim ni una simple pregunta que a més ja està inventada, vull dir que no cal reunir els cervells més poderosos del país durant un any per a pensar-la.

Sabeu a què és deguda aquesta diferència dels resultats entre els Països Bàltics i Catalunya?

És molt senzill: a la voluntat política dels governants de liderar la independència, que en el nostre cas no es dóna. Per això estem encallats des de fa mesos en una simple pregunta i ens tenen entretinguts amb excuses de mal pagador.

Josep Castany, Director de Catalunya Acció






Sant Joan: Festa Nacional dels Països Catalans !

FLAMA DEL CANIGÓ
MISSATGE DE SANT JOAN 2013

Des de la Catalunya del Nord us arriba de nou, junt amb la Flama del Canigó per encendre els Focs de sant Joan, el tradicional missatge de fe en el nostre poble i d’exigència de llibertat.

Aquesta Flama ens agermana, per cert, amb altres pobles europeus en una mateixa nit de festa i pau. Tanmateix, en un país sotmès com el nostre, no només pot ser una senzilla Flama de solstici d’estiu, d’homenatge i respecte a les tradicions, a la natura. No només pot ser tampoc la Flama de la cultura i de la llengua, per molt que estiguin en perill.

Des de la primera tramesa des del Nord a la resta del Principat de Catalunya el 1966, és la Flama d’afirmació i reivindicació dels nostres drets nacionals.

Arrelada al Canigó, bressol de Catalunya, als ideals de pau de l’abat Oliba fa mil anys, al patriotisme de Jacint Verdaguer, la Flama és el símbol d’unió dels Països Catalans, esquarterats pels Borbó el 1659, però no vençuts. Tres segles després no som pas espanyols o francesos: som i serem catalans!

Amb la Flama denunciem els intents constants de genocidi identitari. Al no poder fer desaparèixer la nostra llengua, no paren d’intentar amagar-ne el nom: ara a Aragó s’ha de dir LAPAO, i a França llengua regional, de segona classe, sense cap estatus oficial.

Al no poder tampoc esborrar el nostre país del mapa, en manipulen el nom. Imposen la denominació “Sud de France” per amagar que som el Nord de Catalunya, imposen Comunitat Valenciana en lloc de País Valencià. Redueixen Catalunya a quatre províncies espanyoles.

Som 13 milions i hem de garantir la nostra supervivència. Al segle XXI exigim el respecte del dret, reconegut per l’ONU el 1945, de decidir lliurement el nostre futur com totes les nacions del món. A Europa quinze estats s’han proclamat independents des del 1990. Ara ens toca a nosaltres plantar cara.

En aquesta nit de sant Joan, la Flama del Canigó és voluntat de reunificació i independència. Amb ella expressem el nostre amor a la Terra, la nostra decisió de ser-ne “l’únic senyor”, mestre del seu destí. Amb valentia i sense por il•luminem el recte camí cap al ple domini de l’Estat català.

Visca la Flama del Canigó!
Visca la Festa Nacional dels Països Catalans!
Visca Catalunya!

Daniela Grau (Catalunya del Nord)
(Portadors de la Flama de la Catalunya del Nord)

Anàlisis sobre la Proposta Fornas: Units per Declarar la Independència.

Anàlisis (1) sobre la Proposta Fornas: Units per Declarar la Independència:

La idea i la realització d’en Fornas és aprofitar l’oportunitat de les eleccions al Parlament Europeu per a fer avançar la conveniència de Declarar la Independència de Catalunya, i la millor manera per a fer força en aquest sentit és posar-se a la feina des d’ara mateix.

El 25 de maig del 2014 se celebraran aquestes eleccions. La data és inamovible o el que és el mateix sols depèn d’Europa, en cap cas depèn d’Espanya. Les urnes d’aquestes eleccions són intocables, almenys les policies espanyoles no les podran tocar a la lleugera sense el consentiment o l’arbitratge de Brussel·les. Podem entendre facilment les avantatges per als catalans d’aquests fets operatius.

Primer cal aclarir o fer saber que per a poder presentar una llista de catalans a aquestes eleccions s’ha de menester d’un partit constituit seguint les normes per a aquest fet de la UE. Per tant si es vol tirar endavant aquesta idea i el seu projecte cal fer-ho amb estructura de partit legalitzat, és natural i així s’està fent.

Si l’UDIC -Units per Declarar la Independència-, amb aquest mandat concret que expressa el seu nom, no existís, què farien Ciu i ERC per a aquestes eleccions?

-Seré una mica crític i potser ben realista en la meva resposta, i ho seré perquè com vostès, apreciats lectors, ja sóc gran, no em mamo el dit i tinc sobrada experiència.

Que faran Ciu i ERC?

-Doncs faran el que fan sempre, dos mesos abans nomenaran uns nous representats, confeccionaran la llista i un cop escollit un lema encetaran la campanya electoral que amb quinze dies situarà els seus candidats al Parlament Europeu per defensar les seves polítiques econòmiques i socials amb clara dependència al règim autonòmic espanyol i a la absència d’atribucions polítiques i econòmiques en que es troba l’escanyada Generalitat autonòmica. En el tema de la independència improvitzaran i intentaran fer el que puguin com han fet Tremosa i Romeva però sense un pla establert i una estratègia comuna per fer avançar amb contundència la secessió entre Espanya i Catalunya. Per no tenir clar no sabran si promoure una consulta fantasma o un referèndum veritable, la DUI o unes eleccions plebiscitàries?

Que farà l’UDIC si pot entrar al Parlament Europeu?

-Defensarà una sola posició en l’àmbit de l’emancipació nacional de Catalunya, una sola posició: Declarar la Independència des del Parlament català. Aquesta serà la seva feina i el seu objectiu primordial, res tindrà sentit en la seva tasca parlamentaria sense posar a la llum la voluntat i la necessitat absoluta d’un estat català independent.

Aquest és l’objectiu: Unim els nostres vots, unim els nostres candidats i unim les notres estratègies per assolir la independència, empènyer la independència el més aviat possible i amb la màxima força possible.

El clam ja ha estat llençat!:

Unim-nos des de tot arreu per declarar la Independència de Catalunya, unim-nos donant recolzament a una llista de catalans determinats afer-ho, posem-nos tots a fer-ho saber i a donar-hi força. Els grans partits ja prendran posicions en referència a aquesta iniciativa.

Tenim un any per davant, aprofitem-lo!

Salvador Molins, BIC-CA

Català, única llengua nacional i oficial de l’Estat Català Independent.

pmayans | Països Catalans -general | dimecres, 19 de juny de 2013 | 05:45h

Aquest és el nom d’una campanya que va engegar el 2003 la CAL (la Coordinadora d’Associacions per la Llengua) i en la qual van partipar persones de referència com Salvador Cardús, Oriol Junqueras o Bernat Joan…, que, com podeu veure, són també alguns dels noms que han participat en l’actual polèmica que va engegar el polític i periodista Eduard Voltas (que, per cert, sí que no va participar en aquesta campanya).

L’he volguda recordar perquè em sembla que tots plegats, començant, és clar, pel Voltas, l’únic que hem fet és situar en el centre del debat lingüístic el paper de la llengua castellana (que vol dir, cal no oblidar-ho, llengua espanyola) i un possible arraconament dels castellanoparlants, oblidant que, de moment, les úniques llengües oficials d’aquest país en seriós perill de desaparició són el català i l’occità d’Aran.

Com deia en una entrevista fa poc la Carme Forcadell, molts vam arribar a l’independentisme i a una concepció de país bastant més àmplia que el que ens oferia la Comunitat Autònoma de Catalunya, gràcies a la llengua catalana, que, en el nostre cas, és l’element cohesionador i de referència per excel·lència del nostre país

Per a molts de nosaltres, se’ns fa molt difícil d’entendre que la independència no serveixi, com a mínim, per garantir un futur per al català… i que, com a mínim, arribem al mateix estatus que té la llengua a Andorra, on és l’única llengua ofical. I, per garantir-lo, ho sento, una altra llengua ha de recular, ha d’esdevenir la prescindible per viure a Catalunya (ara el català és la llengua prescindible, mentre que l’espanyol continua sent la llengua imprescindible per viure al nostre país, i tenim un perfecte baròmetre per demostrar-ho amb la majoria de la nova immigració.

En el cos d’aquest apunt he volgut fer algunes reflexions sobre el que ha significat la nostra llengua per a nosaltres (però també per als estats que ens han oprimit durant aquests segles) i crec, sincerament, que el català no es mereix un debat que és a punt de fer molt de mal a moltes organitzacions sobiranistes i que, sobretot, té la (mala) virtut que ens pot deixar desarmats, d’una banda, si no aconseguim l’estat propi (perquè haurem donat molts arguments als contraris a la plena normalització del català) i, d’una altra, si ho l’aconseguim, perquè, aleshores, com podrem defensar que no fem ensenyament en l’altra llengua oficial, o que no tenim mitjans de comunicació públics en aquesta llengua o que l’administració no funcioni d’ofici de forma bilingüe? L’excusa que la llengua oficial a tot l’Estat espanyol és omnipresent justament perquè té la força de l’Estat segurament, espero, ja no ens serà vàlida.

Fem-li voltes a aquest  bon pa amb tomàquet en el quals ens hem ficat!


La llengua catalana i la independència

Des que ens van ocupar espanyols i francesos, l’obsessió d’aquests dos estats ha estat la d’acabar amb la nostra llengua: l’Estat francès ho intenta des del segle XVII (quan, després de la Guerra dels Segadors, una part de Catalunya, l’actual Catalunya del Nord, fou cedida per la monarquia hispànica a França) i l’Estat espanyol, des del segle XVIII (després de la Guerra de Successió), amb èpoques d’especial agressivitat, com han estat, per exemple, els períodes dictatorials del segle XX (dictadura de Primo de Rivera ?1923/1930? i, especialment, la dictadura de Francisco Franco ?1939/1975).

Per als catalans, la llengua ha estat, segurament, un dels elements diferenciador més clar que ens ha fet resistir com a poble, que ens ha ajudat a autoidentificar-nos entre nosaltres, que ens ha permès tenir una cultura clarament diferenciada dels nostres veïns espanyols i francesos, que ens ha permès sobreviure com a poble. En els temps més foscos de les dictadures del segle XX, el manteniment i l’ús de la llengua catalana era un símbol de resistència i de fidelitat envers aquest país. Després de la Guerra del 1936/1939, era molt clar que els catalans d’origen que adoptaven l’espanyol com a llengua familiar eren els qui més s’havien adaptat al règim dictatorial, els qui estaven en el bàndol dels guanyadors ?la dreta espanyola més rància, els militars, la jerarquia eclesiàstica espanyola, una part significativa de la burgesia catalana… I una de les maneres de demostrar-ho era parlant en espanyol als seus fills…

A més, s’ha de recordar que, gràcies a la llengua, molta gent del País Valencià, de les Illes Balears i Pitiüses, de la Franja (actualment a l’Aragó), de la Catalunya del Nord i, fins i tot, de l’Alguer, la ciutat catalana de Sardenya (a l’Estat italià), ha descobert que hi ha molt més que un passat comú compartit amb el Principat de Catalunya: hi ha uns mateixos referents, hi ha una mateixa manera d’entendre el món, hi ha uns mateixos interessos econòmics, hi ha, sobretot, un estats que sempre ens han volgut eliminar, perquè saben que, si ens tornéssim a unir, s’esdevindria la fi definitiva d’estats com l’espanyol.

Per això no ens pot estranyar que, en aquests moments en què sembla que una part del país pot aconseguir la independència, els atacs de l’espanyolisme se centrin, d’una forma especialment dura, en la llengua catalana a l’ensenyament i a l’administració de les Illes, en el nom de la llengua a la Franja (amb aquest ridícul Lapao, inventat per no dir-li català al català, no fos cas que els franjolins s’adonessin que parlen català perquè, senzillament, són catalans…), en els símbols “catalans” del País Valencià (on, fins i tot, molesta que es digui aquest nom, tot defensant l’espanyolíssim ?i gris? nom de “Comunitat valenciana”)…

A més, la llengua a Catalunya, al conjunt dels Països Catalans, ha estat el “passaport simbòlic” que ha permès que milers de persones vingudes de fora de les nostres terrers s’integressin al nostre país i s’hagin convertit en un més dels “nostres”, sense que això hagi implicat que hagin renunciat als seus orígens. Lluny d’idees racistes i etnicistes, la llengua catalana ha esdevingut la carta d’identitat que hem pogut oferir a aquestes persones: una carta d’identitat que fa que una persona que hagi vingut de fora i parli en català ja no sigui vista mai més com una persona estrangera.

I ara, quan som a punt de recuperar, si més no una part del país, el que pertoca a un poble amb una història, amb un bagatge cultural, amb una realitat econòmica i social com les nostres, no podem oblidar el paper de cohesió social, el paper identificador, el paper de llibertat que sempre ha significat la llengua catalana. Segurament, sense la llengua catalana no haguéssim arribat a on som i, possiblement, seríem molt similars a pobles com l’aragonès, que, un cop abandonada la seva llengua, s’ha aferrat a un folklorisme immobilitzador i, sobretot, profundament espanyolista (i, per això, també profundament anticatalanista: som el que ells van deixar de ser quan va perdre la llengua, una nació, un poble, un país).

Per tot això, cal que el català esdevingui l’única llengua oficial del futur estat català, com el francès ho és a França, el danès a Dinamarca o el portuguès a Portugal, sense que això impliqui que no s’hagin de respectar i valorar (cosa la qual no fan, malauradament, molts estats) les llengües de les persones que han vingut a viure al nostre país d’ençà la segona meitat del segle XX: primer espanyols en general i gallecs, després bàsicament persones del nord d’Àfrica ?àrabs i amazics? i d’Amèrica del Sud i, en els anys darrers, persones d’arreu del món…

El català, però, ha de continuar tenint aquest paper identificador i de referència per al nostre país, ha d’esdevenir la llengua de relació de les persones de diferència procedència que conviuen als Països Catalans, perquè, si això no passa aquí, on passarà? I el que és clar que en una situació d’un pretès bilingüisme català/castellà, el català sempre tindrà les de perdre davant d’una llengua amb el pes econòmic i demogràfic de l’espanyol…

Som cridats a ser la llavor d’una pàtria radicalment lliure i plena !

dimecres, 17 d’abril de 2013 | 00:37h

Fem-ho saber a tothom:

Llibertat i independència totals són l’objectiu primordial i irrenunciable dels catalans!

Parlant d’Europa o de qualsevulla entitat política imaginable amb la que Catalunya es pugui relacionar cal saber i fer saber que “La primera condició de la llibertat és la llibertat total que només comporta respectar la llibertat dels altres: D’ALLÀ ON ENTRIS N’HAS DE PODER SORTIR QUAN VULGUIS !” Per això, sols per aquest motiu jo sóc confederal, i per a molta més precisió confederal català, dels Països de parla catalana.

Anem amb compte, tan sols “creure”, referent a aquell esbós de pregunta pel referèndum d’autodeterminació, que va opinar de forma superficial aquella noia d’ERC que es diu Marta Rovira, ens pot deixar a mig camí de “voler” un futur col·lectiu democràtic i de progrés total!

Catalunya, els catalans hem de dir el que volem, no pas el que creiem, no fos cas que els nostres polítics en fessin cas omís com fan sempre. La Consulta o referèndum ha de ser la petició d’un mandat, si no és així no és altra cosa que una monumental enganyifa.

Per tant la pregunta ha de ser SIMPLE, CLARA I NETA: “vols que Catalunya sigui independent?” i la resposta ha de ser: “Sí o No”.

I respecte a l’anhel de Catalunya i dels catalans, al seu objectiu primordial: La llibertat i independència totals!

Sense dubtes, sense trampes, sense reduccions, oblidant totes les excuses del món …

Clar i català!

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció