CIu i ERC es deleixen per seguir els passos de l’AMI que ja ha posat la directa pel nou Estat Català Independent

No he vist encara l’ACTA de l’Assemblea de l’AMI del 15-02-2013

No he vist encara l’Acta, ni n’he sentit a parlar, però ja es comencen a veure els primers efectes de la nova adaptació estratègica de l’AMI per a l’assoliment de l’Estat Català Independent:

* Votació unànime a la Ponència de Jordi Fornas (Gallifa,SI) el divendres 15 de febrer del 2013. Més de 200 Alcaldes de l’AMI van votar unànimament 4 punts per aplicar tots els 649 ajuntaments de l’AMI:

.

.

1r Territori Alliberat

2n Insubmissió Fiscal

3r Demanar ajut per a l’aplicació d’amdos punts a l’ANC i demés organitzacions independentistes i catalans patriotes en general

4t La declaració que l’objectiu de l’AMI és l’assoliment de l’Estat Català Independent.

.

Salvador Molins, BIC-CA


————–

Notícia del dimecres 27 de febrer al diari El Punt Avui:

Proposta per la insubmissió fiscal a uns 40 municipis

25/02/13 02:00 barcelona S. Picazo / M. Bataller

Una quarantena d’ajuntaments votaran en els pròxims mesos si exerceixen o no la insubmissió fiscal. El primer serà el de Vic. Els 48 regidors que té Solidaritat per la Independència presentaran mocions als seus municipis per ingressar els impostos que cobren a l’Agència Tributària de Catalunya i no a la Hisenda estatal. La campanya, aprovada per l’Associació de Municipis per la Independència, es presenta en una primera fase a Vic, Tàrrega, la Garriga, Arenys de Mar i l’Espluga de Francolí, entre d’altres. L’elecció de Vic per iniciar la campanya no és casual: l’alcalde, Josep Maria Vila d’Abadal, és justament el president de l’AMI, que ja va votar per unanimitat que “tots els municipis adherits ingressin els impostos dels seus treballadors (IRPF) i l’IVA a l’Agència Tributària catalana”*. Avui el regidor de SI a Vic proposarà la moció a la Junta de Portaveus i el pròxim 4 de març es votarà en ple. Uriel Bertran, secretari general de SI, reivindica que “si tots els ajuntaments fessin insubmissió fiscal obririen un debat important, i facilitarien que autònoms i empreses continuessin el camí”.

———–

L’AMI fa un salt de gegant, primer efecte-causa de la Ponència “FORNAS”:

Vic, primera gran ciutat que es declararà insubmisa fiscal

La CUP, ERC i CiU donaran suport a la moció que presentarà Solidaritat.

L’estelada presideix el balcó de l’ajuntament de Vic. Foto: Adrià Costa

Solidaritat va presentar ahir, a la junta de portaveus de l’Ajuntament de Vic, una moció on es demana la insubmissió fiscal de l’Ajuntament, per tal de fer front a l’espoli de l’Estat espanyol. En concret, insta el consistori a exercir la sobirania fiscal i a ingressar els pagaments de l’IRPF i  l’IVA a l’Agència Tributària de Catalunya, en comptes d’efectuar-los a l’Agència Tributària espanyola com s’han realitzat fins ara.

El text de la moció (llegiu, a sota) és exacte que el que es va aprovar a la darrera assemblea de l’Associació de Municipis per la Independència (AMI) , presidida precisament per l’alcalde de Vic, Josep M. Vila d’Abadal. L’AMI ha donat llibertat als seus adherits per agafar el document i portar-lo als seus respectius consistoris, als plens, per a la seva aprovació.

En el cas de Vic, ERC, CiU i la CUP ja van manifestar ahir que votaran a favor de la proposta de SI, segons ha pogut saber Osona. com. Tot i això, els quatre grups estan en negociacions per intentar consensuar una moció conjunta. Per tant, si no hi ha cap sorpresa d’última hora, la moció s’aprovarà per majoria absoluta. Vic es convertirà així en la primera gran ciutat en donar llum verda a una moció d’aquest tipus arreu del país, de la mateixa manera que han fet poblacions com Granera o Alella.

———————————
MOCIÓ SOBRE L’EXERCICI DE LA SOBIRANIA FISCAL A L’AJUNTAMENT DE VIC

Catalunya  pateix dins l’Estat espanyol un espoli fiscal continuat, que afecta i agreuja la retallada de prestacions socials bàsiques com la sanitat, els serveis socials i l’educació, perjudica l’economia del nostre país i fa encara més pregona  la crisi econòmica que colpeix Catalunya amb especial virulència.

Simultàniament a aquest espoli fiscal, l’Estat espanyol ha demostrat una absoluta deslleialtat amb les institucions catalanes, amb la Generalitat i els Ajuntaments, en no satisfer-los una gran quantitat de deutes contrets, pressupostats i que la pròpia legislació espanyola reconeix.

L’espoli fiscal i els deutes de l’Estat amb Catalunya han anat mantenint-se al llarg dels anys, fins i tot mentre  s’augmentava la càrrega fiscal que, en aquests moments, és homologable a la dels països rics d’Europa, mentre es reben unes prestacions socials molt allunyades de les mitjanes europees.

Davant d’aquesta clamorosa situació, és del tot just que els ajuntaments catalans passin de la denúncia a aplicar mesures que permetin pal·liar aquest greuge, i posar les bases per a una solució definitiva.

Per aconseguir l’objectiu de posar fi a l’espoli fiscal és imprescindible que tots els impostos que actualment paguen les institucions i els ciutadans del nostre país es liquidin  a l’Agència Tributària de Catalunya, en lloc de fer-ho a l’Agència Tributària espanyola, que actualment recapta prop del 95% dels impostos suportats a Catalunya.

Els Ajuntaments catalans, com a institució més propera a la ciutadania i compromesa amb les dificultats socials que comporta l’espoli fiscal, podem i hem de contribuir a l’objectiu de posar fi a aquest  espoli que pateix Catalunya, exercint la sobirania fiscal i ingressant, des d’aquest moment, a l’Agència Tributària de Catalunya els impostos que fins ara ingressàvem a l’Agència Tributària espanyola.

Aquest és un acte completament legal, com ha quedat demostrat a partir dels ajuntaments que ja exerceixen la Sobirania Fiscal. I té la cobertura d’entitats municipalistes com l’Assemblea de Municipis per la Independència, que el 15 de febrer de 2013, reunida en assemblea, va aprovar per unanimitat “que tots els municipis adherits comencin a exercir tot seguit, la  Sobirania Fiscal   per la qual passin a ingressar els  impostos dels seus treballadors (IRPF) i IVA a l’Agència Tributària Catalana, en lloc de fer-ho a l’ Agència espanyola.     Això, ho podran fer per designació del Ple o per voluntat dels seus Batlles i equips de Govern.”

Per tot això, es  proposa al Ple Municipal

L’adopció dels següents ACORDS:

Primer.- Exercir tot seguit la sobirania fiscal i ingressar els pagaments efectuats per l’Ajuntament de Vic, corresponents a l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (IRPF), i també en cas d’haver-n’hi, els corresponents a l’Impost sobre el Valor Afegit (IVA), a l’Agència Tributària de Catalunya, en comptes d’efectuar-los a l’Agència Tributària espanyola com s’han realitzat fins ara.

Segon.- Habilitar els mecanismes necessaris per tal d’assessorar i donar cobertura a aquells ciutadans o empreses de Vic que vulguin acollir-se a aquesta pràctica a nivell particular.

Tercer.- Notificar el present acord a la Conselleria d’Economia de la Generalitat de Catalunya.

La descolonització del territori i de la llengua. Per Maria Torrents

09 de març 2012

Decàleg de la independència

“La batalla per la llibertat és fonamentalment una batalla interna, la de detectar i fer conscients les creences i els límits tant mentals com psicològics a què ens hem encadenat”

“ Es dintre seu que un home ha d’assolir la llibertat si la vol expressar en la seva vida”

Per a fer els continguts exposats al meu darrer escrit més fàcils de pair, i atenent els desitjos dels qui s’hi han interessat, intentaré desgranar en diversos punts el que jo considero les reflexions bàsiques que tota persona que sincerament vol la llibertat i la plenitud de la nació catalana, s’hauria de fer.

Aquest decàleg està pensat com una seqüència per a la reflexió, a fi que el significat darrera les paraules ens penetri, i sacsegi fins a trastocar-les totes les manipulacions i mentides amb què la colonització ens ha malejat.

a. La independència de la nació catalana s’inscriu en un període de canvi de consciència profund. La vella manera de veure el món basada en la separació i la competència, i que ha engendrat una manera de fer basada en l’abús de poder, l’opressió, la força, l’explotació, la quantitat, la mentida, la manipulació i el caos ha entrat en una crisi profunda. És evident que el seu camí ha arribat al final. Aquesta manera de veure el món, tot i que era un pas potser necessari en l’evolució de la humanitat, i ha reportat beneficis i avenços en diversos camps, s’està demostrant ineficaç per a satisfer les demandes més profundes i imperioses que estan inscrites en el cor de la Realitat, i que homes i nacions estan cridats a expressar.

b. La nova consciència que està emergint i, en la qual la independència de la nació catalana s’ha d’inscriure, si vol representar un pas endavant i estar en harmonia amb aquest procés d’eclosió de consciència en què està embarcada la humanitat, sap amb la convicció que dóna la Visió del cor, que tota la Realitat és fonamenta en un patró de perfecció, basat en la plenitud, o sigui, l’expressió de totes les seves possibilitats, i en l’ordre, l’harmonia implícita en tota expressió perfecta.

La llibertat no és res més ni res menys que l’expressió, sense interferències, d’aquest patró de perfecció que hem d’actualitzar en el nostre fer quotidià.

c. La situació actual de la nació catalana és la d’un emmascarament absolut del seu patró de perfecció únic i genuí. Actualment la nostra nació sobreviu esquifida, distorsionada i malejada per un procés de colonització no reconegut, que ha anat erosionant la percepció del nostre ésser nacional. Aquest procés de colonització, iniciat subtilment a partir del Compromís de Casp, ha emprat la brutalitat física i legal, la traïció i la mentida per a enfonsar la nació catalana en el menyspreu i el menysteniment, escapçant el caràcter i la vitalitat del nostre poble, i fent així possible la usurpació per part dels estats espanyol i francès d’allò que no els correspon.

d. Aquesta colonització s’ha acarnissat en els dos elements fonamentals que configuren la nació catalana: el territori, el nostre cos nacional, i la llengua, l’ànima de la nació.

Amb una estratègia a llarg termini i congruent amb la finalitat que es persegueix: la total assimilació de la nació catalana dins els estats espanyol i francès, s’han anat diluint els referents i el sentiment d’unitat nacional, sobretot:

1. Esquarterant el territori en províncies, comunitats, i dividint-lo entre els dos estats.

2. Esclafant la llengua, en un primer període amb la brutalitat física i la prohibició legal, i ja en l’etapa “democràtica” amb una triple estratègia:

  • de divisió i enfrontament lingüístic, elevant a la categoria de llengua les varietats dialectals, propiciant així la secessió i l’enfrontament, atiat des dels sectors espanyolistes, i recollit amb absoluta inconsciència per amplis segments dels qui treballen per la llengua. Fruit d’aquesta estratègia han sorgit els termes: llengua valenciana, escola valenciana…

  • de progressiu ofec de l’ús públic de la llengua que la revifalla postfranquista havia permès, amb:

  • l’abassegadora presència dins la nació catalana de mitjans de comunicació en llengua castellana, i francesa al Nord.

  • i, amb la imposició d’un bilingüisme en el millor dels casos,(recordem l’oficialitat única de les llengües imposades, el castellà i el francès, a la Franja i a la Catalunya del Nord, respectivament), que s’ha demostrat l’eina perfecte per a anar reduint l’espai que li pertoca naturalment al català (és en el marc legal del bilingüisme que s’han emparat les darreres actuacions judicials i polítiques contra el català, tot al llarg de la nació)

  • de degradació progressiva del model de llengua, propiciat per la presència massiva de les llengües castellana i francesa, al Nord, i per la negligència absoluta dels poders públics responsables, que no han fet res per a mantenir un model de llengua genuí. El català que es parla i s’escriu en molts sectors de la nostra nació és més un patuès, un clònic del castellà traduït al català, que la llengua rica i original de Verdaguer i d’Estellés. Un model de llengua tant deteriorat dificulta enormement l’espurna creativa, i n’assegura la substitució de manera imperceptible.

e. Els darrers responsables de la nostra colonització són les elits polítiques, econòmiques, culturals i religioses que exerceixen dins la nació catalana.

Les classes que són al poder han acceptat secularment la submissió, l’escapçament i la progressiva dissolució de la nació catalana, a canvi de poder, diners, i per un factor que no poden reconèixer, però que és determinant en la seva manera de fer: la feblesa de caràcter que engendra la traïció a la pròpia nació, i que desenvolupa des de l’aversió fins a la negligència en tots els temes identitaris.

Una mostra encara calenta en són les declaracions del Sr. Pujol fa pocs dies a una cadena de TV estatal on deia que ara ja no li quedaven arguments contra la independència. Aquestes paraules haurien d’obrir els ulls dels catalans, perquè reconeixen que tots aquests anys la seva tasca i la del seu partit ha estat frenar la independència de Catalunya, intentar de manera suïcida encaixar la nostra nació dins d’un estat que té com a finalitat dessagnar-nos i assimilar-nos. I, el més gros de tot, és que fins i tot ara, que les intencions estatals són inequívoques en aquesta línia, continuen disposats a mantenir Catalunya sotmesa a Espanya si els donen quatre duros en aquest concert econòmic, que segons ells en ha de salvar de tot. Són l’exemple perfecte dels qui durant segles han venut la nostra nació per un plat de llenties.

Es molt important que els catalans entenguin qui ens ha portat i qui ens manté en aquesta situació d’ofec nacional. Una nació no pot estar tants segles sotmesa si les seves classes dirigents no hi consenten.

f. La colonització, amb la insidiosa erosió que fa de la vàlua del colonitzat, i dels seus símbols i signes d’identitat, ha contaminat la nostra manera de pensar, de sentir i d’actuar. Ens ha segat la normalitat d’homes lliures i ens ha fet esclaus. Ens ha fet homes incapaços d’expressar amb assertivitat i joia la nostra manera de ser col·lectiva com a catalans, ens ha fet homes esporuguits propensos a justificar-se a tort i a dret, per allò que els home lliures fan amb absoluta naturalitat : decidir, manar i mostrar la seva plenitud dins de la pròpia nació.

g. L’objectiu final de la independència ha de ser la creació de les condicions polítiques i legals que facin possible l’expressió de la nostra manera de ser, del nostre patró de perfecció col·lectiu. Aquest és l’objectiu primordial de tot ésser sigui individual o nacional.

Per tant l’expressió del propi ésser nacional en plenitud i en harmonia amb la resta de les nacions del món s’ha d’entendre com el marc imprescindible i necessari que permetrà el desplegament equilibrat de tots els altres objectius: econòmics, socials….

h. La independència ha d’implicar un procés de regeneració nacional que desemmascari la colonització que patim i n’asseguri la desaparició a tots els nivells: d’idees, de tics de caràcter, d’ús dels signes i símbols propis……..

Només una regeneració profunda i real evitarà la consecució d’una independència borda, on l’objectiu prioritari siguin els diners i on les distorsions d’idees i l’escapçament del caràcter continuïn campant a l’ample i reproduint els mateixos errors que patim ara.

i. Aquesta regeneració ha de ser especialment enèrgica. Ha de revertir els efectes que ha generat la colonització a tots nivells, i especialment allà on ha mostrat major virulència: el territori i la llengua.

Cal que els qui portin el timó tinguin la Visió clara d’allò que s’ha d’aconseguir, i no cessin, insubornables a les intimidacions i les pressions de què seran objecte, fins a restituir la independència de tot el nostre territori nacional, i la oficialitat única del català, els dos elements definidors de la nació catalana. Qualsevol concessió a la confusió, a les limitacions, i a la destrucció que ha portat a terme la colonització en aquests dos temes, implicarà una independència de poca volada i que haurà negligit la tasca fonamental que tenim al davant: retornar la plenitud a la nació catalana, especialment en aquells aspectes que li són consubstancials.

Hi ha una feina per fer, la independència, i s’ha de fer ben feta.

I això ens porta al darrer punt de la nostra reflexió, i al més fonamental

j. El resultat final del procés d’independència està íntimament lligat a la integritat i fidelitat al país dels homes i dones que en dirigeixin el timó.

Els actuals dirigents polítics fan del vici, virtut. No es qüestionen els grans mals que pateix la nostra nació: la submissió política i la colonització. Ni els seus nefastos efectes: la divisió nacional, la galopant decadència lingüística i cultural, la sagnia de talents humans i materials…….no, la seva màxima preocupació és anar fent la viu viu en el marc de la legalitat vigent, per il·legítima que sigui, per nociva que sigui. El seu caràcter queda reflectit, en plena embranzida contra la llengua, en una esperpèntica i vomitiva promesa de fidelitat a Espanya si ens respecta la identitat. Quina identitat? se’ls hauria de preguntar. La d’aquesta pelleringa de llengua que la seva connivència amb Espanya ens ha deixat? La d’unes províncies que s’ignoren entre elles? Els actuals dirigents, com a gestors que són d’una colònia, es mostren incapaços de pensar en plenitud quan es tracta de la nació catalana. S’acontenten amb les engrunes que l’estat els tolera, negant sistemàticament l’expressió plena de qualsevol aspecte de la vida nacional. Aquesta actitud genera en els catalans una frustració i un automenyspreu permanent. Una situació contra natura com aquesta és absolutament inestable i de manera inevitable tendeix a cercar l’equilibri per la via menys conflictiva, el de la dissolució definitiva dins d’Espanya i França.

Ens sobren polítics mesells.

I ens calen homes fidels al país i a la Veritat, ens calen líders amb visió d’estat, prou astuts per apamar acuradament tant els colonitzadors com els col·laboracionistes interns, prou coratjosos per encara-s’hi amb l’arma de la veracitat, prou generosos per comprendre la desfeta anímica dels catalans.

Ens calen líders amb l’autoritat innata que desintegri la mentida i els falsos tòpics que ens tenen encadenats, i desfent els grillons mentals i vitals que ens atrapen, retornin a aquest poble, la confiança, l’orgull i l’estima que durant segles li han arrabassat.

Ens calen líders empesos per l’esperit que guia la nostra nació en aquestes hores crucials.

Homes que s’hagin desfet del llast colonitzador, que és la gran xacra de l’actual classe política, i visquin ancorats en la Visió de la Catalunya lliure i plena que ha guiat tots els grans homes de la nostra història.

Només homes d’aquesta talla podran garantir una independència que impliqui una profunda regeneració. Una regeneració que escombri els límits i les inèrcies que ens corsequen i posi uns fonaments sòlids i legítims per al futur de la nostra nació.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

Catalans! si som sobirans, siguem conseqüents, ja no som criatures.

Declarar amb solemnitat que el Poble Català és subjecte de sobirania, o sigui que és sobirà, i votar-ho una majoria aclaparadora de 85 diputats, no és res si els catalans no ens ho creiem, no és res si els catalans i els seus governants no en som conseqüents, per tant des d’ara és la nostra obligació actuar, legislar i decidir com homes lliures d’un Poble lliure. Si no ho fem no serà culpa de ningú més que de nosaltres mateixos, i això els catalans, tots, homes i dones, no ens ho podem permetre!

Catalans! si som sobirans, siguem conseqüents: no permetem més intromissions alienes contra les nostres decisions !

Entre Mas i Rajoy, en públic o en secret, no hi ha res a negociar que no sigui la separació amistosa entre Catalunya i Espanya.

Salvador Molins, BIC-CA-SI-ANC-MxI

——————–

Senyors espanyols, no perdin el temps, des d’ara neguem l’autoritat del TC espanyol!

No perdin el temps, des d’ara neguem tota autoritat del TC espanyol sobre nosaltres per ser contrari a la nostra Sobirania.


La “Constitución Espanyola” diu que “la soberanía recae en el Pueblo Español” molt bé. Molt bé per a ells i per a la seva sobirania.

La Declaració de Sobirania de Catalunya declara que “El poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític sobirà” o sigui que el Poble Català és sobirà per parlar i decidir de sobirania i del que calgui. Per tant molt bé pel Poble Català, molt bé per a nosaltres i per a les nostres coses.

Hem fet la Declaració de Sobirania, l’hem feta ben feta entre la majoria de  catalans, es va defensar, es va negociar i perfilar i la van votar la majoria dels diputats del nostre Parlament, 85 en contra de 43, res a dir, majoria clara i absoluta, majoria absolutament i respectuosament democràtica al cent per cent.

Ara és l’hora de ser conseqüents amb nosaltres mateixos, ens ho creiem o no? -Fa segles que ens ho creiem!

S’ho creuen Mas i Junqueras, o no?

Per tant si som sobirans actuem com a tals i no ens deixem intimidar per un Poble aliè com ho és l’espanyol.

No ens interessa ni ens importa el que puguin fer el govern espanyol, el tribunal constitucional espanyol, els advocats d’estat espanyols i ses senyories espanyoles. No ens interessa per a res. O sigui que els aconsellem que no perdin el temps i es dediquin a altres coses més productives. Ja ho diuen els grans empresaris madrilenys: “preocupis més de treballar i menys de tantes essències espanyoles”.

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció.

Esperem impacients la Gran Decisió de Mas i Junqueras: un acte de voluntat sobirana sòlid i definitiu.

La fal·làcia del full de ruta


El que ens és indispensable és fer ben evident a tot el mon que Catalunya vol ser independent, i que està disposada a ser-ho malgrat tots els obstacles que li puguin sorgir en aquest camí. Avui el món està veient, dia sí i dia també, molts d’aquests actes per part de tants pobles que ja han dit prou, però no ha vist, ni per aproximació, un acte d’afirmació semblant per part de Catalunya. La feina, doncs, és clara, i és tota per a nosaltres.”

l’únic ingredient imprescindible d’un procés cap a la independència és la materialització d’un acte de voluntat sobirana sòlid i definitiu, que faci evident a tot el món que la decisió està presa, que el camí s’ha iniciat i que és irreversible. Un tal acte trenca el mirall de la realitat de manera que ja mai no es podrà tornar a reconfigurar com abans; que tots els actors entenen que el món ha canviat allí i en aquell instant, i que, a partir de llavors, tot serà diferent. Una singularitat que canvia i transmuta tot el paisatge per a tothom i per sempre. Llavors tothom entén que t’has convertit en un problema que no desapareixerà sol i que, per tal de poder a tornar al fluir dels negocis, caldrà que se’t faci cas i que es resolgui el problema. Ningú no t’ajudarà, i hauràs d’acabar d’inclinar la balança amb el teu esforç, coratge i determinació, però, com a mínim, estaran disposats a intervenir per evitar que el problema s’enquisti. Qualsevol full de ruta construït en absència d’aquest acte de voluntat, no val ni el paper sobre el qual està escrit i és absolutament inútil com a guia per a l’acció.”

És indispensable fer ben evident al món que Catalunya vol ser independent

Sovint es senten veus ben intencionades (la majoria) que reclamen un full de ruta cap a la independència, que diria què hem de fer a cada cruïlla, i diuen que, no tenir-lo, és una mostra de la falta de credibilitat del projecte. Ben al contrari, aquesta dèria no és més que una distracció.

D’una banda, quan un país s’independitza, les conseqüències cauen pel seu propi pes: repartiment d’infraestructures, de deutes amb les institucions internacionals, etcètera… Un cop la independència es materialitza, tot i tothom pressiona i treballa per tal de que la separació de béns es faci de la forma més ràpida i endreçada possible (els bancs volen saber a qui han de cobrar què; les multinacionals volen saber qui garantirà la continuïtat dels contractes; etcètera) i que tot pugui tornar a rutllar sense entrebancs. La prova definitiva és la situació actual dels múltiples estats nascuts darrerament a Europa, amb processos traumàtics o sense: tots estan integrats a la comunitat internacional i han resolt les separacions de béns sense que en cap cas hagi quedat cap cartipàs obert que impedeixi el funcionament del país en qüestió. Això no vol dir que no hi hagi serrells que puguin resultar ben enutjosos. Vol dir que no hi ha res de substància que impedeixi el funcionament i la viabilitat dels nous estats. Res. I que quan arribem a aquesta cruïlla, tindrem molts exemples de com fer les coses.

De l’altra, si avui els diputats independentistes al Parlament truquessin a la Hillary Clinton per parlar d’independència, ni els agafarien el telèfon i, si ho fessin, el primer que farien en penjar seria trucar als serveis secrets espanyols per informar-los, perquè els estats el que volen és que no hi hagi soroll i el negoci pugui continuar. Només cal reflexionar sobre com s’ha suportat feliçment els sàtrapes del món àrab durant tants d’anys. Qui és més probable que vulgui donar suport el govern dels EUA: a un embrió d’un hipotètic futur govern català amb suport social encara per determinar, o a un govern com l’espanyol, que pot concedir o influir en contractes de compra d’avions civils i militars; que té veu i vot als fòrums internacionals…?

Com bé ens ha mostrat el recent exemple, a voltes ple de dificultats, dels països àrabs, l’únic ingredient imprescindible d’un procés cap a la independència és la materialització d’un acte de voluntat sobirana sòlid i definitiu, que faci evident a tot el món que la decisió està presa, que el camí s’ha iniciat i que és irreversible. Un tal acte trenca el mirall de la realitat de manera que ja mai no es podrà tornar a reconfigurar com abans; que tots els actors entenen que el món ha canviat allí i en aquell instant, i que, a partir de llavors, tot serà diferent. Una singularitat que canvia i transmuta tot el paisatge per a tothom i per sempre. Llavors tothom entén que t’has convertit en un problema que no desapareixerà sol i que, per tal de poder a tornar al fluir dels negocis, caldrà que se’t faci cas i que es resolgui el problema. Ningú no t’ajudarà, i hauràs d’acabar d’inclinar la balança amb el teu esforç, coratge i determinació, però, com a mínim, estaran disposats a intervenir per evitar que el problema s’enquisti. Qualsevol full de ruta construït en absència d’aquest acte de voluntat, no val ni el paper sobre el qual està escrit i és absolutament inútil com a guia per a l’acció.

Caldria, doncs, que no ens distraguem més amb el full de ruta i que no permetem que es converteixi en una excusa (més) per a la inacció. El que ens és indispensable és fer ben evident a tot el mon que Catalunya vol ser independent, i que està disposada a ser-ho malgrat tots els obstacles que li puguin sorgir en aquest camí. Avui el món està veient, dia sí i dia també, molts d’aquests actes per part de tants pobles que ja han dit prou, però no ha vist, ni per aproximació, un acte d’afirmació semblant per part de Catalunya. La feina, doncs, és clara, i és tota per a nosaltres.

Cesc Batlle

Només República Confederal Catalana i prou! __ EA 2170

No et federis mai ni amb Espanya, ni amb els espanyols …

Catalunya, català! tu has nascut per ser lliure!

No et federis mai amb un pinxo! I menys amb 15 pinxos!
No et federis mai amb un estrany.
No et federis mai amb un dictador.

No et federis mai amb 14 enemics. (14 autonomies castellanes)
No et federis mai amb 15 egoistes. (14 autonomies i el seu govern central)

No et federis mai amb qui se senti el centre del món trepitjant als altres..
No et federis mai amb qui es creu amb dret a aixafar als altres, a dominar-los, a fiscalitzar-los.

No et federis mai amb amb un colonitzador.
No et federis mai amb mala gent.

No et federis mai amb ningú que no respecti la llengua catalana.
No et federis mai amb ningú que sota qualsevol concepte posi pals al ple desenvolupament de la llengua catalana.

No et federis mai amb ningú que t’imposi les seves lleis i no respecti escrupulosament les teves.
No et federis mai amb ningú que et vulgui imposar la seva constitució.

No et federis mai amb ningú que no et deixi les portes obertes per sortir de la federació.

No et federis mai amb ningú que et gravi amb impostos abusius.

No et federis mai amb ningú que vulgui controlar les teves escoles.
No et federis mai amb ningú que vulgui imposar-te la seva història, o la seva manera de veure la teva història.

No et federis mai amb qui no pugui acceptar que tinguis Seleccions Nacionals plenament reconegudes internacionalment.

No et federis mai amb qui no et deixi ser actor europeu i mundial de Ple Dret.

No et federis mai amb qui sempre vol decidir les teves coses.
No et federis mai amb aquells que de tant que et necessitin no et deixin viure.

No et federis mai amb aquells que menyspreïn els teus símbols, el teu himne, les teves banderes.

No et federis mai amb qui t’ha prohibit qualsevol tipus de relació lliure entre els teus territoris.

No et federis mai ni amb Espanya, ni amb els espanyols, ni amb les seves comunitats, ni amb els seus governs.

No ho facis perquè seria el certificat de defunció de tota la nostra nació i aleshores Catalunya emmudiria per sempre!

….

Salvador Molins, BIC-CA