El que puguem fer avui no ho deixem per demà! (M.Broggi) __ EA 2130

IN MEMORIAM DE MOISÈS BROGGI
“Deixem de ser i actuar com a subalterns!”

Ho digué al costat d’Heribert Barrera i del Dr. Domènech en la Manifestació del 9 de Juliol del 2011  “Per la Independència de Catalunya”

2013=Declaració d’Independència

2014=Referèdum sota la supervisió internacional

Ahir a mitja nit: Estelades i Visca Catalunya Lliure i plena!

A partir d’ara a Catalunya una “Declaració d’Independència” no necessita raons, només necessita diputats, seixanta vuit diputats exactament, i CiU i ERC ja en sumen 71, més 3 de La Cup ja són 74, més 13 d’ICV ja en sumen 87 … !

Enllaços Vilaweb sobre Moisès Broggi al comentari.

Una Declaració d’Independència parla per si sola, no li calen raons. __ EA 2129

—————–

L’expressió “Declaració de Sobirania”  -el primer subterfugi ja és “sobirania”- no entra dins l’argot de les Cancelleries d’Assumptes Exteriors internacionals i se’ls fa molt difícil entendre-la, els sona a fum, a cantarella voluntarista, tot això amb l’agravant de que el fet que es vol significar no els agrada ni a ells ni als seus probables aliats.

Aquesta expressió “Declaració de Sobirania” denota debiltat en els plantejaments, manca de confiança en la pròpia determinació i finalment cal acompanyar-la de masses raons per fer-la creïble, raons que l’altre molt sovint no vol ni escoltar.

Una “Declaració d’Independència”, contrariament a l’anterior expressió, no necessita raons, només necessita diputats, seixanta vuit diputats exactament, i els dos partits de l’esmentat pacte ja en sumen 71.

———–

Declaració de Sobirania: 1) legitimitat històrica

joseppinyol | diumenge, 30 de desembre de 2012 | 11:46h

 1     El pacte de legislatura entre CiU i ERC s’ha compromès a formular una “Declaració de Sobirania del Poble de Catalunya” en el primer ple ordinari de la desena legislatura. Aquesta hauria de presentar a la comunitat internacional les raons que han portat Catalunya a plantejar referèndum d’autodeterminació.

2      D’entrada els representants del poble català (article 55 de l’Estatut) haurien d’acollir-se a l’article primer del Pacte Internacional per als Drets Civils i Polítics que proclama el dret de tot poble a la lliure determinació.

3      Han de situar la confrontació entre Catalunya i l’Estat espanyol com un afer internacional i no com un afer intern espanyol.

4         La història de Catalunya (1) i la voluntat dels seus ciutadans (2) legitimen que el poble català és un subjecte polític.

5         La Declaració de Sobirania hauria de recordar que el poble català tenia un Estat propi, assentat en el seu territori històric, que va ser annexat per la força de les armes a Espanya i que aquesta ha intentat completar l’annexió perseguint la seva llengua, cultura i identitat.

6        Per acollir-se a la legalitat internacional, caldrà recordar l’ús sistemàtic de la força durant tres segles contra el poble català; aquesta violència física, o jurídica, fereix la consciència democràtica de la Humanitat. Des de l’annexió, el 1714, de Catalunya al Regne de Castella, precursor del Regne d’Espanya, s’han repetit els crims contra la Humanitat comesos contra el nostre poble.

7     Hem de deixar a les institucions espanyoles la fonamentació de la indissoluble unitat d’Espanya en l’existència d’un “cos místic” espanyol amb orígens mítics en la nit dels temps.  

8       En la legitimació històrica la Declaració de Sobirania hauria de recordar que l’Estat català va ser abolit l’any 1714 apel·lant al dret de conquesta i Catalunya va ser annexada al Regne de Castella, el qual l’any 1812 va canviar el seu nom pel de Regne d’Espanya.

9     En la legitimació per la voluntat dels seus ciutadans hauria de ressaltar que la sentència del Tribunal Constitucional espanyol de 2010 va modificar l’Estatut d’Autonomia de 2006 aprovat en referèndum pel poble català. La seva sentència va infringir l’article 152.2 de la Constitució Espanyola, que estableix que un Estatut aprovat en referèndum només pot ser modificat en referèndum. Amb aquesta sentència es va desnaturalitzar l’autonomia: va deixar de ser un pacte entre el poble català i l’Estat espanyol i es va reduir a una concessió que qualsevol llei espanyola podia modificar.

10     La manera més eficaç de demostrar el mite de la unitat d’Espanya és comparar Catalunya amb Portugal, com va fer Gregorio Peces Barba, el ponent socialista en la redacció de la Constitució espanyola. Caldria recordar que en temps de Felip II, Felip III i Felip IV Catalunya tenia el mateix rang jurídic que els altres regnes de l’antiga Hispània romana, com Castella o Portugal. La seva llengua gaudia del mateix reconeixement que el portuguès o el castellà. Catalunya tenia un Estat parlamentari format per les Corts Catalanes i la Generalitat i una gran autonomia municipal. L’Estat català va ser enderrocat i les lleis catalanes substituïdes per les castellanes. Es va imposar un règim d’ocupació militar encapçalat pel Capità General. Barcelona va ser una plaça militar amb una guarnició castellana que cada nit tancava les seves portes fins l’enderrocament de les muralles l’any 1855.

11    El Parlament hauria de recordar al món que fa 200 anys el Regne de Castella va canviar el seu nom pel de Regne d’Espanya. L’any 1808 encara va ser el “Consejo de Castilla” el que va declarar il·legal la renúncia de Carlos IV i Fernando VII a la corona espanyola, mentre que l’any 1812 la Constitució de Càdiz va fer néixer el Regne d’Espanya, que reunia els espanyols d’ambdós hemisferis. Aquest Regne va continuar amb la seva matriu castellana i va intentar completar l’annexió política de Catalunya amb l’assimilació cultural.

12     Els representants del poble català en reclamar la sobirania haurien de fer memòria que al segle XX la deriva centralista i autoritària espanyola es va accentuar. L’any 1914 la Real Academia va canviar el nom dels diccionaris de la llengua castellana pels diccionaris de la llengua espanyola. La major agressivitat espanyola contra Catalunya va arribar a la seva màxima expressió amb les dues dictadures militars del segle passat. El 1940 el President de la Generalitat, Lluís Companys, fou torturat i afusellat pel règim militar del General Franco, i ha esdevingut el símbol dels milers de catalans que van patir la mateixa persecució.

Extret del Blog:
Declaració de Sobirania: 1) legitimitat històricajoseppinyol

———— Comentris del pintat (S.Molins):

——    massa espanya

——    demostrar, legitimar, legitimar, demostrar, el que ja és legítim i demostrat.

——   presentar a la comunitat internacional les raons que han portat Catalunya a    plantejar referèndum d’autodeterminació

un E    Subterfugis vitals per debilitar el convenciment del mateix que anuncia,  prepara, pensa, escriu i fa la Declaració. Enlloc de fer servir paraules clares, valentes i indeformables com Independència o Estat es rebaixa la fermesa dels fonaments del que es va fer utilitzant d’entrada mals materials com ho són en aquest cas les paraules “Sobirania” i la paraula o expressió “estat propi”, ambdues indefinides i que hom pot estirar o arronsar, inflar o desinflar com si es tractés d’un xiclet.

——    més que una Declaració sembla un rosari de peticions des d’una posició absolutament dèbil, aquelles peticions que mai són concedides.

———

Una declaració són coses clares i determinants, més encara una Declaració són fets consumats: Senyors del món, Catalunya va cap a la plena Independència, volem Catalunya Independent i com a compromís i demostració de la nostra determinació hi impliquem els nostres 71 diputats … !

Després de la lectura solemne de la Declaració es fa una votació, es posen dempeus i criden tots INDEPENDÈNCIA!

Aleshores la comunitat internacional s’ho començarà a creure, potser farà veure que no, però s’ho començarà a creure.

Afegits, comentaris i pintat: Salvador Molins, BIC-CA


Víctor Alexandre parla de Solidaritat: __ EA 2125

Víctor Alexandre, l’autor que ens va treure  a molts de l’eterna son autonomista avui ens torna a parlar de Solidaritat.

“La sortida de Solidaritat Catalana del Parlament, malgrat la immensa feina feta sense diners, sense infraestructures i amb només tres diputats, és un punt negre del resultat de les eleccions. I no només perquè afebleix l’independentisme, sinó perquè aquesta sortida era l’anhel inconfés de gairebé tothom. Del trident espanyolista, PSOE-PP-C’s, per descomptat. Però també dels catalanistes. Els primers, per raons òbvies, i els segons, perquè posava en evidència les seves contradiccions. Tanmateix, un regidor de CiU em va dir això abans de les eleccions: “Em sabria greu que Solidaritat tingués un mal resultat. El meu partit la necessita per no desviar-se del camí cap a la independència”. Eren paraules intel·ligents i compartides per molts votants de CiU. Aquest, però, no era el cas d’Esquerra. La gran alegria republicana, a banda dels 21 escons obtinguts, ha estat la sortida de Solidaritat. Això sí que ho han considerat una victòria. De fet, era la part no escrita de la seva estratègia electoral.

Amb tot, allò que ha estat més decisiu en el resultat de Solidaritat ha estat el boicot que li han fet els grans mitjans de comunicació. Aquest boicot consistia a silenciar-la o a desacreditar-la sistemàticament com a força, i a sobredimensionar Esquerra, amb qualsevol pretext, presentant-la com “l’única” opció independentista. I és que, posats a triar, els poders fàctics, conscients que qui té el cul llogat no seu quan vol, s’han estimat més algú endeutat i amb les mans lligades que algú independent i amb les mans lliures. Solidaritat, per tant, haurà de saber esperar, perquè vénen reptes molt importants per a Catalunya i no tothom estarà a l’alçada de l’anhel dels seus votants.

Víctor Alexandre”

L’ANC és coixa, dèbil políticament i massa condescendent. __ EA 2122

Els partits polítics catalans condescendents amb el règim colonial que patim es passen per la barretina les recomanacions de l’ANC, cara visible de la Gran Manifestació del Poble català lliure i aviat independent.

Aquesta manca de respecte, l’ANC se la guanya a pols ella mateixa per coixa, dèbil políticament i massa condescendent, sobretot amb Convergència.

Fa falta un moviment dur, gent que no tinguin pels a la llegua per treure la són a aquests partits nascuts i  emparats sota els vicis del règim espanyol que fa tans anys i segles patim.

L’ANC actual és una assemblea nyonya, una assemblea que amaga la por sota l’aparença de prudència.

Necessitem el cop de puny sobre la taula!
 
Necessitem el “PROU” extremament contundent del Dr. Domènech en aquella manifestació per la Independència del 9 de juliol del 2011 -la segona després de la de Brussel·les-.

Necessitem homes com el Tena i l’Espot, i dones com la Maria Torrents, homes i dones que no tremolin! que no tremolin quan toqui dir als nostres propis el miserables que es comporten.

El Moviment per la Independència resta coix amb una Assemblea així de dèbil per condescendent!

Salvador Molins, BIC – Catalunya Acció

La saba de la nova Catalunya (Maria Torrents) __ EA 2121

Sense Visió

“No doneu als gossos les coses santes, ni tireu les perles als porcs, perquè les trepitjaran i després encara es giraran per destrossar-vos” ( Mat.7,6)

“Un arbre bo no pot donar fruits dolents, ni un arbre dolent, fruits bons(…)Així, doncs, pels seus fruits els coneixereu”(Mat.7,18-20)

 

Els catalans demostrem una vegada i una altra una manca absoluta de visió pel què fa a la nostra vida nacional.

Una simple comparació ho posa en evidència.

Si nosaltres fóssim propietaris d’una empresa, i haguéssim fet confiança a un consell d’administració, n’esperaríem fidelitat i bons resultats. Si amb el temps es demostrés que la seva gestió estava, de fet, al servei d’una altra empresa en detriment de la nostra, que omplia la casa de personal que tenia com a objectiu diluir el tarannà i la veu de la nostra empresa, fent-la esdevenir una filial sense suc ni bruc, i ens dessagnava contínuament transferint els nostres beneficis econòmics cap a l’altra, no correríem a destituir tot el consell d’administració i cercaríem gent fidel que ens restituís tot allò que la traïció i una gestió que no estava al nostre servei, ens havia robat?

Cap persona amb sentit comú no negaria que aquest és l’únic camí possible si volem salvar l’empresa i tornar-li el prestigi. Ningú, ni els tòfols, intentarien convèncer el consell d’administració traïdor i corrupte que canviés d’actitud i sigués fidel a l’empresa a la qual havia traït des d’un bon començament.

Doncs, aquest sentit comú es fon quan s’ha d’aplicar a la nostra vida nacional. Ens entestem a posar el vi nou que ha de ser la independència dins els bots vells d’uns partits polítics que ja han demostrat qui són, els seus límits i la seva absoluta manca de visió pel què fa a la nació catalana. Són l’expressió del vell ordre colonial, disfressat amb els guarniments demòcrates de conveniència. Pretendre que els qui han sigut fins avui mateix els garants de l’ordre colonial, esdevinguin els artífexs del vi nou de la independència és assegurar-se, en el millor dels casos, un vi agre, tan agre que no ens el podrem beure, i la probabilitat més gran és que continuïn obsequiant-nos amb el mateix pixum pudent que ha podrit l’ànima i el cos de la nació.

És cert que no hi havia una alternativa política amb gruix, amb un discurs ben travat i profundament regenerador, encarnat en gent que traspués la Visió i la convicció per encomanar-la al nostre poble. Però sí que hi havia a l’escena política qui havia iniciat aquest camí. Un camí que s’ha d’aprofundir s’hi vol donar fruit i ser reconegut. Tanmateix el poble català, tan poruc encara, s’ha negat a córrer el risc de confiar ens els qui malgrat les seves moltes mancances havien iniciat el canvi de consciència posicionant-se obertament en contra del vell ordre i del vell discurs que ha estovat el cervell dels catalans fins a uns límits esgarrifosos. Els catalans s’han estimat més seguir confiant en “aquells que els fereixen”, només perquè els han posat la mel a la boca insinuant més que comprometent-se a fer allò que no són capaços de fer, i molt menys de fer ben fet: portar aquest país a la independència.

Segurament havia de ser així. Per posar en evidència l’error de la tria. Per fer temps perquè el canvi de consciència que molts catalans han iniciat es consolidi i s’eixampli, i per acabar el procés de destrucció de tot el vell ordre.

Una veritat elemental que la gent no vol entendre, i que ens porta a entrepussar sempre amb la mateixa pedra, és que la nostra realitat només canvia quan hi ha un canvi en la nostra consciència.

És impossible assolir la independència, una independència real i regeneradora, no només literal i farcida dels vells tics ideològics heretats del vell ordre, si primer no ens esbandim la perniciosa, profunda i silenciada colonització que ens afeixuga, i deixem de confiar d’una vegada “en els qui ens han mantingut amorrats al piló” i han reduït la nació catalana a una màquina de fer calés per a engreixar Espanya, i òbviament, de retruc, les seves butxaques.

Per què el poble català no és capaç d’avaluar la classe política pel què fa i no pel què diu segons el ben que bufa? Les elits polítiques de Catalunya ens han fet creure que els catalans n’hem de tenir prou amb una pelleringa de nació, amb una mica de llengua i un vernís de cultura mentre la butxaca soni. I ara que no sona són incapaços d’entendre i de verbalitzar on és l’arrel del mal, i s’entesten a centrar el seu discurs només en l’economia. Il·lusos! Cecs! No volen veure que hem perdut els calés perquè ens hem deixat arrabassar l’ànima, ens hem negat el nostre ésser.

Aquests polítics “grassos” han permès que l’ànima de la nació s’anés esllanguint i que la nostra catalanitat fos sospitosa, vergonyant.

No, els catalans, Déu nos en guard, no podem expressar amb naturalitat la joia de ser catalans, de viure i respirar la sentor de la catalanitat dins de casa nostra. Ens han forçat a estrafer el nostre ésser i la nostra ànima nacional. Ens han fet esclaus, ablanint el nostre caràcter col·lectiu perquè ens volen productors de riquesa per a la metròpoli i per als que encarnen el mateix punt de vista que fa segles que traeix la nostra nació, tot servint-la en safata als depredadors espanyols i francesos.

I els catalans no volent reconèixer aquesta “anormalitat” en la que viuen ni tampoc el mal que els corseca: l’escapçament del caràcter i la pèrdua de l’ànima que aquest llarg procés de colonització ha portat a terme, tornen a confiar en els responsables del nostre desastre nacional.

Aquesta colonització ha modelat el poble català actual, i l’ha destruït, en determinats moments històrics físicament, però sempre, psíquicament, forçant la repressió i el desplaçament cap a l’inconscient de tots aquells trets més vitals del nostre caràcter: l’agressivitat, l’orgull, el sentit de la pròpia vàlua…creant així un poble escapçat, feble, poruc, incapaç d’alliberar-se dels seus opressors, perquè tot allò que s’ha anat negant a si mateix ho projecta en els seus colonitzadors, i li encadena.

Ens han convertit en un poble prim com el paper de fumar, que fàcilment s’estripa i no aguanta les tensions, i que per a evitar-les està disposat a renunciar a tot. Ens ha convertit en un poble sense gruix, fàcilment dominat, manipulat i espantadís. En definitiva, hem creat en aquest procés de colonització una ombra poderosíssima, que es dreça davant nostra cada vegada més grossa i amenaçadora, esperant que la reconeguem i la integrem.

Aquesta ombra està encarnada en l’espanyolisme agressiu, profundament orgullós d’ell mateix, amb un afany imperialista i de domini sense mesura i que per autoafirmar-se recorre cínicament a tot el què li és útil: la força, la mentida….

I aquesta ombra es tornarà cada cop més maliciosa si els catalans persisteixen en mantenir-se escapçats, en no voler recuperar aquesta part d’ells mateixos que els fa tanta basarda: l’afirmació de la seva vàlua i del seu domini. Només si les integrem esdevindrem sencers, i per tant, forts. En ser íntegres, reequilibrarem el nostre caràcter i es posarà fi d’una manera natural a la submissió que patim.

El curiós del nostre cas nacional és que els catalans ens neguem a reconèixer en la nostra vida col·lectiva una llei psicològica que acceptem com a inevitable a nivell individual: que tots aquells trets psicològics que no reconeixes ni acceptes en tu mateix i arracones cap a l’inconscient et persegueixen com la teva ombra i et devoren. Ens neguem a fer el pas de reconèixer i integrar la nostra agressivitat, el nostre domini, el nostre orgull, i sense el canvi de consciència que implica aquesta integració de l’ombra, volem la independència cercant-la allà on no es pot trobar: en els qui estan compromesos fins al coll amb el vell ordre colonial, en els qui trair la pàtria catalana els hi és tan natural com respirar.

Només quan un ésser, sigui individual o col·lectiu, reconeix i accepta la seva totalitat, totes les seves energies psíquiques, sense excepció, pot exercir el domini de la seva vida i gaudir de llibertat. Perquè la llibertat mai no la determinen factors externs, sinó la nostra integritat psicològica.

Aquest és el gran canvi de consciència que se’ns està exigint, i sense el qual no sortirem de l’atzucac en què estem encallats.

La veritable resposta a la nostra desfeta col·lectiva ha de començar per cada un de nosaltres i especialment per aquells que actius en la política, i desitjant sincerament la independència i la plenitud de la nostra nació, han estat bandejats de l’escenari polític. Ara tenen l’oportunitat si realment volen servir la nació, de desfer-se dels seus egos, i d’arrelar-se en la veritat, en l’esperit d’aquest poble. I aquest esperit no es pot experimentar fins que hom no és sencer, sense ombra.

És un treball exigent el que tenim a davant, però inexcusable si volem ser-hi quan la destrucció dels destructors, la destrucció d’aquesta vella consciència desintegradora perquè és desintegrada, s’hagi consumat.

Només la resta que hagi portat a terme la tasca gaudirà de la Visió, de la fortalesa i del domini, fent possible la unitat, i esdevenint la saba de la nova Catalunya lliure i plena.

Maria Torrents  (Consellera de Catalunya Acció)





Document Tena, referèndum o declaració, tan se val. __ EA 2120

En resum, des del punt de vista jurídic el tema està clar: el principi democràtic avala la independència d’un nou estat, tant si la decideix la seva població directament per via de referèndum, com si ho fa indirectament mitjançant els seus representants democràticament escollits, bé per la via d’una sessió parlamentària formal o per la d’una reunió no parlamentària de la gran majoria dels representants electes. I sobre aquest tema ja hi ha jurisprudència i antecedents suficients que no només avalen la legalitat de la proclamació, sinó també la del seu reconeixement internacional per part de la resta d’estats ja constituïts.” (Document Tena)”

Llegir post anterior …

Les portes de la Independència: Declaració i Proclamació. __ EA 2119

“Si realment CiU i ERC volguessin la independència i treure els catalans del pou en el què ens trobem actualment, tant a nivell nacional com econòmic, el que farien seria posar-se d’acord per a preparar una declaració d’independència a 2 anys vista, amb temps suficient per a preparar bé el reconeixement del nou Estat Català per part dels nostres aliats després de declarar-la. El que seguirem vivint ara és el fracàs i l’agonia de l’autonomisme que va començar quan es va plantejar un nou Estatut amb Espanya, després va agafar forma de pacte fiscal impossible i ara agafa forma de consulta que no és referèndum vinculant. Mentrestant, els catalans ja es poden estrènyer el cinturó per als 4.000 milions de retallades que es faran el 2013 en serveis bàsics, ja que això és l’únic que sap fer l’autonomisme complint obedientment les instruccions del govern de Madrid mentre l’autonomisme es deixa prendre, també pel govern de Madrid, 18.000 milions d’euros anuals en impostos pagats pels catalans.”

Josep Castany, Director de Catalunya Acció

————-

En aquests moments. ara i en els mesos que seguiran, hi ha dues portes vitals per a la nostra nació, la una és la Declaració d’Independència i l’altra és la Proclamació de l’esmentada independència, creuar aquestes portes cadascuna en el seu moment urgent i precís és la millor manera de garantir l’èxit del procés.

La Declaració d’Independència, declaració oficial i internacional de quin és el nostre objectiu -La Independència de Catalunya- i de quina és la nostra determinació en fer-la realitat, així com a tret de sortida de totes les actuacions serioses i concretes en aquest sentit, és la millor porta d’entrada al cancell del Referèndum d’Autodeterminació, referèndum que normalment plau a la comunitat internacional per a poder donar-hi reconeixement i pàtina de legalitat.

Entrar en el procés referendari havent fet els deures, o sigui havent fet amb tots els ets i uts la corresponent Declaració d’Independència -com es feu a Kosové- i havent cercat també el suport dels més significatius actors internacionals favorables al Dret Humà número 15, defensat per Wodrowow Wilson aquell 1914, any de gràcia en aquest sentit-.

Catalunya estima el Dret i sobretot La Llibertat i jo us certifico que el món ho reconeixerà! Trobarem aliats arreu i serem actors de la Pau molt significats … MOLT !!! MOLT SIGNIFICATS !!!

Un cop haguem guanyat el Referèndum d’autodeterminació, tot ja serà molt més fàcil i creuar la porta de la solemne Proclamació d’Independència de Catalunya serà cosa de quatre dies. Aleshores els motors del nou estat català independent es posaran en marxa amb una finor com no s’haurà vist mai.

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció

———

Us recomano i torno a recomanar que llegiu el text que Alfons López Tena ens ha llegat com a testament de la seva incansable tasca per a la Independència de Catalunya, tasca que ha desenvolupat amb gran honorabilitat des de dins del Parlament Català durant tots els dies i totes les hores d’aquests dos darrers anys que ha durat la darrera i curta legislatura en la que Tena i Solidaritat han defensat Catalunya com quasi ningú des de Macià la ha defensat.

(Continua el Document Tena …)

ALFONS LÓPEZ TENA. El principi democràtic versus l’autodeterminació.

“Des del punt de vista jurídic, un nou estat necessita el reconeixement d’altres estats existents.[…] Tanmateix, davant del procés contemporani de generació de nous estats que hem descrit anteriorment, la dinàmica normal per part dels estats ja existents és, senzillament, reconèixer els nous estats emergents. I la via per assolir-ho l’expressa jurídicament la sentència del Tribunal Internacional de l’Haia de l’any passat sobre Kosovo. Aquest país […] s’havia proclamat independent de Sèrbia amb una declaració totalment unilateral que no es va fer ni per la via de referèndum ni per la parlamentària, sinó de la mateixa manera que es va fer la dels EUA dos segles abans, això és: els representants democràticament elegits es van reunir i declararen la independència, però no en una reunió parlamentària formal. A Kosovo ho van fer una part molt àmplia dels diputats juntament amb el primer ministre en una reunió que no era un acte del Parlament, sense una votació, sinó simplement signant un document. Com si ara una majoria dels diputats del Parlament de Catalunya es reunissin i signessin un document de proclamació d’independència, i això fos tot. Doncs bé, tot i la manca de formalitat parlamentària que feia témer l’anul.lació jurídica de l’acte, el Tribunal de l’Haia el va avalar plenament.[—].

Allò interessant d’aquesta sentència i de les opinions concurrents favorables és que s’atorga plena legitimitat jurídica a l’acte perquè el fan els representants democràticament elegits, sense entrar en la disquisició de si hi ha o no hi ha dret a l’autodeterminació, ni quin és el subjecte d’aquest dret, ni el seu àmbit d’aplicació. Contràriament, les opinions dels que es neguen a reconèixer la independència de Kosovo, d’Espanya, Rússia i Xina, es fonamentaven precisament en la negació de l’existència d’un dret d’autodeterminació per part d’aquest país, sobre la base de l’argumentació que aquest dret només és aplicable quan hi ha una situació colonial, i que la relació Kosovo-estat iugoslau no era de caràcter colonial.

Cal dir que el Tribunal ni tan sols no va entrar a considerar si hi havia o no aquest dret en el cas de Kosovo, sinó que simplement es va plantejar si hi havia algun principi de dret internacional contrari a la proclamació d’independència que havia fet Kosovo. I va entendre que era legítima pel senzill fet que havia estat realitzada pels representants democràticament escollits del poble de Kosovo.

En segon lloc, el Tribunal va constatar que, quan es produeix una proclamació d’independència jurídicament legítima per part d’algun territori, immediatament els estats existents la reconeixen, i això el va dur a avalar el reconeixement internacional d’una independència proclamada sobre la base del principi democràtic. I això, malgrat que la Constitució iugoslava del moment proclamava Kosovo com a part constituent de la nació sèrbia i que, per tant, Sèrbia entenia que la possibilitat d’independència de Kosovo exigia prèviament la reforma de la seva Constitució. Com que la població kosovesa era una minoria respecte del conjunt de la població de l’estat, la reforma constitucional que formalment era possible, de fet, restava bloquejada.

La sentència de l’Haia continua la línia ja assenyalada pel Tribunal Superior del Canadà, en una sentència que responia una consulta del govern canadenc. Havien volgut saber si una majoria clara a favor de la independència com a resposta a una pregunta explícita en aquest sentit en un referèndum al Quebec sobre el tema seria vinculant per al govern federal canadenc. La resposta del Suprem va ser, primer, no entrar en la qüestió del dret d’autodeterminació -que de fet està molt mal definit en termes de dret internacional- i, segon, afirmar el principi democràtic: si hi ha una majoria clara que es pronuncia de­mocràticament, el govern de Canadà ha d’atendre aquest pro­nunciament i negociar de bona fe les condicions de secessió. 

Aquest és el plantejament jurídic que ha avalat les independències posteriors a la de Kosovo, concretament la del Sudan del sud, que ha estat possible per un referèndum, i la de les Antilles Holandeses, que ho ha estat per via parlamentària.

En resum, des del punt de vista jurídic el tema està clar: el principi democràtic avala la independència d’un nou estat, tant si la decideix la seva població directament per via de referèndum, com si ho fa indirectament mitjançant els seus representants democràticament escollits, bé per la via d’una sessió parlamentària formal o per la d’una reunió no parlamentària de la gran majoria dels representants electes. I sobre aquest tema ja hi ha jurisprudència i antecedents suficients que no només avalen la legalitat de la proclamació, sinó també la del seu reconeixement internacional per part de la resta d’estats ja constituïts.

Les passes, en tot cas, sempre són:

  1. guanyar unes eleccions, 
  2. formar un govern amb la intenció proclamada de convocar un referèndum o proclamar la independència,
  3. i demanar posteriorment el reconeixement internacional. 

I això pot fer-se d’acord amb l’estat del qual es forma part, perquè aquest ja s’ha resig­nat a la independència d’una part del seu territori, o contra la seva opinió, precisament perquè ja hi ha els mecanismes jurídics avalats internacionalment per a fer-ho possible.” (Per què volem un Estat propi? Seixanta intel·lectuals parlen de la independència de Catalunya, pàg. 117 i ss.)

Tirem pel dret. No hi ha cap raó per no fer-ho. Només la por, conreada per l’opressor durant 300 anys, ens fa triar camins tortuosos amb pretextos de prudència i falses seguretats. Declarem primer la independència i després validem-ho amb un referèndum fet sota els nostres auspicis i sense la pressió directa dels espanyols.

Per la Pau i la Llibertat Universal: Declarem la Independència “El camí més ràpid” __ EA 2117

La Declaració d’Independència és la porta que permet anar de la dependència a la llibertat, és la porta de l’efectiva internacionalització del Cas Català, és la porta que ens cal creuar urgentment per evitar que els nostres caiguin en la pobresa material i espiritual més absolutes.

Fa temps -30 anys i escaig- que Catalunya i la seva gent baixa per la pendent de la submissió i de l’espoliació sota la dictadura de les lleis i de la majoria espanyola, ara ja tenim el penya segat al davant, seguir endavant com hem estat fent fins ara ens portarà a la ruïna, és l’hora de dir prou, és l’hora de trencar amb qui ens subjuga. La Declaració d’Independència és l’única sortida possible, una sortida que ens farà honorables davant d’Europa i davant de tot el món.

Salvador Molins, BIC-CA

————-
Notícia de Vilaweb:

Una ‘jove franctiradora de notes musicals’ per la independència de Catalunya [VÍDEO]

Catalunya vol viure en pau i llibertat’, el missatge que vol transmetre la productora 24ixs en un vídeo.

‘La jove franctiradora’ és el títol del clip que ha fet la productora ‘24 imatges x segon‘ per llançar un missatge al món: ‘Catalunya vol viure en pau i llibertat’. Ho fa amb les imatges d’una jove violoncel·lista, Lluïsa Paredes, que toca la ‘Suite número 1 en sol major’ de Johann Sebastian Bach enmig d’un camp llaurat de Celrà (Gironès). Al final del clip, d’una estètica molt acurada, el missatge ‘Catalonia wants to live in peace and freedom’ apareix sobreimprès sobre un fons negre.

La productora acompanya el vídeo d’aquests missatges: ‘Volem ser com som. La contradicció entre el que diuen i el que és. No ens amaguem; no som violents, volem la nostra llibertat.’

Origen de la idea

Per saber d’on va sortir la idea del vídeo, hem demanat al seu autor, Quim Paredes, que ens ho expliqués:

‘La idea és de la meva filla -la intèrpret, de 13 anys-, que volia fer alguna cosa per sumar a l’esforç que tothom està fent. Ella tenia ganes de tocar al bosc, i li vaig proposar fer-ho, però en aquest format, en el que contrastés la ‘bellesa’ de la música amb un inici més dur -la referència vindria del violoncel·lista de Sarajevo, salvant molt les distàncies; el que diuen que som i volem, versus el que som i volem realment. Ella no dispara trets, sinó … notes.

Quan a la peça, havíem pensat inicialment amb el cant dels ocells, per a fer-ho més català, però al final ens vam decantar per la Suite núm. 1 de Bach, perquè tot plegat fos més universal.

El so està gravat originalment en el lloc de la filmació, i ella va estar tocant tota l’estona sota zero -no vam pujar dels tres graus sota zero durant tota l’estona-, per mi encara li dóna més valor.’

Què està passant a Espanya i Catalunya? __ EA 2116

Llibre recomanat cada cop més per a qui vulgui entendre què està passant a Espanya i a Catalunya:“La desintegració de Iugoslàvia” del professor Daniele Conversi de la London School of Economics. És de fàcil lectura i molt entenedor.

Josep Castany, Director de Catalunya Acció

——————

Si Iugoslàvia havia concedit tants drets a les seues repúbliques i províncies, aleshores, per què es va desintegrar la federació? Que no se’n van aplacar i acontentar del tot els pobles constituents amb els drets que havien obtingut o que se’ls havia atorgat?”

————————–


La desintegració de Iugoslàvia

( Conversi, Daniele )

ISBN:

978-84-86574-87-1

Preu: €13.00

2000, 212 pp.

El grau de violència sense parangó que va acompanyar la desintegració de Iugoslàvia només es pot explicar si considerem adequadament tant els factors externs com els interns. Com més mixtes, assimilades i indistingibles eren les poblacions que calia “separar”, més sistemàtic, incessant i cínic havia de resultar l’ús de la coacció. Això dóna compte de per què els nivells més alts de violència “interètnica” van tenir lloc a Bòsnia. Occident va reaccionar d’acord amb la hipòtesi de la similitud/diferència: quan deixaren anar les primeres bombes sobre terra eslovena, els indiferents líders internacionals i una opinió pública desconeixedora dels fets van desviar la mirada lluny de la tragèdia, o bé es van veure passar els esdeveniments posteriors de braços plegats. Quan es va engegar la neteja ètnica a Croàcia, alguns països, sobretot Alemanya, començaren, amb retard, a exercir una pressió forta sobre Belgrad per tal d’aturar la marxa envers el caos. Els acords de Dayton, precedits pels primers atacs aeris “demostratius” contra objectius serbis restringits, només es van assolir ateses les fortes pressions dels Estats Units i tot i l’oposició constant del Regne Unit i França. A la fi, quan les primeres imatges dels refugiats amb mocadors al cap procedents de Kosovo van colpejar els mitjans de comunicació, una nova commoció humanitària es va afegir al cúmul de vuit anys de patiments. Si Iugoslàvia havia concedit tants drets a les seues repúbliques i províncies, aleshores, per què es va desintegrar la federació? Que no se’n van aplacar i acontentar del tot els pobles constituents amb els drets que havien obtingut o que se’ls havia atorgat?

—————

On adquirir-lo, on comprar-lo:

http://editorialafers.com/web/ca/botiga.html?page=shop.product_details&category_id=25&flypage=flypage.tpl&product_id=92

…………………………………………………………….

Més insubmissió! Preparem la Declaració d’Independència ja! __ EA 2114

NOU ATAC AL CATALÀ

Som Escola: “La nova llei espanyola és com benzina al foc de la tensió entre Catalunya i Espanya”

La plataforma que dóna suport al model educatiu català cridarà a una gran mobilització en defensa de la llengua i l’escola catalanes

“És com tirar benzina al foc en la situació de tensió que hi ha, com mai hi havia hagut, entre Catalunya i Espanya. Per ells farà”. Amb aquesta contundència, Josep Maria Cervelló, membre del sindicat USTEC i de la plataforma Som Escola ha advertit que la nova llei espanyola d’educació posa en risc el model pedagògic que ha construït els últims 35 anys la societat catalana i obre la porta definitivament a la segregació per motius de llengua. Per això ja ha anunciat que la plataforma cridarà a una gran mobilització en defensa de la llengua i l’escola catalanes.

Cervelló ha comparegut al costat de la presidenta d’Òmnium Cultural, Muriel Casals, i d’integrants de la Plataforma per la Llengua i del CIEMEN davant el que han qualificat com una “emergència” d’abast nacional. D’entrada, l’entitat instarà la totalitat dels centres educatius integrats en la xarxa educativa catalana a subscriure un pronunciament inequívoc de rebuig de la nova llei.

Insubmissió governamental davant una nova “agressió”

Si bé l’entitat, que s’ha assabentat aquest mateix dilluns de les intencions del govern espanyol, encara no ha pogut concretar la resposta que articularà al que consideren una “atrocitat”, sí que han alertat que com que es tracta d’una llei orgànica espanyola, a la Generalitat no li quedarà més remei que la “insubmissió”. El cert, però, és que Som Escola entén que més enllà de l’atac a la llengua, el que fa el govern espanyol és passar per damunt de l’autoritat del Parlament de Catalunya en matèria educativa.

“El combat específic per l’escola catalana és un gra de sorra en un gran moviment del poble català respecte del dret a decidir el seu futur”, ha assegurat Cervelló. A més, no s’han estat de qualificar com un “acte de covardia política” que el govern espanyol del PP hagi esperat que passessin les eleccions catalanes per anunciar una llei tan agressiva des de l’òptica social catalana. Un altre front en un procés de voladura diària dels ponts.