Signeu perquè la UE doni suport al Referèdum vinculant de Catalunya __ EA 2093

European Parliament: The EU should ensure the respect of human rights in Catalonia


Campanya de pressió a les institucions europees per donar suport a un referèndum d’autodeterminació a Catalunya
VOTA I  passa-ho !!!

Ja hi ha una recollida de firmes creada! 

 

https://www.change.org/es/peticiones/european-parliament-the-eu-should-ensure-the-respect-of-human-rights-in-catalonia

Petición Headed to: President of the European Parliament

European Parliament: The EU should ensure the respect of human rights in Catalonia

Petició creada per  /   Request created by

Victòria González

Barcelona, Catalonia

This new campaign is important to ensure the respect for human and democratic rights in states where they have been subscribed, as it is the case of Spain. 

As you know, recently there has been a large demonstration in Barcelona: 1.5 million people over a total population of 7 million concurred to claim for their independence for cultural and economical reasons. But the main purpose of this demonstration was to exercise the right of self-determination and become a new state in the European Union. After this, the Catalan government has decided that the nation should be consulted about their future, as it will happen in Scotland in few years. The Spanish government not only has neglected what happened but threatens to ban this query, bypassing international law. Even some military and political associations of the same party that now governs Spain have threatened about military intervention if Catalonia exercise the right to decide . 

I would urge you to collect signatures to put pressure on the European Union, of which we are citizens, to guarantee the exercise of our rights within it. The voice of a nation can not be silenced by a supposed democratic and European country.
The European Union should force Spain to respect and legalize a binding referendum in Catalonia about the new relationship that people want with Spain and the EU. 

___ 

Aquesta nova campanya és important per garantir el respecte dels drets humans i democràtics en els estats on s’han subscrit, com és el cas d’Espanya. 

Com vostès saben, recentment hi ha hagut una gran manifestació a Barcelona: 1,5 milions de persones sobre una població total de 7 milions va concórrer a reclamar la seva independència per raons culturals i econòmiques. Però el propòsit principal d’aquesta manifestació va ser l’exercici del dret a la lliure determinació i esdevenir un nou estat a la Unió Europea. Després d’això, el govern català ha decidit que la nació catalana ha de ser consultada sobre el seu futur, tal i com succesirà a Escòcia en pocs anys. El govern espanyol no només ha menyspreat el que va passar, sinó que  amenaça amb prohibir aquesta consulta, violant  el dret internacional. Fins i tot algunes associacions militars i polítics del mateix partit que ara governa Espanya han amenaçat amb una intervenció militar si Catalunya exerceix el dret a decidir. 

Jo li demano la recollida signatures per pressionar a la Unió Europea, de la qual som ciutadans, per garantir l’exercici dels nostres drets dins d’ella. La veu d’una nació no pot ser silenciada per un país suposadament democràtic i europeu. 

La Unió Europea hauria d’obligar a Espanya a respectar i legalitzar un referèndum vinculant a Catalunya sobre la nova relació que els ciutadans volen amb Espanya i la UE. 

___ 

Esta nueva campaña es importante para garantizar el respeto de los derechos humanos y democráticos en los estados donde se han suscrito, como es el caso de España. 

Como ustedes saben, recientemente ha habido una gran manifestación en Barcelona: 1,5 millones de personas sobre una población total de 7 millones concurrió a reclamar su independencia por razones culturales y económicas. Pero el propósito principal de esta manifestación fue el ejercicio del derecho a la libre determinación y convertirse en un nuevo estado en la Unión Europea. Después de esto, el gobierno catalán ha decidido que la nación catalana debe ser consultada sobre su futuro, tal y como sucederá en Escocia en pocos años. El gobierno español no sólo ha descuidado lo que pasó sinó que amenaza con prohibir esta consulta, violando el derecho internacional. Incluso algunas asociaciones militares y políticos del mismo partido que ahora gobierna España han amenazado con una intervención militar si Cataluña ejerce el derecho a decidir. 

Yo le pido laa recogida de firmas para presionar a la Unión Europea, de la que somos ciudadanos, para garantizar el ejercicio de nuestros derechos dentro de ella. La voz de una nación no puede ser silenciada por un país supuestamente democrático y europeo.
La Unión Europea debería obligar a España a respetar y legalizar un referéndum vinculante en Cataluña sobre la nueva relación que los ciudadanos quieren  con España y la UE.

——————————–

“La regeneració lingüística de la nació catalana” __ EA 2092

Presentació powerpoint de Catalunya Acció:
“La regeneració lingüística de la nació catalana”
http://ow.ly/eTpXE

———————-

Hola a tots,

Els del grup de Llengua de CA hem acabat la darrera presentació que hem elaborat de cara a lluitar pel català. El treball es pot veure a la nova pàgina web de Catalunya Acció. A la columna de la dreta, just a sota de l’enllaç a la presentació de Catalunya Acció, hi ha La regeneració lingüística de la nació catalana, que és l’enllaç a la presentació.

Aquest document té enllaços a la resta de documents que hem elaborat sobre la llengua, i per tant ve a ser complet (tret dels articles puntuals que hem anat fent, és clar). També té enllaços a d’altres fonts que permeten ampliar la informació que presentem.

Objectiu bàsic: aquest document hauria de permetre fer entendre a tot català com hem arribat a la situació injusta, humiliant i crítica en la qual ens trobem, i sobretot que vegin la falàcia i la impossibilitat del model bilingüe. Ara comença la batalla de la llengua amb la màxima intensitat, i cal que la gent s’adoni que CiU i ERC ja s’han alineat amb els espanyolistes, si més no a nivell lingüístic. Aquest document (i els falsos arguments contra el català que es troben en un altre document enllaçat) l’hauria d’estudiar i conèixer bé tota persona de CA i de SI.
Estratègia: deixant de banda que tinguem raó en el que diem i que per això el document sigui d’interès general, penso que ens pot ajudar a fer un discurs que pot resoldre dos problemes alhora, el del model lingüístic del nou estat i el d’arribar més als sectors castellanoparlants. La idea és que CiU i ERC defensen el model que acadèmicament és inqüestionable que aboca a la desaparició del català, i SI és l’única formació que diu el que cal dir des del primer dia i ho manté. Conjuntament amb Llengua Nacional i amb qui es pugui (Llengua Pròpia, etc) caldria esbombar la traïció d’aquells dos partits suposadament pro-catalans i deixar-los a l’alçada del betum.
Però paral·lelament també cal aprofitar-ho per fer forat entre els castellanoparlants en aquesta campanya amb la idea següent:
1. Sabem perfectament (nosaltres, els lingüistes i els polítics) que el model bilingüe no és possible a llarg (o mig) termini. O recula el castellà o recula el català.

2. CiU i ERC, malgrat que ho saben, fan campanya defensant aquest model impossible.

3. Per tant, o bé són traïdors que enganyen l’electorat catalanista i que faran desaparèixer la llengua pròpia, o bé són manipuladors que volen aprofitar-se del vot dels castellanoparlants a base de prometre mentides que no compliran.

4. En qualsevol dels dos casos, és inqüestionable que estan enganyant a (com a mínim) un sector gran de la població, i només per això ja no mereixen cap vot.

5. Centrant-nos en els castellanoparlants, a banda de manipular-los amb un objectiu purament electoralista, que ja indica falta de respecte, també implícitament els tracten de problema, com si fossin anticatalans, perquè consideren que promentent-los el castellà els tindran de la seva banda, quan encara és l’hora que aquest sector posi cap trava real a la normalització lingüística; o potser els tracten de rucs que no són capaços d’aprendre el català. S’ha de fer veure que aquesta manera de considerar-los és insultant, i que només dient la veritat tal com és, es pot guanyar l’electorat. Com que SI ho fa, cal explicar-los per què el català ha de ser llengua única i quines implicacions pràctiques té això, i ho acceptaran, sobretot si han entès que els tractes amb respecte, que no insultes la seva intel·ligència i que els estàs explicant el que els altres els amaguen.

Francesc Jutglar i Jutglar
Membre del grup de Llengua de Catalunya Acció

Catalunya no som una nació; som un ramat! __ EA 2091

“Trenta anys de fracàs i ells confiant en el mateix pastor. Catalunya no som una nació; som un ramat”
Joe, tens raó, sí que sóc dràstic i dur quan parlo de la nostra independència i els convergents, o votants convergents, intenten convèncer-me amb els seus arguments de contes per a no dormir. N’estic fins al capdamunt (si dic fins als collons algú se m’enfadarà) de la tonteria col·lectiva (per dir-ho suau) que caracteritza a la tropa convergent (són com els Teletubbies versió política de barretina).
Els polítics de CiU els han tractat durant 30 anys com un autèntic ramat de votants sense dos dits de cervell (s’ha de ser molt tanoca per a creure en la possibilitat de l’encaix de Catalunya a Espanya que els venia en Jordi Pujol), i com que estem en democràcia no ens ha tocat més remei que esperar que la realitat els caigués al damunt i obrissin els ulls, i ara vénen a explicar-nos comèdies del vot útil, de la concentració de vot sobiranista (no s’atreveixen ni a parlar de vot independentista), de que ara estem en un moment històric, de que anem cap a la independència (sense pronunciar-la), etc. Semblen nens petits el primer dia que descobreixen una piruleta o un sugus. Mira, que votin a qui vulguin, i que facin el seu prosselitisme catalanista de porró i barretina quan vulguin i on vulguin; estan en el seu dret, però si ensopeguen a mi, ho sento però fa molts anys que vaig acabar la paciència per a suportar les rucades dels convergents i sociates. Amb els esclaus i la gent ajupida, covarda i venuda que mentre han tingut la butxaca plena no han obert la boca per a defensar la nostra gent i el nostre país, no puc. Per això els foto tanta llenya, perquè a més l’enredada es tornarà a repetir, però és clar, ells ni valoren les paraules, ni les actituds ni res. Com a bon ramat, ells seguiran al seu pastor, que com sempre, en farà el que vulgui i els farà menjar l’herba que més els convingui: primer va ser l’encaix a Espanya, després el gran finançament de l’Estatut, després el gran pacte fiscal i ara la Gran Consulta. Trenta anys de fracàs i ells confiant en el mateix pastor. Catalunya no som una nació; som un ramat.
J. Castany

Quan al Principat i arreu lluitem per la Independència de tota la Nació … EA 2090

És Maó, som Països Catalans

al 29 d’octubre de 2012 a Món Estrany

Avui a partir de les 7 de la tarda tindrà lloc a l’ajuntament de Maó (Menorca) un Ple municipal en que s’aprovarà l’espanyolització del topònim Maó afegint Mahón. És doblement denunciable, sobretot per una banda voler portar conflicte en un lloc i en uns termes on no n’hi havia. I és que recordo passejar per Maó, preguntar-ho, parlar-ne amb la gent d’allà i veure que és una estupidesa obrir aquest debat. Per altra, saber i constatar que això no és gratuït, que l’espanyolització inquisidora que està portant a terme el PP a Menorca (i a les Illes Balears i Pitiüses) no té límits i que se les empesquen totes per anar contra el català.

A l’estiu, les JERC ho vam denunciar (mireu notícia de l’acció portada a terme el 2 d’agost), tal i com ha fet tanta i tanta gent. Avui, fem costat a aquesta denúncia, pel català i la unitat lingüística.

Si cometen aquests atacs a la llengua a Maó, ens ataquen a tots.


—-

– Cadascun del segons en que lluitem per la Independència són per recuperar la nostra  llibertat i dignitat. Per tota la Nació i per la seva llengua anem decidits vers la Independència.

Salvador Molins, BIC, CA, MxI, ANC, SCI


Proclamar l’Estat Català Independent de tota la Nació __ EA 2088

Pollença, primer municipi balear a favor de l’estat propi

Aprova una moció d’Esquerra · El PSIB hi vota a favor  (Notícies Vilaweb)

El ple de l’ajuntament de Pollença va aprovar ahir una moció (pdf) d’Esquerra en la qual el municipi es declara a favor de l’estat propi. La moció dóna el suport a totes les comunitats autònomes de l’estat espanyol que decideixin iniciar el procés d’independència. Amb aquesta moció, Pollença esdevé el primer municipi de les Illes que dóna suport explícit a la independència. També critica l’espoli fiscal al qual estan sotmeses les Illes, els atacs lingüístics a tots els Països Catalans, i remarca que el ple suport a totes aquelles iniciatives de la societat civil orientades a una consulta popular per a  avançar cap a l’estat propi.

La moció, presentada pel regidor republicà Miquel Àngel Sureda, va rebre el suport dels dos regidors d’Alternativa per Pollença, el del PSM, els dos de CiU x Pollença, el que és més significatiu, els dos del PSIB. Els regidors de la Lliga Regionalista  es van abstenir i els cinc del PP i l’únic d’Unió Mollera Pollencina hi van votar en contra.

Sureda es va felicitar per l’aprovació, però va explicar que va haver renunciar a ‘part dels ideals per obtenir el suport suficient’: al redactat final no s’hi va incloure el suport i reconeixement explícits a l’Assemblea Nacional Catalana.

“un fastigós gra al cul de Madrid!” __ EA 2086

Cal que  la necessitat de la “Declaració d’Independència” es faci gran i vagi penetrant en el convenciment de molts i molts catalans.

Hem fracassat una altra vegada, no és un fracàs definitiu però és un mal presagi.

Mentre l’ANC mirava amb cert èxit d’implicar en el Procés d’Independència al President de la Generalitat Catalana, tots plegats, de facto, ens relaxàvem i no vam saber o no vam fer el necessari per implicar tots els partits independentistes en la necessària unitat per confeccionar una coalició guanyadora -tal com ha guanyat Bildu-.

És trist veure com els caps dels partits polítics catalans no han tingut la lucidesa i el coratge de posar-se d’acord per fer una coalició guanyadora per la Independència del seu i el nostre país. Quina misèria! mentre dos milions de catalans donen la cara per l’Estat Català Independent, els polítics en la seva majoria fan un paper ben galdós i miserable!

Tan difícil és fer una coalició justa, equitativa i representativa amb els principals caps als primers llocs i un programa ben travat per a la defensa del Procés Constituent de l’Estat Català Independent? Hauria atret molts abstencionistes i molta gent de tots els partits. Hauria sigut molt menys vulnerable als efectes perniciosos de la Llei de Hondt. Hauria sigut fidel testimoni del clam d’independència de la Manifestació de l’11S del 2012.

La batalla, aquesta ja ha estat perduda de que em serveix ara lamentar-me?!

La lluita continua i hem de saber i tenir ben present que qualsevol intent d’avenç en el procés sense internacionalitzar-lo amb una Declaració d’Independència,  ràpida i unilateral, no deixa de ser res més que assumptes domèstics espanyols, vegeu sinó les declaracions de Viviane Reding, vice-presidenta de la Comissió Europea: “Si us plau, resolguin els seus problemes de política interna a Espanya”

Els independentistes hem de reaccionar i no relaxar-nos gens perquè el principal enemic de la nostra independència som nosaltres mateixos, n’hem de ser conscients.

Posem-nos mans a l’obra, tornem a començar, procurem sumar suports per la Declaració d’Independència, cerquem diputats que estiguin disposats a donar la cara i el vot per aquesta urgent i necessària “Declaració”. Fem que el clam i l’onada per aquesta “Declaració d’Independència es faci gran i vagi penetrant en el convenciment de molts i molts catalans.

Catalans deixem de fer l’etern ploramiques i siguem conseqüents, perquè tinguem ben bé en compte que mentre no fem una Declaració d’Independència no som altra cosa que un fastigós gra al cul de Madrid! un vulgar assumpte intern espanyol.

Tinguem-ho present:

La Declaració d’Independència és la porta a la Internacionalització del Procés d’independència de Catalunya. Hem de potenciar tot el que ens vagi a favor i evitar el que ens vagi en contra. I el temps va en contra nostra, no podem permetre que el procés s’encalli o es refredi … tenim pressa!

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció.

Ens podem creure en Mas …? __ EA 2084

Avui llegia al Diari El Levante, mentre prenia un cafè a Sagunt, que els espanyols ja saben que quan es faci una declaració pública d’Independència de Catalunya les cancelleries europees no ho podran obviar ni defugir, les seves constitucions democràtiques els hi obligaran. Mentrestant qualsevol intent d’avenç en el procés no deixa de ser res més que assumptes domèstics espanyols, vegeu sinó les declaracions de Viviane Reding, vice-presidenta de la Comissió Europea: “Si us plau, resolguin els seus problemes de política interna a Espanya”

Afanyem-nos, ara que el procés està en excitació permanent, ja que Espanya i els seus sequaços volen tallar dues de les potes del mosntre independentista: la crisi i la premura del calendari.

Quins són els sequaços d’Espanya disfressats de qualque cosa que ens passa per alt. La desunió independentista ja és una victòria dels nostres enemics.

També diu El Levante que Mas proclama consignes messiàniques i que el seu únic objectiu es fer un sondeig no pas un referèndum. M’he de creure El Levante o m’he de creure les meves pors? Sé que Ciu no ha anat mai a guanyar sinó sempre a rebaixar i ajupir-se i això em terroritza quan veig que tanta predicació i intueixo que la seva actitud actual és una típica operació de marquèting per a treure rèdits electorals el proper 25N. Algú deia el Mas que fins ara sols eren retallades cosa impresentable en unes eleccions ara en menys d’un mes s’ha transformat en el més gran independentista als ulls dels incauts catalans. Ningú canvia de manera de pensar en quatre dies, a no ser que hi hagi hagut una intervenció quasi divina com en el cas de Moisès quan puja al Sinaí o de Sant Pau quan cau del cavall.

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció

Primer “Declaració d’Independència” després referèndum. __ EA 2083

Estem davant de les darreres lluites dialèctiques que haurem d’encarar pas previ a la Declaració d’Independència i al Procés Constituent que endegarà oficialment aquesta declaració.

La llengua: El castellà no pot ser!
La nació: La nació! tota sencera!
L’estat: Estat català independent!

El procés:

1r Declaració d’Independència de Catalunya
2n Referèndum si la comunitat internacional ho exigeix
3r Proclamació de la Independència de Catalunya

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció.

Referèndum

doval | diumenge, 14 d’octubre de 2012 | 18:17h

L’amic Isidre Soler, ex- regidor de l’Ajuntament de Sabadell em fa arribar un escrit molt interessant d’en Carles Camp sobre el referèndum per l’autodeterminació. Tot i que jo crec que han passat tantes coses i tants anys que no tenim més remei que anar al referèndum i a més no em fa por, no deixa de ser una reflexió i/o punt de vista molt interessant el que hi ha en aquest escrit.

 

La trampa del referèndum

 

Després de l’èxit sonat de la convocatòria de la manifestació a favor de la independència de Catalunya de l’11 de setembre de 2012, se senten nombroses veus a favor de la convocatòria d’un referèndum per decidir democràticament el destí de Catalunya. I em pregunto: per què cal un referèndum?

 

Des de la Fundació d’Estudis Històrics de Catalunya sempre hem defensat que, malgrat la visió de la història del nostre país que espanyols i francesos ens han volgut imposar, Catalunya –la part que pertany a l’estat espanyol- no és Espanya, ÉS D’ESPANYA, fruit d’una conquesta militar. No va ser una adhesió o una unió voluntària de la qual ara ens en penedim.

Un país ocupat com ho van ser, posem per cas França, Bèlgica, Holanda, Noruega o Polònia des de 1939-1940 com a conseqüència de la invasió per part dels exèrcits alemanys. Després de la derrota dels nazis, l’any 1945, tots aquests estats van recuperar automàticament la seva sobirania. A ningú se li va acudir proposar un referèndum per legitimar la nova situació.

Si Catalunya és un país que va perdre la seva sobirania per la força de les armes i va ser ocupat militarment des del 1714, hauria de tenir la mateixa consideració que els països ocupats pels alemanys durant la segona guerra mundial. L’annexió de Catalunya va ser conseqüència d’una agressió militar i va anar seguida d’un tracte de país conquerit amb execucions, tortures, exili, presó i espolis de tota mena que, amb petits intervals, s’ha perllongat la major part d’aquests tres-cents anys.

L’oblit de la nostra història explica l’acceptació acrítica d’un procediment independentista que implica la legitimació de les raons dels ocupants segons les quals Catalunya és una part indestriable d’Espanya de la qual forma part per pròpia voluntat i des de temps immemorials.

Els catalans, per tant, de cap manera hauríem de sentir-nos obligats a sustentar el nostre dret mitjançant una consulta popular. Simplement, caldria una proclamació del nostre parlament, consensuada amb les potències europees i mundials, que restituís, automàticament, la sobirania perduda fa 300 anys.

A part de ser un acte d’absoluta justícia històrica, aquesta via ens estalviaria un desagradable procés previ a la consulta, atiat per l’estat espanyol amb tots els seus recursos, ple de paranys, d’amenaces i de mentides, que tindria com a objectiu sembrar la por i la divisió entre la població catalana.

 

Carles Camp
17 de setembre de 2012

 

Monestir de Sant Benet de Montserrat

 

Demano el vot per Santiago Espot i per Jordi Cassany a les Primàries de SI __ EA 2081

En Jordi Cassany, membre de Catalunya Acció, també es presenta a les eleccions primàries de Solidaritat Catalana per la Independència per a conformar les llista electoral de Barcelona.
Felicitats per donar exemple de democràcia i de compromís. Molta sort.
Josep Castany, Director de Catalunya Acció

http://www.facebook.com/jcassanyrovira?fref=ts

Viu a CornelláDe Gavá, Cataluna, Spain

————–

Santiago Espot: “El català serà l’única llengua oficial de l’Estat Català Independent!”

Com pensa, com actua, quina determinació té Santiago Espot, candidat a les Primàries de SI, pel 3r lloc de la llista per Barcelona?

Necessitem homes com ells, valents i lúcids, amb moral de victòria, amb bona erudició, al capdavant de la Nació. Aquesta serà la força i l’eficàcia per la garantia de que el Procés Constituent de l’Estat Català Independent no sigui un procés fallit, que la falsa i enganyosa idea d’estat propi no prosperi, que el català esdevingui l’única llengua oficial del nou estat català, que no ens venguin una independència borda i prostituïda …

Solidaris, amics de solidaris … catalans …
feu campanya per Santiago Espot al 3r lloc de la llista. Voteu Santiago Espot a les primàries del proper diumenge.

—————-

Capítol  9

Moral de victòria, regeneració política i independència

A càrrec de Santiago Espot,
President Executiu de Catalunya Acció

—————————–

Llocs on s’ha fet aquesta Conferència:

(Sala Museu Cerdà, Puigcerdà, 17 novembre de 2006)

(Sala d’actes de l’Hospici, Olot, 13 de gener de 2007)

(Sala Gran del Castell, Sta. Coloma de Queralt, 21 de gener de 2007)

(Casal l’Amistat, Calella, 13 de febrer de 2007)

(Garrigo Taverna, Les Borges Blanques, 16 de març 2007)

(Seu Omnium Cultural, Figueres, 7 de juny de 2007)

(Saló de Pedra de l’antic Ajuntament, Argentona, 23 d’octubre 2007)

(Sala d’actes de l’Escorxador, Vilafranca del Penedès, 19 de novembre de 2007)

(Sala d’actes Casa de la Vila, Juneda, 24 de novembre de 2007)

———————-

Moral de victòria, regeneració política i independència

Senyores, senyors,

El gran patriota Daniel Cardona va deixar escrit en un parell de frases un dels millors resums del què han estat els darrers cent anys de la nostra història:

“Els catalans hem demanat justícia, i aquesta justícia Espanya no l’ha fet, com no l’ha fet mai amb cap poble que li ha estat sotmès. L’experiència del catalanisme polític ens aconsella el separatisme.”

Si convenim que l’inici del catalanisme polític el podríem situar cap allà l’any 1886 amb l’aparició del llibre Lo catalanisme, de Valentí Almirall, haurem de reconèixer que després de cent vint anys de demanar justícia de manera pedagògica, amable, moderada i dialogant el què hem aconseguit al final d’aquest recorregut és que ens robin més de 19.000 milions d’euros cada any. No queda més remei que compartir la sentència d’en Cardona: l’experiència del catalanisme polític ens aconsella el separatisme.

Ara bé, el nostre problema no és, com se’ns vol fer creure sempre, que els catalans no desitgem la independència nacional, perquè això equival a pensar que els holandesos viurien feliços colonitzats i saquejats econòmicament pels seus veïns alemanys. No. La qüestió no és que no vulguem la independència, la qüestió és que no creiem en la independència perquè el nostre drama és que tenim minada la moral de victòria. Aquell ànim victoriós per muntar un negoci, per fundar una associació cultural o per animar el Barça s’esvaeix en un no res davant una sola paraula: independència. Així, aquells compatriotes més sensibilitzats i amb un cert coneixement històric desestimen la possibilitat de ser un poble lliure tot començant a relatar les fatalitats de la nostra història. Es remunten a un llunyà segle xv amb el compromís de Casp, continuen amb la luctuosa derrota del 1714 i quan arriben a la batalla de l’Ebre ho fan amb un to i un posat de donar-ho tot per perdut. Però s’obliden que el nostre esdevenidor no depèn de les desgràcies o dels errors del passat, sinó del coratge i talent que les generacions actuals puguem tenir.

D’altres catalans, més despreocupats per les qüestions del país, adopten una altra actitud davant la possibilitat de la nostra independència. La seva rèplica es limita a un simple i desmenjat “això és impossible”, que sovint acompanyen amb un somriure de fotetes amb el qual pretenen fer sentir com un somiatruites aquell que es mostra partidari d’assolir la llibertat. Fan una cara com de dir que la nostra lluita per un Estat català és una mena de hobby de cap de setmana, com ho podria ser jugar al tennis o anar a esquiar. Tots aquests haurien de conèixer i prendre bona nota de l’actitud de l’etnòleg noruec ThorHeyerdahl, que en els anys quaranta afirmava, amb bones raons científiques, que la població de la Polinèsia provenia de l’actual Perú. Sense entrar a discutir les seves raons li deien que era impossible travessar l’oceà Pacífic en una embarcació com la dels indígenes d’abans del descobriment d’Amèrica. Llavors Heyerdahl , amb cinc companys més, va fabricar una balsa de joncs com les d’aquells indígenes precolombins, que va batejar amb el nom de Kon-tiki, i va fer la travessa. Al final del seu viatge, entre les costes del Perú i les illes de la Polinèsia, assegurava que aquella odissea no demostrava pas la seva teoria sinó només la falsedat de l’única raó que li objectaven: la impossibilitat de fer-ho.

L’exemple d’aquest científic nòrdic ens torna a demostrar que la humanitat i Catalunya sempre han avançat gràcies a aquells als quals els seus detractors sempre els deien que el que defensaven era impossible. Discutim, doncs, i en tot cas, sobre la validesa de les raons que esgrimim per defensar la independència de Catalunya, però abandonem d’una vegada per sempre el posat escèptic i pusil·lànime del qui se sent derrotat abans d’iniciar el combat. Fixeu-vos bé que l’anomenat “nacionalisme moderat” dels darrers vint i escaig anys mai no ha entrat a discutir sobre els avantatges o no d’un Estat català independent, perquè sap que en aquest terreny les tesis independentistes són irrefutables. El que ha fet és enrocar-se en aquella posició de dir, amb la boca petita i amb veu baixa, que ”nosaltres també ho voldríem… però és impossible”.

Amb tot aquesta excusa els ha anat meravellosament bé per defensar els seus interessos particulars. És clar, amb aquest estat d’ànim nostre tan aplatanat és fàcil que ens conformem amb quatre engrunes que ens envien des de Madrid i aguantem amb paciència africana avions que no s’enlairen i trens que no surten mai. Ens han pres tant la cabellera i ens han arribat a considerar tan idiotes, que encara hi ha qui qualifica de gran victòria política el fet que d’aquesta cabellera ens en donin quatre miserables pèls. Però és que, a més, aquestes quatre engrunes ens les donen després que els nostres representants vinclin l’esquena fins a tocar el terra amb la punta del nas. I, per a més inri, aquest demanar submisament, aquest demanar de l’esclau, es vol fer passar com “l’assenyat pactisme” dels catalans. Sempre hem d’estar així ?

Està vist i comprovat que fent el ploramiques i pensant que som uns negats per assolir allò que altres pobles assoleixen no es motiva la nostra gent. Vitalitzar l’ànima col·lectiva i la moral d’una nació significa mirar més enllà de les nostàlgies i de les especulacions ridícules dels aprenents d’estadista que avui ens representen. Exigeix també capacitat per preveure cap a on aniran els esdeveniments i demana una estratègia capaç d’encarar-se amb Espanya i França i amb el seu afany de voler reduir-nos a una simple peculiaritat regional. No és pas amb lirismes ridículs ni tampoc amb somriures hipòcrites de perdonavides quan es parla d’independència que retrobarem la fe i la confiança en nosaltres mateixos. Malgrat això que us dic, i que té com a objectiu fer-vos veure que la independència no és impossible, sempre quedaran aquells catalans que encara poden dir-nos que quan ho hem intentat sempre hem fracassat. Us he de confessar que sempre que sento això recordo la resposta de qui va ser un dels grans triomfadors en la política mundial del segle xx, Winston Churchill. En una ocasió li van preguntar què era l’èxit, i ell va respondre:

“L’èxit és el final d’una sèrie de fracassos.”

Ara bé, podem recuperar la nostra moral de victòria. Podem tornar a tenir confiança en les nostres possibilitats. Podem, en definitiva, aixecar el nostre ànim col·lectiu, però si ens fallen els dirigents polítics del país com ens han fallat i ens continuen fallant, no farem mai res. Analitzem-los breument i veurem com es fa indispensable una regeneració política si Catalunya vol unir-se al concert de les nacions lliures del món.

Fixeu-vos bé que sempre ens parlen de l’avenç de Catalunya. Ens diuen que hem progressat econòmicament, socialment, i també afirmen categòricament que hem progressat políticament. Deixem de banda els dos primers, perquè també són producte del ritme de creixement global de la societat occidental en la qual estem inserits. Tot i que aquestes afirmacions, després de saber que ja ens roben 52 milions d’euros cada dia, cal, com a mínim, posar-les en quarantena. Però cenyim-nos al fet que ens diuen que mai no hem tingut tant poder polític com ara des del 1714. Davant aquestes afirmacions tan entusiastes cal dir clarament que, en realitat, no ens hem mogut dels temps de les Bases de Manresa o de la Lliga Regionalista.

Bona prova del que dic ho constitueix la tragicomèdia del nou Estatut sorgit després d’haver passat per la piconadora de les Corts espanyoles. Tot plegat ha estat l’enèsima mostra de la impotència d’una generació política per fer efectiva una aspiració del poble de Catalunya. També cal que ens preguntem si sempre hem tingut uns dirigents d’aquesta mena o si bé som uns negats per fer política en majúscules. Més aviat hem de creure, si analitzem la nostra història, que l’èxit ens abandona sistemàticament quan es tracta de “salvar” Espanya o d’encaixar-nos-hi. Des de l’“Espanya gran” d’en Cambó fins a l’intent de Jordi Pujol de donar sempre “estabilidad al Estado”. Els darrers han estat, de forma grotesca, les esquerres catalanes amb una actitud que resumeix aquella frase que va pronunciar Joan Puigcercós al Parlament de Madrid, que deia:

“Extiendo la mano a las izquierdasespañolas para caminar juntoshacia un modelo federal.”

Sigui com sigui, la resposta des de Madrid a les bones i ingènues intencions catalanes sempre han estat una sonora bufetada. En el cas d’en Cambó la rèplica a les seves intencions va estar la dictadura de Primo de Rivera, i el darrer intent federalista de certes esquerres casolanes ha estat respost amb campanyes d’incitació a l’odi contra nosaltres, que tots coneixem molt bé. Home! El balanç no és que convidi precisament a continuar una política de concòrdia i encaix.

Pel que fa a tot això el perspicaç periodista i escriptor Agustí Calvet, conegut popularment amb el pseudònim de Gaziel, ja anunciava l’any 1947 per on havia fallat la idea d’encaix a Espanya, una idea que encara avui és el leitmotiv de tota la classe política del país. Així, Gaziel deia d’en Cambó que era el millor representant de la “tràgica contradicció entre el sentiment catalanesc de les millors generacions burgeses de la Catalunya contemporània i la incapacitat radical, jo en diria congènita, en què es trobaven a l’hora de plasmar-lo en realitats polítiques. Quan s’adonaven que l’únic camí per on aquestes coses grans i terribles han de fer-se és el del sacrifici i el dolor integrals, el seny famós, irresistiblement, els empenyia a fer-se enrere”.

De fet podem constatar que no s’ha bellugat res. Cent anys després continua igual la mateixa “incapacitat radical” de “plasmar en realitats polítiques” el “sentiment catalanesc”. Perquè això, i res més que això, és el que han estat les renúncies i especulacions partidistes de tots ells en el nou text estatutari. La realitat és que per fer efectiu aquell famós estatut sorgit del nostre Parlament el 30 de setembre del 2005 calia encarar-se obertament amb Espanya amb el conseqüent sacrifici i dolor integral. Naturalment, tots s’han fet enrere com ho han estat fent de forma majoritària d’ençà que es va iniciar la nova restauració borbònica que patim. Per tant, vist que s’ha tancant un balanç de manera decebedora on no poden presentar-nos cap èxit significatiu, hem de dir que és l’hora de la regeneració política. Perquè la paciència té un límit i els catalans hem estat prou generosos amb els nostres representants en els darrers anys, malgrat les vergonyes que ens han fet passar. Recordem si no, només, la famosa samba d’en Joan Clos damunt d’una carrossa o la foto de la corona d’espines a Jerusalem. Aquest darrer va ser un acte que va tenir la facultat de posar en contra de Catalunya dos dels estats més influents en el concert internacional com són el Vaticà i Israel.

Agradi o no als càrrecs oficials de la comèdia autonòmica que viu Catalunya, cal dir alt i clar que s’ha d’iniciar una nova etapa política. Les cares i els discursos que acaparen el protagonisme del nostre dia a dia han arribat a un descrèdit majúscul que ja ningú pot amagar. Cada dia són més les veus que clamen per l’aparició de nous actors que ens permetin recuperar la moral i la dignitat. És la manera que tenim de proclamar la necessitat d’un recanvi polític imprescindible. Però, cap a on apunta? Quina ha de ser la fórmula que pugui donar forma a l’alternativa desitjada?

No em cansaré d’insistir que, abans de res, cal fer una anàlisi profunda del que han estat els darrers anys del catalanisme tradicional. Hem d’enfrontar-nos a la realitat de quins han estat els resultats d’intentar fer entendre la nostra personalitat nacional arreu de l’Estat espanyol. No podem estar eternament ignorant el fracàs en aquesta matèria de tota una generació política simplement per interessos electorals. Per fer balanç d’aquests darrers trenta anys, podem entretenir-nos tant com vulguem (que si dretes, que si esquerres, que si polítiques conservadores o progressistes…), però el que sempre hi ha hagut ha estat una dinàmica constant: la claudicació davant Espanya. Ara bé, aquest fet inqüestionable ens l’han volgut fer passar amb eufemismes com “la política del peix al cove”, que l’única finalitat que tenien era la d’emmascarar una ambició nacional de volada gallinàcia.

Fins ara l’objectiu de la partitocràcia del país ha estat poder resoldre de manera amable i dialogant la “qüestió catalana”. Ho han intentat pel dret i pel revés. Han estat fidels a l’Estat, a la Constitució, a la monarquia, a la bandera espanyola, a l’exèrcit, a tots els tribunals i a tot allò que els donés l’aire de col·laborar amb la governabilitat de l’Estat. Mai una paraula més alta que l’altra perquè, diuen ells, aquest és l’estil català de fer política. Actuant així durant tots aquest anys, doncs, qualsevol pelacanyes “rojigualdo” s’ha vist amb cor de dir-nos el nom del porc i de deixar-nos com un drap brut. Davant aquestes insídies els catalans esperàvem dels nostres dirigents, potser no la contundència d’un Xabier Arzalluz, però si una miqueta de punt d’honor.

Hem arribat a un punt en què el discurs de la partitocràcia actual ha donat de sí tot allò que podia donar. El tenen passat de rosca i difícilment ens tornaran a enredar. Les seves actituds tan poc combatives i tan poc patriotes han adobat la impressió popular que l’únic afany que tenen és purament personal i partidista. És normal, doncs, que gradualment se’ls hagi anat veient com uns simples mercenaris de la menjadora. En el pecat hi tindran la penitència.

Tot això que estic dient tindria una altra importància si Catalunya fos un Estat independent. Vull dir que ens estaríem referint a la crisi d’un règim determinat, la qual podria ventilar-se a través dels mateixos mecanismes de què disposaria l’Estat en qüestió. El nostre problema és molt més gros. Hem de fer front a una crisi de règim com l’autonòmic, a una crisi de personalitat nacional i a una espoliació econòmica monumental amb els mecanismes de l’Estat responsable de tot això. Algú amb dos dits de front pensa que ens en podem sortir?

Fa pocs dies el polític escocès Michael Fry declarava que el seu sistema autonòmic no funciona i, textualment, afegia:

“Com que ja no crec en el centralisme, l’única opció per tirar endavant el país és la independència.”

De fet, Catalunya es troba en la mateixa situació. La diferència és que mentre que a Escòcia s’aplica el sentit comú i es mira per l’interès general, aquí únicament es defensen els interessos particulars d’uns certs membres de l’Administració. Per què? Molt simple: el Parlament de Catalunya està integrat en un 70% per funcionaris. Calen més arguments?

Els catalans podem continuar sent espectadors d’aquesta degradació política galopant o bé esdevenir actors del procés regenerador. Tot i això, els únics que actualment disposem de la força moral necessària per tal de capgirar la situació som els independentistes. Simplement perquè la nostra opció és la que no s’ha demostrat fracassada. Té tota la raó Michael Fry quan, de manera senzilla i entenedora per tothom, apunta que només hi ha tres sistemes per contemplar la governabilitat de les nacions: el centralisme, la autonomia i la independència. A nosaltres ens han imposat tràgicament el primer, i el segon l’hem més o menys consentit. Amb tot, els dos s’han demostrat insuficients, o bé per acabar amb Catalunya o bé per encaixar-la a Espanya.

Malgrat que alguns m’acusin de massa optimista, el cert és que vivim un moment dolç per situar les tesis secessionistes com la gran alternativa política a casa nostra. La sensació que amb Espanya “no hi ha res a fer” es va imposant fins i tot entre els partidaris de la concòrdia i, a més a més, veiem clarament com es van reestructurant moltes entitats polítiques arreu del món. Llavors, no és estrany que en el prestigiós TheWallStreetJournal, no fa ni vuit mesos, s’escrivís:

“L’expedient més recent per a una separació és el dels catalans. […] Les fronteres no són necessàriament eternes. L’aparició com bolets de nous estats en els darrers anys reflecteix parcialment el fet que, a la pràctica, construccions polítiques més petites tendeixen a ser més democràtiques i pròsperes.”

Tot i que el nostre principal adversari és la poca moral de victòria que tenim, també és cert que es va imposant entre els diversos sectors independentistes una voluntat d’unitat d’acció. Els del sector que són al govern? Amb aquests ningú no hi compta, atès que ens fa l’efecte que ja no són dels nostres. Han preferit trepitjar molsudes catifes abans que els pobles i ciutats del país. Però deixant de banda aquestes misèries que sempre tenim els pobles sotmesos, el cert és que va fent forat la idea que la conjunció d’esforços és la via que ens ha de portar a la victòria. Avui és més factible que mai. Segurament per això, ara fa unes setmanes, després de pronunciar una conferència a Olot, convidat pels magnífics patriotes de la plataforma Estelada 2014, un alcalde de la Garrotxa em deia:

“És un gran moment per a la unitat dels independentistes, sobretot perquè tots estem rebaixant les condicions d’aquesta unió. Ara veiem clarament que només ens ha d’aglutinar l’objectiu comú: la independència.”

Sincerament, seria d’inconscients deixar passar aquesta oportunitat. Si analitzem l’escenari actual veurem un clima col·lectiu propici per un discurs de trencament amb Espanya. Ara bé, tinguem present que ha de ser clar, audaç, elegant i adaptat als temps actuals. No ens podem guanyar el cor dels catalans amb plantejaments passats de rosca que no motiven ningú. El país viu d’esquena als discursos oficials, la sensació d’espoliació econòmica no para de créixer, veiem com la pervivència de la nostra cultura i personalitat nacional cada dia es fa més complicada i, a sobre, sembla que internacionalment l’opinió pública dels poderosos no fa escarafalls davant un possible Estat català. Què més necessitem per veure-ho clar? Estic convençut que, si no ens falla la determinació i la fe en Catalunya, ara és l’hora de guanyar.

Perquè ha arribat el moment de dir prou, atès que no és que ens hi juguem el nostre futur sinó que està en joc el dels nostres fills. Ens estan advertint veus qualificades que, si continua l’actual ofec cultural i econòmic, d’aquí a vint o vint-i-cinc anys la llengua catalana serà una cosa residual i el panorama de creixement econòmic es limitarà al que puguin oferir viles turístiques com Salou o Lloret de Mar.

No sé vostès, però si el meu fill que ara té nou anys em preguntés d’aquí a vint anys com és que la meva generació, que no ha patit les dramàtiques persecucions de les generacions dels nostres pares o dels nostres avis, no va tenir el coratge i l’idealisme d’intentar evitar l’agonia material i espiritual del nostre poble, jo no em veig amb cor de dir-li només que “és que era impossible”. Siguem conscients que la pervivència dels pobles es forja a través del bon exemple de les generacions anteriors.

Som en una cruïlla, com molts dels nostres no es cansen de reconèixer. I aquest encreuament, tinguem-ho ben present, és entre dos camins ben diferenciats: dissolució com a poble o independència. Arribats en aquest punt, on podem veure clarament que el nostre benestar anímic i econòmic depèn més que mai de la creació d’un futur Estat propi, també caldrà reconèixer que uns altres dirigents polítics seran els que el construeixin. On cercarem aquests homes i dones? En les elits dels partits actuals amb representació parlamentària? Allà no hi trobarem la saba purificadora. Cerquem-la en el patriotisme de la nostra gent d’ofici i benefici, entre aquells que no han adquirit els tics del buròcrata. L’idealisme, el sacrifici, l’eficàcia i, sobretot, la insubornabilitat han de ser les seves divises. Però més que res hauran de veure que hi ha vida més enllà del trist escenari autonòmic on ens volen encabir per sempre més. Hauran de saber que hi ha una vida d’independència que serà la que ens portarà el progrés i benestar que tot poble desitja. I permeteu-me acabar recuperant una altra vegada l’odissea de TheorHeyerdhal, perquè la seva també va ser una travessa per vèncer l’escepticisme. Va demostrar que per combatre’l no n’hi ha prou amb raons intel·ligents i de pes, també cal audàcia. Si ell va fer una barca per creuar el Pacífic, nosaltres n’hem de construir una per travessar un mar de pessimisme que encongeix l’ànim de gran part de la nostra gent. A Heyerdhal el van acompanyar cinc valents, però jo espero, i n’estic convençut, que a la nostra barca de la llibertat s’hi embarcaran milers i milers de catalans. Ells seran, i ho són ja els que han iniciat el viatge, l’orgull i l’esperança de la pàtria. La mateixa esperança que sempre va tenir un dels quatre o cinc més grans genis que ha donat mai la literatura catalana, en Josep Maria de Segarra, quan després dels fets del 6 d’octubre de 1934 escrivia:

“Si ens haguessin de subjectar a una teoria fatalista, lògicament hauríem d’afirmar que Catalunya és un poble de tràgics destins, a partir del Compromís de Casp. Jo no sóc fatalista, no vull creure en aquests tràgics destins, ni estic disposat per ara a abandonar el timó. Dins la nostra nau, tan tempestejada i tan mal governada com es vulgui, encara hi resta l’ànima i la bandera. Jo vull creure, ara més que mai, en aquesta ànima i en aquesta bandera.”

I no en dubteu, mentre aquest poble tingui una estelada com la que hi ha penjada d’aquest pal i una ànima com la que avui es respira en aquesta sala de la capital de la Cerdanya, hem de creure en nosaltres mateixos. Hem de creure en Catalunya.

Moltes gràcies.

Santiago Espot,
President Executiu de Catalunya Acció

Santiago Espot: El català serà l’única llengua oficial de l’Estat Català Independent! __ EA 2080

Santiago Espot:

“El català serà l’única llengua oficial de l’Estat Català Independent!”

Com pensa, com actua, quina determinació té Santiago Espot, candidat a les Primàries de SI, pel 3r lloc de la llista per Barcelona?

Necessitem homes com ell, valents i lúcids, amb moral de victòria, amb bona erudició, al capdavant de la Nació. Aquesta serà la força i l’eficàcia per la garantia de que el Procés Constituent de l’Estat Català Independent no sigui un procés fallit, que la falsa i enganyosa idea d’estat propi no prosperi, que el català esdevingui l’única llengua oficial del nou estat català, que no ens venguin una independència borda i prostituïda …


Solidaris, amics de solidaris … catalans …

feu campanya per Santiago Espot al 3r lloc de la llista. Voteu Santiago Espot a les primàries del proper diumenge.

————–

CONSTITUCIÓ 

DE LA

REPÚBLICA CATALANA

 


Títol II

IDIOMA, BANDERA I ESCUT

 

Article 2. L’única llengua oficial, a Catalunya, és la catalana.

 

Article 3. La bandera oficial de la República Catalana és la històrica de les quatre barres roges damunt de fons groc; amb addició, en la part superior, dun triangle blau i amb una estrella blanca de cinc puntes al centre.

Article 4. L‘escut nacional de Catalunya és anàleg a la bandera anterior.


L’Havana, 1928

Supervisada i acceptada per Francesc Macià.

—————–

Capítol  14 del llibre Discursos a la Nació de Santiago Espot.


“L’Estat català i la plenitud de la llengua”

(Acte “Llengua i Estat”, Centre Cívic Fort Pienc, Barcelona, 19 d’abril de 2008)

Senyores, senyors,

Si hem volgut titular “Llengua i Estat” aquest que podríem anomenar primer acte de gran format de Catalunya Acció és perquè som plenament conscients (com ho són tots vostès i tots aquells catalans que mínimament s’estimen aquest país) que és precisament el nostre idioma allò que constitueix el nervi principal de la nostra existència com a poble.

Aquesta consciència és la que fa que tinguem una estima i un amor per la nostra parla com pocs pobles tenen o han tingut al llarg de la història. Sabem amb seguretat que de la pervivència i de la plenitud de la llengua catalana en depèn l’existència de Catalunya com a nació. I segurament que també això ja ho copsava Joan Maragall fa més de cent anys quan escrivia:

“El català sent la seva ànima però no en sent el pes; i, per això, li interessa més la seva història que no la seva filosofia, i estima la seva llengua encara més que no la seva història.”

La llengua catalana és l’ànima del nostre poble. A través d’ella ens interpretem individualment i col·lectivament, i interpretem també aquells valors que ens caracteritzen com a nació. A través d’ella veiem el món, donem forma als nostres pensaments i expressem el nostre geni nacional. Sobretot per aquests motius, Espanya i França saben que la mort del català significaria l’acabament de Catalunya. Així, davant aquesta batalla, que no és pas nova (duta bàsicament des de l’any 1659, per la mutilació de Catalunya amb motiu del Tractat dels Pirineus), ens caldrà bastir una altra estratègia per assegurar-nos la victòria, ja que en aquests moments no és pas que progressem gaire.

Les exposicions que aquí ja han fet Daniela Grau, Maria Jesús Navarro i Maria Torrents han estat clares i contundents. Ens han descrit d’una manera concisa de quin mal patim. Però, alhora, han apuntat que solament la creació d’un Estat propi pot assegurar-nos definitivament la supervivència del català. I és que, des de la mort de Franco fins ara, se’ns havia volgut fer creure (i encara ho intenten) que, en la Catalunya ocupada pels espanyols, amb les possibilitats que oferia una simple “Leyorgánica del Estado” com és un Estatut d’autonomia, n’hi havia prou per garantir un estatus digne per al nostre idioma, i que després el voluntarisme i la moral dels catalanoparlants ja farien la resta. Com si sortir de quaranta anys de camp de concentració, on el crit de cada matí era “habla en cristiano”, convidés el poble a mantenir-se ferm en la defensa dels seus suposats drets lingüístics.

Es parlava –i es parla– de la necessitat de “normalitzar” el català com si no fos normal la llengua d’Ausiàs Marc o la de Manuel de Pedrolo. Fa poc ens deien que li havíem de “donar corda”, igual com feien els nostres avis amb els antics rellotges. Tot plegat per evitar haver de reconèixer que el problema del català no és cap altre que el de la seva trista condició de llengua colonial. En conseqüència, aquest procés que hem viscut ha motivat que per a molts dels nostres compatriotes el tema del català sigui una causa perduda, i hem arribat a la paradoxa de ser dels pocs pobles del món que teoritzem sobre el temps que trigarà a desaparèixer la nostra llengua. I ho fem amb una tal seriositat i convenciment que si sols apliquéssim un 25% d’aquest esforç en sentit contrari, és a dir, a consolidar el català, segur que avui no estaríem parlant d’aquestes coses.

Així, no fa pas tant temps, concretament l’any 2004, hom podia llegir a El Periódico el titular següent d’una entrevista: “El filòleg Joan Solà augura la ràpida desaparició del català”. El diari en qüestió el presentava (cosa naturalment certa) com a “autoritat de primera fila en matèria lingüística a Catalunya”. És clar, si una autoritat com ell afirma categòricament que al català li queden quatre dies, amb quin ànim actuarem els parlants d’aquesta llengua a l’hora de garantir-ne la supervivència?

Tanmateix, no voldria que es malinterpretessin les meves paraules pensant que vull dir que hem d’amagar la precària situació actual. Ni de bon tros. Però una cosa es fer-ne un diagnòstic rigorós, apuntant solucions, i una altra és cantar les absoltes al teu idioma. La veritat és que hem arribat a una situació en què parlar sobre el català és parlar gairebé sempre de la nostra agonia, i això s’ha d’acabar per sempre! Cal deixar d’actuar com si fóssim uns resistents i gravar-nos en el cervell que Catalunya és dels catalans. Ens hem de sentir senyors de casa nostra i dels nostres destins. És així com ha de començar a brollar entre la majoria de la nostra gent un patriotisme vibrant i cívic, el qual ha d’esdevenir el fonament principal de la nostra recuperació lingüística.

Ara bé, el problema ha estat que durant aquestes darreres dècades se’ns ha volgut fer creure que això del patriotisme és una cosa demodée o pròpia de mentalitats totalitàries; o bé que, si el tenim (el patriotisme), hem d’expressar-lo d’una manera respectuosa i moderada per no ferir la sensibilitat d’aquells que ens voldrien fer desaparèixer. Hauria calgut, per contra, difondre entre la nostra gent aquella frase de Lord Byron que diu:

“Qui no estima la seva pàtria no pot estimar res.”

D’aquesta manera tindríem més consciència de com la manca de patriotisme pot derivar en la degradació moral d’una nació que assisteixi passivament a la mort de la seva llengua. Volem això per a Catalunya? Sé perfectament que no. Sé que, malgrat que la situació sigui difícil i que malgrat que l’actuació dels nostres actuals dirigents polítics no convidi precisament a l’esperança, els catalans no hem arribat a embrutir-nos com a poble. És clar que volem la plenitud de la llengua catalana i poder traspassar-la als nostres fills. Però ara el problema és que no sabem quin camí agafar. Durant tots aquests anys han fracassat estrepitosament totes les campanyes adreçades al que en diuen “la normalització de la llengua”. També hem vist com les anomenades “polítiques lingüístiques” s’han caracteritzat per la claudicació constant, i notem una dimissió creixent en molts dels nostres connacionals a l’hora de mantenir-se fidels a la llengua. I, a sobre, podem constatar com la immersió a les escoles és insuficient per superar la problemàtica. En resum, podem dir que ens ha fallat pràcticament tot, quan s’ha fet en matèria de llengua el mateix que s’intentava fer en política.

Ben mirat, això del bilingüisme és la mateixa enganyifa (i té el mateix futur) que l’intent d’encaix a Espanya o França. Això és pura falòrnia. I de la mateixa manera que ha estat impossible una política civilitzada i de concòrdia amb espanyols i francesos, també és impossible l’anomenat bilingüisme. Perquè, tant els espanyols com els francesos, no utilitzen cap altre llenguatge que no sigui el de la submissió.

Per això erren el camí aquells dels nostres que, preocupats sincerament per la llengua o la cultura catalanes, diuen que no es volen ficar en política. Els agradi o no, el futur del nostre idioma passa irremissiblement per manifestar-se en aquesta matèria. Fins i tot el mateix filòleg Joan Solà no té més remei que assumir-ho quan manifesta en El Periódico (2004):

“El poder polític acaba resultant més decisiu en el futur d’una llengua que altres elements com el demogràfic o, fins i tot, l’educatiu.”

Això vol dir, tant si ho diu Joan Solà com si no, mentalitzar-se i assumir que solament la independència de Catalunya (amb l’Estat propi que se’n derivarà) és avui l’única via per fer del català una llengua de la categoria que li correspon per la seva història i les seves actuals possibilitats en el món del segle xxi.

La plenitud de la nostra llengua vindrà de part de l’Estat català. Exactament, per exemple, com la plenitud de l’hebreu, que era una llengua pràcticament oblidada fins a primers del segle xx, va venir per la formació de l’Estat d’Israel. En aquest cas, el renaixement de l’hebreu va ser gràcies a l’obra d’un home, d’un sol home, Eliecer Ben Jehudà, que la va recuperar com a nucli aglutinador del sentiment nacional jueu en l’època de l’ocupació britànica de Palestina. Ell va redactar el monumental Diccionari complet d’hebreu antic i modern, compost de disset volums, va fundar el Consell de la Llengua Hebrea, la va introduir a les escoles, va exigir sempre durament i obstinadament als seus compatriotes que l’hebreu fos l’única llengua que parlessin entre ells i va fer del seu propi fill el primer parlant monolingüe en hebreu de l’era moderna. Tot això li va comportar durs enfrontaments amb la seva pròpia muller, com quan un dia en arribar a casa va sentir com la mare del seu fill li estava cantant una cançó de bressol en rus. Llavors es va enfurismar i li va fer jurar que mai més no cantaria al nadó en la llengua d’aquells que els havien volgut aniquilar. Sobre ell, l’historiador jueu nascut a Anglaterra, Cecil Roth, va dir:

“Abans de Ben Jehudà els jueus podien parlar hebreu. Després d’ell, ho van fer.”

Aquest personatge va assentar les bases perquè vint-i-cinc anys després de la seva mort el nou Estat d’Israel proclamés l’hebreu com a llengua oficial i esdevingués així l’única llengua dels jueus. Nosaltres, salvant les distàncies, el camí que va fer Ben Jehudà ja l’hem recorregut. Ja hem tingut els artífexs de la nostra renaixença. Hem tingut els nostre gran Verdaguer i el nostre gran Fabra. Tenim, doncs, els fonaments; però, a diferència dels israelians, no tenim al capdavant del país cap Ben Gurion amb l’ambició de proclamar l’Estat català.

Us puc assegurar que podem estar segurs que, quan Catalunya tingui un estol d’autèntics dirigents de caràcter, moguts per un ferm patriotisme i no pas per les misèries partidistes, la llengua catalana gaudirà de les mateixes condicions que qualsevol altra nació lliure. I això passarà per l’oficialitat única i exclusiva de la llengua catalana en el futur Estat català. D’aquest fet se’n derivaran uns drets i uns deures lingüístics que, naturalment, sols faran referència als catalanoparlants. Els drets lingüístics significaran que tothom té dret a ser atès i correspost en català en les seves relacions orals i escrites, i els deures lingüístics significaran que els catalans tenen el deure i l’obligació de conèixer la llengua catalana.

Alguns dels punts que exemplificaran aquests drets i deures lingüístics seran:

–Referent a l’Administració pública, comerços, empreses i tot el personal que presta servei públic hauran de garantir l’atenció al públic en català.

–Referent als rètols i publicitat, qualsevol rètol oficial i privat, publicitari, comercial, informatiu o de qualsevol altra mena haurà de ser redactat en català.

–Referent a les comunicacions orals per altaveus en establiments comercials, centres esportius, concerts, espectacles i en qualsevol altre indret o activitat oberts al públic, es faran en català.

–Referent als bars, restaurants i hotels i altres establiments d’hostaleria, hauran de redactar els menús, les cartes, les llistes de preus, l’oferta de serveis i qualsevol altre imprès o informació pública en català.

–Referent als serveis sanitaris i socials, el personal que presta serveis sanitaris o socials tindrà el deure d’expressar-se en la llengua oficial.

–Referent a l’obtenció de la residència catalana, serà donada prèvia acreditació del coneixement oral i escrit de la llengua catalana.

Aquests són sols alguns exemples del futur contingut lingüístic de l’Estat català. Naturalment, l’incompliment d’algun dels seus punts significarà l’aplicació immediata de les sancions que recollirà també la mateixa legislació.

Ara bé, per poder fer efectiu aquest programa ens calen, com deia abans, uns dirigents polítics disposats a comandar Catalunya fins a la seva independència. Necessitem els nostres Ben Gurion, els nostres José Martí o els nostres Thomas Jefferson. Però no podem anar-los a cercar entre les elits dels partits actuals. Allà no hi trobarem gens de saba. Cerquem-los entre el patriotisme de la nostra gent d’ofici i benefici, entre aquells que no han adquirit els tics del buròcrata. L’idealisme, l’eficàcia i la insubornabilitat han de ser les seves divises.

Des de Catalunya Acció apostem per tot això, perquè estem convençuts que aquesta és la fórmula per assolir l’objectiu proposat i la manera com s’han de forjar els artífexs de la independència de Catalunya. Us asseguro que no ens aturarem fins a assolir el triomf. I estem disposats a fer els sacrificis que ens exigeixi la nostra pàtria i la nostra estimada llengua. Podem guanyar… i ho farem!

Moltes gràcies.

Santiago Espot,
President Executiu de Catalunya Acció