A la taula de Sant Bernat qui no hi és no hi és comptat! __ EA 2057

  • “Últimàtum!”

    No es correcte que cada partit o alguns partits vagin a la Manifestació amb consignes pròpies i privades perquè seria o serà l’excusa perfecte per obviar el clam del Poble Català, aquell poble que és conscient de la nostra condició de Nació mil·lenària, aquell poble “menut” que com el 1714 és plenament conscient de la validesa dels seus Drets i Constitucions, garantia veritable de la seva llibertat nacional i personal.

  • A la taula de Sant Bernat qui no hi és no hi és comptat!

  • HEM DE TRENCAR AMB ELS PARTITS POLÍTICS
    QUE NO ESTIGUIN PER LA FEINA !

    Això no ho hem de delegar a ningú i no hem d’encallar-nos perquè alguns partits polítics no hi siguin, ni que sols hi quedi un sol partit.

    En el procés Constituent hi haurem de ser tots i no esperarem els que s’adormin.

    Salvador Molins, BIC
    Josep Vilalta, BIC

En el procés Constituent hi haurem de ser tots i no esperarem els que s’adormin. __ EA 2056

Cal un gran pacte català de TOTS per la Independència:

ANC, AMI, Partits Independentistes o que vulguin treballar urgentment per la Independència, organitzacions patriòtiques, polítiques , culturals, esportives, Sindicats … tothom que hi vulgui ser … per fer ja el procés de secessió i constituent. Ha arribat l’hora de Catalunya. Tenim un nord, res d’Espanya, res del que diguin ho facin, res ens interessa.

Només depèn de nosaltres i ja ha arribat l’hora. Ni un pas enrere!

Això no ho hem de delegar a ningú i no hem d’encallar-nos perquè alguns partits polítics no hi siguin, ni que sols hi quedi un sol partit.

En el procés Constituent hi haurem de ser tots i no esperarem els que s’adormin.

Salvador Molins (BIC)

——————————————-

Notícia curiosa del Punt Avui+:

El Tren de la Independència, pronosticat fa set anys per Catalunya Acció.
“La Independència és com un tren que si bades et passarà per sobre!

Figueres i Girona lloguen un tren per convertir la Diada en “un clam nacional”

Els dos ajuntaments volen animar els ciutadans a participar en la marxa unitària de Barcelona amb un comboi especial pioner a Catalunya

Santi Vila, al’esquerra, i Carles Puigdemont, ahir en la presentació del comboi Foto: E.V.

Els ajuntaments de Girona i Figueres, adherits a l’Associació de Municipis per la Independència, volen contribuir a convertir la manifestació unitària convocada per l’Onze de Setembre a Barcelona en “un clam nacional” amb la contractació d’un tren especial que faciliti el viatge als ciutadans que vulguin participar en la concentració a la capital. El comboi, de sis vagons i amb capacitat per a més de 500 passatgers, sortirà el mateix dia 11, a les 3 de la tarda, de Figueres, passarà per Girona cap a 2/4 de 4 i continuarà el trajecte sense més parades fins a Barcelona, on arribarà al passeig de Gràcia amb prou antelació per a la marxa organitzada per l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) a les 6 de la tarda. El tren de tornada sortirà a les 9 del vespre. Els bitllets, d’anada i tornada, costaran 10 euros per als adults i 5 per als menors de 14 anys, amb l’objectiu de facilitar al màxim el desplaçament de famílies senceres, i es podran adquirir a partir de la setmana que ve de manera presencial als dos ajuntaments o a través d’una aplicació web de les respectives pàgines municipals. …

” la guspira que ha de provocar el cop de puny sobre la taula: PROU D’AIXÒ!” __ EA 2045

peremerono | El dia de la Independència | dissabte, 11 d’agost de 2012 | 07:14h



Com serà el dia de la independència, amb quin desllorigador, quan, com, de quina manera. Ara i aquí en coneixerem una visió versemblant i possible (…)

(En diversos lliuraments. Escrits per en Salvador Cardús per a, on sinó, l’ARA.| Actualitzada el 21/07/2012 00)

 

Com ha estat habitual en aquesta mena de casos, tres mesos abans que saltés la guspira que havia de provocar el cop de puny sobre la taula que forçaria l’inici del procés de secessió que acabaria aconseguint una Catalunya independent, ningú no era capaç de fer cap mena de previsió en cap sentit. Més aviat el contrari: l’espera impacient començava a produir un cert desànim. És cert que l’aprovació en referèndum d’un Estatut que al cap de pocs mesos ja es donava per fracassat, i en contra de totes les expectatives, havia provocat una primavera independentista mai no vista. Però sis anys després, es començava a respirar un ambient típic d’un país habituat a lluitar per sobreviure però que sol donar per fet que tornarà a ser derrotat.

 

Així, sense renunciar al combat, es desconfiava somàticament tant de la voluntat de la gent a l’hora de la veritat com del coratge del govern per acabar de fer el pas definitiu. No era estrany, doncs, que a les reunions conspiratives -que no paraven de multiplicar-se- es mesclés a parts iguals l’excitació pel que podia acabar passant amb un pessimisme creixent per si es tornava a escapar dels dits. Es vivia un clima de radicalisme desconfiat que, sense voler, se sabotejava a ell mateix. Com més clara es tenia la intuïció que el moment era a prop, més espantava la possibilitat de guanyar.

 

Si una cosa hauria hagut de sorprendre, tanmateix, és que ni el fracàs estatutari, ni la patacada posterior del Tribunal Constitucional amb tota la seqüela de sentències desestabilitzadores, ni tot el procés d’involució autonòmica perpetrat aprofitant la intervenció europea d’Espanya ni, en definitiva, la profunda crisi democràtica a què tot plegat havia abocat, no hagués portat els catalans a un estat depressiu. Si sis anys abans, amb tota la informació del que havia de passar damunt la taula, algú s’hagués trobat amb el compromís de fer un pronòstic, segur que hauria anunciat una frustració col·lectiva irreparable i un escenari més que probable de dissolució definitiva de la personalitat nacional catalana. I, en canvi, pocs mesos després del referèndum, el país havia començat a sentir un formigueig que progressivament s’anava convertint en un radical “ja n’hi ha prou”.

 

Tot l’esgotament pel procés de negociació estatutària s’havia saldat còmodament amb el sacrifici polític dels qui havien liderat el procés. Cau i net. El fracàs estatutari, doncs, havia tingut un efecte catàrtic, havia deslliurat el país d’aquella prudència que, com havia teoritzat Vicenç Villatoro, s’havia fonamentat en la convicció que el pas del temps sempre li anava a favor. Allò del “qui dia passa, any empeny”. Ara, el temps li anava en contra. El nou Estatut, paradoxalment, no s’havia convertit en la llosa insuportable que preveien els juristes experts, sinó que havia empès a fer sortir de l’armari tots els sobiranistes discrets, a acabar la paciència dels que sempre havien aconsellat que no ens precipitéssim i a atrevir-se a plantar cara a la humiliació, com havia exigit Joan Solà a finals del 2006 arran de la imposició d’una hora més d’espanyol a les aules catalanes.

 

Tres mesos abans, doncs, l’ambient polític estava encès però tampoc no acabava de cremar. Com aquella espera indecisa de quan la metxa porta la guspira fins a dins de la carcassa del petard, però que llavors no esclata i ningú no sap què fer. La pregunta a l’aire era: això petarà o no petarà? Fins quan hem d’esperar? És cert que al Parlament de Catalunya els debats pujaven de to, però era més l’expressió del clima d’impotència que no pas per la rellevància dels continguts. El que el Parlament discutia ja no interessava gens. Parlaven un llenguatge antic, com si volguessin salvar una realitat que s’escolava als seus braços. L’única escletxa de fals horitzó que s’hi defensava era la d’un pacte fiscal que tothom sabia impossible, tant en la fórmula de CiU i ERC que obligava a desfer les costures estatutàries que precisament Madrid estrenyia, com en la proposta ingènua del PSC, que ridículament es volia mantenir dins l’Estatut, un artefacte totalment desacreditat pels fets.

 

Ara, cinc anys després i quan tot ha acabat, és molt fàcil entendre aquella barreja de pors i esperances, l’espera impacient, la gesticulació impotent, la dissonància entre una acció política més ocupada a salvar els mobles vells que a buscar casa nova. Però, perquè ens en fem el càrrec, també ho hem oblidat tot molt ràpidament i ja ho hem posat en mans dels historiadors.

 

  http://twitter.com/perermerono

 

CANIGÓ, setmanari independent dels Països Catalans

Mas i Ciu persisteixen en l’engany del Pacte Fiscal ! __ EA 2044

Solidaritat reclama a Mas que no s’aprofiti de la Diada ja que l’11 de setembre serà un gran “clam per la independència”

Uriel Bertran recorda al President que “el pacte fiscal ja ha fracassat tal i com vam advertir i la única solució viable per al país és la independència” 

El secretari general de Solidaritat (SI), Uriel Bertran, ha sortit al pas des de Còrsega a les declaracions que ha fet avui el president de la Generalitat, Artur Mas, demanant a la societat civil una gran mobilització en suport del “pacte fiscal”. Bertran ha dit que aquest proper 11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya, el president de la Generalitat podrà constatar que el clam unànime de la societat catalana és aconseguir la independència i per això SI dóna suport i participarà activament a la gran manifestació independentista que ha convocat l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) a Barcelona. 

Bertran ha recordat que “el pacte fiscal ja ha fracassat i ha estat enterrat pel mateix ministre Montoro” i “la única solució possible és la independència”. Per aquest motiu, el diputat independentista ha reclamat a Mas “que deixi de marejar la perdiu i atengui a les necessitats del seu poble” tot recordant-li que “la seva responsabilitat és aportar solucions als problemes que té en aquest moment Catalunya”. 

Finalment Bertran ha advertit el President que “la seva persistència en camins que ell sap impossibles com ara el pacte fiscal està portant el país a la ruïna” i l’ha animat a iniciar ja la transició cap a la independència i “convertir Catalunya en un nou Estat d’Europa”.

#lamarxadelsvots __ EA 2042

Molts catalans estan cometent el mateix error que amb el segon tripartit.

Recordeu quan molts catalans que havien votat Esquerra (i va fer el primer tripartit) van quedar decebuts amb Esquerra? En les següents eleccions deien “Ara Esquerra ja ha après la lliçó”. Al 2006 van votar Esquerra, van caure de quatre grapes un altre cop i Esquerra va tornar a fer el tripartit. El mateix els passarà als catalans que es pensen que CiU a les properes eleccions “canviarà”.

CiU a les properes eleccions vendrà la mateixa “pluja fina” que va vendre en Carod Rovira. En dirà sobirania fiscal, hisenda pròpia o qualsevol altre nom que se’ls acudeixi, però seguiran estirant el xiclet autonomista perquè els seguirà donant de menjar a ells i a les seves famílies.

Només l’home és l’animal que ensopega dues vegades a la mateixa pedra; per això a les properes eleccios molta gent tornarà a ensopegar amb CiU, creient que ara “ja ha après la llicó” i tornarà a guanyar CiU, amb menys vots i menys escons, però tornarà a guanyar.

Mentre els independentistes anem de tanoques per la vida i no sapiguem distingir entre l’honestedat i l’estafa sempre guanyaran els mateixos i Catalunya i els catalans hi perdrem.

  • ——————

La Marxa “Política” dels Polítics i dels Votants catalans per a la Independència.

Tanquem caixes, paguem als nostres i tot seguit demanem el Rescat a Alemanya sols per a Catalunya. __ EA 2041

Solidaritat al govern de CiU: “Plantar-se és tancar caixes i ingressar els impostos a l’Agència Tributària Catalana”

Uriel Bertran, diputat de Solidaritat Catalana per la Independència (SI): “Volem solucions i no cortines de fum”


Solidaritat al govern de CiU:


31.07.2012 – 15:08 –

El secretari general de Solidaritat Catalana per la Independència (SI), Uriel Bertran, ha valorat aquesta tarda des del faristol del Parlament l’anunci fet avui pel Govern de la Generalitat en el sentit que el conseller d’Economia Andreu Mas-Colell no assistirà a la reunió prevista avui a Madrid del “Consejo de Política Fiscal y Financiera”.

Bertran ha denunciat que “la no assistència no és plantar-se sinó que és una nova cortina de fum que orquestra el govern de CiU el dia que es nega a pagar les nòmines dels treballadors socials afectant a més de 100.000 persones deixant en una situació extremadament delicada els més dèbils de la nostra societat”. 

Segons el dirigent de Solidaritat, el que el govern ha de fer és “permetre als ciutadans, empreses i administracions que ingressin els seus impostos a l’Agència Tributària de Catalunya i no fer com amb els tributs dels insubmisos que van acabar lliurant-los a Espanya”. Bertran per tant reclama que tothom que ho vulgui pugui ingressar-ho a l’Agència Tributària de Catalunya i la Generalitat no ingressi ni un euro més a l’Agencia Tributaria Española mentre Espanya no pagui tot allò que deu a Catalunya. 

“Plantar-se es fer alguna cosa que notin els ciutadans del nostre país i no orquestracions polítiques i cortines de fum. Volem solucions i les volem ja” ha reblat Bertran.

Comenta

Vicenç Ramoneda (Sentmenat) – 31/07/2012 – 21:02 h
#1
Si hi ha persones que passen penúries i busquen per menjar als contenidors dels supers, es per culpa del govern que, sabent que si declaren l’estat català unilateralment això s’haurà acabat, no ho fa, així es converteix en còmplice necessari. Visca l’estat català!