Falta un salt qualitatiu: votar el millor partit independentista! __ EA 2015

Una mica més

Jordi | dijous, 28 de juny de 2012 | 20:08h

Certament crec que aquesta enquesta del CEO, amb uns fantàstics resultats completament favorables a la independència de Catalunya, ha estat una veritable alegria per a tots els que volem la llibertat del país i poder acabar ben aviat, amb aquests segles de repressió i humiliació d’ Espanya contra els Països Catalans.
 
Però(ja sabeu que sempre n’hi ha d’haver algún), seguim tenint, majoritàriament, una casta política catalana que amb el seu immobilisme uns, i el seu espanyolisme d’altres, són un veritable obstacle a les legítimes aspiracions de la majoria del poble català.

Crec que falta un salt qualitatiu. Pensar que si vull independència, he de votar una formació política independentista.

Ser coherent . Ens manca encara això. Però ens hi estem apropant.

Salutacions!

————————————

ALBERT1969 | dijous, 28 de juny de 2012 | 17:49h
 

El context es ideal, el moment immillorable, les dades ens ho confirmen, no hi ha vies mitjanes, encara que alguns com recentment la Societat d’Estudis Jurídics depenent de l’Institut d’estudis Catalans, aposta per un sistema judicial propi, que eviti aquests atacs constants a la nostra llengua. Cal recordar que això dins l’Estat espanyol es senzillament impossible, no hi pot haver això, ni un model fiscal propi, ni unes seleccions esportives pròpies, ni moltes altres coses, i no hi podem perdre més el temps. Tot això, i moltes coses més van junt amb un Estat propi, com autonomia de segona espanyola no hi son, no ens fem trampes al solitari, ni intentem fer veure el que no es. Totes les iniciatives son lloables, però arribat en aquest punt de la historia, ens hem de concentrar amb l’única cosa que depèn de nosaltres, la independència. El primer pas es creure amb ella, com explica molt be en Quim Torra amb el seu escrit, i que ratifico plenament.

 

La tortuga de l’Ateneu

Independentisme: esport o deure?

“Senyors, parlem seriosament: o ens ho creiem o pleguem”

Quim Torra

51-21-21. Aquestes són les xifres: 51% votaria Sí a la independència, 21% votaria No i un altre 21% s’abstindria. No només això, com he llegit en el bloc del senyor Alexandre Miquel, “segons l’enquesta del CEO l’abstenció activa en el referèndum seria del 21,1%. Per tant, com a màxim, votaria un 78,9% del cens. I amb aquestes dades extraordinàries de participació, el SÍ guanyaria amb un 64% front el 26% que aconseguiria el NO.” Senyors, parlem seriosament: o ens ho creiem o pleguem.

És interessant que la darrere enquesta del CEO hagi sortit uns dies després d’unes declaracions que va fer el Sr. Pere Navarro afirmant que Catalunya estava abocada a ser un país lligat, d’una manera o altra, a Espanya. Ara ja sabem que la majoria opina tot el contrari, que Catalunya està abocada al que ella decideixi, i que ara decideix la seva llibertat i deslligar-se, d’una manera o altra, d’Espanya. També fulmina els arguments del Sr. Jorge Fernández Díaz sobre la necessitat d’evitar caure en temptacions independentistes i centrar-se en la crisi. Ara ja sabem que els catalans opinen que la millor manera de centrar-se en la crisi és, precisament, caient de ple en la temptació independentista.

Per tant, ni el fatalisme de pertànyer a Espanya ni la crisi no han alterat una voluntat ferma, ans el contrari. Amb un sentit comú envejable, la resposta catalana és 51-21-21. Unes xifres raonables i assenyades. Punt i apart.

Ara bé, o ens ho creiem o pleguem. L’independentisme no pot continuar essent una excusa, ni un passatemps, ni un somni, ni una vaguetat deliqüescent, ni un eslògan, ni un roc a la faixa, ni, molt menys, un esport que es practica els caps de setmana. Existeix una majoria política i social. El fet és d’una transcendència absoluta, cabdal. No prestar-li atenció, no actuar en conseqüència, és atacar directament els fonaments del dret a decidir, ja que el poble ha decidit: volem un Estat propi.

No només això, la majoria social independentista comporta també una alteració substancial en la idea del dret a l’autodeterminació: senzillament, ja no es tracta d’un dret, s’ha transformat en un deure. S’ha acabat, doncs, esperar el reconeixement de cap dret per part de ningú; el que hem de fer, per tant, és exigir-nos el deure a l’autodeterminació. Cada u de nosaltres és responsable d’aplicar-se aquest deure a la seva vida i actuar en conseqüència.

Pompeu Fabra va dir: “Cal fer comprendre el catalanisme, no com una política, sinó com una doctrina que abassega tota l’ànima, ordena tots els nostres actes i dóna sentit a la nostra vida”. Canviant tan sols “catalanisme” per “independentisme” la frase continua plenament vigent. No ens fem més trampes a nosaltres mateixos. Que la nostra vida tingui sentit.

“que la Generalitat no acati aquesta sentència i digui sí a la independència?. (Uriel Bertran de SCI) __ EA 2014

Tres mil persones es concentren davant la Generalitat per a reclamar al govern Mas que no acati la sentència del Tribunal Supremo contra la immersió.

150.000 catalans ja han signat en suport de la proposició de llei “Defensem l’Escola en Català”

Uriel Bertran, diputat de Solidaritat Catalana per la Independència: “La Generalitat no ha d’acatar aquesta sentència i ha de dir sí a la independència”


Tres mil persones es concentren davant la Generalitat per a reclamar al govern Mas que no acati la sentència del Tribunal Supremo contra la immersió

27.06.2012 – 22:06 –

Prop de 3000 persones s’han concentrat aquest vespre davant de la Generalitat de Catalunya per protestar contra la sentència del Tribunal Suprem que anul·la la immersió lingüística en el segon cicle d’educació infantil, és a dir, pels escolars de 3 a 6 anys i exigir al Govern de CiU que no acati aquesta ni cap sentència que vagi contra el sistema d’immersió lingüística en llengua catalana al model educatiu català.

A la concentració, que ha estat convocada per Solidaritat Catalana per la Independència i l’Associació Escola en Català, hi han assistit els diputats de SI Uriel Bertran i Toni Strubell a més de la presidenta d’Escola en Català, Mercè Escarrà, que ha estat l’encarregada de llegir el manifest.

Bertran ha demanat a l’arc parlamentari català que doni suport a la llei d’independència perquè “serà l’única manera d’acabar definitivament amb tots aquests atacs contra la nostra nació” i s’ha felicitat perquè “la ciutadania surt al carrer a dir prou i defensar la nostra identitat, llengua i cultura i el ser com som”. A més ha reclamat que “la Generalitat no acati aquesta sentència i digui sí a la independència”.

Per la seva banda, Mercè Escarrà ha llegit el manifest de la concentració que ha reclamat que “s’aturin les sentències judicials contra el català com a llengua vehicular de l’escola catalana perquè no les acatarem”.

Escarrà, també ha reclamat que el Parlament de Catalunya blindi per llei el català com a única llengua vehicular de l’ensenyament aprovant la proposició de llei Defensem l’Escola en Català presentada per la seva associació i que ja ha rebut el suport de més de 150.000 signatures”. Escarrà ha lamentat que “tant ERC com CiU tenen presentada esmena a la totalitat a aquesta llei” i els ha exigit que la retirin aprofitant la presència a la concentració d’alguns líders de la formació republicana.

Finalment, des d’Escola en Català es considera insuficient la resposta de la consellera Rigau ja que “s’empara en una llei, la LEC, que està sentenciada de mort”. Segons Escarrà “la LEC deixa el català desprotegit en no considerar-lo única llengua vehicular i a més té un recurs del PP que està pendent d’una sentència del TC que serà adversa”.

Tots per la Independència! Ja no hi ha marxa enrere!!! __ EA 2013

La Marxa per la Independència a punt d’arrencar

Fonts de l’Assemblea afirmen que volen que l’esdeveniment “marqui un punt de no retorn”

La Marxa per la Independència a punt d'arrencar

Crònica.cat  –  26.06.2012 – 15:06

 L’Assemblea Nacional Catalana celebrarà divendres que ve el seu primer gran esdeveniment. Es tracta de la primera etapa de la Marxa per la independència, que començarà a Lleida i recorrerà el país fins arribar a Barcelona el proper 11 de setembre. L’objectiu de la iniciativa és promoure la causa independentista i aglutinar el moviment per a aconseguir una manifestació massiva el dia de la seva cloenda.

Fonts de l’Assemblea afirmen que volen que l’esdeveniment “marqui un punt de no retorn”. “No volem seguir commemorant derrotes”, afegeixen. La marxa s’iniciarà a tres quarts de vuit del vespre i recorrerà la ciutat fins arribar a la Seu Vella, on començarà l’acte central amb el parlament de diverses personalitats de la societat catalana. Els organitzadors han confirmat que caravanes vingudes de diverses localitats seran presents a l’esdeveniment. A les set del vespre seran rebudes als Camps Elisis de la capital del Segrià.

————————–

Més de la meitat dels municipis catalans ja són independentistes

L’Associació de Municipis per la Independència demanarà al govern Mas que iniciï els tràmits per a una consulta popular

Més de la meitat dels municipis catalans ja són independentistes

27.06.2012 – 15:06 –

Els 475 ajuntaments catalans que ja s’han declarat formalment independentistes aspiren a jugar el mateix paper que el municipalisme va exercir per a forçar la proclamació de la Segona República. Que la dada serveixi com a exemple de l’ambició creixent d’aquest poder sobiranista local, que ja ha aconseguit que més de la meitat dels consistoris catalans s’hagin adherit a una associació amb un propòsit tan nítid com complex: la independència de Catalunya.

Els 475 governs locals adherits a l’Associació de Municipis per la Independència (AMI) representen 2.355.000 catalans, un 31% de la població. Més de la meitat dels Consells Comarcals i la Diputació de Lleida s’han adherit al projecte. I els seus promotors asseguren que d’aquí pocs mesos arribaran als 650 consistoris adherits. El seu següent repte serà atraure grans ciutats, començant per Barcelona. Ara com ara, la capital de l’independentisme local és Girona, seguida de Sant Cugat del Vallès.

Sant Joan, Festa Nacional dels Països Catalans !!! __ EA 2011

MISSATGE DE SANT JOAN 2012

 

Estimats compatriotes,

 

Com cada any des del 1966 us arriba de la Catalunya del Nord la Flama per a encendre els Focs i il·luminar aquesta nit de solstici d’estiu, que festegem des de fa mil·lennis com tants altres pobles europeus.

Del paganisme al cristianisme hem mantingut l’essència del ritu; celebrem el poder regenerador de la natura, del foc, de l’aigua; expressem la fe en una vida nova, que simbolitza sant Joan Baptista, patró d’Alacant, Ciutadella i Perpinyà.

Aquesta flama carregada d’esperança va ser promoguda a partir del 1966 per catalans del Nord com a símbol d’unió dels Països Catalans. És una eina de conscienciació i de reconstrucció nacional.

És la flama de la memòria conjunta que arrela al Canigó, la nostra muntanya sagrada, a l’encop bressol de Catalunya, de la nostra dinastia, de l’art romànic, del pensament assembleari promogut fa mil anys per l’abat Oliba en les assemblees de Pau i Treva. Hi poem els nostres ideals.

És la flama de la fidelitat a tots els defensors de la Terra. D’ençà del 1964 crema tot l’any al Castellet a Perpinyà, en recordança dels patriotes que hi foren torturats per haver lluitat contra l’annexió francesa i la mutilació de Catalunya al segle XVII.

És la flama del coratge per combatre la passivitat, l’autoengany, per no cedir un cop més a promeses mentideres. Siguem per fi amos de nosaltres mateixos!

Que aquesta nit solidària de sant Joan, nit de pau, alegria i germanor sigui una nit de compromís col·lectiu de Salses a Guardamar, d’Andorra passant per Fraga a Maó i a l’Alguer. Amb la flama enterrem la nit, enterrem la por i construïm l’Estat català. No ens el donaran. L’hem d’imposar.

Visca la Flama del Canigó!

Visca la Festa Nacional dels Països Catalans!

Visca Catalunya!

Daniela Grau (Associació  Flama dels Països Catalans)



VISCA !!! Neix l’ANC al País Valencià, al Sud del Sénia __ EA 2006

 

Presentació a València de l’Assemblea Nacional Catalana #ANCat

dimecres 13 de juny de 2012

Un grup de persones amb una ferma convicció nacional, des de diferents
pensaments polítics i compromeses en diverses lluites socials, cíviques i
culturals, tenim el convenciment que hem de treballar junts per garantir que
siga possible el nostre futur com a poble independent.

Les iniciatives de defensa dels nostres interessos com a poble s’articulen
amb distint grau segons el territori, amb més cohesió allà on la consciència
nacional és major. Però els diversos ritmes en la lluita pel redreçament
nacional no poden esdevindre una escletxa definitiva per al nostre futur com
a poble independent.

Així, hem vist els darrers anys com els referèndums per la independència,
que tanta esperança van alçar, es quedaven al nord del Sénia sense travessar
la falsa frontera que ens imposa l’estat espanyol. D’altra banda, han
sorgint moviments que tot i considerar teòricament els Països Catalans com
una única realitat, en la pràctica funcionen com a estructures més o menys
regionals. Actualment s’ha constituït l’ Assemblea Nacional Catalana. Es
tracta d’una organització cívica i no partidista que naix amb voluntat
inclusiva i transversal i té com a objectiu la mobilització i
autoorganització de la ciutadania per aconseguir una majoria social
favorable a la constitució d’un estat propi. Aquesta organització ha agafat
una volada extraordinària i s’està expandint per tots els racons de la
geografia de Catalunya.

Des del País Valencià mirem aquests moviments amb simpatia i complicitat.
Som conscients que les estructures socials estan en interacció amb la
realitat social preexistent però alhora són també resultat de decisions
col·lectives de les persones i els grups socials en què aquestes
s’organitzen i no ens volem resignar a continuar com a mers espectador(e)s
del que passa. Hem decidit donar-nos l’oportunitat de ser també actors del
nostre present i del nostre futur. Un futur en què ens imaginem amb el
Principat i les illes i no dins de l’actual estat Espanyol.

Per tot això, hem pres la decisió de convidar l’Assemblea Nacional Catalana
a fer la seua presentació a València el proper dia 20 a les 19h. al Centre
Octubre CCC.

Volem convidar-te a l’acte en què ens explicaran el trajecte que han
encetat, les dificultats i les actuacions futures per tal d’apropar-se a
l’objectiu que persegueixen. Podrem parlar també de com iniciar un projecte
semblant al nostre territori, i ens oferim a facilitar-te els detalls que
calga sobre aquesta iniciativa i ajudar-te a resoldre, en la mida de les
nostres possibilitats, els dubtes que pugues tindre.

Ben cordialment,

Guillem Agulló, Consol Barberà, Encarna Canet, Artur Escútia, Jesús Frare,
Paco Galiano, Raquel Gómez, Antoni Infante i Pepa Úbeda.

València 12 de juny 2012

Borbones “nissaga de degenerats” El govern els fa la gara gara! __ EA 2003

Santiago Espot replica Oriol Pujol i diu que “a Madrid als regionalistes se’ls pixen a la cara i ells diuen que plou”

El dirigent de Convergència, Oriol Pujol, entrevistat a La Rambla de BTV, va assegurar que “a Madrid es foten un fart de riure dels #novullpagar”

09.06.2012 – 21:06 –

El dirigent de Convergència, Oriol Pujol, entrevistat a La Rambla de BTV, va assegurar que “a Madrid es foten un fart de riure dels #novullpagar” i va dir que “a mi potser com a polític em tocaria fer l’hipòcrita i donar-los un copet a l’esquena”.

El president de Catalunya Acció i dirigent de Solidaritat, Santiago Espot, ha qualificat els Borbones d’una “nissaga de degenerats” a la que veu sota “la sospita del lladronici i de la degeneració”. En l’acte en el que una vintena d’entitats han demanat que el Parlament retiri els títols nobiliaris que té la Casa Reial a Catalunya, Santiago Espot, president de Catalunya Acció, ha expressat que “si la família Borbó encara porta o està asociada a ciutats i viles catalanes és justament per una llei franquista del 1948 i després de 30 anys encara hi ha catalans que estem intentant fer caure algun dels vestigis del franquisme”.

Durant la seva intervenció ha dit que “això demostra també que una majoria del Parlament durant tot aquest anys el que ha fet, en definitiva, és col·laborar amb un franquisme” i ha demanat que Barcelona, Girona, Montblanc, Cervera i Balaguer “es desvinculin del nom d’aquesta nissaga, que ha estat una nissaga terriible i funesta per als interessos de Catalunya”. “Barcelona -ha afegit- ja no pot portar per més temps asociada a la seva figura la imatge d’un personatge que és la riota internacional”.

“Sabem avui -ha apuntat- que hi ha dos partits que faran entrar la petició a la cambra, ells demostren una dignitat i són dignes d’aquells diputats catalans de la Segona República” i s’ha preguntat: “Què faran els altres grups? Què farà el grup majoritari d’aquest Parlament?”

En aquest sentit, el líder de Catalunya Acció s’ha referit a l’absència de la diputada de CDC, Neus Munté, i sospita que la seva absència es deu a que “aquesta informació de l’acte d’avui va saltar als mitjans de comunicació espanyols i avui no tenim la presència de Convergència. “Es posaran al costat de Catalunya o al costat del borbonisme?”.

Per últim, ha fet referència a les paraules del secretari general de Convergència, Oriol Pujol, que va dir que “a Madrid es foten un fart de riure amb els #novullpagar”. Espot ha dit que “no conec les interioritats de la política madrilenya tant com el secretari general d’aquest partit. El que és segur és que a Madrid als regionalistes se’ls pixen a la cara i ells diuen que plou”

Repetim-ho i repetim-ho … l’única alternativa és una declaració unilateral d’Independència. __ EA 2000

Tota iniciativa per precipitar la nostra Independència pot ser bona, però algú em pot explicar que és això d’una “Declaració de Sobirania”?

Sempre hem d’estar aigualint paraules i rebaixant conceptes?

No n’hi ha prou, ja! de tanta tonteria?!

Salvador Molins, BIC-Catalunya Acció, ANC, SCI, BxI.

—————-

Els eurodiputats d’ICV i CiU, Romeva i Tremosa es mostren partidaris de la proposta d’ERC  i donen suport a la proposició de llei d’ERC per a l’autodeterminació en un acte al Parlament Europeu.

Alfred Bosch es reuneix amb una quarantena de membres de l’Eurocambra de diferents països.

L’eurodiputada de la N-VA flamenca, Frieda Brepoels, i la gal·lesa del Plaid Cymru i presidenta de l’Aliança Europea, Jill Evans, juntament amb Raül Romeva (ICV), Alfred Bosch (ERC) i Ramon Tremosa (CiU) Foto: LAURA POUS / ACN.

Els eurodiputats Ramon Tremosa i Raül Romeva, de CiU i ICV respectivament, han donat suport aquest dimarts a la proposició de llei a favor del dret d’autodeterminació que ERC ha presentat al Congrés. Si la iniciativa “fracassa, almenys haurem posat a prova la democràcia de l’Estat espanyol i apel·larem a instàncies europees i internacionals perquè no se’ns està reconeixent un dret europeu”, ha advertit el líder d’Esquerra a Madrid, Alfred Bosch. Tremosa ha apostat per “desmantellar l’ineficaç Estat espanyol, que ha malgastat diners europeus de qualsevol manera”, i ha assegurat que una Catalunya “amb concert econòmic o independent contribuiria a l’eficiència de l’economia europea en el seu conjunt”.

L’eurodiputat convergent ha assegurat que “la UE no tancaria la porta a una Catalunya que, per àmplia majoria i amb un procés democràtic, optés per la independència”. Tremosa ha celebrat que “Europa és encara, i tant de bo ho sigui per molts anys, un espai de llibertat i democràcia”, i s’ha mostrat convençut que “les democràcies europees estan obertes a futures noves incorporacions si es fan amb molt consens i per la via democràtica”. Citant el diputat de CiU al Parlament Josep Rull, Tremosa ha avisat que “si el pacte fiscal fracassa l’única alternativa és una declaració unilateral de sobirania”.

Romeva ha defensat que “hi ha una demanda social, ciutadana, de cada cop més milers de persones que ens demanen que afrontem aquest tema i exhaurim totes les possibilitats que tenim damunt la taula per poder exercir el dret d’autodeterminació”. L’eurodiputat ecosocialista ha qualificat de “valent, necessari i oportú” el debat obert per Bosch i ha reclamat que “Europa entengui que no només afecta a milers o milions de catalans sinó a tot el model de construcció europea”.

Amaiur, el BNG i el PNB també podrien sumar-se a aquesta proposició, que ERC també ha fet arribar al PP i al PSOE. L’eurodiputada de la N-VA flamenca, Frieda Brepoels, i la gal·lesa del Plaid Cymru i presidenta de l’Aliança Europea, Jill Evans, també han donat suport a Bosch, que s’ha reunit amb una quarantena de membres de l’Eurocambra de diferents països.

Bosch ha reivindicat la seva “convicció” que “el dret d’autodeterminació al Regne d’Espanya” s’hauria de “regular i incorporar a la legislació vigent” i ha recordat que aquest dret “forma part del marc legislatiu europeu” i dels “tractats internacionals que ha subscrit l’Estat”. El portaveu d’ERC al Congrés ha discutit amb Tremosa i Romeva com poder “portar a Europa” aquesta iniciativa en cas que no prosperi a Madrid.

Darrera actualització ( Dimarts, 5 de juny del 2012 18:57 )

Tots els catalans som “separatistas solapados que esperan cobardemente su hora” __ EA 1997

Arran de la xiulada d’enguany del Calderón, organitzada independentísticament per en Santiago Espot, President de l’Organització Política Catalunya Acció i membre de la Coalició SI, i que per aquesta acció i per la seva participació amb gran dignitat, correcció i nivell en la defensa dels nostres drets i de l’Estat Català Independent en un programa de debat a Tele 5, dirigit pel català Jordi Gonzàlez, debat que per l’interès que despertava Espot, el que defensava i com ho defensava, es va allargar més de dues hores el proppassat dissabte a la nit. Santiago Espot ha merescut el títol i crítica d’incendiari en boca de Jordi Basté des de RAC_1.

Arran, també, d’haver sigut encausat per l’esmentada “Xiulada per la Independència” primer per l’Associació DENAES “de defensa de la Nación Espanyola” causa ja presentada i a la vegada rebutjada d’antuvi pel senzill fet que es va fer quan encara no s’havien produït els esmentats fets, i ara, el mateix Santiago Espot es denunciat de nou pel Sindicat ultraespanyol Manos Límpias”

De tot el que exposo n’han sortit esquitxats davant l’opinió “española” tan la Plataforma pro Seleccions Catalanes com Ciu, tot i que els primers escorrien descaradament el “bulto” davant la primera denúncia i davant les imprecacions de Madrid dient “nosotros no hemos sío” i els segons en boca d’Oriol Pujol feien el mateix dient “nosotros hemos desaconsejado silvar al Príncipe”.

Així, doncs, s’ha fet clarament evident el que deia Ledesma Ramos el 1931:

els bascos seguiran essent “nobles, inofensivos e ingenuos” per més guàrdies civils que hagin matat i nosaltres serem sempre “unos separatistas solapados que esperan cobardemente su hora”, per més que els fem bona cara quan ens escuren les butxaques.»

La frase que no té pèrdua la he estreta del següent texte:

———

Preludi de la Independència de Carles Muñoz Espinalt, 1992

5è Capítol

EL CÍNIC ESBORRAR ELS INDEPENDENTISTES DE LA HISTÒRIA

Quan un país pateix una crisi de dignitat patriòtica el civisme dels seus millors homes és silenciat, mal vist i fa nosa a tots aquells que no suporten la conducta exemplar i se’n mofen dient que és candidesa. Ells, voldrien que habilitat política equivalgués a tripijocs entre bastidors i talent directiu fos sinònim d’embolicar la troca. Talment com si tot fos una ensarronada.

No ens enganyem, persones així no poden tenir de gent independentista com Josep Ma. Batista i Roca —i novament em valdré d’una figura paradigmàtica— una idea gaire millor que la declarada per Josep Pla, quan en un cert racó de les seves Obres Completes, hom hi pot llegir: «El Sr. Batista i Roca que fou com a separatista i catalanista, militarista. Família rica —negoci de bacallà—. Universitat de Cambridge —Anglaterra—. No crec que tingués mai cap adepte. Decadència inevitable del cognom.»

Per fortuna a Josep Ma. Batista i Roca no el preocupaven gaire els judicis que d’ell es poguessin fer. Tot el seu patir era la situació del nostre poble. Tota la seva vida va ser un preludi de la Independència de Catalunya. 1 sabia que això seria possible, quan ja no hi hagués una majoria de catalans que van pels carrers amb la mirada esporuguida. Ens conexia molt bé Batista i Roca. Justament, ell, és el primer que va fer-nos el diagnòstic exacte sobre les peculiaritats del nostre caràcter esclavitzat. No discutirem ara si després va encertar o no el remei, però no va fallar gens ni mica en dir-nos el mal que patíem. L’any 1928 escrivia: «Un senzill cop d’ull al caràcter actual de la nostra gent no ens dóna gaires motius per a ésser optimistes.» Ens veu ja amb unes inhibicions i una manca de gosadia que crea en el nostre ànim una situació que Batista i Roca defineix així: «Ens fa donar irreflexivament per descomptada la derrota abans d’intentar l’atac.» Això sí, ens molesta que se’ns ho retregui però cal encarar-s’hi si d’una vegada volem enfortir el nostre caràcter atuït i espantadís. «Davant d’una dificultat — prossegueix Batista i Roca—, tenim mil maneres de vorejar-la, d’aclucar els ulls per no veure-la o de fer mostra de la nostra ironia, pensant vèncer-la, però l’obstacle resta.»

En els últims anys de la seva vida, Batista i Roca recordava el seu diagnòstic —formulat gairebé cinquanta anys abans— amb la nostàlgia i amb la recança de no haver pogut fer tot el que hauria volgut per ajudar-nos a refer el nostre caràcter. Jo li assegurava que, per a mi, va ésser una llàstima no haver conegut el seu diagnòstic cap allà l’any 1955, quan polemitzava jo amb Vicens Vives i amb vehemència no m’estava d’engaltar-li que era un error que pagaríem molt car, afirmar que els catalans anem del seny a la rauxa. En tot cas, el català és l’home que va del seny a la xerinola, com si amb rialles pogués esvair les angoixes. No ens vanagloriem d’ésser la gent que es riu del mort i de qui el vetlla?

Confessions així, motivaven que Batista i Roca posés una cara consirosa on s’hi podia veure com havia patit aquell home des de l’exili, per no haver pogut estar a prop d’aquells sobre qui, ell, hauria volgut exercir un mestratge. Per a mi, representa un incalculable capital de saber, l’haver tingut el privilegi de mantenir amb Batista i Roca una trentena de llargues converses, la major part d’elles a casa meva. Les altres anant-lo a veure jo a ell, ja malalt de mort. Parlàvem i tornàvem a parlar de la situació de Catalunya; del tema mai no se’n cansava.

En alguns moments semblava indignar-se quan jo referia que, a Catalunya, el problema més que cenyir-se a la preparació del poble, rau en la forta inconsciència dels qui es diuen dirigents. «Mireu si en són de curts i despreocupats —recordo que un dia li relatava— que ni han comprès les peculiaritats del feixisme espanyol ni en coneixen les quimeres dels seus principals animadors i teòrics.»

Com fent una pausa, vaig cercar papers del meu arxiu i amb major èmfasi vaig afegir: «Qui s’ha preocupat de què deia Ledesma Ramos que, l’any 1931, exclamava amb ràbia:

“Por muy pocas ideas que se tenga a cerca de las características regionales de nuestro país, aparece de modo diàfano que la unidad nacional peligra tan solo en Cataluña, donde la opinión autonómica es un separatismo solapado que espera cobardemente su hora.”»

Volia posar de manifest a Batista i Roca que, els polítics catalans actuals, ni a tocar del nas flairen les obsessions, els deliris i els prejudicis que són l’essència dels espanyols, tinguin la ideologia que tinguin. Li citava de nou Ledesma Ramos, amb l’afany de veure quines consideracions en trauria. La frase, també del 1931, portava cua: «El pueblo vasco es de una nobleza y de una lealtad tan notorias que convierten su pleito regional en una reclamación inofensiva e ingenua.»

Escoltada la lectura, Batista i Roca va quedar pensarós un instant, per comentar després de forma contundent: «I, aquesta concepció continua igual, encara que els mateixos polítics catalans no vulguin que sigui dit. Ben mirat, els Adolfo Suàrez i els Felipe Gonzàlez han estat “mandos” més importants o menys de les organitzacions feixistes. D’on els vindria ara desmentir els dogmes espanyolistes redactats pels seus antics mestres? Així, els bascos seguiran essent “nobles, inofensivos e ingenuos” per més guàrdies civils que els matin i nosaltres uns “separatistas solapados que esperan cobardemente su hora”, per més que els fem bona cara quan ens escuren les butxaques.»

«A Catalunya —vaig respondre-li- només podrem sortir-nos de tot això formant uns dirigents amb tremp, replantejant-nos totes les idees de nou i mirant-nos les coses des d’un altre angle de visió, capaç d’animar els apocats i de retornar l’esperança als decebuts.»

Unes setmanes més tard d’aquesta conversa —parlo de l’any 1977—, Batista i Roca publicava al diari Avui un article que porta per títol Tornar a començar. Sens dubte, una mena de compendi del seu pensament els darrers anys de la seva vida. El títol no pot ésser més significatiu: Tornar a començar. L’article s’inicia amb una frase d’allò més característica de l’estil de Batista i Roca, ja que els seus pensaments més originals, sovint portaven un contrapunt que subratllava amb el to de la veu. Fins i tot solia remarcar-ho amb un guió quan escrivia. I, aquell dia, escrivia: «Ens varen robar la cartera. Ara diuen que ens la volen tornar —però buida.» Observis que després de «tornar», posa el guió, recurs que li permetia, àdhuc quan par- lava, augmentar el to cantellut i càustic. Llavors, queien com un cop de massa expressions com: «però buida».

Crec que Batista i Roca és un dels homes més eminents que ha donat la nació catalana i el seu millor professor de civisme tal com recordava jo mateix en l’angoixosa hora del seu enterrament al Cementiri Nou de Barcelona. Encara ara us confesso que el trobo a faltar. La seva sola presència segur que hauria accelerat el preludi de la Independència de Catalunya. No anem més lluny, quan aquest estol de joves deixebles meus van per ciutats i viles del nostre país a propagar la pregunta: «Serà el 1992 l’any de la Independència de Catalunya?», però no perquè la gent la contesti amb un «sí» confiat o amb un «no» poruc, sinó des de la creació de noves imatges motivadores que renovin les argumentacions dels nostres drets amb un vigor psíquic que sigui capaç de fondre els obstacles. 0 ja no és veritat allò que la fe fa moure muntanyes? Doncs bé: quan els meus deixebles tornen a Barcelona i m’expliquen les trifulgues que han passat, sovint, allò que faig primer que res és preguntar-me a mi mateix: «Sobre això, què hauria dit Batista i Roca?»

Algú pot pensar si tan operants eren les maneres de fer i la forma de veure’ns a tots nosaltres, quan Batista i Roca retornà de l’exili, per què no va trobar molt més escalf i acollida a la Catalunya de I? nova restauració borbònica? Per un costat ell tenia ja vuitanta anys i el país, per altra banda, vivia uns moments de considerable confusió política. Recordo que quan l’any 1976 jo recomanava a molts homes amb neguit polític que caldria donar suport a Batista i Roca per a formular el preludi de la Independència de Catalunya, la proposta no encaixava. Uns em deien que era massa de dretes, cosa que després no els ha fet pas arrufar el nas i cofois han figurat a les candidatures electorals del nacionalisme més dretà. Altres, que hom sospitava si s’afaitaven cada matí tot cantant «La Internacional», apuntaven que, Batista i Roca, era un exaltat extremista i que, Lenin, ja havia sentenciat que l’esquerranisme era la malaltia infantil del comunisme. Etc.

Tot plegat, ens retornaria a parlar de nou d’aquells que deliberadament confonen capacitat política amb embolicar la troca. Tanmateix, en el fonament de tot això hi trobem un mal pitjor. Parlem-ne: Encara que només fos per rentar-nos la cara amb un drap brut —i amb la plena benedicció de l’«imperio»—, en les darreres dècades s’imposà una versió falsa sobre la manera d’ésser els catalans, que tranquil·litzava el complex de culpabilitat de molts conservadors i, alhora, seduïa els progressistes perquè confiaven que ens faria superar el romanticisme. D’aquesta versió de conveniència, amb l’afany de fer-ne un elogi, Raimon Galí, n’ha donat una síntesi que resulta clarificador de transcriure: «Un dels mèrits d’en Vicens Vives i la seva escola és que va saber utilitzar correctament tot el que l’escola marxista té d’aprofitable. L’altre mèrit, el de la seva visió de la nostra extrapolació entre seny i rauxa, em sembla la sola explicació psicològica amb certa coherència sobre la nostra personalitat. Totes les altres són pura literatura de fum.» Així, ja sabríem a què atenir-nos. Les interpretacions de la gent catalana, com la de Batista i Roca, que no tenien res a veure amb el joc de disbarats del seny i la rauxa, eren «literatura de fum». I, el fum, no té cap consistència i l’esvaeix el vent. En resum, de no haver estat per mitja dotzena d’amics que hem maldat per mantenir-ne viva la figura, podríem pensar si Batista i Roca no havia existit mai o si era un bandoler del segle XVII, o si ara l’inventàvem, talment com qui crea un personatge de novel·la per passar l’estona. I, tot plegat, una altra interpretació del preludi de la Independència de Catalunya ens l’haurien escamotejat.

Carles Muñoz Espinalt, 1992

————————————

Fotografia: Batista i Roca:

Josep Maria Batista i Roca (Barcelona, 1895-1978)

Va tenir una intensa activitat en el camp de la recerca antropològica i folklòrica, però com a excursionista la seva aportació més important va ser la creació dels Minyons de Muntanya i la seva constant preocupació per la millora del jovent català.

A nivell polític, Batista va defensar fins al darrer moment el dret a l’autodeterminació del nostre poble. A conseqüència dels seus ideals, es va haver d’exiliar després de la Guerra Civil.

També cal remarcar que va ser el principal impulsor del periòdic Excursionisme i del moviment patriòtic Palestra.