Per la llengua a l’escola: Dissabte 28, 7 tarda, davant dels ajuntaments. __ EA 1973

Concentracions davant els ajuntaments per aquest dissabte 28 d’abril,
a les 7 de la tarda.


Estem organitzant per aquest dissabte concentracions a tots els ajuntaments del país a partir de les 7 de la tarda perquè tota la ciutadania pogui expressar el seu suport a la llengua i l’escola catalanes en una demostració de força que pretén que el TS copsi el malestar que generaria una hipotètica admissió a tràmit del recurs de cassació presentat per CCC i la resolució del qual es preveu imminent. Confiem que aquestes mobilitzacions sumades a les més de 100.000 signatures que ja portem recollides i que seguim recollint exercint així el dret a petició ciutadana al Parlament facin obrir els ulls a la nostra classe política per tal que el Parlament de Catalunya blindi el català com a única llengua vehicular a l’ensenyament obligatori.

Mercè Escarrà, presidenta d’Escola en Català

———————–

Entrevista a Mercè Escarrà, presidenta d’Escola en Català: “Escola en Català és la resposta política a la política etnocida del PP”

Mercè Escarrà (Barcelona, 1977) és professora de secundària i presidenta d’Escola en Català, una associació que s’ha proposat lluitar contra les sentències dels tribunals espanyols que obliguen a la reintroducció del castellà com a llengua vehicular a les aules


Entrevista a Mercè Escarrà, presidenta d'Escola en Català:

27.04.2012 – 19:04 – Països Catalans

Mercè Escarrà (Barcelona, 1977) és professora de secundària i presidenta d’Escola en Català, una associació que s’ha proposat lluitar contra les sentències dels tribunals espanyols que obliguen a la reintroducció del castellà com a llengua vehicular a les aules mitjançant l’elaboració d’un nou marc legal que blindi la llengua catalana com a única llengua vehicular de l’escola catalana. Ara per ara disposen de més de 40.000 voluntaris que recullen firmes arreu del territori per exercir el dret de petició a la llei han elaborat i s’està tramitant al Parlament de Catalunya.

Quina creu que hauria de ser l’actitud del Govern davant d’una hipotètica sentència a favor de la re-introducció de l’espanyol com a llengua vehicular

La reacció del Govern ha de ser ferma i valenta. La consellera Irene Rigau s’ha de mostrar decidida a no acatar la sentència d’un tribunal espanyol que es limita a aplanar el camí al PP per tal d’esborrar del mapa la llengua catalana com ja porta fent desde fa molt de temps al País Valencià i a les Illes amb les dramàtiques conseqüències que tots coneixem. De fet, Escola en Català és la resposta política a aquesta política etnocida del PP. És per això que demanem a la consellera que no es deixi trepitjar, que defensi les competències en ensenyament que li atorga l’Estatut i que recolzi a tota la comunitat educativa. També demanem al grup parlamentari que dóna suport al govern i a tots els grups d’obediència no espanyola que aprovin la nostra proposició de llei per dotar el sistema educatiu del nostre país d’un marc legal que protegeixi i blindi la llengua catalana i pugui evitar qualsevol intent d’eliminació i substitució.

Realment tan greu és la situació que cal blindar per llei un sistema educatiu fonamentat en la immersió lingüística que fins ara s’ha desenvolupat amb total normalitat?

Sí, la situació és molt greu. El sistema d’immersió lingüística no està blindat amb la legislació actual. La LEC -que recordem que està pendent d’un recurs al TC presentat pel PP- diu que el català és la llengua normalment emprada en l’ensenyament. Això obre una escletxa que permet introduir el castellà com a llengua vehicular, cosa que han aprofitat grupuscles com Convivència Cívica Catalana i d’altres titelles al servei del projecte de substitució lingüística del PP i C’s per rebentar el sistema educatiu català basat en la immersió lingüística. És per això que des de l’Associació Escola en Català estem promovent l’aprovació al Parlament de Catalunya d’una llei que assigna al català l’status d’única llengua vehicular, una llei que una vegada aprovada i aplicada deixarà sense efecte la sentència adversa del Tribunal Suprem espanyol. 

El TSJC va emetre un comunicat dient que avalava la immersió lingüística, per què no hauriem de creure que això és així?

El TSJC en el seu comunicat es limitava a sentenciar que les families demandants tenien dret a una educació en castellà pels seus fills i s’inhibia de pronunciar-se sobre quin havia de ser el model educatiu i quina la llengua vehicular. Això va ser gràcies a la mobilització popular i a l’enviament de més de 58.000 correus electrònics que des de la nostra web la ciutadania va poder fer arribar als jutges del TSJC demanant-los que no sentenciessin contra el català. Creiem que amb la interlocutòria del TSJC la immersió lingüística no queda garantida perquè qui té l’última paraula és el TS, que en els propers dies ha de resoldre el recurs de cassació presentat per CCC i en el que senzillament es ratificarà en la sentència que ja va emetre el 2010 que ordenava que tot el sistema educatiu s’havia de modificar per tal que el català i el castellà fossin llengües vehiculars en una proporció similar.

Vostès han denunciat CCC a la Fiscalia per entendre que l’acte que van realitzar en suport del bilingüisme incitava a l’odi, no creuen que això és donar massa importància a un actor minoritari i no representatiu ?

Certament, estem parlant de sectors molt minoritaris i no representatius del poble de Catalunya però no per això hem de permetre ni els insults ni les flàmules que incitin a l’odi contra la nostra llengua o que facin apologia del genocidi cultural català. Creiem que darrere els discursos incendiaris de Paco Caja i de dirigents del PP i C’s presents en l’acte de dissabte passat en els que exigien una escola bilingüe s’hi amaga una voluntat clara d’arraconar el català, convertir-lo en residual i substituïr-lo pel castellà. Des d’Escola en català combatrem fermament qualsevol atac a la nostra llengua i menyspreu al poble de Catalunya, vingui de qui vingui.

Quines accions estan treballant i quina serà la seva actuació en els propers mesos? Creuen que s’aprovarà la llei que tenen tramitant-se al Parlament ?

En aquests moments tenim oberta a la nostra web una campanya d’enviament de correus electrònics als jutges del Tribunal Suprem espanyol i al seu president Carlos Dívar com la que ja vam fer amb els magistrats del TSJC i que llavors va aconseguir que el TSJC no s’atrevís a aplicar la jurisprudència adversa del TS contra el sistema d’immersió lingüística. Amb aquesta nova campanya, qualsevol ciutadà que ho desitgi pot expressar als jutges del TS la seva preocupació per la greu situació generada arran de la denúncia d’aquestes tres families d’espanyols i demanar-los que no acabin amb aquest model educatiu cohesionador i integrador que compta amb un amplíssim suport ciutadà i un gran consens polític.

Quina una en preparen per aquest proper dissabte 28 ?

Estem organitzant per aquest dissabte concentracions a tots els ajuntaments del país a partir de les 7 de la tarda perquè tota la ciutadania pogui expressar el seu suport a la llengua i l’escola catalanes en una demostració de força que pretén que el TS copsi el malestar que generaria una hipotètica admissió a tràmit del recurs de cassació presentat per CCC i la resolució del qual es preveu imminent. Confiem que aquestes mobilitzacions sumades a les més de 100.000 signatures que ja portem recollides i que seguim recollint exercint així el dret a petició ciutadana al Parlament facin obrir els ulls a la nostra classe política per tal que el Parlament de Catalunya blindi el català com a única llengua vehicular a l’ensenyament obligatori.

Demà dissabte 28 d’abril: Concentració per la llengua als Ajuntaments. __ EA 1972

Santiago Espot fa una crida a Trias a no acatar la sentència del Tribunal Suprem contra l’ús preferent del català a l’Ajuntament

Santiago Espot, president de Catalunya Acció i vicepresident de Llengua Nacional, considera aquesta agressió com “un pas més” en el procés de substitució lingüística i de genocidi cultural que vol perpetrar el PP amb Catalunya


17.04.2012 – 19:04 – Països Catalans

El qui fou candidat de Solidaritat Catalana per la Independència (SI) a les eleccions municipals de Barcelona, Santiago Espot, va denunciar ahir la suspensió de l’ús preferent del català a l’Ajuntament de Barcelona per part del Tribunal Suprem i va considerar que “segurament és el preludi del mateix que passarà amb la sentència sobre la immersió lingüística en mans d’aquest mateix Tribunal”. En aquest sentit Espot va animar la ciutadania a respondre aquest atac i assistir a les concentracions convocades davant de tots els ajuntaments catalans en defensa de la llengua el proper 28 d’abril a les set del vespre. 

El dirigent independentista també va lamentar que “aquesta sentència sigui un pas més en el procés de substitució lingüística” i va denunciar que “del que es tracta és de fer el català prescindible en els àmbits oficials com a primer pas per a la seva desaparició” ja que “els tribunals espanyols saben que per a espanyolitzar Catalunya definitivament cal començar per la seva capital”. 

Per tot això Solidaritat ha emplaçat a l’alcalde Xavier Trias a escollir. “O es posa al costat de Catalunya i no acata la sentència, o bé es converteix en còmplice de l’intent de genocidi lingüístic practicat per Espanya”. Espot va recordar que “ningú va votar Trias per a imposar la llengua espanyola en el consistori del Cap i Casal de Catalunya” i va avisar que “si es nega a acatar la sentència tindrà tot el suport de Solidaritat, mentre que si, per contra, decideix acatar-la, el combatrem i assenyalarem com a còmplice d’aquest acte de genocidi cultural”. 

Comenten

Lola (Barcelona) – 25/04/2012 – 17:50 h
#6
Estic completament d´acord amb el primer opinador. Els catalans hem de parlar la nostra llengua amb tothom i no passar-nos a una altra,perquè si nosaltres no la fem servir, qui ho farà per nosaltres?
Guillem Alsina i Soto (Girona) – 18/04/2012 – 19:33 h
#5
Nois, és tant senzill com parlar sempre en català a qualsevol lloc de Catalunya. A Girona, parlem sempre en català, i ningú no diu res, perquè els qui han vingut de fora ja s’han acostumat, si més no, a entendre el català, quan no el parlen. EEl què passa és que, en molts llocs de Catalunya, quan algú parla en castellà, gairebé tothom acaba parlant en castellà (no entenc el per què). ¡¡ Acostumeu-vos a parlar sempre en català !!.
Vicenç Ramoneda i Ullar (Sentmenat) – 17/04/2012 – 21:34 h
#4
Demanes massa als de Covardia i Unió Santi! El que ens cal es la Declaració Unilateral!
Jaumet (Barcelona) – 17/04/2012 – 16:59 h
#3
El català és la nostra llengua pròpia,segons diu l`Estatut de Catalunya (llei Orgànica) ,pròpia i NATURAL, perqué va néixer aquí,igual que el castellà és natural de Castella;Catalunya igual a català i Castella igual a castellà i vegin que la Constitució l`anomena castellà a l`idioma oficial de l`Estat i no pas espanyol i el batlle senyor Trias ho sap tot això i espero que serà conseqüent…i valent.Amén.–
Mentrestant no ens decidim a ser independents (Sitges) – 17/04/2012 – 16:31 h
#2
Es tan sencill com dir quina es la llengua propia de l’ajuntament.
Jose (`Barcelona) – 17/04/2012 – 14:19 h
#1
El prestigi social del català crec que està baixant. Fa uns anys el coneixament del català permetia tenir més opcions d’accedir a un lloc de treball més qualificati també augmentava les possibilitats d’otenir una feina, especialment si es tenia relació amb el públic. Ara cada cop hi ha més llocs on els empleats si els hi parles català et contesten en castellà, no fan ni el més mínim esforç per atendre al públic que ho demana en català. Si a més als organismes oficilas deixa de ser requisit el seu coneixament i el seu ús i a les escoles la llengua vehicular ´´es el castellà estem llestos.

Crit de lluita: #NO PAGAREM … __ EA 1971

NO PAGAREM”, la crua realitat de l’espoliació i el robatori comés contra Catalunya per l’estat espanyol i consentit pels partits polítics catalans encaixistes.

“No pagarem!”

Llocs on s’ha fet aquesta Conferència:

(Sala d’actes Casal d’Europa, Berga, 14 d’octubre de 2004)

(Casal Jaume I, Elx, 4 de març de 2005)

(Sala Biblioteca Municipal, Sant Feliu de Guíxols, 14 d’abril de 2005)

(Sala Biblioteca Municipal, Premià de Dalt, 17 d’abril de 2005)

(Centre Comarcal Lleidatà, Barcelona, 19 d’abril de 2005)

(Sala Biblioteca Pública, Cabrils, 4 de juny de 2005)

(Casal Pere III, Balaguer, 10 de juny de 2005)

(Sala de Cultura, Almoster, 14 d’octubre de 2005)

(Ateneu de Cultura Popular, L’Hospitalet de Llobregat, 11 de novembre de 2005)

Conferència NO PAGAREM,

a càrrec de Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció i

promotor de Força Catalunya.

—————————————-

Senyores, senyors,

Fa 2.200 anys, el gran polític grec Demòstenes, famós per les seves filípiques, que el van portar a ser considerat, segurament, el més gran orador de la història clàssica, advertia els seus connacionals, el poble d’Atenes, amb les paraules següents:

“No voler ni escoltar el que cal escoltar ni els punts sobre els quals convé deliberar és cosa que ja admet totes les acusacions, i justament vosaltres, atenesos, ni voleu escoltar res fins que el perill és imminent, com ara, ni teniu costum de discutir res en temps de calma, no, quan ell es prepara, l’enemic, en comptes de preocupar-vos de fer el mateix i d’oposar els vostres preparatius als seus. Viviu tan feliços i, si ningú no us diu res, l’expulseu, però quan us assabenteu que alguna posició s’ha perdut o està assetjada, llavors escolteu i preneu disposicions. L’hora d’escoltar i de deliberar, però, atenesos, era quan vosaltres no ho volíeu i ara que és la d’actuar i de posar en obra el que tenim preparat, tot just escolteu.”

Segurament perquè Grècia i Catalunya són pobles mediterranis, i perquè Catalunya també és filla de la Grècia clàssica en certa manera, aquesta situació que plantejava Demòstenes als seus connacionals no ens hauria de resultar estranya a casa nostra.

Vostès han estat testimonis abans de la meva intervenció de com en Josep Castany ens ha presentat aquí la forma com ens roben quaranta milions d’euros cada dia. Aquestes dades no tenen només la facultat d’advertir-nos d’un greu perill, sinó que són el senyal que cal actuar i de posar en obra el que tenim preparat. Però ara, tal com feien els atenesos, hem de reconèixer que tot just comencem a escoltar. I sincerament cal preguntar-nos: Què és el que tenim organitzat per evitar la nostra ruïna com a poble? Per on cal començar?

Abans de res, haurem de reconèixer que als pobles sotmesos per la força de les armes, com és el cas de Catalunya, se’ls escura tot el que es pot. Les xifres de l’espoliació econòmica que patim són un prova més de la nostra condició de colònia. Ara bé, també ens volen espoliar anímicament. I si convenim que l’ànima d’una nació com Catalunya és la seva llengua, a ningú no li ha d’estranyar l’afany que tenen de voler-nos matar l’idioma. A base d’esclafar-nos-el, l’idioma, li hem anat reduint la contundència i la claredat necessària. El mal, naturalment, ja està fet, però si volem esmenar aquesta tara que ens corseca l’esperit ens cal, sobretot, recuperar un llenguatge rotund que aixequi la nostra moral de victòria. S’ha de dir definitivament prou al to lànguid i derrotista al qual ens han acostumat els darrers vint-i-tres anys quan es tracta de defensar els nostres drets.

No podem continuar parlant amb eufemismes si ens estan robant no només la cartera, sinó, i això és el més greu, ens estan robant el futur dels nostres fills. Ara, doncs, hem d’enterrar definitivament, quan parlem del nostre present econòmic com a poble, paraules com ara desequilibri, dèficit fiscal, manca d’infraestructures… Ens caldrà substituir-les pels autèntics adjectius que descriuen aquesta situació: robatori i atracament. O és que per ventura les xifres que anteriorment ha exposat en Josep Castany tenen una altra definició que no siguin aquestes?

Tot això, però, no és pas nou. Així, per exemple, si agafem el llibre Revolució i guerra a Espanya. 1931-1939, escrit per l’historiador anglès Norman Jones, podem llegir el següent:

“La proclamació de la Segona República va oferir als catalans una oportunitat per distraure els entrebancs del predomini ineficaç i poc comprensiu de Madrid. El ressentiment cap al govern central es basava en un fet econòmic. Catalunya era la regió més pròspera d’Espanya, els catalans sumaven només la vuitena part de la població espanyola i el seu raonament era que, amb una contribució a la hisenda nacional de gairebé el vint-i-cinc per cent, només el vint revertia a la regió en forma de despesa pública.”

D’aquestes frase es desprèn que els catalans fa com a mínim setanta-tres anys que practiquem aquesta mena d’esport per al qual semblem tan ben dotats, i que és “la solidaridad con los otros pueblos de España”. Però, seixanta anys més tard, concretament l’1 de setembre del 1992, l’expresident Pujol, un home poc radical i gens partidari de les solucions dràstiques, no tenia més remei que reconèixer al diari El Observador això:

“Uun catalán paga al Estado un 25% más que cualquier otro habitante del resto de España y recibe aproximadamente, un 20% menos.”

Aquí, doncs, en comparació amb els anys trenta, la situació ja comença a assolir uns termes, diguem-ne, de pel·lícula de gàngsters.

A tall d’exemple, només cal dir que, fa uns mesos, els indicadors econòmics assenyalaven que Catalunya era l’economia més endeutada d’Europa. Aquí, per tant, a part del que ens furten, com han pogut veure, ho devem pràcticament tot: el pis, el cotxe, la rentadora i, fins i tot, les vacances que ja hem fet. I d’això n’hem de dir progressar? Sembla que el nostre destí sigui donar el menjar a l’Estat espanyol i a les seves respectives oligarquies bancàries. Sense oblidar que tenim una classe política obsessionada de manera malaltissa a apuntalar Espanya per tal de garantir la seva menjadora, que nosaltres mantenim amb caritat cristiana (veient segons quins personatges que dóna la classe política catalana hem de parlar en termes de caritat). El cert és que no tenim dirigents que denunciïn aquest escanyament col·lectiu que ara ningú no pot amagar.

D’altra banda, veiem com la rapinya practicada amb nosaltres ens fa perdre tots els trens econòmics: l’industrial, el tecnològic i també, ai las!, el del turisme. I aquí també hem de fer els catalans una certa autocrítica, perquè potser a nosaltres autodestruir-nos el paisatge no ens fa fàstic, però la gent que ens visita, i que provenen majoritàriament de llocs on tot ho tenen més o menys endreçat, han acabat per fugir de la lletjor del nostre malmès entorn.

No podem ser gaire optimistes ni podem presentar, ara per ara, un país atractiu a inversors o a turistes. Moltes coses no les tenim en condicions, tot començant per nosaltres mateixos. Reconeguem que qui accepta resignadament un atracament col·lectiu com el que patim no pot inspirar confiança a ningú. Quines garanties poden oferir aquells que no protesten quan els roben el present i el futur dels seus fills?

Fa uns mesos, un soci d’un dels bufets legals i tributaris més importants de Barcelona em confessava les mínimes possibilitats de competitivitat de la nostra economia. De manera realista, i amb coneixement de causa, afirmava que el repte de la nostra generació és aprofitar els vint-i-cinc propers anys per poder donar a Catalunya el màxim poder econòmic i polític. Si ho aconseguim, em deia, podrem possiblement establir les bases per evitar que els nostres fills, que ara tenen cinc, sis o set anys, no hagin d’emigrar en un futur. Ara bé, si no reeixim, va continuar dient, només els quedarà la possibilitat de muntar una botiga de souvenirs o un simple restaurant.

Aquests diagnòstics, malauradament, no sorprenen si mirem el panorama general del país. Però la pregunta que també ens hem de fer és com ens hem pogut empobrir tant ràpidament si, per exemple, l’any 1990 el diari alemany Frankfurter Rundschan pronosticava per als inicis del segle xxi un Estat català líder europeu per la seva indústria i el turisme. Mentrestant, què hem fet i què ha fet la nostra classe política en els darrers catorze anys? Cal confessar que podent construir un Estat català líder europeu, aquí ens han intentat encaixar en un Estat que aquell mateix 1990 gastava diàriament 5.500 milions de pessetes més del que recaptava. Així, l’endeutament institucional a l’Estat espanyol l’any 1985 era de 10,9 bilions de pessetes, i cinc anys més tard era de 22,5 bilions de pessetes. Voler formar part d’una entitat política com aquesta és pròpia de mentalitats desequilibrades.

Amb tot, si algú pensa que pinto la situació de colors alarmistes, primer que mediti si el pot haver començat a infantilitzar una política que ens ha volgut presentar la transició del franquisme a la nova restauració borbònica com si es tractés d’un conte de fades. Una mena de meravella que sembla un miracle. La veritat és que som ja massa grans perquè se’ns prohibeixi saber qui són els Reis d’Orient. Només cal constatar com ens parlen els nostres partits, siguin a l’oposició o al poder, per veure com ens poden amagar l’autèntica situació d’emergència que vivim. Però, què volen encobrir? Aquest empobriment que nosaltres patim pot tenir a veure amb el fet de voler tapar segons quines coses? Vegem-ho.

El juliol del 1999 la revista britànica Eurobusiness publicava una informació en la qual xifrava la fortuna de la família Borbó en més de 300.000 milions de pessetes. He de dir primer de tot que al cap d’aquesta família, que Franco va posar a dit com a màxima autoritat de l’Estat, un biògraf seu gens sospitós de republicanisme com és Jaime de Peñafiel, el descriu textualment així en la biografia Dios salve también al Rey:

“El que sea rey no es motivo para ocultar que don Juanito no era ninguna lumbrera, pero ni falta que hacía para alcanzar el trono, por suerte para él.”

En poques paraules, reconeix que és curt de gambals. Però, bé, continuem. Si aquesta publicació britànica reconeix els més de 300.000 milions de pessetes i sabem que l’assignació a la família reial espanyola, segons diuen els pressupostos generals de l’Estat, és de mil milions de pessetes l’any aproximadament (amb els quals, a més, han de mantenir totes les seves despeses), aquí han passat dues coses. O aquest subjecte porta regnant tres-cents anys o s’ha embutxacat diners per alguna altra banda.

Vegem, però, com ho detalla Eurobusiness, atès que fa una mena de rànquing de la mateixa família Borbó i divideix la fortuna en quatre apartats. El primer és diners i inversions. Ho direm en pessetes per copsar millor la magnitud del fet. Així, en diners i inversions, la família Borbó tenia l’any 1999 uns 141.355 milions de pessetes. El segon fa referència a la seva col·lecció d’art, la qual està valorada en 83.150 milions. Després ve l’apartat de les joies, que puja fins a 2.663 milions, i, finalment, el darrer és el de les propietats immobiliàries, que ascendeix fins als 74.835 milions. Aquest és el total de fa sis anys, encara que imaginem que s’haurà incrementat.

Amb tot, els redactors de la informació van més enllà i es permeten fer una classificació familiar. Una mena de lliga borbònica de la riquesa en la qual la posició de fanalet vermell l’ocupa la infanta Maria, la mare de Juan Carlos, aquella del coll tort i que va morir fa poc. Aquesta és la més “desgraciada” de tots, perquè “només” té, o tenia, 831 milions de pessetes. Res, xavalla, una misèria. El que ve seguidament és el comte de Barcelona, el pare del Borbó i que també va morir, amb 3.159 milions de pessetes. Després passem a la noia, que és el prodigi d’intel·ligència que té la família Borbó: la Infanta Elena. Aquesta mossa que vostès veuran que és una noia espavilada i de mirada sagaç, amb una intel·ligència que tota ella desprèn… Una cosa fantàstica! Doncs bé, la Infanta Elena, per ser tòtila, perquè es una tòtila, acumula 1.496 milions de pessetes. Déu n’hi do, com es paguen segons quins atributs! Més endavant segueix la Infanta Cristina, la “nostra”. I dic la “nostra” perquè viu a Pedralbes i treballa a “La Caixa”, cosa que fa que alguns catalans passerells la vegin totalment integrada al país. Es veu que l’entitat bancària li deu pagar un sou estratosfèric, perquè ha acumulat una fortuna de 2.660 milions de pessetes. Caram amb les gratificacions de “La Caixa”! I després ve el noi, al qual es veu que l’han de deixar ben col·locat. S’ha casat fa poc i es veu que ara possiblement complirà les mínimes funcions reproductores que li reclamen. No serà per diners, que no ho faci, perquè té un patrimoni de 5.654 de pessetes. Continuem. El segon lloc de la classificació l’ocupa Sofia de Borbó, com no podia ser d’una altra manera. En els seu cas hem de dir que aquesta potser és l’única que s’ha guanyat algun milionet, perquè aguantar durant quaranta anys el sòmines de marit que té… En fi, vull dir que com a mínim algun caleret se l’ha guanyat. Però en absolut els 7.649 milions de pessetes que acumula. I finalment, el campió, el “campechano”, Juan Carlos I. L’home que, si escoltem els polítics espanyols i la majoria de catalans, és una mena de reencarnació de Winston Churchill, com a mínim. Un home amb un talent polític que ha salvat Espanya de no se sap quantes misèries i que, segons la revista britànica Eurobusiness, té una fortuna acumulada de 90.633 milions de pessetes.

Així, ja poden veure com mentre un curt de gambals, com li reconeix el seu mateix biògraf, pot acumular una fortuna de més de 90.000 milions de pessetes, a vostès, com a mi, per la quota impagada d’un mes d’autònoms podem rebre una carta que ens digui que “en el plazo máximo de 24 horas se persone en las oficinas recaudatorias citadas en el encabezamiento del presente escrito para solventar el pago de la deuda reclamada y que en caso contrario se procedera sin más demora ni trámite a solicitar del señor juez competente la autorización de entrada forzosa en el domicilio comercial indicado”. Un Estat que permet que la seva màxima autoritat s’enriqueixi com un dictador africà qualsevol mentre tracta com a delinqüents els seus ciutadans per retardar-se en el pagament de 200 euros, és un Estat corrupte i feudal.

Però, tot i la informació d’Eurobusiness, aquesta actitud de la família Borbó és una cosa històricament prou coneguda. Així, l’any 1925, l’escriptor valencià Blasco Ibáñez, des del seu exili parisenc, escrivia coses com aquestes de l’avi de Juan Carlos I:

“Alfonso XIII está a sueldo de la empresa Krupp , y de todas las empresas alemanas que quieran darle una buena propina.”

Pel que es veu, aquí no canvia res. Abans era Alfonso XIII i ara és Juan Carlos I, abans eren les “contribuciones” i ara és la declaració de la renda o l’impost de societats, abans era el preu abusiu del bitllet del tramvia de Barcelona i ara és aquesta mena de refugi de bandolers que hi ha a les autopistes que s’anomenen peatges. La situació és exactament la mateixa, però la gran diferència és que abans hi podia haver homes de lletres com en Blasco Ibáñez que es jugaven la pell per denunciar la injustícia i ara no. Ara, una gran majoria mira de poder cobrar la subvenció.

És normal, doncs, que dins un context com aquest, en les darreres dècades i salvant honroses excepcions com podrien ser un Trias Fargas o un Heribert Barrera, hem tingut uns dirigents incapaços d’infondre als catalans una moral apta per superar els inconvenients de competitivitat que genera l’actual ritme econòmic. Perquè tret del conegut i fastigosament repetit “anem bé”, sense concretar mai ni cap a on anem ni provar que efectivament anem bé, s’han anat limitant a acceptar totes i cadascuna de les lleis dictades des de Madrid que perjudiquen directament l’economia catalana. És així com el català, cada vegada més, ha anat reduint la iniciativa empresarial i les il·lusions d’un futur pròsper. La confiança en ell mateix es va enxiquint en veure’s desprotegit d’uns institucions que sintonitzin per tarannà amb la seva creativitat i operativitat professional.

Caldria, sense cap mena de dubte, repetir aquella frase d’en Carles Pi i Sunyer que deia:

“L’estudi dels fets de la raça ens ensenya que en qüestions de comerç i quant a iniciativa i empenta, un català no acovardit pot arribar allà on arribi qualsevol altre home.”

Veuen ara vostès per què el més gran delicte dels homes que ens governen no ha estat pas l’espoli econòmic? El pitjor delicte és consentir que es mati l’esperit de Catalunya. Aquest és el màxim delicte d’aquesta gent, que matin aquell esperit que deia en Pi i Sunyer.

Per tant, què fer davant d’una situació que sincerament hem de qualificar d’emergència? No ens hem de quedar només amb la denúncia i amb la teoria, hem d’intentar donar respostes i passar a l’acció. I en primer lloc ens cal rebutjar les situacions que comporten el pas de la tortuga. Perquè és inconcebible plantejar rebaixar parcialment l’espoli practicat amb Catalunya en deu o dotze anys, com algun aprenent de parlamentari afirma tranquil·lament. Més que res perquè d’aquí a dotze anys no hi haurà res per espoliar. I si no mireu la revista The Economist de fa un parell de mesos, on es deia que del 1999 al 2004 Catalunya havia perdut el 20% de la seva competitivitat respecte a Alemanya. D’aquí a dotze anys, la nostra competitivitat econòmica l’haurem de comparar amb la de Guinea Equatorial.

En una època on tot va a una velocitat supersònica, des de les comunicacions fins a la mobilitat de les persones, ens cal reconèixer que resulta grotesc parlar d’aquests terminis com fan els nostres polítics. Tots exigim solucions ràpides en la nostra vida del dia a dia. Volem la immediatesa en tot. Algú s’imagina la nova directiva del Barça dient que el pròxim títol l’obtindríem d’aquí a dotze anys? Els exigeixen èxits immediats com passa avui en tots els ordres de la vida. Això és el que hem de fer nosaltres també.

D’altra banda, també ha arribat el moment de nous plantejaments i de noves interpretacions sobre el país. La setmana passada m’entrevistaven a la ràdio de Sant Boi de Llobregat, i jo parlava de la situació política en general del país quan l’entrevistador, un català nascut a Beas de Segura (Jaén) i de nom Manuel Olivas, va dir-me que aquests trenta anys de pseudodemocràcia eren trenta anys d’unes idees fracassades. Això perquè després, molts dels nostres polítics, amb la boca petita i en privat, vagin infravalorant la capacitat política d’aquests nous catalans vinguts d’altres terres peninsulars. Doncs bé, quan Manuel Olivas va fer aquesta afirmació no vaig poder evitar pensar en un llibre d’en Jordi Pujol publicat l’any 1958. I vostès ara segurament pensaran: “I què té a veure un locutor de radio Sant Boi fill de Beas de Segura amb el que estem parlant avui i els trenta anys de les idees fracassades?” Ho entendrem si sentim el que deia aleshores Jordi Pujol per encarar la nova situació de Catalunya després de la mort de Franco:

“Si aquesta missió fos realitzable dins d’Espanya però a base d’una organització federal de l’Estat, a base d’una autonomia que garantís les llibertats col·lectives essencials de Catalunya, aquesta podria ser una bona solució.”

Però, després, més avall, afirma:

“Si aquesta missió només fos realitzable en una situació d’Estat nacional separat d’Espanya aquesta seria l’única bona solució.”

Tots sabem prou bé quin va ser el camí triat per l’expresident, tots el coneixem de forma clara. Veuen ara per què diem que són trenta anys idees fracassades? Perquè ha fracassat l’autonomisme, el plurinacionalisme o el suposat federalisme que han conreat des de Jordi Pujol fins a Pasqual Maragall. Està abocat al desastre tot allò que no sigui trencar amb Espanya i França. Ara, més que mai, caldria repetir una frase del president Kennedy de l’any 1960:

“El que més necessita una nació és un corrent constant d’idees noves.”

I a Catalunya estem encara, com a mínim, amb les mateixes idees de fa mig segle.

Sens dubte, a Catalunya Acció, aquest projecte polític que té com a objectiu innegociable portar Catalunya a la seva independència, intentem aplicar-nos aquesta màxima d’en Kennedy. Som conscients que per guanyar-nos la voluntat dels catalans i salvar les dificultats i obstacles per arribar al final del camí no podrem fer-ho amb discursos i estils passats de rosca com els que hem viscut fins ara. La nostra és una acció de futur perquè no pensem en termes de legislatura, perquè no necessitem renovar la nostra menjadora cada quatre anys, perquè vivim del nostre ofici i del nostre benefici. Nosaltres anem més enllà i pensem en les futures generacions de catalans i quina mena de llegat els deixarem. I com que tenim dignitat nacional i humana no consentirem deixar als nostres fills una Catalunya arruïnada econòmicament i espiritualment i de la qual hagin d’emigrar. La responsabilitat, doncs, és tota nostra. Prenguem la consciència necessària per tal de saber que del nostre encert, o del nostre desencert, en depèn el futur de Catalunya.

Moltes gràcies.

Santiago Espot,
President Executiu de Catalunya Acció
i promotor de Força Catalunya.

——————————

(Discurs publicat al Llibre

Discursos a la Nació “De Catalunya Acció a Força Catalunya”)

L?alcalde Xavier Trias defensor o còmplice? __ EA 1965

Santiago Espot fa una crida a l’alcalde Trias a no acatar la sentència del Tribunal Suprem contra l’ús preferent del català a l’Ajuntament

Santiago Espot, president de Catalunya Acció i vicepresident de Llengua Nacional, considera aquesta agressió com “un pas més” en el procés de substitució lingüística i de genocidi cultural que vol perpetrar el PP amb Catalunya


Santiago Espot fa una crida a l'alcalde Trias a no acatar la sentència del Tribunal Suprem contra l'ús preferent del català a l'Ajuntament

17.04.2012 – 14:04 – Països Catalans

El qui fou candidat de Solidaritat Catalana per la Independència (SI) a les eleccions municipals de Barcelona, Santiago Espot, va denunciar ahir la suspensió de l’ús preferent del català a l’Ajuntament de Barcelona per part del Tribunal Suprem i va considerar que “segurament és el preludi del mateix que passarà amb la sentència sobre la immersió lingüística en mans d’aquest mateix Tribunal”. En aquest sentit Espot va animar la ciutadania a respondre aquest atac i assistir a les concentracions convocades davant de tots els ajuntaments catalans en defensa de la llengua el proper 28 d’abril a les set del vespre. 

El dirigent independentista també va lamentar que “aquesta sentència sigui un pas més en el procés de substitució lingüística” i va denunciar que “del que es tracta és de fer el català prescindible en els àmbits oficials com a primer pas per a la seva desaparició” ja que “els tribunals espanyols saben que per a espanyolitzar Catalunya definitivament cal començar per la seva capital”. 

Per tot això Solidaritat ha emplaçat a l’alcalde Xavier Trias a escollir. “O es posa al costat de Catalunya i no acata la sentència, o bé es converteix en còmplice de l’intent de genocidi lingüístic practicat per Espanya”. Espot va recordar que “ningú va votar Trias per a imposar la llengua espanyola en el consistori del Cap i Casal de Catalunya” i va avisar que “si es nega a acatar la sentència tindrà tot el suport de Solidaritat, mentre que si, per contra, decideix acatar-la, el combatrem i assenyalarem com a còmplice d’aquest acte de genocidi cultural”. 

Font: Tribuna.cat

“El decàleg de la independència” (2) __ EA 1962

2a part de l’article de la Maria Torrents, Consellers de Catalunya Acció

“El decàleg de la independència”

7 -g- L’objectiu final de la independència ha de ser la creació de les condicions polítiques i legals que facin possible l’expressió de la nostra manera de ser, del nostre patró de perfecció col·lectiu. Aquest és l’objectiu primordial de tot ésser sigui individual o nacional.

Per tant l’expressió del propi ésser nacional en plenitud i en harmonia amb la resta de les nacions del món s’ha d’entendre com el marc imprescindible i necessari que permetrà el desplegament equilibrat de tots els altres objectius: econòmics, socials….

8 -h- La independència ha d’implicar un procés de regeneració nacional que desemmascari la colonització que patim i n’asseguri la desaparició a tots els nivells: d’idees, de tics de caràcter, d’ús dels signes i símbols propis……..

Només una regeneració profunda i real evitarà la consecució d’una independència borda, on l’objectiu prioritari siguin els diners i on les distorsions d’idees i l’escapçament del caràcter continuïn campant a l’ample i reproduint els mateixos errors que patim ara.

9 -i- Aquesta regeneració ha de ser especialment enèrgica. Ha de revertir els efectes que ha generat la colonització a tots nivells, i especialment allà on ha mostrat major virulència: el territori i la llengua.

Cal que els qui portin el timó tinguin la Visió clara d’allò que s’ha d’aconseguir, i no cessin, insubornables a les intimidacions i les pressions de què seran objecte, fins a restituir la independència de tot el nostre territori nacional, i la oficialitat única del català, els dos elements definidors de la nació catalana. Qualsevol concessió a la confusió, a les limitacions, i a la destrucció que ha portat a terme la colonització en aquests dos temes, implicarà una independència de poca volada i que haurà negligit la tasca fonamental que tenim al davant: retornar la plenitud a la nació catalana, especialment en aquells aspectes que li són consubstancials.

Hi ha una feina per fer, la independència, i s’ha de fer ben feta.

I això ens porta al darrer punt de la nostra reflexió, i al més fonamental

10 -j- El resultat final del procés d’independència està íntimament lligat a la integritat i fidelitat al país dels homes i dones que en dirigeixin el timó.

Els actuals dirigents polítics fan del vici, virtut. No es qüestionen els grans mals que pateix la nostra nació: la submissió política i la colonització. Ni els seus nefastos efectes: la divisió nacional, la galopant decadència lingüística i cultural, la sagnia de talents humans i materials…….no, la seva màxima preocupació és anar fent la viu viu en el marc de la legalitat vigent, per il·legítima que sigui, per nociva que sigui. El seu caràcter queda reflectit, en plena embranzida contra la llengua, en una esperpèntica i vomitiva promesa de fidelitat a Espanya si ens respecta la identitat. Quina identitat? se’ls hauria de preguntar. La d’aquesta pelleringa de llengua que la seva connivència amb Espanya ens ha deixat? La d’unes províncies que s’ignoren entre elles?Els actuals dirigents, com a gestors que són d’una colònia, es mostren incapaços de pensar en plenitud quan es tracta de la nació catalana. S’acontenten amb les engrunes que l’estat els tolera, negant sistemàticament l’expressió plena de qualsevol aspecte de la vida nacional. Aquesta actitud genera en els catalans una frustració i un automenyspreu permanent. Una situació contra natura com aquesta és absolutament inestable i de manera inevitable tendeix a cercar l’equilibri per la via menys conflictiva, el de la dissolució definitiva dins d’Espanya i França.

Ens sobren polítics mesells.

I ens calen homes fidels al país i a la Veritat, ens calen líders amb visió d’estat, prou astuts per apamar acuradament tant els colonitzadors com els col·laboracionistes interns, prou coratjosos per encara-s’hi amb l’arma de la veracitat, prou generosos per comprendre la desfeta anímica dels catalans.

Ens calen líders amb l’autoritat innata que desintegri la mentida i els falsos tòpics que ens tenen encadenats, i desfent els grillons mentals i vitals que ens atrapen, retornin a aquest poble, la confiança, l’orgull i l’estima que durant segles li han arrabassat.

Ens calen líders empesos per l’esperit que guia la nostra nació en aquestes hores crucials.

Homes que s’hagin desfet del llast colonitzador, que és la gran xacra de l’actual classe política, i visquin ancorats en la Visió de la Catalunya lliure i plena que ha guiat tots els grans homes de la nostra història.

Només homes d’aquesta talla podran garantir una independència que impliqui una profunda regeneració. Una regeneració que escombri els límits i les inèrcies que ens corsequen i posi uns fonaments sòlids i legítims per al futur de la nostra nació.

Maria Torrents. Consellera de CA.
Divendres, 9 de març de 2012

Quan llences cada dia 8.000.000.000 de les antigues pessetes … EA 1959

Fotografia: La gent de Solidaritat Catalana per la Independència (CSI) del Berguedà va manifestar-se a Gironella contra el robatori que patim i contra la Presidenta actual del Parlament Colonial Català quan volia tapar la boca dels catalans conscients que manifesten dia si i dia també la greu espoliació que patim tots els que vivim a Catalunya que són 2000 euros l’any per cada persona, tingui 3 mesos o tingui 90 anys d’edat.

———

A Catalunya només tenim una crisi i aquesta crisi es diu Espanya i fa 30 anys que dura i si no ens decidim aviat matarà la nostra nació.

Quan llences cada dia 8.000.000.000 de les antigues pessetes (vuit mil milions de pessetes llençades cada dia a Madrid, cadascún dels 365 dies de l’any) no pots dir que hi ha crisi econòmica, en tot cas has de dir que els catalans som rucs i irresponsables.

Fa trenta anys que dura aquesta bogeria, aquesta irresponsabilitat. Trenta anys (només comptant des de la fi del franquisme) trenta anys perduts i llançats, descapitalitzant-nos cada dia, robant-ho de cadascún dels catalans siguin menuts o grans.

Jo, la meva empresa arrossega dues hipoteques des dels anys 70, hem pagat a la Caixa munts de milions dels crèdits i dels interessos, hem hagut d’escanyar durant tots aquests anys les nostres inversions i els nostres sous, ara mateix encara devem a la vora d’uns 100.000 euros (16 milions de pessetes).

Quanta gent ofegada per les hipoteques podria ajudar Catalunya si disposés d’aquests 8.000.000.000 -vuit mil milions de pessetes cada dia- o el que correspon en euros, exactament 48 milions d’euros cada dia dels 365 dies de l’any de cadascún d’aquests 30 anys que ja hem tornat a llençar.

Amb 48 milions d’euros diaris quantes persones hipotecades podries ajudar per que revertissin la seva activitat en reprendre de nou l’economia?

Definitivament a Catalunya només tenim una crisi i aquesta crisi es diu Espanya i és la pitjor de les crisis perquè aquesta, si no trenquem amb Espanya, no s’acabarà mai més! encara pitjor … s’agreujarà dia a dia i és una crisi que ens pren el menjar, foragita els nostres fills i ens roba l’ànima!

A Catalunya només tenim aquesta greu crisi: ens roben i el que encar és pitjor és que ens deixem robar!!!

Avui, els responsables d’aquesta follia mortal som els babaus catalans, i els executors d’aquesta follia mortal els han votat molts de nosaltres, són els regionalistes de sempre, els que tenen interessos a banda i banda, els que ens volen subjugats a la maltractadora Espanya.

I com s’ho fan aquests maleïts regionalistes per vinclar-se i vinclar-nos?

-Doncs, tot sovint, quan s’acosten les eleccions o quan estratègicament ho creuen convenient, aquests regionalistes de sempre començant per Cambó i seguint per Pujol amb l’excusa de Duran, fins arribar al Mas i a l’Oriol Pujol, es vesteixen amb la bandereta i com que saben de la candidesa de tants i tants catalans es burlen de la nostra bona fe i destrossen impunement el moll de l’os de la nostra ànima col·lectiva “l’anhel d’Independència dels catalans”!

Ells, els regionalistes, que fins gosen posar l’estelada al jardí vuit dies abans de les eleccions espanyoles, són els traïdors de la pàtria, són el tap que no deixa respirar la Independència de la nostra nació, són els principals responsables i executors per omissió i ocultació del robatori que patim.

En resum 8.000.000.000 milions de pessetes llençats cada dia!
No tenim crisi, tan sols som uns irresponsables!

Alemanys i Catalans: Prou de ser cornuts i pagar el deute! __ EA 1958

Parlament

López Tena: “L’Espanya democràtica es basa en el principi de robar als catalans i demanar almoina als alemanys”

López Tena: “L'Espanya democràtica es basa en el principi de robar als catalans i demanar almoina als alemanys”

 

Solidaritat reclama que Espanya sigui intervinguda per la Unió Europea 

El portaveu de Solidaritat Catalana per la Independència (SI), Alfons López Tena, ha comparegut aquesta tarda en roda de premsa al Parlament per valorar els Pressupostos Generals de l’Estat (PGE) i que s’han conegut avui amb més detall, uns pressupostos que “portaran més crisi econòmica, més detracció de l’economia productiva, destrucció d’ocupació i partides més altes per pagar subsidi atur i pensions” i situa Espanya en “estat d’assistència i fallida” ha dit. 

Tena ha afirmat que “el millor que podria passar és que Espanya sigui intervinguda per Europa con van fer el Banc Mundial i l’FMI amb l’Espanya franquista perquè d’aquesta manera els diners dels catalans no seran tan robats i els impostos que paguem serviran per fer inversions productives i no per donar sortida als deliris dels successius governs espanyols”. “Esperem que el Regne d’Espanya sigui intervingut i aparegui com el que és: un estat pària i parasitari”. Tena ha recordat que la intervenció d’Espanya al franquisme va obligar-la a construir l’AP-7 i que una intervenció europea a dia d’avui provocaria la construcció de l’eix ferroviari mediterrani, amb els beneficis per l’economia catalana que suposaria. 

Finalment, el portaveu independentista no s’ha estranyat pel fet de que els PGE no incloguin les obligacions pressupostàries amb Catalunya com el pagament del fons de competitivitat, la disposició addicional tercera de l’Estatut, etc. perquè “les partides que es recullin per fer despesa pública a Catalunya no les compliran perquè l’Espanya democràtica es basa en el principi robar als catalans i demanar almoina als alemanys”.

Envieu una carta a l`UNESCO en suport a la vaga de fam de Jubilats per Mallorca __ EA 1956

Encara que sembli mentida, donada la cobertura acurada, precisa i al moment que donen els mitjans de comunicació de la nostra nació a les accions que es desenvolupen en defensa de la llengua catalana, hi ha un home, del col·lectiu Jubilats per la llengua, en vaga de fam des de fa una setmana, a Palma, a Ca n’Alcover, en Tomeu Amegual. Avui s’ha fet un acte a Cura i ell hi ha enviat un missatge, recollit en aquest vídeo. La lluita continua i malgrat el cinisme del poder, seguim, seguirem i guanyarem!

————————

01/04/2012

Envieu una carta a l`UNESCO en suport a la vaga de fam de Jubilats per Mallorca

Help Catalonia, entitat que té com a objectiu internacionalitzar la causa catalana ha creat un enginy de suport a la vaga de fam per la llengua que portagonitza Jubilats per Mallorca. Es tracta d`una web des d`on, fàcilment, es pot adreçar un correu electrònic a la directora general de l`UNESCO per a que faci de mediació entre la protesta i el govern del PP.

Cliqueu aquí per accedir al formulari

Dear Ms. Irina Bokova,

I would like to inform you of a situation that is causing grave concern for Catalan-speaking society. On March 1st, retired school teacher Mr. Jaume BONET began a hunger strike in Palma (Mallorca) in protest against the new laws proposed by the Government of the Balearic Islands (Spain). If passed, these laws would abolish the use of the Catalan language in public life, including civil service, education and the media; Catalan has been the native language to the Islands since the 13th Century. Mr Bonet discontinued the strike on March 26, but Mr. Bartomeu AMENGUAL has taken over an identical plea to the Government.

With the new measures, knowledge and use of the Catalan language by civil service employees will be optional and no longer a requirement of the job. Ultimately, the new laws envision the suppression of the Catalan language from public education. Classes will no longer be taught in Catalan, Catalan books will be done away with, and Spanish will become the sole official language of public schools and universities. Under the proposed new laws, Catalan will also be banned from public radio and television broadcasts. These measures would greatly restrict the compliance with the international agreements subscribed by the Government of Spain regarding the Catalan language, such as the European Charter for Regional or Minority Languages.

Mr. Bonet and Mr. Amengual are both members of the board of Jubilats per Mallorca (Association of Senior Citizens for Mallorca), and they are prepared to continue until there is an official acknowledgement of the precarious situation. We would like to bring their courageous plea to the awareness of the international community to help uphold the rights of the citizens of the Balearic Islands to the Catalan language.
We very respectfully and earnestly ask for the support of your Organisation.

Yours sincerely,