La Força de Catalunya! Tingue-m’ho clar: LA INDEPENDÈNCIA!!! __ EA 1920

La raó de la força

” De res ens ha servit als catalans la força de la raó envers Espanya, que no n’atén ni n’entén ni en vol, i només ens vol per manar-nos, robar-nos, i assimilar-nos com a sotmesos. Fracassats tots els intents de pacte, és l’hora de la raó de la força. La força d’un poble que democràticament, cívica i pacífica opta i vota per la independència.”

Alfons López Tena

Del seu naixement ençà, al llarg de segle i mig, el catalanisme polític hegemònic ha propugnat sempre respecte a Espanya l’entesa, el diàleg, la pedagogia, l’encaix, el pacte, amb l’objectiu de compartir sobirania i participar dels poders de l’Estat. De les Bases de Manresa al pacte fiscal, passant per Estatuts diversos, el balanç és el que en resulta de la resposta espanyola: dictadura, repressió, menyspreu, dominació, saqueig. Per pactar en calen dos, i Espanya mai no ha acceptat ser una part que pacta amb Catalunya, una altra part, sinó un tot que inclou Catalunya com a integrant seva: la part catalana no es relaciona ni pacta amb el tot espanyol, s’hi sotmet i prou.

No n’han mancat veus lúcides catalanes advertint de la inanitat del propòsit d’entesa amb Espanya, que com tots els dominadors mai no ha volgut ni vol ni voldrà pactar sinó manar. Advertia Rossell i Vilar el 1931: “L’error fonamental dels polítics i escriptors, catalans i espanyols, que, fins ara, han dialogat de les relacions entre Espanya i Catalunya, ha estat la pretensió de voler-se entendre a base de convèncer l’interlocutor…el punt de partida de les negociacions, ha de ser el de discòrdia, el franc reconeixement de no entendre’s, de renunciar a entendre’s en allò que és primordial i íntim.”

Una i altra vegada, però, els catalans s’han entestat i entesten majoritàriament en el pacte amb un amo espanyol depredador i dominant que com més sent els precs de pacte més en menysprea qui només se’n plany.

És la lliçó dels clàssics romans i xinesos. Conta Titus Livi que quan els gals comandats per Brennus havien ja pres i arrasat Roma i només el Capitoli assetjat encara es resistia, els afamats defensors proposaren als gals un pacte, negociat per Quintus Sulpicius per compte del Senat i acceptat per Brennus, mil lliures d’or a canvi de la retirada dels gals. Pesant l’or, però, els romans advertiren que a la balança els pesos duts pels gals estaven trucats i protestaren, rebent del cap gal la humiliació suplementària de afegir als pesos trucats la pròpia espasa i exigint-ne més, d’or, tot etzibant-los “Ai dels vençuts!”.

A l’altra banda del món Han Fei conta: “Davant l’imminent atac del Regne de Qi, el Regne de Lu envià Zi Gong per tal que els convencés, però els de Qi li respongueren: ‘Ens commou la teva oratòria i entenem els teus arguments, però no volem oratòria ni arguments, volem territoris’, atacaren Qi i el conqueriren. Veieu, doncs, com confiar en l’oratòria duu a la pèrdua de territoris, com li esdevingué a Lu, i fiar-se de la benvolença duu a la destrucció de Regnes sencers, com és sabut que li passà al famós Rei Yen de Xu. I és així perquè ni la benvolença, ni la rectitud, ni la saviesa, ni l’oratòria, són mètodes adients per la subsistència dels Estats. La força sí, però: si els Regnes de Xu i de Lu se n’haguessin servit per atacar els grans Regnes de Qi i de Qing, potser no n’haguessin sucumbit.”

Recomanaven els romans “aut consilio aut ense”, que al Xile lluitador per la seva independència d’Espanya traduïren magistralment: “Por la fuerza de la razón o la razón de la fuerza”. De res ens ha servit als catalans la força de la raó envers Espanya, que no n’atén ni n’entén ni en vol, i només ens vol per manar-nos, robar-nos, i assimilar-nos com a sotmesos. Fracassats tots els intents de pacte, és l’hora de la raó de la força. La força d’un poble que democràticament, cívica i pacífica opta i vota per la independència.

 

* Article publicat a El Mundo

*Reivindico Catalunya Acció. L’ANC eina de llibertat nacional i la reunificació territoria __ EA 1919

emigdi | independentista | diumenge, 29 de gener de 2012 | 10:48h
A partir de la Crida per una Assemblea Nacional Catalana de l’abril de 2011, s’ha tirat endavant la seua constitució d’una manera molt estructurada, la qual ja és ben present en moltes poblacions i comarques d’arreu de la nació catalana. Una nació que porta una llarga història de resistència i de lluita en moments històrics determinats des de les dissortades dates del 25 d’abril de 1707 i l’11 de setembre de 1714, en les quals ens van arrabassar les nostres llibertats nacionals. Els anys finals de la dictadura feixista van veure la formació de l’Assemblea de Catalunya com a plataforma unitària de les formacions polítiques catalanes antifeixistes, que s’ha convertit en un model exemplar a reivindicar. Una dictadura que havia intentat un genocidi cultural al país, però que en canvi va comprovar com esclatava el veritable segle d’or de les nostres lletres.

La significativa resistència ciutadana  va permetre reafirmar la catalanitat i refermar la nostra ambició nacional.

*Amb el pas dels anys, i ja entrat el segle XXI, la  Plataforma pel dret a decidir i les Consultes per la independència  van liderar al camí cap a  la multitudinària manifestació del juliol del 2010 a Barcelona, organitzada per Òmnium Cultural, novament pal i paller de les reivindicacions nacionals.

 L’independentisme català ha crescut en nombre i en capacitat organitzativa,  ha experimentat una revifalla importantíssima.

Tanmateix, l’autonomisme ha caigut en un veritable atzucac des del fracàs estrepitós de la reforma estatutària.

 El pacte ZP-Mas (La sentència del TC espanyol) va enterrar l’estatut i les possibilitats de relectura de l’estat autonòmic.

Hi creu algú en les possibilitats de l’estatut català? Sortiria algú al carrer a defensar l’estatut?

A part de la greu crisi econòmica que atravessa el país, la sensació que no es pot fer res amb el marc legal actual i els constants atacs contra el poder polític català són imatge de la defunció del model polític que ha imperat en les darreres tres dècades.

L’espoli econòmic que patim és un dels drames nacionals. La política imperant des de la transició amb l’anomenat  cafè per a tots ha suposat una sagnia financera inassumible des de  Catalunya.

 Sense un estat propi, ni la cultura de l’esforç ens permetrà sortir del pou on ens han abocat un model polític insostenible, una classe econòmicament molt poderosa que ha girat l’esquena al país, i un estat que mai no ens ha entès. A més, en un món globalitzat la catalanitat roman feble davant de les estructures perennes d’un estat tants cops advers als nostres interessos ciutadans i nacionals.

Ens encaminem cap a la celebració d’una Conferència Nacional Catalana per l’Estat Propi , amb l’ideari de construir una majoria social favorable a la constitució d’un Estat català i rebre el suport internacional al respecte. Una Conferència importantíssima que ha de tenir lloc el 30 d’abril a la capital catalana.

A les Terres de l’Ebre s’ha constituït l’Assemblea nacional catalana a nivell comarcal i en diferents poblacions. L’11 de febrer se celebrarà un acte public a l’auditori de Tortosa. Som les comarques cruïlla dels Països Catalans, el territori amb més alt nivell de catalanoparlants, i amb una població amb una creixent consciència nacional, tal com es demostra tant en resultats electorals com en l’ús lingüístic oral i escrit i en la nostra constant reafirmació catalana.

 L’Assemblea supera  el marc dels partits polítics, tot i comptar amb la col·laboració d’independents i militants de partits molt diversos, cosa que és una mostra més  la transversalitat de la ideologia independentista. La unitat d’acció és la clau novament, i des de les Terres de l’Ebre també aconseguirem articular un moviment que ens encamini cap a la llibertat nacional i la reunificació territorial dels Països Catalans. Un moviment on hi cap tot aquell que cregui necessari que el país necessita un pas endavant ferm políticament

Fer autonomisme perquè sigui menys dolent o fer Independència? __ EA 1917

Sobre la unitat independentista: Unitat per a què?

———————-

López Tena: ‘La independència de Catalunya no la farà un sol partit’

López Tena va parlar de les relacions de Solidaritat amb altres partits sobiranistes i del camí a fer cap a la independència amb els membres de +VilaWeb, dins el cicle ‘Implicats’

No podem votar qui no doni la talla per alliberar Catalunya. __ EA 1915

No podem votar qui enfonsi Catalunya a la dependència i a la submissió. No podem votar qui permeti l’espoliació que pateix Catalunya, qui no tingui valor per optar per l’alliberament.

Recordaré sempre aquella nit …

smolins9 | dilluns, 23 de gener de 2012 | 02:03h

Recordaré sempre aquella nit en la que Mas va anunciar la seva traïció i per a més INRI a canvi de res. El Pujol (ex president) era tres passos enrera amb un pullòver beig d’estar per casa, -devia anar a la roda de premsatot  corrent- tot es va fer amb “alevosía” i  nocturnitat.

S’ha de ser ruc, mesell, vinclat i claudicant, amb finor en diuen “subaltern” en Broggi i en Renyer!

Hi ha una altra cosa que sempre recordaré del delfí de Jordi Pujol, el dia que es va amagar com un covard i un virrei espanyol mentre dins el Parlament es dicutia la proposició de Llei de la Independència.

Salvador Molins, BIC-CA

El pacte de la Moncloa entre Mas i Zapatero, sis anys després

jrenyer | dissabte, 21 de gener de 2012 | 23:27h
Avui fa sis anys de la reunió al palau de la Moncloa entre l’allavòrens president del govern espanyol José Luís Rodríguez Zapatero i Artur Mas, líder de CIU per tal de pactar les retallades al projecte d’Estatut d’Autonomia que havia aprovat el Parlament de Catalunya el 30 de setembre del 2005. És per tant una bona ocasió per valorar els efectes d’aquells pactes i les conseqüències que han tingut.

L’Estatut del 30 de setembre fou el resultat d’un fals compromís imputable als mateixos partits que el van fer possible. L’endemà mateix el PSC ja se’n va desvincular amb l’anunci de José Montilla advertint que el seu grup al Congrés dels Diputats (és a dir, el PSOE) l’esmenaria per tal de rebaixar-lo. Per la seva part, CIU perpetuant la tradició claudicant que caracteritza la seva actuació política envers l’ordre estatal, també va mostrar-se predisposada a vulnerar el principi segons el qual allò aprovat amb voluntat de sobirania pel Parlament de Catalunya és irrenunciable. ICV, i ERC, un cop conegut el pacte Mas-Zapatero també s’hi van avenir, immediatament els tardo-comunistes autòctons, amb retard els pseudo-independentistes nostrats. En resum, la classe política autonòmica va evidenciar la seva mentalitat subalterna precisament quan aflorava al carrer la força del sobiranisme cívic amb la manifestació el 18 de febrer -convocada per la PDD- en contra d’aquest pacte claudicant. Una divergència que encara es manté hores d’ara.

Comentaris: 3
  • Recordaré sempre aquella nit …
    smolins9 | dilluns, 23 de gener de 2012 | 02:03h
    Recordaré sempre aquella nit en la que Mas va anunciar la seva traïció i per a més INRI a canvi de res. El Pujol (ex president) era tres passos enrera amb un pullòver beig d’estar per casa, -devia anar a la roda de premsa corrents- tot es va fer amb “alevosía” i nocturnitat.

    S’ha de ser ruc, mesell, vinclat i claudicant, amb finor en diuen “subaltern” en Broggi i en Renyer!

    Hi ha una altra cosa que sempre recordaré del delfí de Jordi Pujol, el dia que es va amagar com un covard i un virrei espanyol mentre dins el Parlament es dicutia la proposició de Llei de la Independència.

    Salvador Molins, BIC-CA

  • Anem de cara al futur, però no amaguem ni oblidem les traïcions i mesellismes del passat.
    smolins9 | dilluns, 23 de gener de 2012 | 01:50h

    “els dos braços, les dues grans Divisions, Poble i estaments polítics”

     diumenge, 22 de gener de 2012 | 15:26h

    El braç del Poble per a la Independència de Catalunya troba una potent eina d’unitat en la naixent ANC (Assemblea Nacional Catalana) plenament determinada a empenyer Catalunya vers la plenitut nacional.

    Ahir, a Berga, es va fer una diada prèvia a la Presentació pública de “Berga per la Independència! que tindrà lloc dissabte vinent 28 de gener del 2012. Va ser com una festa popular d’unitat i fermesa independentista, unitat significada per la venda de banderes de 60 x 90 cm. per penjar als balcons, banderes de tres tipus -senyera, estelada blava i estelada vermella- que signifiquen totes les sensibilitats d’aquesta nova unitat hereva de les recents Consultes per a la Independència de Catalunya. També es va informar sobre tot el referent a l’ANC. També es va fer la promoció de la Campanya “Dóna la cara per la Independèncicia”  

    Així, doncs, l’ANC, amb el seu fer i el seu pensar, és testimoni de la unitat de tots els catalans que ja es deleixen per esdevenir homes lliures d’una nova Catalunya Lliure.

    Ja ho sabeu, en tota independència hi ha d’haver bàsicament dos braços, dues voluntats, la del Poble i la voluntat política dels capdavanters i de les institucions genuïnes d’aquest nostre Poble -aquestes institucions, si no hi són s’han de crear, si no fan bé la feina s’han de recrear-. Els catalans no inventem res, ja n’hi han hagut moltes d’independències, és un procés natural de creixement i d’alliberament que en molts trets ja ha sigut experimentat manta vegades.

    El braç polític també malda per avançar, reprodueixo altra vegada un escrit recent de Jaume Renyer, llegiu-lo i us adonareu de com és de convenient una taula rodona on s’asseguin molt sovint els caps dels partits polítics catalans per dissenyar la seva part de Full de Ruta.

    Com més ben coordinats i acompassats es moguin els dos braços, les dues grans Divisions, Poble i estaments polítics, més aviat assolirem el nostre legítim objectiu.

  • 6 ANYS
    enric carreter| Adreça electrònica | diumenge, 22 de gener de 2012 | 10:57h
    Perdona però em sembla que ERC mai no es va avenir a aquell pacte que desnaturalitzava un text amb moltíssimes aportacions d’ERC (d’en Joan Ridao en concret). Després vindria la sentència famosa del TCE i el començament de la fi de la comèdia.
    Segueixo pensant que si ens féssim menys retrets entre nosaltres potser podríém avançar molt més. Per exemple, divendres a Celrà (Gironès), amb gent de tota mena, de totes les ideologies, de tots els partits i també de cap,  vam constituir Celrà per la independència, que confluirà en l’Assemblea nacional Catalana que es presentarà a l’auditori de Girona el 12 de febrer i el 10 de març a Barcelona. L’enemic és massa fort com per matxacar-nos tant entre nosaltres. Em sembla.

No esquifim la nostra Nació abans d’hora. __ EA 1914

Text escrit després de llegir i agrair el post que us adjunto tot seguit extret del blog d’Ignasi Badia i Capdevila

Text de Salvador Molins:

En la creació d’una independència mai se sap com quedaran les fronteres fins al final del procés d’emancipació nacional. Per això és de total irresponsabilitat rendir-se abans d’hora sota cap mena de por, coacció o raonament reduccionista. Masses vegades els catalans hem fet l’il·lús i el talòs i amb massa facilitat callem o amaguem la condició segona del nostre fet nacional, després de la llengua naturalment, l’espai geogràfic que conforma la nostra nació: des de Salses a Guardamar i des de Fraga a Maó. El Carxe, l’Alguer, Andorra …

Ara mateix la naixent Assemblea Nacional Catalana, ANC, amaga amb excés de prudència els símbols territorials dels Països Catalans, encarnats de manera preeminent i especial en les sigles “PPCC” i el perfil del mapa de tota la nació en les seves diferents modalitats: Ombres gràfiques, mapes Google, mapa d’estelades sobre el territori, territori en forma d’estelada, … etc.

No hem de tenir por de paralar de Catalunya -digueu-li Catalunya-. No hem de tenir por de parlar dels PPCC a tort i dret, aqui no li agradi que s’hi posi fulles! No hem de tenir miraments pels espanyolíssims que governen el país valencià.

La darrera paraula ha de ser la nostra, la nació és la nostra nació! no ens deixem atemorir!

Felicito de d’aquest blog als creadors de la nova web “dona la cara per la independència” per que han sabut integrar-hi el mapa complert de tota la nació.

Salvador Molins Escudé, BIC-CA, SI, BxI

—————————-

Punts de referència: les fronteres de la República

ibc | dimecres, 18 de gener de 2012 | 14:26h

Els límits de la nostra nació són, a grans trets, clars per a tothom des de ja fa una pila d’anys, i la difusió que n’ha fet, per exemple, la Gran Enciclopèdia Catalana ha estat ben fructífera. Sabem que la llengua és l’element definidor del país i que, per tant, la nostra base territorial primera és el domini de la llengua catalana. Però no hi ha una coincidència absoluta entre límit lingüístic i límit polític -com no n’hi ha gairebé mai- i, de la mateixa manera que hi ha contrades catalanòfones que no formen part de la nació, també n’hi ha de no catalanòfones que hom hi considera incorporades per motius històrics, polítics, econòmics, etc. A l’hora d’establir els límits de la nostra república caldrà tenir en compte tot això, i potser hi haurà d’haver modificacions. (I, d’altra banda, tot plegat ha de restar sempre subjecte a la decisió del poble, és clar.)

De territoris de llengua catalana que no formen part de la nació n’hi ha dos: l’Alguer i el Carxe. Tant la ciutat sarda com la petita comarca murciana van ser poblats -als segles XIV i XIX, respectivament- amb gent nostra, sí, però estan situats dins altres nacions, Sardenya i Espanya. No formaran part, per tant, de la República, encara que això no exclou, evidentment, que hi puguem mantenir intenses relacions lingüístiques, culturals, econòmiques i, en general, humanes.

Així mateix, hi ha el cas d’Andorra. Andorra és un país català, per situació geogràfica, cultura, llengua i dret; ara bé, una trajectòria històrica singular l’ha dotada d’una estatalitat que constitueix el factor principal de la identitat andorrana actual. No haurà pas, doncs, d’integrar-se a la República, amb la qual, això sí, probablement establirà els mateixos lligams que hi ha ara entre Liechtenstein i Suïssa o entre San Marino i Itàlia.

La voluntat dels habitants de les comarques de llengua castellana o occitana que habitualment s’inclouen en el nostre àmbit nacional s’haurà de tenir en compte d’una manera especial a l’hora d’establir les fronteres de la República, atès que, naturalment, podrien voler-ne restar fora. Cal distingir-hi les comarques lligades tradicionalment al nostre país de les que hi van ser afegides tardanament quan ja no érem sobirans.

Les primeres són la Vall d’Aran, pel cantó occità, integrada al Principat el 1313, i la majoria de comarques castellanòfones del País Valencià (en què la presència del castellà data de temps més reculats o menys, segons les circumstàncies de cada cas), que ja a l’edat mitjana formaven part del Regne de València.

També cal considerar inclòs en aquest grup, malgrat que presenta una realitat lingüística diferent, el cas de la vall de Benasc, amb una identitat particular que es reflecteix en el seu parlar, atribuït per certs lingüistes al català i per d’altres a l’aragonès, mentre que n’hi ha que en defensen l’autonomia lingüística.

Les segones són la Fenolleda, comarca occitanòfona que formà, amb les catalanes annexades a França el 1659, el nou departament dels Pirineus Orientals (1790) -aquesta comarca, però, ja havia tingut forts lligams amb el Principat abans de la intrusió francesa a Occitània al segle XIII- i les valencianes de la Plana d’Utiel (tret de Sinarques i Xera), incorporada voluntàriament a la província de València el 1851, i la part majoritària de l’Alt Vinalopó, és a dir, Villena i Saix, municipis incorporats a la província d’Alacant el 1836.

Per acabar, s’haurà de consultar també als habitants del municipi castellanoparlant de Cabdet, valencià de sempre però integrat després de la guerra de Successió al regne castellà de Múrcia (actual província d’Albacete, a Castella-la Manxa), sobre la seva pertinença a la nostra república.

Preparem la nostra proclamació d’Independència. __ EA 1912

SI proposa una transició a la independència enlloc del precipici on ens porten CiU i PP

SI proposa una transició a la independència enlloc del precipici on ens porten CiU i PP

 

Uriel Bertran es pregunta si hem de mirar-nos el melic el 2014 quan Escòcia faci el seu referèndum nacional

El secretari general de Solidaritat, Uriel Bertran ha presentat avui el seu informe polític al Consell Nacional que ha celebrat la coalició independentista a Barcelona en el que hi destaca la ponència política i estratègica que se sotmetrà a ratificació de la militància en l’Assemblea Nacional que es realitzarà el proper 19 de febrer a Barcelona. Bertran ha constatat que “s’estan acumulant i aflorant totes les contradiccions que vam predir quan vam decidir forjar la Solidaritat Catalana per la Independència” i ha estat contundent en la descripció del moment polític actual: “l’autonomisme s’està col·lapsant de manera flagrant i per més impostos i retallades que es facin, persisteix l’increment del dèficit i del deute perquè ens trobem davant d’un problema estructural: que Espanya ens roba”.

El diputat també ha recordat com “CiU va prometre el concert econòmic i una transició nacional cap al dret a decidir sense límits” i ha denunciat l’engany orquestrat que suposa “portar Catalunya al precipici del PP” per, encabat, recriminar a CiU que hagi votat a Madrid les mesures d’asfíxia premeditada que denuncien a Catalunya i que “ho facin a canvi de res”.

Per tot això, Bertran ha afirmat que “l’independentisme transversal que representa SI es carrega de raons” animant la ciutadania de Catalunya a tornar-se a engrescar en un projecte polític mentre “les altres forces polítiques volen seguir formant part d’aquest entramat de la misèria autonomista” oferint-se per pactar els pressupostos de l’espoli. “Ens hem quedat sols defensant la transició nacional a la independència” ha afirmat per preguntar-se si “ens hem de mirar el melic el 2014 quan Escòcia faci el seu referèndum d’independència?”. “És l’obligació del catalanisme fer una transició nacional cap a la independència” ha proposat amb contundència Bertran.

Protestes dels Mossos d’Esquadra

SI també s’ha pronunciat sobre les protestes legítimes del Cos de Mossos d’Esquadra i a les quals ha donat recolzament parlamentari però ha censurat la deriva que ha pres la protesta amb l’ús del castellà com a mesura de força davant del Departament d’Interior. Per Bertran no és legítim de cap manera l’ús del castellà ja que la policia catalana no pot vulnerar drets i ha comminat als sindicats policials a exercir la protesta usant només la llengua catalana. “Que la usin entre ells, amb els seus comandaments, en les relacions amb el Cuerpo Nacional de Policia i la Guardia Civil, etc… si és que volen guanyar-se la simpatia de la societat catalana i que els recolzi en les seves legítimes demandes.

No volem una independència borda, volem Independència i descolonització! __ EA 1911

07 setembre 2010

La independència borda

No hi ha nació més trista ni miserable que la que assoleix la independència política, però és incapaç de descolonitzar-se mentalment, psíquicament, culturalment i lingüística.

La història en va plena. Una ullada ens permet veureu com aquestes nacions han esdevingut corruptes, febles, caòtiques, incapaces de trobar el seu lloc. Han esdevingut preses fàcils tant dels oportunistes interns com de les antigues metròpolis o d’altres nacions poderoses. I això, perquè han estat incapaces de regenerar el seu cos nacional, corromput per la colonització. No s’han volgut adonar que per tenir un lloc en la història cal retrobar i retornar al centre de la vida nacional, la seva pròpia manera de ser, la seva idiosincràsia, en tots els àmbits. Qui no és ell mateix, només pot ser un fracàs. Sigui home o nació.

Aquesta capacitat de retornar-se la pròpia manera de ser i de pensar és el repte més gran a què s’enfronta qualsevol nació que encara un procés d’independència. Perquè la submissió política, sempre, sempre, va de la mà d’un procés de colonització que cerca en darrera instància esborrar del mapa la nació sotmesa i transformar-la en un apèndix de la metròpolis.

El processos de colonització són fenòmens profunds de manipulació històrica, mental i psíquica, en els quals els colonitzadors no han demostrat mai escrúpols per emprar l’eina que se’ls fa més útil per al seu objectiu últim: l’assimilació de la nació sotmesa. L’ús de la força militar, la imposició legal, la substitució demogràfica, la manipulació i la mentida a través dels mitjans de comunicació…..

La nació catalana ha iniciat el seu procés cap a la independència i ha de posar sobre la taula sense embuts i amb urgència la necessitat de la descolonització, el repte de la regeneració nacional profunda, que garanteixi l’emergència d’una Catalunya genuïnament catalana.

Hi ha unes forces poderosíssimes que volen frenar aquesta regeneració, aquesta descolonització. Més poderoses encara que les que cerquen de frenar el procés d’independència política. Unes forces que s’alimenten de la mentida i la negació que l’estat espanyol i totes i cada una de les organitzacions polítiques i culturals col·laboracionistes alimenten en no voler reconèixer ni denunciar l’arrel dels nostres mals. Als colonitzadors, la negació de la colonització els permet amb total impunitat eternitzar-se al lloc que han usurpat, i als col·laboracionistes, emmascarats amb el títol de catalanistes i, fins i tot, d’independentistes, els permet passar per alt el seu vassallatge, justificar una praxis política que no mira més enllà de la legislatura, i ignorar la vexació a què la seva inconsciència i feblesa condemna la nació catalana.

El més greu de tot és que el poble català, en la seva gran majoria, és incapaç de discriminar els veritables patriotes, d’aquells oportunistes que utilitzen Catalunya per a les seves finalitats personals. Aquesta incapacitat de veure més enllà de les paraules, aquesta confusió, aquest infantilisme polític de gran part del nostre poble ha estat conscientment conreat i propiciat sobretot en condemnar a l’oblit, en ignorar i negar els dos conceptes cabdals que ha de fer conscient el poble català de la situació real en què viu: La colonització i la negació del conflicte que aquesta colonització comporta.

Tant la classe política que exerceix a Catalunya com gran part del nostre poble ha oblidat, tot reduint a l’inconscient que la situació de submissió a Espanya i de decadència actual no és cosa de l’atzar, sinó la conseqüència lògica i inevitable d’un procés d’assimilació que va començar ja fa segles i que s’ha mostrat amb tota la seva brutalitat repetidament al llarg de la història des del 1714. Aquells qui neguen que visquem en un procés de colonització perquè som a L’Europa del segle XXI i tenim una democràcia formal, farien bé de recordar que aquesta democràcia ha servit per rentar la cara a l’estat espanyol i li ha fornit les eines per a finalitzar el procés d’assimilació que va començar ja fa segles: mitjans de comunicació massius en llengua castellana(i francesa a la Catalunya del Nord) i un aparell d’etat beneït internacionalment, amb poders com el judicial, que fa la tasca d’aniquilació nacional que abans feien els exercits. Ara no maten els homes, maten l’ànima de la nació. La democràcia en cap moment ha propiciat que es reconegués, ni es passessin comptes, ni s’invertís el procés assimilacionista que és un dels trets definidors de tota colonització. La colonització s’ha fet tant subtil i eficient que fins poden permetre’s la barra de negar-la.

Si es nega la colonització és nega lògicament l’existència del conflicte. En lloc de reconèixer la magnitud de la tragèdia que està vivint la nostra nació en aquestes etapes finals del procés colonitzador, tot es redueix a un joc on els polítics de Catalunya s’acontenten a salvar les estovalles, mentre la casa se’ns ensorra.

La negació d’aquest conflicte entre la nació catalana i la castellana i francesa ha infectat tota la nostra vida política, l’ha feta falsa, superficial i la condemna al fracàs una vegada i una altra. Que aquesta actitud poruga sigui el segell de les forces regionalistes és comprensible. La seva por ha ressonat i ha reforçat la por de molts catalans que estan disposats a reduir la seva catalanitat a folklore, i com deia un bon amic, a ser catalans de diumenge, si poden anar fent la viu-viu sense haver-se d’enfrontar a qui cal enfrontar-se. Aquesta por ha reduït el seu objectiu només a administrar la colònia i saben perfectament que no poden, i de fet, no volen salvar la pàtria catalana. La seva por al conflicte els ha fet girar-se d’esquena a la realitat de la nació i vendre oasis que s’han demostrat clavegueres. Però quan aquesta negació del conflicte es reprodueix en les persones i les noves forces polítiques que diuen voler la independència per la nació Catalana entrem en un terreny realment perillós. Si el poble català no és capaç d’adonar-se de l’error fonamental que consisteix a parlar d’independència ignorant la necessitat de regeneració nacional/descolonització, si es continua en el camí cap a la independència amb aquesta frivolitat i manca de visió que estant demostrant els protagonistes polítics que postulen la independència, el fracàs està servit.

Per a evitar un procés d’independència de baixa intensitat que desemboqui irremeiablement en una independència borda en la qual tot allò que se’ns ha pres pel camí no ens sigui retituït, cal primer de tot reconèixer la por al conflicte que rau amagada a l’inconscient col.lectiu del nostre poble. Una por al conflicte que neix de l’experiència històrica de massacres i traïcions repetides i patides en la pròpia carn per generacions de catalans. No hem de negar la nostra por al conflicte. L’hem de reconèixer i patir-la i plorar-la i integrar-la . Només quan un nombre crític de catalans i catalanes hàgim estat capaços d’integrar aquesta ombra tant poderosa del poble català, començarem a parlar amb absoluta naturalitat de colonització i conflicte amb els estats espanyols i francés, percebrem amb claredat el qui encara parla des de la por i el sabrem inútil per a la tasca d’alliberament per molta cobertura mediàtica i poder econòmic que l’embolcalli i, sobretot trobarem la força que ara ens roba la por per a encarar el conflicte i els qui ens volen submisos i assimilats.

Només aquell que es complert, aquell que s’ha retrobat amb la seva ombra, amb la seva por, amb la seva negació veu amb una claredat meridiana aquells que encara estan governats per la por que rau al seu inconscient i no són capaços de visualitzar per a la nació catalana lliure res que vagi més enllà del benestar material. No tenen el tremp per parlar de l’esperit de la nació ni de l’ànima que anhela cavalcar senyora i mestressa de la seva pàtria. Són capats, incomplerts i no poden oferir la visió d’una nació plena, tant sols el miratge d’una província amb papers d’estat.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

Defensem l’escola en català (Toni Strubell) __EA 1907

Defensem l’escola en català

Toni Strubell

¿Què fem per salvar la llengua catalana? ¿Fem parelles lingüístiques, ens apuntem a l’Òmnium, anem a concentracions de Som Escola, firmem per la campanya “Defensem l’Escola en Català”? Tot això serà millor que seguir patint passivament un estat a mig camí entre la ràbia i la incredulitat mentre veiem l’ofensiva que Madrid ens ha muntat en contra del català. Certament, les coses han arribat a un punt crític. Vivim una situació doblement anguniosa perquè la llengua era un objectiu que fa pocs anys pensàvem que teníem al sac i ben lligat. I no és així. La lluita pel català ens planteja grans interrogants després de les sentències del 2010 dels tribunals Constitucional i Suprem contra l’Estatut i la immersió lingüística respectivament. Sentències que han agafat el gruix de la classe política catalana amb el pas canviat  i sense capacitat de reacció a la voluntat de fer reintroduir massivament el castellà com a llengua vehicular. És una ofensiva contra el català que té el seu complement en el desmantellament desvergonyit dels mitjans de comunicació en català al País Valencià i Balears, sense que massa ningú s’hi hagi fixat. Això no és el Tibet…

Aquesta darrera setmana hem tingut una darrera prova d’aquesta ofensiva a càrrec d’un tribunal de nom tan enganyós com és el de “Tribunal Superior de Justícia de Catalunya”.  De “Catalunya” és de debò? O és això alguna mena de broma? Em demano on més d’Europa hi ha un tribunal d’un mateix país que actuï contra l’estatus de la llengua pròpia en l’educació? Pregunto, per exemple, si hi ha tribunals a Holanda que maldin, en plena bonança nadalenca, contra el neerlandès a l’escola. ¿N’hi ha de portuguesos que treballin incansablement contra l’escola portuguesa en ple segle XXI? ¿Hi ha tribunals britànics o alemanys que insisteixin en esmicolar trenta anys de consens polític a l’entorn del fet lingüístic i que portin al Contenciós la capacitat de sobreviure del seu propi idioma? Molt em temo que són preguntes de resposta fàcil: no! Perquè, tristament, és només aquí a Catalunya on s’està procedint a l’anorreament d’una llengua europea i del consens que en un dia suscità la seva implementació, a la pràctica, com la llengua vehicular en un país on perillava –i perilla avui- la seva existència. I doncs ¿què hi hem de fer ara? 

Penso que hi ha dues o tres maneres en què podem actuar per fer front a aquesta ofensiva contra la nostra llengua. La primera és clarament política i militant. Apuntem-nos amb entusiasme a la campanya “Defensem l’Escola en Català”. Aquesta iniciativa (http://www.escolaencatala.cat) està mobilitzant prop de 30.000 fedataris en una gran recollida de firmes a favor del manteniment de la immersió en català a les nostres escoles, tal com l’hem coneguda fins avui. Aquestes firmes es presentaran al Parlament de Catalunya, en el seu moment i de la manera més efectiva, i penso que serà un gran èxit. En determinades poblacions de les que tinc notícia (Girona, el Vendrell…) ja en porten molts milers. Potser serà una de les grans sorpreses d’aquest  Sant Jordi. Estic segur que hi haurà una gran resposta a la passivitat relativa que han mostrat els partits autonomistes en aquest tema. Clarament , fins ara han preferit mirar cap a l’altra banda i actuar com si res no passés.   

Per acabar, penso que hi ha dues coses més que podem fer. En primer lloc, fer de “parelles lingüístiques”, de la mà d’Òmnium Cultural i altres entitats, per ajudar a integrar al català les persones vingudes de fora. També hi ha d’altres campanyes semblants que promouen entitats a tot el territori, algunes d’elles destinades a motivar les actituds i els comportaments lingüístics que els catalanoparlants haurem d’adoptar per mantenir l’ús social de la nostra llengua. Ajudem-los-hi!  

Però per sobre de tot, crec que entre tots hem de trobar la manera de comunicar als nous catalans què significa per a nosaltres el nostre idioma. Cal demostrar-los que l’estimem amb bogeria i que no entendríem aquesta terra sense la seva presència. Comunicar aquesta vital idea ho podem fer a través dels paral·lelismes emocionals. El català és per a nosaltres una cosa d’alt valor en tots els sentits: sentimental, emotiu, cultural, subliminal… Si ens ho treuen, sofrim i morim. Hem d’explicar que el català no és un substitutiu antipàtic ni una forma de parlar que adoptem per fer la guitza a ningú, com pensen molts espanyols (segons revelen les enquestes d’opinió fetes a Espanya).  Hem de trobar equivalents per trencar les distàncies i els recels perquè les persones vingudes de fora s’hi puguin identificar. El català és per a un català el que és el quejío flamenco per als andalusos, el te de menta per als magrebins, el grup familiar per als gitanos o el so del violí per als romanesos. Si la Wikipedia defineix el quejío flamenco com un element que “expressa l’essència més vertadera del flamenc”, i, doncs, d’un poble, què millor que referir-nos-hi quan vulguem fer entendre a un andalús el que sentim per la nostra llengua. Si García Lorca sentia passió pel català i per Catalunya –com així és– perquè no poden arribar a fer-la sentir als milers d’andalusos que viuen entre nosaltres?  Pur sentiment sense el qual la nostra identitat queda sense esma, la nostra ànima sense alegria i la nostra manera de ser sense tremp. Aquesta via emocional és un recurs que no podem descartar en la lluita pel català, que no se salvarà només amb lleis i política al Parlament, sinó amb actituds i sentiments expressats al carrer. Ànims, que les grans causes sempre acaben guanyant per moltes traves que hi vulguin posar.

Publicat a AraGirona.cat

Col·lectiu Emma: La millor resposta al New York Times __ EA 1906

dijous 5 de gener de 2012

LOSTE: Catalunya, l’atzucac i la premsa internacional. INDIRECTE.CAT (Andorra …)

Josep Maria Loste

Catalunya, l’atzucac i la premsa internacional




Etiquetes

És molt positiu que la premsa  internacional de prestigi, tant de la  UE com dels Estats Units, comenci a parlar del que realment passa a la nostra nació catalana . De fet, hauríem de ser nosaltres qui  enviéssim  cartes i escrits  a aquesta  premsa. Cal saber que ja hi ha grups i col·lectius  d’ençà de fa mesos, com per exemple el Col·lectiu Emma, que fan una tasca molt dura i lloable de contestar en anglès, francès o alemany tot el que  fa referència a Catalunya a la premsa mundial. Hem de saber explicar que Catalunya  sempre ha estat Europa, i europeista pels quatre costats, però que ara  no podem continuar, ni  un minut més, amb aquesta situació de dependència absoluta, d’ofegament  polític, econòmic i social. Catalunya ha de poder deslliurar-se del jou que  representa actualment  la seva  pertinença al Regne d’Espanya; i ho ha de fer, sense estridències, amb un treball  ben  fet, dintre de la interdependència  Europa . Ha arribat l’hora  d’expressar  amb pèls i senyals quina és la única alternativa sostenible i justa, pel bé de Catalunya (però també d’Europa en el seu conjunt)  per tal de sortir d’aquest terrible  atzucac en què ens trobem actualment .

El receptari fracassat d?en Cambó i les dèries del petit Napoleó” __ EA 1904

Publicat a Nació Digital.Cat el 03/01/2012 a les 00:01h

Madrid no paga traïdors

En els darrers dies estem testimoniant l’humiliant final de l’autonomisme a Catalunya. El preludi de la independència va tenir la seva multitudinària posada en escena el 10 de juliol de 2010, dia en què l’autonomisme (una forma light d’espanyolisme) va ser moralment derrotat i on se li van cantar les absoltes polítiques. La partitocràcia regional catalana, amb vist-i-plau electoral, va ser per primera vegada assetjada i soscavada amb rotunditat pel substrat nacional català de la seva ciutadania. Una sentència antiestatutària dictada per un alt tribunal espanyol, de ferma herència franquista, i la incompetència d’uns polítics apoltronats al vigent Transfranquisme van ser els detonants de la implosió política. A partir d’aquell moment res ja no seria igual: un canvi de mentalitat s’havia esdevingut per activa i per passiva. I un canvi de mentalitat és el pas previ a un canvi d’estructura política. “Guanyeu la batalla cultural, guanyeu la batalla de les idees, abans de guanyar la batalla política”, ens recomanava el vell savi liberal F.A. Hayek.

Això, per activa, els independentistes ja ho hem aconseguit. La dialèctica de la idea i el seu artífex cultural ja són a la centralitat del debat polític: l’“Espanya ens roba” en seria la seva divisa i Solidaritat Catalana per la Independència la seva escenificació políticocultural. S’està creant un nou marc de referència que està covant la seva oportunitat. El foll espanyolisme autonomista de CiU, per passiva,  hi està ajudant molt. El triomf electoral en les darreres eleccions autonòmiques, municipals i estatals del triumvirat Mas-Trias-Duran no és més que la constatació que la seva victòria és una victòria pírrica, el cant del cigne; el seu ocàs! Malgrat la lenta agonia i la sensació que els de sempre encara guanyen, el cert és que la partitocràcia autonomista ha perdut la batalla cultural, ha perdut la batalla de les idees i d’antuvi ja ha perdut la batalla política. La desferra de la seva argamassa ideològica és, a hores d’ara, descomunal i el seu esfondrament qüestió de pocs semestres.

Els símptomes són clars i en els darrers dies són d’una gravetat extrema:

1 – obtenció d’un crèdit d’urgència del Banc de Sabadell per pagar les pagues extres dels funcionaris,

2 – “amenaçar” Espanya amb un tancament de caixes…temporal! i

3 – confeccionar una llei de “consultes populars no refrendatàries (no vinculants)”.

Aquests són els “actius”, en només una setmana, que acumula el govern autonòmic cata i que traduïts a la política de carrer és que Catalunya està a punt d’entrar en un “corralito” econòmic d’aires argentins i que  si el parlament de la Ciutadella és de fireta; la capacitat executiva del govern autonòmic és de tómbola d’escopeta d’aire comprimit.

L’ensorrament de l’autogovern és un fet sense pal·liatius i des de Madrid ja frisen fer públic el desitjat ban d’imperial vencedor: “Cautivo y desarmado el ejército rojo-separatista”, però  Artur Mas i els seus segueixen amb el receptari d’en Cambó i les dèries de petit Napoleó d’en Pujol: abans fer de cornut i vilipendiat Bismarck espanyol, que de coratjós i patriòtic Bolívar català. Un receptari enderiat, basat a veure si el nou Gil-Robles espanyol: en Rajoy, de la CEDA del segle XXI: el PP, ens valora la vinclada d’esquena i ens fa arribar el crostonet del barrot de pa que ens roben els espanyols “por solidaridad”…

I mentre els espanyols proposen, i voten massivament, de nou la vella divisa gil-roblista de 1933: “Dadme la mayoría absoluta y os daré una España grande”; a Catalunya es tornen a posar en marxa els desgraciats esquemes de la desunió i el frontpopulisme mental que tan mal ens han fet. Els sociates (per sociatistes) del PSOE regional, mantenint-se a redós dels “señoritos” de Ferraz “para lo que manden”…i a empassar amb el “careto” de la “renovació” d’un segon Montilla catalanoparlant, això sí: Pere Navarro. A l’Esquerra esguerrada només queda el tacticisme per salvar els mobles abans no vinguin els creditors a reclamar la immensa factura. Només resta mostrar-se com la més disposada a tot perquè li salvin el piset. Ja ho està fent i veurem si el “maromo” convergent li llaa la floreta. I què dir dels anarcosindicalistes d’Iniciativa? Ells pensant a muntar la barricada biodegradable; producte de les seves degeneracions marxistes-leninistes de saló…

Així, un entorn de fracàs polític permanent ens sotja i on l’índex de malestar està assolint cotes molt perilloses a resultes del context d’extrema crisi econòmica en la que estem immersos. Un còctel realment explosiu que només l’independentisme desacomplexat pot gestionar, amb ajuda dels demòcrates europeus, sense que tota la hispana maquinació esclati als nassos dels catalans i de rebot a tota la Unió Europea. El 1936 ja vam ser la prèvia del que vingué el 1939-40 a tot Europa…i Madrid no paga traïdors. Restem advertits.

Francesc Castany
Conseller nacional de l’organització patriòtica Catalunya Acció i membre del consell d’enllaç de la coalició Solidaritat Catalana per la Independència, SCI.

http://www.naciodigital.cat/opinionacional/noticiaON/2824/madrid/paga/traidors